Kandinsky !!!

Una xerrada per a motivar. 
Són 5 minuts i 21 segons per escoltar. 
Dedicat al meu entorn. 
CLICA: play

Unió Democràtica de Catalunya ja és un problema greu per la campanya del “Sí a la independència de Catalunya”.

Encara que Unió avui, fonamentalment és un lobby per remenar les cireres, sempre he defensat que calia tenir-los a prop i donant-los-hi protagonisme, però ara no es pot suportar el seu cinisme i la seva campanya de la confusió.

Duran i Lleida, un polític analògic per contraposar-lo a un polític digital o sigui modern, ja no pot complir la missió de ser el negociador del Govern de la Generalitat a Madrid. Només negocia en nom seu, forma part de la seva supervivència política.

Si els Consellers de la Generalitat d’Unió fossin conseqüents, haurien de deixar el Govern perquè aquest Govern Mas té el projecte del Sí a la plena sobirania.

Però no hi ha por que ho facin, son l’exemple més obert del sector cínic del nacionalisme català. Un vergonya pel poble de Catalunya i això fa mal. Una autèntica pena.

Aquesta és la imatge que transmetem a tots els voluntaris i professionals que fem premsa universitària a Lleida. D’això se’n diu: actitud emprenedora.

El nou LO CAMPUS 21

SUMARI: Clicar aquí

No us podeu perdre les cançons de la Norah Jones. Escolteu “Don’t Know Why” cantada en directe, del treball “Come Away with Me”.

Avui diumenge a la tarda comencem a la redacció de LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI el nou curs acadèmic. Per demà ha d’estar fet el diari i també surt un nou número de la revista amb una edició molt llarga de paper com també una versió digital.

L’associacionisme és la base d’aquesta premsa universitària, ara l’objectiu és acabar amb format de cooperativa universitària. A més, per seguir totalment independents haurem de promoure el micromecenatge.

Serà un camí duríssim amb un staff universitari a la contra com sempre, però exercir la llibertat d’informació i opinió mai ha estat fàcil i tots nosaltres ho hem de saber. La democràcia a la Universitat de Lleida (UdL) és tant fina i tant d’esquena al País, que haurem de remar en un mar d’interessos que cansa molt.

--------------------------

Il·lustració: © 2013 Vitogoni

Veig moltes pel·lícules a traves de l’ordinador i això em permet parar-les i tornar-hi en un altre moment. Així s’acaben alguns dies quan en ve la son i en començo d’altres. Segurament la pel·lícula “Novecento” del Bernardo Bertolucci, en la versió que he vist aquest estiu de cinc hores, és la més llarga que he vist i la vaig fer durar tres dies.

Avui he acabat “Before Sunset” del director Richard Linklater. (En català a TV3 l’any 2008 en varen dir “Abans de la posta”, encara que m’hagués agradat més “Abans del capvespre”).

És una pel·lícula quasi teatral on tota l’estona és la conversa de dos personatges amb el fons de Paris. Una pel·lícula independent, una pel·lícula d’opinió sobre les relacions i una pel·lícula d’amor on l’actriu Julie Delpy n’és l’estrella total. (No explico més, perquè odio que m’expliquin el guió abans, ni que sigui un esbós. Tot i que aquesta pel·lícula ve d’una altra “Before Sunrise” i continua en una altra “Before Midnight” ).

La bellesa de la Julie és tan interessant, que atrapa. Potser enganya i la seva bellesa amaga una impresentable, però el seu historial descobreix una actriu, una directora, una escriptora i una cantant de qualitat. (Curiós sentir-la cantar la seva cançó “Je T’aime Tant”, mentre apareixen els rètols de crèdit finals de la pel·lícula).

L’endemà del magnífic 11 de setembre d’enguany, recordant petits moment emotius, guanya per a mi personalment sentir cantar a Alidé Sans la cançó i himne “Aqueres Muntanhes”, a l’acte institucional de la Diada.

La “Via Catalana” ha tingut un valor simbòlic indiscutible i un èxit polític de primer ordre, que portarà unes conseqüències polítiques que properament ja anirem veien. Fou tota una mobilització de maduresa patriòtica i d’una projecció internacional molt efectiva.

Però a mi les petites coses són les que m’emocionen i la cantant aranesa Alidé em va robar el cor. Quan trobi la gravació la penjaré perquè gaudiu del moment : fou impressionant.

Bona Diada !!!

El poeta nord-americà E.E. Cummings té un poema que acaba així :

… (i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands 
the voice of your eyes is deeper than all roses) 
nobody, not even the rain, has such small hands

Que en una traducció lliure, diu més o menys:

... (no sé que hi ha que en tu que es tanca

i s’obre, però alguna cosa en mi entén

que la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses)

ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites

... ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites ....... 

Torno al blog després d’un petit silenci de vacances.

He llegit i escrit molt. He vist moltes pel·lícules . He estudiat i m’he reconvertit al Windows 8 i a tota una última generació de l’auto-edició. Ha esta una odissea i encara no domino tot l’entramat informàtic que ha entrat a la meva vida domèstica i professional.

Tinc un dèficit alarmant de vitamina B12, a la vegada que tinc un desfermament també alarmant d’emotivitat.

El Marc s’ha fracturat el maluc. 

Voluntariat i Treball

a LO CAMPUS,

LO CAMPUS DIARI

i Suplements

Curs 2013-2014

15 Llocs per a voluntaris

i  5 Ofertes de Treball per a estudiants, professors, administratius o de fora de la comunitat universitària

Veure  les condicions a : LO CAMPUS ... CLICA AQUÍ

Durant uns dies he tingut pànic informàtic.

Tot i que ho han amagat, més de 48 hores alguns servidors de blogger  o sigui on tinc aquest blog, no ha funcionat.

Costa tant acceptar que la culpa és seva, que el pobre usuari, no tècnic com jo, va boig buscant el problema informàtic i netejant historial, cookies... etc, etc.

A més tota la xarxa d’e-mails meva, ha desconnectat la seva estructura de lligams i e-mails meus entrats via “diaricivic” o via “jrcatalunya”, no els he vist a temps. Tinc una immensitat d’e-mails sense contestar. A més l’entrada “occitania” està desconnectada.

Només faltava que no pugues entrar a Amazon, com ha passat etc etc.

A més quan va ploure a bots i barrals a Lleida, varen desconnectar la llum més d’un cop i el meu sistema informàtic està ressentit i dolgut.

Prou pànic tinc de la vida real, que ara em faltava el pànic digital !!!.

Desprès de llegir el llibre “What Would Google Do?” de Jeff Jarvis i de patir el pànic informàtic o sigui de dependència informàtica, canviaré alguna de les qüestions estratègiques de LO CAMPUS DIARI.

Aquest: “I Google com ho faria?” M’ha fet pensar com Google faria el diari digital de premsa universitària que dirigeixo i segur que hi faria canvis. Intentarem, amb calma, encertar-la. O sigui novetats per setembre.

El LO CAMPUS / Especial Estiu (edició Lleida i Aran), ja està acabat i al forn.

E-mail a Xavier Moncayo, Director  de Comunicació i Relacions Institucionals de la Universitat de Lleida (UdL):

Assumpte: Hola senyor comunicador

Text:

Benvolgut senyor,

Demà publiquem a LO CAMPUS DIARI aquesta petita notícia:

Més de 150 persones van assistir a l’acte de presentació de la nova junta dels Antics Alumnes  i del projecte Alumni UdL

Més de 150 persones van assistir a la presentació de la nova etapa dels Antics Alumnes i Amics de la UdL i del  nou projecte Alumni UdL que tingué lloc a la Sala Víctor Siurana.

Hi estaven representats tots els sectors que han de jugar un paper fonamental a Alumni UdL: empresaris, alumnes, col·legis professionals, professorat, professionals, antics alumnes, PAS i amics (persones que no han estudiat a la UdL però s’hi senten vinculades).  També hi van assistir nombroses autoritats locals i parlamentaris.

El president d’Alumni UdL, Josep Maria Moragues, els va demanar la implicació a un projecte que vol donar eines als nous titulats de la UdL per desenvolupar la seva carrera professional i prestigiar i difondre els estudis i la producció científica de la Universitat de Lleida arreu del món. També va destacar que Alumni UdL vol ser una xarxa internacional on hi participin els alumnes d’altres països que han estudiat a la UdL (Erasmus, Jade, Xina i altres programes de mobilitat internacional) i que vol que es converteixi en una xarxa eficient i útil per la societat.

En Josep Maria Moragues, el rector i el president del Consell Social van coincidir en assenyalar que sense l’existència d’una universitat a Lleida el nostre territori no tindria el capital humà i intel·lectual per crear ocupació, riquesa i espais de cultura.

Text : Web del  nou projecte Alumni UdL

Fotografia: UdL

[Nota editorial: Ni aquest diari digital LO CAMPUS DIARI, ni el bimensual LO CAMPUS, ni l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL varen ser invitats a la presentació. Aquesta és la raó que no publiquem un text d’elaboració pròpia.]

-----------------

Com pot es pot entreveure, estem molestos.

La redacció ha rebut de vostè algun escrit demanant-vos que aprofundíssim en algun tema. Gràcies, farem el que puguem.

Però ja ha passat el suficient temps perquè normalitzeu les coses al vostre Gabinet de Premsa respecte LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI: fa més d’un any que no rebem cap nota de premsa oficial de la UdL i això és un escàndol. (Seguim castigats?).

Suposem que les notes de premsa depenen de vostè.

En definitiva, un dia o altre ens hauríem de veure per resoldre la quantitat enorme de problemes que tenim.

A part d’alumne de la UdL, sóc president d’una associació universitària de la UdL i des dels òrgans oficials de la universitat hauríeu de tenir un tracte més exquisit amb la gent de la casa.

Tinc un bon record professional del vostre treball a turisme i estic completament segur que d’un vegada professionalitzareu la comunicació a la UdL. SINERGIA: recordeu la paraula?

Una salutació.

Joan-Ramon 

Aquesta setmana comença per a mi, malgrat l’estiu, el nou curs acadèmic 2013-2014.

Tot i que estava a punt de fer el salt definitiu cap a Barcelona, viuré un nou any a Lleida capital: Un nou any a la Universitat de Lleida. Un nou any publicant LO CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. Un nou any al mateix pis. Un nou any amb la mateixa redacció de premsa. I un nou any editant digitalment LO CAMPUS DIARI, obert a totes les universitats dels Països Catalans.

O sigui : un nou any d’economia de guerra.

I la nova etapa ha començat al CAP de Cappont de Lleida: pròstata, colon, pell, oïda,  potència mental i memòria.

Estic en un tobogan de joves que corren a la “Fórmula 1” i jo vaig amb un Citroën dos cavalls. La derrota està cantada .... tret que em marqui els objectius a la meva mida i em reforci l’autoestima.

Estic tornant als meus vicis que es poden explicar: novel·la setmanal i pel·lícula diària. (Acabo de llegir la novel·la de Joan Agut, “Coses de família” i estic acabant de veure totes les pel·lícules d’Alfred Hitchcock).

Em sap greu ser tant avorrit....

*

He llegit la novel·la “La veritat sobre el cas Harry Quebert” de Joël Dicker, ara n’haig de fer una presentació i crítica  per a LO CAMPUS DIARI. Serà la primera crítica de la nova secció : e-Books.

Un bon i entretingut thriller als USA, d’una estructura narrativa molt ben feta. Escrit per un “noiet” suís,  que no arriba als trenta i que la seva provocativa joventut corre per tota la novel·la.

Temps de lectura: 21 hores 15 minuts.

Puntuació  ( del zero al deu):  un set.

Recomanació: s’ha de llegir.

No tinc ni la mínima idea de com fer la crítica, però de fet més que una acurada crítica literària, el que farem és un nostrat acompanyament al lector perquè llegeixi el llibre. Segur que l’interessar saber les versions digitals que es troba, sí en ePub o en Kindle. I si comprar-lo a Amazon, Google Play o a Edicat es pot estalviar uns euros.

La idea és que, sinó és un potentat, que s’oblidi de comprar l’edició en  paper i que  llegeixi e-Books. No nomes perquè són a meitat de preu, sinó perquè encara es poden trobar més barats. Però atenció: a la vegada, no ha de parar d’emprenyar a les biblioteques de les Facultats perquè ells sí, comprin el llibre en paper. Sobretot perquè desprès, encara que l’hagis llegit, sempre és interessant tocar paper per recordar-hi trossos estel·lars.

Hi ha qui li agrada l’olor del paper i la tinta, a mi a més, m’agrada l’olor del tòner, la textura del ratolí i la cromàtica de la funda de la tauleta. La meva millor amiga es diu Hewlett de Hewlett-Packard.

Aquest començament de curs vaig cometre un error a la Universitat de Lleida i això em va passar precisament per l’edat que tinc i que com a sènior estic cursant  el grau de Medicina a la Facultat corresponent.

Jo no tenia els diners per matricular-me i molt menys encara, diners per “comprar temps” per estudiar. I vaig demanar una beca tant al Govern espanyol, com el de la Generalitat de Catalunya. Uns i altres me la varen denegar. Els espanyols perquè no estava matriculat i els catalans perquè faltaven papers de les meves convalidacions en el meu expedient acadèmic. (Tema encara pendent i que ara només pot desencallar el Síndic de greuges de la UdL).

I és que a la meva edat, vaig fer un raonament fals: Primer demanar la beca, tenir-la atorgada i desprès formalitzar la matricula, doncs no va així. La lògica i la maduresa no son un plus, son un inconvenient. Primer et matricules, desprès et deneguen la beca i desprès et desmatriculen. Tot això amb el curs tirant endavant i en plena competició d’exàmens i avaluacions continuades. El curs acadèmic comença el setembre i el febrer o març et pots trobar al carrer.

La tutoria de la Facultat de Medicina és d’un negligència descominal i els importa una merda la vida de l’estudiant. L’estudiant té vida a l’Aula i té vida econòmica i sobretot aquesta ultima influeix en el seu aprenentatge. Doncs, ni idea sobre beques, qüestions administratives i ajudes. Cap solució, cap suport: i són metges de família!!!.

Em sembla que mai he odiat tant a ningú, com odio als metges que “juguen” a gestors.

Demà publiquem a LO CAMPUS DIARI la noticia que la Universitat de València permetrà pagar la matrícula en mensualitats i fer anul·lacions parcials per motius econòmics. 
Almenys algú té cervell i facilita les coses. !!! 

President Mas no sigui cas que us hernieu i no agafeu un helicòpter  i viatgeu a la Val d’Aran!!!

Ens heu d’enviar els Consellers d’Unió?

Ens heu d’enviar la segona divisió?

El que vareu guanyar un dilluns (Festa Nacional d’Aran) ho perdreu durant la setmana. (I tornarà a ploure i tornaran les riuades. I les riuades seran polítiques).

Qui no sap gestionar una crisi, no fa acte de presència i a més no ho sap comunicar, és un mal governant.

Vostè mateix !!!!.

Tinc pendent un article acadèmic i un de periodístic, de com la Generalitat de Mas i el seu partit, tracten la qüestió aranesa. També és important analitzar com les altres forces polítiques i els mitjans de comunicació tracten la qüestió.

La Festa Nacional d’Aran -molts s’obliden del “Nacional”- de dilluns passat, era una bona ocasió per les anàlisis, però el desglaç, la pluja, els rius i les inundacions han canviat les prioritats.

I precisament quan hi ha una emergència és llavors que encara es veu més que en pensa cadascú d’Aran com a poble. La pràctica no enganya.

Hi ha moltes coses a explicar i reivindicar, però encara estem en qüestions de concepte bàsic i de llenguatge.

Els catalans encara no podem veure Aran com un País i no com una Comarca?

Això no és només una qüestió de llenguatge, té molt més calat polític, que fins hi tot repercuteix a l’hora de canalitzar i netejar els rius. 

Acabo de llegir el llibre “Inferno” de Dan Brown amb traducció catalana  d’Esther Roig. I val a dir que m’ha divertit.

Brown és un escriptor de best-sellers com “El codi Da Vinci” i de sempre el món literari seriós l’ha vist més, com un escriptor d’obres de màrqueting  literari que de literatura en majúscules.

Potser és així, però el cert és que aquest escriptor ven centenars d’exemplars de la seva obra traduïda  a múltiples idiomes inclòs el nostre, i que té un exercit de lectors contents.

Com que jo buscava oci, distracció i literatura amb un relat clar, fàcil i engrescador: “Inferno “ m’ha satisfet. Si a més l’acció passa a Florència,  basada en la “Divina Comèdia” de Dante Alighieri, encara més per interessar-me. Sobretot perquè la acció i la ficció passen sobre fets històrics totalment real i això encara fa el text més interessant. I sí a més, puc fer una botifarra als fonamentalistes de la literatura, llegint el que em plagui, encara més content.

Certament avui tot el moviment editorial entorn Dan Brown té un alt component de màrqueting, només cal veure de quina manera rocambolesca es varen fer les 7 o 8 primeres traduccions del llibre “Inferno”, tancats als traductors durant més d’un mes a un despatx de la ciutat de Milà, sense poder treure res del lloc de treball, per preservar la informació i fer el llançament universal de l’obra al mateix temps i sense fugues. Primer foren els traductors vinguts de cada país i desprès foren un correctors vinguts també de fora.

A nivell personal el màrqueting i una eficaç acció de venda, m’ha acabat atrapant al llibre: jo n’he llegit una versió digital.

Primer l’edició digital me la van oferir regalant-me uns sis capítols en obert, perquè jo en fes una lectura. Desprès en varen oferir l’obra en “Edició bundle”, que vol dir conjuntament amb una altra obra del mateix autor, i no només el preu era molt bo, sinó que a més de  “Inferno” et deixaven llegir uns altres sis capítols més en obert, com a prova gratuïta.

Amb uns dotze capítols llegits molt interessants era difícil que no caigués en la temptació de llegir l’obra completa o sigui fes la compra. A més per acabar de maxacar-me : en digital l’obra conjunta de dues obres, val a un preu, quatre vegades inferior al preu en paper a llibreria. Tot màrqueting pur,  però extremadament beneficiós pel lector.

Però m’ho he passat bé i ara em queda per llegir a l’ordinador l’altra obra de Brown, que és “El símbol perdut”.  En parlarem.

Mentre estic treballant per escriure sobre il·lustració mèdica i il·lustració científica en general, m’he topat amb el treball gràfic de Carles Puche i el trobo excel·lent. Mireu, sinó, aquets ulls de diferents especies faunístiques. Il·lustració publicada al llibre de la Universitat de València: “Origen de les especies de Charles Darwin” de Juli Peretó-Andrés.

Les il·lustracions dels llibres de medicina són extraordinaris, com els de les ciències naturals, són una eina essencial en estratègies de docència. Com dirien la canalla : “... jo flipo...”.

Mireu-los bé i a què reconeixereu alguna mirada quotidiana del vostre entorn.

Mireu-los bé.

Passejar-se pel món de les universitats valencianes per preparar cada dia el LO CAMPUS DIARI, un es queda horroritzat de veure com tracten el valencià. I que passa? Doncs com sempre, tirar pel dret i propiciar la “mentida patriòtica” que és fer veure que tot va bé en qüestions de llengua.

Exactament em passa amb l’aranès.

Arriba avui a la meva taula de treball la noticia periodística que diu com a titular:  “El Parlament de Catalunya demana ajornar el projecte que dóna a l'Institut d'Estudis Aranesi el caràcter d'acadèmia de l'aranès”.

I com a text:

“La Comissió de Cultura i Llengua del Parlament de Catalunya ha instat aquest dijous al Govern "a deixar en suspens per un període de tres mesos, com a pas previ a la seva aprovació, el projecte de decret pel qual s'atorga a l'Institut d'Estudis Aranesi el caràcter d'acadèmia de la llengua occitana, aranès a l'Aran".

Així mateix, la cambra catalana ha reclamat "establir, en aquest període, un procés de diàleg per la recerca dels consensos necessaris que s'han de fonamentar en un procés d'aquestes característiques".

El PSC ha presentat una proposta de resolució sobre aquest tema. ERC n'ha presentat una esmena i és finalment aquesta la que s'ha votat i han aprovat tots els grups”.

O sigui en Paco Boya d’Unitat d’Aran a traves del PSC intenta frenar els moviments d’en Jusèp Loís Sans, un híbrid entre ERC i CiU, que té la responsabilitat de la llengua al Conselh Generau d’Aran.

Allò que no saben arreglar a Vielha, ho intenten arreglar a Barcelona. I continua la brega, la “bronca” i el suïcidi cultural.

En Sans i companyia s’equivoquen profundament, però profundament. El més fort és que ho deixaran tot arrasat i hauran de contractar al Màgic Andreu perquè els hi posi una medalla.

Seguirem amb la “mentida patriòtica”: tots son collonuts i l’aranès funciona molt bé. Tothom a la Val d’Aran pot viure plenament amb la seva llengua nacional. Es clar que això només passa, entre d’altres, al menjador de casa del senyor Sans, mentre discuteixen quina nova putada fan a l’altre clan.  

Comiat de l’amic

Baixà del cavall i oferí
la beguda del comiat.
Li preguntà
on anava i per què havia de ser així.
Li parlà amb una veu suau:
Amic meu, la sort no m’ha estat
propícia en aquest món.
On vaig? Vaig a vagar
per les muntanyes.
Busco repòs
per al meu cor solitari.
Torno a la meva pàtria, a la llar!
Mai no tornaré a allunyar-me’n.
El meu cor està tranquil i espera la seva hora:
L’estimada terra floreix
a la primavera pertot arreu
i reverdeix novament.
Arreu i eternament
el cel resplendeix de blavor a l’horitzó!
Eternament... Eternament...
Eternament... Eternament...
Eternament... Eternament...


(Estrofes finals de La cançó de la terra de Mahler. En conjunt, es tracta d’un recull de poemes (Die Chinesische Flöte) d’autors xinesos recopilat i traduït a l’alemany per Hans Bethge.)

Bon viatge !!!

Ja s’ha trencat definitivament poder fer res de l’Any d’Occitània a Lleida convocat per l’Ajuntament de Lleida. L’Alcalde Ros i companyia són d’un sectarisme increïble. Amb calma escriurem sobre el tema, ara treure’m dos articles del LO CAMPUS que està a punt d’entrar a impremta i explicarem amb detallat com Ros instrumentalitza el tema d’Occitània per modelar una imatge d’enrotllat “identitari”.

També hi ha una Setmana Cultural de l’Aran oficial, on són els altres els sectaris. Potser que ja està bé posar-hi els amiguets i la dona en l’esdeveniment. No son ni capaços de fer una setmana unitària, transversal, que reculli totes les sensibilitat de la Val d’Aran. Es mereixen el que tenen. No hi ha dret el que fan, son uns autèntics poca vergonyes.

Catalunya, Aran i Occitània s’han de poder construir d’una altra manera.

Escolteu bé l’anglès, perquè és brutal !!!

La mort de Pere Formiguera em retorna a la crua realitat, que cada dia que passa, no torna. A la merda centenars de “coses” que no son imprescindibles i reforcem amb passió cada moment !!!

En Pere passarà a la historia per les seves fotografies que renoven tota una estètica d’imatge i d’intervenció directa: retocant i enriquint subjectivament la fotografia. La seva obsessió per la cronologia i les sèries de rostres que ens mostraven el pas del temps de família, amics i coneguts seran recordades i també serà la nostra memòria històrica.

Jo el recordo quan estudiàvem junts, quan teníem complicitats: he perdut un altre referent. Amb l’Oriol ja van dos. Tots més joves que jo.

---------------------------

A LO CAMPUS DIARI : “In memoriam del fotògraf Pere Formiguera” … CLICA AQUÍ

Mentre escric per publicistes, agencies de comunicació i feines variades, participo en discussions sobre on és la línia de comunicació del bon gust i del mal gust, del que és cutre o kitsch, del que es pot posar i del que no, en les xarxes socials. Tenint present, que la comunicació és por empreses privades i elles marquen la pròpia imatge o millor dit, nosaltres hem creat una imatge corporativa per a elles.

En un Facebook una empresa de llenceria, en una de les seves entrades de text sobre “tangues” molestos i roba interior, un company hi va incloure la fotografia que reprodueixo. La empresa ha criticat la imatge i s’ha decidit “congelar-la”, per altra banda cosa impossible, perquè milers de persones ja l’han rebut en el seu compte de Facebook, perquè la companyia té milers “d’Amics”.

Aquesta fotografia és de mal gust?

Tothom té el seu imaginari amb pel·lícules incloses, que l’han marcat per sempre. Aquesta és l’última pel·lícula que vaig veure amb la meva mare al cine Coliseum de Barcelona, abans que moris. Bell i vell record de 1970.

Follar-se a les de primer

Quan era jove, als anys 70, vaig estudiar a una universitat anglesa tota una llicenciatura. Llavors no hi havia Erasmus, ni res semblant i qui viatjava majoritàriament era per fer postgraus. A la meva universitat hi havia molta dinàmica associativa i hi havia una associació atípica : era una associació dedicada exclusivament a denunciar als professors de primer curs que “s’enrotllaven” amb alumnes seves.

A Anglaterra es donava el fenomen –ara no ho sé- de que estudiants molt joves, provinents d’escoles, per entendre’ns de batxillerat, arribaven a la universitat i quedaven emmirallades pel professorat, adoraven als seus nous profes, i aquests en manada follaven pels descosits.

L’associació denunciava  l’abús  d’autoritat del professor, que tot i que tot era consentit, deien que “abusaven” de les ingènues alumnes. Elles i ells, perquè el fenomen, encara que era menor, es produïa en relacions homosexuals i bisexuals. També l’associació enfocava la seva campanya per obrir els ulls a les “il·luses” estudiants.

No cal ni dir que les fundadores de l’associació eren titllades d’amargades, producte tòxic de males experiències i fent una traducció lliure de l’anglès, els hi deien: “les mal follades”.

Curiosament aquest fenomen l’estem veien a les universitats de Catalunya. Tot és legal, ningú força a ningú, però ja comença el fenomen a adquirir unes dimensions, almenys per a ser analitzades.

A mi m’importa una bleda a qui es folla cada professor  o professora de primer curs, prou feina tinc jo personalment amb el professorat, però imagineu l’estudiant de primer curs a Lleida, que acaba de sortir del Col·legi Cor de Maria, que comença il·lusionada una carrera molt volguda, que troba un professor “eixerit” que acaba admirant i si a més el tio o la tia, es passa el dia tirant la canya, quasi segur que hi haurà marro.

Però tranquils : Tot normal i llibertat per a tothom. Aquí no hi ha perill que es constitueixi cap associació de l’estil que he explicat. Que un mascle profe es folli a una de primer, és tema de conya i admiració pels col·legues a les trobades de descans entre classe i classe. n

PRIMER DE MAIG, Dia del Treball

Un petit fragment de la pel·lícula "Novecento"de Bernardo Bertolucci, (1976).
Cançó "Inno del Primo Maggio" de Pietro Gori, (1892).


"Vieni o Maggio t'aspettan le genti
ti salutano i liberi cuori
dolce Pasqua dei lavoratori
vieni e splendi alla gloria del sol

Squilli un inno di alate speranze
al gran verde che il frutto matura
a la vasta ideal fioritura
in cui freme il lucente avvenir

Disertate o falangi di schiavi
dai cantieri da l'arse officine
via dai campi su' da le marine
tregua tregua a l'eterno sudor!

Innalziamo le mani incallite
e sian fascio di forze fecondo
noi vogliamo redimere il mondo
dai tiranni de l'ozio e de l'or

Giovinezze dolori ideali
primavere dal fascino arcano
verde maggio del genere umano
date ai petti il coraggio e la fè

Date fiori ai ribelli caduti
collo sguardo rivolto all'aurora
al gagliardo che lotta e lavora
al veggente poeta che muor"

COMENTARI EDITORIAL de LO CAMPUS DIARI inclòs a la notícia dels Resultats de les eleccions a Rector de la Universitat Pompeu Fabra:

Les eleccions a nou Rector a la Universitat Pompeu Fabra reforcen la idea que la governança actual de la universitat pública està tocada de mort.

S’han de llegir bé els resultats electorals per acabar entenen que la Universitat Pompeu Fabra té un Rector democràticament elegit –cap dubte- però amb un  baix suport del conjunt de la comunitat universitària a la que ha de servir i representar.

La qualitat democràtica està debilitada i és una llàstima que encara hi hagi ponderacions per donar valors diferents al vot dels diversos sectors que votaven. Cada vot no val igual a la universitat. Per això, cal llegir bé els resultats.

Hi ha hagut una baixa participació, globalment parlant: només un 7,18 % de participació. I queda clar que Jaume Casals no és el Rector dels estudiants, ni del jove professorat. D’un cens electoral que estava format per 13.139 electors, s’han emès 943 vots, i d’aquests 54,1% (510) han estat a favor de Casals.

No és culpa del candidat, però es decebedor, que les eleccions no hagin estat competitives perquè han estat de candidat únic. No “han estat una farsa les eleccions” com asseguren alguns, però si ha estat la constatació que el professorat va pactar entre bastidors el candidat continuista que els hi assegures nòmina i privilegis intocables de dedicació i horaris.

Esperem que aquest nou Rector no titlli de “nazis a la dissidència” de la Universitat Pompeu Fabra i que no instrumentalitzi l'anomenada “autonomia universitària” per dilapidar més diner públic com ens tenien habituats.

Felicitacions i els nostres respectes al nou Rector de la UPF Jaume Casals n

LO CAMPUS DIARI

                                                                                                                                                                                       Fotografia: Guillem Sánchez.

Mentre els estudiants de la Universitat de Lleida (UdL) estant de diada lúdica amb la seva Festa Major, els estudiants de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona  (UAB) estant de mobilització contra les retallades i a favor de la universitat pública.

Festa o mobilització?

¿La Festa Major de la UdL no es podia haver convertit en una Festa de compromís, de denuncia de la situació i de solidaritat als estudiants amb problemes econòmics i de la societat civil de Lleida que també té problemes?

Una direcció estudiantil de la UdL amb mentalitat de pijos i hedonistes. I dic “mentalitat” perquè alguns venen de famílies de sectors populars. (populars: No el Partit sinó la condició social. Deixem-ho clar!).

Des d’aquest 23 d’abril comencem una nova etapa a FACEBOOK del bimensual LO CAMPUS  conjuntament amb el diari digital LO CAMPUS DIARI. I ho fem al FACEBOOK especial per entitats i empreses que està plenament vinculat al FACEBOOK personal, encara que són dos tipus diferents de FACEBOOK, amb restriccions per a nosaltres en algunes prestacions que tenen els comptes personals: no és tant interactiu.

Pretenem canalitzar tots els debats que generen les notícies i els articles que publiquem. A més d’explicar la rebotiga de la comunitat universitària.

A mi no m’ha agradat mai FACEBOOK, però ara m’haig de rendir a la evidència de la seva potencia comunicativa.

Per anar a la portada de LO CAMPUS a FACEBOOK : CLICAR AQUÍ

Aquí tenim el vídeo del Rector Moreso tractant de nazis als que protestaven.

Per què banalitza el nazisme?

Per què banalitza les protestes?

Per què el Rectorat no dialoga amb la discrepància?

Per què en un acte sobre Europa a Barcelona el rector no utilitza el català? (El rector és catalano parlant i parlava com a representant institucional).

Per què no varen demanar les llibertats democràtiques per a Rússia?

Per què rebem a la Universitat un Ministre que ho ha estat del govern de Putin, govern autoritari?

Si es fa un acte pacífic on les protestes son titllades de nazis per un rector i acaben a cops dels Mossos, si la llengua del meu país o sigui el català és bandejat institucionalment  de l’acte, i si el país i ciutat protagonista és una dictadura, qui no protesti que s’ho faci mirar.

Estic segur que no m’entendria amb els estudiants de la protesta, però que quedi clar, que tal com actua el Rector no tinc dubte cap on tirar les simpaties.

A la Universitat Pompeu Fabra no queda n’hi un professor decent capaç de protestar per les paraules del Rector? Universitat o Menjadora, aquesta és la qüestió?

Parlar de les llibertats d’Europa en boca del professor Moreso és un cinisme, sobretot moral i intel·lectual.

La misèria intel·lectual del rector Moreso

de la Universitat Pompeu Fabra

La noticia:

------------------------------

A la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona organitzava un debat (17/04/2013) titulat “El repte de construir una Europa amplia”. L’acte l’organitzava el Consell Social de la UPF en el marc de col·laboració entre la UPF i la universitat russa de Sant Petersburg. Intervenien com a ponents:   els exministres Dominique de Villepin, Igor Ivanov i Miguel Ángel Moratinos.

L’acte es va retardar prop d'una hora degut a la protesta dels estudiants convocada per la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PDUP), que impedia l'accés a l'auditori del Campus de la Ciutadella. Entre altres protestes els estudiants cridaven “Fora corruptes de la universitat”. El Mossos d’esquadra els varen desallotjar.

A començament de l’acte el Rector de la UPF, Josep Joan Moreso va comparar als estudiants que havien protestat com "els nazis en la Alemanya de Weimar".

----------------------------

El comentari:

Temps tindrem per analitzar si en època de profunda crisi econòmica i moral de la nostra universitat publica, ens podem permetre debats d’aquesta mena. Per una banda pel que costen econòmicament i per l’altre perquè no es fan debats reals del que ens esta passant i només es debaten amb dinosaures de la política, això sí molt mediàtics, però molt fora de la realitat.

Temps tindrem també,  per analitzar les protestes dels estudiants. No només es podia fer la protesta per les retallades sinó també pel tipus de Unió Europeu que s’estava promocionant o per un sistema rus de dictadura blanca que el seu ex-ministre d’exteriors representava. Hi havia molta temàtica per protestar.

Ens volem centrar amb les paraules del Rector Moreso referides als estudiants que protestaven. Va comparar als estudiants que havien protestat com "els nazis en la Alemanya de Weimar".

Un cop més una protesta social és comparada amb els nazis. I que això ho faci un rector no només ens ha de deixar perplexos per la imprudència de gestió de conflictes de la seva pròpia comunitat universitària, sinó que ens ha de deixar perplexos de com potser rector, un personatge com aquest de tanta misèria intel·lectual.

El mateix rector que teoritzava en positiu en altres episodis, l’entrada de la policia a Facultats i aules, ara s’omple la boca davant una audiència de prestigi frivolitzant no només la protesta dels seus propis estudiants sinó frivolitzant la barbaria nazi. Moreso com un revisionista més de la historia, trien ferro a les atrocitats nazis i frivolitzant-les. I aquest rector va de progressista!!!.

Les seves afirmacions son de la mateixa categoria de la secretaria general del PP la senyora Maria Dolores de Cospedal, que comparava els “escratxes” com els nazis, això sí, el rector Moreso hi ha donat un toc més elaborat que la Cospedal, quan parla de nazis, els situa en l’Alemanya de Weimar.

Les paraules del rector Moreso són una autentica vergonya, no només per la Universitat Pompeu Fabra, sinó per tota la comunitat universitària. Cada dia més hi ha un divorci entre els estudiants, professors i personal administratiu i els equips de direcció i gestió de les nostres universitats, a més de la Generalitat de Catalunya. I això sí que es mereix un urgent i profund debat. Debat també necessari en el moviment estudiantil sobre les seves tàctiques i estratègies de protesta.

Segurament l’esdeveniment que estem relatant serà l’últim acte d’àmplia transcendència mediàtica que el rector Moreso assistirà perquè ja estem de campanya electoral per elegir un nou rector a la UPF. Moreso s’està guanyant a pols una sortida memorable, sempre serà recordat pel comentari dels nazis, una manera insòlita de dilapidar la seva pròpia trajectòria.