Feia goig veure la festa popular del llançament de la traducció catalana de l’últim llibre de la saga de Harry Potter que l’editorial Empúries va preparar a Barcelona. El fenomen mundial dels llibre sobre Potter ha estat una important contribució a fer aficionats a la lectura i això és tota una proesa.

L’edició catalana de l’últim Harry Potter ha coincidit, en dia i hora, amb la venda de les edicions espanyola i gallega. I perquè no hi ha una edició en aranès /occità?.

La traducció a l’aranès d’un llibre sobre Potter no seria un fet important per la normalització lingüística? I sobretot per la normalització de la lectura en aranès?.

Una operació editorial com aquesta, val molts diners i seria difícil desprès aconseguir uns mínims guanys i això fa que cap privat és pugui llançar a una operació de traducció a l’aranès de la saga Potter.

L’administració pública aranesa i catalana en comptes d’invertir d’una manera errònia en traduccions que encara no caldrien, (exemple: les traduccions d’autors catalans en comptes de prioritzar-ho d’altres llengües que el lector aranès no sap); en comptes d’aquesta política erràtica: seria bo que popularitzes la llengua invertint en operacions adreçades al gran públic i sobretot al públic jove.

I això fet des del rigor i sobretot des de saber estar en les coses de l’actualitat i de la modernitat. Tot plegat massa regust de naftalina a Aran, que causa el rebuig i l’avorriment de la joventut.

...

Una de les coses que fa més ràbia de tot el soufflé que està sent el govern Boya d’Aran, és el canvi tant radical entre el que deien quan eren a l’oposició i el que diuen ara. I no fa més de 9 mesos !!!, més o menys.

Ningú recorda quan denunciaven una i una altra vegada els sous dels alts càrrecs de l’administració aranesa de l’anterior govern?.

Fins i tot, a més de denunciar-ho a Vediau, varen fer córrer un escrit anònim -(ja començaven aquesta pràctica de l’anonimat per embrutar)-, en el que especificaven els sous del govern i de càrrecs de l’administració com l’Hospital.

Desprès els seus altaveus als mitjans de comunicació d’Aran se’n varen fer ressò (sic) : d’un paper anònim!.

L’equip Boya sempre ha demanat transparència i sempre ha estat demagògia, perquè mai l’ha exercida. Boya com a parlamentari del Parlament de Catalunya ha fet el que ha volgut i mai ho ha explicat als ciutadans d’Aran. Algú sap que ha fet i que fa el diputat?. I també, mai ha volgut explicar el que cobrava.

Molt dir, molt pontificar, molt alliçonar, molt xulejar, molt tapar escàndols, però sempre s’ha reservat explicar el que el diputat, avui també Síndic, s’embutxaca cada mes.

Paco Boya cobra cada any: 82.201,39 euros (vuitanta dos mil dos cents un euros amb trenta nou cèntims) o sigui, pels que encara pensen en pessetes: 13.645.366 pessetes.

No faré la trampa que feia l’exConselher Antonio Asensio en els seus "papers anònims" en els temes dels sous i cal dir que les assignacions dels diputats, tant les fixes com els complements, estan subjectes a les normes tributaries de caràcter general.

A Boya li surt a compte ésser diputat del PSC, encara que trenqui la dignitat institucional del càrrec de Síndic d’Aran -per continuar sota la disciplina d’un grup parlamentari- i hagi destruït la sobirania d’un partit aranès.

...

...................................

Peter Callesen

Holding on to Myself (detall), 2006.
De la sèrie "Papercut".


...

Kosovë és independent !!!

.

.

Sempre que un País aconsegueix la independència em sento feliç i sobretot esperançat, perquè algun dia el meu País també aconseguirà la llibertat.

.
El govern espanyol de Zapatero ens deia que Catalunya no té res a veure amb Kosovë, i també ho han dit sobre el País Basc. Però el cert és que, per vergonya de tots, el govern espanyol no reconeix el nou Estat sobirà de Kosovë, segurament, millor dit: segur, perquè si que té molt a veure amb les nostres llibertats.

.
En no sé quina concentració hi havia una pancarta que resumeix allò que haurien de reflexionar molts espanyols de tots el colors politics: “Qui nega el dret dels pobles no és pot anomenar demòcrata”.

...

És interessant i important que s'hagi acordat potenciar la “Fira de l'oci, moda i turisme” que és denominarà “Vielha Activa”. També és interessant que sigui un acord entre administracions: l'Ajuntament de Vielha, el Conselh Generau d'Aran i la Diputació de Lleida. Com és obvi, pel lloc de desenvolupament del futur esdeveniment firal, l'Ajuntament de la capital d'Aran té i tindrà un major protagonisme. La foto de la presentació és d'antologia, encara que m'hi falta en Pau Perdices.

La fira la organitzarà l'empresa “Activa Media Group”. Com a ningú se li escapa el nom “Vielha Activa” té una doble lectura empresarial i l'empresa ven la fira com a cosa seva. La paraula “Activa”, tant en la denominació de l'esdeveniment com en el nom de l'empresa, ajuda a aquesta doble lectura. Però està bé, és un joc de màrqueting.

“Activa Media Group” és una empresa de fora d'Aran. I com que no hi ha més cera que la que crema, els aranesos han de buscar a fora tot allò que no tenim al País. Però ja seria hora que algú quan organitza coses a Aran intentes fer-ho amb la mirada llarga i no curta d'un esdeveniment efímer.

M'explicaré: No se si és podria fer per normativa o simplement per un acord voluntari entre les administracions i les empreses de fora contractades, però quan és firmes un conveni per potenciar un projecte a Aran, s'hi hauria de contemplar un punt que obligues a l'empresa contractada a incorporar en la preparació i realització de l'esdeveniment, com a pràctiques, a persones que viuen i treballen a Aran. No és només una qüestió de joves en període de formació, també de funcionaris en ganes de reciclar-se. I no només és una qüestió per quan l'administració potencia alguna activitat directament, sinó també hauria d'ésser quan una entitat o associació organitza alguna cosa contractant empreses de fora, però hi ha una subvenció d'alguna administració aranesa.

El que és tracte és que el nostre capital humà és recicli constantment i no hagi o de desenvolupar-se professionalment a altres contrades, o que estigui veient constantment la organització d'esdeveniments al País per empreses de fora, sense cap possibilitat d'intervenir.

Aquest seria un benefici a la dinamització social d'Aran, potenciant política formativa professional aprofitant l'experiència de les empreses que és contracten.

L'administració pública ha de crear el camp de joc i és la societat civil la que juga en la producció i per això necessita reciclar-se constantment. Penso que aquesta és l'autentica governabilitat de proximitat, que precisament no és la que et col·loca en una comissió només perquè opinis, sinó la que et crea el context, en la que tu et pots desenvolupar. Aquesta és la diferencia entre una política intervencionista i una política oberta.

...

....................................


...

Un Govern aranès sense valors? (i II)

En l'estratègia cap aconseguir el govern aranès, “Paco Boya i equip” varen utilitzar unes tàctiques que ara, com un bumerang, els hi torna en contra i els hi dificulta un govern constructiu repercutint evidentment a tots els ciutadans d'Aran.

La tàctica més escandalosa va ésser utilitzar la sanitat com a arma per crear neguit social, desprestigiant als professionals de l'hospital. D'episodis de les seves pròpies famílies a l'hospital en varen fer una abusiva categoria general. A més, varen donar un espectacle d'hipocresia enorme, acomiadant, sense contemplacions, el segon de la línia de comandament, deixant intacte els autèntics directors dels suposats mals. Ara és va treballant, però encara ningú ha tret la merda que havien llençat per tots els serveis. Tot plegat va ésser un atac als valors professionals i és constata que pel poder poden destruir a qui sigui.

L'altra tàctica va estar i segueix sent, el no propiciar el valor de l'esforç. L'equip de Paco Boya ha llençat un doble missatge a la joventut d'Aran. El primer és constatar amb les seves pràctiques al govern, que el partit i el clan son les vies més adequades per aconseguir treball i un bon sou. És igual l'experiència professional i és igual el nivell d'estudis fets, el més important és la situació en el clan. I així han col·locat gent absolutament novells, que els hi han atribuït un sou espectacular, doblant el que és pegava anteriorment en aquelles places. Tot això contrasta enormement amb els sous dels funcionaris amb llicenciatura i amb anys d'experiència. I això fa que molts funcionaris “amics i enemics”, estant que trinen, perquè tenen raó quan diuen que no són valorats.

El segon missatge encara és més pervers: que tots els estudiants no és preocupin, que si fracassen en els estudis o no els tenen, sempre se'ls poden inventar en els seus currículums. És absolutament escandalós que el Síndic Boya s'hagi inventat un currículum i el tingui penjat en el Web oficial del Conselh Generau d'Aran. Amb una redacció volgudament equivoca el Síndic ens diu que: “...a corsat Sciéncies Politiques ena Universitat Oberta de Catalonha...”, (“...ha cursat Ciències Polítiques en la Universitat Oberta de Catalunya...”). Que redactat d'aquesta manera, per a tothom d'aquí i de fora, i com en el llenguatge de la pròpia comunitat educativa, sembla com s'hi tingués una llicenciatura de polítiques. Però en realitat no és així. Quan un té seminaris, cursos o hores lectives de la matèria que sigui, però no té cap titulació o són estudis no reglats, s'ha d'especificar (sobretot si és fa política), però evident els aficionats al joc d'aparentar, havien de fer creure que en realitat és tenen uns estudis que no és tenen. Déu n'hi do el missatge que s'envia als nostres estudiants.

La tercera tàctica és haver utilitzat sectors xenòfobs aranesos, per aconseguir el poder. Perquè quadressin els números per guanyar, no l'hi va caure cap anell a Boya, de buscar el suports, sobretot de joves, d'una conducta deplorable en termes democràtics. I encara més, abans en el partit i ara en el govern els ha col·locat en el seu entorn, contaminant la Institució aranesa de persones que promouen l'exclusió. És la nova xenofòbia aranesa de guant blanc, és la qui et convida a sortir d'Aran per qüestions d'opinió. La discrepància, la polèmica i la denúncia et poden costar que et convidin a marxar, sinó et faran la guitza tant com puguin. Fins el punt que des del blog del Síndic Boya, que s'hi arriba des del Web del Conselh, és pot llegir tot un discurs excloent. Boya apunta per escrit i els exaltats fan la feina bruta, quasi sempre utilitzant, d'una forma encara més covarda, l'anonimat. En tenim últimament l'exemple del càrrec de confiança del Síndic, que acull a les seves pàgines d'Internet “informacions” difamatòries i anònimes, tot sempre sense contrastar. Tot un abús institucional, una falta de deontologia professional del que acull els missatges i un dèficit de cultura democràtica.

Si com argumentava en la primera part de l'escrit editat anteriorment (06 / 02 /2008), no hi ha la defensa dels valors com a País, ni dels valors institucionals, i com veiem ara, tampoc hi ha la defensa dels valors professionals, ni dels valors de l'esforç, ni dels valors democràtics, ni dels valors de la convivència i de la integració, és legitim preguntar-nos si l'actual govern d'Aran té valors.

...

.

.

Un Govern aranès sense valors? ( I )

.

.

Cada dia que passa l’autèntica cara de l’actual Síndic Paco Boya i el seu equip, apareix amb força a Aran i esta deixant estupefactes a propis i estranys.

De autopublicitar-se com a campió del diàleg, la transparència i la participació, de la nit al dia o sigui de l’oposició al govern, el Síndic Boya està potenciant un model institucional, un model polític i un model ciutadà carregat de perversitat i amb una cultura política que ha fet retrocedir els valors democràtics d’Aran de forma espectacular.

Aran som un País, que el propi Cap de Govern o sigui el Síndic d’Aran, renuncia a aquesta idea de País. I conseqüent amb aquesta idea de potenciar un territori de baixa volada i desfent-se de les connotacions nacionals, ha portat el càrrec de Síndic a la supeditació partidista i a desfigurar-lo institucionalment.

Com pot ésser que el nostre Cap de govern estigui sota la disciplina d’un grup parlamentari perquè és diputat al Parlament de Catalunya?.

Aquesta desfiguració del que és un Síndic d’Aran diu molt de com “Boya i l’equip”, entenen el País.

¿L’ambició d’una carrera política personal, el gaudir un sou de privilegi haurien de primar enfront un model institucional de govern digna o sigui situat al País i amb capacitat de decidir sense hipoteques foranes?.
És evident que no.

Però si per aconseguir el poder varen travestir-se de lagarterana, aprofitant els nivells contradictoris de consciència nacional aranesa, ara segueixen propiciant i nedant entre aquestes anomalies.

Ni de manera formal ni de fons, el càrrec de Síndic d’Aran s’hauria de degradar i desfigurar institucionalment com s’està fent ara.

Aquest model institucional pervers i degradant per Aran, no ens l’obliguen des de fora és des de dins que és potencia. Potser encara no sap el senyor Boya que el càrrec de Síndic és un càrrec de representació del País i s’hauria d’exercir amb dignitat.

Amb quina credibilitat el Síndic Boya participarà en el debat de la nova Llei d’Aran?. 

.

.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

.

● Celebro i felicito al Síndic Paco Boya perquè en el seu blog no s’admeten comentaris anònims. La discrepància política no treu que se sàpiguen trobar coses interessants als politics professionals, i en temps de frívols i de frivolitats, almenys alguna cosa amb sentit comú. Però no estaria malament que ho digues als seus col·laboradors i així no serien plataformes de llançament d’insults i calumnies difoses de forma ANÒNIMA. És digne que un càrrec institucional canalitzi aquesta mena de comentaris?. O com diuen molts, ells mateixos les escriuen i encara és pitjor.

...

Benvolgut Síndic de Greuges,

Li faig arribar aquesta queixa com a ciutadà d’Aran que des de fa tres anys pateix un assetjament xenòfob i d’invitació a que marxi de la Val d’Aran per part de militants i responsables politics d’Unitat d’Aran-PSC, cada vegada que hi ha un debat sigui polític, cívic o cultural i jo n’expresso discrepàncies o en faig crítica.

El motiu concret d’aquesta queixa és que un Alt càrrec del Govern d’Aran del Síndic Paco Boya, que té la categoria de Cap de Comunicació i Cap de Gabinet del Síndic, el Senyor Amador Marqués, en el seu blog dona acolliment i difusió d’idees que són i fomenten la xenofòbia i el trencament de la convivència social.

En el blog del Cap de Comunicació del Govern, cada comentari que fa un lector, sigui de forma anònima com signada, passa el filtre del responsable del blog i com diu una pantalla quan envies un escrit: “El comentari s’ha desat i estarà visible un cop l’hagi aprovat el propietari del blog”. Per tant, tot allò que apareix en el blog està sota la responsabilitat del seu titular.

En plena alarma social i en ple debat ciutadà a Aran sobre si perjudica o no a la política, als càrrecs politics i a les institucions araneses que un Alt càrrec del govern aranès com el Senyor Marqués tingui penjada a Internet de forma oberta un anunci i la seva fitxa sexual per trobar rotllo de sexe; han començat aparèixer escrits anònims de critica a la meva persona amb insults i calumnies. Però això no és el motiu de la meva queixa, perquè forma part del debat polític, encara que sigui d’una forma bruta i indecent. Entenc que això no se li pot presentar al Síndic de Greuges i que hi ha altres instàncies com la jurídica per defensar-me, si fos el cas.

La queixa concreta que presento al Síndic de greuges és que un Alt càrrec aculli i doni projecció a un discurs xenòfob que s’expressa amb comentaris com per exemple aquests:
1. “...¿no podemos forzar que este Colominas se vaya del Valle?yo creo que si, solo falta hacerle la vida imposible...”
2. “...Que lo declaren persona non grata , seguro que en este país se respirará mejor...”
3. “...Que se vaya, es un indeseable...”

És la primera vegada, que allò que s’havia expressat de paraula i en diferents casos d’autèntica agressió verbal al carrer contra la meva persona per part de coneguts militants d’Unitat d’Aran-PSC, ara ho tinguem per escrit allotjat en un blog d’un càrrec institucional. Blog que s’hi arriba directament o a traves de la Web oficial del partit on té una entrada molt ressaltada en portada. Per altra banda cal especificar que el Web d’Unitat d’Aran-PSC forma part del Web central del PSC.

Senyor Síndic de Greuges no li presento cap queixa d’un debat polític, perquè tallar d’arrel aquesta conducta simplement és defensar la democràcia i els drets democràtics del ciutadà, i això no és un debat d’opinió, ni un debat electoral, ni res de tot això. Però la queixa la faig a vostè, perquè és un càrrec de l’administració qui dona cobertura a les actituds i els comentaris xenòfobs.

Hi ha tot uns antecedents historico-politics de l’esdeveniment d’ara, que fonamenta la queixa. Fa uns tres anys en un Web denominat “Bossost.com” en els seus fòrums van aparèixer un grapat immens de comentaris xenòfobs directament contra la meva persona i la meva família. Amb bon criteri el responsable del Web va esborrar tots els missatges de contingut xenòfob, que és podien posar lliurament i anònimament, i va potenciar uns fòrums que calia identificar-se i respectar uns continguts democràtics.

Com a conseqüència d’aquell fet va haver un acord cívic entre ciutadans amb diferents sensibilitats de tot l’arc polític de la Val d’Aran, per no baixar la guàrdia en combatre i denunciar aquestes conductes. Més encara, és va acceptar fer com una espècie de cordo sanitari en defensa de la democràcia i contra les pràctiques d’exclusió. Pràctiques que a Aran s’expressen lligades sempre a qüestions d’opinió. Quan discrepes i ets un dels de “fora”, alguns expressen d’una forma contundent l’actitud de que marxis.

Jo expresso aquí la meva queixa particular, però hi ha altres casos d’altres persones que no s’atreveixen a denunciar-ho, i que també han patit i pateixen aquesta exclusió.

Malgrat que moltes associacions i tots els partits politics estàvem en la línia de no acceptar i tallar de soc arrel qualsevol expressió excloent, quan el parlamentari Paco Boya del Parlament de Catalunya va assumir la direcció d’Unitat d’Aran-PSC, va introduir en la confrontació política, elements d’un discurs excloent. Era de tal magnitud, que els rivals comparaven les pràctiques excloents com les del polític francès Le Pen.

Ara és un Alt càrrec del Govern Boya qui acull els comentaris xenòfobs, i malgrat les demandes de que és desautoritzi a l’Alt càrrec i és treguin els comentaris anònims del seu blog, el Síndic no només calla oficialment, sinó que accepta informalment el fomentar també la circulació dels comentaris excloents.

Davant d’aquesta situació com a ciutadà, em sento desprotegit davant l’administració aranesa i us demano la vostra intervenció per resoldre aquest atropellament als drets democràtics.

Atentament,
Joan-Ramon Colomines-Companys

Vielha, 4 de febrer de 2008

...

L’anunci sexual oficialment despenjat d’Internet
La conducta del Cap de Comunicació
del Conselh degrada la Institució (i II)

Entenc perfectament que el protagonista de l’afer Amador estigui nerviós, l’han enganxat en una situació políticament compromesa i intenta sortint-se com pot.

¿Que fa ell i tots aquells que intenten fer callar la meva denúncia amb e-mails i trucades de telèfon ofensives i amenaçadores? Doncs, engegar el ventilador i llençar merda per tots cantons i sobre múltiples temes.

Per justificar, el que crec és injustificable, que és que un Alt càrrec d’un govern posi anuncis i fitxes sexuals per trobar rotllo de forma pública a Internet, se està escrivint endimoniant-me sobre la meva vida professional tant al sector públic com privat.

¿Que hi té que veure el meu treball a Andorra (1992 –1995); l’edició i direcció d’Eth Diari i el seu tancament (1999); el que vagin canviar de lloc de treball a una funcionaria del Conselh; el com ha trobat el lloc de treball el protagonista al canviar el govern; l’èxit o fracàs de la meva vida professional; l’èxit o fracàs en la meva vida amorosa; en si estic divorciat o no; en si visc o no reajuntat; que hi té que veure tot això amb la barbaritat i xuleria d’un càrrec polític de posar una bandera pública a la xarxa per follar?. Res de res, és la cortina de fum perquè no hi ha justificació política.

En tres anys encalçament constant a la meva persona per part d’Unitat d’Aran-PSC, ni una sola vegada havia contestat al senyor Amador Marqués, perquè vaig dir que només ho faria si algun dia la seva conducte atemptes o fes mal a la política institucional aranesa. Que és exactament el que ha passat.

Han fet bé els qui li han ordenat o recomanat que despengi el seu anunci sexual de la xarxa.
(Per això ara no és operativa l’adreça que vaig referenciar ahir).
Sinó era escandalós, perquè l’han despenjat?.

Alguns ara, fora la prova, dubten que mai existís, però no deuen recordar que és una còpia Caché a Internet, denominada també memòria cau, i que facilita que és pugui trobar novament la fitxa sexual perquè era pública, o els que no saben la quantitat de còpies que circulen impreses en versió paper. (També a l’Institut). Com sempre disparen al missatger, però jo arribo l’últim d’un tema molt estès, i que també té una picaresca profunda que són aquells que investits de falsos “bombers afamats de sexe”, han dialogat via Internet, amb el protagonista.


1. Ja s’hi pot posar de peus. Aquest no és un tema privat perquè el protagonista l’ha fet públic de contingut i forma, i a més és públic pel mitjà de difusió utilitzat o sigui Internet, i quan se li ha escapat de les mans, llavors vol retornar a que això és “ficar-se en la seva vida privada”. Si és vostè qui ho feia públic i se’n vanagloriava!

2. És fa trampa quan s’intenta presenta la denúncia de l’afer com un atac a la homosexualitat. Això és absolutament fals. Aquest afer, que fa més d’un any que l’arrosseguem, mai l’he volgut utilitzar políticament fins que he tingut la garantia d’un total i absolut respecte al tema homosexual i encara més, sempre vaig dir que no se’n podia parlar, sinó és feia a la vegada una defensa militant a tots els drets d’aquest col·lectiu. I així s’ha fet. S’equivoca el senyor Amador de creure que perquè forma part d’una minoria té carta blanca per fer el que vulgui quan és té un càrrec públic. Li puc dir que molts dels homosexuals que conec, admiro i estimo com a ésser humans, detesten conductes com les seves i anar de Boris pel món.
Quan el senyor Amador encara havia de néixer jo ja participava en la defensa de les minories homosexuals, amb presó inclosa en ple franquisme. Per tant poca broma en aquest tema. Si l’afer fos d’un heterosexual l’hagués denunciat igual, segurament molt abans i amb molta més contundència.

3. És sarcàstic fer-se la víctima i qualificar de hooligans als altres, quan he hagut de protegir-me quan aquesta pseudo-esquerra ètnica m’amenaça, em convida sortir del País, i va excitant a tot un personal descontrolat summament perillós pel seu sectarisme de reivindicació de tribu. Ja vaig escriure un dia que vostès estant se’n la coartada intel·lectual del radicalisme agressiu d’Aran. Els seus blocs i els seus Webs està ple d’aquest discurs senyalant-me amb el dit. (Facin la prova, vagin als seus blogs i posin el meu cognom al seu cercador de dades).

4. És lamentable que per defensar-se de l’anunci hagi el senyor Amador d’embrutat “Eth Diari”. No senyor, no hi ha pendent cap deute. I que l’únic diari en occità que mai hagi existit s’hagués de tancat és greu, però ho és per a tots. I vostè que carai explica: si en aquella època era un nen i estava als núvols!. Sap que passa en el fons, que a Aran hi ha integristes que de l’aranès i el seus problemes en viuen, ja els hi va bé la crítica situació i de tot això se’n creuen patrimoni exclusiu. Són els mateixos que tenen necessitat de tacar l’experiència d’Eth Diari, el propi Síndic Boya ha tret la referència de la seva participació personal en el periòdic de la seva biografia, tot un símptoma. (Quina vergonya Manuela!).

Són els mateixos que donen carnet d’aranès: tu sí i tu no. Vostè senyor Amador m’ha arribar a criticar per escrit, en quina llengua parlo. Que vostè formi part d’una minoria de gènere no el treu de les seves idees reaccionaries de País. País : tant meu com seu.

5. I per últim, celebro que la seva gent li facin costat, però no faci trampa li puc ben assegurar que hi ha Conselhers, Alcaldes, Regidors, Dirigents del partit i militants de la seva corda política que estan profundament escandalitzats per l’afer i estant disposats a estirar-li les orelles. I certament, hi pot haver gent de la meva corda que no entengui perquè ho hem denunciat ara, però no vulgui, a aquestes alçades passar per ingenu : Unitat d’Aran-PSC s’ha passat setmanes alimentant d’elogis i prebendes a unes persones ressentides de CDA contra als altres sectors del partit. Tota una estratègia summament vella de dividir a l’enemic polític quan hi ha debat. ▄

...

La conducta del Cap de Comunicació
del Conselh degrada la Institució

Fa dies que s’arrossega aquesta història, molta gent en parla a la Val d’Aran i cal d’una vegada aclarir POLÍTICAMENT les coses.


Ni demagògies, ni victimismes. Aquí no és tracta d’un tema de homosexualitat, ni de si el Cap de Comunicació del Conselh és gai o no ho és. Això és cosa seva i té el dret a sentir-se com vulgui. Per altra banda ell ho va pregonant, amb una memorable i lloable sortida de l’armari, encara que no feria falta perquè la seva ploma salerosa, el seu balanceig de la pelvis quan camina com si sempre anés dret a dalt d’una barca mallorquina que navega i la mania de marcar paquet a l’estil Calvin Klein, el fa el nostre Boris Izaguirre d’Aran.

Per tant, ni una sola paraula negativa a la homosexualitat, tot el contrari. Sempre a favor dels seus drets democràtics (inclòs el matrimoni amb totes les seves atribucions familiars), perquè defensar-los és de justícia i a més aprofundeix la democràcia de tots.

L’afer Amador no va de tendències sexuals. L’afer va d’haver posat i continuar mantenint ben viu un reclam, un anunci a internet per trobar relacions sexuals. Res s’hauria de dir, sinó fos que el protagonista té un càrrec institucional al Govern aranès, ni més ni menys de “Cap de Comunicació i de Cap de Gabinet del Síndic”.

No estem parlant d’un tema privat. Un reclam públic a internet és posar a l’abast de tothom la informació. Penjar el que sigui a internet volgudament, és com posar-ho a la plaça del poble, i allò que podia ésser privat, passa automàticament a tema públic. A traves del Google i del Buscopio és troba tot.

Amb altres paraules més de costumari popular : un Alt càrrec del Govern aranès va calent, va sortit de mare i busca rotllo sexual a la xarxa, i per aconseguir-ho penja i actualitza un conjunt de fotografies seves i ens il·lustra, amb tot detall, d’allò que més l’hi agrada. Des de les pràctiques que més l’exciten, com per exemple els trios, les orgies i el “sexe canyero”; fins els tipus de persones que més l’exciten com els jovenets, els bombers (no especifica si són els d’Aran), els obrers, els pijos, els metges uniformats (no especifica si són del SAS), els militars, fins els bakalas o sigui uns alts i cepats energúmens analfabets majoritàriament fatxes, amb cabells tallats tipus mussol amb serrell “Linda Evans”, polo “Tommy Hilfiger”, texans tres talles menys per marcar paquet, amb banderetes espanyoles cosides en llocs inimaginables i botes militars. Com és pot veure tots uns intel·lectuals.

La última connexió pel protagonista al seu anunci sexual que conec, és del 27 de gener de 2008 i tot aquest rotllo va començar quan treballava pel Conseller de la Generalitat Joaquim Llena.

Que l’anunci el faci des d’un portal gai, concretament -kabala gai-, és irrellevant, perquè si el cas fos d’un heterosexual amb càrrec polític que posa un anunci de contactes sexuals, seria també un problema polític i un escàndol, al menys mediàtic.

No em puc ni imaginar que haurien dit i fet els d’Unitat d’Aran-PSC i tot el seu univers de Webs, si jo, com a Cap de Comunicació del Govern d’Aran en èpoques passades, hagués posat un anunci buscant relacions sexuals i amb tot detall, expliques les pràctiques sexuals que més m’exciten. Com tampoc em puc ni imaginar que passaria si l’anunci sexual fos del Cap de Comunicació del President Montilla o del President Zapatero.

L’escàndol no és que un títi és posi a l’aparador de les mirades dels bavosos que busquen rotllo, talment com si fos un bestiar exposat. L’escàndol no són les patètiques relacions sexuals superficials, “de aquí te pillo aquí te mato”. L’escàndol no és viure l’homosexualitat de forma irresponsable en comptes d’una homosexualitat de compromís i d’equilibri. L’escàndol és que un càrrec polític, d’una manera frívola col·loqui i mantingui un reclam, un anunci per follar, saltant-se que té una responsabilitat institucional i que en aquesta etapa de la seva vida no pot fer tot el que vulgui. És que no saben que és la responsabilitat i la dignitat institucional?.

El senyor Amador Marqués amb la seva conducta exhibicionista de “Visca la gresca de la promiscuïtat sexual”, ha passat totes les línies vermelles amb un evident falta de respecte a la ciutadania que hauria de servir i al càrrec que representa. I no només fa mal a la Presidència del Conselh, i al propi Síndic Paco Boya; el que fa mal és a tota la Institució del Conselh Generau d’Aran. Com també projectar marru per trobar cardadors arreu, no és la millor manera per tenir credibilitat i projectar el Conselh, tant a Aran, a Catalunya, com al conjunt de l’Estat.

Millor seria que el senyor Amador deixes el càrrec i tornes a casa, i llavors poses tants anuncis sexuals com vulgues, seria la seva opció i la seva conducta. Així el pollastre seria per a ell solet, sense degradar la imatge de la política, dels càrrecs polítics i les nostres Institucions. ▄


► Amb el sobrenom “alegre”, la fitxa sexual del Cap de Comunicació i Cap de Gabinet del Govern d’Aran, s’hi arriba a traves de la URL: www10.bakala.org/alegre un cop has clicat el boto de que sou majors d’edat.

...

Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa sota el sol.
Temps d’infantar i temps de morir. Temps de plantar i temps
d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de gaudir. Temps d’enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps
de dansar.
Temps de llançar pedres i temps d’aplegar-ne. Temps d’abraçar
i temps d’allunyar-se de les abraçades.
Temps d’exigir i temps de perdre. Temps de guardar i temps
de llençar.
Temps d’esquinçar i temps de cosir. Temps de callar i temps
de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar. Temps de guerra i temps de pau.

.......................................................................Eclesiastès : 3, 1- 8

...

Arren ei perfècte

A més d’un, tenir desinformada la ciutadania d’Aran ja els hi va bé, però encara és més greu. De fet, de forma volguda s’obvien els temes públics de fons, mentre fan i desfan sense cap mena de fiscalització, ni control.

Però per acabar-ho d’arreglar, és creen ficcions com dir que hi ha programes de participació o que una nova xarxa institucional com els Conselhs dels Terçons és apropar als ciutadans als afers públics, mentre han deixat el Ple del Conselh Generau d’Aran totalment apartat de la ciutadania. (Que no havia d’ésser el Ple com a Institució, l’embrió del Parlament aranès?).

De tot això, res de res. On són els programes de participació del Síndic Boya?. On és la transparència?

Fa molt de temps que Paco Boya no té cap idea nova. S’ha carregat totes les expectatives de real canvi a la Val d’Aran i continua amb els mateixos tics autoritaris que l’antiga administració ens tenia acostumats.

A Aran no compten les ideologies, només els clans i els lobbies econòmics que són totalment transversals. Les disputes són merament de bronca veïnal, de misèries personals, amanit per rancúnies, odis i atacs de banyes. Tota aquesta gelosia malaltissa és tot l’aparell argumental que està portant a la societat aranesa a un cinisme on els barruts, els ganduls i els artistes de les corrupteles campen pel País traient pit.

El Govern Boya no solament no compleix el seu programa electoral, és que d’allò que fan, perquè fan, ho acaben mediocratitzant.

Un parell d’exemples:
El Conselher de Turisme no només passarà a la nostra historia per haver ajuntat política i negocis; no només per haver protagonitzat un canvi de camisa espectacular; passarà a l’historia per una campanya de promoció turística dolenta. Feia molt de temps que als Pirineus no és veia una pobra, mediocre i poc efectiva campanya de publicitat turística com la que avui potencia aquest Govern.

En Cultura passa més del mateix. A part que tothom diu que eth Pair i era Mair de la Directora són els autèntics protagonistes del que és fa al Departament, el que queda clar, és que no hi ha ni transparència, ni consens; ni sobretot entendre que és una política cultural pública que ajudi a consolidar una cultura nacional aranesa. Potenciar les iniciatives culturals del País com si fos un pati d’escola, és potenciar una política de vol gallinaci, sense cap mena d’ambició. Un Departament de cultura d’un govern, ni és un centre de recursos, ni una escola, ni un grup de música tradicional.

On són les grans iniciatives que fonamentin un terreny cultural fèrtil i amb projecció de futur, donant joc a la pluralitat cultural : tant de mercat com de consum ?

Ni amb diners sabran que fer-ne, perquè el problema és haver posat a fer política governamental a persones, que segur són bona gent, -millor dit, no hi ha cap dubte que són bona gent-, però que professionalment no estan a l’alçada de la responsabilitat que tenen.
Tant directiu artificial, acabarà passant factura al País globalment.

...

Aquesta setmana el Marc, el meu fill s'ha graduat a la universitat.
S'ha graduat en "Fotografia i Creació Digital", que és un títol propi de la Universitat Politècnica de Catalunya, i que és realitza al Campus de Terrassa.
Felicitats!!! ... I bona tasca de futur.

És interessant veure que avui en algunes carreres universitàries surten estudiants havent fet un recorregut curricular, ben diferent de com s'havia fet en el passat. I això també ho ha viscut, per mèrits propis, el Marc.

Presenta el Projecte de final d'estudis, el que en diríem abans una tesina, per aconseguir el graduat, i això desprès, per una banda, d'haver estat a fora per ampliar estudis i experiència professional, com a Madrid (Beca Roberto Villagraz) i Londres, aconseguint també un nivell universitari de Mestratge o sigui un Màster; i per l'altra banda s'acaba la carrera tenint una empresa muntada pròpia (IMAND). Tot un recorregut en ziga-zaga, d'estudis i de gestió empresarial, per acabar amb títols i feina, on surten emprenedors i professionals de la fotografia.

Això si que és deixar la universitat amb un pa sota el braç.

Bona sort !!!.

...

Comença un nou repte

..............."Que bonica ets, Lleida estimada!
...............Com mare amorosa a tots ens abraces,
...............I els teus carrers tristos, com si fossis fada...
...............Suaument, sens remor, en jocosos canvies."

....Teresina Roses d'Abad
....Escrit a la paret de l'habitació 405

...

En un altre post vaig comentar els "Llibres verds" i els "Llibres blancs" elaborats per les administracions públiques, com a fórmules d'anàlisi i prospectiva per exercir les polítiques públiques, (26/11/2007). Ara també voldria comentar, com una font d'informació per a especialistes i per al ciutadà en general, allò que s'anomena la "Literatura grisa".

S'entén com a "Literatura grisa" aquella literatura produïda per governs, universitats o empreses, ja sigui en format imprès o electrònic, que escapa als controls habituals dels editors comercials.

O sigui els "Llibres verds" i els "Llibres blancs" governamentals de que parlava, formen part d'aquesta "Literatura grisa". Ho especifico perquè no ens perdem amb tants colors. En altres paraules, "Literatura grisa" no és una literatura mediocre o un pal soporífer, simplement és una literatura editada i distribuïda fora dels canals del mercat privat.

Els governs d'Aran han editat "Literatura grisa", però moltes, moltes vegades, en comptes d'editar material governamental, han publicat obres que podia haver assumit el sector privat, perquè és podien comercialitzar perfectament. Sinó hi havia coratge al sector privat per editar segons que, potser calia incentivar-lo.

Alguna vegada els governs segurament han fet bé d'assumir edicions, fent un paper substitutiu als dèficits i mancances del sector editorial privat, però altres vegades s'han atorgat un paper d'editor que no calia.

El govern d'Aran ha d'ajudar a que neixi un sector editorial aranès, i el que no pot fer és fer-li la competència directa, matant qualsevol intent de tenir editorials a Aran o desplaçant les publicacions a editorials foranes.

Sí el govern aranès no posa seny, protecció i enginy en el sector, mai tindrem editorials araneses amb projecció occitana i això és un altre petit drama per Aran com a País.

A part d'una cabronada.

...

En el pròleg del llibre de Pedro Laín Entralgo, "La historia clínica. Historia y teoría del relato patográfico", que va editar per primera vegada l'any 1950, explica que la "Historia de la Medicina" pot aparèixer als ulls de l'estudiós de dues maneres molt diferents: com una disciplina escolar o com un hàbit intel·lectual.

Com a disciplina escolar és el traspàs d'una suma de coneixements concrets més o menys amplia, profunda i sistemàtica. Tasca que vehiculitza el docent.

Però a la vegada, a més de disciplina, és hàbit intel·lectual. És tracta de fer-ne un hàbit, en el que el docent informa, en el sentit originari de la paraula : "donar forma" a la ment del que aprèn.

És tracta que l'ensenyament de la "Historia de la Medicina" impregni als metges i no només a reals o hipotètics historiadors. En realitat el que és tracta és que els metges aprenguin a buscar la veritat "segons la historia", a més d'accedir a ella en el seu contacte immediat amb la realitat.

No me'n puc estar de traspassar aquestes idees al camp polític. I desitjar que els polítics en exercici de qualsevol administració, també s'involucrin en la historia del seu País.

Tenir coneixement de la historia nacional d'Aran, no només és saber-ne d'una disciplina, sinó el que interessa és fer-ne o incorporar-ne un hàbit intel·lectual. No és tracta de fer erudició, sinó de "donar forma" als hàbits de conducta dels protagonistes de les polítiques públiques.

És possible una bona governabilitat avui, sense tenir assumit íntimament un profund sentit històric?.

...

Viure durant quasi una setmana la Lleida cultural i universitària, té la seva gracia. I aixi ho estic fent, preparant el projecte editorial de la revista de cultura Es Arts.

.
Per a qualsevol ciutadà d'Aran anar a Lleida, és tota una pràctica normal. Perquè anar-hi de metges o de compres forma part de la vida quotidiana de molts aranesos, a més dels nostres joves que hi estant estudiant. Però a la inversa, sobte la visió de molts lleidatans sobre el que passa a la Val d'Aran.

El que més em sobte és la visió que en tenen la classe periodística i la classe política de Lleida. Hi ha com un cert tuf de veure Aran només com un racó d'esbarjo, a una de les cantonades de Ponent. Impossible de veure-hi per part d'aquests lleidatans, un nou punt de referència on s'hi poden trobar idees renovadores, si més no, per la gran peculiaritat d'un País -Aran-, d'una Nació sense Estat -Occitània-, amb una història mil·lenària. La peculiaritat és que Aran, que és un País ferit de mort, reneixi i faci viable el seu desenvolupament.

La culpa segur que també la tenim la gent d'Aran i sobretot les seves elits. Masses vegades la submissió dels nostres polítics, que tenen una síndrome espectacular de creure's de segona, encara que facin el gallet, ha fet impossible una revalorització de les qüestions araneses a Lleida.

Des de la finestra de l'hotel on estic, veig un cartell de la Universitat de Lleida que explica unes obres que fa i hi ha amb lletres grans la frase "Construint futur", que em produeixen una certa enveja i em lamento que Aran no tinguem una elit econòmica i política capaç d'entendre que també nosaltres necessitem "espais universitaris", per petit que aquests fossin.

...

..............

Miscel·lània de respostes a e-mails rebuts
.
Tinc diferents e-mails per contestar i com que algunes respostes poden servir per donar la meva opinió als lectors d’aquest blog, en reprodueixo un parell. Això sí, respectant l’anonimat dels meus interlocutors.
.
.
E-mail número 1 :
Pseudònim: Seranelha
Resposta:

Estimada Seranelha,
No és cert que s’ha fet i s’està fent tot el que és pot per la cultura aranesa des dels poders públics.

A més de la cultura de divulgació i esbarjo també s’ha de cultivar i planificar l’alta cultura, en la que hi entra la cultura universitària. Començant per donar exemple els tècnics especialistes en cultura del Conselh. Jo no m’he trobat mai una sola comunicació, ponència o conferència científica en fòrums internacionals de llengües minoritzades, presentades per col·laboradors tècnics del Conselh Generau d’Aran. Potser en alguna moguda política, però en la primera línia, per exemple, de les universitats franceses o anglosaxones, els tècnics aranesos no hi són. Però tampoc en les universitats catalanes, basques, gallegues o espanyoles.

Aquest menyspreu a l’alta cultura, això que el Sindic Boya en diu, condemnant-la, “la cultura de les élites”, és del tot necessària per tirar endavant una cultura forta.
Una abraçada.


E-mail número 2 :
Pseudònim: Bernat Eth Casterèr
Resposta :

Apreciat Bernat,
No en tinc ni el mínim dubte del valor de la llengua en una identitat nacional, per tant a Aran, l’aranès és la llengua pròpia del País.

El que em pregunto és sí hi ha allò que anomenem “pensament aranès” expressat en català, castellà i en francès. I és evident que sí. Jo mateix estic en alguns d’aquests grups.

Aquesta idea de “pensament aranès” se l’he llegida a Jèp de Montoya i potser hauríem de distingir entre ésser aranès i entre tenir una actitud reivindicativa respecte els drets nacionals aranesos.

No se perquè t’ha de costar entendre que un català i en català defensi Aran i Occitània en general. Qualsevol català catalanista pot entendre perfectament la reivindicació aranesa i occitanista.

Encara diria més, la fortalesa de la identitat aranesa actual hi tenen molt a veure el catalanisme i l’occitanisme. Que això no contradiu l’afirmació que els “aranesos no són catalans” i suposo que també s’hauria d’afirmar que els “aranesos tampoc són espanyols”, però això ho dieu amb la boca petita.

Se que aquests temes porten polèmica i debat. En aquesta línia de reflexió jo continuo la meva recerca de politicologia en el que l’objectiu és verificar la hipòtesi de que la confluència cultural i política del catalanisme i de l’occitanisme ha estat històricament determinant perquè actualment la identitat aranesa tingui una expressió política i institucional.

Seria bo discutir sobre aquestes coses i potser li donaríem més gruix intel·lectual a les tasques polítiques del dia a dia, per altra banda ben necessàries.
Salutacions.
As vielhs topins era bona sopa.

...

.

.

Tendir a l’excel·lència

.

.

A Aran sempre hi ha l’excusa de que com que som territorialment petits i amb pocs habitants, tot val a l’hora de fer coses, sobretot en l’àmbit públic.

Fins i tot algun eixerit desprès d’haver portat a terme alguna tasca, s’autocontenta exclamant: “Per ésser de poble, Déu n’hi do!, està prou bé”.

D’alguna manera és canonitza la mediocritat i no és busca l’excel·lència, és a dir fer les tasques públiques i privades : bé i de qualitat.

El País és mereix aquest nivell d’autoexigència, i el metres quadrats o el volum del nostre capital humà, no són excusa per no fer les coses de forma competitiva i amb ganes d’aportar idees i bones pràctiques en els diferents sectors.

L’altre fenomen a Aran és desfigurar els rols de feines i tasques, perquè no és té el coneixement de com fer-ho i llavors és tira pel dret, devaluant responsabilitats, polítiques i tasques.

Posem dos grans exemples:

► L’actual govern del Conselh Generau d’Aran funciona com un ajuntament més que com un govern nacional. I en certs moments, com una mancomunitat d’ajuntaments. Aquesta desfiguració del govern respon almenys a tres raons: perquè els hi falta el fil conductor de creure’s de veritat això de País = Aran. La segona, perquè els socialistes aranesos no entenen que les seves polítiques han de marcar amplis camps de joc, perquè la societat visqui i produeixi, en comptes de anar fent tasques, com un alcalde especialitzat en tapar forats de la via pública. I la tercera raó és de cultura política, és de qui lideritza el govern del dia a dia, i que són més coneixedors i dinamitzadors de les qüestions administratives que de les qüestions polítiques governamentals.

Hi ha hagut canvi de govern aranès.
Algú coneix alguna política nova, que no sigui de petita gestió o de pretendre millorar en gestió, les polítiques anteriors?. Per això avui no hi ha cap il·lusió, perquè no hi ha cap important fita nacional per Aran, generada des del govern.


► L’altre exemple podria ésser l’actual govern municipal de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran. Algú coneix alguna tasca nova i engrescadora per a la població?. Algú sap que fan a l’Ajuntament de Vielha?.

Aquesta volguda apagada informativa cara als veïns és produeix per dues raons i mitja:
Una, perquè no hi ha coratge de tirar endavant els grans temes, ni sobretot el programa electoral que és va potenciar en les passades eleccions. L’altra, que els convergents amb responsabilitat municipalista no entenen la participació ciutadana, per tant no els hi preocupa ni la transparència, ni les complicitats ciutadanes, ni molt menys la informació. La poca que donen, és una informació funcionarial, digna d’un dictamen jurídic avorrit per molt que el dissenyin, a les antípodes del que és la informació veïnal veraç i participativa.

I la tercera qüestió, que abans he qualificat de “mitja”, és perquè és una qüestió sectorial, però que fa aigües per les raons exposades abans. En concret, és la qüestió cultural.

Aquest Ajuntament és creu que els temes culturals (incloent-hi la normalització lingüística), són temes del Conselh d’Aran i no de l’Ajuntament.

Aquesta deixadesa de funcions culturals, no és cert que respongui a qüestions de País, respon a que no tenen iniciativa cultural de ciutat, per molt petita que sigui. I que desprès de tants escrits i discursos que defensaven el fomentar la capitalitat de Vielha per Aran i també per els Pirineus, la única capitalitat que serà és la capital de la horterada, com aquesta gegant pantalla digital que ha instal·lat al carrer que vomita publicitat, digne d’una discoteca, més que de conservació d’un paisatge urbà equilibrat i singular de muntanya.


He comentat dos exemples en dues administracions diferents i de signes polítics també diferents. (Al Conselh governa Unitat d’Aran-PSC i PRAG. A l’Ajuntament de Vielha CDA-PNA i PPA).
Com és pot veure tendir a l’excel·lència com objectiu, no entra en les seves agendes polítiques.

...

Avui és el meu aniversari.
.

..........Què és fer-se vell?
..........¿Perdre, potser, la glòria de la forma,
..........la brillantor de l’ull?
..........¿És que la bellesa perd els seus llorers?
..........Sí, però no és sols això.

..........¿És notar la nostra força
..........—no sols l’esclat, sinó la força— decaient?
..........¿És sentir com s’encarcara
..........cada membre, perd exactesa cada funció,
..........cada nervi més desballestat?

..........Sí, és això, i més; però no,
..........ah, no és el que somiàrem en la nostra joventut!
..........No és veure la nostra vida
..........assuaujada i endolcida pel capaltard,
..........com el capvespre d’un crepuscle daurat.

..........No és contemplar el món
..........com si fóssim a un cimal, amb ulls profètics, extasiats,
..........i el cor pregonament commòs;
..........i sanglotar, sentint la plenitud d’ahir,
..........dels anys que ja no tornaran.

..........És passar llarguíssims dies
..........sens recordar un sol cop que fórem nois;
..........és afegir, emparedats
..........en la presó roent d’avui, mes
..........rere mes amb fatigant dolor.

..........És haver de sofrir així,
..........i mig sentir només, amb feblesa, que sentim.
..........Amagat al fons del nostre cor
..........es cova l’amarg record d’un canvi,
..........però no hi ha cap emoció, ni una.

..........És, i aquest és el pas darrer,
..........quan ens sentim glaçats per dins, com
..........un fantasma del que fórem, gairebé.
..........Sentir l’aplaudiment del món al buit espectre,
..........quan en vida fou blasmat.


------
Poema “Fer-se vell”.
de MATTHEW ARNOLD, (Lakham, Middlessex, 1822 – Liverpool, 1888).
Traducció de Francesc Parcerisas.

.......................


...

L’any 2008 serà per a mi un any difícil i per Aran també.

S’haurà de veure que fa el nou lideratge del nacionalisme aranès de partit. El 25 de març serà quan hauran passat 100 dies de la nova direcció de CDA-PNA i llavors serà moment de fer el primer balanç. De moment se’ls ha de deixar treballar.

La meva via de compromís polític ha d’ésser una altra. Molt més cívica i menys orgànica.

Els projectes editorials, la recerca de politicologia i història d’Aran, les feines de comunicació i formació, i els lligams amb la LSE anglesa i la Universitat de Barcelona, són tasques que necessitaran dies de més de 24 hores. Hi haurà molt de voluntarisme i molt de jugar-se-la, però així serà el 2008.

Encara que estic treballant sobre el llibre “History of Pain” de Roselyne Rey, (la versió original en francès és “Histoire de la douleur”), no vol dir que ho vegi tot negre, sinó precisament tot el contrari. Hi ha tota una “pain management” o sigui una “gestió del dolor” que deixa seguir el dia a dia.

Per tant, alegria i esperança, i com a desig del nou any no afluixar en buscar un nivell alt de debat i contribuir a la màxima professionalització i exigència de serietat en el camí del redreçament de la nació occitana, en la que vist i treballo. Tot un estil de pràctica en la necessària i vital utopia.

Bon Any 2008 a tothom !!!.

...

Una de les innocentades periodístiques d’avui és que per passar el Túnel de Vielha s’haurà de pagar peatge. En realitat la innocentada és que el diari bromista ha utilitzat més espai per la tonteria aquesta, que l’espai que dedica diàriament a les noticies d’Aran o l’espai que dedica a noticies importants que ens passen per aquí i que redueixen a un mini-breu.

Quins angelets més salerosos aquests editors de diaris de Lleida!!!.

...

.........................

............................Bones festes a tothom!!!

...

Esperem tenir sort amb la loteria estatal !!!.
Si caiguessin alguns euros podríem tirar endavant projectes culturals en aranès que són necessaris, però sense cap possibilitat d’ésser viables per les regles del mercat.
Encomanem-nos a tots els éssers màgics dels Pirineus.

.

.

.

....

Ressaca congressual
.
.
Suposo que desprès de veure com ha tractat la premsa el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès (CDA-PNV), queda clar que és necessita una premsa escrita feta a Aran.

De fet més que tractament, és el no tractament, i també cap radio -sigui privada o publica- ha sabut portar als oients les discussions dins del camp del nacionalisme aranès.

Aquest periodisme fet només de comunicats oficials i de comentaris de les línies oficials, no és periodisme plural, és una forma fàcil d'omplir alguna línia i d'omplir hores de xerrameca oficial. Un seguidor habitual, per exemple, dels programes de "Catalunya Ràdio" a Aran, no ha pogut seguir cap de les discussions del primer Congrés de CDA-PNA. Discussió que era pública en l'etapa pre-Congressual, i que alguns hem hagut d'utilitzar Internet, (blogs i fòrums), per propiciar aquest debat.

El que també emprenya, és que encara avui, algun periodista vagi amb les "Ponències de treball" del Congrés, sense tenir les "Ponències Oficials" que son aquelles modificades per la discussió del propi Congrés i per la incorporació d'esmenes. Evidentment que això no és culpa només del periodista, perquè és la pròpia organització que s'ha de posar ràpidament les piles i oferir el material adequat.

L'altre comentari és que no he entès perquè en la sessió de clausura del Congrés de CDA-PNA, en la que s'havien invitat totes les forces politiques del País i quasi totes les entitats i associacions; els dos partits avui al Govern del Conselh Generau d'Aran: Unitat d'Aran-PSC i el PRAG, no hi varen enviar cap delegat. Fins i tot ni tant sols varen excusar la seva falta d'assistència.

És una llàstima que no és practiqui aquesta cultura democràtica de participar en normalitat a la vida del sistema de partits. I que d'una forma natural, encara que hi hagi la legitima confrontació política, és participi en la formalitat i la deferència d'assistir a aquestes sessions de clausura, que són obertes al públic en general i amb convidats de totes les tendències.

El Síndic Boya i el seu partit han tornat a perdre la oportunitat de fer pedagogia política, simplement perquè no poden i no poden, perquè no s'ho creuen, malgrat la propaganda.


...

El Congrés

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el Congrés de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès. Un Congrés en el que hi he anat i a més hi he participat activament. Tot plegat desprès d’un més de que jo he estat criticant les últimes decisions del partit i del propi Secretari General sortint. (I també amb un silenci per part meva, però malgrat tot cridaner al no dir res, sobre de com és preparava el Congrés).

El balanç general és que el Congrés ha estat un fet important i serà determinant pel nacionalisme aranès i també un fet important per la política d’Aran.

Pel nacionalisme aranès ha estat modestament, però amb decisió, entrar en els standars de funcionament dels partits polítics moderns. S’ha de recordar que desprès de 30 anys, aquest ha estat el primer Congrés de CDA-PNA. Amb el que això representa de discussió, d’obrir portes i finestres, de treure la pols, de substituir normatives i de canviar les cadires.

En altres paraules, s’ha volgut resoldre qualsevol dèficit democràtic del partit.

Hi ha hagut una definició ideològica del partit, que era òbvia, -que potser era més pròpia d’un congrés fundacional-, però que feia falta fer-la per redefinir conceptes i per reafirmar principis. Sobretot perquè ben definits i ben posicionats, pots pactar amb qui vulguis, que no et desnaturalitzen. A més hi ha hagut un pas de gegant amb l’occitanisme i una declaració inequívoca de nacionalisme cívic, contraposat al nacionalisme ètnic. D’altra banda, res de nou per la trajectòria ja recorreguda, però era important tenir-ho formalment escrit.

En relació al “partit germà” o sigui Convergència Democràtica de Catalunya dues coses: Sí a la col·laboració, però no a la supeditació i segona cosa, que quan parlin d’Aran que diguin que som un “País” de forma clara i sense embuts. Tothom ho ha entès. I s’ha escrit i s’ha signat un Conveni.

Mentiria si digues que les discussions polítiques no m’agraden i no m’hi trobo bé. Per tant un Congrés d’entrada per a mi és com una “Festa major”, que hi vas a fruir. I sobretot és gratificant, si a més hi pots fer aportacions. A mi no m’agrada el futbol, m’agraden els debats, les conferències i els congressos.

Aquest Congrés de CDA-PNA era complicat, però s’ha passat amb nota. Per la meva part i la de molts altres, hem vist com l’estratègia que havíem dissenyat a Les s’ha anat aplicant, amb variacions, però en definitiva s’ha aplicat.

Hi ha hagut un canvi de model de partit, un canvi de discurs i un canvi d’actitud de com exercir el lideratge. Exactament per resoldre allò que jo criticava des d’aquest blog i tant dolia a alguns. Sempre és bo saber que tens companys de viatge tant nobles i disposats al canvi. I no tinc la Síndrome d’Estocolm. Se de l’amor-odi que em tenen alguns, però que no és preocupin, no és una qüestió de cadires, és una qüestió de programa.

El que hem fet és un treball intern d’exercici del pacte, del consens i de saber fer un brodat florentí com cal, i així s’ha arribat a unes sessions plenàries d’un Congrés on els gestos i les aportacions han estat observades amb lupa.

Per que ha funcionat tot? Primer, per la generositat de quasi tothom, de la bona logística i de les interessants ponències, però també perquè nosaltres hem aplicat una sola idea: al Congrés hi anem a fer política, i les aportacions han d’ésser aportacions de política constructiva.

Tot plegat pot semblar una obvietat que en un Congrés sobre caragols és parli de caragols i en un Congrés d’un partit és parli de política. Doncs no és cert. Tenim mil i una experiència a Aran que la rivalitat ancestral de qui és el més maco, qui és més el rei del mambó i que “hi ha de lo meu”, ha liquidat el debat polític.

Fer política, fer política democràtica. Aquest és el secret i aquest cap de setmana hem exercit política a dojo. Aran com a País, n’ha sortit beneficiada.

...

.

.

.

,

Des de que el compte enrere per l'aparició de la nova revista Es Arts ha començat i jo ho he fet públic en aquest blog, he rebut molts e-mails d'encoratjament i d'altres de persones que és brinden a col·laborar.
Gràcies a tothom!!!.

El Projecte Es Arts (Revista cultural bimensual d'Aran i Comenges), és una revista en occità sobre cultura, però la intenció és que sigui més que una revista. Per tant l'estricte treball editorial s'ha d'estendre a la complicitat de tot un sector que té unes arrels comunes i que s'apropa a les qüestions culturals pròpies i internacionals, des d'una perspectiva singular.

El Projecte també comporta una voluntat normalitzadora de la llengua gascona, tant d’enriquiment d’un llenguatge especialitzat en cultura, com per propiciar la lectura d’aquesta llengua. A més, també és una activitat transfronterera que propicia els lligams històrics i culturals de tot un territori tallat administrativament i políticament. Les anomenades "activitats transfrontereres" avui tenen bona premsa i s'ha d'aprofitar l'onada positiva, seguint el possibilisme de la gestió cultural; per fer un símil del possibilisme polític.

Es Arts és i serà tot el contrari d'una peça d'arqueologia, en ella mateixa ha d'aportar creació nova i incidir en la cultura contemporània, i no només en el contingut sinó també en la seva confecció.

Tot això són idees en marxa que han sorgit desprès de parlar-ne molt, amb gent diversa. Les complicitats són bàsiques, fins i tot des de la discrepància, perquè si alguna cosa ha de tenir una peça cultural, com serà cada número de la revista, és la llibertat de la pluralitat d'idees i d'escoles culturals, incloent-hi els anti-escoles.

S'haurà de treballar des de la modèstia però trepitjant fort, perquè hi ha molta gent en l'àmbit occità que fa valuoses aportacions culturals que ens cal projectar, però no només pels de fora sinó, primerament, per gaudir-ne nosaltres.

Reprodueixo dues escultures de Josep Guinovart, tot recordant-lo en la lluita de les llibertats, inclosa l'artística, que ha conreat fins a la mort.

...

Visca el llibre!!!.
No pots exclamar altra cosa desprès de llegir “Com una novel·la” de Daniel Pennac. Tot un assaig que reflexiona sobre la disminució dels índex de lectura i que ens fa veure que la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat.

De l’editorial Empúries de Barcelona i amb traducció catalana de Sergi Pàmies, Pennac també ens presenta el decàleg dels drets imprescindibles del lector : el dret a no llegir, el dret a saltar pàgines, el dret a no acabar el llibre, el dret a rellegir, el dret a llegir qualsevol cosa, el dret a llegir en qualsevol lloc, el dret a fullejar, el dret a llegir en veu alta, el dret a callar i el dret al bovarysme (malaltia de transmissió textual). Aquest últim dret és el quedar enganxat com a lector a algun personatge, ambient i/o text. Quin és el dret que més exerciu?.

No hi ha com llegir “L’amant” de Marguerite Duras, en veu alta i caminant, i llegir el llibre tot de cop, fins que l’acabes. (Això només és pot fer en un clima mediterrani).

► Tinc un desig de lectura immediata : llegir el llibre de Ségolène Royal “Ma plus belle histoire c'est vous” (“La meva bella història sou vosaltres”).

► Tinc un desig de lectura compartida : reactivar a Aran “Clubs de lectura”. Idees?.

► Tinc un desig de militant de la lectura : endegar una campanya de divulgació pels joves d’Aran incentivant a la lectura. Qui s’hi apunta?.

► Tinc un desig de lector reivindicatiu : que retorni el silenci a la Biblioteca de Vielha, començant per arreglar el motor de la calefacció/refrigeració que és un dels pitjors sorolls per trencar la calma del lector més calmat i pacient. Tant costa, senyors i senyores de l’Ajuntament?.

Bona lectura.

...

Acabo de començar un nou projecte editorial que és l’edició d’una revista cultural, denominada “Es Arts”.

La revista té com a àmbit geogràfic d’actuació Aran i Comenges. Recollint les activitats culturals de totes aquestes dues zones.

Serà una publicació d’idees i de pensament cultural, a més d’oferir reportatges de divulgació d’alt nivell, incorporant també una agenda cultural i una miscel·lània de seguiment de les activitats culturals programades. Incorporarà seccions de patrimoni, literatura, música, arts plàstiques, disseny de moda, dansa, teatre, fotografia, folk, festes tradicionals, col·lectius culturals i agenda. Com també qüestions culturals de les principals ciutats properes a Aran i Comenges, especialment Tolosa de Llenguadoc, Tarba, Pau, Lleida, Barcelona i Zaragoza.

“Es Arts” serà una revista en aranès i gascó en general, incorporant uns apèndixs de pàgines de traduccions en francès, català i espanyol, on és recolliran la sinopsis d’alguns articles i també la totalitat del text d’altres.

“Es Arts” tindrà un format DIN4, sensiblement modificat, amb il·lustracions i fotografies en blanc i negre i color. D’una extensió de 66 pàgines, amb un tiratge de 1000 exemplars.

Tindrà una periodicitat mensual i serà una revista de pagament, prioritzant les subscripcions.

L'Associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa amb seu a Vielha en serà l'editora

“Es Arts” serà un producte editorial de qualitat, que serà més que una revista, serà una plataforma que vehicularitzarà i crearà cultura, però s’ha de veuré com un projecte de militància cultural, més que un estricte negoci editorial, perquè el que farà és unir i dinamitzar un sector.

Tot el que he escrit anteriorment seria la fitxa de la nova revista, però el seu naixement i de com està pensat fer-se, forma part substancial de la nova publicació.

Durant 10 mesos és realitzaran totes les tasques editorials, financeres, de màrqueting i comercials, per fer-ne el llançament definitiu de la revista. Durant aquest període i com a eina de treball i promoció, s'editarà de forma acabada el primer número pilot de la revista “Es Arts”. Serà un període de recerca de complicitats d’escriptors, periodistes, acadèmics i d’especialistes en cultura; de trobar inversors privats i públics; i de trobar un nodrit grup de subscriptors fundadors.

Tota una nova aventura editorial i personal, que vol contribuir modestament a la cultura occitana i crear micro-industria cultural a Aran. Novament, per part nostra, és fer sortir un nou vaixell a la mar, esperem que les forces de la natura ens protegeixin i que no perdem la màgia i la il·lusió.

...

Sembla que avui definitivament s’obra al trànsit el nou Túnel de Vielha. Al·leluia!.

Tots ja sabem els despropòsits de tota aquesta obra, però sobretot n’hi ha un d’ampli abast polític, que és la falta de respecte dels poders espanyols amb els territori i també amb les seves Institucions, tant nacionals com locals. (“Nacionals araneses”, és clar).

De res ha servit que l’actual Govern d’Aran estigui sota la disciplina del socialisme estatal com català, alhora de la veritat ha estat ningunejat, com ho havien estat els governs aranesos convergents.

Respecte al Túnel tota la classe política aranesa ha estat patètica.

El Síndic Boya enfront qualsevol problema amb el Ministerio de Madrid o amb la Generalitat de Catalunya, ha mostrat la crua realitat : que és un diputat sota la disciplina d’un partit no aranès. I malgrat les filigranes d’imatge que ha intentat, més que un President d’un País, ha estat l’home submís dels encàrrecs dels interessos socialistes.

A més, ha mostrat un govern aranès desencaixat i uns Conselhers més “regidors locals” que Ministres, a més de donar la imatge de valorar més les seves responsabilitat compartides de fora del govern, que no la seva pròpia representació institucional. No és de rebut que Juan Antonio Serrano vagi pel món donant més importància al seu càrrec de President de la Federació d’Hostaleria de Lleida, que d’ésser Conselher o sigui Ministre del seu País. És clar que això de “País aranès” un s’ho ha de creure.

Però per l’altra banda, els Convergents Aranesos han fet un striptease públic de com estant internament. I com és sabut : “un rei sense cort i sense poder”, anatemitzant a tort i a dret a qui li portava la contraria, només ha posat en evidència la mala digestió de la derrota electoral i que s’entrava en un pou sense sortida.

El model Barrera està acabat, el que no vol dir que ho estigui l’ex-Síndic Barrera d’acabat com a dirigent, però el “model de treball transferit de l’antiga Síndicatura” no solament està esgotat, encara és pitjor, el seguir-lo, obra un divorci brutal entre la seva pròpia gent i amb la societat aranesa, i és converteix amb una nosa.

Amb el tema de com és varen afrontar els problemes del nou Túnel és quan és va veure com és representen els interessos aranesos i els convergents varen fer fins avui, una jugada curta, ridícula i més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’un grup amb experiència de govern. (Sembla que avui, CDA no assistirà a una passejada compartida d’obertura del Túnel).

Si desprès de governar 12 anys al Conselh, només s’acaben posant unes pancartes, s’acaba demanant ajuda al partit català germà i és complementa, desapareixen de l’escena d’un acte institucional aranès, és patètic, a més que políticament és un error. (A que quan, algun dia, vinguin de Madrid a tallar la cinta, algun convergent perdrà el cul per estar a primera línia).

Tota aquesta flamarada populista tant barreriana, s’ha de deixar pels partits petits i simbòlics que tenim al País, que també han fet pena. Dels del PP hi ha hagut abrandaments nacionalistes espanyols. Dels d’Iniciativa ni paraula sobre el Túnel i de la secció aranesa d’ERC, hem llegit, escrit amb la boca petita, que el Túnel no ha de tenir nom de “rei” sinó de personatge il·lustre d’Aran. Genial.

...

Hem celebrat els 85 anys del meu pare. Tota una efemèride que ha coincidit amb la gran manifestació de Barcelona pel “Dret a decidir”.

Vaig ésser al dinar d’homenatge al pare i també a la manifestació. De fet tots dos esdeveniments tenien un enorme punt comú : el resultat de la lluita i la militància pel dret a la llibertat del País o sigui a la seva independència.

No deixa d’ésser una enorme satisfacció que patums, patumets, quadres i comissaris varis, que durant anys i panys ens varen fer la vida impossible dins del propi camp del nacionalisme català perquè nosaltres, sense embuts, reclamàvem la independència dels Països Catalans, ara ells és reclamin protagonistes de la llibertat plena per a Catalunya, assumint i omplint-se la boca d’eslògans soft, però de contingut clarament sobiranista, com és el “Dret a Decidir”.

De fet és la nostra petita o gran victòria.

Victòria que és reafirma també sobre un socialisme oficialista totalment d’esquena al País i símbol d’una classe política decadent i de submissió. Quan no hi ha valors de res, i tot són carreres polítiques personals i funcionarials, s’acaba un creien la pròpia trampa, que és pensar que és “el país que és manifesta i reivindica” el que hauria d’estar al servei del partit i no, precisament al revés.

Quan el meu pare deia en el míting fundacional del PSC-Congrés : "... Aquí és sua socialisme...”, fent una subtil referència a la insuportable calor que feia en el local on és celebrava l’acte, feia també una metàfora vital i d’empenta d’un projecte engrescador per tot un poble. Ara la classe dirigent socialista del PSC(PSC-PSOE) ja no surt ni al carrer, per reivindicar uns mínims drets a decidir sobre finançament i en infraestructures.

...

Avui s’acaba el termini per presentar les entitats privades propostes de subvencions i convenis a l’Ajuntament de Vielha e Mijaran.

A traves de la “Ordenança Generau Reguladora de Subvencions” l’Ajuntament de Vielha d’una manera transparent, vol donar suport a les associacions i a altres col·lectius en les seves activitats.

Em sembla bé aquest sistema, i en honor a la veritat va ésser l’ex-Alcalde Joan Riu, -l’alcalde que em persegueix a base de querelles-, qui va tirar endavant aquesta Ordenança. A mi el que no m’agrada és el model de finançament a les entitats que té l’Ordenança, i de totes les fórmules que és podien escollir, és va triar la més allunyada d’una capital de País de cultura minoritzada. Els especialistes en dret em diuen que tot depèn de com és llegeixi i s’interpreti l’Ordenança, perquè hi ha marge perquè el polític de torn, pugui prendre les seves decisions.

Si Vielha no continues sent una població d’institucions grises, hi hauria una política cultural, producte d’una reflexió, hi haurien uns objectius i tot això lligaria en que i en qui invertir en les ajudes de les entitats privades. Esperem que no sigui una repartidora de misèria econòmica, que disgusta a tothom i no possibilita fer coses.

Tot això contrasta amb la poca o nul·la transparència del Conselh Generau d’Aran.
Algú ha vist alguna convocatòria d’ajuts?.

Que no em vinguin en la penosa defensa que l’anterior govern del Conselh no tenien una clara línia d’ajudes a les entitats. Perquè ni jo n’era el responsable, ni mai vaig acceptar una sola pesseta o euro, sinó venia per un concurs públic obert i transparent, i com que no hi era, mai vaig rebre ni una sola ajuda, ni petita ni gran per fer activitats associatives, incloent-hi les de premsa.

.
Però de la “moralitat i l’ètica” n’ha fet bandera els senyors i senyores d’Unitat d’Aran-PSC i del PRAG, i ara tot allò que criticaven ho estant fent ells.

...