Dear Mr Blair,

This week you and your G8 colleagues have the opportunity to make poverty history by delivering crucial changes on trade justice, debt and aid.

You and seven other men in Gleneagles can stop a child dying every three seconds. You can stop the policies that create poverty and instead begin to transform the lives of the world's poorest people.

Please use your unique position and influence as G8 host to:

- change the unjust rules of trade, respecting poor countries' rights to decide on trade policies that will help end poverty
- cancel all the debt of all the poorest countries that need it
- deliver at least $50 billion more in aid each year starting now, and make it work better for people in poverty.

Along with millions of others around the world, I'll be wearing a white band to remind you of what you must do and waiting to see if you deliver.

Now is the time Mr Blair. Please do not squander this moment.

Yours sincerely,

JR Colomines-Companys


Aquesta carta, adreçada via e-mail, al President britànic Tony Blair, ha estat enviada per centenars de persones a traves de la Campanya “Fem de la probresa història” - MAKE POVERTY HISTORY, per influir en la reunió de G-8, que avui comença a Escòcia.

Jo també l’he enviat, tot hi que sóc molt escèptic dels resultats d’aquest tipus de Cimeres. Hi ha molta hipocresia i a més, amb la presencià d’una Rússia, violadora dels drets humans.

...

Ja seria hora, que d’una vegada, és desemmascarin els botiflers que estan deixant Aran en calces al nou Estatut d’Autonomia.

Hi ha molta barra al Parlament de Catalunya i els silencis també seran responsables de com s’està fent malbé el futur de l’autogovern de la Val d’Aran.

S’havia aprovat un text comú a la Val d’Aran –polítics i societat civil organitzada- i el PSC ha trencat pel seu compte l’acord unitari aranès amb el patrocini de la Unitat d’Aran de Paco Boya. És una autèntica presa de pèl.

I encara no és mobilitzarà ningú?. Que espereu, que tot estigui donat i beneit?


...

.....................



...

És un muntatge descomunal: una moguda bestial, tot un immens parc dedicat a l’esdeveniment. Hyde Park esta completament blindat, amb uns 200.000 espectadors, mes centenars de persones a part, també a porta tancada, que estan fent d’espectadors davant una gran pantalla.. Evidentment m’estic referint al macroconcert que s’està celebrant a Londres, el “Live8”. Un concert contra la pobresa. Diuen que és tot un clam, perquè la reunió del G-8 estigui per la feina de fer costat als mes desfavorits, en especial Àfrica.

“G-8 – The world is watching!!!”
“No more excuses.”

Haig de confessar que tot plegat em fa sentir incòmode. Em molesta el muntatge d’élite i la militància de pisarri, que tenen molts cantants. I desprès d’haver viscut el concert des de fora el parc, un acaba d’entendre perquè hi ha postures antisistema.

El que ha passat a fora del concert no sortirà a la televisió, ni la ràdio ni la premsa escrita no en parlarà, però ha estat també espectacular i lamentable.

Tot comença per una solució mal resolta, que és el blindatge del parc i no haver previst que milers de persones envoltarien el recinte amb ganes d’escoltar o de veure alguna cosa. Mentre que per diverses ciutats del Regne Unit hi ha pantalles al carrer per seguir el concert, a Hyde Park no, només una pantalla que per excedir-hi, també calia aconseguir una entrada (a part de les pantalles que també hi ha en el propi espai del concert). A més, el parc s’ha rodejat d’una tanca, voluntàriament opaca, que feia que no es veies res de res. I se sentia molt malament.

Hi ha hagut centenars de persones que en els jardinets que hi ha als carrers que vorejant el parc, s’han assegut per escoltar, però la paciència no sempre l’ha tingut tothom i la policia ha acabat d’emprenyar a tothom. Perquè una altre cosa espectacular de l’espectacular concert, és l’animalada de policia que hi havia per tot arreu. Una policia xulesca, que ha estat desafortunada en algunes ocasions i brutal en altres. I així ha començat el repte rebel de pujar la tanca, o de pujar als arbres, entre l’aplaudiment de tothom i les corregudes de la policia. Algun emmanillat, cot a terra, ha seguit rebent del policia-hooligan que l’havia detingut.

Em molesten els cantants milionaris que van de senyores de la caritat, amb multinacional al darrera. Em revolta tanta hipocresia. Tot i que el meu possibilisme en diu que millor això que res, i millor que hi hagin sponsors, com ho són d’aquest esdeveniment les cases Volvo, Nokia i l’AOL.

Però per l’altra banda, no suporto veure com maltracten algú i els demés pringats, dissimulant, segueixen la música com sinó passes res. Puntuals escenes, que la gent fotografiava i la policia corria a revisar les cameres. Allà on jo era, si et giraves, a traves del carreró de Culross Street, veies una enorme bandera americana, hissada en un immens pal a la cúpula de l’Ambaixada americana a Londres, òbviament també blindada, tota una escenografia suggerent i que m’ha posat de mala llet.

Jo no sóc d’aquest món, encara que a casa, estic seguint el concert per internet, mentre el veig per una televisió que no li funciona el so. (Curiosament tot em queda desincronitzat). Com la vida d’opulència i la solidaritat.

...

Internet és una font de retrobament d’amics, coneguts i saludats, com deia el poeta. Certament retrobar gent que vaig conèixer a la Facultat de medicina quan era petit o gent que foren companys d’alguna de les visites a les comissaries o presons franquistes, és emocionant. Com m’acaba de passar amb en Xavier Mitjà, que sinó recordo malament era o és d’Arenys de Mar.

A traves d’aquest blog diàriament rebo molts e-mails (molts em posen a caldo) i alguna vegada, salta un e-mail d’un vell company que havia perdut feia 15 o 20 anys. Màgic!. Però malgrat tot, fa anys que busco uns xilens, que encara no he pogut trobar, i continuo la recerca.

I en aquesta dinàmica de trobar gent, he rebut dos e-mails, de dos membres de la Catalan Society de la LSE. M’he quedat parat de les coincidències de gustos i pràctiques que tots tenim, encara que per algun, queda clar, i així m’ho ha explicitat, que discreparem. Benvinguda la discrepància, tot i que no crec que sigui mes gran que la que tinc amb els meus col·legues anglesos.

No sé com és l’actual Catalan Society renovada, que aquest nou grup impulsa, però ben segur que serà amb l’entusiasme i generositat que tenen uns estudiants, uns investigadors i uns professors catalans sabedors que estan en una de les millors universitats del món, malgrat la terrible competitivitat i les males arts dels taurons dels departaments.




El grup de catalans de la Catalan Society amb l’ex-President Jordi Pujol i Senyora, el mes de febrer d’enguany, a la LSE. En Francesc Amat, de qui he pispat la foto, en diu al seu blog: “... al final vam aprofitar per fer-nos la nostra pròpia “photo-opportunity” ...”.

-------------------------------------------------------------------------------------------


Portal i Blog: “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa”. (Clicar)
“L’escriptor occità Max Roqueta ha mort”.


...

Una anècdota de politicòlegs

Fa unes setmanes, abans de les meves mini-vacances, vaig assistir a una de les sessions del Workshop sobre nacionalisme, que estic seguint, i novament com havia fet setmanes enrera, un assistent, em va preguntar si jo era qui parlava aquell dia. Li vaig recordar que cada setmana em preguntava el mateix, i a partir d’aquí es va iniciar una conversa.

Increïble: era un italià, que sabia sobre Occitània i sobre Catalunya. Fins i tot parlava un italo-occità-català. Desprès de parlar de moltes coses, em va citar uns quants acadèmics i jo me’ls vaig anar carregant un a un, sobretot als catalans i catalanes que venen a la LSE i és tornen “clònics” del guru local del nacionalisme o sigui el Professor Anthony D. Smith, i i sobretot perquè aquests “clònics”, no aporten res de la tradició mediterrània.

- I que en penses de Daniele Conversi?. Va dir.
- Un altre que no acaba d’entendre de que va la història. Vaig afirmar.

I és que Daniele Conversi i la Montserrat Guibernau són i eren, la única font del Professor Smith sobre la qüestió catalana. I aquest, un desagradable dia, no em va parar de pontificar sobre Catalunya, una Catalunya irreal, que només ell coneixia pels articles, mals llegits, dels seus protegits. Com sempre la jerarquia i els classisme anglès, les males maneres i la mala educació de l’Smith em van fer caure del pedestal aquell que tenia per una excel·lència. Aquell que jo llegia en la clandestinitat, sobre identitat i nació. Un cop conegut, va resultar ser un "novel.lista" de llenguatge retorçat, que no deuen suportar ni a casa seva, exactament igual com no el suporta la gran majoria del sector de la sociologia.

Com aquell que res, el meu company italià de Workshop, desprès de fer-me un interrogatori de primer grau, va i em diu: - Jo sóc Daniele Conversi.

- Vinga ja, i que més!. Li vaig espetà.
- Tu no ets en Conversi. El senyor Conversi no estaria d’oient en un seminari com aquest, al costat de gent com jo.

I va començar el seminari, va ésser mortal com sempre, és va acabar i cadascú a casa seva.

Un cop a la meva cova, o sigui l’habitació d’una mida d’un cop de puny i d’un preu de Rolls, vaig buscar per tot internet una fotografia de Daniele Conversi i res de res. No sortia en lloc.

Vaig regirar per la Toscana on va néixer, per les presentacions dels seus llibres a Barcelona, a Lleida amb l’Arzallus on van presentar: “Els bascos, els catalans i Espanya . Entre la modernitat i la violència”, en l’editorial del meu germà Agustí on té publicat: “La desintegració de Iugoslàvia”, per Bucarest, pels Estats Units on ha donat classes, pels seus múltiples “papers” i programes de cursos, per la Web de TV3 on recomanen els seus llibres i per la University of Lincoln, on a disgust d’ell, n’és Senior Lecturer in Politics. I res de res, a internet Conversi, no té rostre. Però vaig deixar la història. Un altre italià bromista, vaig pensar. Sempre els italians d’aquí: O són bromistes o “xulo-piscines”, i aquest semblava del ram dels bromistes.

Al cap de tres setmanes, vaig rebre un e-mail amb membret oficial de Daniele Conversi i començava en català:

“Benvolgut Joan-Ramon,
Primer espero que accepti les meves apologies per la meva irrespectuosa falta d’introducció de fa unes setmanes.... Com has pogut comprovar, estic d’acord amb tu, gairebé en tot – amb excepció pel que fa el llibre de Conversi. No et sembla l’únic text objectiu sobre el tema?...”.

Em volia fondre. Però encara malfiat, vaig comprovar la procedència de l’email i el vaig ratificar al servidor de la Universitat. Era autèntic!.

Quina posada de peu a la galleda!. Tinc una llista de les 100 persones que haig de conèixer a Londres i Conversi hi era i me l’acabava de carregar, a la seva pròpia cara.

A hores d’ara, ja he parlat moltes hores amb el famós i autèntic Daniele Conversi, el meu company de seminari, i encara riem.

Certament, sembla una excel·lent persona, però em supera en excentricitat. És com un gegant molt alt, d’aquests de cartró, prenent notes amb un raquític llapis, aprofitant uns miserables papers i seient a les cadires plegant una cama sota el cul, com si fos una col·legiala de batxillerat.

Si fins avui, conèixer l’autor del llibres que he llegit, significava frustració i caure’m l’anima als peus, amb Conversi ha estat tot el contrari. Ha estat tot un reforçament moral i intel·lectual coneixe’l, no m’estranya que estigui a la mira del fusell de tot el grapat de hienes que tenim al nostre món acadèmic, començant per les senyores acadèmiques.



...

O rito diario xa sen rito, escoltada por branquísimas amantes: matar ó pai,
devorar os ocos, masacrar un a un todos os funcionarios e mercaderes cos
que fose intercambiada unha palabra apenas, desintegrar cada pegada cunha
lixivia veleñosa zumegada do meu hime sen descanso.
Abortar é unha obriga, unha necesidade fonda, un desafío.


Yolanda Castaño (Santiago de Compostela, 1977)
De “O libro da Egoísta”, 2003.

...

He estat quinze dies a la Val d’Aran.
He vist a tots aquells que havia de veure.
Avui sóc novament a Londres.

Aparentment a Aran tot continua igual, però no és cert:
socialment, econòmicament, políticament i culturalment passen moltes coses. I algunes greus.



He trobat molta preocupació per l’Hospital de Vielha. El meu estimat hospital, en el que m’hi agradaria treballar, per reforçar-ne la gestió. Encara recordo com desprès de preparar i venir a l’esdeveniment de posar la primera pedra, quan era Cap de Gabinet del Conseller de Sanitat, Dr. Laporte, vaig dedicar molts dies i mesos, a dissenyar-ne l’interior, des del punt de vista de la gestió.

Avui s’estén la idea que l’hospital i la gestió de la salut a Aran, és un desastre i no és cert. El que si que és cert, és que no se sap gestionar la comunicació, ni internament ni externament. No hi ha un pla de màrqueting de salut. I sobretot el que no se sap, és fidelitzar un quadre de professionals de la salut, i això fer-ho des de la professionalitat de la direcció dels recursos humans.

Un altre tema és el sainet que la premsa filo-convergent de Lleida, ens explica entre Emilio Medan, Esquerra Republicana de Catalunya i Paco Boya. Entre el caga-dubtisme de Medan, l’intrusisme d’ERC i la barra de Boya, millor que tot quedi igual.

He estat convidat a tres reunions diferents, de gent que no és parla entre ella, i en cada una d’aquestes reunions el tema era muntar ERC a Aran. No he assistit a cap d’elles.

Sembla que tenim 5 grups en marxa a la caça i captura de la “franquícia ERC”: dos grups a Les (en els que no hi ha Medan), un grup a Arties, un a Betren i un altre a Vielha capital. Fins i tot, un històric en actiu del Conselh, m’havia ensenyat una futura candidatura electoral amb noms i tot, amb les sigles ERC. Sembla que pels joves, somniar és una delícia.

I jo continuo dient el mateix: ni franquícies, ni intrusisme, cal una política nacional aranesa i occitana, i això o surt de dins o és una aberració.
--------------------------------

PD: Mentre marxava d’Aran cap a l’aeroport, he vist com a Bossòst ja hi ha banderes aranesa als seus carrers. sembla que per fi, ja han tret les banderes espanyoles que els “aranistes d’esquerra” ( entre cometes o sigui, ho dic enfotent-me) ens oferien d’ornament de festa major. Els mateixos “esquerranosos”, que estant invertint i comprant, a tot drap, a la Val d’Aran sota administració francesa, o sigui a part de l’Alt Comengés.


...

TANCAT PER VACANCES.
Començo les meves vacances d’estiu.
Quinze dies. A reveure.

Aquest és el nou feixisme capitanejat pel PP. Encara que un no sigui d’ERC, no pot acceptar els crits de la barbàrie de Salamanca. És el constant foment de l’odi contra Catalunya. Igual que aquí ho fan els nous propagandistes del neofeixisme català, els “babèlics” del manifest “Por un nuevo partido politico en Cataluña”: Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez Mora, Ferran Toutain, Carlos Trías, Ivan Tubau i Horacio Vázquez Rial.

No té pèrdua l’article de Félix de Azúa a “El País”, titulat “Ambigua cultura” (10-06-2005), perquè és la mostra fins a quin punt s’odia Catalunya, els catalans i tota la seva identitat. Els capitans del PSC varen covar l’ou i ara apareix el resultat: el discurs i la coartada a la xenofòbia, sota el pal•li de la bandera espanyola. Felicitats senyor Montilla!.

...

CONTRA LA BARBÀRIE, LA CULTURA
POEMES CONTRA L'ESPOLI

Mentre el feixisme és manifesta a Salamanca.


Canzonetta in forma di



Poema de Dino Buzatti
Dino BUZATTI, Poesie, Fernando BANDINI (ed.), Vicenza: Neri Pozza, 1982.


Corranda en forma d’



Poema de Dino Buzatti
Traducció d’Albert Mestres.


...

El millor homenatge a Pere Esteve li vaig fer en vida: defensar-lo quan els “seus” li feien un mobbing brutal. Ara tot seran elogis, encara que alguns miserables, continuaran el menyspreu, evitant fer-ne cap valoració del desenllaç i de la seva trajectòria personal.

No eren les “... coses del Pere”. Eren i són, els nostres problemes nacionals.

Els catalans, tenim mala sort, perquè se’ns moren prematurament, molts homes i dones conseqüents.

Pere, des d’on sigui, ajuda’ns a superar tanta misèria!.

...

Aquesta tarda he fet l’última sessió de supervisió del meu doctorat, en aquest curs acadèmic. I com era d’esperar, un gir espectacular s’ha produït en la meva feina. Feia mesos que per la porta del darrera, jo anava introduint més qüestions d’identitat aranesa i occitana, que d’anàlisi del pujolisme. Em semblava i em sembla, més útil pogué definir un discurs occitanista d’Aran, que no només passar comptes del pujolisme a Aran.

A la London School of Economics and Political Science volen saber si Aran té elements de comunitat nacional. Si Occitània és una nació sense estat. I a més, que s’analitzi tota la literatura mundial acadèmica, que doni suport a aquest suposats.

Si fins ara tenia “Supervisor”, “Co-Supervisor”, dos “Advisors” i un “Tutor” anglosaxons i alemanys, alguns amb una base “hispanista”; ara entraran en escena els especialistes en França o sigui el jacobinisme més exacerbat. Ara riurem i ho farem en francès.

Com sempre quan surto d’aquestes sessions, no paro de donar voltes pel centre de Londres, com un zombi, fins que decideixo que fer. Menjar un iogurt de raïm negre, em calma l’angoixa.




...

La Generalitat de Catalunya ha fet un homenatge a les i als militants de l’històric partit independentista: Front Nacional de Catalunya (FNC), suposo que també m’inclouen a mi, i a tota la meva família.

El millor homenatge que podrien fer, seria finançar per una banda una Fundació FNC i per l’altre el treball arxivístic de tota la documentació dels arxius centrals del FNC.

Primer però, els que encara custodien o se n’aprofiten abusivament d’aquesta documentació, que no és seva, l’haurien de tornar. Trenta anys de bloqueig de la documentació, són massa escandalosos.


...

Dissabte vaig anar a un concert de l’orquestra simfònica “Budapest Festival Orchestra” dirigida per Iván Fischer, que és va fer a l’auditori del Barbican. Un programa barreja d’obres de Béla Bartók i Ludwig van Beethoven.

No és d’estranyar la inclusió de Bártok al programa, perquè l’orquestra hongaresa n’és una autentica especialista de l’obra del seu compatriota. Jo no hagués fet barreges, però així fou.

Per una banda de Bártok varen tocar “Cançons dels pagesos hongaresos” (1933) i el “Concert per a Orquestra” (1943-1945). I de Beethoven, “El concret per piano núm.1” (1795) i “L’obertura Coriolana” (1807). Una peça de cada compositor, en cada una de les dues parts del concert.

El pianista Richard Goode va brodar i entusiasmar amb el concert número 1 de Beethoven. De fet, se’l té com un especialista de la interpretació d’aquest compositor. El seu aspecte de pagès, baix i grasonet, li dona un aspecte de bondat complementària a la pròpia interpretació i també ajuda a posar-se a tothom a la butxaca.

Però per a mi, el plat fort del programa era Bártok, el mestra de recollir la música tradicional, la música folk del seu país. Les seves recerques d’etnomusicologia són molt celebrades i creen escola en aquest camp. Les seves pròpies composicions respiren aquest folklore i se l’atribueix una concepció nacionalista de la música. A casa nostra seria Mompou que fa aquestes coses i aquest recordatori de la musica folk del país.

El “Concert per a Orquestra", composat per Bártok a l’exili, a USA, conseqüència del nazisme, té una força i una delicadesa a l’hora, que anímicament t’esperona, de fet igual que les seves cançons i danses. En algun moment no vaig poder de deixar de pensar amb el vídeo dels assassinats a Srebrenica. La ràbia, la tristor, la solidaritat, la militància i la cultura, tot un mateix món.

No se perquè, a mi em fascinen molt les coses eslaves, i no és d’estranyar que estigui hores a la biblioteca de la School of Slavonic and East European Studies (University College London), en la que en la seva escala, com ja he explicat aquí, alguna altra vegada, hi ha la fabulosa escultura “L’esperit dels eslaus” de l’escultor txec, Frantisek Bilek (1872-1941), una meravella que m’omple de nostàlgia cada vegada que pujo l’escala i veig aquell nu romàntic i delicat, esculpit a una roca vertical. La peça no amaga la procedència, sinó al contrari, amb la roca no tallada fa un pedestal i com una columna que s’entrellaçà i apareix el cos esvelt de la mitologia. I això al replà d’una escala, a tocar de tothom.

Fa dies que jo estic entre la “Ethnomusicology” i la “Ethnochoreology”. Entre la musica folk contemporània i la música folk tradicional. I sempre surt Béla Bartók com Zoltan Kodàly. I és que, sí vull entendre el discurs intel·lectual de les danses tradicionals de la Val d’Aran, com una expressió de la seva cultura, em cal tenir una base solida del que s’anomena la “Ethnochoreology” o dit d’una altra manera: l’estudi acadèmic de les “danses tradicionals”. Aprofundir Joan Amades i Aureli Capmany, junt amb els folkloristes anglosaxons, potser em donaran els elements per dissenyar la base conceptual que busco.




...

Veure en un vídeo com militars serbis assassinen a vuit joves musulmans fets presoners a Srebrenica, és del tot bestial. Un per un, en una cua els maten, mentre fan torn per l’execució. I a més, els dos últims, abans de matar-los els hi fan retirar els cossos dels assassinats. Nosaltres hem viscut en un període de temps, on hi ha hagut un genocidi a Europa, desprès de l’altre major genocidi mai imaginat, que fou l’Holocaust. Només fa deu anys de Srebrenica i a poques hores de casa. Deu mil persones executades.

Encara recordo a Andorra, en la que jo treballava, com vaig patir per aquest conflicte de Bòsnia. Genocidi que vàrem seguir, quasi en directa, per la televisió, en una zona declarada de seguretat per l’ONU. Recordo l’angoixa, sopant sol al menjador de casa i impotent de tant horror.

I també en un altre aspecte, com vàrem patir una bruta intoxicació contra la reivindicació catalanista, en la que jo, com d’altres vàrem reaccionar. Tant és parlava i és volia identificar, malèvolament, nacionalisme amb genocidi, i tanta angúnia feia que els nacionalistes catalans defensors de la llibertat, poguéssim ésser equiparats als nacionalistes serbis opressors i imperialistes, que fou llavors que vaig escriure en un llibre “jo no sóc nacionalista, sóc independentista català”. A nivell de discurs teòric és tota una incongruència, però a nivell del debat i de la propaganda en l’arena política, calia fer aquesta separació.

La tragèdia de Srebrenica sempre l’he portada al cor.





...

He vist un vídeo del programa de TV3 , “Valor afegit”, amb una entrevista a Miquel Roca Junyent, sobre el seu poderós despatx d’advocat. He sentit enyorança i una certa gratitud de quan em va ajudar, en els meus temps que feia la llicenciatura de govern a Essex. Tant que hi discrepava i tant que li haig d’estar agraït. L’únic polític amb mentalitat de professional de la política, que ha tingut el nacionalisme català possibilista, del període del President Pujol.
...

Segueixen els meus sopars al costat del Tàmesi. Potser acabaré fastiguejat de tant sopar xinès, menjat als bancs del parc, al costat del riu. El pollastre a la llimona i l’arròs vegetal amb xampinyons, em salven i resolen un sopar, o ja m’han resolt molts sopars.

Feia temps que un grup de dones no m’abordaven tan descaradament com avui han fet en un pub. Elles anaven bastant alegres amb tanta cervesa com bevien, i jo amb la meva coca-cola escandalitzava a tanta dama de quaranta en amunt -les que ja son interessants-, encara que aquestes estaven entre l’avorriment i la disbauxa. No en tinc cap dubte, soc un tímid, malgrat tantes relacions públiques i tants debats.




Voluntaris moguts per l’associació no governamental “Thames 21”, netejant el Tàmesi en un barri de Londres. En 10 anys han mogut més de 20.000 voluntaris i han “predicat” en 8.000 escoles. Tota una manera diferent de fer treball comunitari, que contrasta amb el gamberrisme imperant.

...

Com a votant català/aranès del “No” a la Constitució Europea, només que veig avantatges al “No” francès. Que és torni a revisar tot, això és aprofundir la democràcia.

Només com anècdota dolorosa, els occitanistes sempre amb els perdedors: el “Partit Occità” demanava el “Sí” al referèndum francès, i el “Partit de la Nació Occitana-Partit Nacionalista Occità” també, un “Sí crític”. Genial amics!!!.

...

Avui dilluns és festa al Regne Unit. Un “Bank Holiday”, és a dir un dilluns que correspon a una festa que estava entre setmana, però aquí és passa al dilluns. Una manera de tenir caps de setmanes llargs.

Les notícies d’Aran m’emprenyen i em costa digerir tot el sectarisme que respira certs sectors socials d’aquell País. Però no em trauran de la meva postura independent i transversal o sigui de no excloure a ningú, ni de les activitats cíviques ni de la cultura, per molt que em molesti aquest ningú. No puc sofrir la deslleialtat i Aran esta ple de camins empedrats d’aquesta pesta. Massa candidats a “director de coral”, que no saben que representa el treball en equip. Tot pura misèria.




...

He vist l’obra d’Anton Txèkhov, “L’oncle Vània”, muntada per la companyia russa Maly Drama Theatre de St Petersburg . Un muntatge dirigit per Lev Dondin i en el que Sergey Kuryshev feia d’oncle Vània i Ksenia Rappoport d’Elena -la dona del professor Serebryakov-, mentre que el professor l’interpretava Igor Ivanov. Tot un grup d’actors de primera, que ens han fet sentir les delícies d’un Txèkhov madur, aportant-nos a escena sentiments i passions. Kuryshev ha brodat la desesperació del personatge, i la Rappoport ha estat excel•lent (o ella té una estètica eslava excel•lent).

Tot això en rus, amb subtítols en anglès. Això dels subtítols als teatre, com a l’opera, és del tot necessari, però de vegades distreu massa, per això algun cop, encara que només sentia la música de la parla russa i no entenia que deien, valia la pena només mirar els actors, perquè comunicaven, encara que no era amb la paraula.

La representació forma part del BITE 2005 o sigui el Barbican International Theatre Events, que òbviament és fa al teatre del Barbican, el centre cultural de Londres més interessant que hi ha.

(De vegades quan somnio, penso que seria la mena de centre ideal per fer Aran, com a focus de cultura dels Pirineus, Occitània i Catalunya. Un lloc de peregrinacions constants de gent de tot el món, per assistir a concerts, teatre i actes culturals de tota mena. I a més, un centre de pedagogia cultural d’alt nivell. Però és un somni. Almenys, és un somni, fins que trobi inversors).

Però com quasi tots els teatres anglesos, sinó tens seients en llocs privilegiats, acabes a unes distancies de l’escenari enormes, veient-ho massa lluny, alguns personatges només recordo la seva fisonomia per haver-los vist en el programa de mà. I tot i la fortuna que pagues per seients, que ja en diuen que son de visió restringida, a més, acabes enclotat en uns seients de misèria, que fan que les tres hores i quart de l’obra pugui ésser un suplici. I aquest cop, el genoll em molestava, les cicatrius de les hèrnies m’apretaven i la calor ofegava, i fent a la inversa que faig algun cop, que és que a la mitja part, intentar situar-me en llocs buits el més a prop de l’escenari, he anat al galliner per poder aixecar-me quan calia i seguir-ho dret.

Hi havia molt de públic rus, sobretot és va notar en els aplaudiments finals d’entusiasme, una actitud poc anglesa, almenys de l’Anglaterra culta.

Certament emocionava una posada en escena austera, amb un mobles de fusta que els actors mateixos posaven i treien, i tot passava sota una estructura que quedava penjant i en la que havien tres pallers. Al final, l’estructura és va baixar a terra, i els actors, taules i cadires queden entre els pallers, acabant simbòlicament tot el cerimonial de sentiment que passen a casa del professor Serebryakov, en una universalització dels problemes de les relacions.

De Txèkhov, a mi el que m’agrada és l’obra “Les tres germanes”, però “L’oncle Vània” també té aquest regust de relacions familiars dolces i angoixants, tant característiques de l’autor. Els experts diuen que Txèkhov va ser un mestre d'allò que s'anomena l'acció teatral indirecta: els esdeveniments dramàtics tenen lloc fora de l'escena i el que es posa en primer pla són els sentiments dels personatges, la vivència més que el fet objectivable.

Doncs, molt bé, però jo només volia gaudir de cultura teatral i malgrat la mala logística, ho vaig aconseguir.

...

Una vegada el crític Joan Triadú li vaig sentir a dir que l’escriptor Antoni Turrull, avui ja mort i que estava a Glasgow i a Bristol, de tant mirar-se els anglesos, ell s’hi acabava semblant físicament. I era cert. A mi em podria acabar passant el mateix.

Soc un aficionat a la City, el barri londinenc dels negocis, on la olor del diner se sent pel carrer. Em miro una i altra vegada la pila de tecnòcrates, especialment elles, que van a munt i a vall, entre aquest laberint de gratacels, on hi ha les cases–mare de diferents bancs, de cases d’assegurances i de tota mena d’institucions bancàries.

Però les més exòtiques institucions, son els Pubs de la City, que molts d’ells estan en halls d’antics bancs, conservant aquell aire d’immensitat que un sent a l’entrar a una catedral. Son els Pubs més grans que mai he vist, son enormes.

A mi un dels Pubs que m’agrada, és el “The Counting House” de l’edifici 50 Cornhill. Un Pub situat en el hall de l’antic Prescott’s Bank construit el 1813. És dels anomenats Ale & Pie Pubs de la cadena Fuller o sigui un pub de qualitat, luxe i tradició.

Diversos bancs han estat propietaris d’aquest edifici, només perquè respireu pedrigree de moviment de diner, citar que del Prescott’s Bank, va passar al Union of London and Smith’s Bank (1903). Acabant sent el National Provincial Bank (1924) i després formant part del Westminster National Bank (1970). Fins que evoluciona al Pub. No em direu, sinó és una evolució espectacular.

És un Pub, com tots els de la City, on hi ha gent amb vestit de senyor fosc i senyores esplèndides, quasi sempre amb vestit jaqueta també fosc, amb les imprescindibles i horroroses sabates de taló, obertes i amb tiretes, que les portent ja faci fred o calor. De fet jo hi vaig per una cambrera, que em dona conversa i que és calcada a la protagonista de la pel·lícula “Dirty dance”. Baixeta, petita, nas punxegut, sense pit i amb una morenor cremada, de màquina a 40 lliures la sessió. I a més, amb una fonètica anglesa brutal.

Colin és el manager del Pub i amb el seu aire senyor, alt com un Sant Pau, té l’imagines vestit de cuiro amb un fuet a la mà, repartint llenya a tort i a dret, mentre una tribu d’amics dansen i xisclen al seu voltant, com a histèriques.

Tot absolutament britànic. I jo fora de context, com sempre.


...

Avui he anat de metges a Londres. Per una vegada m’he preocupat de mi, encara que he perdut el dia. Tants anys al Regne Unit i mai avui estat visitat per un metge anglès i tampoc havia utilitzat el seu sistema públic de salut.

Tot plegat ha estat una mica surrealisme aquesta vista al St Philips Medical Centre, sinó hagués estat que el meu genoll inflamat em molesta molt, hagués xafardejat més, però no estava per gran comprovacions del sistema de salut. Soc un mal malalt, que només va al metge quan està a les últimes i això és culpa d’ésser fill d’un metge i una infermera, que perquè em fessin cas dels meus mals, quasi havia d’acabar a terra per cridar l’atenció. De fet avui, han passat coses sorprenents i com sempre ha aparegut la punta política.

M‘ha visitat un metge que m’ha preguntat si era familiar del gran heroi catalanista Mr Companys. El més sorprenent, és que sabia coses del President Companys, encara que no deia President, perquè el personatge se l’havien explicat a l’escola de petit. No està malament per començar la visita. També m’ha comentat, il•lustrant a la infermera que ens acompanyava, que existia el Barça. Un club increïble- -deia, que no vol posar-se publicitat a la samarreta per patriotisme. Aquí he callat, ple de vergonya i no m’he atrevit ha explicar-li que la pijància de la directiva del Barça acabaran anunciant a la samarreta una dictadura, com és la xinesa.

La resta, deixem-ho com informació confidencial mèdica. Veurem que troben a les radiografies i a l’analítica. De fet del centre he acabat al University College Hospital. Res de greu, perquè he estat jo qui s’hi hagut de desplaçar, amb la cama embenada, entre mig d’una marea de visitants, literalment menjant-se la ciutat. També comprar amb recepta, a una farmàcia a Londres, també és una experiència que s’ha de passar. Tot plegat la millor manera d’aprendre anglès i sota pressió, que és quan apareixen les paraules adormides o quan el body language va a tota marxa.





...

M’avisen que no m’haig de perdre el programa de TV3 “El favorit”, dedicat a Ermessenda de Carcassona, perquè hi podria haver-hi material pel Portal de Vivéncia Aranesa. He mirat els 58 minuts i 53 segons del programa via internet i l’he trobat d’una gran eficàcia a la divulgació de la història. Algun moment xavacà pels comentaris que pretenien fer gràcia, però molt interessant el conjunt del programa, sobretot nacionalment parlant.

No podré aprofitar res pel Portal “Univèrs Occità de Vivéncia aranesa” , perquè no hi ha un desenvolupament de la qüestió occitana de forma àmplia. Perquè de fet, Ermessenda, la muller del Comte Ramon Borrell de Barcelona, va jugar un paper català de primer ordre a l’època.

El que és interessant són algunes reaccions als programa com ha estat la de l'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, que ha llençat una campanya que diu: “VOTA PER LA FAVORITA!. Perquè les dones fem història, que guanyi l'Ermessenda de Carcassona”.

I ho argumenten:
"El favorit" de TV3: Un concurs on les dones no existim. Has d'escollir entre 13 personatges històrics:12 homes i només 1 dona!!! A QUI VOTARÀS?. L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació fa una crida a la queixa activa.
Vota per l'Ermessenda de Carcassona:
-Per protestar d'una manera activa front al sexisme del programa.
-Perquè les dones fem història.
-Perquè les dones veiem la televisió.
-Perquè les dones participem.
-Perquè les dones existim”.

Queda, per la meva part, recollida la queixa. Però malgrat la veritat de l’Observatori, no seria el meu favorit/a.

-------------------------------------------------------
L'Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació (ODMC) és un espai creat a finals del 2000 per iniciativa dels Consells Municipals de les Dones de cinc ajuntaments del Baix Llobregat: Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, i Sant Joan Despí.
-------------------------------------------------------

...

Per a lectura:
Article periodístic meu a la web “FUTURCATALÀ” – fòrum nacional català

El pujolisme o com explicar la història del nacionalisme

Per a molts parlar del Pujolisme els hi fa una certa mandra, el curiós és que els que els hi fa mandra, sigui gent de la seva pròpia corda. Però tots plegats ens hi haurem de posar fulles, perquè caldrà analitzar aquest fenomen anomenat Pujolisme, de d’alt a baix. Malgrat que el propi protagonista vagi dient (de vegades sembla amenaçant) que no farà unes memòries, tot i que de sota mà, ha propiciat unes quantes biografies i tesis doctorals, diem-ne oficials, encara que no s’expliciti així. Déu n’hi do la barra d’alguns senyors acadèmics, que van de crítics!!!.

Aquesta anàlisi del Pujolisme haurà d’ésser.... (Per continuar l'article CLICAR)
---------------------------------------------------

...

Acabo de llegir les 232 pàgines dels “Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La meva també és una primera lectura d’urgència i haig de fer-ne una lectura pausada amb llapis i paper, però d’entrada, a la Val d’Aran s’han d’encendre totes les llums d’alarma per com és tracta el tema aranès. Evidentment tal com està en la “primera lectura” és un avenç de la situació actual, però és un avenç enverinat, perquè no és tant el que és diu, com el que no és diu.

No és recull el sentit profund de l’escrit consensuat per totes les institucions araneses, per tots els partits polítics i per les associacions..

Aquí algú esta fent un doble joc, i a Aran és diu una cosa i als despatxos del Parlament de Catalunya una altra. Esperaré a fer-ne una anàlisi detallada.

De moment, podeu entrar a la lectura d’aquest històric text:

“Treballs de primera lectura” de la Ponència redactora de la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. (Clicar- versió en pdf)

...

Viure a l’estranger i exercir d’investigador en politicologia, t’imposa una forta disciplina de seguir puntualment tot el que passa arreu i sobretot al teu país. A mi em convé estar informat de forma detallada, de Catalunya i Aran, del resta de Països Catalans i de la resta d’Occitània, com de tot el que passa a l’Estat espanyol i a l’Estat francès, i això representa seguir innumerables articles de la premsa escrita, rastrejar molta informació on line, sentir gravacions de ràdio de tota mena i procedència i també veure gravacions de programes de televisió, en especial TV3. A més a més, a traves d’aquest blog, com del portal de Vivéncia Aranesa, rebo molts e-mails amb informació molt variada, de gran utilitat.

Això representa quatre hores diaries, per estar al dia. A més sense oblidar el tema britànic, és clar.

Entre els molts programes de televisió que tinc emmagatzemats, acabo de veure el programa “Entre línies” de TV3, dedicat a Pascual Maragall. És titula “Maragall, de prop” ( Emès el dilluns passat, dia 16 de maig). No tinc les dades d’audiència, però segur que ha estat molt seguit i potser qui em llegeix també l’ha vist.

Només hi ha una cosa que vull reflexionar, a part que el President Maragall no diu la veritat en destacar que el programa que esta participant, és un exercici de transparència que el President Pujol no exercia, perquè precisament el presentador, el periodista Ramon Pellicer, destacava al començar, que seguint la línia del programa fet al President Pujol és feia aquest segon, però a part d’aquesta constant guitza a Pujol, que tant agrada al socialistes catalans del PSC, el que vull destacar és que m’agrada que el President Maragall surti reforçat personalment en el reportatge i no quedi con un impresentable.

Tanta maragallada, tanta incontinència i tant li han disparat a boca de canó, criticant-lo i en fotent-se, que semblava que tenien un President talment un xixarel·lo. Doncs, sortosament, no. I encara que discrepi d’ell i que lamento que sigui ell el President, un cop investit, vull que la màxima autoritat del meu País o sigui el President de la Generalitat, tingui categoria, consistència i serietat. Jo sempre he cregut que Maragall era tot un senyor i com a senyor, i no com a Capità Tapioca, se l’ha de criticar. És simplement un sentiment patriòtic, enfocat a les Institucions i als nostres representants. Però també és un respecte a la seva figura humana i política, que tot i discrepar, respecto.

...

Barça!!!
---------------------------------------------------- Poema objecte de Joan Brossa: PAÍS
"País", projecte de 1986 realitzat al 1988. Una pilota de futbol simbolitza el cap i una "peineta" l'adorna. Un país.

...

Al Portal de Vivéncia Aranesa és reprodueix una carta oberta del President de l’Institut d’Estudis Occitans adreçada a Pascual Maragall, que no té pèrdua. Sobretot perquè posa en evidència a David Grosclaude, el propi President de l’Institut, que sempre s’ha apuntat a aventures estranyes com l’Euroregió de Maragall, l’Eurocongrés filo convergent, Polítiques pirinenques a lo Paco Boya (Unitat-PSC) o sigui autoodi identitari, raspallar al Conselh Generau convergent i el resultat lògic de tota aquesta confusió, és la maragallada de l'ingrés a la Francofonia.

Sempre és el mateix resultat, és la desfiguració de la nació occitana. A veure si Grosclaude d’una vegada sap distingir les amistats perilloses de les de militància occitanista.


Letra dubèrta de l’Institut d’Estudis Occitans al President de la Generalitat de Catalonha (Clicar)

...

“Germanes bessones”

Se m’ha trencat el cor amb aquesta pel·lícula . Cada minut que passa, sóc més jueu. No puc entendre l’enorme maldat de l’Holocaust, i tot plegat a dues hores d’avió de casa o sigui a la cantonada d’una suposada civilització madura. La pel·lícula no aporta ni una sola escena de violència física, però la brutal violència era a cada fotograma d’una emocionant història d’amor entre germanes. L’he vista en holandès i alemany amb subtítols en anglès, perquè aquí no és dobla, és subtitula, potser ara l’hauria de veure mirant només les imatges, oblidem-ne de tota la lletra.

...

Ahir des de la LSE britànica, vaig participar a un xat per internet, que a Catalunya lidera el filòsof Josep-Maria Terricabras. El xat anava sobre el nou Estatut de Catalunya. Vaig exercir d’aranès. Insòlit el discurs d’alguns participants, però sobretot la concepció més inquietant, va ésser la de Terricabras dient que els aranesos tenen drets lingüístics i no nacionals. Desprès però, ho matisa i diu “...però el que sigui, si ho volen els aranesos...”. L’altra qüestió insòlita, a hores d’ara, son les persones que creuen que l’Estatut i l’Aran no tenen relació.

Com que respecto molt a Terricabras, seguiré participants als seus xats, que fa cada dues setmanes, però no penso parar fins canviar-li la visió sobre Aran i que entengui que és un País amb una base nacional, la de la nació occitana. D’això se’n diu fer lobbying, però és que cal posar-se a la roda de qualsevol persona amb projecció pública, per anar fent la “taca d’oli” i la pedagogia sobre les aspiracions nacionals dels aranesos. Des de “Vivéncia Aranesa” tenim el “Programa Víctor Balaguer”, que precisament té com a finalitat, difondre la realitat d’Aran a l'exterior. Cal urgentment, que ens posem les “piles”.


...

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.




“Joc” de Teoria dels cossos
Gabriel Ferrater

...

Mentre estic immers en la lectura d’un munt de llibres sobre Occitània (comprats via on line, bàsicament a Catalunya-Nord), estic tornant a la lectura de l’art, que sempre és la benzina que em fa funcionar. He encetat, el que diuen és la biografia oficial de l’escultora anglesa Elisabeth Frink. És un llibre de Stephen Gardiner (Editorial Harper Collins, 1998). De Frink sempre m’havien agradat els seus caps, i els seus ocells misteriosos, encara que el millor bust és el seu propi cap. Observeu-lo en la portada del llibre. És contundent, especial i heterodoxa.

M’hagués agradat saber-ne més i conèixer-la personalment, però ja és morta (1930-1993). Com també d’altres escultors d’aquí, que sempre m’acompanyen com Henry Moore i Barbara Hepworth.

Tot un cap de setmana estrany, en un Londres fastigosament de diumenge, encara que ben amanit, escoltant música de canta-autors catalans, del que en podríem dir dels “últims”, encara que algun fa molt de temps que funcionen i caldria que s’escoltessin més, com Albert Fibla o Mariona Segarra.

Al fons, amb un Tàmesi molt alt d’aigua i amb un vent fred i emprenyador, se “sent” (de sentir i d’escoltar) la consciència i la veu a la premsa, de tota l’ala esquerra del partit laborista passant factura a Blair i demanant-li que plegui. Perquè com deia, l’actriu i diputada socialista Glenda Jackson (Hampstead & Highgate), al seus possibles votants: “...Voteu-me malgrat el líder del meu partit, sigui el senyor Blair. No hi penseu en ell, perquè l’hem de fer fora...”. Algú s’imagina aquesta manera de fer propaganda electoral a Catalunya.




...

...

L’Alcalde de Vielha, en Juanito, és a l’hospital.
Ànims, que la feina ...
... i la cançó esperen!!!


.

És comença a parlar de la Festa d’Aran del 17 de juny.

La de l’any passat, vàrem tenir el privilegi enverinat, que beneits i finançats pel Conselh i l’Ajuntament de Vielha, va aterrar Catalunya Ràdio de Barcelona, muntant paradeta i fent uns programes en directa per a tot Catalunya.

Una operació barroera i colonial, que a qualsevol nacionalista aranès li havia de fer mal.

Nosaltres, els de Vivéncia Aranesa, vàrem reivindicar una “Ràdio Nacional d’Aran” i ho vàrem fer d’una manera simple i senzilla amb una modesta pancarta, davant el grapat d’euros que és varen gastar. A més d’aquesta manera, vàrem aconseguir, que en els propis programes se’n parles de la reivindicació d’una ràdio del País.

L’Ajuntament va posar l’envelat i el Conselh va editar la propaganda repartida a totes les cases. Encara avui no puc saber quan va costar tot això. A part de la moguda de professionals i patums mediàtiques.

Però el que si sé, és que tot el gremi oficial, va fer mans i mànigues perquè des de la societat civil no poguéssim fer actes utilitzant llocs i equipaments públics. Nosaltres no vàrem poder aconseguir la Sala del cinema de Vielha i alguna plaça com la de l’església també de Vielha, estava condicionada a la punyetera Ràdio de Catalunya que volia tenir tots els llocs per si plovia.

Aquest any les coses aniran molt diferent, sobretot des d’associacions culturals com Vivéncia Aranesa.



“Volem ua Ràdio Nacionau d’Aran”
Associacion culturau Vivéncia Aranesa (Clicar)

...

Al final en el “Ethnicity and Nationalism Research Workshop” de la London School of Economics and Political Science (LSE), apareix un tema que m’interessa, en concret el “Nacionalisme i la Cultura Popular”. Ja feia setmanes que em donaven la llauna amb el “Nació i l’Imperi”, precisament el tema estrella de la Conferència anual de la Association for the Study of Ethnicity and Nationalism (ASEN) que s’acaba de celebrar, aquí a Londres. (Que per cert, no hi he anat, avorrit del tema i sobretot perquè parlar d’imperialisme i no cobrir l’imperialisme espanyol, per exemple a Llatinoamèrica, és un buit massa gran).

Aquests Workshops d’investigadors són com uns seminaris de discussió, on la base son les presentacions públiques de cada participant. Ara estic sota la batuta de dos pesos pesants dels acadèmics que són estudiosos del nacionalisme: en John Hutchinson i en John Breuilly. En Breuilly és l’últim que ha “entrat” a la meva vida, veurem com ens discutim, de fet li preocupa la “política del nacionalisme” i això a mi també m’interessa, més que tanta “teoria política” i el que jo en dic “novel•la del nacionalisme”, que moltes vegades són autèntiques parides, d’una suposada realitat nacional o de minories -com diuen aquí-, que alguns, per més inri, només coneixen de llibres.

“Nacionalisme i Cultura Popular” que m’ha d’ajudar per acabar de resoldre el que escric sobre la Val d'Aran, en especial “El paisatge i la Memòria”, “El fet dels Pirineus”, “El turisme i la identitat” i sobretot “La música nacional a Aran” amb les cançons tradicionals i la dansa. Una bona aventura intel•lectual per comprendre millor un poble.


Els temes del Workshop, en les deu setmanes de debat, d’aquest últim trimestre acadèmic, són:

ETHNICITY AND NATIONALISM RESEARCH WORKSHOP
Summer Term 2005
NATIONALISM AND POPULAR CULTURE
1. THE PEOPLE AGAINST THE ELITE: ANGLO-SAXONS/NORMANS AND GAULS/FRANKS
2. OUTLAWS AND POPULAR NATIONALISM
3. THE COUNTRYSIDE: FOLK SONG AND DANCE
4. THE CITY: SYMBOLIC TOPOGRAPHIES
5. POPULAR SPORT
6. EXHIBITION
7. NATIONAL IDENTITY AND INTERNATIONAL TOURISM
8. NATIONAL IDENTITY AND FILM
9. EXHIBITING THE NATION
10. BANAL NATIONALISM
--------------------------------------




...

Avui és el Sant del meu Marc.
Són felicitats per a ell i per a tots nosaltres, de tenir-lo a ell.
Com la màgia de la fotografia:






...

Veure NOVETAT SANT JORDI:
IV Premi de Raconte en Occitan Les Talúries 2005
al portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)

...

BON SANT JORDI !!!






L'enamorat li deia
de Joan Salvat-Papasseit



Penyora d'amor, penyora.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
- o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.

No fóra mesquí de res
penyora d'amor, penyora;
- o la flor del cirerer
o el llesamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.






...

¡Oh, Mein Gott!
Així d'expressiu era el diari alemany d'esquerres Die Tageszeitung. En una ...

Article a FUTURCATALÀ
(Llegir-Clica)

CONTRA L’OBLIT

Vull recordar
que no vull oblidar
car vull ser jo mateix
Vull recordar
que vull oblidar
car no vull patir massa

Vull recordar
que no vull oblidar
que vull oblidar
car vull conèixer-me

Car no puc pensar
sense recordar
car no puc voler
sense recordar
car no puc estimar
car no puc esperar
car no puc oblidar
sense recordar

Vull recordar
tot el que hom oblida
car no puc salvar-me
sense recordar
ni salvar els meus fills

Vull recordar
el passat i el futur
i vull recordar
que aviat hauré d’oblidar
i vull recordar
que aviat jo seré oblidat


ERICH FRIED
(Viena, 1921 - Londres, 1988)
Traducció de l'alemany de Marc Granell i Gustau Muñoz

És comença a preparar la Segona Caravana Occitana 2005.
Veure el portal “Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa” (Clicar)

M'haig d'afermar en una de les grans Organitzacions-No-Governamentals Internacionals, especialitzades en Cooperació i Desenvolupament i per això viuré allà on faci falta, sense límits de desplaçaments i lloc de residència.

Avui Londres, demà ves a saber on. Està resultant esgotador.

Mentre tant, hi ha nou Papa i espanta tanta ortodòxia, sobretot per la cooperació i la pobresa, la injustícia i els drets humans. Veurem com evoluciona tot això. Jo ho tinc clar: solidaritat feta des de la millor preparació professional.

I a “Ratzinger-Benet XVI” de preparació no li falta, esperem que no quedi curt amb la generositat al dèbil i al progressisme, perquè fins avui, seguia una carretera totalment diferent.