NOVETAT:

LO CAMPUS número 2
ESPECIAL D’ESTIU
juny-setembre 2008

11.000 exemplars que distribuïm a mà a les aules, als centres i a les Universitats d’estiu;
que els enviem per correu, els posem a les bústies professionals del professorat
o els enviem digitalitzats via on line.




http://www.locampus.cat/

...

............................................

Al suplement "Pirineus" del diari Segre (24 / juny / 2008)

...

El Síndic Paco Boya ens està posant en un problema que haurem de resoldre que fem i que expliquem amb el tema de l’Acadèmia, mentre fem projecció d’Aran a tots els catalans.

Perquè el Síndic amb una inconsciència increïble, segueix afirmant i escrivint en públic que s’ha fundat l’Acadèmia dera Lengua Occitana. Cosa que ell sap que és una cosa totalment falsa.

En comptes de situar la veritat honestament, explicant on s’està, s’ha deixat córrer l’equivoc per agencies i redaccions de premsa de Catalunya i a més encara ho reafirma ell. (Hi ha periodistes molestos perquè que se’ls ha instrumentalitzat).

Jo he comprovat que cap Universitat catalana ni francesa, ha autoritzat que cap professor és comprometi en nom del seu centre a firmar res. Tant de bo hagués estat així, però no és així. I encara més: és com de sainet que professors d’una universitat hagin entrat en una “Comissió d’estudi” representant una altra universitat, simplement per resoldre protagonismes.

El Síndic Boya viu a la més absoluta irrealitat en el tema occità i ens està fen mal a tots.

És absolutament injust que per una megalomania política i per un sectarisme d’aniquilar l’oponent, jugui el Síndic amb temes de llengua i cultura.

-Politiqueja com vulguis Paco, però no embrutis la cultura i la llengua per quatre vots !!!.

El protagonisme que s’ha donat en aquesta qüestió a l’associació privada Institut d’Estudis Occitans (IEO) només provocarà que un altre dia, uns altres és reuneixin i acabin dient que ells són l’Acadèmia dera Lengua Occitana.

Un procés com aquest és tant complicat i delicat, que havia d’ésser una autoconvocatòria sense protagonismes i sense politització, i evidentment reunits a l’Occitània de l’Estat francès.

Primer el Síndic d’Aran havia d’haver teixit complicitats amb tothom a Aran, al seu territori, exercint de Síndic de tots i no només dels seus afins. Tots havíem i hauríem estat al costat seu per un tema de llengua. Jo segur. Amb el comptador de greuges a zero, perquè estem parlant de llengua. Però com que margina, ens converteix immediatament en oposició en temes com aquests, encara que no vulguis.

Desprès s’havia d’haver donat protagonisme a la màxima autoritat lingüística d’Aran que és l’Institut d’Estudis Aranesos (IEA). Autoritat, que recordem-ho, va acordar per unanimitat el Plenari del Conselh Generau d’Aran. I a la vegada s’haurien d’haver lligat complicitats a cada territori lingüístic d’Occitània, donant protagonisme als centres de llengua occitana avui existents de cada Consell Regional Francès i de Departament etc, etc. Tot això és una seqüència lògica i provada històricament en altres territoris.

És una barbaritat que una associació com l’IEO, tant digna com vulgueu, però totalment fora del joc institucional francès en polítiques lingüístiques, pugui liderar res, tant summament delicat i controvertit. Passegeu-vos pels despatxos de l’administració francesa buscant suport per l’occità i sabreu de que parlo.

Hi ha persones interessades honestament amb la llengua que venen a buscar a Aran allò que no poden fer al seu territori. On és la plataforma de politiques lingüístiques del provençal o del llenguadocià o del gascó?.

A Aran havien de venir amb els deures fets, com a Aran també els havíem de fer. Tot el demès és una estratègia equivocada, que només porta artificialitat i fum.

Gestionar polítiques lingüístiques no és pot fer amb improvisació, perquè desprès té unes repercussions imprevisibles. Espero que encara s’estigui a temps de reconduir-ho.

Per la meva part : Per la llengua occitana, comptador de greuges a zero.

-----------------------------------------------------------

PD: que no diguin ara, que no m’han trobat a mi. Telèfon 649405630.


...

ACADÈMIA

Quan la cultura i la llengua és polititza és tenir mala peça al teler i això és el que està passant en l’arrencada d’aquesta operació que s’anomena “Acadèmia dera Lengua Occitana”.

És volia la foto i poder difondre allà on han pogut, el missatge que “s’ha creat” l’Acadèmia sota el lideratge del Síndic Paco Boya, -la pròpia web del Conselh Generau d’Aran juga amb aquest equivoc de que ja tenim la cosa creada-, però s’ha fet tant destralerament que ha quedat un regust amarg de manipulació, perquè l’Acadèmia està a anys llum.

És una llàstima que el que podria ésser una bona iniciativa hagi començat amb tant de sectarisme i amb tanta artificialitat, que no només espatllarà l’operació de l’Acadèmia, sinó que fins i tot ens espatllarà altres operacions en marxa i que en sortiran esquitxades.

Per què és sectària i artificial?. D’entrada perquè una qüestió lingüística hauria d’ésser el món de la cultura qui la dinamitzes.

Però aquí s’ha volgut fer de forma mixta: el Govern del Conselh Generau d’Aran i l’Institut d’Estudis Occitans (IEO). Un executiu polític i una associació cultural.

I perquè s’ha hagut de polititzar tot?. Perquè la màxima autoritat lingüística d’Aran, que és l’Institut d’Estudis Aranesos, no ha estat l’impulsor aranès d’aquesta Operació?

L’Institut d’Estudis Occitans, com associació ens representa a totes les entitats culturals i lingüístiques que treballem a Occitània?.

Evidentment que no. I no perquè no siguin voluntariosos i tinguin una gloriosa història, sinó perquè avui tenen un model de política cultural que molts no hi estem d’acord. L’IEO no és l’Institut d’Estudis Catalans, ni l’Institut d’Estudis Aranesos, ni cap autoritat lingüística, són una associació privada, que només és representen a ells. Exactament igual com altres associacions culturals, com la que jo presideixo: l’Associació cultural i cívica Vivència Aranesa, que només ens representem a nosaltres, però també hi som i cap administració pública democràtica pot marginar.

Ha estat una opció política i un autèntic abús, que l’IEO hagi estat entronitzat al costat d’un organisme polític democràtic com és el Govern d’Aran. (Com anècdota protocol·lària: fins i tot amb notes públiques amb els dos logos, un al costat de l’altre).

Tot això no només és una crítica de protagonismes, i una crítica a la instrumentalització política del Síndic Boya, tot això és que no és coneix que passa a l’Occitània dins de l’Estat francès.

Tal com s’ha fet la convocatòria, per culpa dels protagonismes; per culpa de qui s’ha convocat i a qui no; per culpa dels equívocs de que representaven cadascun dels assistents; per culpa de la instrumentalització de comunicació; l’invent pot haver quedat tocat de mort. Però seria un altre episodi, similar com el d’aquells ximples que s’han constituït com a “Govern d’Occitània”. Seria un nou episodi de voluntarisme i ciència ficció, sinó fos que involucra la imatge de l’occitanisme en general i ens acaba de crear un problema amb els Consells Regionals francesos i amb els diversos Departaments francesos d’Occitània. Com també a les pròpies Universitats, tant franceses com catalanes.

Per exemple: Un professor pot signar els seus escrits acadèmics referenciant la seva Universitat, però podien fer-ho creant una Acadèmia?. No, només a títol personal, sinó té un mandat explícit. I així podríem anar comentant la validesa de la representació institucional i acadèmica de molts dels assistents a la trobada. És ven una imatge falsa, perquè és fa política –i a més sectària-, i no una activitat acadèmica.

Exactament és fa política quan per crear una acadèmia occitana s’introdueix el que s’anomena “Euroregió Pirineus Mediterrània”, tot un invent socialista, que estaria molt bé, sinó fos que molts ho contraposen a Països Catalans i a la Nació Occitana.
¿Que hi feia “Aragón” representada també per la delegada de l’actual President de torn de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, la senyora Margalida Tous, que a la vegada és la Directora General de política lingüística de les Illes Balears, en la constitució d’una Acadèmia Occitana?.

A mi no em sobre ningú de la trobada, però és surrealista tanta enginyeria política i oblidar-se puntals de la llengua occitana. És possible fer res avui a Occitània sense les “Calendretes”, les escoles occitanes?. Doncs sembla que si, perquè no eren a la trobada. I per què? Perquè tenen una visió del tema, molt diferent de l’associació Institut d’Estudis Occitans (IEO). L’actual postura a l’Estat francès de David Grosclaude, President de l’IEO, no aglutina dinàmiques, sinó que ha creat una escletxa immensa entre el “possibilisme de govern” i el “radicalisme extraparlamentari”. Avui dia quan hi ha un primer reconeixement de les “llengües regionals” a l’Estat francès, s’ha d’aprofitar les dinàmiques dels grans partits estatals francesos i de les estructures acadèmiques franceses.

Acceptant que hi ha hagut molta bona fer en la dinàmica per crear una nova Acadèmia en la trobada de Vielha, -malgrat la politiqueria-; s’ha de dir que seria una irresponsabilitat que l’artificialitat i les precipitacions ens portes a una guerra de dialectes de la llengua occitana, conflicte que tenim a la cantonada. Jo que estic preparant un producte editorial per a tot Occitània, ja estic vivint aquest conflicte i això que són unes selectes minories encara que minoritzades.

Crear una “Acadèmia dera Lengua Occitana” és una bona causa, però s’ha de fer bé, de forma plural, sense exclusions i sobretot deixant els polítics a segon pla.■


-------------------------------------------------------------------------------------------

►Avui fa un any de les eleccions al Conselh Generau d’Aran.
El nacionalisme aranès encara no s’ha recuperat i el més calent és a l’aigüera.

Crear un periòdic universitari, si el vol fer bé, comporta estar al dia de multitud de coses. El diari el pots fer per una comunitat universitària petita de 8000 universitaris però l’has de preparar-lo tan professional, tant local i tant universal, com si escrivissis per milions de persones.

Aquesta vegada ha estat preparar la oferta musical pel proper número 2 de LO CAMPUS i he sentit el debut discogràfic de la Scarlett Johansson, amb el seu disc: 'Anywhere I lay my head'.

Jo el trobo una passada. No en tinc ni la més remota idea de quin estil és, i m’importa ben poc, només sé que m’ha animat i m’ha creat passió pel que estava fent. Un disc que et dona força i il·lusió, ha d’ésser interessant per força.

Diuen que Johansson es una cantant de culta, suposo que volen dir per a minories, encara que per l’amplia popularitat de la dona per les seves pel·lícules potser deixarà d’ésser de minories. Per a mi la seva veu com de fusta, fosca i plena de sensibilitat em crea pessigolles per tot arreu, a més la instrumentació solemne, de marxa, que va en augment em crea tota una festa major de sentiments que t’anima i et faria cridar.

Hauré de buscar un crític de música perquè ens faci un text i ens expliqui de que va tanta emoció musical enllaunada amb veu profonda i instruments de banda de carrer. Que ens expliqui com van les deu versions de Tom Waits del disc, la única versió original que hi ha i també com s’han d’entendre les col·laboracions de David Bowie i David Zimmer.

O potser no fa falta tanta tècnica, i s’ha de fer un escrit vital, fort, trencador que el lector acabi dient: “on ho puc escoltar?”. I llavors sense voler-ho hauré fet de comercial de una brutal campanya de màrqueting de ATCO Records / Warner Music i nosaltres sense veure’n ni un euro, i només nosaltres fent-ho tot per la música i el lector. Com sempre.

...

...............................................................

.................................................................................Robert Rauschenberg

...

.....ANUNCI
---------------------------------------------------------------------------
LO CAMPUS, el periòdic universitari de Ponent, amb redacció a Lleida, de l’associació Vivència Aranesa,
busca COMERCIAL DE PUBLICITAT per cuidar-se de la zona d’Aran, Comenges i de tots els Pirineus. A plena dedicació o a temps parcial. Incorporació immediata.

Interessats enviar currículum a: recursoshumans@locampus.cat
Per consultes, telèfon de contacte: 649405630 / 973204907

---------------------------------------------------------------------------

...

Tinc la meva bústia plena d’e-mails sobre aquest tema de la xenofòbia que, directa o indirectament, s’està donant a Aran.

Em sorprèn que m’hagi escrit el responsable de les Joenesses d'Esquèrra Republicana Occitana (JEROC), en Pep Casasayas.

D’una manera volguda no he citat aquests dies aquest grup, que en el seu Fotoblog i en el seu primer escrit polític, desprès del de presentació, va ésser : ‘Eth “palhaso” Colomines’. Amb un paràgraf que deia: “... Sai pas se jamès ac liegera, demorem que òc e aclarisque es mèns dubtes, e se non, senhor Colomines, "torni d'on a sortit, que a la Vall d'Aran, no volem cap català astordit"...”. No hi ha el mínim dubte que el paràgraf és xenòfob.

Com sempre quan hi ha un problema, intento primer arreglar-lo abans entre bastidor i sense documentació contrastada, no m’hi fico. Primer el blog de la colla : “Lo País”, va eliminar el paràgraf xenòfob, desprès va canviar el títol i va passar de “palhaso” a “senhor” i al final van eliminar tot l’escrit. Al Fotoblog de les Joenesses d'Esquèrra Republicana Occitana el mateix escrit hi tornava aparèixer amb comentaris amb el meu nom, que jo mai vaig escriure i és allí on en Carlos Dominguez o sigui "carlos_aran”, entre molts d’altres, varen continuar posant comentaris per fotrem fora del País.

Desprès de molt de moviment entre bastidors, l’escrit també va desaparèixer, però va estar el suficient temps penjat, que ara surt a molts llocs indexat i evidentment ja hi ha hagut qui s’ha preocupat de reproduir-ho. Tota la tribu de Bossòst del PSC n’ha fet l’agost.

Jo ja m’he plantat, i no només és un problema amb mi, sinó que a Aran hi ha centenars de persones que se senten agredides per aquesta xenofòbia latent de tota una minoria, que bàsicament és dedica a la política. Ara, hi hem d’afegir els cadells de la política.

Les Joventuts d’Esquerra potser haurien de llegir l’article de Jusèp Loís Sans d’Esquerra Republicana Occitana, denominat “Cacics” publicat al diari Segre, per acabar d’entendre que passa. En Sans però en l’article és deixa l’etnicisme com una de les causes de l’actitud d’exclusió, perquè no és només una qüestió de “classe”, i a més és deixa de citar “la seva canalla” com a fenomen emergent. A veure si els dissabtes anirem de legals i durant la setmana apareixerà “la milícia” que ens vol fora del País.

---------

PD: Abans de disparar des d’un Fotoblog contra algú, potser abans hauríeu de pensar que en aquell mateix suport hi teniu penjades fotografies públiques de molta gent. A mi no em demaneu explicacions, pregunteu-vos perquè heu estat tant inconscients d’haver involucrat a tothom en una amenaça xenòfoba. Ha estat JEROC qui va disparar primer, “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”.

...

Els anònims i la multiplicació dels comentaris

Jo rebo molts e-mails de persones que no conec, parlant d’aquest Diari Cívic o en altres adreces, parlant de publicacions en les que hi estic involucrat. Tots són benvinguts, fins i tot els que amb duresa em critiquen. No tots els contesto, perquè necessitaria molt de temps que no disposo per respondre a tant comentari. Alguns, es clar que ho faig ràpidament, sobretot si són arrel d’alguna polèmica. I d’aquests la resposta la faig oberta i pública perquè no vull deixar entre bastidors unes opinions que poden interessar a més gent i perquè il·lustren el fons de que s’està comentant. D’altres els faig públics perquè les agressions i els agressors queden més al descobert i jo més protegit, s’hi tot ho faig públic.

A Aran s’ha posat de moda escriure anònims, tant en paper con a internet, i des de l’anonimat disparar en bala. Fins i tot hi ha blocs sencers anònims. Ho trobo insòlit. Però hi ha més: hi ha gent que és dedica a suplantar a persones i escriure en noms d’elles. En una altra ocasió ja vaig dir que corrien uns blogs a la xarxa com si fossin meus i jo no hi tinc res a veure. Però també hi ha comentari en blogs i fotoblogs com si jo hi hagués escrit comentaris i jo tampoc hi tinc res a veure. (La suplantació és de noms, signatures, alies i fotografies).

En política la gent del Síndic Boya varen ésser els primers d’utilitzar l’anonimat per impulsar polítiques i/o combatre a l’adversari. Tothom recorda aquell blog on no surt cap nom denominat “Aran XXI” o aquell altre denominat “Paté de campanha”. Tots dos disparaven en bala a tots els adversaris, encara que no fossin candidats. En tots dos, jo hi surto ben esquilat.

Desprès ha aparegut el fenomen no de l’anonimat del QUI escriu, sinó “l’anonimat gradual” del contingut del QUE s’escriu. Aquí també el nostre Síndic ha estat un precursor. És la tècnica del “ventilador”. Fins i tot l’expert aranès és va inventar les marxes calumnioses del ventilador i escrivia textos on deia per exemple: “Ventilador 3”, en els que insinuava coses, però no les acabava de dir, i ens anunciava i amenaçava que canviaria la marxa i així seria més forta la critica i la denúncia. És obvi que ràpidament ha tingut imitadors i alguna maruja ja va utilitzar mil i una deixalla, remoguda pel ventilador, per tapar alguna situació incompatible amb el servei públic.

Però n’hi ha més: són els “anònims fragmentats”. Per exemple: l’original implica cinc persones en un tema, l’anònim va corrent i segons qui el fa corre fa desaparèixer algun dels personatges que hi sortien. Fa poc hi havia un anònim que comentava les aventures de llit d’un polític amb quatre esplèndides senyores incloent-hi la pròpia, doncs és podien trobar tres versions diferents de l’anònim. En uns havia desaparegut una dama, en un altre, l’altra i així successivament. Segons les simpaties de qui feia corre l’anònim, “salvava l’honor” de la persona de les seves simpaties. A internet era difícil de veure aquesta operació, però en fotocòpia t’adonaves que a l’anònim hi faltaven ratlles, perquè simplement és van fer reproduccions tapant parts del text inicial.

Per últim estant els blogs que acullen anònims calumniosos o xenòfobs, que el titular n’han autoritzat el seu penjament, segurament per dir allò que no s’atreveixen a firmar. Però encara més, hi ha un efecte multiplicador, allò que un va penjar fa mesos torna aparèixer en altres blogs o fòrums i així és va reproduint diríem cap a l’infinit. Aquest és el cas de la pregunta xenòfoba de l’Alex Sirat que corre per molts blogs des de fa uns dies.

Perquè aquests és un dels problemes de la xarxa, que allò que entra segurament no sortirà mai.
De la setmana passada celebro que un blog personal i un de polític hagin fet marxa enrere i de les barbaritats xenòfobes i racistes vers la meva persona, hagin estat retirats els comentaris en la seva totalitat.

Però internet és implacable i la memòria “caxé” fa que torni a sortir els textos una i una altra vegada, segons el buscador que utilitzis. Per exemple:

Hi ha un fulano que no conec, que és fa dir “carlos_aran” i que és dedica a escriure coses sobre a mi, com les següents: “... (Colomines) ei un poca vergunha sunque sap metese dam era gent ei iun pringat n a dret a vieue en aran gent de ages tipus, asi se demostre eth cap de prensa que auien es de convergensia...”. Les faltes d’ortografia són seves, però el comentari xenòfob de qui “té dret a viure o no a Aran” també és seu i prou clar.

Algú sap qui és aquest que també em vol fer fora del País?.

Aquí tenim més exemple de comentaris xenòfobs. En aquest cas de qui és fa dir “doil_ii” de Vilac. Un exemple de comentari: "... ai colomines colomines... mes vau que gesque pera madeixa porta que entrec, e mos deishegue tranquils...aupa espi!!!..”.





...

RESPOSTA A UN E-MAIL

.

.

Regidor Alex Sirat,

Segueix no entenen que passa.

Està penjada al seu bloc la famosa pregunta: Sí o no?. Doncs sí.

No calen disculpes, només cal retirar-la. Exactament igual com ha fet amb la meva família, no calien disculpes, nomes calia treure l’escrit difamatori, cosa que no ha fet ni amb mi, ni amb el de la família. Perquè disculpar-se i continuar tenint penjat en un blog una cosa tant grossa: “com que marxi del País”, és de cínic. A més, ningú pot seguir creient que les disculpes que diu haver escrit, són sinceres.

Com pot tenir al seu blog una cosa que com diu vostè, està plena d’odi ? Com pot continuar tenint anònims d’aquesta mena?.

En lloc he citat la seva família, i a mi mai ningú de la seva família m’ha donat diners per cap revista. No inventi. Això expliqui-ho a Paco Boya, perquè si mai varen recollir diners en nom de premsa en aranès, a mi mai en varen arribar, sinó no hagués tancat. (Aquest tema, l’hauré d’aclarir en un altre escrit públic, perquè és la segona vegada que algú d’Unitat d’Aran-PSC em parla d’uns diners, que jo mai vaig rebre. Algú d’una vegada hauria d’explicar la famosa reunió de l’Executiu d’Unitat d’Aran-PSC que és va plantejar comprar Eth Diari, cosa que evidentment no va passar).

L’escrit que manteniu al blog és xenòfob, és igual els vostres orígens o els dels seus parents, o el que sigui, que diu que jo no sé. L’escrit, la pregunta ho és, i és el seu blog i vostè tenia la opció de posar-ho o no. La va posar, i saben el que representava i representa per a mi l’agressió de la pregunta, ha seguit mantenint-la.

En el seu e-mail d’avui em diu que no tinc credibilitat, em compareu amb Franco, i dieu que no l’afecta el que li he escrit. Bé, no entenc perquè m’envieu l’e-mail. Que voleu aconseguir?.

Vostè té un càrrec públic i tot el que fa és observat amb lupa i pot ésser objecte de crítica. Però a més, heu agredit a un ciutadà de Vielha penjant al vostre blog la xenòfoba pregunta.

Sincerament no l’entenc, desprès de la pregunta, desprès de seguir tenint penjat al blog comentaris sobre prevaricació, desprès d’aquest e-mail últim: em saludeu cordialment. És igual com en Juanito Riu, l’ex-Alcalde de Vielha, que mentre em portava al jutjat per un article d’opinió, em saludava efusivament quan em veia, ens trucava i ens truca a casa, ens felicita els sants, sense entendre la ruptura que representa arribar al jutjat. (Ell que per un comentari sobre la seva dona, va impossibilità un pacte de govern municipal entre les dues principals forces polítiques de Vielha!!!).

No cal que continuí: la pregunta és un fet i està en el seu blog, i juristes aconsellats per la Sindicatura de Greuges com jo, pensem que “és un acte de xenofòbia i d’impulsar l’odi entre la població de Vielha amb l’agreujant que això és fet per un càrrec institucional electe”.

Han passat molts dies des de que us vaig avisar amb un escrit, vostè no n’ha fet ni cas, al reves n’ha fet befa, i ara ja és massa tard.

És una llàstima que en comptes de posar-se al davant contra els que practiquen l’exclusió i la xenofòbia a Aran, hàgiu utilitzat el vostre blog per acollir aquesta mena de comentaris. A més de ser la víctima en aquest cas, no pretendreu a més, que em disculpi i tingui mala consciència perquè ho he denunciat, simplement ho he fet per legitima defensa, no és un tema d’opinió, és un tema greu de convivència i vostè defensa una ideologia i segueix una pràctica, que cada dia és veu més que porta aquest germen d’exclusió. És una llàstima.

Salutacions,
Joan-Ramon Colomines-Companys

...

L’Alex Sirat: l’exemple del racista emprenyat

Malgrat que alguns, un dia i un altre diguessin que jo estava a la primera línia de la política o a primera línia de la cuina política a Aran, en realitat mai hi he estat, perquè mai he impulsat un projecte polític aportant la meva manera de veure i fer les coses, i mai, mai, he tingut la plena responsabilitat d’un projecte sectorial o d’una campanya electoral, per exemple. Però els contrincants i enemics polítics no ho han cregut així, i s’han passat anys i campanyes electorals parlant de mi, i jo no era ni candidat!!!.

Fer de periodista a la Val d’Aran és dur, vull dir de periodista professional no de comissaris i comissaries polítics i polítiques, ni de cronistes acrítics; i fer de periodista amb compromís de País, encara és més dur.

Avui només tinc un compromís: oposar-me i desemmascarar totalment els racistes i xenòfobs que existeixen a la Val d’Aran. Són una minoria, però existeixen i estant actius. Fins i tot hi ha polítics de tots colors, que els utilitzen per influir a l’electorat o per fer-los-hi la seva feina bruta.

Qui és Alex Sirat? És un regidor de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran del grup Unitat d’Aran-PSC, havia estat responsable d’organització del seu partit i avui n’és secretari de formació i innovació. Té aficions, com fer enquestes al seu blog i té publicada la següent pregunta per una enquesta:

¿Crees que el Colomines debe irse ya del Valle?

Això és una agressió xenòfoba amb tota regla.

Res ha valgut fer-li entendre la gravetat de seguir per aquesta línia, no n’ha tingut prou d’agredir als de casa meva amb el seu blog, sinó que a més en fa conyeta sobre el tema.

Per que Alex Sirat no entén la gravetat del tema?

Perquè aquesta xenofòbia la porta a la sang, perquè forma part de l’etnicisme racista que és basteix un suposat nacionalisme d’esquerres, que no hi ha dubte que és excloent. Dins del nacionalisme d’arreu, fins i tot del nacionalisme de comunitats minoritzades, és poden donar les seves versions fatxes i aquest noi, ho sàpiga o no, quan pregunta si a mi se m’ha d’excloure d’Aran perquè jo he vingut de fora, pràctica xenofòbia i perquè tothom ens entengui : racisme.

Ara és un d’aquests que és fa la víctima i s’emprenya perquè ha rebut anònims que l’insulten o perquè es posen amb el negoci de la família, coses que evidentment condemno, com sempre he condemnat l’anonimat en la batalla política.

-“Però si demanar si te n’has d’anar d’Aran, només és una pregunta?”. Diu el fatxa.
–“Mira, vés a la dona que més estimis i pregunta-li: Ets una puta?. I quan s’enfadi, perquè ho farà, digues-li: No t’emprenyis, nomes és una pregunta”.

Hi ha preguntes que no és poden fer: per dignitat, per civisme, per convivència i per higiene democràtica.

No és pot ésser ni un puntet de fatxa.

...

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

-

.

.

.

...............Bon Sant Jordi !!!

...

És una satisfacció tenir avui a l’impremta el primer número de LO CAMPUS, el periòdic universitari de Ponent i apunt de repartir-lo demà, el dia de Sant Jordi.

Han estat unes setmanes d’un treball intens de la gent de la redacció i també de molta complicitat entre molts estudiants i professors, entre molts periodistes i fotògrafs, però sobretot entre molt voluntariat, que amb il•lusió ha participat a construir del no res, una dinàmica de microgrup de periodisme universitari, a partir de l’associació cultural i cívica Vivència Aranesa.

Fer periodisme de proximitat adreçat a una comunitat universitària d’uns nou mil membres, incloent-hi la Universitat de Lleida i la UOC de les comarques de Ponent, és una tasca molt gratificant perquè significarà informació, debat i reflexió.

La producció de LO CAMPUS és fa a Aran i a Lleida. Si sempre són els de Lleida que ens ajuden a Aran, amb LO CAMPUS són professionals i estudiants aranesos que aportem el nostre granet de sorra a l’espai de comunicació català, però a més fent servir aquesta oportunitat per articular el projecte de “Es Arts”, la futura revista de cultura d’Aran i Comenges.

Millor que llegiu la nota de premsa de LO CAMPUS, per saber-ne qüestions més funcionals d’aquesta publicació.


NOTA DE PREMSA

Aquest Sant Jordi 2008 apareix una nova publicació: LO CAMPUS.
Publicació que és defineix com “El periòdic universitari de Ponent”.

LO CAMPUS és un nou producte editorial adreçat a la població universitària de la Universitat de Lleida i també als estudiants de la demarcació de Lleida de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). LO CAMPUS va adreçat a tota la comunitat universitària: estudiants, professors, investigadors i personal administratiu i de serveis. També hi hauran números especials adreçats als últims cursos de batxillerat.

És una publicació en català, gratuïta i independent, que edita l'Associació cultural Vivència Aranesa amb la marca "Edicions d'Aran / Projectes de Lleida". L’elaboració del periòdic és fa simultàniament entre la redacció a Vielha i la redacció de Lleida. I s’imprimeix a Lleida.

El seu editor i director és Joan-Ramon Colomines-Companys i la seva dissenyadora Patricia Sala.

LO CAMPUS té unes dimensions de diari amb paper de premsa millorat de gramatge i amb 20 pàgines, amb un acurat disseny gràfic a tot color. Se n’editen 11.000 exemplars. ( El mes de setembre també tindrà una versió digital, que compaginarà amb un Web).

LO CAMPUS número 1, com a número de llançament, apareix aquest Sant Jordi, desprès a final de curs n’apareixerà un número Monogràfic dedicat íntegrament al Pla de Bolonya.
Posteriorment la periodicitat de LO CAMPUS serà mensual i durant tot l'any acadèmic, o sigui 10 números a l'any.

La distribució d’aquest primer, és fa a les Facultats i Escoles de la Universitat de Lleida i a la comunitat cultural de Ponent.

En LO CAMPUS número 1 hi ha un “Especial Sant Jordi” amb un conte original de l’escriptor Jaume Cabré. També té entre els seus continguts articles com: “Centre Dolors Piera: Les joves universitàries no saben que són discriminades, però ho són”; “L’orgull de la comunitat universitària: enquesta entre estudiants i el Rector de la UdL”; “Els Consells de l’Estudiantat”; “Debat sobre el Pla de Bolonya a Medicina”; “Referèndum: 1573 vots fan un crit d’atenció sobre el Pla de Bolonya”; “Slàvia, música en viu i militància cultural”; “La recerca biomèdica un dels orgulls de la UdL”; entre d’altres articles. I un apartat denominat: “Presentant Aran” amb articles amb occità i català.

Una de les singularitats de LO CAMPUS és que l’edità una entitat aranesa: Vivència Aranesa, dins del seu “Programa Cultural Víctor Balaguer” que té com objectiu la difusió de l’Aran a l’exterior. Però a més Vivència Aranesa edita LO CAMPUS com una fórmula original per aconseguir finançament i conservar la seva independència, per editar les seves publicacions en aranès.■


Telèfon de contacte: 649405630
-------------------

...

A tots els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya els hi haurien de regalar un vídeo del discurs de Carme Chacón davant la cúpula militar, en el seu primer acte de presa de possessió. I un cop vist, s’haurien de mirar al mirall i preguntar-se que han fet i cap on van.

El nou govern espanyol és una jugada mestre d’arquitectura política i feta amb una intel·ligència colossal de com estructurar la gestió pública. A la vegada és una jugada d’imatge i comunicació molt ben travada. Jo com a politicòleg, interessat en estructures de govern, només que puc veure-hi excel·lència en el que han fet. Amb uns detalls i gestos de molta qualitat i professionalitat. Des de la professió, m’haig de treure el barret.

Però fins i tot des de les bones pràctiques en la funció pública i en articular les dinàmiques governamentals, és pot conculcar els drets d’un País. I això és el que passa i passarà amb Catalunya. Ho fan tant bé, que ara ens esquilaran millor.

...

.....................

...

Per una vegada estic d’acord amb el Síndic Boya sobre el nefast que és que s’utilitzin les qüestions personals per desprestigiar, calumniar i desgastar l’oponent. El que passa és que dit per ell és d’un cinisme enorme.

Ell i ells són els inventors de webs electorals especialitzades en desprestigiar personalment a l’adversari, incloent-hi comentaris degradadors de persones que ni tant sols eren candidats. Ell que a traves del seu blog va arribar a escriure que els càrrecs de l’anterior govern feien factures falses als seus menjars oficials als restaurants, i que quan li dèiem que anés al jutjat si era cert, ell acabava dient que eren escrits fets de forma temperamental pel neguit de la discussió. Ell que està rodejat d’assessors i regidors que en els seus blogs acullen tota mena de comentaris anònims sobre vides personals i professionals, absolutament calumniosos i reaccionaris. Ell que senyala i la seva banda, amb accions totalment xenòfobes, ens increpen perquè marxem del País. (Tota una manera brutal de posar-se a la vida personal de la gent). Ell que va escriure sobre sous, suposades irregularitats en els sous, calumniant a tort i a dret als alts càrrecs de l’antic govern com si posessin la mà a la caixa. Ell i ells que és varen posar sobre matrimonis, fills i feines, i sobre separacions. Ell que per revenja política ha destrossat carreres professionals a l’administració que evidentment són trajectòries totalment personals. Ell que per arribar a ésser Síndic, va fer una guerra de desprestigi al seu propi tutor i avalador polític, i a més ha deixat una estela de víctimes polítiques del seu propi grup, que en un món de clans han tingut feina per treballar amb tranquil·litat. I així podríem fer una llista enorme d’invasió de les vides privades per part del ciutadà Boya, del Síndic Boya, del seu partit i dels seus grups d’intimidadors.

Sabeu perquè ara plora, i és fa la víctima?.

No ús creieu que és per l’insòlit Afer Amador, o pel deplorable Afer Hipolito, és perquè algú, esta fent corre per internet un escrit sobre la vida sexual del senyor Boya i el presenta com un gran semental. Val a dir que l’escrit té molta mala bava.

Però quan un té un càrrec polític de màxima representació, ha d’anar molt en compte amb el que fa i tant si li agrada com sinó no, no és pot separar la vida personal de la vida política del President d’un País. És clar que vostè s’ho ha de creure tot això: em refereixo al càrrec de President i el sentiment de País.

Vostè ostenta la màxima representació d’Aran i tot el que faci serà observat amb lupa. No s’és Síndic de 8 a 3, i en el seu cas : Parlamentari d’una hora a un altra. Vostè té la representació tot el dia i no pot fer el que vulgui, sobretot en públic. Perquè a més, va tant de sobrat per la vida, que no té la mínima discreció de res i no són els adversaris polítics que amb nocturnitat en els seus laboratoris de creació de calumnies han elaborat i orquestrat tota una campanya per presentar el “semental d’Aran”, és la gent senzilla, que mira i veu. Mira, veu i parla i vostè ho abona.

Evidentment, a l’adversari li va de perles, tanta prepotència i tanta exhibició. Però miri, sinó vol que en parlin, tingui almenys discreció.
-----

PD: Ah! Aquells que parlen de la vida del Síndic Boya, com diu ell, no tenen ni idees ni projecte, ell sí. En definitiva segueix confonen la gimnàstica amb la magnèsia i el nostre Síndic segueix vivint en un món irreal on el rei va despullat i només és ell qui no ho sap.

►Però Paco no t’has de preocupar, en un món aranès on les discussions són a veure qui la té més llarga i on és pot arribar a dir que si l’han hostiat és perquè segur que ella s’ho havia buscat, pots ésser el rei de mambó durant anys.◄

...

És lamentable que pel Síndic Boya qualsevol cosa que no li agrada “són mentides”.
S’havien passat la vida dient de la poca democràcia en el govern anterior i ara, un cop a la poltrona, s’exerceix una actitud de caciquisme i revengisme com mai.

També és ben estrany que les politiques que fa el govern aranès s’hagin de publicitar a traves del blog personal del Síndic, però és així. Quan el PSC va donar l’ordre de fer blogs, com també ho varen fer els Convergents, varen envair i malversar un territori d’experiències personals. Però així estant les coses.

Quan parlem de cultura, com ho hem d’enfocar, des de la gestió o des de la part intel·lectual?.
Comencem per la part intel·lectual. Sense por de mullar-me en un debat d’idees.

Recordo que a més de donar títols de qui és aranès, els d’Unitat d’Aran-PSC s’atrevien, a traves de la seva publicació oficial, de dir qui era intel·lectual i qui no ho era. Això de classificar a la gent, de posar-los per ordre, de premiar a uns i no els altres, és un tema que els hi va.

Però equivoquen la direcció. Simplement perquè un text literari estigui escric en aranès, no vol dir que és bo. Hi ha bona literatura i hi ha mala literatura, tant se val si està escrita en xinès, en català o en aranès.

Hi ha coses escrites en aranès que són infectes des del punt de vista literari. Que no passarien una mínima base de critica literària i que mai cap editorial de prestigi publicaria.

En canvi nosaltres les publiquen i si cal promocionem. I perquè ho fem ? Doncs, per contribuir a la normalització lingüística.

Tampoc diferenciem bé el que seria la cultura de divulgació i lleure, l’anomenada cultura de masses; de l’alta cultura.

Aran i la resta d’Occitània necessita de les dues vessants.

Són dos tipus de productes diferents, que tenen uns continguts diferents i una dinàmica de producció i distribució també absolutament diferents.

Que passa a Aran?. Que tot és barreja.

Hi ha textos que volen ésser literatura i com que no ho són i no poden accedir als canals cultes, se li dona un suport i canalització de cultura de masses i llavors bé el desastre, perquè a qui va dirigida l’acció cultural no els hi agrada i hi ha un rebuig.

La cultura de masses no és alta cultura dolenta, és una altra cosa.

Com creure que un material literari mediocre i sense ambició pot servir com a literatura per a nens i joves; quan resulta que adreçar-se a aquest públic, és una especialització i s’ha de saber fer bé. Perquè sinó el jove per exemple, entén i veu perfectament quan li volen colar gat per llebre. Hi ha textos en aranès, suposadament per a joves, que tracten temes absolutament fora del nostre temps, que no hi ha cap jove que hi estigui interessat. Poden ésser textos històrics, però presentats per a lectors d’avui, no escrits per a tietes i conques del segle passat.

I això també passa en l’ensenyament de l’aranès, en la seva didàctica i en el desplegament de tot el material pedagògic implicat, incloent-hi l’estratègia docent del professor. Són mètodes absolutament depassats per fer aprendre un idioma.

L’aranès és mereix estratègies i didàctiques tant innovadores i modernes com s’ensenya l’anglès. Perquè l’aranès sigui la llengua nacional d’Aran, no té perquè explicar-se com per estar per casa, amb mètodes totalment antics.
(Continuarà).

...

És d’agrair els que em pregunten via e-mail, perquè no escric al blog i m’animen perquè ho faci.
La veritat és que la meva decepció és tant gran sobre la política aranesa, que ja no sé si val la pena comentar les coses. Prefereixo viure l’Aran d’una altra manera: més intima i més real. Encara que espero que és compleixi una reflexió bona de l’ex-Síndic Barrera, que és que el temps posa les coses al seu lloc.

.
■No entendre mai que un govern autoanomenat progressista hagi donat cobertura a un episodi de violència domèstica d’un dels seus responsables polítics. Tothom sap que la dona va acabar a l’Hospital i tothom sap, que encara que la interessada no va posar denúncia, el centre sanitari va activar el protocol. I encara amb xuleria van passejant al polític en reunions, davant l’estupor general.

.

.
■Tampoc entenc que els campions de la cultura que ara governen a Aran, no tinguin ni una sola idea substancial i important per crear el marc i el coixí perquè hi hagi una normalització cultural i la societat civil més dinàmica en cultura pugui ésser productiva. Tot és com una gran setmana de festa major i d’activitats de colònies permanents, amb premis de final de curs. Jo que criticava a l’antic govern i la política cultural del senyor Sans, certament era gloria al costat d’un no saber cap on anar, amb una mediocritat que crea vergonya.

.

.
■I per l’altra banda, avui fa 108 dies que els convergents aranesos tenen una nova direcció del partit sorgida d’un Congrés. Jo no sé veure el canvi. Un partit autista no guanyarà mai les eleccions i els silencis se senten per tot arreu.

...

.......................................Josep Benet


Josep Benet va néixer el 14 d’abril de 1920 a la ciutat de Cervera. La data, que coincideix amb la de la proclamació de la República onze anys després, era premonitòria de la fidelitat del senyor Benet als ideals republicans, catalanistes i demòcrates. Ho va ser el 18 de juliol de 1936, a pesar de la persecució religiosa a la reraguarda republicana, i ho va ser al front, l’any 1938, quan va ser mobilitzat amb l’anomenada lleva del biberó per participar a la batalla de l’Ebre. Benet va caure-hi ferit i per això va ser evacuat. Com explica ell mateix a les memòries que havien de sortir al carrer aquesta mateixa setmana, encara va fer sort, perquè el comissari del PSUC del batalló del qual formava part havia decidit liquidar-lo. Per catòlic, esclar.

Després de la Guerra civil Josep Benet hauria pogut exiliar-se i, en canvi, no ho va fer. És va quedar a Catalunya. I tanmateix no va quedar-hi per no fer res. Amb la toga o amb la història com a armes de combat, Benet va afavorir la reconstrucció del que podríem dir-ne el catalanisme popular que la Guerra havia estroncat, marginat i reprimit. No els explicaré la gran feinada que aquest home va arribar a fer. Avui tots els diaris en parlen. Per la meva part, però, ho resumiria destacant el compromís cívic en tot allò que feia: des de defensar Joan Comorera (de qui era parent), l’exsecretari general dels comunistes catalans, fins a l’impuls de la revista “Serra d’Or”, passant pel fet d’escriure un munt de llibres d’història, la vàlua dels quals, tot sigui dit, l’acadèmia ha estat incapaç de reconèixer-li.

Només els vull explicar, modestament, la impressió que aquest home em va causar ara fa 27 anys, quan, esporuguit i atabalat alhora, vaig començar a treballar per a ell a l’oficina parlamentària que tenia al carrer Casp, entre Roger de Llúria i Bruc. En aquella petita oficina de tres habitacions, el senyor Benet hi tenia el centre d’operacions per escriure les interpel•lacions que presentava al Senat o al Parlament de Catalunya. En aquelles tres habitacions hi passava molta gent per demanar-li consell o fer-li propostes de tota mena. I en aquell mateix petit despatx es va coure la moció de censura que el 23 de setembre de 1982 Josep Benet i quinze diputats més, tots ells del grup comunista a la cambra catalana, van presentar contra el primer govern Pujol. A pesar que els tècnics del PSUC van preparar un munt de paperassa per ajudar-lo a preparar aquella moció (que segons el reglament havia de ser constructiva i per tant comportava haver de presentar un candidat alternatiu), recordo que el senyor Benet va escriure a la seva manera, a mà i amb una perseverança inesgotable, l’argumentari d’aquella iniciativa. Servidor, que era l’únic treballador de l’oficina, va necessitar ajuda extra per poder passar a màquina (no hi havia ordinadors) aquella seva austera però rigorosa prosa. La moció és va perdre perquè només va rebre 21 vots a favor (el del grup del PSUC ja disminuït per l’escissió stalinista), 56 en contra (CiU, ERC, ind.exUCD) i 53 abstencions (PSC, CC-UCD, CDS, PSA, ind. exPSC i els dissidents comunistes del PCC).

Però el combat polític no impedia una relació humana franca i amistosa. Recordo que abans de començar la votació, Macià Alavedra, aleshores un dels homes forts de CiU, es va acostar a nosaltres i ens va dir: “quan això acabi anirem a sopar plegats, eh?” I així va ser. A la nit del dia 1 d’octubre els convidats a la taula de la “Xampanyeria”, aquell local aleshores de moda del carrer Enric Granados i del qual era soci el portaveu de CiU Jaume Camps, eren persones d’ideologia distinta (hi recordo el Guti, en Xavier Folch, l’Alavedra, en Pere Portabella, en Rafael Ribó i el mateix Camps), que podien discrepar entre elles però que es respectaven, perquè entenien la política com un acte de servei i no com una manera d’imposar-se idees i actituds les unes a les altres. Quina diferència amb l’esperit de la moció de censura que el 2001 va presentar Pasqual Maragall! Doncs bé, aquest era el tarannà del senyor Josep Benet. Dur, impecable, si calia, però humà fins a la bonhomia.

Agustí Colomines


...

...

..............................


...

El Govern aranès del Síndic Paco Boya ens ha amagat l’autèntica informació del perquè el Conselher Hipólito Cruces, responsable del Departament de Comerç i Promoció econòmica, ha dimitit.

El tema és greu. Però per altra banda, també és impresentable l’actitud del Govern, que una vegada més dona mostra d’una total opacitat informativa. A més, el tractament periodístic d’un tema com aquest, posa en evidència fins a quin punt a Aran no hi ha premsa independent.

Deixem passar la Setmana Santa per abordar un tema que en aquest moment en parla tothom i que no hi haurà manera d’amagar-ho, per molt que estiguin intoxicant des de l’administració.

...

..............................
Mor Cassià Maria Just, abat de Montserrat entre el 1966 i el 1989.
Un sentit record.


...

Existeix un Web.-blog anomenada “Vielha en 48 capítols” amb el subtitulat “Informacion e opinion deth Grup d’Unitat d’Aran en Vielha e Mijaran” i sembla que el dinamitza Alex Sirat Tarrau, el regidor del grup Unitat d’Aran-PSC. A més, s’ha de destacar que el blog té una entrada preferent a la Web oficial d’Unitat d’Aran que està a la Web també oficial del PSC.

En una primera època aquest blog semblava més personal i ara té un contingut més del grup municipal.

Usualment hi fan unes enquestes absolutament de pissarrí, des del punt de vista de la demoscòpia, però dona l’opinió dels seus lectors i desprès en fan les seves interpretacions. Els temes són variats i les propostes de futurs temes, també.

S’hi recull la proposta de fer la següent enquesta amb la pregunta:
“¿Crees que el Colomines debe irse ya del Valle?”.

Al regidor Alex Sirat i a Juan Riu com a regidor portaveu del grup i del blog, els hi hauria de caure la cara de vergonya de publicar aquesta mena d’enquesta, ni que sigui com a proposta. Ja no s’amaguen de la seva pràctica xenofòbica i això que tenen càrrecs institucionals!.

El regidor Riu quan era alcalde em va portar al jutjat per un article meu d’opinió que parlava sobre urbanisme i el favoritisme als seus amics de la política, i tot ha quedat en res. Millor dit en res no: amb la recomanació a Riu que no utilitzi la justícia per fer propaganda política.

Ara, amb aquests instigadors a l’odi cap a un veí del seu municipi, que s’ha de fer?.

...

M’hagués agradat veure avui en algun diari o algun telenotícies, les dades d’Aran de com havien anat les eleccions estatals, però com que ningú fa periodisme de “Aran com a País “, no hi xifres i si les vols, les has de muntar artesanalment.

(Es ben clar que és necessita premsa aranesa!!!. O és que no us agradaria ara tenir un diari aranès amb els comentaris electorals dels nou municipis d’Aran, amb dades, entrevistes, anàlisis, fotografies i anècdotes?).

El senyor Zapatero ha guanyat i per sort no ho fet Rajoy. També per sort Zapatero no ha tingut majoria i això permetrà que el catalanisme jugui a fons les seves cartes.

A Aran també ha guanyat el PSC o potser hauríem de dir PSC-Unitat d’Aran-PSOE, que ha obtingut 1869 vots a tot l’Aran. El PP ha quedat com a segona força amb 1164 vots d’Aran. I els Convergents han tret 1074 vots aranesos. Desprès, més lluny, Esquerra ha tret 215 vots.
A la Val d’Aran també la bipolarització ha ajudat a que ressuscites el PP i que PSC-Unitat d’Aran amb imatge de PSOE, resultes guanyador.

Estem davant d’un parell de problemes enormes: “Aran com a País” en política estatal desapareix i les imatges espanyoles i catalanes són les que s’imposen.

La bipolarització, el retrocés de l’aprofundiment democràtic deformant la pluralitat política i les diversitats nacionals que hi ha a l’Estat, polaritzant amb el PSOE i el PP la contesa electoral, ha estat un autèntic tsunami que s’ha endut quasi tot. Aquest ha estat l’altre problema: la polarització, el bipartidisme que els partits grans i els seus mitjans de comunicació han imposat a l’Estat, a Catalunya i a Aran.

En això s’hi ha de sumar el “vot útil” per aturar els reaccionaris del PP i llavors el tsunami s’ha multiplicat.

Els Convergents d’Aran han aguantat bastant bé, mentre que el d’Esquerra han perdut la meitat de vots, (de 442 a 215 vots). En concret aquest 2008 com deia, els Convergents a Aran han tret 1074 vots, mentre que fa quatre anys en varen treure 1085.

Malgrat el bipartidisme, l’evolució del PSOE a Aran i del PP també a Aran, no han tingut una moguda de suports espectacular: el PSC-UA-PSOE pugen un centenar de vots, mentre que el PP en perd més d’un centenar, encara que torna a l’escena política, mentre té un suport residual en altres tipus d’eleccions. En concret: PSC-UA-PSOE el 2008 : 1869 vots. El 2004 : 1748 vots. Mentre que el PP a Aran ha obtingut el 2008 : 1164, mentre que el 2004 en va obtenir 1314 vots aranesos.

Tots sabem que totes les eleccions segons l’àmbit polític, donen conductes electoral diferents i que sempre les eleccions estatals han afavorit als partits estatals, però els nacionalistes aranesos, tant els Convergents, com els d’ERC, haurien de revisar els seus pactes amb altres forces politiques estatals, perquè a la capital d’Aran o sigui a Vielha e Mijaran els hi passarà una factura tant enorme que en anys no aixecaran el cap.

ERC paga i pagarà el Tripartit a la Generalitat amb una força de disciplina estatal, i CDA paga i pagarà el pacte municipal de Vielha amb l’altre força estatal.

Cada elecció té la seva dinàmica, però hi ha unes interrelacions que marquen unes tendències i l’oferta electoral queda condicionada, sobretot en un territori d’un cos electoral tant petit com és Aran. De moment en aquestes eleccions estatals els resultats de Vielha e Mijaran són : PSC 895 vots (870 el 2004); PP 648 (740); CiU 497 (489) i ERC 96 (233). Queda clar que les forces aranesistes surten tocades.

Bona sort Zapatero i aquest cop no menteixis.

...

És absolutament simptomàtic que quan escric més per feina periodística o acadèmica, és quan escric menys en aquest blog. I segurament tenen raó aquells que m’envien e-mails dient-me que cal que em defineixi per les properes eleccions estatals.

De fet, el vot és secret, però per la meva trajectòria és pot ben endevinar cap a on decantaré el meu suport. Però que ningú s’enganyi, no és una qüestió només de sigles, és una qüestió de País. I en aquest petit escrit, només vull demanar el vot per aquells que són partits de sobirania catalana i partits de sobirania aranesa. Que cadascú voti el que vulgui, però en clau catalana i en aquest cas, per extensió en clau aranesa.

Jo vist, treballo i voto a Aran, per tant no em puc extreure d’aquest context polític, encara que avui circumstancialment estigui fora del País.

Jo si fos espanyol segurament votaria PSOE, però és que no ho sóc, independent del meu DNI i passaport, i per tant, com a català i com aranès, haig de votar una força del meu País que defensi els meus drets nacionals i com a ciutadà.

És una autèntica fal·làcia, volgué fer-nos creure que les properes eleccions és cosa de dos: Zapatero i Rajoy. No és només una fal·làcia, és una manera conscient de voler presentar un Estat i una arena política estatal on la veu dels altres, dels que anomenen “els perifèrics”, quedi diluïda i menyspreada.

També s’equivoquen aquells que diuen que Zapatero y Rajoy són el mateix, perquè no és veritat. Un representa un reaccionarisme anticatalà i antiaranès : un autèntic perill de les mínimes llibertats. Rajoy és simplement un reaccionari modernitzat. I l’altre, el senyor Zapatero és un gran mentider i això també és un problema. Queda clar que entre un reaccionari i un mentider, sempre sobreviuràs millor amb el mentider, perquè l’altre et vol simplement eliminar. El PP és un perill a Madrid, a Barcelona i a Vielha, i si jo tingues influència política, només els saludaria educadament pel carrer, però mai els hi faria costat i/o pactaria.

El Síndic d’Aran Paco Boya, seguint en la seva cursa de normalització lingüística de l’aranès, tramet un missatge personal a la ciutadania en llengua espanyola per agafar bacallà entre els votants més espanyolitzats i demana el vot “... por el compañero y amigo Zapatero...”, “... que tanto ha hecho por Aran...”. La rialla hauria d’ésser enorme, perquè el socialisme català i espanyol han fet barbaritats a la Val d’Aran. D’entrada : liquidar el socialisme aranès i posar-lo sota la seva disciplina. Unitat d’Aran avui és una caricatura d’un partit aranès sobirà. Però a més, el socialisme català i espanyol ha portar a Aran la filosofia de l’entreguisme, de l’amiguisme i del sectarisme de carnet.

El gran argument que el Síndic Boya dona per votar Zapatero, és l’acord sobre turisme signat entre el Govern aranès i el Govern espanyol. I ens diu que cal votar Zapatero, perquè l’acord és resultat d’un govern amic. O sigui diu: “... vota al amigo ...”.

Dues coses: L’acord turístic fet entre els dos governs, certament crec que és important. Com que treballem entre pinoxos: dic que l’acord és important, sempre que el que han explicat no quedi condicionat per una lletra petita que no coneixem. No em cau cap anell, per dir i acceptar públicament que és un gran acord. Llavors: on és la perversió?.

La perversió i la filosofia mesquina de Paco Boya és seguir potenciant a Aran la filosofia de l’amiguisme. O és que els socialistes no haguessin fet aquest mateix acord si el Síndic d’Aran hagués estat d’un altre color polític?. Vet aquí la veritat: o són acords de sintonia de carnet o Zapatero no ajuda l’Aran. Voleu més perversió?. Voleu més deslleialtat institucional?. Voleu més barra de reconeixeu-ho públicament?. El de sempre: l’amoralitat com a bandera.

A un reaccionari ni aigua, i a un mentider cal condicionar-lo de tal manera, que les seves pràctiques trileres no és puguin exercir. Això només serà així, sí hi ha al Parlament espanyol forces catalanes, basques i gallegues amb força i sobiranes com a partit.

Un cotxe de segona mà, un estri pels nostres fills, només el compres als que et donen, de paraula i per pràctica, confiança, i sinó ets un insensat mai ho fas a un mentider.

...

La Fundació Catalunya Oberta que és una entitat de reflexió política catalanista i liberal, envia cada dia un e-mail del que anomena "El Calbot", que és com un comentari curt sobre un tema d'actualitat del que és posiciona. N'hi ha molts que no hi estic d'acord o no m'agraden, però avui n'he rebut un que el transmeto a tots els lectors del blog perquè hi pensem:

.

.

Una queixa és un regal

.
"O Catalunya reacciona, o es rendeix", ha exclamat Pujol per demanar el vot a qualsevol que no sigui PP o PSOE. Ara: ateses les enquestes i la bipolarització, no sembla probable que Catalunya reaccioni. S'haurà de rendir, doncs? No. El partits catalans hauran de fer autocrítica i prendre nota. Ja fa temps que l'electorat es queixa i ni Mas ni Carod no en fan cas: tots dos afronten la queixa amb una visió negativa i defensiva. En el màrqueting modern, però, la queixa es valora en positiu, perquè permet a l'empresa (o el partit) corregir el rumb seguint les inquietuds del client (o el votant). Lectura recomanada: "Una queja es un regalo", de J. Barlow i C. Moller.

.

-.
Una reflexió que també s'hauria de fer extensiva a Aran.

...

Des de fa dies estic viatjant i recorrent els diversos llocs on treballo i he estat en moltes reflexions sobre periodisme, cultura, política i associacionisme lligat amb l’occitanisme i he arribat a una conclusió personal : sinó hi ha un tomb radical d’orientació en les politiques culturals occitanes a Aran i a la resta d'Occitània, el panorama és molt negre i s’estancarà en un cul-de-sac.

S’ha polititzat tant la cultura i el periodisme sobretot a Aran, que les associacions culturals i de comunicació que volen ésser independents s’han d’allunyar de la classe política. I allunyar-se dels politics s’ha de fer, tant en defugir el seguidisme de la seva agenda, de les seves consignes subtilment exigides com de les seves subvencions condicionades.

Un pot tenir una concepció política, una línia editorial, però l’associacionisme cultural i el de comunicació no és pot plegar a cap polític, ni a cap administració pública, sigui del color que sigui.

Des de fa setmanes uns quants estem vestint un discurs i una pràctica de fer política cultural occitana des de la independència, des de la pluralitat autèntica i des de l’auto-finançament i per això ens obrirem a muntar, dirigir i rendibilitzar qualsevol activitat cultural d’arreu, per aconseguir diners per fer activitats de cultura occitana.

La cultura occitana i aranesa té molts problemes sobretot d’acceptació social, però si a més és polititza i s’institucionalitza com cada dia més i de forma brutal s'està fent a Aran, encara tindrà un rebuig superior.

Ja passava en l'època Barrera-Sans i ara passa en l'època Boya-Vergés. El Conselh Generau d’Aran en cultura, hauria d’ésser com un moderador d’un debat, que passa desapercebut i llavors és valorat, perquè en realitat no és el protagonista.

...

Feia goig veure la festa popular del llançament de la traducció catalana de l’últim llibre de la saga de Harry Potter que l’editorial Empúries va preparar a Barcelona. El fenomen mundial dels llibre sobre Potter ha estat una important contribució a fer aficionats a la lectura i això és tota una proesa.

L’edició catalana de l’últim Harry Potter ha coincidit, en dia i hora, amb la venda de les edicions espanyola i gallega. I perquè no hi ha una edició en aranès /occità?.

La traducció a l’aranès d’un llibre sobre Potter no seria un fet important per la normalització lingüística? I sobretot per la normalització de la lectura en aranès?.

Una operació editorial com aquesta, val molts diners i seria difícil desprès aconseguir uns mínims guanys i això fa que cap privat és pugui llançar a una operació de traducció a l’aranès de la saga Potter.

L’administració pública aranesa i catalana en comptes d’invertir d’una manera errònia en traduccions que encara no caldrien, (exemple: les traduccions d’autors catalans en comptes de prioritzar-ho d’altres llengües que el lector aranès no sap); en comptes d’aquesta política erràtica: seria bo que popularitzes la llengua invertint en operacions adreçades al gran públic i sobretot al públic jove.

I això fet des del rigor i sobretot des de saber estar en les coses de l’actualitat i de la modernitat. Tot plegat massa regust de naftalina a Aran, que causa el rebuig i l’avorriment de la joventut.

...

Una de les coses que fa més ràbia de tot el soufflé que està sent el govern Boya d’Aran, és el canvi tant radical entre el que deien quan eren a l’oposició i el que diuen ara. I no fa més de 9 mesos !!!, més o menys.

Ningú recorda quan denunciaven una i una altra vegada els sous dels alts càrrecs de l’administració aranesa de l’anterior govern?.

Fins i tot, a més de denunciar-ho a Vediau, varen fer córrer un escrit anònim -(ja començaven aquesta pràctica de l’anonimat per embrutar)-, en el que especificaven els sous del govern i de càrrecs de l’administració com l’Hospital.

Desprès els seus altaveus als mitjans de comunicació d’Aran se’n varen fer ressò (sic) : d’un paper anònim!.

L’equip Boya sempre ha demanat transparència i sempre ha estat demagògia, perquè mai l’ha exercida. Boya com a parlamentari del Parlament de Catalunya ha fet el que ha volgut i mai ho ha explicat als ciutadans d’Aran. Algú sap que ha fet i que fa el diputat?. I també, mai ha volgut explicar el que cobrava.

Molt dir, molt pontificar, molt alliçonar, molt xulejar, molt tapar escàndols, però sempre s’ha reservat explicar el que el diputat, avui també Síndic, s’embutxaca cada mes.

Paco Boya cobra cada any: 82.201,39 euros (vuitanta dos mil dos cents un euros amb trenta nou cèntims) o sigui, pels que encara pensen en pessetes: 13.645.366 pessetes.

No faré la trampa que feia l’exConselher Antonio Asensio en els seus "papers anònims" en els temes dels sous i cal dir que les assignacions dels diputats, tant les fixes com els complements, estan subjectes a les normes tributaries de caràcter general.

A Boya li surt a compte ésser diputat del PSC, encara que trenqui la dignitat institucional del càrrec de Síndic d’Aran -per continuar sota la disciplina d’un grup parlamentari- i hagi destruït la sobirania d’un partit aranès.

...

...................................

Peter Callesen

Holding on to Myself (detall), 2006.
De la sèrie "Papercut".


...

Kosovë és independent !!!

.

.

Sempre que un País aconsegueix la independència em sento feliç i sobretot esperançat, perquè algun dia el meu País també aconseguirà la llibertat.

.
El govern espanyol de Zapatero ens deia que Catalunya no té res a veure amb Kosovë, i també ho han dit sobre el País Basc. Però el cert és que, per vergonya de tots, el govern espanyol no reconeix el nou Estat sobirà de Kosovë, segurament, millor dit: segur, perquè si que té molt a veure amb les nostres llibertats.

.
En no sé quina concentració hi havia una pancarta que resumeix allò que haurien de reflexionar molts espanyols de tots el colors politics: “Qui nega el dret dels pobles no és pot anomenar demòcrata”.

...

És interessant i important que s'hagi acordat potenciar la “Fira de l'oci, moda i turisme” que és denominarà “Vielha Activa”. També és interessant que sigui un acord entre administracions: l'Ajuntament de Vielha, el Conselh Generau d'Aran i la Diputació de Lleida. Com és obvi, pel lloc de desenvolupament del futur esdeveniment firal, l'Ajuntament de la capital d'Aran té i tindrà un major protagonisme. La foto de la presentació és d'antologia, encara que m'hi falta en Pau Perdices.

La fira la organitzarà l'empresa “Activa Media Group”. Com a ningú se li escapa el nom “Vielha Activa” té una doble lectura empresarial i l'empresa ven la fira com a cosa seva. La paraula “Activa”, tant en la denominació de l'esdeveniment com en el nom de l'empresa, ajuda a aquesta doble lectura. Però està bé, és un joc de màrqueting.

“Activa Media Group” és una empresa de fora d'Aran. I com que no hi ha més cera que la que crema, els aranesos han de buscar a fora tot allò que no tenim al País. Però ja seria hora que algú quan organitza coses a Aran intentes fer-ho amb la mirada llarga i no curta d'un esdeveniment efímer.

M'explicaré: No se si és podria fer per normativa o simplement per un acord voluntari entre les administracions i les empreses de fora contractades, però quan és firmes un conveni per potenciar un projecte a Aran, s'hi hauria de contemplar un punt que obligues a l'empresa contractada a incorporar en la preparació i realització de l'esdeveniment, com a pràctiques, a persones que viuen i treballen a Aran. No és només una qüestió de joves en període de formació, també de funcionaris en ganes de reciclar-se. I no només és una qüestió per quan l'administració potencia alguna activitat directament, sinó també hauria d'ésser quan una entitat o associació organitza alguna cosa contractant empreses de fora, però hi ha una subvenció d'alguna administració aranesa.

El que és tracte és que el nostre capital humà és recicli constantment i no hagi o de desenvolupar-se professionalment a altres contrades, o que estigui veient constantment la organització d'esdeveniments al País per empreses de fora, sense cap possibilitat d'intervenir.

Aquest seria un benefici a la dinamització social d'Aran, potenciant política formativa professional aprofitant l'experiència de les empreses que és contracten.

L'administració pública ha de crear el camp de joc i és la societat civil la que juga en la producció i per això necessita reciclar-se constantment. Penso que aquesta és l'autentica governabilitat de proximitat, que precisament no és la que et col·loca en una comissió només perquè opinis, sinó la que et crea el context, en la que tu et pots desenvolupar. Aquesta és la diferencia entre una política intervencionista i una política oberta.

...

....................................


...

Un Govern aranès sense valors? (i II)

En l'estratègia cap aconseguir el govern aranès, “Paco Boya i equip” varen utilitzar unes tàctiques que ara, com un bumerang, els hi torna en contra i els hi dificulta un govern constructiu repercutint evidentment a tots els ciutadans d'Aran.

La tàctica més escandalosa va ésser utilitzar la sanitat com a arma per crear neguit social, desprestigiant als professionals de l'hospital. D'episodis de les seves pròpies famílies a l'hospital en varen fer una abusiva categoria general. A més, varen donar un espectacle d'hipocresia enorme, acomiadant, sense contemplacions, el segon de la línia de comandament, deixant intacte els autèntics directors dels suposats mals. Ara és va treballant, però encara ningú ha tret la merda que havien llençat per tots els serveis. Tot plegat va ésser un atac als valors professionals i és constata que pel poder poden destruir a qui sigui.

L'altra tàctica va estar i segueix sent, el no propiciar el valor de l'esforç. L'equip de Paco Boya ha llençat un doble missatge a la joventut d'Aran. El primer és constatar amb les seves pràctiques al govern, que el partit i el clan son les vies més adequades per aconseguir treball i un bon sou. És igual l'experiència professional i és igual el nivell d'estudis fets, el més important és la situació en el clan. I així han col·locat gent absolutament novells, que els hi han atribuït un sou espectacular, doblant el que és pegava anteriorment en aquelles places. Tot això contrasta enormement amb els sous dels funcionaris amb llicenciatura i amb anys d'experiència. I això fa que molts funcionaris “amics i enemics”, estant que trinen, perquè tenen raó quan diuen que no són valorats.

El segon missatge encara és més pervers: que tots els estudiants no és preocupin, que si fracassen en els estudis o no els tenen, sempre se'ls poden inventar en els seus currículums. És absolutament escandalós que el Síndic Boya s'hagi inventat un currículum i el tingui penjat en el Web oficial del Conselh Generau d'Aran. Amb una redacció volgudament equivoca el Síndic ens diu que: “...a corsat Sciéncies Politiques ena Universitat Oberta de Catalonha...”, (“...ha cursat Ciències Polítiques en la Universitat Oberta de Catalunya...”). Que redactat d'aquesta manera, per a tothom d'aquí i de fora, i com en el llenguatge de la pròpia comunitat educativa, sembla com s'hi tingués una llicenciatura de polítiques. Però en realitat no és així. Quan un té seminaris, cursos o hores lectives de la matèria que sigui, però no té cap titulació o són estudis no reglats, s'ha d'especificar (sobretot si és fa política), però evident els aficionats al joc d'aparentar, havien de fer creure que en realitat és tenen uns estudis que no és tenen. Déu n'hi do el missatge que s'envia als nostres estudiants.

La tercera tàctica és haver utilitzat sectors xenòfobs aranesos, per aconseguir el poder. Perquè quadressin els números per guanyar, no l'hi va caure cap anell a Boya, de buscar el suports, sobretot de joves, d'una conducta deplorable en termes democràtics. I encara més, abans en el partit i ara en el govern els ha col·locat en el seu entorn, contaminant la Institució aranesa de persones que promouen l'exclusió. És la nova xenofòbia aranesa de guant blanc, és la qui et convida a sortir d'Aran per qüestions d'opinió. La discrepància, la polèmica i la denúncia et poden costar que et convidin a marxar, sinó et faran la guitza tant com puguin. Fins el punt que des del blog del Síndic Boya, que s'hi arriba des del Web del Conselh, és pot llegir tot un discurs excloent. Boya apunta per escrit i els exaltats fan la feina bruta, quasi sempre utilitzant, d'una forma encara més covarda, l'anonimat. En tenim últimament l'exemple del càrrec de confiança del Síndic, que acull a les seves pàgines d'Internet “informacions” difamatòries i anònimes, tot sempre sense contrastar. Tot un abús institucional, una falta de deontologia professional del que acull els missatges i un dèficit de cultura democràtica.

Si com argumentava en la primera part de l'escrit editat anteriorment (06 / 02 /2008), no hi ha la defensa dels valors com a País, ni dels valors institucionals, i com veiem ara, tampoc hi ha la defensa dels valors professionals, ni dels valors de l'esforç, ni dels valors democràtics, ni dels valors de la convivència i de la integració, és legitim preguntar-nos si l'actual govern d'Aran té valors.

...