Quan un porta un projecte editorial de petita empresa, no hi ha horari, ni dies de festa setmanals. Com qualsevol petit negoci o qualsevol autònom, s’ha d’estar a totes i tot convertir-ho en una oportunitat.

Però fer d’editor i de periodista va per camins diferents i quan la mateixa persona fa la mateixa feina, pot arribar un moment que quedis descentrat i bloquejat. Sempre hi perd el periodista.
Com editor i com a responsable de comercials s’ha de connectar amb tothom i estar sempre a punt del contacte per petit que sigui; en canvi com a periodista, i sobretot com a periodista de mensual, un cop tens la informació buscada al lloc de l’esdeveniment o remenant referències, necessites una certa tranquil·litat i concentració per escriure. Com és veu dues autopistes orientades a l’inversa. Una, necessita el telèfon i internet a tota pastilla, l’altra necessita apagar-ho tot.

Sort que de vegades algun incentiu extern, alguna il·lusió, et pot desencallar tanta contradicció. Normalment en mi, és una dona.


....................Amo l'aroma d'aquest brot de menta
....................que duus lligada dintre el teu somrís
....................fes-me'n penyora tu, minyona esquerpa
....................com vela nova que torba el garbí.

...................Les xicres blanques dels pals del telègraf
...................si ets a la ruta guarden ton camí;
...................pel brot de menta cap d'elles pledeja-
...................pledejarien si em veien sofrir.

...................Perquè vindria de la boca teva
...................la posaria al mossec de les dents,
...................fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
...................jo, per pagar-la, ja em donaré teu.

Amo l'aroma
Joan Salvat-Papasseit

...

No tingueu el mínim dubte que no li tinc cap mena de simpatia al Conseller Joan Saura i sobretot al seu segon al Departament d’Interior, el manipulador Joan Boada.

.
Boada un difamador, llavors portaveu parlamentari d’Iniciativa, el vaig patir, quan per raons electoralistes, em calumniava al Parlament de Catalunya, posant-me sense cap mena de proves a un suposat sac de corrupció de CiU, quan jo vaig proposar el MCAT, la plataforma que donava suport personal al candidat Artur Mas. Cap prova i uns “Dossiers i Estudis” meus sobre Turisme fets a Londres molt bons, que increïblement els Convergents no em van deixar editar per acabar la polèmica. (El copyright ja era del Departament. No cal ni dir que el món està ple de desagraïts).

.
Dit això: trobo injusta la crítica que se li fa al Conseller Joan Saura per haver anat a la manifestació de Barcelona sobre Gaza.

.
El primer sorprès de tanta merda fonamentalista com va aparèixer a la manifestació, segur que va ésser ell. La manifestació va ésser un fiasco per la democràcia, els drets humans, la pau i allò que la tradició catalana en diem “la mobilització unitària” o sigui transversal. No és pot anar a cap manifestació amb cap fonamentalista o proto-fonamentalista islàmic instal·lat a Catalunya.
El Conseller Saura va ésser simplement un ingenu, però va tenir la dignitat moral que molts polítics catalans sobre el tema de Gaza no tenen.

.
Avui al Parlament de Catalunya li han donat la mateixa medicina que els d’Iniciativa donen quan calumnien als altres, simplement per desgastar. Però com a ciutadà de Catalunya celebro que un dirigent del Govern s’hagi mullat públicament per la pau, denunciant l’agressió israelita.

.
Entre tanta merda, tanta hipocresia i tant fariseisme, avui el meu Parlament, el Parlament de Catalunya, no s’ha definit sobre la matança de Gaza i això és trist.

...

De fet avui un President dels Estats Units és un President global. Ens efecte directament o indirectament la seva elecció, però ens efecte. L’elecció Barack Obama doncs, ens efectarà, això ja ho sap o intueix tothom.

.
Sembla que tot serà diferent a partir d’ara. El que a mi em fascina es com el missatge i l’elecció d’Obama ha creat unes enormes expectatives de forma transversal i universalitzada. El gruix del contingut del missatge ha estat determinant, però sobretot ho ha estat el mestratge de com utilitzar les tècniques de comunicació. En la presidència d’Obama hi ha matèria prima i recursos humans de primera qualitat, hi ha propostes autèntiques i d’ampli gruix moral i social, però també hi ha un màrqueting polític d’una qualitat espaterrant.

.
Crear il·lusió no està directament relacionat amb un lloc de gran poder i un país geogràficament gran. Es pot crear il·lusió també en espais i comandaments reduïts: Com potser que els nostres polítics no creïn il·lusió?

.
El fenomen Obama també és un mirall que ens posa al descobert de com van les coses a Europa entre la classe política.

...

És un alleujament veure ciutadans israelites denunciant el seu propi govern per la massacre i càstig contant a la població palestina. Son israelites que tenen tota la meva admiració i fan que sàpiga diferenciar entre els genocides i la bona gent.

.
Això també passa a Catalunya : hi ha ciutadans - i entre ells aquesta espècie tan singular que són els tertulians de tele o de radio-, que estant amb els genocides o estant amb la bona gent.

.
Un genocida es igual, tan si és israelita, com palestí, com català o com espanyol. Un genocida és un genocida.

.
Avui tenim a la palestra personatges com Pilar Rahola que des de la televisió pública és posa en línia dels genocides israelians. És la seva opinió i el seu pecat, però es que va més lluny, ens vol fer creure que porta la raó moral, messiànica, de poder castigar tot un poble. I als israelites que estant contra l’agressió brutal del seu exercit i als catalans que no acceptem l’agressió genocida ens tracte de feixistes.

.
Els únics feixistes són aquella que fan de genocides i tots aquells que li donen cobertura intel·lectual. Però que quedi clar: a més, a Catalunya també ho són aquells que amenacen a Pilar Rahola i a d’altres, per la seva opinió, encara que sigui indecent.

.
El Col·legi de Periodistes, en un comunicat, ha defensat el dret d’opinió de tothom, i evidentment de Pilar Rahola, i fa una denuncia dels que amenacen. Hi estic totalment d’acord: ningú es pot sentir amenaçat, ni la senyora Rahola, ni ningú.

.
Però només una cosa: el Col·legi de Periodistes quan periodistes en exercici pels nostres articles hem estat amenaçats de paraula, o per escrit, -a nosaltres i a la família-, perquè hem denunciat corrupcions urbanístiques als Pirineus, o màfies de prostitució lligades a polítics a Aran, o corrupcions polítiques amb molts diners entre mig, com també a la Val d’Aran, el Col·legi ha callat d’una manera vergonyant. Ara sí, i llavors no?. Que passa hi ha periodistes de primera i de segona?. Aquests del Col·legi, que també s’ho facin mirar.

...

Al final la premsa més complicada és la que fem per a Secundària. El Suplement “Goodbye Institut” de LO CAMPUS acaba sent un autèntic pal. Sobretot perquè el públic objectiu passa de tot, el professorat dels centres pontifiquen de tot, els reclutadors universitaris no en tenen ni la mínima idea de com fer la cosa que no sigui complir una quota funcionarial i els pares i mares o passen també o s’autoafirmen per resoldre qüestions pròpies no resoltes a casa.

.
Treballem sobre un Suplement de drogues i aquí ningú sap com fer prevenció i escriure sobre prevenció del cànem, el haixix, la xocolata, el porro, la marihuana, la maria o sigui que tot plegat és el mateix o sigui el cànnabis.

.
Que els hi diem: “ No siguis idiota i no toquis les drogues” o “Fes el que vulguis però sàpigues que acabaràs fet una merda”. Paternalistes, provocadors o què?.

.
I tot això en aranès per l'altre Suplement: ER ESTUDIANT, com és deu escriure?. Curiós País, Aran, que no té vocabulari de mar ni de drogues, com si alguns no anessin fins a les celles.

...

Que l’actual eurodiputat Ignasi Guardans l’hagin enviat a galeres i el descavalquin com a cap de llista de CiU a les properes eleccions europees no deixa d’ésser una satisfacció pel nacionalisme català; que Ramon Tremosa el substitueixi és tota una esperança i una autèntica declaració de principis.

.
S’ha anat d’un cantó a un altre: d’un autonomista de mentalitat dretana (Guardans) a un independentista de mentalitat d’esquerres (Tremosa). D’un membre de partit a un independent. De un tecnòcrata que creu que un cop passats els Pirineus s’ha acabat la reivindicació catalana a un economista capaç de fer política europea amb continguts catalanistes. D’un disciplinat defensor de l’actual Estatut a un que va fer campanya en contra des d’un plataforma denominada “Economistes pel no”.

.
Tot molt bé i dit d’estómac penso ja era hora que s’hagin carregat aquell impresentable.
Però de cervell s’ha de dir que la Convergència oficial no sap on va. I a nivell d’imatge, la substitució s’ha comunicat amb els peus. Pitjor no és podia fer.

.
S’han constatat tres coses i s’han obert tres portes:

.
La primera és que s’ha demostrat el caciquisme intern de Convergència i com un Secretari General fa i desfà. Encara que ara faran el teatre de les aclamacions per unanimitat a la búlgara en diferents organismes del partit. Guardans no pot dir res, perquè a dit el varen posar i a dit se l’han carregat. Ara s’obre la porta de la batalla de la democratització de la confecció de les llistes electorals. Batalla que amb Pujol era del tot necessària i que amb Mas també ho és. L’actual Mas encara no ha democratitzat les llistes electorals.

.
La segona és que s’han de revaloritzar les eleccions europees en el nacionalisme català. És posa un independent per potenciar la història de la Casa Gran a les europees, perquè en realitat al Parlament Europeu no se li dona cap valor. La part bona, és que ara s’obre la porta a fer independentisme a Europa i precisament es podrà fer des de l’esquerda de la poca valoració de la direcció Convergent a les europees i segur que Tremosa ho pot fer bé.

.
I la tercera qüestió és que s’ha obert la porta a que defensar un candidat independent del nacionalisme català que sigui el futur candidat a la Presidència de la Generalitat ja no serà tabú, sinó tot el contrari. Si és pot defensar un independent per Europa amb el partit al darrera, també per eficàcia i per aglutinar més gent, ja ha arribat l’hora de propiciar aquesta mena de candidatura independent amb el partit al darrera pel Parlament de Catalunya i per a la Presidència. Artur Mas podria seguir sent un bon Secretari General però el nacionalisme català necessita un altra mena de candidat i si és independent millor. Per aquesta mena de càrrec caldria evidentment un candidat amb una més amplia i popular projecció pública que la d’un professor com Tremosa. Necessitem la projecció popular d’un “Avi”, d’un Macià del segle XXI.
Mas ha obert la porta a aquesta nova fórmula. Potser ell ni ho sap, però ha tallat el meló.

...

He fruit veien per la televisió la pel·lícula “Le promeneur du Champ de Mars” de Robert Guédiguian. La pel·lícula narra la historia del final d’un mandat i el final d’una vida, la de la de François Mitterrand (1916-1996), president de la República francesa entre 1981 i 1995.

.
Michel Bouquet recrea un excel·lent paper fent de Mitterrand. La pel·lícula és una adaptació lliure de la polèmica novel·la "Dernier Mitterrand" de l’escriptor Georges-Marc Benamou.

.
Mitterrand sempre m’ha interessat molt. Des del començament vaig seguir amb passió com va contribuir a reconstruir el socialisme francès, com va reconstruir el discurs polític l’any 1969 i com amb Alain Savary va unir la Section Française de l'Internationale Ouvrière amb diverses agrupacions i clubs socialistes. Joan Cornudella em guiava a seguir tota aquesta transformació. Una autèntica contradicció, encara que apassionant, perquè el centralisme de Mitterrand era un fet. Tots plegats potser en el fons érem més rocardiants o sigui de Michel Rocard del Parti socialiste unifié. I tot això en plena clandestinitat i tocant-nos la moral els nens i les nenes del PSAN que ens alliçonaven constantment sobre continguts socials. Ara tots ells jubilats de discurs, encara que segueixen alliçonant.

...

................................


...

Un dels errors que he comès fa anys, és no preocupar-me de seguir com s’ha explicat als llibres el nacionalisme a Catalunya des del 1968 i com s’ha explicat la lluita antifranquista i els seus organismes unitaris.

Des de fa dies he llegit tot el que s’ha escrit sobre aquest tema a les Terres de Lleida i em poso les mans al cap de la gran tergiversació del que s’explica i escriu de l’antifranquisme i la transició a Lleida. El nacionalisme català va tenir a Ponent una organització potent i els comunistes d’aquestes contrades estaven molt lluny en militància i en activitat del nacionalisme. Però tot això en diferents “Històries de Lleida” està explicat a l’inrevés i ningunejant el nacionalisme. Nacionalisme que òbviament era independentista.

No volia viure d’explicar batalletes o rendabilitzar el passat per col·locar-me en la política professional i sembla que m’he equivocat, com en tantes altres coses.

Quina mandra em fa ara fer-ne una revisió i difondre-la, però per exemple revisant LA VANGUARDIA de l’any 1985, quan encara es deia LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, he retrobat la fotografia de Jordi Socias, que reprodueixo a dalt (si és clica al damunt és fa més gran), en la que ens trobem els membres del Consell de Forces Polítiques de Catalunya l’any 1976. (Jo sóc aquell jovenet de la segona fila amb barba).

Doncs bé, sobre aquest organisme unitari antifranquista en podria dir molta cosa del seu mecanisme intern i sobretot de la seva política unitària i anti-unitària, i potser trencaríem alguns mites de la lluita unitària i la transició. I encara seria més saborosa la història del seu antecessor que fou la Coordinadora de Forces de Catalunya i tot el moviment de l’Assemblea de Catalunya.

Algunes memòries menteixen com una casa de pagès i d’això no se n’escapen fins i tot Presidents, Consellers i Ministres de l’actual etapa democràtica.
De quina Memòria històrica oficial estem parlant avui des de la Generalitat?.

...

Fa dies que tinc damunt de la taula de treball el programa provisional del nou “Grau universitari d’Estudis Catalans i Occitans” que la Universitat de Lleida vol impartir des del curs 2009-2010. Encara no ha acabat tot el procés político-administratiu per acabar sent un programa oficial.

.
N’haig d’encarregar una anàlisi per a LO CAMPUS, però d’entrada per a mi és un Grau light i de rebaixes pel català com per l’occità.

Algú m’haurà de respondre:
Per que un Grau comú pel català i l’occità, i no dos Graus?

Com sempre l’occità serà el germà pobre. Però també pel català. Se seguirà un trajecte compartit que treu hores tant a la filologia catalana com a la filologia occitana.

Només faltava que a més de la generalització dels Graus que porta el Pla de Bolonya, és faci oficialment amb la meitat d’hores lectives i de treball de l’alumne, pel fet d’impulsar estudis compartits.

Potser, si creiem de veritat en la Mentalitat Bolonya, la globalització dels estudis superiors i la mobilitat, un aranès per a estudis occitans hauria de mirar cap a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc II-Lo Miralh.

...

LÁ NUA

Aquest passat desembre el diari en llengua gaèlica irlandesa Lá Nua (Nou dia) ha tancat.

Era i és l’únic diari en aquesta llengua. Ha durat dos anys des de l’any 2007, anteriorment era el diari LÁ, que havia nascut a Belfast el 1984.

LÁ NUA tenia una tirada de 4.000 exemplars i hi treballaven 8 persones.

La raó de la tancada és deixar de rebre ajuts econòmics per part de l’organisme promotor de la llengua al conjunt d’Irlanda. Els arguments per no ajudar han estat que les xifres de vendes són massa baixes.

No cal ni dir que és una desgracia i és una falta de visió estratègica de l’organisme promotor del gaèlic.

Jo que he editat i dirigit ETH DIARI, l’únic diari en llengua occitana -variant aranès-, conec molt bé que significa fer periodisme de resistència lingüística i és una llàstima que no s’atreveixin a continuar sense els polítics.

ETH DIARI mai va rebre una sola ajuda del Conselh Generau d’Aran, ni de la Generalitat de Catalunya, ni tant sols hi varen posar un anunci. Sabeu per què? Perquè com LÁ NUA, fèiem periodisme, que no vol dir fer de publicació institucional del govern de torn. ETH DIARI tampoc va poder continuar per raons econòmiques i va durar el que varen durar els diners de la venda d’un pis meu a Barcelona, que va finançar l’operació periodística, a més d’un crèdit. Total, un any i mig de durada va tenir el diari.

Ara ER ESTUDIANT -el suplement en aranès per la comunitat educativa d’Aran- comença a funcionar dins un altre projecte català, empresarialment orientat diferent. LO CAMPUS, el periòdic universitari en català de les Terres de Lleida, és el trampolí per publicar en aranès. Són 11.000 exemplars gratuïts cada mes.

Veurem com funcionarà, de moment hi ha molta gent que de forma desinteressada està col·laborant en el projecte periodístic, i és que sense militància cultural i lingüística amb mentalitat estratègica i de corredor de fons, l’occità no s’aixecarà mai.

...

.
.
.


Hamás, la branca armada de Hamàs i el conjunt dels palestins no és la mateixa cosa, però democràticament Hamàs va guanyar les eleccions. La brutalitat d’Israel els hi ha fet perdre la raó. Una hora rere l’altra a Gaza s’està castigant a tota una població i qualsevol demòcrata ha de protestar contra tanta barbaritat.

Per una vegada el govern francès ha tingut una veu i actitud clara i els demés: o fan declaracions que son fum o callen d’una manera indecent. Al final Sarkozy està fent de president d’Europa, encara que s’ha de recordar que a Paris hi ha hagut la manifestació més multitudinària celebrada fins ara conta l’ocupació de Gaza, però tot i així, o precisament per això, és important el moviment de Sarkozy amb el seu ministre Bernard Kouchner. (Recordem que Kouchner venia i és de l’esquerra i un dels fundadors de Metges sense fronteres i Metges del Món).

..

.............

Avui és el meu aniversari.

Un dia Ermengol Passola ens va escriure en un tros de paper d’embalar :
“El meu mal vol molt soroll”.
El meu pare va recollir el paper, el va fer emmarcar i el va penjar a la paret com un quadre.
Una bona frase per recordar un dia d'aniversari.

...

.

.

.

.

.

.

.

.

He anat als funerals de l’Ermengol Passola a Barcelona.

He tingut moltes sensacions ben contradictòries. Els Passola m’han marcat molt a la meva vida, amb molta estimació i aprecií per a tots ells, per tant també eren els meus funerals i els he viscut així.

Tothom té una visió del pare Passola, però n’hi ha una que no s’explica bé i que la seva filla Isona d’alguna manera reivindica. El senyor Passola no va ésser només un mecenes cultural, va ésser un militant del País que moltes vegades pagava, però que estava involucrat a primera línia de tot allò que promovia.

Militància i compromís fet amb una responsabilitat i eficàcia considerable. Tot això no s’explica perquè algú deu pensar que no és políticament correcte, però la infraestructura patriòtica que va muntar, inclosa una xarxa humana clandestina aprofitant un elaborat entramat empresarial, va ésser de primer ordre. Molts dels poca cosa que avui fan política han estat caminant sobre una base creada per Passola.

Passolajant s’ha fet País, i fer País amb valors és la plenitud.

Com va escriure la Tònia:

...............Tu que t'has estimat la terra
...............amb goig de desig resplendent,
...............obre la finestra florida
...............que nosaltres sempre n'hem dit cel.

...

Arriscar

.

.
Córrer riscos és bàsic per crear qualsevol cosa. Encara que l’experiència pot ajudar a la disciplina i l’autocontrol, no és possible crear res de nou sense arriscar-se.

Fer d’emprenedor de periodisme universitari i dedicar-me fonamentalment a la universitat pública em col·loca constantment enfront la mentalitat funcionarial que no compren les novetats, ni els riscos.

Sense arriscar no hi haurà Pla de Bolonya a la Universitat Pública, però en aquest cas, arriscar no vol dir jugar-se-la irresponsablement canviant només programacions, però oblidant-se de la complicitat del canvi i de transmetre la il·lusió a la comunitat universitària.

.

Hi ha gestors polítics i universitaris que és mereixerien ésser denunciats a un jutjat de guàrdia, per inútils.

...

Desprès de deixar d’escriure en aquest blog 157 dies, avui hi torno.

Moltes hores de periodisme universitari, moltes hores de gestió editorial i moltes hores d’un autèntic post-grau sobre Lleida i les seves comarques han acaparat el meu temps.

No tinc idea com anirà aquesta nova etapa en aquest blog personal, però torno més vell i més lliure, més lluitador i més disposat a no acceptar, ni participar, en cap frivolitat en cultura, en periodisme, en universitat, en Països Catalans i en Aran.

Avui no tinc cap mena de militància política ni sindical de carnet, la meva feina és transversal i volgudament transversal, fent d’editor i periodista, promovent tota mena d’iniciatives creatives simplement si són bones, encara que jo no hi combregui. Només hi ha el límit dels totalitaris i els mediocres que van contra la llibertat i el País.

.......

Tancat fins nou avís, per reformes intel·lectuals.

...

NOVETAT:

LO CAMPUS número 2
ESPECIAL D’ESTIU
juny-setembre 2008

11.000 exemplars que distribuïm a mà a les aules, als centres i a les Universitats d’estiu;
que els enviem per correu, els posem a les bústies professionals del professorat
o els enviem digitalitzats via on line.




http://www.locampus.cat/

...

............................................

Al suplement "Pirineus" del diari Segre (24 / juny / 2008)

...

El Síndic Paco Boya ens està posant en un problema que haurem de resoldre que fem i que expliquem amb el tema de l’Acadèmia, mentre fem projecció d’Aran a tots els catalans.

Perquè el Síndic amb una inconsciència increïble, segueix afirmant i escrivint en públic que s’ha fundat l’Acadèmia dera Lengua Occitana. Cosa que ell sap que és una cosa totalment falsa.

En comptes de situar la veritat honestament, explicant on s’està, s’ha deixat córrer l’equivoc per agencies i redaccions de premsa de Catalunya i a més encara ho reafirma ell. (Hi ha periodistes molestos perquè que se’ls ha instrumentalitzat).

Jo he comprovat que cap Universitat catalana ni francesa, ha autoritzat que cap professor és comprometi en nom del seu centre a firmar res. Tant de bo hagués estat així, però no és així. I encara més: és com de sainet que professors d’una universitat hagin entrat en una “Comissió d’estudi” representant una altra universitat, simplement per resoldre protagonismes.

El Síndic Boya viu a la més absoluta irrealitat en el tema occità i ens està fen mal a tots.

És absolutament injust que per una megalomania política i per un sectarisme d’aniquilar l’oponent, jugui el Síndic amb temes de llengua i cultura.

-Politiqueja com vulguis Paco, però no embrutis la cultura i la llengua per quatre vots !!!.

El protagonisme que s’ha donat en aquesta qüestió a l’associació privada Institut d’Estudis Occitans (IEO) només provocarà que un altre dia, uns altres és reuneixin i acabin dient que ells són l’Acadèmia dera Lengua Occitana.

Un procés com aquest és tant complicat i delicat, que havia d’ésser una autoconvocatòria sense protagonismes i sense politització, i evidentment reunits a l’Occitània de l’Estat francès.

Primer el Síndic d’Aran havia d’haver teixit complicitats amb tothom a Aran, al seu territori, exercint de Síndic de tots i no només dels seus afins. Tots havíem i hauríem estat al costat seu per un tema de llengua. Jo segur. Amb el comptador de greuges a zero, perquè estem parlant de llengua. Però com que margina, ens converteix immediatament en oposició en temes com aquests, encara que no vulguis.

Desprès s’havia d’haver donat protagonisme a la màxima autoritat lingüística d’Aran que és l’Institut d’Estudis Aranesos (IEA). Autoritat, que recordem-ho, va acordar per unanimitat el Plenari del Conselh Generau d’Aran. I a la vegada s’haurien d’haver lligat complicitats a cada territori lingüístic d’Occitània, donant protagonisme als centres de llengua occitana avui existents de cada Consell Regional Francès i de Departament etc, etc. Tot això és una seqüència lògica i provada històricament en altres territoris.

És una barbaritat que una associació com l’IEO, tant digna com vulgueu, però totalment fora del joc institucional francès en polítiques lingüístiques, pugui liderar res, tant summament delicat i controvertit. Passegeu-vos pels despatxos de l’administració francesa buscant suport per l’occità i sabreu de que parlo.

Hi ha persones interessades honestament amb la llengua que venen a buscar a Aran allò que no poden fer al seu territori. On és la plataforma de politiques lingüístiques del provençal o del llenguadocià o del gascó?.

A Aran havien de venir amb els deures fets, com a Aran també els havíem de fer. Tot el demès és una estratègia equivocada, que només porta artificialitat i fum.

Gestionar polítiques lingüístiques no és pot fer amb improvisació, perquè desprès té unes repercussions imprevisibles. Espero que encara s’estigui a temps de reconduir-ho.

Per la meva part : Per la llengua occitana, comptador de greuges a zero.

-----------------------------------------------------------

PD: que no diguin ara, que no m’han trobat a mi. Telèfon 649405630.


...

ACADÈMIA

Quan la cultura i la llengua és polititza és tenir mala peça al teler i això és el que està passant en l’arrencada d’aquesta operació que s’anomena “Acadèmia dera Lengua Occitana”.

És volia la foto i poder difondre allà on han pogut, el missatge que “s’ha creat” l’Acadèmia sota el lideratge del Síndic Paco Boya, -la pròpia web del Conselh Generau d’Aran juga amb aquest equivoc de que ja tenim la cosa creada-, però s’ha fet tant destralerament que ha quedat un regust amarg de manipulació, perquè l’Acadèmia està a anys llum.

És una llàstima que el que podria ésser una bona iniciativa hagi començat amb tant de sectarisme i amb tanta artificialitat, que no només espatllarà l’operació de l’Acadèmia, sinó que fins i tot ens espatllarà altres operacions en marxa i que en sortiran esquitxades.

Per què és sectària i artificial?. D’entrada perquè una qüestió lingüística hauria d’ésser el món de la cultura qui la dinamitzes.

Però aquí s’ha volgut fer de forma mixta: el Govern del Conselh Generau d’Aran i l’Institut d’Estudis Occitans (IEO). Un executiu polític i una associació cultural.

I perquè s’ha hagut de polititzar tot?. Perquè la màxima autoritat lingüística d’Aran, que és l’Institut d’Estudis Aranesos, no ha estat l’impulsor aranès d’aquesta Operació?

L’Institut d’Estudis Occitans, com associació ens representa a totes les entitats culturals i lingüístiques que treballem a Occitània?.

Evidentment que no. I no perquè no siguin voluntariosos i tinguin una gloriosa història, sinó perquè avui tenen un model de política cultural que molts no hi estem d’acord. L’IEO no és l’Institut d’Estudis Catalans, ni l’Institut d’Estudis Aranesos, ni cap autoritat lingüística, són una associació privada, que només és representen a ells. Exactament igual com altres associacions culturals, com la que jo presideixo: l’Associació cultural i cívica Vivència Aranesa, que només ens representem a nosaltres, però també hi som i cap administració pública democràtica pot marginar.

Ha estat una opció política i un autèntic abús, que l’IEO hagi estat entronitzat al costat d’un organisme polític democràtic com és el Govern d’Aran. (Com anècdota protocol·lària: fins i tot amb notes públiques amb els dos logos, un al costat de l’altre).

Tot això no només és una crítica de protagonismes, i una crítica a la instrumentalització política del Síndic Boya, tot això és que no és coneix que passa a l’Occitània dins de l’Estat francès.

Tal com s’ha fet la convocatòria, per culpa dels protagonismes; per culpa de qui s’ha convocat i a qui no; per culpa dels equívocs de que representaven cadascun dels assistents; per culpa de la instrumentalització de comunicació; l’invent pot haver quedat tocat de mort. Però seria un altre episodi, similar com el d’aquells ximples que s’han constituït com a “Govern d’Occitània”. Seria un nou episodi de voluntarisme i ciència ficció, sinó fos que involucra la imatge de l’occitanisme en general i ens acaba de crear un problema amb els Consells Regionals francesos i amb els diversos Departaments francesos d’Occitània. Com també a les pròpies Universitats, tant franceses com catalanes.

Per exemple: Un professor pot signar els seus escrits acadèmics referenciant la seva Universitat, però podien fer-ho creant una Acadèmia?. No, només a títol personal, sinó té un mandat explícit. I així podríem anar comentant la validesa de la representació institucional i acadèmica de molts dels assistents a la trobada. És ven una imatge falsa, perquè és fa política –i a més sectària-, i no una activitat acadèmica.

Exactament és fa política quan per crear una acadèmia occitana s’introdueix el que s’anomena “Euroregió Pirineus Mediterrània”, tot un invent socialista, que estaria molt bé, sinó fos que molts ho contraposen a Països Catalans i a la Nació Occitana.
¿Que hi feia “Aragón” representada també per la delegada de l’actual President de torn de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, la senyora Margalida Tous, que a la vegada és la Directora General de política lingüística de les Illes Balears, en la constitució d’una Acadèmia Occitana?.

A mi no em sobre ningú de la trobada, però és surrealista tanta enginyeria política i oblidar-se puntals de la llengua occitana. És possible fer res avui a Occitània sense les “Calendretes”, les escoles occitanes?. Doncs sembla que si, perquè no eren a la trobada. I per què? Perquè tenen una visió del tema, molt diferent de l’associació Institut d’Estudis Occitans (IEO). L’actual postura a l’Estat francès de David Grosclaude, President de l’IEO, no aglutina dinàmiques, sinó que ha creat una escletxa immensa entre el “possibilisme de govern” i el “radicalisme extraparlamentari”. Avui dia quan hi ha un primer reconeixement de les “llengües regionals” a l’Estat francès, s’ha d’aprofitar les dinàmiques dels grans partits estatals francesos i de les estructures acadèmiques franceses.

Acceptant que hi ha hagut molta bona fer en la dinàmica per crear una nova Acadèmia en la trobada de Vielha, -malgrat la politiqueria-; s’ha de dir que seria una irresponsabilitat que l’artificialitat i les precipitacions ens portes a una guerra de dialectes de la llengua occitana, conflicte que tenim a la cantonada. Jo que estic preparant un producte editorial per a tot Occitània, ja estic vivint aquest conflicte i això que són unes selectes minories encara que minoritzades.

Crear una “Acadèmia dera Lengua Occitana” és una bona causa, però s’ha de fer bé, de forma plural, sense exclusions i sobretot deixant els polítics a segon pla.■


-------------------------------------------------------------------------------------------

►Avui fa un any de les eleccions al Conselh Generau d’Aran.
El nacionalisme aranès encara no s’ha recuperat i el més calent és a l’aigüera.

Crear un periòdic universitari, si el vol fer bé, comporta estar al dia de multitud de coses. El diari el pots fer per una comunitat universitària petita de 8000 universitaris però l’has de preparar-lo tan professional, tant local i tant universal, com si escrivissis per milions de persones.

Aquesta vegada ha estat preparar la oferta musical pel proper número 2 de LO CAMPUS i he sentit el debut discogràfic de la Scarlett Johansson, amb el seu disc: 'Anywhere I lay my head'.

Jo el trobo una passada. No en tinc ni la més remota idea de quin estil és, i m’importa ben poc, només sé que m’ha animat i m’ha creat passió pel que estava fent. Un disc que et dona força i il·lusió, ha d’ésser interessant per força.

Diuen que Johansson es una cantant de culta, suposo que volen dir per a minories, encara que per l’amplia popularitat de la dona per les seves pel·lícules potser deixarà d’ésser de minories. Per a mi la seva veu com de fusta, fosca i plena de sensibilitat em crea pessigolles per tot arreu, a més la instrumentació solemne, de marxa, que va en augment em crea tota una festa major de sentiments que t’anima i et faria cridar.

Hauré de buscar un crític de música perquè ens faci un text i ens expliqui de que va tanta emoció musical enllaunada amb veu profonda i instruments de banda de carrer. Que ens expliqui com van les deu versions de Tom Waits del disc, la única versió original que hi ha i també com s’han d’entendre les col·laboracions de David Bowie i David Zimmer.

O potser no fa falta tanta tècnica, i s’ha de fer un escrit vital, fort, trencador que el lector acabi dient: “on ho puc escoltar?”. I llavors sense voler-ho hauré fet de comercial de una brutal campanya de màrqueting de ATCO Records / Warner Music i nosaltres sense veure’n ni un euro, i només nosaltres fent-ho tot per la música i el lector. Com sempre.

...

...............................................................

.................................................................................Robert Rauschenberg

...

.....ANUNCI
---------------------------------------------------------------------------
LO CAMPUS, el periòdic universitari de Ponent, amb redacció a Lleida, de l’associació Vivència Aranesa,
busca COMERCIAL DE PUBLICITAT per cuidar-se de la zona d’Aran, Comenges i de tots els Pirineus. A plena dedicació o a temps parcial. Incorporació immediata.

Interessats enviar currículum a: recursoshumans@locampus.cat
Per consultes, telèfon de contacte: 649405630 / 973204907

---------------------------------------------------------------------------

...

Tinc la meva bústia plena d’e-mails sobre aquest tema de la xenofòbia que, directa o indirectament, s’està donant a Aran.

Em sorprèn que m’hagi escrit el responsable de les Joenesses d'Esquèrra Republicana Occitana (JEROC), en Pep Casasayas.

D’una manera volguda no he citat aquests dies aquest grup, que en el seu Fotoblog i en el seu primer escrit polític, desprès del de presentació, va ésser : ‘Eth “palhaso” Colomines’. Amb un paràgraf que deia: “... Sai pas se jamès ac liegera, demorem que òc e aclarisque es mèns dubtes, e se non, senhor Colomines, "torni d'on a sortit, que a la Vall d'Aran, no volem cap català astordit"...”. No hi ha el mínim dubte que el paràgraf és xenòfob.

Com sempre quan hi ha un problema, intento primer arreglar-lo abans entre bastidor i sense documentació contrastada, no m’hi fico. Primer el blog de la colla : “Lo País”, va eliminar el paràgraf xenòfob, desprès va canviar el títol i va passar de “palhaso” a “senhor” i al final van eliminar tot l’escrit. Al Fotoblog de les Joenesses d'Esquèrra Republicana Occitana el mateix escrit hi tornava aparèixer amb comentaris amb el meu nom, que jo mai vaig escriure i és allí on en Carlos Dominguez o sigui "carlos_aran”, entre molts d’altres, varen continuar posant comentaris per fotrem fora del País.

Desprès de molt de moviment entre bastidors, l’escrit també va desaparèixer, però va estar el suficient temps penjat, que ara surt a molts llocs indexat i evidentment ja hi ha hagut qui s’ha preocupat de reproduir-ho. Tota la tribu de Bossòst del PSC n’ha fet l’agost.

Jo ja m’he plantat, i no només és un problema amb mi, sinó que a Aran hi ha centenars de persones que se senten agredides per aquesta xenofòbia latent de tota una minoria, que bàsicament és dedica a la política. Ara, hi hem d’afegir els cadells de la política.

Les Joventuts d’Esquerra potser haurien de llegir l’article de Jusèp Loís Sans d’Esquerra Republicana Occitana, denominat “Cacics” publicat al diari Segre, per acabar d’entendre que passa. En Sans però en l’article és deixa l’etnicisme com una de les causes de l’actitud d’exclusió, perquè no és només una qüestió de “classe”, i a més és deixa de citar “la seva canalla” com a fenomen emergent. A veure si els dissabtes anirem de legals i durant la setmana apareixerà “la milícia” que ens vol fora del País.

---------

PD: Abans de disparar des d’un Fotoblog contra algú, potser abans hauríeu de pensar que en aquell mateix suport hi teniu penjades fotografies públiques de molta gent. A mi no em demaneu explicacions, pregunteu-vos perquè heu estat tant inconscients d’haver involucrat a tothom en una amenaça xenòfoba. Ha estat JEROC qui va disparar primer, “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”.

...

Els anònims i la multiplicació dels comentaris

Jo rebo molts e-mails de persones que no conec, parlant d’aquest Diari Cívic o en altres adreces, parlant de publicacions en les que hi estic involucrat. Tots són benvinguts, fins i tot els que amb duresa em critiquen. No tots els contesto, perquè necessitaria molt de temps que no disposo per respondre a tant comentari. Alguns, es clar que ho faig ràpidament, sobretot si són arrel d’alguna polèmica. I d’aquests la resposta la faig oberta i pública perquè no vull deixar entre bastidors unes opinions que poden interessar a més gent i perquè il·lustren el fons de que s’està comentant. D’altres els faig públics perquè les agressions i els agressors queden més al descobert i jo més protegit, s’hi tot ho faig públic.

A Aran s’ha posat de moda escriure anònims, tant en paper con a internet, i des de l’anonimat disparar en bala. Fins i tot hi ha blocs sencers anònims. Ho trobo insòlit. Però hi ha més: hi ha gent que és dedica a suplantar a persones i escriure en noms d’elles. En una altra ocasió ja vaig dir que corrien uns blogs a la xarxa com si fossin meus i jo no hi tinc res a veure. Però també hi ha comentari en blogs i fotoblogs com si jo hi hagués escrit comentaris i jo tampoc hi tinc res a veure. (La suplantació és de noms, signatures, alies i fotografies).

En política la gent del Síndic Boya varen ésser els primers d’utilitzar l’anonimat per impulsar polítiques i/o combatre a l’adversari. Tothom recorda aquell blog on no surt cap nom denominat “Aran XXI” o aquell altre denominat “Paté de campanha”. Tots dos disparaven en bala a tots els adversaris, encara que no fossin candidats. En tots dos, jo hi surto ben esquilat.

Desprès ha aparegut el fenomen no de l’anonimat del QUI escriu, sinó “l’anonimat gradual” del contingut del QUE s’escriu. Aquí també el nostre Síndic ha estat un precursor. És la tècnica del “ventilador”. Fins i tot l’expert aranès és va inventar les marxes calumnioses del ventilador i escrivia textos on deia per exemple: “Ventilador 3”, en els que insinuava coses, però no les acabava de dir, i ens anunciava i amenaçava que canviaria la marxa i així seria més forta la critica i la denúncia. És obvi que ràpidament ha tingut imitadors i alguna maruja ja va utilitzar mil i una deixalla, remoguda pel ventilador, per tapar alguna situació incompatible amb el servei públic.

Però n’hi ha més: són els “anònims fragmentats”. Per exemple: l’original implica cinc persones en un tema, l’anònim va corrent i segons qui el fa corre fa desaparèixer algun dels personatges que hi sortien. Fa poc hi havia un anònim que comentava les aventures de llit d’un polític amb quatre esplèndides senyores incloent-hi la pròpia, doncs és podien trobar tres versions diferents de l’anònim. En uns havia desaparegut una dama, en un altre, l’altra i així successivament. Segons les simpaties de qui feia corre l’anònim, “salvava l’honor” de la persona de les seves simpaties. A internet era difícil de veure aquesta operació, però en fotocòpia t’adonaves que a l’anònim hi faltaven ratlles, perquè simplement és van fer reproduccions tapant parts del text inicial.

Per últim estant els blogs que acullen anònims calumniosos o xenòfobs, que el titular n’han autoritzat el seu penjament, segurament per dir allò que no s’atreveixen a firmar. Però encara més, hi ha un efecte multiplicador, allò que un va penjar fa mesos torna aparèixer en altres blogs o fòrums i així és va reproduint diríem cap a l’infinit. Aquest és el cas de la pregunta xenòfoba de l’Alex Sirat que corre per molts blogs des de fa uns dies.

Perquè aquests és un dels problemes de la xarxa, que allò que entra segurament no sortirà mai.
De la setmana passada celebro que un blog personal i un de polític hagin fet marxa enrere i de les barbaritats xenòfobes i racistes vers la meva persona, hagin estat retirats els comentaris en la seva totalitat.

Però internet és implacable i la memòria “caxé” fa que torni a sortir els textos una i una altra vegada, segons el buscador que utilitzis. Per exemple:

Hi ha un fulano que no conec, que és fa dir “carlos_aran” i que és dedica a escriure coses sobre a mi, com les següents: “... (Colomines) ei un poca vergunha sunque sap metese dam era gent ei iun pringat n a dret a vieue en aran gent de ages tipus, asi se demostre eth cap de prensa que auien es de convergensia...”. Les faltes d’ortografia són seves, però el comentari xenòfob de qui “té dret a viure o no a Aran” també és seu i prou clar.

Algú sap qui és aquest que també em vol fer fora del País?.

Aquí tenim més exemple de comentaris xenòfobs. En aquest cas de qui és fa dir “doil_ii” de Vilac. Un exemple de comentari: "... ai colomines colomines... mes vau que gesque pera madeixa porta que entrec, e mos deishegue tranquils...aupa espi!!!..”.





...

RESPOSTA A UN E-MAIL

.

.

Regidor Alex Sirat,

Segueix no entenen que passa.

Està penjada al seu bloc la famosa pregunta: Sí o no?. Doncs sí.

No calen disculpes, només cal retirar-la. Exactament igual com ha fet amb la meva família, no calien disculpes, nomes calia treure l’escrit difamatori, cosa que no ha fet ni amb mi, ni amb el de la família. Perquè disculpar-se i continuar tenint penjat en un blog una cosa tant grossa: “com que marxi del País”, és de cínic. A més, ningú pot seguir creient que les disculpes que diu haver escrit, són sinceres.

Com pot tenir al seu blog una cosa que com diu vostè, està plena d’odi ? Com pot continuar tenint anònims d’aquesta mena?.

En lloc he citat la seva família, i a mi mai ningú de la seva família m’ha donat diners per cap revista. No inventi. Això expliqui-ho a Paco Boya, perquè si mai varen recollir diners en nom de premsa en aranès, a mi mai en varen arribar, sinó no hagués tancat. (Aquest tema, l’hauré d’aclarir en un altre escrit públic, perquè és la segona vegada que algú d’Unitat d’Aran-PSC em parla d’uns diners, que jo mai vaig rebre. Algú d’una vegada hauria d’explicar la famosa reunió de l’Executiu d’Unitat d’Aran-PSC que és va plantejar comprar Eth Diari, cosa que evidentment no va passar).

L’escrit que manteniu al blog és xenòfob, és igual els vostres orígens o els dels seus parents, o el que sigui, que diu que jo no sé. L’escrit, la pregunta ho és, i és el seu blog i vostè tenia la opció de posar-ho o no. La va posar, i saben el que representava i representa per a mi l’agressió de la pregunta, ha seguit mantenint-la.

En el seu e-mail d’avui em diu que no tinc credibilitat, em compareu amb Franco, i dieu que no l’afecta el que li he escrit. Bé, no entenc perquè m’envieu l’e-mail. Que voleu aconseguir?.

Vostè té un càrrec públic i tot el que fa és observat amb lupa i pot ésser objecte de crítica. Però a més, heu agredit a un ciutadà de Vielha penjant al vostre blog la xenòfoba pregunta.

Sincerament no l’entenc, desprès de la pregunta, desprès de seguir tenint penjat al blog comentaris sobre prevaricació, desprès d’aquest e-mail últim: em saludeu cordialment. És igual com en Juanito Riu, l’ex-Alcalde de Vielha, que mentre em portava al jutjat per un article d’opinió, em saludava efusivament quan em veia, ens trucava i ens truca a casa, ens felicita els sants, sense entendre la ruptura que representa arribar al jutjat. (Ell que per un comentari sobre la seva dona, va impossibilità un pacte de govern municipal entre les dues principals forces polítiques de Vielha!!!).

No cal que continuí: la pregunta és un fet i està en el seu blog, i juristes aconsellats per la Sindicatura de Greuges com jo, pensem que “és un acte de xenofòbia i d’impulsar l’odi entre la població de Vielha amb l’agreujant que això és fet per un càrrec institucional electe”.

Han passat molts dies des de que us vaig avisar amb un escrit, vostè no n’ha fet ni cas, al reves n’ha fet befa, i ara ja és massa tard.

És una llàstima que en comptes de posar-se al davant contra els que practiquen l’exclusió i la xenofòbia a Aran, hàgiu utilitzat el vostre blog per acollir aquesta mena de comentaris. A més de ser la víctima en aquest cas, no pretendreu a més, que em disculpi i tingui mala consciència perquè ho he denunciat, simplement ho he fet per legitima defensa, no és un tema d’opinió, és un tema greu de convivència i vostè defensa una ideologia i segueix una pràctica, que cada dia és veu més que porta aquest germen d’exclusió. És una llàstima.

Salutacions,
Joan-Ramon Colomines-Companys

...

L’Alex Sirat: l’exemple del racista emprenyat

Malgrat que alguns, un dia i un altre diguessin que jo estava a la primera línia de la política o a primera línia de la cuina política a Aran, en realitat mai hi he estat, perquè mai he impulsat un projecte polític aportant la meva manera de veure i fer les coses, i mai, mai, he tingut la plena responsabilitat d’un projecte sectorial o d’una campanya electoral, per exemple. Però els contrincants i enemics polítics no ho han cregut així, i s’han passat anys i campanyes electorals parlant de mi, i jo no era ni candidat!!!.

Fer de periodista a la Val d’Aran és dur, vull dir de periodista professional no de comissaris i comissaries polítics i polítiques, ni de cronistes acrítics; i fer de periodista amb compromís de País, encara és més dur.

Avui només tinc un compromís: oposar-me i desemmascarar totalment els racistes i xenòfobs que existeixen a la Val d’Aran. Són una minoria, però existeixen i estant actius. Fins i tot hi ha polítics de tots colors, que els utilitzen per influir a l’electorat o per fer-los-hi la seva feina bruta.

Qui és Alex Sirat? És un regidor de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran del grup Unitat d’Aran-PSC, havia estat responsable d’organització del seu partit i avui n’és secretari de formació i innovació. Té aficions, com fer enquestes al seu blog i té publicada la següent pregunta per una enquesta:

¿Crees que el Colomines debe irse ya del Valle?

Això és una agressió xenòfoba amb tota regla.

Res ha valgut fer-li entendre la gravetat de seguir per aquesta línia, no n’ha tingut prou d’agredir als de casa meva amb el seu blog, sinó que a més en fa conyeta sobre el tema.

Per que Alex Sirat no entén la gravetat del tema?

Perquè aquesta xenofòbia la porta a la sang, perquè forma part de l’etnicisme racista que és basteix un suposat nacionalisme d’esquerres, que no hi ha dubte que és excloent. Dins del nacionalisme d’arreu, fins i tot del nacionalisme de comunitats minoritzades, és poden donar les seves versions fatxes i aquest noi, ho sàpiga o no, quan pregunta si a mi se m’ha d’excloure d’Aran perquè jo he vingut de fora, pràctica xenofòbia i perquè tothom ens entengui : racisme.

Ara és un d’aquests que és fa la víctima i s’emprenya perquè ha rebut anònims que l’insulten o perquè es posen amb el negoci de la família, coses que evidentment condemno, com sempre he condemnat l’anonimat en la batalla política.

-“Però si demanar si te n’has d’anar d’Aran, només és una pregunta?”. Diu el fatxa.
–“Mira, vés a la dona que més estimis i pregunta-li: Ets una puta?. I quan s’enfadi, perquè ho farà, digues-li: No t’emprenyis, nomes és una pregunta”.

Hi ha preguntes que no és poden fer: per dignitat, per civisme, per convivència i per higiene democràtica.

No és pot ésser ni un puntet de fatxa.

...

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

-

.

.

.

...............Bon Sant Jordi !!!

...

És una satisfacció tenir avui a l’impremta el primer número de LO CAMPUS, el periòdic universitari de Ponent i apunt de repartir-lo demà, el dia de Sant Jordi.

Han estat unes setmanes d’un treball intens de la gent de la redacció i també de molta complicitat entre molts estudiants i professors, entre molts periodistes i fotògrafs, però sobretot entre molt voluntariat, que amb il•lusió ha participat a construir del no res, una dinàmica de microgrup de periodisme universitari, a partir de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.

Fer periodisme de proximitat adreçat a una comunitat universitària d’uns nou mil membres, incloent-hi la Universitat de Lleida i la UOC de les comarques de Ponent, és una tasca molt gratificant perquè significarà informació, debat i reflexió.

La producció de LO CAMPUS és fa a Aran i a Lleida. Si sempre són els de Lleida que ens ajuden a Aran, amb LO CAMPUS són professionals i estudiants aranesos que aportem el nostre granet de sorra a l’espai de comunicació català, però a més fent servir aquesta oportunitat per articular el projecte de “Es Arts”, la futura revista de cultura d’Aran i Comenges.

Millor que llegiu la nota de premsa de LO CAMPUS, per saber-ne qüestions més funcionals d’aquesta publicació.


NOTA DE PREMSA

Aquest Sant Jordi 2008 apareix una nova publicació: LO CAMPUS.
Publicació que és defineix com “El periòdic universitari de Ponent”.

LO CAMPUS és un nou producte editorial adreçat a la població universitària de la Universitat de Lleida i també als estudiants de la demarcació de Lleida de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). LO CAMPUS va adreçat a tota la comunitat universitària: estudiants, professors, investigadors i personal administratiu i de serveis. També hi hauran números especials adreçats als últims cursos de batxillerat.

És una publicació en català, gratuïta i independent, que edita l'Associació cultural Vivència Aranesa amb la marca "Edicions d'Aran / Projectes de Lleida". L’elaboració del periòdic és fa simultàniament entre la redacció a Vielha i la redacció de Lleida. I s’imprimeix a Lleida.

El seu editor i director és Joan-Ramon Colomines-Companys i la seva dissenyadora Patricia Sala.

LO CAMPUS té unes dimensions de diari amb paper de premsa millorat de gramatge i amb 20 pàgines, amb un acurat disseny gràfic a tot color. Se n’editen 11.000 exemplars. ( El mes de setembre també tindrà una versió digital, que compaginarà amb un Web).

LO CAMPUS número 1, com a número de llançament, apareix aquest Sant Jordi, desprès a final de curs n’apareixerà un número Monogràfic dedicat íntegrament al Pla de Bolonya.
Posteriorment la periodicitat de LO CAMPUS serà mensual i durant tot l'any acadèmic, o sigui 10 números a l'any.

La distribució d’aquest primer, és fa a les Facultats i Escoles de la Universitat de Lleida i a la comunitat cultural de Ponent.

En LO CAMPUS número 1 hi ha un “Especial Sant Jordi” amb un conte original de l’escriptor Jaume Cabré. També té entre els seus continguts articles com: “Centre Dolors Piera: Les joves universitàries no saben que són discriminades, però ho són”; “L’orgull de la comunitat universitària: enquesta entre estudiants i el Rector de la UdL”; “Els Consells de l’Estudiantat”; “Debat sobre el Pla de Bolonya a Medicina”; “Referèndum: 1573 vots fan un crit d’atenció sobre el Pla de Bolonya”; “Slàvia, música en viu i militància cultural”; “La recerca biomèdica un dels orgulls de la UdL”; entre d’altres articles. I un apartat denominat: “Presentant Aran” amb articles amb occità i català.

Una de les singularitats de LO CAMPUS és que l’edità una entitat aranesa: Vivència Aranesa, dins del seu “Programa Cultural Víctor Balaguer” que té com objectiu la difusió de l’Aran a l’exterior. Però a més Vivència Aranesa edita LO CAMPUS com una fórmula original per aconseguir finançament i conservar la seva independència, per editar les seves publicacions en aranès.■


Telèfon de contacte: 649405630
-------------------

...

A tots els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya els hi haurien de regalar un vídeo del discurs de Carme Chacón davant la cúpula militar, en el seu primer acte de presa de possessió. I un cop vist, s’haurien de mirar al mirall i preguntar-se que han fet i cap on van.

El nou govern espanyol és una jugada mestre d’arquitectura política i feta amb una intel·ligència colossal de com estructurar la gestió pública. A la vegada és una jugada d’imatge i comunicació molt ben travada. Jo com a politicòleg, interessat en estructures de govern, només que puc veure-hi excel·lència en el que han fet. Amb uns detalls i gestos de molta qualitat i professionalitat. Des de la professió, m’haig de treure el barret.

Però fins i tot des de les bones pràctiques en la funció pública i en articular les dinàmiques governamentals, és pot conculcar els drets d’un País. I això és el que passa i passarà amb Catalunya. Ho fan tant bé, que ara ens esquilaran millor.

...

.....................

...

Per una vegada estic d’acord amb el Síndic Boya sobre el nefast que és que s’utilitzin les qüestions personals per desprestigiar, calumniar i desgastar l’oponent. El que passa és que dit per ell és d’un cinisme enorme.

Ell i ells són els inventors de webs electorals especialitzades en desprestigiar personalment a l’adversari, incloent-hi comentaris degradadors de persones que ni tant sols eren candidats. Ell que a traves del seu blog va arribar a escriure que els càrrecs de l’anterior govern feien factures falses als seus menjars oficials als restaurants, i que quan li dèiem que anés al jutjat si era cert, ell acabava dient que eren escrits fets de forma temperamental pel neguit de la discussió. Ell que està rodejat d’assessors i regidors que en els seus blogs acullen tota mena de comentaris anònims sobre vides personals i professionals, absolutament calumniosos i reaccionaris. Ell que senyala i la seva banda, amb accions totalment xenòfobes, ens increpen perquè marxem del País. (Tota una manera brutal de posar-se a la vida personal de la gent). Ell que va escriure sobre sous, suposades irregularitats en els sous, calumniant a tort i a dret als alts càrrecs de l’antic govern com si posessin la mà a la caixa. Ell i ells que és varen posar sobre matrimonis, fills i feines, i sobre separacions. Ell que per revenja política ha destrossat carreres professionals a l’administració que evidentment són trajectòries totalment personals. Ell que per arribar a ésser Síndic, va fer una guerra de desprestigi al seu propi tutor i avalador polític, i a més ha deixat una estela de víctimes polítiques del seu propi grup, que en un món de clans han tingut feina per treballar amb tranquil·litat. I així podríem fer una llista enorme d’invasió de les vides privades per part del ciutadà Boya, del Síndic Boya, del seu partit i dels seus grups d’intimidadors.

Sabeu perquè ara plora, i és fa la víctima?.

No ús creieu que és per l’insòlit Afer Amador, o pel deplorable Afer Hipolito, és perquè algú, esta fent corre per internet un escrit sobre la vida sexual del senyor Boya i el presenta com un gran semental. Val a dir que l’escrit té molta mala bava.

Però quan un té un càrrec polític de màxima representació, ha d’anar molt en compte amb el que fa i tant si li agrada com sinó no, no és pot separar la vida personal de la vida política del President d’un País. És clar que vostè s’ho ha de creure tot això: em refereixo al càrrec de President i el sentiment de País.

Vostè ostenta la màxima representació d’Aran i tot el que faci serà observat amb lupa. No s’és Síndic de 8 a 3, i en el seu cas : Parlamentari d’una hora a un altra. Vostè té la representació tot el dia i no pot fer el que vulgui, sobretot en públic. Perquè a més, va tant de sobrat per la vida, que no té la mínima discreció de res i no són els adversaris polítics que amb nocturnitat en els seus laboratoris de creació de calumnies han elaborat i orquestrat tota una campanya per presentar el “semental d’Aran”, és la gent senzilla, que mira i veu. Mira, veu i parla i vostè ho abona.

Evidentment, a l’adversari li va de perles, tanta prepotència i tanta exhibició. Però miri, sinó vol que en parlin, tingui almenys discreció.
-----

PD: Ah! Aquells que parlen de la vida del Síndic Boya, com diu ell, no tenen ni idees ni projecte, ell sí. En definitiva segueix confonen la gimnàstica amb la magnèsia i el nostre Síndic segueix vivint en un món irreal on el rei va despullat i només és ell qui no ho sap.

►Però Paco no t’has de preocupar, en un món aranès on les discussions són a veure qui la té més llarga i on és pot arribar a dir que si l’han hostiat és perquè segur que ella s’ho havia buscat, pots ésser el rei de mambó durant anys.◄

...

És lamentable que pel Síndic Boya qualsevol cosa que no li agrada “són mentides”.
S’havien passat la vida dient de la poca democràcia en el govern anterior i ara, un cop a la poltrona, s’exerceix una actitud de caciquisme i revengisme com mai.

També és ben estrany que les politiques que fa el govern aranès s’hagin de publicitar a traves del blog personal del Síndic, però és així. Quan el PSC va donar l’ordre de fer blogs, com també ho varen fer els Convergents, varen envair i malversar un territori d’experiències personals. Però així estant les coses.

Quan parlem de cultura, com ho hem d’enfocar, des de la gestió o des de la part intel·lectual?.
Comencem per la part intel·lectual. Sense por de mullar-me en un debat d’idees.

Recordo que a més de donar títols de qui és aranès, els d’Unitat d’Aran-PSC s’atrevien, a traves de la seva publicació oficial, de dir qui era intel·lectual i qui no ho era. Això de classificar a la gent, de posar-los per ordre, de premiar a uns i no els altres, és un tema que els hi va.

Però equivoquen la direcció. Simplement perquè un text literari estigui escric en aranès, no vol dir que és bo. Hi ha bona literatura i hi ha mala literatura, tant se val si està escrita en xinès, en català o en aranès.

Hi ha coses escrites en aranès que són infectes des del punt de vista literari. Que no passarien una mínima base de critica literària i que mai cap editorial de prestigi publicaria.

En canvi nosaltres les publiquen i si cal promocionem. I perquè ho fem ? Doncs, per contribuir a la normalització lingüística.

Tampoc diferenciem bé el que seria la cultura de divulgació i lleure, l’anomenada cultura de masses; de l’alta cultura.

Aran i la resta d’Occitània necessita de les dues vessants.

Són dos tipus de productes diferents, que tenen uns continguts diferents i una dinàmica de producció i distribució també absolutament diferents.

Que passa a Aran?. Que tot és barreja.

Hi ha textos que volen ésser literatura i com que no ho són i no poden accedir als canals cultes, se li dona un suport i canalització de cultura de masses i llavors bé el desastre, perquè a qui va dirigida l’acció cultural no els hi agrada i hi ha un rebuig.

La cultura de masses no és alta cultura dolenta, és una altra cosa.

Com creure que un material literari mediocre i sense ambició pot servir com a literatura per a nens i joves; quan resulta que adreçar-se a aquest públic, és una especialització i s’ha de saber fer bé. Perquè sinó el jove per exemple, entén i veu perfectament quan li volen colar gat per llebre. Hi ha textos en aranès, suposadament per a joves, que tracten temes absolutament fora del nostre temps, que no hi ha cap jove que hi estigui interessat. Poden ésser textos històrics, però presentats per a lectors d’avui, no escrits per a tietes i conques del segle passat.

I això també passa en l’ensenyament de l’aranès, en la seva didàctica i en el desplegament de tot el material pedagògic implicat, incloent-hi l’estratègia docent del professor. Són mètodes absolutament depassats per fer aprendre un idioma.

L’aranès és mereix estratègies i didàctiques tant innovadores i modernes com s’ensenya l’anglès. Perquè l’aranès sigui la llengua nacional d’Aran, no té perquè explicar-se com per estar per casa, amb mètodes totalment antics.
(Continuarà).

...

És d’agrair els que em pregunten via e-mail, perquè no escric al blog i m’animen perquè ho faci.
La veritat és que la meva decepció és tant gran sobre la política aranesa, que ja no sé si val la pena comentar les coses. Prefereixo viure l’Aran d’una altra manera: més intima i més real. Encara que espero que és compleixi una reflexió bona de l’ex-Síndic Barrera, que és que el temps posa les coses al seu lloc.

.
■No entendre mai que un govern autoanomenat progressista hagi donat cobertura a un episodi de violència domèstica d’un dels seus responsables polítics. Tothom sap que la dona va acabar a l’Hospital i tothom sap, que encara que la interessada no va posar denúncia, el centre sanitari va activar el protocol. I encara amb xuleria van passejant al polític en reunions, davant l’estupor general.

.

.
■Tampoc entenc que els campions de la cultura que ara governen a Aran, no tinguin ni una sola idea substancial i important per crear el marc i el coixí perquè hi hagi una normalització cultural i la societat civil més dinàmica en cultura pugui ésser productiva. Tot és com una gran setmana de festa major i d’activitats de colònies permanents, amb premis de final de curs. Jo que criticava a l’antic govern i la política cultural del senyor Sans, certament era gloria al costat d’un no saber cap on anar, amb una mediocritat que crea vergonya.

.

.
■I per l’altra banda, avui fa 108 dies que els convergents aranesos tenen una nova direcció del partit sorgida d’un Congrés. Jo no sé veure el canvi. Un partit autista no guanyarà mai les eleccions i els silencis se senten per tot arreu.

...

.......................................Josep Benet


Josep Benet va néixer el 14 d’abril de 1920 a la ciutat de Cervera. La data, que coincideix amb la de la proclamació de la República onze anys després, era premonitòria de la fidelitat del senyor Benet als ideals republicans, catalanistes i demòcrates. Ho va ser el 18 de juliol de 1936, a pesar de la persecució religiosa a la reraguarda republicana, i ho va ser al front, l’any 1938, quan va ser mobilitzat amb l’anomenada lleva del biberó per participar a la batalla de l’Ebre. Benet va caure-hi ferit i per això va ser evacuat. Com explica ell mateix a les memòries que havien de sortir al carrer aquesta mateixa setmana, encara va fer sort, perquè el comissari del PSUC del batalló del qual formava part havia decidit liquidar-lo. Per catòlic, esclar.

Després de la Guerra civil Josep Benet hauria pogut exiliar-se i, en canvi, no ho va fer. És va quedar a Catalunya. I tanmateix no va quedar-hi per no fer res. Amb la toga o amb la història com a armes de combat, Benet va afavorir la reconstrucció del que podríem dir-ne el catalanisme popular que la Guerra havia estroncat, marginat i reprimit. No els explicaré la gran feinada que aquest home va arribar a fer. Avui tots els diaris en parlen. Per la meva part, però, ho resumiria destacant el compromís cívic en tot allò que feia: des de defensar Joan Comorera (de qui era parent), l’exsecretari general dels comunistes catalans, fins a l’impuls de la revista “Serra d’Or”, passant pel fet d’escriure un munt de llibres d’història, la vàlua dels quals, tot sigui dit, l’acadèmia ha estat incapaç de reconèixer-li.

Només els vull explicar, modestament, la impressió que aquest home em va causar ara fa 27 anys, quan, esporuguit i atabalat alhora, vaig començar a treballar per a ell a l’oficina parlamentària que tenia al carrer Casp, entre Roger de Llúria i Bruc. En aquella petita oficina de tres habitacions, el senyor Benet hi tenia el centre d’operacions per escriure les interpel•lacions que presentava al Senat o al Parlament de Catalunya. En aquelles tres habitacions hi passava molta gent per demanar-li consell o fer-li propostes de tota mena. I en aquell mateix petit despatx es va coure la moció de censura que el 23 de setembre de 1982 Josep Benet i quinze diputats més, tots ells del grup comunista a la cambra catalana, van presentar contra el primer govern Pujol. A pesar que els tècnics del PSUC van preparar un munt de paperassa per ajudar-lo a preparar aquella moció (que segons el reglament havia de ser constructiva i per tant comportava haver de presentar un candidat alternatiu), recordo que el senyor Benet va escriure a la seva manera, a mà i amb una perseverança inesgotable, l’argumentari d’aquella iniciativa. Servidor, que era l’únic treballador de l’oficina, va necessitar ajuda extra per poder passar a màquina (no hi havia ordinadors) aquella seva austera però rigorosa prosa. La moció és va perdre perquè només va rebre 21 vots a favor (el del grup del PSUC ja disminuït per l’escissió stalinista), 56 en contra (CiU, ERC, ind.exUCD) i 53 abstencions (PSC, CC-UCD, CDS, PSA, ind. exPSC i els dissidents comunistes del PCC).

Però el combat polític no impedia una relació humana franca i amistosa. Recordo que abans de començar la votació, Macià Alavedra, aleshores un dels homes forts de CiU, es va acostar a nosaltres i ens va dir: “quan això acabi anirem a sopar plegats, eh?” I així va ser. A la nit del dia 1 d’octubre els convidats a la taula de la “Xampanyeria”, aquell local aleshores de moda del carrer Enric Granados i del qual era soci el portaveu de CiU Jaume Camps, eren persones d’ideologia distinta (hi recordo el Guti, en Xavier Folch, l’Alavedra, en Pere Portabella, en Rafael Ribó i el mateix Camps), que podien discrepar entre elles però que es respectaven, perquè entenien la política com un acte de servei i no com una manera d’imposar-se idees i actituds les unes a les altres. Quina diferència amb l’esperit de la moció de censura que el 2001 va presentar Pasqual Maragall! Doncs bé, aquest era el tarannà del senyor Josep Benet. Dur, impecable, si calia, però humà fins a la bonhomia.

Agustí Colomines


...

...

..............................


...