Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (segona part)

Penso que queda ben clar, que és el que intento fer des de fa uns dies a traves d’aquest blog, comentant l’entorn aranès de l’assassinat de Tolosa de Llenguadoc :

Primer, intento demostrar que quan vaig escriure que Miguel Fernández era l’aranès que estava implicat amb el prostíbul de Vielha, era veritat.

Segon, reafirmar que el macarra / fotògraf senyor Fernández, fos el marit de la directiva de Catalunya Ràdio, era noticia.

Tercer, denunciar que aquesta directiva va utilitzar la ràdio pública, no només per desinformar del tema del seu marit amb la complicitat de tota la delegació, sinó a més va utilitzar l’emissora “castigant” i entorpint la meva feina professional. Ens va posar a la diana dels agressors, com també varen fer els directius del seu partit polític. L’objectiu era silenciar-me a qualsevol preu.

I quart. Per últim denunciar la hipocresia del Síndic Paco Boya i tot el seu entorn, que dient que defensaven una “pobre esposa”, van calumniar a mi i els meus, van crear un clima d’odi amb connotacions racistes i mentre nosaltres érem amenaçaments per carta, de paraula i fins i tot violentats físicament al carrer per seguidors seus,(això ho explicaré properament amb noms i cognoms); el sectarisme partidista feia estralls. Va frivolitzar el perill que corríem, ens va negar ajuda i ara amb l’assassinat, queda clar que era veritat el perill amb la mena d’individus que teníem al davant.

Tractem ara només el tercer punt.

És absolutament correcte, lloable i comprensible que una esposa defensi el seu marit, i viceversa. Per tant, era comprensible d’entrada que Lissa Escala defenses el marit macarra. El problema és que la defensa va consistir en tirar més llenya al foc, i un cop més, en un militant d’Unitat d’Aran, va saltar-se la línia que separa les qüestions públiques de les privades i va utilitzar la ràdio pública per desinformar i per la vendetta.

Encara més : el Miguel, que l’importava una merda que el relacionessin amb el bordell, va començar a defensar a la seva doneta de les crítiques polítiques que fèiem de com portava la ràdio. És va ficar en tot tipus de temes i com un xulo-macarra ens amenaçava, no pel bordell, sinó perquè criticàvem a la dona en el debat polític i comunicatiu.

Jo ja era Cap de Comunicació del Govern d’Aran i no hi havia manera que Catalunya Ràdio fes cas que hi havia un servei de comunicació. Era obvi que el problema era jo i el tema bordell.

És va connectar amb la direcció de Barcelona de Catalunya Ràdio per explicar la situació. A la Lissa la varen fer baixar a Barcelona per explicar-se. Això va significar moltes converses telefòniques i fou en aquest moment que vaig detectar que al Conselh m’espiaven. (Sobre l’espionatge al Conselh, els ordinadors i les línies telefòniques, a més dels talps i espies de l’oposició, deixem-ho per un altre moment, perquè és de pel·lícula dels germans Marx).

Estàvem en l’època que s’anava a tirar endavant les noticies del matí en aranès a Catalunya Ràdio a Aran i aprofitant la vinguda de directius a la Val d’Aran per presentar el nou programa, es varen convocar unes reunions. Una era la solemne i institucional amb el Síndic, les altres eren tècniques sobre el “problema Lissa” sense la Lissa, ni tant sols dient-li.

Ara només vull explicar una anècdota si voleu, però que il·lustra la manera de com es va administrar tota aquesta crisi.

Era la reunió solemne, es realitzava a la sala noble de l’edifici del govern del Conselh Generau d’Aran. És una sala mitjana amb dues parts amb una Taula gran i situada al segon pis amb un sostre de fusta. Doncs bé, per part aranesa hi havia el Síndic presidint la delegació en la que m’hi trobava; per part de Catalunya Ràdio hi havia el director i un altre directiu, a més de Lissa Escala, com a delegada.

Estàvem sols i de cop apareix el Miguel, el fotògraf macarra, davant la meva estupefacció. I comença a fotografiar a tort i a dret. Ell ben solet, nosaltres també solets i la Lissa ben cofoia perquè ens l’havia colat.

En les reunions tècniques posteriors, encara al·lucinen que el fotògraf de la reunió institucional fos el macarra i el marit de la delegada i que en aquell moment parléssim del “problema” desprès de viure la surrealista escena.

És una anècdota de pràctica malvada. Però ha estat la constant de dies, mesos i anys. Una hipocresia amb graus estratosfèrics.

-Quanta gent sabia que el fotògraf administrava un bordell i deixava que fotografiessin als seus fills i filles en festes i comunions?
-Com podia ésser que el macarra fos el fotògraf oficial d’actes per la llengua aranesa?
-Quanta amenaça feia falta a membres de l’Ajuntament de Vielha perquè aquest Ajuntament deixes de seguir publicant i publicitant les fotos del macarra en la seva revista institucional, com han estat fent fins fa pocs dies?
-Fins on arriba la bogeria i el sectarisme per arribar a justificar putes, màfies i tractes vexatoris i explotació a dones a Vielha per defensar la tribu partidista?.

A la Val d’Aran hi ha una crisi moral enorme. Tenim una crisi econòmica, però a Aran també la tenim moral. El tema del bordell només és un gra de sorra en aquest esfondrament moral.
--------------

(Properament serà interessant veure com el Col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran ha enfrontat el tema de la prostitució al territori i l’afer Lissa).

...

Catalunya Ràdio a Aran i el bordell de Vielha (primera part)


Tots els que estimem Catalunya Ràdio estem més que estupefactes de que passa a Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. De fet és una delegació i les ones que emeten, no són a Catalunya Ràdio, sinó a Catalunya Informació, una de les emissores del grup.

La delegació de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran ha estat i és un cau de militància de Unitat d’Aran.

No només ha estat l’instrument directe de contractació de coneguts militants en exercici del grup polític, -el súmmum va ésser, quan en bloc i directament van empatxar de militants l’emissora, per fer les noticies del matí-, sinó que a més, el model de ràdio que s’hi fa i els continguts són calcats i d’un seguidisme total, a les consignes del moment que marca l’agenda política, social i cultural d’Unitat d’Aran.

Estem parlant d’una ràdio pública, per tant la transversalitat és obligada. La transversalitat d’idees, no només de persones que s’han de moure dins unes pautes establertes. (A mi, que no m’expliquin que hi passa tothom, perquè jo com a Cap de Comunicació del Govern aranès, no hi vaig ésser convidat mai. Mai. Estava vetat).

Em direu que fulano i fulana que treballen a l’emissora no són d’Unitat i tindreu raó. I a més, hi ha un cas que és especial: és el cas del Magnífic senyor José Antonio Bruna.

El senyor Bruna simbolitza el cas de barra política més gran d’Aran i Catalunya. És l’únic polític en exercici d’Aran, de Catalunya i a nivell estatal, que cada dia en una emissora PÚBLICA, surt en antena fent un programa, xuclant de micròfon que desprès rendibilitza i rendibilitzarà políticament i electoralment. El senyor Bruna és Conselher del Plenari del Conselh Generau d’Aran. Seria com un “parlamentari” aranès, per fer un símil amb altres realitats.

Algú s’imagina un parlamentari català fent un programa de ràdio en una emissora pública, estant en plantilla i sortint en ANTENA diàriament?

Polític? Periodista?. Embolica que fa fort! El Magnífic aprofita un buit legal i una permissivitat de la cadena, que és indecent. I perquè li deixa fer la cadena? Fins avui, -perquè ja no hi són des de fa dos dies-, els directius de Barcelona eren els mateixos instrumentalitzadors, que seguin la consigna de liquidar el que en deien la “crosta nacionalista”, es varen carregar a Antoni Bassas, el del magazine estrella dels matins de Catalunya Ràdio.

Però a més, per una raó políticament i patriòticament més molesta. Perquè per els directius de Barcelona i Lleida, Aran és una “comarca” i no un “País o nació”, i el Conselh i el Plenari aranès són uns organismes de segona, que equiparen a l’administració local. I així deien, que pels organismes locals, és pot tolerar situacions irregulars com la de Bruna.

Tothom sap a Aran, perquè ells així ho expressen, que Bruna del Partit Renovador d'Arties-Garòs, avui es la fotocopia d’Unitat d’Aran. I Bruna no té cap complexa de desvirtuar el periodisme i caminar pel camí de l’Alegalitat, (amb A). De fet ja ens hi té acostumats, quan cobrava sense llicència per ensenyar monument a la seva zona o quan reparteix, des de la família, productes farmacèutics, sense tenir farmàcia. La gent passa de tot i podem presentar-vos moltes persones, absolutament agraïdes per aquestes pràctiques populistes a Arties-Garòs, encara que siguin Alegals. Algun advocat ens ha dit “il·legals”, però jo crec que són només alegals. La discussió no és de legalitat, és de moralitat i d’estil polític.

A més, en l’art de transvestir les paraules, de la qüestió dels “monuments”, ell en dirà “propina voluntària” i dels fàrmacs, una “solidària pràctica veïnal”. I de no parlar a Catalunya Ràdio del problema de la prostitució, com no s’ha pogut fer, en Bruna s’ha fet l’orni, el desentès. Potser ara, desprès de l’assassinat a Tolosa, es posa les piles. Perquè és massa escandalós, que a Catalunya Ràdio a Aran no s’hagi pogut parlar del problema de la prostitució a Vielha, perquè era tant com parlar del marit de la jefa de la delegació de la ràdio. El Magnífic de la ràdio pública a Aran, no se’n podia, ni se’n pot desentendre de tota aquesta manipulació familiar i partidista.

...

La historia del bordell de Vielha ha tingut una repercussió tant brutal a Aran, que traspassa l’exclusiva perspectiva dels anomenats “successos”.

Va arribar a tocar molt íntimament l’Ajuntament de la capital. Algun dia caldrà veure amb detall com l’alcalde Joan Riu va portar el tema. En Joan Riu alcalde i el Joan Riu quan ja no ho era, però gestionava temes, diem-ne, “d’interior”, ( relació amb forces de seguretat, etc. etc.), tenia bona informació dels moviments al Club de putes. I això estava bé, perquè era la seva obligació.

El ciutadà Riu sabia perfectament que el Miguel, el fotògraf de Val Color, estava implicat al negoci del bordell i també sabia que la dona del Miguel, informada del tema, tirava pilotes fora i desinformava tant com podia de la relació comercial i delictiva del seu marit. I dic delictiva, perquè aquell bordell no era un bordell qualsevol, les batudes dels mossos van portar a trobar menors, persones forçades i sense papers.

El senyor Riu per la responsabilitat que exercia i per la bona informació que gestionava, el varen voler intimidar i agredir. I varen intentar cremar-li el negoci i la casa. La sort va fer que a temps, es pugues apagar el foc que s’havia iniciat.

En dies posteriors en Miguel, el fotògraf, va acabar d’amenaçar a Joan Riu. El senyor Riu que prefereix portar als tribunals periodistes per articles d’opinió que a macarres que l’amenacen físicament, va callar i no el va denunciar. Com ja havia callat en altres moments, per exemple, en un clar exercici de favoritisme (o potser se’n diu prevaricació?), quan l’ajuntament en una clara decisió “política”, va mirar en un altre cantó i no va actuar, quan el fotògraf va canviar la façana del seu negoci sense permisos i sense pagar taxes, i només pels seus testicles i explicant-ho a tothom, va fer un pols a l’ajuntament, amenaçat aquest, a tots nivells, per la gent del bordell.

El súmmum del cinisme en aquest afer és doble:
per una banda aquells rivals polítics de Joan Riu, del seu propi partit i dels altres, que no només li recriminaven que ell utilitzava políticament la crema del seu local per treure redits polítics i electorals; encara era més bestia i mesquí, aquells que varen arribar a dir que era una autoagressió, que ell mateix havia començat l’incendi perquè li convenia. Déu n’hi do, els escurçons que corren al territori.

L’altra acció cínica va passar en l’acte de solidaritat a Joan Riu que es va fer a la plaça davant l’Ajuntament de Vielha. L’acte s’havia de fer i jo, com molta gent, hi vaig anar. Era just i ell necessitava solidaritat. Malgrat les discrepàncies polítiques amb l’afectat, tots havíem de denunciar l’agressió.

Però, increïblement, des del balcó de l’Ajuntament fou la Lissa Escala la delegada de Catalunya Ràdio, la dona del fotògraf macarra, -l’implicat al bordell i el mateix que amenaçava al personal de l’Ajuntament-, ella, la mateixa que volgudament desinformava del tema, fou la que va llegir el Manifest. Però encara fou més increïble per a mi : el Manifest que va llegir, l’havia escrit jo. JO !!!.

No em direu que no és absolutament increïble i surrealista aquest fet i mentre el diputat Paco Boya i el seu entorn, no paraven d’insultar-me per escrit o directament al carrer, per haver descobert l’afer del prostíbul i la relació amb una família aranesa.

(Deixem per un altra escrit, com Catalunya Ràdio, la d’Aran i la de Catalunya, varen estar connectats en l’afer que estic descrivint).

...

Aquest és un blog personal, per tant jo no puc substituir el que no porta la premsa, quan parla d’Aran. Les vivències son meves i només son meves, i evidentment carregades d’opinió. Mireu a dalt que diu “diari personal” i seguiu mirant, hi ha el meu nom. Sempre he donat la cara i la seguiré donant. Els anònims que avui es publiquen o se’m fa arribar, són d’una covardia immensa.

El periodisme no es pot fer com a funcionaris, el periodisme es llibertat o no val res. Però en un blog, un pot escriure trossos de memòries i en el cas de “l’assassinat a Tolosa”, es un bon context per assajar escriure algun record, que algun dia acabarà sent les meves memòries d’Aran.

Si algú es creu que tot plegat és una revenja contra el MIGUEL, aquell que ara desnacionalitzen i ens recorden que va venir de fora, es que no entenen res.

Òbviament aquest fotògraf avui detingut a Madrid, va acabar sent un problema i un perill, però precisament ara i aquí és just recordar que quan jo feia ETH DIARI, i no tenia ni un duro, el Miguel em deixava la seva càmera de fotografies sense demanar-me res a canvi. Les coses com són. El que deia sobre política i país em semblaven barbaritats i la seva conducta posterior, absolutament reprovable sobretot perquè m’hi jugava la cara. Però ara que l’arbre està a terra i el carrer és més segur, haig de reconèixer la seva generositat inicial. I no ho dit perquè tingui ara, la síndrome d’Estocolm.

La veritat és que jo vaig ésser Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran com a conseqüència d’un bordell.

El tema del bordell de Vielha i com Paco Boya - l’actual Síndic -, el col·lectiu de dones d’Unitat d’Aran i l’entorn de premsa d’aquesta formació, va frivolitzar sobre el que estava passant, va fer que jo busques protecció en un altre clan.

Necessitava feina, i tot i certes discrepàncies històriques, vaig veure i segueixo creien, que la gent del Síndic Barrera tenien més gruix moral. Els d’aquest clan eren salvatges i en segons que: uns besties, però tot era més net, més clar. No hi havia cap intel·lectualitat, tot era més primari i desordenat, però més clar, més de cara i més sincer. Quan deien País volien dir País. Quan deien blanc era blanc i negre era negre. Desprès va aparèixer una realitat més complicada i un Cap de Gabinet va intentar liquidar-me, precisament amb el tema del bordell. Tota una paradoxa.

...

.
.
.
.
.
.
.
.



Mentre en Miguel, el marit de la Lissa, va camí de la presó. Rebò e-mails i comentaris del que vaig escriure ahir.

Només dues coses:
- Catalunya Ràdio no ha donat la noticia sencera i la premsa escrita local de les Terres de Lleida s’han cobert de glòria de la desinformació que han donat. És increïble que algú ho presenti com un tema de “sudacas”, com deien ahir en algun bar de Vielha. I se’m digui a mi, que no hi ha cap aranès implicat. Quan un partit polític trobem un afiliat emmerdat en un tema judicial, usualment el donen de baixa de militància, per alguns “salvadors de la pàtria aranesa” quan hi ha mal dades, el donen de baixa del país.

- Que ningú digui que em precipito fent comentaris perquè la noticia és d’ara, però per a mi va començar el 2004 quan jo vaig escriure que el marit de la Lissa estava lligat a un bordell i vaig rebre insults i amenaces. Centenars de notes a Internet, evidentment “anònimes”, em posaven a caldo. Han passat 5 anys, i és la policia i un jutjat, que almenys relacionen directament al Miguel amb el famós bordell, sinó acaba pitjor. Jo tenia raó. I pel sacrifici i la por, sobretot dels meus, reivindico el meu treball de periodista.

Només recupero dos comentaris meus d’aquest mateix blog, perquè es vegi com va començar la cosa i com Paco Boya, ara Síndic, va trencar els ponts de diàleg i col·laboració pel tema del bordell.
.
.........................dijous, 12 d'agost, 2004

(...)
Que passarà, doncs, quan expliqui amb pels i senyals, com algun dels seus marits defensaven al "putero/macarra" que administrava la Casa de barrets de Vielha que és volia legalment tancar, mentre és cremava de forma intencionada el comerç de l'Alcalde i nosaltres rebíem notes d'amenaces?. Llavors potser si que faran morros justificats, mentre el suposat delinqüent està missing i en "crida i cerca".

(...)

.................dimarts, 17 d'agost, 2004

(...)
Ahir però a Les, és va trencat definitivament una relació personal i política que a mi em semblava important, perquè no puc acceptar que per una "Casa de putes" i una amenaça permanent a la meva família per part dels macarres, és converteixi en una acusació i un insult a mi, de part dels salvadors, ja no sé de què. El més fàcil, és matar al missatger que descriu la realitat (que per altra banda diuen que coneix tothom), i el més difícil és defensar els valors d'esquerra i de progrés, poc compatible en xulejar senyores al mercat del sexe. Segueixo pensant que no estic equivocat en parlar d'aquest tema com a persona i com a periodista, i espero que mai passi res a mi i als meus, perquè tots aquests miserables seran la cobertura "intel·lectual" de qualsevol problema que tinguem. Ningú per molt passat gloriós que tingui defensant Aran, és compatible en estar relacionat amb un bordell a la capital del País i voler estar simultàniament a primera línia, liderant parcel·les del món de la comunicació i de la cultura. I sobretot el que no poden anar pontificant i donant lliçons és de moral i de convivència. No dubto que pot ésser un gran drama per algú, però és de cínic voler separar responsabilitats de famílies i matrimonis, com a imatge pública. No em puc ni imaginar que passaria si el marit de la Minobis, la directora de Catalunya Ràdio, estès relacionat - d'una manera o una altra- amb la direcció d'una Casa de barrets. El respecte també s'ha de tenir a nosaltres, que en el seu moment ja en vàrem denunciar al jutjat les amenaces i encara no s'ha acabat tot el procés. Però no en tinc cap dubte, que aquests polítics que em diuen, a boca de canó: -"Ets un fill de puta", quan em veuen pel carrer, si els hi va la Sindicatura, diran que ells no en sabien res i deixaran penjat a qui calgui. Potser calen més valors d'esquerra i menys hipocresia. En un país mogut per clans, potser voldria la pena que els Seniors expliquessin a les "noves figures", que hi ha coses que no es poden admetre's, i que almenys guardar les formes és important, en el món tèrbol de la prostitució i la vida pública.

...

Allò que Catalunya Ràdio a Aran no dirà


"Els mossos d’esquadra aquest dimarts han detingut a la Val d’Aran al fotògraf Miguel Fernández propietari del negoci Val Color de Vielha i marit de la delegada de Catalunya Ràdio a la Val d’Aran. Lissa Escala. Al domicili familiar durant tot el matí, s’ha efectuat un intens registre policial.

Aquesta detenció forma part d’un operatiu iniciat per un jutjat francès entorn l’assassinat del traficant i proxeneta Carlos Dolara. Dolara fou assassinat a Tolosa de Lleguadoc i trobat al canal du Midi el mes de març del 2007. Havia estat el gerent del prostíbul Hotel des Arts de Vielha, fins que fou tancat per l’Ajuntament.

A més del Sr. Fernández, s’ha detingut també a la Val d’Aran a Cesar del Bar Subway del Complexa Elurra de Betren. Simultàniament s’han realitzat dues altres detencions a Salou i a Irun."

--------------------------------------------

Putes, proxenetes, tracta de blanques, explotació de menors i drogues. Famílies araneses implicades. Amenaces a funcionaris de l’ajuntament i a càrrecs politics. Registres a domicilis. Faxs amenaçadors. Protecció policial. Caixa de caudals al canal. Còctels molotov contra polítics. Amenaces i insuls contra periodistes. Vigilàncies a Aran. Controls al Conselh. Telèfons intervinguts. Diputats que no atenen les víctimes. Una radio nacional que va amagar els problemes del puti club. Prostitució encoberta a l’Elurra. Webs de contactes. Politics delinqüents de gènere. Diners, construcció i política. Querelles al jutjat. I etc etc. Tota una història de delinqüents i tota una història d’amorals polítics que va portar al meu trencament radical amb la gent que capitaneja l’actual Síndic.

Ara que és la policia francesa qui estira del fil i implica al conegudíssim fotògraf Miguel, és el moment d’analitzar l’entorn polític, econòmic i social que rodeja tot aquest afer. No en tinc n’idea i no en sé res sobre l’assassinat i la suposada intervenció dels detinguts, però si que en tinc idea i moltes hores de recerca del perquè en un episodi com aquest, lligat amb un puti club que implicava una família aranesa, els actuals directius de Unitat d’Aran han mirat cap un altra cantó i han disparat contra els periodistes, quan explicàvem el que estava passant.

Per capítols, ho anirem analitzant.

...

El meu fill m’ha recordat un moment apoteòsic fent jo de pare, presentant-li “Apocalyptica”.
Si mai us pregunteu com –és en joan-ramon o sigui jo. Escolteu “Master of Puppets” del grup Apocalytica, perquè metafòricament sóc jo el 100%.
Escolteu-los i em veureu.




..

Ja tenim llest el nou LO CAMPUS. Aquest és el número 7 i és l’últim d’aquest curs acadèmic.

Suposo que portarà un cert debat, primer perquè es recull el que va passar en un Claustre, que era la primera vegada, en l’era de l’actual Rector, que era obert a la premsa. Encara que no diem res de nou, sinó simplement el que va passar, que per cert va ésser “Un Claustre poc unitari” com diu el títol de l’article, segur que el fet que els hi posem un mirall i vegin les seves misèries, farà que vulguin trinxar al missatger.

I això pot passar en altres temes, com la pròpia editorial de posicionament de l’ocupació d’un grup d’estudiants, de la oficina del Banc Santander que hi ha al campus de Cappont de la Universitat de Lleida.

O sigui, serà un Festival i això sense explicar la cuina dels nostres contactes amb als partits polítics que es presentaven a les europees o la nefasta gestió de la Universitat d’Estiu de la UdL.

Els partits és una altra guerra, però la negligència i favoritisme amb una clara “prevaricació” funcionarial a uns determinats interessos privats del muntatge i promoció de la Universitat d’Estiu, és d’escàndol. La Universitat d’Estiu 2009 no només és d’una mediocritat que esborrona, sinó que necessitaria una auditoria de veritat per aconseguir transparència de com es fa i es desfà.

...

Ahir es va fer a Lleida un homenatge a Joan Culleré.

Culleré un vell militant del Front Nacional de Catalunya, el partit històric de l’independentisme dels Països Catalans, va ésser recordat, però tot i les lloances, no crec que en realitat s’expliqués l’autèntica dimensió d’aquest home. La dimensió patriòtica, política i personal de Culleré han estat molt més grans que les que el propi fill va donar, segurament perquè no les coneix. I aquest és el problema, que encara avui no s’ha explicat la història de l’independentisme a Ponent.

De fet les explicacions a les Terres de Lleida de la clandestinitat antifranquista sempre s’explica esbiaixada. Com també s’explica desenfocada la història del nacionalisme català en general.

Em va fer gracia anar a aquest acte de la CUP, de les Candidatures d’Unitat Popular, que eren qui organitzaven l’homenatge. Sabia que em trobaria molts estudiants antiBolonya. I efectivament, quan vaig entrar a una sala petita i plena, algú va anar avisant als propis, que hi havia el director de LO CAMPUS. (Fer-ho discretament, no és el seu fort, per tant ho vaig notar sense gaire esforç). La veritat és que encara vaig riure més, internament es clar, quan els conferenciants em citaven amb nom i cognoms, explicaven accions i polítiques que jo havia impulsat. Alguns d’aquests estudiants es van quedar parats. El “tio” que intenten passar per la pedra a la Universitat de Lleida, es el mateix que citaven els conferenciants que ells havien convidat i això passava en un acte seu. Ho lamento per ells, però és impossible explicar l’independentisme d’aquest País sense parlar del Front i la seva gent. (Això de reinventar la història del nacionalisme ja prou ho han fet amb mala llet i amb desmemoria en Pujol, en Colom, en Carod i en Puigcercós per una banda, a més dels historiadors del Tripartit per l’altra).

Moltes de les coses que es deien no hi estava en absolut d’acord i em vaig quedar parat de sentir un historiador que explicava que vaig fer i ho explicava sota la seva interpretació fins a la invenció total. No necessito interpretació, perquè ho vaig viure jo. No hi va haver col·loqui, però si n’hagués hagut, no m’hagués defensat perquè no era el moment, sinó que hagués explicat perquè era molt més important Culleré del que proclamaven. Però no es va obrir un torn obert de paraules. Discretament, sense parlar amb ningú, quan va acabar l’acte, vaig marxar i a viure. Homenatjar a Culleré sempre està bé.

Tot això de reinventar i minimitzar o relativitzar passa amb en Joan Culleré, com en Joan Cornudella, dos patriotes de pedra picada que necessiten, urgentment, difusió de les seves vides i del que han significat.

Culleré va liderar a les Terres de Lleida la organització patriòtica local més gran que mai hi hagut a Catalunya. Aquesta organització quatriplicava a Ponent el nombre de militants a la organització que sempre es diu que fou hegemònic de la lluita o sigui el PSUC.

..

...............


....

Estem a la recta final de la confecció del nou LO CAMPUS que serà el que tanqui l’any acadèmic.

Temes tant variats com cròniques del Claustre, Exposicions, Pla de la dona a la Universitat fins la prevenció sexual, composen uns continguts molt variats i també bastant polèmics.

La transversalitat és molt complicada, segurament és més fàcil recollir exclusivament l’opinió de la pròpia tribu.

Com director m’haig de decidir de quins temes tractar i els problemes apareixen sobretot en el “Goodbye Institut”. Tothom té el mateix sistema educatiu, però cada centre té els seus valors i no son tant oberts com ens volen fer creure. La vigilància del que es reparteix entre els alumnes a traves de l’escola, dona diferents resultats si és una escola pública o privada, cristiana o laica, amb alumnes de tots els gèneres o només de nois o només de noies.

És pot fer una publicació per a tots? No hi ha punts de coincidències?

És possible repartir a Secundària, en una escola de l’Opus la mateixa publicació que repartim a un Institut públic?

Jo penso que sí. Tothom té dret a llegir-ho tot, criticar i opinar, sobretot si totes les idees i pensament hi son recollits.

...

Només hi ha una cosa en que sóc normal : m’agrada el culebrot Ventdelplà que fan la nit dels diumenges a TV3.

.

Per sort avui no hem hagut de suportar els comentaristes esportius dient enorme collonades dels futbolistes del Barça, perquè no s’ha produït encara la victòria que els fa guanyadors de Lliga. Si s’hagués produït això, segurament haguessin eliminat el capítol de Ventdelplà i haguessin ofert programes maratonians i avorrits de celebració. El Barça ha de guanyar la Lliga i tot el que calgui, però sense tocar Ventdelplà.

Sobretot ara, que de dos dies han passat a un sol dia d’emissió i t’has d’esperar una setmana per seguir la sèrie.

El que més m’agrada i em rebenta de la sèrie, és la mala llet de deixar-nos a final del capítol en un moment important, llavors mentre surten les lletres dels crèdits, et fan un flaix, avançant coses del capítol futur i et deixen inventar. Simplement, creen expectació.

Aquesta situació agredolça, com de pollastre agredolç d’un xinès, és el que m’agrada. De fet m’he acostumat a viure així, encara que de vegades és una merda. Com editor, com comunicador, com periodista o com assessor polític sempre haig de crear expectació i no passar-me mai de contrastos, si vols atrapar al públic. Hi ha agredolç de diferents menes, però a mi m’agrada de llimona.

...

A la Universitat com els polítics, utilitzen la premsa de la mateixa manera, instrumentalitzant-la tant com podem. No cal dir, si a més entre mig, hi ha temes de publicitat i pressupostos, directament el gestor i/o polític de torn, et fa un veritable xantatge.

Això ho pateixo cada dia a LO CAMPUS. Espero que un dia siguem valents i amb nom i cognom denunciem a tant desgraciat escanya publicacions en català, com ens rodeja.

Hi ha una altra instrumentalització menor, però que marca tendència de com van les coses.
Ho explico en genèric sense noms, ni estaments :
Hi ha eleccions de treballadors de la universitat, un cop realitzades, com a segona votació indirecta hi ha eleccions del president de la junta, secretari i vocals.
Hi ha majoria i minories, a més s’ha produït un canvi de vot important. Els nous, tenen por que s’ajuntin tots els històrics i que malgrat haver guanyat ells quedin arraconats de la Junta. Contactem amb LO CAMPUS, hores d’explicacions, denuncia de falta de transparència, victimització de tot. Anunci que sinó surten faran un comunicat i demanen espai, gratuït evidentment.

Com que no podem entrar a la constitució de la Junta ens acomiadem i diem que els trucarem per telèfon.

Truquem per telèfon, aquell que el dia anterior ens havia “cosit” d’opinió, denuncies i demanda d’espai al nostre diari, ens diu no ens pot atendre i que el truquem la setmana vinent. La setmana vinent? Que?.

A veure lector, pensa, que havia passat?
Para aquí: pensa perquè aquell individu no ens atent.
(Queda descartat que tingues feina).
No llegeixis més i pensa.
...............................................................................................................................................................................................................................


Solució: l’havien elegit president de la Junta i res del que denunciava va passar. Ara ja no necessitava la premsa i encara més no volia que es parles gaire del que passava a l’organisme. Allò que denunciava, ho feia ara ell. Havien passat 24 hores.

Aquí teniu una instrumentalització de la premsa, si voleu menor i anecdòtica. A partir d’ara serà sa mare qui el tornarà atendre, però és interessant veure com actuen aquests petits càrrecs d’última fila, ara imagineu com ho fa el que mana i domina el pressupost.

...

Ahir vaig comprar per veure per Internet el partit de Champions: Barcelona-Chelsea.

Per 6 euros, com molta gent , vaig patir una mica. Això del futbol no és el meu fort, però el Barça em socialitza amb el meu País. A mi només m’agraden els gols.

És ben curiós el fenomen : una visió a soles d’un esdeveniment m’involucra enormement amb molta gent. De fet aquest és el fenomen d’Internet. Estàs més sol que mai i connectes i dialogues a distància més que mai.

Podria estar tancat a casa dies i dies i puc comprar i vendre; escriure, dissenyar, corregir, rebre i enviar arxius i documentació de tota mena; cridar a missatgeries i fer-ne el seguiment; donar ordres d’edició i distribució etc. etc. Res de nou, perquè això ho pot fer tothom, però precisament aquesta és la novetat, que ho pot fer tothom evidentment amb els coneixements professionals.

Totes aquestes possibilitats també canvien com accedir a la informació i els esdeveniments esportius no se n’escapen. Com a periodista em diverteix descobrir la rapidesa que un esdeveniment, com a noticia, apareix a la xarxa. I és espectacular veure com els diaris incorporen la noticia. Per deformació professional a mi m’agrada el periodisme de paper. Ahir sobre el partit de Champions, en menys de 10 minuts d’acabat el partit, algun diari ja s’estava imprimint a la rotativa amb la fotografia enorme del golejador a portada. Això si que es un plaer!. El més entusiasmador és tota la cadena de professionals que fan possible això. M’entusiasma la cuina dels esdeveniments. No hi ha res més gratificant d’estar al darrera d’alguna activitat, encara que ningú sàpiga que hi ets. En un món de figures i figurants, el rei és el de darrera, aquell que segueix mentalment el que un altre diu i tu has escrit.

...

Fa dies que estem meditant si introduir publicitat d’altres Universitats de Catalunya i de l’estranger a LO CAMPUS.

Abans ens havia semblat que la nostra universitat de referència era la Universitat de Lleida (UdL), però potser ens estàvem equivocant.

Hi ha tres nivell d’anàlisi:
La Universitat com a institució, l’equip de govern com a gestors i els membres de la comunitat educativa com a lectors i aquests últims amb els estudiants, els professors i el personal administratiu.

Nosaltres ens devem als lectors. Exclusivament als lectors.

No som ni el servei de promoció de la UdL, ni els servidors de premsa dels governants de la UdL. Oferim informació, opinió, debat i obrim les portes als nostres lectors.

Per tant, si una altra universitat vol informar als nostres lectors amb publicitat, perquè no oferir les nostres pàgines?. Evidentment passant per caixa.

Allà on està més clars, és amb les ofertes de Màsters. Un estudiant de la UdL pot estar informat de que es fa a altres llocs per triar i decidir-se.

Però a més la UdL oficial només està disposada a invertir a la premsa local de carnet , la de la tribu i això cada dia és més inquietant.

El que s’anomena un “gratuït” o sigui la premsa gratuïta com nosaltres, es basa en i amb la publicitat, però de vegades en un context tant hostil com aquí, la publicitat forana també pot obrir finestres de llibertat.

Per altra banda aquestes campanyes faraòniques d’autobusos publicitant universitat pública per Lleida no són serioses i són d’un provincianisme que tomba d’esquena. I la quantitat de pasta que es gasten !. És d’escàndol.

A més autobusos que anuncien universitat, passant per davant de centres culturals, museus, auditoris, biblioteques públiques etc. etc. que donen l’esquena a la pròpia universitat i viceversa. Mil guetos i un divorci brutal.

Poca broma que a mi no m’ho expliquen tot això o visc : estic tips de connectar amb uns i altres i cadascun està instal·lat en el seu micro-món i l’importa un borall l’altre, i això també ho fa la UdL oficial.

...

...................................


...

Tinc un merder tant enorme a Londres amb la meva recerca acadèmica, que no em queda esma d’escriure una línia.

És una batalla constant de nacionalismes que tenen els propis interlocutors i un problema de que funcionen d’una manera negligint en termes de gestió.

Ara diuen si en qüestions araneses estic massa implicat i no faig de investigador sinó de militant, ara si cal comparar els aranesos amb els kurds i els mongols de no sé on, entrant en una barbaritat metodològica digne de les bestieses acadèmiques més cutres i així una i altra vegada.

I això passa en moments personals de canvi.

Perquè encara que de vegades em sembla mentida, sempre a Catalunya he estat considerat un estudiant anglès. La meva primera llicenciatura és anglesa, per tant administrativament sóc anglès.

En època de poca mobilitat universitària, vaig estudiar fora; però desprès amb més mobilitat o ara amb Pla de Bolonya els problemes són els mateixos perquè ha estat un continu problema administratiu.

Des de Sant Jordi passat mentalment i des d’ahir obrint camí administratiu, començo a replegar-me a la Universitat de Lleida (UdL).

Durant un any i mig he estudiat al detall, amb publicació inclosa, de que va i de que van els de la Universitat de Lleida i la decisió la tinc clara : val la pena entrar a la UdL, i convalidar, reciclar i incorporar tots els meus estudis a nivell de llicenciatura. Des de fa dies la sensació de pertinença a la UdL la tinc clara, la visc, encara que encara no tingui cap carnet, com avui sí el tinc de la Universitat de Barcelona i de la London School of Economics and Political Science amb recerca de tercer cicle.

El que no tinc clar encara, és que la Universitat de Lleida sigui la universitat de referència per Aran. Tenir un futur Grau sobre occità no dona referència a res, perquè també el tenen de francès el Grau i ningú pensa que la UdL sigui referència de França. Per ésser referència d’un País com Aran, com a mínim hauríem d’ésser respectuosos amb la llengua i la UdL no només no respecte l’aranès, sinó que a més vulneren la llei, perquè l’aranès es oficial a tot Catalunya.

Però tot això no és culpa de la Universitat de Lleida és culpa d’un equip de govern. Quan LO CAMPUS estigui al número 18, aquest equip de govern serà història i nosaltres en publicarem el balanç.


...

....................................



...

......Bon Sant Jordi !!!

.....................


...

En un any publicant a Lleida han passat moltes coses de les que podríem dir a la “cuina” de les edicions. Algunes molt bones, jo he après moltes coses i m’he transformat cap a un “joan-ramon” molt més políticament correcte, però encara més incisiu a la pràctica i per alguns més perillós que abans. En realitat la meva transformació no m’agrada, m’agrada dir les coses més directes, però sembla que en diuen madurar.

Fer periodisme de recerca a les Terres de Lleida et fa remoure tanta merda, que no tens més remei que distanciar-te i esperar. He viscut en societats petites com Andorra o la Val d’Aran, però Lleida capital no té res envejar a la brega entre clans, famílies i tota mena de tribus.

Aquí no es fien de ningú, no passen pilota perquè xutis, ningú ho fa; i mentre a Aran has d’anar tocant paret perquè no t’apunyalin, aquí t’ho fan de cara i a ple dia, però també ho fan.

És tanta la inseguretat d’algun provincià que té poder sobre algun pressupost de diner públic, que s’ha perdut la idea de la transversalitat d’ideologies i opinions a l’hora de potenciar projectes. Però atenció: el diner és públic i no pot estar sempre i contínuament finançant la menjadora de quatre cretins amb carnet.

El més democràtic i enriquidor per aconseguir més llibertats a Ponent és defensar la transversalitat com a principi. No hi ha qüestió més revolucionaria aquí, que potenciar i escoltar les idees de tothom. Per la meva part : publicar-les totes.

Els mediocres i sectaris no ho entenen. La metàfora que els hi va bé a aquesta mena de ramat, és que a la primera Passarel·la de vianants sobre el riu Segre, tota ella amb aspiracions de moderna, és on hi ha més robatoris als vianants durant el dia. En ple centre, en plena modernitat. Bona metàfora del ramat.

..

Comença la publicació i el repartiment més exhaustiu de LO CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. El número del nostre primer aniversari.
També comença una setmana important per a mi : a partir d’aquest Sant Jordi 2009, comença la meva última aventura de training professional d’aquesta meva i curta vida. Un retorn als meus orígens universitaris.

...............

...

Cada tancament de publicacions que hi estic al darrera, em deixa sense temps per escriure al blog. En Salman Rushdie en una xerrada pública, em sembla a Barcelona, denigrava els blogs perquè deia que eren com una vomitada de text, sense reflexió, tot directe.

Això a mi no em passa, sinó tinc la reflexió estructurada no la podria escriure. Per tant necessito temps.

Voldria parlar sobre l’occità i l’aranès desprès de llegir el nefast article a l’Avui de Jordi Palmer sobre aquest tema. Sobre l’incert futur del nacionalisme aranès desprès que aquest, torna a presidir l’Ajuntament de Vielha. Sobre l’Institut de Vielha desprès de publicar una web oficial en català saltant-se olímpicament l’aranès. Sobre la projecció exterior de la Universitat de Lleida desprès d’ésser criticada amb raó pel diari Segre. Sobre l’últim llibre de l’Anthony Giddens, The Politics of Climate Change, desprès de rebre les floretes de mig món capitalista. Sobre com Txetxènia s’ha convertit en una enorme presó a l'aire lliure i com tothom a Europa mira cap un altra direcció. Sobre el socialistes a les Terres de Lleida i com administren el diner públic en comunicació. Sobre el nacionalisme català a les Terres de Lleida que no sé veure que fa i pensa, amb l’anècdota de la resurrecció de l’ex-alcalde Oronich. Sobre que Carod renuncia a ser el candidat d'Esquerra a la presidència de la Generalitat i la rebotiga de tot això.

En fi, tot va tant ràpid que necessito temps. I alguns tertulians que saben de tot, no es podrien donar temps també?.

Lluny dels tactismes, de les preses, de la noticia ràpida, de la superficialitat, hi ha una altra eina que necessita l’occitanisme i que hem de crear: una bona publicació acadèmica sobre pensament i reflexió, amb articles de fons per valorar i construir bases sòlides sobre temes nacionals, polítics, socials, econòmics i culturals d’Occitània, on òbviament hi ha Aran. En aquest cas el més important és el text, ni fotografies, ni disseny gràfic, ni cap floritura, només idees pures. I això ben transversal, recollint idees ben diferents, perquè és la millor manera d’enriquir el tant necessari debat. Una edició espartana, però virolada d’idees.

...

Fa dies que veig una i altra vegada per l’ordinador la pel•lícula “ The Duchess” amb la Keira Knightley i en Ralph Fiennes,. La veig sencera o a trossos, de fet és el meu exercici d’anglès que em vaig portar de Londres. La veig amb subtítols amb anglès, escoltant-la també amb anglès o amb subtítols per a sords on relata en subtítols el que passa, o mil i una combinació per no perdre ni una paraula.
.
El DVD anava de rebaixes perquè el promocionaven com a regal pel dia de la mare, en canvi aquí, a la gran pantalla, sembla que l’estrenen divendres. Veurem quantes copies en català, si es que n’hi ha. Com veieu, tinc una còpia amb poc de glamour, perquè per 14 lliures vaig adquirir la pel•lícula. Legal es clar, però de rebaixes.
.
“The Duchess’ està basada en la novel•la d’Amanda Foreman ‘Georgiana: Duchess of Devonshire’, i ha estat dirigida per Saul Dibb.
.
Les pel•lícules anomenades d’època són excel•lents i no es d’estranyar que aquesta hagi estat super premiada per l’escenografia i la vestimenta.
.
Aquí el màrqueting, que es la meva real especialitat, la està destrossant. Per una banda el tractament digital de l’augment de pits de la Knightley, que aquesta al final no va voler, però no varen deixar de explicar-ho i per l’altra part la promoció amb la figura de Lady Di als tràilers, perquè sembla que esta involucrada amb la família de l’historia i perquè l’història de la Duquessa Georgiana, G com li diuen, te punts de contacte amb la seva història personal, perquè va d’un famós triangle amorós i de repressió. Una bona instrumentalització d’un a història del segle divuit en comerç actual.
.
La Keira Knightley en algunes escenes està excel•lent encara que per a mi, en un altra atmosfera, època i acció, la meva Knightley és la de noia fatal a Domino, que fa de Domino Harvey, una pija nord-americana que acaba fent de caça recompenses.

..........

(De vegades el vídeo fa el tonto i s’ha de provar un parell de vegades el botó d’arrencada).
...

Venia amb les piles enormement recarregades des de Londres amb un propòsit clar: donar la batalla definitiva al meu anglès. Si durant una hora i mitja, havia aguantat una discussió i confrontació sobre recerca social en anglès i per primera vegada ningú s’havia posat com de bé o malament jo parlava la llengua, és que alguna cosa havia canviat i potser estava domesticant un dels meus problemes. Doncs bé, amb aquests ànims vaig fer d’espectador en un recital de poesia al centre de Lleida. Una interessant poetessa, entre mig de molts altres rapsodes, va llegir un dels seus poemes escrits en català.

I començà. Primer vers, segon vers ... i diu a continuació, tercer vers : “ ... i com va escriuré T.S. Eliot ...”. I ens etziba a tots els que escoltàvem, una cita del poeta i ho fa en llengua castellana. Continua el seu poema en català i més endavant torna a fer una cita d’Eliot i ho torna a fer en castellà.

L’estupor va ésser general, excepte la poetessa que encara avui no entén que passava.

T.S. Eliot fou un poeta, escriptor, dramaturg i professor universitari britànic, d'origen nord-americà. Va escriure naturalment en anglès.

La poetessa pot fer el que vulgui amb la seva obra. Però la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida organitzadors de tot aquell sarau, s’haurien d’haver esquinçat les vestimentes. No cal dir el Departament d’anglès i lingüística. Però no cal preocupar-nos perquè la poetessa és del Departament de Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual.

.

.

Morning at the Window

THEY are rattling breakfast plates in basement kitchens,

And along the trampled edges of the street

I am aware of the damp souls of housemaids

Sprouting despondently at area gates.

.

The brown waves of fog toss up to me

Twisted faces from the bottom of the street,

And tear from a passer-by with muddy skirts

An aimless smile that hovers in the air

And vanishes along the level of the roofs.

T. S. Eliot

...

Trobo genial aquell anunci de televisió parlant d’en Messi del Barça i de les coses escrites en un tovalló de paper d’un bar. És l’anunci d’un cervesa, que jo he vist a TV3.

.
En les meves petites històries també hi ha molts tovallons de paper. Ara recordo una roda d’idees d’estudiants meus de formació ocupacional de Cerdanyola de Vallès per posar nom a una futura associació aranesa, que desprès crearíem la família ja aterrats al País. Fou així com sorgí el nom de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.

.
Un grup de gent sense feina, que s’estaven reciclant i aprenen a col·locar-se novament en el mercat de treball, descobrien que era això d’Aran i donàvem nom al que desprès ha estat una autèntica vivència cultural i de militància, i a més realitzada com un estil de vida de compromís.

.
Fou amb molts tovallons de paper que he recollit moltes idees, en aquell cas la il·lusió, les generoses i bones idees d’uns treballadors quasi tots de llengua materna i expressió quotidiana castellana.

...

Com una pantalla enorme de quadre de comandament d’un gran aparell de vigilància avui he seguit des de Lleida la manifestació a Barcelona dels estudiants anti-Bolonya i anti-repressió. Tenia moltes pantalles de seguiment: un aplicatiu instal·lat a Califòrnia (USA) -un simple “Cover-it-Live Event Listing”- capitanejat per Vilaweb i que feia el seguiment de l’esdeveniment per escrit, a temps real -des de la narrativa de la casa amb fotos fins la participació dels seguidors. Una altra pantalla d’una càmera al carrer, que corria entre els manifestants, oferta per la Web de “Barri Sants.org”. A més pantalles de diverses televisions etc etc. És a dir, tot un muntatge que mentre sopava a la taula de treball, em permetia seguir-ho i reflexionar.

Jo estic a favor de la “Mentalitat de Bolonya”, però ho han fet tant i tant malament els polítics, les administracions i els equips rectorals que han acabat desmuntant Bolonya des de dins.

L’actitud xulesca dels Rectors és tant molesta, inútil i indigna que no té perdó. Seran els últims rectors i rectores pre-Bolonya que hauran liquidat precisament la “mentalitat”, l’ànima pedagògica, que hauríem d’introduir. Bolonya aplicada per funcionaris de luxe, és néixer morta.

A mi estudiants il·luminats i fatxes han intentat a la Universitat de Lleida que no fes la meva tasca com a director d’un periòdic universitari parlant de Bolonya, però excloent aquest púrria, la resta anti-Bolonya tenen, en moltes coses, més raó que un sant.

--------------------------------------------------------------
PD: Una dada curiosa però que cal guardar. Els Rectors que han deixat entrar últimament la policia a les Universitats són els mateixos que no volen normalitzar el català entre el professorat. Serà casualitat o serà precisament un tic imperial i dèficit democràtic?.

..

Sortint d’INSÒMNIA, el recital poètic de la Festa de la Creativitat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, vaig tenir clar que tot el que havia escoltat ho havia d’incorporar a LO CAMPUS.

Però com interessar a tota la comunitat universitària en poesia?

Juguem amb desavantatge perquè ningú llegeix, ni molt menys premsa. Tots educats en audiovisuals, tots fomentant el divorci entre “lletres” i “ciències”. I a més a més, els hi hem de col·locar “poesia”?

Aviat farà un any de LO CAMPUS i estem entre ésser un servei cultural o un negoci de premsa. Negoci no ho és, ni ho serà mai, sobretot si en cada secció fem militància cultural, oferim les pàgines per potenciar tota mena de creativitat jove i emergent, es a dir desconeguda per tothom i sense demanda.

Les dificultats de trobar anunciants son enormes, hauríem de trobar un mecenatge molt més militant. De la Universitat oficial no en sortirà res, perquè juguen a tirada curta i es poleixen els diners culturals en temes d’aparador sense invertir en consolidar estructuralment projectes periodístics. Dels Consells de l’estudiantat menys, perquè dels diners que els hi donen per cultura, se’ls poliran tots en un dia, en un dia, per una farra anomenada festa major. Molta irresponsabilitat i falta d’estètica, en temps de crisi.■

.

.

.

Il·lustració: “Cadira tacada”
de Regina Saura

...

Quan trobes un article que assumeix ben explicat el que voldries dir, no cal tornar-ho escriureu, millor assumir-lo i difondre’l. Aquest es el cas de l’article del periodista Miquel Martín. Un bon i honest article.
.
.

Valdecasas dimissió

Des de fa quinze dies el número dos d’Interior, Joan Boada, anava explicant a tothom qui el volgués escoltar que tenia a punt l’operatiu de desallotjament dels estudiants contraris al procés de Bolonya tancats a la UB. I donava a entendre clarament, amb la seva particular incontinència, que no es tallaria un pèl a l’hora de treure’ls de la universitat. Aquesta mateixa tolerància zero contra els estudiants que demanen debatre sobre el futur de la universitat pública també estava en boca d’alts càrrecs de govern d’altres departaments que arribaven a titllar de ‘pollosos’ els concentrats al rectorat de plaça Universitat.
.
Vaja, el món al revés: l’esquerra transformadora catalana contra aquells que haurien de ser la seva base social i electoral i que fan un exercici tan saludable com tenir esperit crític i reivindicar el que creuen legítim més enllà de si les formes d’amotinar-se en un claustre són més o menys de bon gust. Per cert que el rector Dídac Ramírez va justificar el desallotjament perquè assegurava que s’havien produït ‘accions violentes’ dels concentrats a l’interior del claustre i va qüestionar la representativitat dels estudiants que propugnen una alternativa a Bolonya. Això de les accions violentes s’hauria de demostrar perquè també hi ha un bon nombre de professors que s’han expressat en sentit contrari i han lloat l’actitud de debat constructiu dels tancats al rectorat. Això de les ‘accions violentes’ que deia el rector em recorda al mític ‘els manifestants estan ensinistrats per Jarrai’ que utilitzava la virreina Valdecasas per justificar la seva brutalitat policial contra tothom qui es movia ara fa 10 anys. Sobre la representativitat, recordar-li a Ramírez que va ser escollit rector en unes eleccions en què hi va participar un 10% de la comunitat universitària.
.
I en el ball de bastons del vespre, com en el futbol, la responsabilitat d’una actuació policial és de l’entrenador, no dels jugadors. Els agents de la brigada mòbil dels Mossos saben perfectament quin grau de duresa poden emprar perquè reben les ordres dels seus comandaments. I els comandaments tenen uns responsables polítics. És a dir que si van repartir sense miraments és perquè estaven autoritzats a fer-ho. Algú des de la sala de comandament dels Mossos i la Guàrdia Urbana del carrer Lleida deuria donar l’ordre de més o menys canya.
.
L’endemà dijous el conseller Saura afirmava des del Parlament que hi havia aspectes de l’actuació policial que no li havien agradat. Si és així, obri en conseqüència i destitueixi qui no ha fet bé la seva feina. I si pel contrari decideix no botar ningú, la deducció és que avala la manera de procedir dels Mossos. Per tant, si no força dimissions, la derivada lògica seria que tanqués files amb la seva policia i evités així major desprestigi del que ja acumula des que està en mans de qui està. O no?
.
Però el més escandalós de tot plegat és que si els fets de dimecres haguessin succeït fa 10 anys, Iniciativa hauria estat la primera en sortir a la palestra a condemnar l’acció policial i exigir l’assumpció de responsabilitats. Amb Valdecasas sí i ara no? Sense coherència no hi ha credibilitat. I sense credibilitat s’ageganta el desprestigi. El del Govern, el de Catalunya.
.
Miquel Martín i Gamisans
.
--------------------------------------------------------------------
.
Un altre tema:
.
La notícia :
“Soldats israelites llueixen samarretes que inciten a matar palestins”.

Quan els meus amics personals d’Israel em demanen discussió sobre la repressió als palestins, em costa molt discutir-ho sense ferir a ningú.
De moment aquells que tan justifiquen a l’exèrcit israelita, haurien de reflexionar sobre el que es una anècdota atroç, però un autèntic símptoma de com van les coses.
Es tracte de la famosa samarreta fabricada per encàrrec per unitats de l’exèrcit israelita i que els joves soldats vesteixen a les casernes. “Un tret, dos morts” es el lema sota el dibuix d’una musulmana en estat. “Millor usi Durex” es llegeix sobre una mirada telescòpica per la que es veu una nena morta amb un peluix. En un altra s’imprimeix: “Confirmar la mort”. Es a dir, es dispara al cap d’un ferit a boca de canó.

......................

...

De camí cap a Londres per passar un control a la London School of Economics and Political Science sobre la meva recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània, penjo aquesta nota. Sinó ens entenem amb els anglesos, i això n’hi ha un 40% de possibilitats, potser serà hora de passar-ho tot cap a Catalunya. Però no avancem esdeveniments i siguem optimistes, perquè abans m’hauran de liquidar, i tot i el meu acoquinament total, no m’ho deixaré fer.


NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
QUART DIA
(17 de març de 2009)

Aquesta sessió centrada en “funcionament intern i participació” tot i haver estat plàcida, ha donat la punyalada definitiva a la “fórmula” d’aquests debats, pel poc interès universitari i periodístic d’aquestes Taules. Els patrons ideològics dels participants estant ven clars i porten a que ja tot és previsible. Aquell exercici pedagògic a l’aula de les Facultats de Ciències Polítiques de que cada estudiant assumeixi un rol ideològic o de partit determinat i que reflexioni en veu alta sobre un tema concret a partir del rol, seria el mateix exercici de “joc de rols”del que es diu a les Taules. Tot es previsible i tot es inamovible. No és pot fer la quadratura del cercle: es impossible de casar un plantejament anti-sistema, anti-capitalista i assembleari de la part dels estudiants amb un regim de funcionament universitari basat en la democràcia formal. De fet els estudiants de la Tancada juguem net. Sempre han defensat el mateix, i a pinyó fix, sigui la Taula que sigui, sigui el tema sectorial que sigui acabaran dient el que toca. Això està bé per coherents, encara que es una postura minoritària i gens representativa de la comunitat universitària de la UdL. Els que no juguen net són l’equip govern que navega entre el possibilisme, l’acontentar i anestesiar als de la Tancada i tot a costa d’estar-se carregant la representació de l’estudiantat sorgida de les eleccions. Ha estat l’episodi provocats pels estudiants anti-Bolonya d’enviar al sector del públic de la sala al representant del Consell de l’estudiantat de la UdL, (que venia en representació del seu Coordinador), i que s’havia posat de forma conscient al sector dels representants de la Taula, perquè es posi en evidència la quantitat de llençols democràtics es poden haver perdut, en l’operació Taules. Ningú explica les raons del perquè l’estudiantat i el professorat –no s’ha d’oblidar el professorat- quasi no participa en res. I es evident que el tema de la representació i la manipulació hi té un paper. I aquí manipula tothom. L’altre tema estrella ha estat el Consell Social. Els anti-Bolonya veuen al seu president Ramon Roca escandalitzats, com un sant cristo gros al mig d’una església, enfundat amb unes cartutxeres i les respectives pistoles. El veuen com el súmmum de l’empresari i del sector empresarial corrompen la plàcida i idíl·lica vida universitària. Les aclaridores paraules de la Secretària General del Consell Social explicant l’organisme des d’una altra dimensió molt més de servei i sobretot d’implicació a la societat civil productiva, no ha canviat res, perquè picava sobre ferro fred. Tot i que els crítics han afluixat veles, al final el discurs sempre ha estat el mateix: “... el Consell Social és la imatge viva de la mercantilització de la universitat ...”. I es que en Ramon Roca té una imatge “... de guanyador ...” que mortifica a molt de l’estudiantat militant. El president del Consell Social segur que es un crac en relacions entre els sectors dirigents de la societat de les Terres de Lleida, però es un negat en relacions públiques cap a la UdL en dins, i això no ho pensen només els anti-Bolonya.■


...

Rafael Subirachs es un del compositors i cantants que més m’agraden.
No es fàcil, però la seva obra es seriosa, sense concessions, es música pura.
Escoltem-lo amb música seva, la interpretació d’un poema de Gabriel Ferrater.


Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.






...

.............

..

A Aran és fan moviments per recuperar això que en diuen la “Memòria Històrica” i això està bé. La Val d’Aran i la resta d’Occitània necessita recuperar les arrels històriques.

El que es complicat es que des de l’administració publica, millor dit, des dels polítics instal·lats a l’administració vulguin “fer la història”.

No es un problema d’un color polític determinat, per a mi qualsevol partit polític ficat a “historiador orgànic”, simplement es nefast. Seria la història del regim, siguin uns com els altres.

Però a més, ara es poden donar algunes perversions: la primera és voler utilitzar els fons econòmics per fer la “Memòria Històrica” de l’època del franquisme per estudis diferents i utilitzar-los per recuperar històries d’altres èpoques.

I això perquè ho poden fer? Simplement perquè Aran acull innumerables franquistes, proto-franquistes i reciclats de franquistes que de cap manera volen ni sentir a parlar del període de la Dictadura. Algun Conseller d’aquests que ajunten “política i fer cales” haurien d’acabar finançant “històries” que només ens portarien a veure les pràctiques estraperlistes de casa seva. D’altres que ara van de demòcrates de tota la vida, quedarien amb el cul a l’aire.

Tornem al de sempre: no es la societat que ha d’anar al darrera dels polítics, són els polítics que han de servir a la societat i deixar que aquesta faci el seu camí, també en la recuperació històrica.

...

Encara haig d’escriure que he sentit veient aquesta pel•lícula, però tot ha estat bastant potent.

..............

(La música està molt fluixa i s’ha de pujar al màxim el volum de l'ordinador)

...

No deixa d’ésser difícil fer de periodista de proximitat i que no t’afectin els esdeveniments i el contacte amb els protagonistes. Caldrà mantenir un cert distanciament i no caure amb la familiaritat dels contactes, ni el famós “compadreo” que tant agrada per aquestes contrades. Sóc periodista i politicòleg les 24 hores al dia, i els amics i les amigues me les busco en un altre lloc. No sigui cas que algú confongui la gimnàstica amb la magnèsia.

NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL

TERCER DIA
(05 de març de 2009)

Un Dietari sempre hi ha opinió, ho recordo per aquells que ens escriuen o m’interpel·len. Aquí recollim la mirada particular del que firma les Notes, busquem el “perquè” del que passa i no és pretén fer res més. Hem decidit que la crònica serà publicar, al proper LO CAMPUS, extractes de les actes dins d’un article global. Aquesta es la idea inicial però no saben si serà així, tot dependrà cap on acabi tot aquest enorme cul-de-sac que són les Taules de debat post-Tancada. La idea de discutir sempre es bona, una altra cosa serà que en surti de tot això i sobretot el grau de compromís dels acords presos. Per una banda perquè a la Taula la representació del professorat no hi és, malgrat la bona fe de la professora Anna Gené i per l’altra perquè el PAS té una representació esbiaixada i a més discutida en el sector. Les Taules eren per incorporar a tota la comunitat universitària en un ampli debat, ara només es una discussió entre el Rectorat i un grup d’estudiants. Això també és important, però ha desnaturalitzat el que s’anava a fer. La primera sessió de la segona Taula denominada “Funcionament intern. Estructura orgànica, participació, procés de presa de decisions, sentiment de pertinença” s’ha centrat amb una presentació de la Secretària General de la UdL on s’ha posat de relleu el que condiciona i determina la “Ley Organica de Universidades” (LOU) estatal i la “Llei d’Universitats de Catalunya” (LUC) catalana, a l’autonomia de la universitat. Es presenta la Universitat com una estructura molt participativa, molt transversal i summament democràtica i no hi ha cap mena de dubte que ho es, però el problema és com es gestiona tot això i evidentment això ningú ho ha explicat, ni criticat. La gestió de la UdL feta per un Rector o un equip de govern diferent, amb la mateixa estructura interna, funcionaria diferent. Millor o pitjor, això és igual ara, el que segur que seria diferent. Per tant es l’aplicació de gestió i la política Viñas el que s’hauria de discutir i la Taula no ho ha fet. El dos altres punts abordat son la participació i el Consell Social de la UdL. I totes dues coses lliguen amb l’anterior. L’estudiant no participa perquè està tip que l’hi aixequin la camisa. Ni volen que se’ls manipuli (ni l’estructura universitària, ni grups d’estudiants), ni donen cap credibilitat als cants de sirena d’estaments universitaris que amb un paternalisme malaltís es comprometen el mínim. No hi ha professors a les Taules per dues raons: perquè la “solució” de la Tancada no ha agradat a molts docents i perquè l’equip de govern rectoral té un cert divorci amb els gestors d’Escoles, Facultats, Departaments i professorat. La falta de participació es dels estudiants però també del professorat. L’aplicació del Pla de Bolonya es el paradigma d’aquesta situació. Es pretén canviar-ho tot, per directius estructurals foranes, tot sense nervi, sense ganxo i sense crear il·lusió. El que seria estrany que aquest estat, incités a la participació.■


..

La moguda a la London School of Economics and Political Science (LSE) m’està desconcentrant el meu treball de periodista universitari a les Terres de Lleida. Hauria de saber trobar la manera de lligar les dues activitats, a més d’ajuntar-hi la tercera, que és el periodisme sobre educació d’Aran.

Se suposa que la “Mentalitat Bolonya” hauria d’ajudar a fer casar diferents dinàmiques universitàries i diferents cultures. No és tracta només de promoure la mobilitat en Campus diferents, en territoris diferents, sinó que és tracta d’assumir les pràctiques diferents i assumir-les com una esponja per educar-se amb aquesta educació permanent que ens cal i en la recerca.

També els anglesos els hi costa entendre pràctiques de recerca universitàries diferents i no paren d’emprenyar en que cal trobar un “estil britànic” per fer i presentar recerca.

Com publiciten ells, la “LSE remains the top-ranked social science higher education institution in Europe with an outstanding global reputation for teaching and research”, però sent líders en ciències socials a Europa no saben assumir estils de fora. Hi ha mil i un Institut en la pròpia Escola que són sectorials o que assumeixen estudies estrangers de tota mena. Però tot és fa com a clònics i passats pel colador del emprenyador “estil britànic” , que en realitat és únicament anglès.

No suporto aquest nacionalisme prepotent de la “recerca”. I ho poso entre cometes perquè no és autentica recerca, és la còpia, una i altra vegada d’una ideologia imperial.

D’aquí dues setmanes m’hauré de defensar a Londres sobre una recerca sobre Catalunya, Aran i Occitània. Jo català, Supervisor italià i Tribunal anglès, serà tot un puzzle que acabarà com un xoc de trens i aquest cop el petit David podria ésser triturat pel Goliat britànic. Un gegant de vol gallinaci incapaç d’assumir estils i presentacions diferents. Però precisament l’únic valor afegit que podem aportar, és una diferent manera de com valorar els fenòmens socials i que existeix una mirada mediterrània.

...

...

Segueixo uns debats a la Universitat de Lleida (UdL) que m’agradaria participar-hi activament, però que m’haig de mossegar la llengua i no puc intervenir perquè oficialment no sóc “comunitat universitària”. (Malgrat publicar LO CAMPUS i estar matriculat a la LSE de la Universitat de Londres).

Estic entre el públic, visc les mirades matadores d’alguns participants de la Taula i els silencis d’altres. Hi ha qui li costa entendre la crítica periodística i el que encara els hi costa més, és que malgrat la nostra disconformitat d’un text, jo com editor el publiqui i respecti el seu autor.

Déu n’hi doret!, quan sento omplir-se la boca de democràcia i coneixes “la cuina” de la UdL.


NOTES DE DIETARI
(de 500 paraules en 500)
per Joan-Ramon Colomines-Companys

Les Taules de Debat de la Post Tancada a la UdL
SEGON DIA
(26 de febrer de 2009)

Segueix la Taula de debat sobre el Pla estratègic, i seguim sense tenir tot el pla estratègic a disposició de tothom. Existeix només una publicació resumida, més de publicitat que de document acadèmic, que també és troba a la Web de la UdL, però no és públic el document base. Sembla però que sí, que als anti-Bolonya els hi han passat un exemplar complert i, evidentment, la part del Rectorat també el tenen. Ni els representants del PAS, ni la representant del professorat, -que segueix representant-se a ella mateixa només-, s’havien llegit el Pla estratègic de forma completa. Pel públic assistent la desinformació no ens deixa seguir bé la discussió. Discussió que li manca un defensor entusiasta del Pla estratègic, perquè el Vicerector Prat en fa una defensa precisament a la defensiva més acorralada i deixa passar barbaritats tècniques en la crítica del Pla. Molts dels que el denigren no entenen que és un Pla estratègic com a eina de gestió, i molts, per dir-ho senzill, van de “lletres” i discuteixen un text de “ciències”, de “ciències de management”, que no entenen la metodologia, ni la terminologia usada. La terminologia preocupa i de vegades amb raó, però no és terminologia és ideologia. Faria molta falta al debat, estudiants i professors de la Facultat de Dret i Econòmiques perquè centrin el Pla. Però en aquesta Taula segueix el problema de la falta de professors representatius. Aquest cop però, entre el públic, s’hi ha vist i escoltat “il·lustres” com el director d’ETSEA o professors com Olarieta (que no va dir res, però va venir a donar suport). Sembla que la crítica que és parla massa d’agroalimentació a la UdL, mobilitza als agrònoms. Des de potenciar el sentit crític, fins la cooperació versus la competència, passant per la solidaritat i la llibertat són elements per introduir al redactat de la “missió” de la UdL. I aquí el Vicerector Prat va posar el dit a la ferida quan va dir que qualsevol canvi del Pla hauria de passar pels organismes representatius de la UdL, cosa que aquella Taula no era. Conscient o inconscient, va posar els punts sobre les “is” en democràcia representativa i va disparar sobre l’acord Rectorat i els anti-Bolonya que és origen d’aquestes Taules i l’acabament de la Tancada. I evidentment aquí els antiBolonya varen saltar: tips del populisme del Rector, tips dels malabarismes del Vicerector de l’Estudiantat, reclamen complir l’Acord. Acord que en aquella sessió va deixar una imatge d’antologia. Per una banda, uns estudiants, que és reclamen ésser la representació de l’estudiantat, dialogant amb el Rector i el seu equip, -l’equip pinyol del Rectorat-; i per l’altra banda entre el públic, el flamant nou Coordinador del Consell de l’estudiantat de la UdL sorgit de les urnes, com a convidat de pedra, i que com a públic va intervenir, però com a públic. Malgrat la improvisada intervenció que va fer, no deixa d’ésser el representant, aquest sí, producte d’unes eleccions i d’un assemblea totalment representativa de la comunitat estudiantil de l’UdL.■

..

.........................


........................

LO CAMPUS ja té espai propi a la xarxa social Facebook
http://www.facebook.com/pages/LO-CAMPUS/54840173307

Necessitem fer corre per tot Catalunya LO CAMPUS com a publicació i com a projecte editorial català i aranès.

...

Jo el trobo bo, molt bo l’aquest anunci i la campanya.

ENCOMANA EL CATALÀ!!!


...............................