dijous, de novembre 29, 2007


Avui s’acaba el termini per presentar les entitats privades propostes de subvencions i convenis a l’Ajuntament de Vielha e Mijaran.

A traves de la “Ordenança Generau Reguladora de Subvencions” l’Ajuntament de Vielha d’una manera transparent, vol donar suport a les associacions i a altres col·lectius en les seves activitats.

Em sembla bé aquest sistema, i en honor a la veritat va ésser l’ex-Alcalde Joan Riu, -l’alcalde que em persegueix a base de querelles-, qui va tirar endavant aquesta Ordenança. A mi el que no m’agrada és el model de finançament a les entitats que té l’Ordenança, i de totes les fórmules que és podien escollir, és va triar la més allunyada d’una capital de País de cultura minoritzada. Els especialistes en dret em diuen que tot depèn de com és llegeixi i s’interpreti l’Ordenança, perquè hi ha marge perquè el polític de torn, pugui prendre les seves decisions.

Si Vielha no continues sent una població d’institucions grises, hi hauria una política cultural, producte d’una reflexió, hi haurien uns objectius i tot això lligaria en que i en qui invertir en les ajudes de les entitats privades. Esperem que no sigui una repartidora de misèria econòmica, que disgusta a tothom i no possibilita fer coses.

Tot això contrasta amb la poca o nul·la transparència del Conselh Generau d’Aran.
Algú ha vist alguna convocatòria d’ajuts?.

Que no em vinguin en la penosa defensa que l’anterior govern del Conselh no tenien una clara línia d’ajudes a les entitats. Perquè ni jo n’era el responsable, ni mai vaig acceptar una sola pesseta o euro, sinó venia per un concurs públic obert i transparent, i com que no hi era, mai vaig rebre ni una sola ajuda, ni petita ni gran per fer activitats associatives, incloent-hi les de premsa.
.
Però de la “moralitat i l’ètica” n’ha fet bandera els senyors i senyores d’Unitat d’Aran-PSC i del PRAG, i ara tot allò que criticaven ho estant fent ells.
...

dimarts, de novembre 27, 2007

Article meu publicat avui a “Pirineus”, suplement, entre d’altres, del diari Segre de Lleida i del Diari d'Andorra.


Pepita Caubet

Fa molta ràbia que els catalans desconeguin la literatura occitana actual, però sobretot que desconeguin la literatura aranesa, si més no, perquè Aran és company de viatge de Catalunya. Però encara fa més ràbia que els catalans s’hagin perdut sentir en directa, una de les escriptores més sornegueres i divertides que ha tingut Aran: Pepita Caubet.

Na Pepita, amb nom de veïnatge autèntic, era una jove dama nascuda els anys 30, que ens ha deixat aquesta tardor i que com ella deia reivindicativa, durant la seva fatal malaltia: “... aquí hi ha un error, ara no toca aquesta mort...”. I tenia raó, malgrat el que diguin els patriarques de l’arrelada església aranesa, malgrat el sentiment profund de creient militant de Pepita, això de traspassar-se per sempre, és la gran nota desafinada que liquida una trajectòria vital. Diem-ho sense embuts: morir-se és una gran bretolada.

I a més, Aran és un País petit, històricament i culturalment és més gran si li sumem Comenges, que seria com la Catalunya Nord dels catalans, encara que la gran majoria dels comengens i molts aranesos, tot això ho ignorin. Però Aran encara és més gran, si contemplem el llarg i omple d’Occitània. Tot plegat un somni nacional de dialectes potents que donen una singular literatura, això sí, poc projectada. En tota aquesta aventura, quedar-se sense un referent cultural com la Pepita Caubet és un bon tràngol.

Per homenatjar una escriptora el millor és llegir la seva producció literària, per això millor que se’n vagin a una llibreria i demanin els seus llibres i si no els tenen, cosa habitual i molt emprenyadora, diguin-li al llibreter o llibretera que truquin a l’editorial “Pagés editors” de Lleida, que ho tenen tot.

Però també si de veritat volen homenatjar tota una literatura i cultura en general, facin el propòsit com a catalans també minoritzats i colonitzats, de posar un “aranès o aranesa a la seva vida”, almenys assaborint els seus textos literaris.

Comencin a memoritzar alguns noms d’escriptors aranesos, comengens i també bigordans, actuals. Tots fan cultura gascona en diferents especialitats. (Llistats per rigorós ordre alfabètic, per evitar els típics marre miaus) : Manuela Ané, Franc Bardòu, Verónica Barés, Clara Berdiè, Francesc Boya, Pilar Busquets, Arturo Calbetó, Pèir Cots, Jan-Luc de Mongaugé, Jèp de Montoya, Antònia Escala, Elisa Escala, Andrèu Eygun, Rosèr Faure, Joan-Pau Ferré, Mari Pau Gómez, Xavi Gutiérrez, Jan Loís Lavit, Miquèu Maffrand, Lúcia Mas, Teresa Pambrun-Lavit, Albert Peyroutet, Miquèu Pujol, Elisa Ros, Jusep Loís Sans, Juanita Santafusta, Miquèu Segalàs, Frederic Vergés, Maria Vergés ... i Pepita Caubet.▄

...

dilluns, de novembre 26, 2007

És ben conegut per qui està implicat a l’administració o simplement per qui està interessat en les polítiques públiques, que una de les fórmules per avançar en polítiques sectorials és elaborar els denominats “Llibres Verds” i també els “Llibres Blancs”.

I és que seria urgent a la Val d’Aran que s’elaborés el “Llibre Verd de la cultura aranesa”.

Com és sabut un “Llibre Verd” promogut per una administració local, nacional, estatal o de la comunitat europea, és un document de reflexió sobre un àmbit polític específic, que va destinat, tant a les administracions com als particulars, per incentivar a la participació en un procés de debat i consulta. De vegades aquest procés porta directament a que és desenvolupin processos legislatius o normatius.

Per altra banda, el “Llibre Blanc” és un document que conté propostes d’acció governamental o de l’administració en un àmbit específic.

O sigui que mentre els “Llibres Verds” proposen un conjunt de idees per a un debat públic, els “Llibres Blancs” contenen un conjunt oficial de propostes en àmbits polítics específics i a més constitueixen la guia per portar-los a terme. De fet, moltes vegades és comença per un “Llibre Verd” per arribar a un “Llibre Blanc”.

Doncs a Aran, convindria un ampli debat sobre la cultura, per arribar a un pacte nacional en aquesta àrea, on tots els colors polítics i tots els agents culturals particulars hi tinguéssim cabuda.

Però per ordenar el debat i donar elements de diagnosi de la situació cultural a Aran, caldria tenir coratge i llençar-se a la piscina promovent un “Llibre Verd de la cultura”.

De fet no és una qüestió de coratge, sinó de sentit comú, perquè s’ha de passar de l’amateurisme a la professionalització en polítiques culturals públiques, per dinamitzar el sector. I tenint present que com que a la Val d’Aran és dona un procés de minorització cultural i lingüística molt particular, les idees i les pràctiques culturals han de tenir un enginy, productivitat i incidència social molt ben perfilades.

...

divendres, de novembre 23, 2007

.............. Ha mort Paco Candel


Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


Nocturn per a acordió
JOAN SALVAT-PAPASSEIT

...

dimecres, de novembre 21, 2007

..............

Esta bé que tot un Síndic d’Aran parli en primera persona d’Occitània. Potser mai em vaig sentir tant orgullós d’aquest escriptor, avui Síndic, com quan vaig assistir al seu reconeixement per l’Acadèmia Julien Sacaze de Banhèras de Luishon. Era un reconeixement i una pràctica occitanista, encara que quasi ningú dels assistents, fins i tot l’Acadèmia, estigues en aquesta línia.

Un desig de carrera política per camins ben laberíntics, ha posat aigua al vi de l’escriptor, que jo en publicava articles amb més d’un sacrifici crematístic a canvi de res, sinó era afavorir la literatura aranesa i a l’escriptor.

L’occitanisme avui o serà viu per potenciar activitats pràctiques, o és un carreró sense sortida.

Fa molts dies que entre Aran, de una i altra banda de la frontera administrativa, entre Aran i Comenges amb capital Les, estic preparant una activitat cultural, que hauria d’ésser estructural amb permanència i lluny de les activitats efímeres, que són necessàries, però que on cop fetes, segueixen deixant el desert.

I que em trobo per part aranesa? Incomprensió o gran paraules, i ja és hora d’anar al gra, creant programes d’ajuda públics, oberts i transparents, i invertir de veritat en cultura. És que no hi ha ajudes ni grans, ni petites!.

Per exemple, una qüestió petita:
Demà comença a Besièrs el quart Col·loqui Internacional de l’Associació Francesa de Catalanistes, dedicat enguany a “Catalunya-Occitània” amb temàtica aranesa. Era un bon moment de presentar una ponència o una comunicació o fer una conferència científica sobre algun tema específic sobre Aran, sortit directament del nostre País.

Fer això vol dir “comprar” temps per preparar el material, el viatge i l’allotjament. Vol dir una despesa i que l’investigador necessita ajuda per anar-hi. Aquí a Aran no tenim universitat, ni departament o càtedra que carregui amb les despeses. Despeses que assumeixen sempre de bon grat, perquè entenen que és una forma de fer recerca pròpia, fer projecció de les pròpies coses i dels propis professionals. Aquest treball substitutori d’ajuda a Aran, l’ha de fer l’administració nacional aranesa. Doncs no és fa. I jo, que voldria participar al Col·loqui, no m’ho puc permetre. I no només és un petit drama personal.

Aquest plantejament de nou ric, molt aranès i andorrà per cert, de portar grans figures culturals de fora, està bé si tenim la resta de la casa cultural del País funcionant, sinó és una frivolitat.

Amb l’occitanisme cultural podria passar el mateix. Que és potencies una política d’aparador amb data de caducitat, mentre que el que ens interessa és crear uns fonaments permanents.

...

dimarts, de novembre 20, 2007


Avui és el dia que Artur Mas presenta en una conferència solemne a Barcelona, la nova política convergent denominada "Casa gran del catalanisme". Sempre és una satisfacció que tota una potent organització, hagi acabat venint a l'estratègia que vàrem encetar l'any 2003 amb la plataforma "Mobilització catalanista (MCAT)”. Han trigat 4 anys en entendre Artur Mas i l'aparell, el que jo proposava. També en aquell moment Duran i Lleida va disparar amb bala contra nosaltres.

Quan jo proposava una plataforma transversal catalanista, se’m deia que havia d’ésser “nacionalista i enquadrant els nostres”. Ara s’ha entès que és una estratègica de “unitat en l’actuació”, amb una clara base de País, deixant de banda les ideologies clàssiques.

Precisament avui és el dia per parlar una mica del convergents aranesos, que tant s'emmirallen amb els convergents catalans. I ho faré sobre un tema petit i pràctic.

Concretament sobre una carta que és va publicar ahir al diari Segre titulada "El Conselh d'Aran y Betlan". La carta és anònima i està signada per "Es de Betlan". Sembla que l’auditoria de la carta és una combinació de gent d'Iniciativa, gent del PP i algun convergent que viuen a Betlan. (Novament torna l'anonimat en les cartes, que tan avorreixo, però la realitat és que la gent a Aran té por a les represàlies).

No conec directament el projecte de condicionament de la carretera del poble de Betlan, ni el que va presentar al seu dia el govern Barrera, ni el que ara ha presentat el govern Boya. La carta denuncia, dit a grans trets, que el projecte actual destrossa el projecte anterior, que era més complert i amb el vist i plau de tots els veïns.

Però el que a mi m'interessa de la carta són les frases: "...¿No piensan defender su proyecto señores de CDA?...".
"...Señores no pueden permitir que Unitat d'Aran destroce un buen proyecto y la ilusión de un pueblo sin decir nada...".

(Ja té nassos que els que van facilitar la pujada al poder del Síndic Boya ara demanin ajuda. Però això és un altre tema).

El que vull comentar és aquesta directe interpel·lació als convergents per part d’un grup de ciutadans i que acabarà en frustració.

Els convergents aranesos, encara que vulguin ara prendre una postura, han perdut tanta pistonada en l'arena política d'Aran, que estant fora de joc. No podran defensar el projecte de Betlan de forma efectiva, com no sigui la política de la "pancarta" que és la única iniciativa que ofereix el model Barrera. De la "pancarta" o de la "postura testimonial de crítica" al Plenari del Conselh i sense cap mena de projecció pública.

Avui hi ha una creença generalitzada a tot Aran que CDA està d'un pasotisme pujat desprès de perdre les eleccions, i no és veritat. El que està és en un cul-de-sac amb un model polític acabat i amb un lideratge totalment qüestionat.

No és tracta d’alçar la veu o de testimonialismes, el que és tracta és que el nacionalisme aranès faci la funció de grup de pressió polític el suficient fort per incidir a la societat aranesa i que aquesta reaccioni, i impossibiliti el retrocés nacional, polític i social que el nou govern ens està portant.

I per aconseguir això, d’entrada el nacionalisme aranès necessita una organització de militants forta, per poder crear simultàniament una amplia plataforma de simpatitzants que sigui el fòrum per transmetre propostes i il·lusió col·lectiva. Per saltar desprès a les propostes més transversals, a la nostra “casa gran”.

Però hi ha tot un tap d’ampolla dins del nacionalisme aranès que no deixa sortir la política de futur: ni la gran, ni la petita, com la qüestió de Betlan. És tot un drama numantí : entre la conveniència i la irresponsabilitat.

Tot plegat, potser, serà culpa de l’Erulet, l’esperit malèfic que recorre Aran, com ens recorda la mitologia pirinenca.
...

dijous, de novembre 15, 2007


Estar al dia de tot el que és fa al teu territori i amb tota la resta interdependent, és bastant complicat, sobretot si estàs als Pirineus. (Amb el fred assassí que fa avui, tinc consciència física de viure a muntanya).

Els que per professió tot el sant dia gestionem centenars d’items d’informació, no és que ens sigui menys complicat, sinó que encara pot ésser més frustrant, perquè sempre penses que no ho saps tot. I a més, sí també vols fer d’analista i elaborar-ne una opinió, pots arribar a la conclusió que sempre et falten dades.

Tothom sap que si una informació arriba a un receptor, diem-ne no llegit, la informació pot relliscar en la seva interpretació i quedar en un estadi superficial de comprensió. Però si el receptor s’ha cultivat amb lectures (inclosa la premsa) i en aprenentatge, quan rep la informació li pot treure suc a fons, interpretar-la i canalitzar-la, sí cal.

Tot això m’ho fa pensar perquè he recuperat un antic article (1988) de la revista espanyola “Revista de Estudios políticos”, escrit per Jordi Capo entre d’altres, titulat: “La formación de una élite política local”. I em pregunto perquè els polítics de la Val d’Aran són tant reticents a llegir, estudiar i reciclar-se.

Però el que encara em sorprèn més del sector del nacionalisme aranès, és que posin pals a les rodes perquè les noves fornades de polítics amb càrrec i de militants, passin per seminaris de reciclatge. N’hi ha que no fan, ni deixen fer. Llàstima que en política institucional i de partit, no és practiqui de bon rotllo, el concepte de jubilació anticipada.


...

dimecres, de novembre 14, 2007


A més dels mitjans de comunicació en aranès, la meva altra obsessió respecte Aran, és que el País aculli estudis universitaris, estudis de nivell superior presencials durant tot l’any. Encara que no siguin llicenciatures completes, si que s’hi poden oferir diplomatures i sobretot estudis de postgrau, des de Màsters o sigui Mestratges, fins a seminaris de llarga durada. I tot això per la gent del territori com per rebre alumnes d’arreu. Aquest acolliment és la clau per fer l’operació rentable, condició per fer desplaçar un potent equip de professors.

Em vaig involucrar, primer anímicament i desprès fent militància, en el projecte de centre universitari de la futura estació d’esquí TUCA i de la seva part urbanitzable. Ja no sé ara, si és un somni la part universitària o la pròpia estació. No puc suportar el secretisme en política pública i com gestionen la futura estació em posa dels nervis.

També em vaig involucrar en crear un “Centre de suport” de la Universitat Oberta de Catalunya, -la UOC-, a Vielha. Semblava que Joan Riu, l’antic alcalde, li entusiasmava la idea. Fins i tot va assignar local municipal. Però res de res, el projecte és va dissoldre com un sucre en un cafè. Encara avui, no sé perquè.

El nou Ajuntament de Vielha e Mijaran, on conflueixen dos nacionalismes : el nacionalisme espanyol i el nacionalisme aranès, en temes de cultura encara no sé quina és la seva política. Segurament no en tenen, perquè un més un de vegades no son dos entre rivalitats de nacionalismes i rivalitats de reines. I en l’embolic tàctic que estant posats, allà on és veuen més les contradiccions és en la cultura. Vull dir cultura de veritat i no en activitats freakis.

Necessitaríem una moguda de universitaris d’Aran, siguin del color polític que siguin, siguin de l’escola acadèmica que siguin, i siguin de l’especialitzat que siguin, per tirar endavant projectes d’estudis superiors a Aran.

Sempre vaig pensar que era una sort tenir a la Noelia Costa, perquè com a doctorada, podia entendre perfectament això dels estudis universitaris, i estava a l’agenda entusiasmar-la i seduir-la en tots aquests muntatges. Però un dia, de sobte, me la vaig trobar en política, i l’endemà en la rivalitat política, i encara més, l’endemà passat en les guerres fratricides electorals, i avui a cavall d’un Govern aranès que destil·la un menyspreu absolut pels que no son de la seva corda.
...

dimarts, de novembre 13, 2007


No hi ha ni el mínim dubte que la intervenció institucional ha estat fonamental perquè l’aranès no desaparegui en l’actualitat. La normativització de l’aranès del 1983 va ésser cabdal i la introducció de l’aranès a l’ensenyament ha estat bàsica i d’uns resultats estructurals que seran irreversibles.

Però com ha passat a Catalunya amb el català i la Generalitat, pot semblar que tot el que ve en aranès és qüestió del Conselh Generau d’Aran. No només perquè la pròpia institució s’ho apuntava per qüestió d’imatge, sinó que fins i tot les administracions locals pensaven que la llengua no era qüestió seva i pensaven que era tema del Conselh.

La ciutadania a Aran té la percepció que tema “de” o “en aranès”, és tema oficial del Conselh. I això pot acabar creant rebuig, i no cal dir en la joventut. Un rebuig de protesta al propi poder i a les coses oficials, i un rebuig pel color polític. (Ara i abans).

La bona estratègia és ajudar des del Conselh a tota mena d’iniciatives culturals que hi hagi la llengua, posant-se a segon rengle la institució nacional; i ajudar a que la pròpia dinàmica de la societat civil potencií aquesta mena d’iniciatives. Fer-ho al revés constantment, és artificialitzar crònicament la normalització de la llengua i la cultura en general.

Si un govern per ideologia, per estratègia i per programa és intervencionista, pot acabar sent tant intervencionista en cultura i llengua que pot ofegar la sortida d’iniciatives privades o ofegar les existents.

Si el govern no vol ensorrar el negoci de les pizzes a Aran, millor que no munti una cadena oficial de pizzeries i a més el que no pot fer és regalar-les a tota la població. És evident que si passes això, cap particular s’arriscaria a invertir en esforç humà i en diners a obrir pizzeries.

En cultura s’ha de passar de la cultura de “beneficència”, regalant-ho tot, o intervenint en tot com a monopoli gestor; a una cultura oberta i plural que hi juguin els mecanismes privats i de mercat. El mercat és petit? El mercat és Aran, Gasconha i la resta d’Occitània.
...

dilluns, de novembre 12, 2007

Sempre he criticat que no hi hagués reflexió i debat per construir polítiques sectorials a Aran. Sempre he dit que no podia ésser que les administracions públiques no busquessin la complicitat de la societat civil per elaborar programes.

Al nacionalisme aranès sempre li ha costat la reflexió, el debat i trobar complicitats, perquè sempre la prepotència i la supèrbia se’ls ha menjat. I la governabilitat l’han practicada a traves dels patrons tradicionals.

Ara els socialistes aranesos segueixen la mateixa escola : cap reflexió, cap debat i cap consens.

Tornem a la llei de l’embut.

Aquesta forma de governar és una altra expressió de l’autoritarisme que tenen en el seu discurs i la seva pràctica, i que no aporta “canvi” com a valor de novetat i de progrés. L’acció de govern l’exerceixen des de una posició de monopoli i no de relacions compartides.

El concepte avui de govern pressuposa saber entrellaçar les capacitats d’influència de les àrees de presa de decisió i gestió d’estructures, on hi ha múltiples xarxes d’agents socials i institucionals.

I no només és tracte que el govern del Conselh Generau d’Aran prengui decisions públiques condicionat formalment pels agents socials, sinó que el propi govern ha d’encoratjar a que hi hagi una relació en les dues direccions, -dels governants i dels governats-, buscant fòrums de diàleg i de consens.

Situats al govern : els “uns” i els “altres”, són una i altra cara de la mateixa moneda.

L’Aran del segle XXI no és mereix un govern provincià de cinquantena regional i ja estant en el tobogan.

...

dijous, de novembre 08, 2007



El meu pare de petit em portava a tota mena de mogudes culturals, cíviques i polítiques, quasi totes elles clandestines o que eren la cuina de la preparació d’alguna cosa, suposo que la idea era que visques directament com és feia País, malgrat la dictadura. No tinc ben localitzat l’any, potser el 1961 quan jo tenia 10 anys, però recordo que em va a dur a veure a l’escriptora Caterina Albert a l’Escala.

Caterina Albert, que com tothom sap signava “Víctor Català”, estava malalta i als seus 92 anys restava definitivament al llit molt lúcida i dialogant, i així rebia als seus visitants. No us podeu imaginar el que em va impressionar trobar una majestuosa senyorassa, ficada en un impressionant llit, per a mi enorme i molt alt, amb una capçalera de fusta on hi havia un parell d’ocells enormes lacats. Segurament l’escenografia em va impressionar més que l’escriptora, que m’havien dit que havia escrit la gran novel·la “Solitud” i que signava les seves obres amb un nom de “senyor” per poder publicar, perquè les senyores els hi negaven els mateixos drets que els senyors.

Explico tot això per assegurar que tant na Caterina com “Solitud”, estant al disc dur de la meva vida. Aquesta introducció em porta a comentar la recent traducció a l’aranès de “Solitud” i en especial el bombo polític que ara en fa el Síndic Boya.

Crec sincerament que és un enorme error.

Que Maria Vergés, la flamant i distant Directora de Cultura del Conselh Generau d’Aran, en sigui la traductora, no significa res més que la Maria l’hi agradava profundament “Solitud” i és va buscar la vida per fer-ne una traducció a l’aranès. Com opció particular no és pot discutir res, és legitima i lloable, però com a política de traduccions finançades per les administracions públiques, és una altra història. Per que? Perquè l’administració aranesa no pot anar de franc tirador i ha de tenir un criteri, unes prioritats i el desplegament d’un programa propi de traduccions.

Una obra com “Solitud”, una peça important de la literatura catalana, la ciutadania aranesa i en especial la joventut escolar, la pot i l’ha de llegir en la seva llengua original. Per molt bones que siguin les traduccions, no hi ha res com l’original. Cap administració catalana se li passaria pel cap traduir “El Quijote” al català, perquè els catalans el podem llegir directament en la llengua original. Això no vol dir que existeixi una traducció del Quixot en català, que un traductor català calent pel llibre ha fet.

El que vull dir, és que s’han de saber distingir les opcions personals, de la planificació de la política cultural de les traduccions.

Tant de bo hi haguessin centenars de traduccions a l’aranès de llibres importants de la literatura universal, però la migradesa és tant enorme que equivocar la línia de traduccions serà un errors per anys. Una traducció no s’improvisa i des de que s’encarrega, fins que està feta poden passar molts mesos i anys, per tant s’ha de saber prioritzar.

La Directora de Cultura segueix no saben distingir entre el que és públic i el que és privat. I em temo que el que no és té clar és el que cal traduir, i sembla mentida que no parlin amb ningú i s’ho maneguin tot ben solets, ben lluny de l’estil Prat de la Riba, President de la Mancomunitat de Catalunya, per citar un referent de treball transversal, sense el sectarisme del color polític. (Perquè Aran està ara, en cultura estructural, com estaven els catalans en aquella època).

Que jo recordi, en quatre anys, publicades o no, d’obres majors de la literatura, només s’han traduït a l’aranès “El petit príncep” i “Solitud”. Tenim un problema.

...

dimecres, de novembre 07, 2007

Quan ets una rata de biblioteca i et passes el dia disciplinadament entre llibres i manuscrits, fent fitxes de lectura i escrivint, convé desengreixar i a mi m’agrada observar llargues estones, completament embadalit, com literalment centenars de francesos (suposadament tots occitans), compren com a desesperats en el gran Supermercat Boya de Les. És un espectacle increïble i alliçonador : gent i més gent, de tots tipus i amb tota mena de vestimentes multicolors, compren i compren, suposo per fer unes grans farres, perquè els licors els comprens per dotzenes; mentre els euros és van amuntegant en les caixes, portades també per unes multicolors i multiculturals caixeres. M’havia d’haver especialitzat en supers de vídues prop de les fronteres i no en cultura, i encara menys en comunicació política!!!.

Però per desconnectar de veritat, el millor és llegir -en moments de descans- temes absolutament diferents amb els que treballes i resseguir la biografia d’Alma Mahler-Werfel em relaxa. El llibre “The Bride of the Wind. The Life of Alma Mahler” de Susanne Keegan és una peça històrica per conèixer més aquesta “núvia del vent”.

És encoratjador descobrir, resseguint fitxers de préstecs de llibres, quanta gent ha llegit aquesta biografia, en versió castellana a Les, i m’agradaria saber-ne que en pensen els lectors de la protagonista i com entenen les seves relacions passionals i quasi culturals, ja que va estar casada amb el compositor Gustav Mahler, amb l’arquitecte Walter Gropius i amb el novel·lista Franz Werfel, i a més se li coneix una apassionada relació amb el seu amant pintor Oskar Kokoschka. Llegir és un acte personal de solitud, però discutir les lectures, és un acte passional de companyonia i a Aran ens aniria molt bé practicar aquesta mena de club de lectura. Curiosament cap lector de Les, que per préstec va llegir la biografia de Keegan, va llegir abans o desprès la pròpia autobiografia d’Alma Mahler-Werfel, “Mi vida”, que costat per costat estaven al mateix prestatge de la biblioteca. Entendre perquè un lector o lectora té una o una altra conducta, m’obsessiona, en realitat m’encurioseix tota la conducta del ciutadà.

...

dimarts, de novembre 06, 2007

No tinc el mínim dubte de la gran importància de l’església als afers terrenals de la Val d’Aran, per això si és vol entendre on som ara amb la identitat aranesa, ens cal conèixer a fons les comunitats de religiosos i religioses instaurades al País i a més i sobretot, el paper dels mossens de cada parròquia. Hi ha una llarga història, fecunda i plena de vida religiosa que fonamenta Aran.

Per la meva especialitat jo treballo l’època contemporània, per fer-ne una anàlisi actual com a politicòleg, però cal recórrer totes les èpoques passades per reconstruir creences, actituds i conductes d’una societat civil totalment lligada a un tipus d’església institucional, més o menys lligada al territori, influint sobretot en educació.

És pot entendre l’Aran actual, sense reconstruir el que van significar els “Hermanos de la Salle”?, per exemple. Jo crec que no.

Ara, encara que m’està costant, estic reconstruint la feina feta per la comunitat de religioses de l’ordre francesa de la Sagrada Família a l’Hospital de Sant Antoni de Vielha i també en la seva part geriàtrica. Estic parlant de l’etapa de gestió de tota l’assistència socio-sanitària hospitalària de Vielha, per part de la Quinta de Salut l’Aliança.

Encara que els no especialistes els hi costa acceptar-ho, (i sobretot algun polític indocumentat), no és pot entendre el que va passar recentment amb l’acomiadament del Director Assistencial de l’Hospital de Vielha, sense comprendre l’etapa de l’Aliança. I no és pot entendre aquell període, sense comprendre l’estil de comunitat religiosa en un centre hospitalari.

Tot no és tant simple : Síndic bo o Síndic dolent, segons el carnet. Per a cada conducta hi ha unes raons i els analistes busquem les causes.

...

dilluns, de novembre 05, 2007


Stand Up for Journalism
Planta cara pel Periodisme

Avui periodistes de tot Europa reivindiquem els nostres drets.
És tota una campanya europea contra totes les pressions que han de suportar els professionals de la premsa. Des de les més dramàtiques com l’eliminació física del periodista, fins com també exposa la campanya, “contra l'excessiva comercialització, la pressió política, el baix nivell i les males condicions de feina dels periodistes”.

La Federació Europea de Periodistes promou aquesta campanya sota el lema “Stand Up for Journalism” -Planta cara pel Periodisme-.

No és que cregui molt amb això dels dies acordats per fer reivindicacions, però sempre és útil per remoure consciències.

Situats a l’Aran la premsa té unes clares limitacions i una clara pressió política. Hi ha por d'explicar les coses i els propietaris dels mitjans de comunicació practiquen l’autocensura constant. Evidentment s’ha de diferenciar el sector privat del sector públic, però la pressió és la mateixa.

El cas que tenim més a prop és el de “Eth Quinze”, que desprès d’incorporar l’aranès majoritàriament en la publicació ha acabat tancant, i no només perquè ha hagut d’anar al jutjat per la querella de l’ex-alcalde de Vielha, sinó a més per la pròpia autocensura i acoquinament dels seus editors.

A Aran s’hauria de reivindicar el periodisme com a professió, reivindicant un periodisme de qualitat; s’hauria de reivindicar poder informar de tot; s’hauria de reivindicar la llibertat d’opinió i per últim s’hauria de garantir un periodisme en aranès.

Jo em poso les mans al cap quan una administració fa premsa sense periodistes. Són capaços de fer una publicació un funcionari i un dissenyador, i és queden tant amples. En canvi se suposa que aquell ajuntament per construir obra pública tenen arquitectes i cap administratiu fa els plànols. Tot el sector ho té claríssim: la premsa local institucional sense periodistes és una estafa. Denunciar això és reivindicar el periodisme com a professió.

Explicar les coses d’Aran com els “país de les meravelles”, fent una simple crònica sense donar les claus perquè el lector o l’oient o el telespectador, pugui entendre de que va el que s’explica i pugui treure les seves pròpies conclusions, és fer un periodisme pobre i per això cal reivindicar un periodisme de qualitat.

I no cal dir que cal un periodisme aranès : de llengua i de continguts. El periodisme colonial que fa alguna premsa catalana i espanyola adreçada a la Val d’Aran, és insultant.

Un dia com avui em serveix per reafirmar-me que cal una premsa escrita diària en aranès, però és una autèntica aventura que no sé si tindré la força i els diners per tornar-ho intentar. El context polític no hi ajuda i l’autèntic conte de la lletera de futures televisions i ràdios locals araneses, encara hi ajuden menys.

Un dia com avui és per demanar ajuda per realitzar un somni editorial a la Pepita Caubet -que ens observa des de l’infinit dels Pirineus misteriosos, amb la Teresa de Bausen-, encara que jo he nascut amb merda a la sabata i mai els somnis se’m fan realitat.


...

dimecres, d’octubre 31, 2007

Les actituds tàctiques amb una gran base de propaganda i que necessita contrarestar ràpidament problemes de gestió fa que s’agafin camins que van en direcció contraria al que s’havia promès electoralment. Això és el que li passa al govern del Síndic Boya.

No comento les coses petites sinó els grans temes. Un d’ells era que és reforçarien les Institucions Araneses i sobretot el Plenari del Conselh Generau d’Aran fins arribar a funcionaments d’un autèntic Parlament, precisament perquè és el lloc de confluència de la diversitat dels càrrecs electes nacionals o sigui els Conselhers. Era i és una bona proposta.

Puc entendre que fa quatre dies del nou govern (més de cent dies) i que és un procés laboriós, però el que no és pot entendre és que en la pròpia pràctica del dia a dia s’utilitzi la deficiència de les Institucions per afavorir, camuflar i sortint-se dels problemes conjunturals.

En concret respecte el nyap que anaven a cometre al nou Túnel de Vielha hi ha hagut una presa de postures i s’ha volgut fer creure a l’opinió pública, i sobretot a la catalana a traves dels diaris de Lleida, que tal o qual actitud era del Conselh Generau d’Aran sense explicar que era del GOVERN del Conselh o que era del PLENARI del Conselh.

No és una qüestió de matis, és una qüestió fonamental per entendre quan una postura política és només del govern o una postura és de tot l’arc parlamentari quan per unanimitat del plenari aranès és pren una decisió.

Aquest equívoc ha estat conscientment impulsat, sempre intentant camuflar l’oposició o sigui la pluralitat.

El Síndic Boya hauria de saber comparant-ho amb la Generalitat de Catalunya, que tant el Govern català com el Parlament català és Generalitat, però cara l’opinió pública queda perfectament explicat la singularitat de cada organisme. I una decisió unitària del Parlament té més força que una opinió unilateral del Govern.

A Aran segueix fent trampa l’esquerra tradicional i quan el Síndic Boya parla per la televisió juga amb el desconeixement dels espectadors i s’apunta coses del Plenari aranès com si fos cosa seva, quan en realitat és una actitud plural.

No és que no és faci pedagogia a la premsa i a la audiència, sinó que és manipula.
Mala peça al teler.


...

dissabte, d’octubre 27, 2007


Qüestions araneses de la setmana

1. Segurament els d’Esquerra Republicana de la Val d’Aran, voldrien matar al periodista, que fent la ressenya de la seva primera reunió constitutiva pública, ha escrit com a titular “ERC constitueix la seva primera secció a la Val d’Aran”. Encara que a dins del text parla d’una Esquerra Republicana Occitana (ERO) i per moltes explicacions i justificacions, no hi ha manera d’amagar el pecat original d’aquesta operació. S’ha fet des de Barcelona i Lleida i la sobirania d’ERO queda compromesa. Llàstima.


2. El Síndic Boya ha criticat a l’Ajuntament de Es Bòrdes per haver iniciat contactes amb els veïns per tractar sobre el nou camp de golf sense haver consultat abans el Conselh Generau.
L’Ajuntament ha fet bé d’adreçar-se als veïns perquè és la seva obligació i no necessita permís de ningú. El Síndic Boya comença a fer de Síndic Barrera i tot allò que tant havien criticat, ara és pràctica diària de la nova administració.
La crisi del golf a Aran fou una de les qüestions que va fer perdre les eleccions als convergents aranesos. La mala gestió del projecte, l’ús indegut d’informació i el tutelatge de compra de terrenys al voltant del futur camp de golf, és un dels episodis negres de l’antiga administració i que té indignada a molta militància convergent.
Fins que aquest afer no s’aclareixi, no hi haurà manera de fer la catarsi post electoral convergent.
El pobre Alcalde de Es Bòrdes està totalment assetjat, per uns i pels altres.


3. S’ha posat en marxa el que el Conselh Generau d’Aran denomina “Aran damb Art”. D’entrada ens hem de felicitar de qualsevol activitat cultural, però desprès de més de 100 dies de govern encara el govern Unitat d’Aran-PSC no ha trobat el seu paper en cultura. Un govern i la pròpia administració no s’ha de convertir en el gran programador cultural i oferir mil i un acte públic, el que s’ha de convertir és en un agent creador d’infraestructura cultural, donant suport a que la societat civil pugui potenciar cultura. S’han de crear programes incentivadors de creadors de cultura, programes incentivadors de gestors de cultura i s’han d’abocar diners (de forma transparent), per fer funcionar un mercat cultural que tingui un propi mercat aranès. S’està potenciant una cultura oficial d’aparador d’actes efímers i de consum, que pot acabar se’n una “festa major” continua , això si de qualitat, però que un cop acabada la cosa, no quedarà res, com altres vegades ha passat.
Per altra banda, quan entitats privades potencien cultura i s’obliden del teatre occità professional i mai programen res en occità, no els pots criticar perquè com a privats poden fer el que vulguin, però si el Conselh oficialitza un cicle de teatre i no hi ha res en occità, és delicte cultural i delicte polític. Una cosa és teatre amateur en aranès que és un patrimoni valuós que Aran té, però jo em refereix a teatre professional que se’n fa arreu d’Occitània i que ningú porta.

4. Novament el Síndic Boya escriu en el seu blog i només voldria recollir unes línies finals del seu primer text en aquesta nova etapa i que va sobre la Fira del Llibre de Frankfurt.
La cita textual:
“... Resulte qu’ara, antics responsables deth govèrn de CDA critiquen era nòsta preséncia en Frankfort, quan eri, non arribèren ne a botjar un dit tà qu’eth país s’i trapèsse present. Certament tot soent era critica e era calumnia der anonimat estant ei era unica arma dera que dispòsen, pr’amor qu’es sues aportacions ara literatura, ara musica, e ara cultura en generau son absolutament desconeishudes...”.
A part de fer el mateix que els burros i inoportuns que escriuen cartes anònimes a la premsa criticant-lo i calumniant-lo i no cita de quins càrrecs de CDA parla, acaba amb una idea que és un insult brutal a tot aquell que no és militant d’Unitat d’Aran-PSC.
O sigui segons ell, només el clan del Síndic Boya ha fet “... aportacions a la literatura, a la musica i a la cultura en general...”, la resta zero.
Sort que Paco Boya és Síndic i no un “agitador professional a sou”, perquè és de pena que divideixi així el País : els bons i els dolents, els que fan cultura -i son del MEU partit- i la resta. Decididament no és el Síndic institucional de tots.
Algú és pot imaginar el President català Montilla dient que només els socialistes han fet cultura i la resta les seves tasques culturals “...son absolutament desconegudes”.
És per tenir vergonya d’altri.
...

dimecres, d’octubre 24, 2007

Aquests dies estic treballant a la població aranesa de Les en la meva recerca sobre la identitat d'Aran. Les és un microcosmos que en una hora de passejada, et pots trobar a tothom: "els uns i els altres" políticament parlant; els que no et saluden de forma militant i els que et saluden efusivament. Els que et recorden que aquell és el seu poble i els que amb més mala gaita et recorden que ets de fora del País.

Les és tot un univers que m'ha de servir per entendre la rebotiga de la política aranesa. Un poble que n'han sortit dos Síndics -una i un- i un altre que se'l varen inventar allí.

Per començar m'he passat més d'una hora al cementiri de Les, un lloc de respecte i el que crec és la única autèntica plaça de la concòrdia de la població.

He agafat fred i m'he refredat, i com sempre m'he marejat a l'autobús. La que m'ha venut l'entrepà al bar per dinar, tenia un mal humor insòlit, i servint-me m'ha perdonat la vida. Tot un símptoma social de la contrada?. La hipòtesi de treball és que no.


...

dilluns, d’octubre 22, 2007


Tinc molts e-mails per contestar, que m'arriben a traves d'aquest blog, deixeu-me opinar sobre un parell de idees que més d'una persona m'ha comentat i que poden ésser d'interès general:

1. Se'm diu que no és cert el que va dir Quim Monzó a la Fira del llibre de Frankfurt, i que jo recollia en aquest blog, que desprès de Frederic Mistral no hi ha hagut un Premi Nobel a una literatura sense estat i se'm recorda a Isaac Bashevis Singer, que li van donar el Nobel l'any 1978.

Certament de l'escriptor jueu Isaac Bashevis Singer que va escriure en llengua jiddisch quasi tota la seva obra, és pot parlar d'una cultura sense estat, encara que algú el considera un escriptor/ciutadà nord-americà, que va néixer a una població prop de Varsòvia, en els anys que aquest territori formava part de l'Imperi rus i que avui forma part de Polònia. I que desprès va emigrar als Estats Units d'Amèrica.

2. No he escrit res sobre la delegació institucional d'Aran que ha anat a la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè és tant increïble, que ja no val la pena entrar més a discutir-se. És inútil. Si en cent dies del nou govern del Conselh Generau no podien potenciar una delegació del món cultural d'Aran, ni convocar a tots els sectors, ni que fos per informar-los, i tot ha acabat en dues conferencies de càrrecs institucionals i novament auto-contractar-se el seu grup particular de música: Bramatopin, és penós. És que ni tant sols és va informar ni convidar al President de l'Institut d'Estudis Aranesos!. Els suposats campions de la cultura aranesa destil·len un sectarisme de dimensions tan enormes, que ens hauríem de començar a preocupar.

3. Segurament el tema de Frankfurt, lliga amb el tema del Túnel de Vielha, i és que el que està saltant pels aires és la suposada influència dels socialistes aranesos amb el socialisme català i espanyol. En realitat no compten tant com ens volen fer creure. Fins i tot en el tema de Túnel varen acabar amenaçant de judicialitzar la qüestió, que és la demostració d'una cultura política pobre i curta de idees i d'influència, no cal ni dir que els conselhers i regidors convergents aranesos hi varen caure de quatre potes, secundant la iniciativa. Perquè aquesta és una altra història: els conselhers convergents aranesos van ara de suposats gestors nacionals, sense res a gestionar perquè estant a l'oposició i sense potenciar discurs polític nou que és el que els hi correspondria.

...

divendres, d’octubre 19, 2007


Demà Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en la seva Conferència Nacional s'hi juga molt. Caldrà estar atents de que passarà, encara que segurament no hi haurà un canvi de rumb espectacular.

Però segons sembla, passi el que passi, ERC pretén desembarcar a la Val d'Aran el 26 d'aquest mes. Serà la primera reunió pública amb roda de premsa inclosa, que serà el tret de sortida cap el futur Congres constituent d'aquesta formació a Aran.

Aquest dia a Les, apareixerà el President de la Diputació de Lleida Jaume Gilabert i càrrecs de la secretaria d'organització d'Esquerra i de les seves joventuts.

Tota aquesta moguda l'està capitanejant Jusèp Loís Sans Socasau.

Sembla una operació interessant, però comença carregada de contradiccions nacionals, evidentment vull dir nacionals araneses.

És una llàstima que no hagi aparegut un partit aranès amb sobirania de discurs i d'organització, que podia desprès pactar amb qui vulgues, si feia falta. Però aquestes operacions fetes des de Barcelona i acompanyades des de Lleida, són mortals per tenir un espai nacional de partits politics aranesos sobirans.

ERC a la Val d'Aran i desprès és digui com és digui, ha començat la casa per la teulada i ha desnacionalitzat el seu procés de creació. Malament comença, si desprès ha de donar "lliçons nacionals" als Convergents aranesos i a les altres forces politiques. Perquè per molt que vulgui no entrar en la picabaralla política i presentar-se amb anàlisi i solucions als problemes, bé s'haurà de diferenciar de les altres organitzacions i posicionar-se en l'arena política d'Aran.

Tota l'operació inicial està ben orquestrada seguin el patró que des de la Generalitat de Catalunya, ERC ja ens té ben acostumats. Primer se li dona un càrrec públic institucional a aquell que desprès ha de fer partit i s'ha de fer una imatge pública, i a continuació se li munta una infraestructura logística que servirà per la institució i discretament per les feines de partit. Això és el que ha passat amb el camarada Sans que se l'ha anomenat director del Programa per a la creació de l'Oficina "Occitan en Catalonha OC" de la Generalitat de Catalunya.

Ara el republicà Sans té un bon sou, temps a Vielha quan no és a Barcelona i ara li falta el despatx, que espero que l'Ajuntament de Vielha e Mijaran no li cedeixi cap local perquè la Generalitat se'l ha de buscar i pagar ells. (L'Ajuntament més valdria que ajudes a les entitats en aconseguir espais, cosa que no fa).

Tot plegat seria l'enèsima equivocació dels Convergents aranesos, que seria ajudar a crear ERC a la Val d'Aran, sense adonar-se que acabaran sent un mal son pels seus interessos politics. De moment ERC de la Val d'Aran ja estan passant el rasclet per apropar-se els convergents aranesos emprenyats amb els tics autocràtics que han aparegut últimament a CDA.

En fi, que tingui molta sort ERC a la Val d'Aran, i que analitzin ben bé com l'operació dels d'Iniciativa-Verds a Aran catapultada des de fora, ha estat un formidable desastre, encara que tinguessin unes pancartes electorals de molta qualitat.
...

dimecres, d’octubre 17, 2007

El meu treball de recerca universitària a Londres entra en una altra fase que és acabar de redactar la meva petita "Història d'Aran de l'època contemporània", especialment des de l'any 1948, quan és va obrir el Túnel de Vielha, fins els nostres dies. És molt interessant perquè puc combinar el treball bibliogràfic i de lectures de manuscrits amb una tasca de història oral.

A mi sempre em va marcar el comentari de Frederic Vergés quan deia que la situació geogràfica d'Aran a la capçalera del riu Garona n'ha determinat la llengua i cultura així com la història. Això que és totalment cert, i que em serveix per entendre moltes coses respecte Aran i Occitània, té uns profunds canvis al segle XX fins avui, que l'aranès, -com l'occità d'Aran-, és oficial a tota Catalunya.

Resulta apassionant reconstruir, minut a minut, la base política i institucional del treball de la "Comission entera Normalizacion Ortografica dera Lengua Pròpia dera Val d'Aran", que va elaborar la normativa ortogràfica de l'actual aranès. A mi m'interessa la part política més que lingüística, perquè hi va haver molta política lingüística i molta política pura i dura entre bastidors, per decidir que proposar i on tallar. Recordo haver sentit al President Pujol dir, que va haver d'adoptar clarament una postura política ferma per elaborar una normativa i aquesta fermesa ens ha portat on som ara. I encara més, tal com és varen fer les coses i en qui és va comptar a la "Comission" és va potenciar el reconeixement èxplicit de l'occitanitat de l'aranès, qüestió que encara que sembli mentida costa que tothom avui ho entengui a Aran.

Qui fa cultura avui a Aran? Els centres d'ensenyament, les biblioteques, les entitats, els partits polítics, les institucions nacionals i locals, els particulars, els mitjans de comunicació ? Cap on miren? On són les seves referències? Cap a Lleida, Barcelona, Valencia, Tolosa, Montpeller, Marsella, Tarba, Pau?

Quan François Mitterrand va guanyar les eleccions presidencials va dur a terme el programa de regionalització que havia promès i posteriorment l'any 1982 és va aprovar la Llei Deferre de descentralització territorial, obrint-se unes vies possibilistes per l'occitanisme enormes. A partir de les primeres eleccions regionals franceses de l'any 1986 és van constituir els Consells Regionals que han evolucionat molt, tot i el profund centralisme francès. Des d'Aran tota aquesta xarxa institucional no s'ha sabut treballar i rendibilitzar, ni políticament ni culturalment. Segurament, o perquè alguns des d'Aran estan d'esquena a Occitània o d'altres ho miren des de postures resistencialistes i puristes. Mala peça al teler. Cal menys pancarta i més treball de lobby als 7 Consells regionals que té Occitània.


...

dilluns, d’octubre 15, 2007


Com a Vivéncia aranesa acabo de coparticipar a la Conferència de Nacions sense estat d'Europa (CONSEU) que s'ha celebrat a la Regió italiana de la Val d'Aosta. Aquesta CONSEU 2007, que era la seva setena edició, estava dedicada monogràficament a "La reforma de les institucions internacionals i les Nacions sense estat d’Europa".

La CONSEU d'enguany, l'ha organitzat i finançada el Govern Autonòmic de la Val d'Aosta i l'associació cultural catalana CIEMEN, que és l'autentica ànima d'aquest fòrum creat l'any 1985.

Només voldria reproduir a continuació que és la CONSEU, per entrar en un altre moment a discutir del perquè Vivéncia Aranesa hi ha participat per primera vegada i de com amb aquest tipus de participació Vivéncia Aranesa comença, modestament, la seves activitats de projecció internacional.

Un fòrum tancat de debat de tres dies en un complex de congressos dins un hotel amb pedigrí de molts estels; amb conferències i discussions; esmorzars, dinars i sopars; amb un personal divers ideològicament i culturalment, parlant múltiples llengües i fent-ho oficialment en anglès, francès i italià; dona per fer una crònica d'allò més sucosa i divertida. Però no s'ha de fer concessions i donar armes als que critiquen aquets tipus de fòrum i grup de pressió: uns perquè el menyspreen i el silencien tant com poden i d'altres perquè en fan interpretacions de vegades una mica deformades, encara que de bona fe, com el periodista del diari "La Stampa" que titulava la seva crònica: "Cento popoli europei in cerca di patria". Encara que tothom sabia allí, més que ningú, quina era la seva pàtria, el que no sabíem i encara no sabem es com fer-ho perquè ens deixin ésser lliures plenament.
.
.
.
.
Que és la CONSEU?
La Conferència de Nacions sense Estat d'Europa (CONSEU) és un fòrum de debat i de confluència entre organitzacions polítiques, culturals i cíviques amb l'objectiu comú d'avançar cap a una Europa respectuosa amb la seva diversitat nacional, lingüística i cultural, i consegüentment, amb els drets col·lectius que en constitueixen la base. La voluntat de la CONSEU és aplegar les diferents sensibilitats del nacionalisme europeu, des dels moviments autonomistes de regions amb particularitats lingüístiques o culturals, als que reclamen la plena sobirania per constituir un estat propi. En qualsevol cas, es parteix sempre del principi inalienable del dret a l'autodeterminació dels pobles. Així mateix, la CONSEU ha de donar cabuda a tot el ventall ideològic dels moviments nacionalitaris, sempre que es respectin els principis democràtics i el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Els objectius generals de la CONSEU són:
1.Promoure en l'àmbit europeu els principis de democràcia, de reconeixement de la diversitat i de respecte pels drets col·lectius dels pobles.
2.Intercanviar experiències i informacions sobre les diferents realitats de les Nacions sense estat d'Europa.
3.Proposar fórmules de col·laboració entre les diferents organitzacions que en formen part, partint del principi d'independència de cadascuna de les organitzacions, tot fomentant els principis de solidaritat i de cooperació.
4.Esdevenir un grup de pressió en les diferents instàncies europees, estatals i locals.
5.Fer propostes conjuntes a favor de l'Europa dels Pobles per presentar-les a les diferents institucions i organismes europeus.
6.Donar suport a les accions de salvaguarda de la identitat de cadascuna de les diferents cultures i nacions que conformen l'Europa actual.
7.Donar suport a aquelles organitzacions que en el seu marc nacional pateixen algun tipus de discriminació o d'agressió a causa de la seva actitud de defensa dels drets col·lectius.


...

dimecres, d’octubre 10, 2007

L'acte inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 ha estat una bona i brillant campanada, que per la part catalana ha comptat amb un mil·limetrat discurs polític del President Montilla i un eixerit discurs creatiu de Quin Monzó, que sentint-lo en directe per la televisió m'ha fet riure de veritat. ( Sinó fos perquè sona cursi, m'agradaria dir que em vaig sentit profundament emocionat i orgullós de la presencia catalana).

Els alemanys varen insistir en que faltaven com a convidats, en la part institucional de la fira, escriptors que escriuen en castellà a Catalunya, atiant la pesada polèmica i falsa discriminació, que només és humiliant per la literatura catalana. Però posats a fer declaracions de llengües, és com insòlit que el President Montilla s'oblidés de l'aranès, -l'occità de la Val d'Aran- en el seu discurs, tot i que ens recordava el paper del castellà a Catalunya i la seva cooficialitat.

Només Monzó introduïa el tema occità, precisament en el seu conte-discurs d'un escriptor que el conviden precisament ha fer el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, i precisament com un somni quan deia:

"... Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha
estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de
rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per
això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la
gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una
literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és
llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i
quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors
de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món
s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament
perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i
bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel
de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità.
Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se
senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-
Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura
sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel ....".


Desconec si a les exposicions i entre els convidats hi ha cultura occitana d'Aran, però d'entrada en els grans cerimonials d'àmplia repercussió mediàtica, no.

Qui del Conselh Generau d'Aran i de la Generalitat de Catalunya no va fer, n'hi ha fet els deures?. Val a dir que els catalans els hi costa entendre Aran.

...

dimarts, d’octubre 09, 2007


El Plenari del Conselh Generau d'Aran, (el que algun dia serà l'autèntic Parlament aranès) i el Ple de l'Ajuntament de Vielha e Mijaran han aprovat dues resolucions respectives, instant al Ministerio de Fomento que el nou Túnel de Vielha continuï com un túnel d'àmplia viabilitat amb els tres carrils previstos.

Les declaracions han estat calcades, en contingut i en redacció, -fins i tot en disseny i tipografia del material donat a la premsa-, encara que la declaració de l'Ajuntament afegia uns punts més, en els que s'introduïa el "sentiment del PP" que és fer avui de propagandistes i instrumentalitzadors de la Monarquia espanyola, reafirmant la denominació del futur Túnel i la invitació de la institució monàrquica a la inauguració. Tot això de la Monarquia era de calaix, i no necessitaven els tècnics de protocol, ni els espanyolistes reconsagrats per acceptar-ho amb normalitat, com ja estava assumit anteriorment.

Però la consigna era la consigna i l'Alcalde del PP ha seguit el guió. Però el més bo és la interpretació nacionalista de l'Alcalde Pepito Calbetó del Túnel de Vielha. Té raó quan diu que el Túnel és un símbol i és més que un Túnel, fent-ne tota una declaració nacionalista, però és clar ... no aranesa sinó espanyola. Curiosament Calbetó ha fet allò que els convergents aranesos no han sabut fer en aquest afer del Túnel, que és rendibilitzar-ho políticament i nacionalment.

Els convergents amb tanta pancarta proclamada i tanta mobilització de camioners també només proclamada, han donat una imatge de "aranès emprenyat a la brava", però no "una imatge de indignació però donant una resposta política i sobretot nacional aranesa". Per això tota la maquinària socialista espanyola, catalana i aranesa, -responsables i corresponsables del nyap-, han agafat la iniciativa del seu propi error i de la seva pròpia supeditació i han tornat a guanyar la partida a un Secretari General de CDA i Conselher -l'exSíndic-, instal·lat en un model de fer política totalment exhaurit.
...

divendres, d’octubre 05, 2007

Reprodueixo a continuació un article meu publicat al diari de Lleida "La Mañana" (03/10/2007), firmant-lo com a President de l'associació cultural i cívica "Vivéncia Aranesa".

L'entitat "Vivéncia Aranesa", que és un think tank de quadres, que funciona per "programes, projectes i activitats", té en la seva vessant cívica el "Programa Mossen Condò de Dinamizacion Civica e Culturau". Emmarcat en aquest "Programa" l'associació s'ha posicionat activament en temes que creu claus per Aran, com fou el procés d'elaboració de l'actual Estatut d'Autonomia, o com en temes d'infraestructures com ara és el cas, o com en el futur segurament farà en la nova Llei d'Aran.
L'article:

El Túnel de Vielha: Claus polítiques d’un fracàs

Tothom ja està ben informat que el nou Túnel de Vielha perdrà un carril, quedant un Túnel empetitit per a la mobilitat. I això el Ministerio de Fomento de Madrid, responsable de l’obra, ens ho anuncia poques setmanes de la seva inauguració. La justificació d’aquest canvi és que ho obliga una normativa comunitària. Per a més vexació de tots, ara la Ministra Álvarez ens diu que això ja era cosa sabuda des de feia tres anys i que no entén ni la polèmica ni la novetat.

Què ha passat? Senzillament s’ha fet un nyap monumental d’una infraestructura essencial per Aran. No s’ha planificat bé, no s’ha fet una bona previsió i a més, un cop detectat l’error s’ha amagat la informació i s’ha explicat com a fet consumat, poques setmanes de posar-lo en marxa. Amb nocturnitat i traïdoria el Ministerio de Fomento ha culminat un estil d’intervenir al territori.

Només cal anar a les hemeroteques per veure els despropòsits de com s’ha fet el Túnel: i no només pels 5 anys d’obres amb 2 de retard en la seva finalització; i no només per la desviació pressupostaria de la inversió; i no només per l’enfonsament d’una part encara avui sense explicar; el que s’ha fet és negar la participació del seguiment de les obres per part de l’administració nacional aranesa, que és el Conselh Generau d’Aran.

I per què no s’ha deixat fer? Per dues raons: per una concepció centralista i per un sectarisme de carnet polític.

A més, ha estat el Tripartit de la Generalitat de Catalunya, capitanejat en aquest cas pel conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, els que han fet d’intermediaris i quan a calgut han fet el peripé de les novetats del Túnel. Tota la xarxa socialista estatal, catalana i aranesa han estat els responsables de la mala gestió i del nyap final del que havia d’ésser una obra imprescindible pel desenvolupament econòmic i turístic d’Aran.

Per això el síndic Boya, lligat de peus i mans a la disciplina socialista, ha optat pel silenci i per no enfrontar-se a la ministra de Fomento; com tampoc ho ha fet el conseller Nadal. Com també aquesta enorme frivolitat del conselher de Turisme del Conselh Generau, Juan Antonio Serrano, que quan es posiciona sobre el nyap del Túnel ho fa com a President de la Federació Hostaleria de Lleida, perquè com a polític del govern aranès ha de callar perquè també el tenen agafat pel coll. Mentre que el seu company de govern, el conselher d’Administració Pública i Finances, Rufino Martínez, en qualitat també de regidor de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran, feia unes declaracions a la televisió parlant i justificant com si fos el portaveu del Ministerio de Fomento. Tantes contradiccions han acabat perjudicant als interessos del poble aranès.

Però sinó en teníem prou amb la ineficàcia socialista, també tenim el caos dels convergents aranesos. Aquests avui només poden fer quatre declaracions i propiciar algunes preguntes a les Cortes españolas a traves de CiU, però avui per avui no poden aglutinar i mobilitzar els sectors productius aranesos per plantar cara a les barbaritats del Ministerio. I això no passa ara perquè estan a l’oposició, ja el exsíndic Barrera no va saber situar al seu voltant amb plena complicitat, als sectors dinàmics de l’economia aranesa. Hi va haver, com avui, una evident desconnexió amb la societat civil.

I totes aquestes mancances a Aran el Ministerio de Fomento ho sap. Sap que uns –els seus– els té agafats i neutralitzats, i els altres els nacionalistes aranesos els té bloquejats i sense força per ésser un grup de pressió eficaç.

El Ministerio sap que per molta indignació, no hi haurà resposta contundent i s’atreveix imposar uns fets consumats, sense buscar solucions al problema i despistant al personal parlant de solucions per altres mancances viàries, com la N-230 cap a la frontera.

A la Val d’Aran no ens mereixem aquest autèntic colonialisme a l’espanyola, que no ens porta solucions, que no respecta el territori i que perjudica clarament la nostra economia. I no té nom la complicitat i ineficàcia del Tripartit català en el nyap del Túnel. Però a més, els que vivim a Aran no ens mereixem tota la classe política aranesa en conjunt, que no és capaç d’aglutinar i defensar els interessos de la modernització de la nostra societat amb una falta de serietat que hipotecarà el País, o sigui Aran, per anys.

Joan-Ramon Colomines-Companys. President de “Vivéncia Aranesa
...

dimecres, d’octubre 03, 2007


Sembla que alguns no entenen que jo consideri prioritari que em dediqui més a parlar del nacionalisme aranès, que criticar o treure draps bruts de l'etapa governamental actual de Unitat d'Aran-PSC. Fins i tot se'm va demanar que també donés 100 dies a l'oposició aranesa, com estàvem donant al nou govern aranès.

El més natural és que parli de les coses de "casa", que no vol dir de partit, sinó de manera de pensar. El nacionalisme aranès, per sort, no només és cosa de partits o del Partit.

Ni els convergents aranesos tenen l'exclusiva del nacionalisme aranès, ni els senyors i senyores de Unitat d'Aran-PSC tenen l'exclusiva de l'esquerra.

Estem en un moment que el nacionalisme aranès necessita una bona redefinició i saber posar al dia tot el seu ideari i la seva estratègia.

Però com sempre el moviments politics els construeixen i els lideren persones, i cal que aquestes moblin d'una manera clara i rigorosa el seu discurs polític per aportar idees de renovació i d'engrescament col·lectiu.

El model de la gestió petita, i més provinciana que nacional aranesa, està més que esgotat en les files del nacionalisme aranès. I si aquest nacionalisme no és l'abanderat de la defensa profunda i rigorosa dels interessos del País, no serveix per a res i la ciutadania sap perfectament reconèixer quan se li aixeca la camisa.

El nacionalisme aranès en comptes de semblar un geriàtric i/o una guarderia, necessita semblar i ser un moviment polític dirigit per la gent més preparada de la nostra comunitat, aglutinant els millors professionals de tots els sectors. No potser que alguns pretenguin liderar equips politics, amb un nivell i una manera de fer, que cap de nosaltres els posaríem davant de la gestió dels nostres negocis particulars.
...

dilluns, d’octubre 01, 2007


Com el nacionalisme aranès no entengui que és tota una mobilització PLURAL, ho tindrà ben complicat. I com els que tenen càrrecs no entenguin, que precisament per tenir càrrecs, poden estar sotmesos a la crítica, fins i tot pels que estan a les seves pròpies files, estem tots plegats ben servits.

Una cosa és fer negoci amb la coartada de la política i aquests barruts els coneixem tots, i una altra cosa és la confrontació de les idees per construir una alternativa de govern viable i potent.

En període congressual no hi ha líder que valgui, sinó torna a passar a les urnes dels de casa. I algú podria tenir alguna sorpresa.

Jo personalment en començo estar fins el cap de munt de les desqualificacions personals, perquè critiques coses que no van.

És admissible que encara avui no hi hagi una anàlisi pública de les passades eleccions a Aran, amb la interpretació del nacionalisme aranès del que va passar?

----------
PD: és una llàstima de la falta d'humor d'alguns lectors nacionalistes i que no sàpiguen diferenciar entre la ironia i la sàtira de la informació d'un esdeveniment o una reunió. S'ha d'ésser ben burro que algú cregui que jo he explicat algun "secret d'estat", perquè qualsevol veuria, -acabant la lectura-, que és una parodia inventada per reforçar una crítica.
...

dijous, de setembre 27, 2007


Aquests dies a Aran s’ha parlat molt de Patrimoni. Per una banda el govern Boya ha paralitzat el projecte del nou Museu d’Art Sacra de Vilac, tot i la disposició de la Pedania de donar un immoble, i tot i la demanda, formalitzada ahir en un Ple, de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran.

També aquesta setmana s’ha reunit la “Comission Assessora d’Auviatge”, que és un òrgan consultiu de patrimoni. Tal com el govern ha publicitat la reunió, ho ha realitzat fent critica al govern anterior. Quedant bastant penós que el propi Conselh és faci publicitàriament ell mateix la crítica, en la Web oficial.

Queda clar que la filosofia del nou executiu aranès, és governar donant guitzes al treball anterior. Tot i que és obvi que la Comissió Assessora d’Auviatge s’havia d’haver reunit abans, i que una política cultural gallinàcia i personalista no ho va permetre, no estaria malament tirar endavant polítiques culturals més de consens i amb menys ganes de fer sang a l’administració anterior.

I tot això apareix en una setmana que acabarà celebrant-se les “Jornades Europees del Patrimoni”. Pels dies 28, 29 i 30 de setembre és potencia a Catalunya aquestes Jornades, que amb el lema “Europa, un patrimoni comú” és realitzaran 450 activitats en gairebé 200 municipis. Tot això està organitzat entre la Generalitat de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, la Federació de Municipis de Catalunya i nombrosos promotors locals. A més, a nivell internacional hi ha el Consell d’Europa i la Unió Europea, participant uns 40 Estats i diversificant les activitats per comunitats, pobles i nacions sense estat.

Tota una moguda per potenciar el patrimoni monumental de manera global i de manera integradora, tant a la gent de casa com als potencials turistes. Catalunya ha volgut dedicar-ho a la temàtica “Patrimoni i joves”.

El Govern Aranès no ha potenciat res per les Jornades. Una llàstima.

Però la sorpresa és que l’Ajuntament de Vielha e Mijaran surt al programa oficial de les “Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya”, publicitant una exposició denominada “Joves, diversitat i patrimoni” que és faria a l’Espaci Joeni 1 de Vielha , i en la que és diu “...és muntarà un parell d’exposicions de fotografia que recolliran activitats dels joves del municipi del 2006 al 2007...”. L’exposició està anunciada per començar demà.

Dic sorpresa, perquè ni l’Espaci Joeni en saben res, ni òbviament la seva agenda del trimestre ho porta, ni tampoc la Web de l’Ajuntament. Això sí, centenars d’opuscles han estat repartits per tot Catalunya amb l’oferta de Vielha i és pot trobar a les agendes de diferents Webs culturals.

És una llàstima tanta descordinació i deixar passar una interessant activitat. Sinó és baixa dels núvols i no és fa una política cultural participativa, és continuarà fent el ridícul.

...

dimarts, de setembre 25, 2007

Ahir no ho vaig voler posar-ho, perquè volia aprofundir més, en la identificació de la empresa privada que hi ha darrera la nova Web del Conselh Generau d’Aran, però potser si que cal concretar l’empresa.

Per saber-ho només cal utilitzar l’aplicació “WHOIS” per conèixer qui hi ha darrera la Web. A continuació en teniu el resultat de la consulta :

Domain ID:D148932976-LRORDomain Name:CONSELHARAN.ORGCreated On:22-Aug-2007 12:42:01 UTCLast Updated On:16-Sep-2007 22:28:18 UTCExpiration Date:22-Aug-2008 12:42:01 UTCSponsoring Registrar:MyDomain, Inc. (R92-LROR)Status:TRANSFER PROHIBITEDRegistrant ID:DOT-Y67NU6W5PVRNRegistrant Name:Conselh Generau d'AranRegistrant Organization:Conselh Generau d'AranRegistrant Street1:Passeg dera Libertat, 16Registrant Street2:Registrant Street3:Registrant City:VielhaRegistrant State/Province:LLeidaRegistrant Postal Code:25530Registrant Country:ESRegistrant Phone:+34.973641801Registrant Phone Ext.:Registrant FAX:+34.973641801Registrant FAX Ext.:Registrant Email:info@conselharan.orgAdmin ID:DOT-IK0JTUFUXV9IAdmin Name:Pablo ArancibiaAdmin Organization:Krear - Dise..o & WebAdmin Street1:Urb.Sant Miquel 8AAdmin Street2:Admin Street3:Admin City:VilacAdmin State/Province:LLeidaAdmin Postal Code:25537Admin Country:ESAdmin Phone:+34.9732459Admin Phone Ext.:Admin FAX:Admin FAX Ext.:Admin Email:info@krear.netTech ID:DOT-X9BPCM1M95OBTech Name:Pablo ArancibiaTech Organization:Krear - Dise..o & WebTech Street1:Urb.Sant Miquel 8ATech Street2:Tech Street3:Tech City:VilacTech State/Province:LLeidaTech Postal Code:25537Tech Country:ESTech Phone:+34.9732459Tech Phone Ext.:Tech FAX:Tech FAX Ext.:Tech Email:info@krear.netName Server:NS1.HOSTMONSTER.COMName Server:NS2.HOSTMONSTER.COMName Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server: Name Server:


O sigui la nova Web del Conselh l’ha fet l’empresa situada a Vilac i denominada Krear, amb Pablo Arancibia com a responsable.

He rebut diversos e-mails de persones que fan Webs a Aran i que toquen temes informàtics. Increïblement hi ha molts professionals i moltes petites empreses muntades a la Val d’Aran en aquest sector. Això és molt bo.

Ningú m’ha desmentit la denúncia que jo feia i encara se m’ha donat més material perquè ens adonem de l’aberració propiciada per una empresa privada i l’administració. Sobretot per no referenciar públicament el tipus de programació oberta que s’havia utilitzat. En especial, se’m reafirma que no és pot cobrar el software Joomla en sí mateix. Ningú s’explica perquè una administració que pretén a presentar-se com a potent, no pot tenir la seva pròpia programació en la Web oficial i s’ha tirat de veta de patronatges informàtics gratuïts. I per més inri s’inclou un extens “Avís legau generau”, on és parla de la propietat intel·lectual de la Web que per trampós, podria acabar al jutjat.

Els e-mails rebuts em recriminen qüestions informàtiques de la Web anterior, i tot i que constava que jo era el Webmaster, haig de dir que els últims quasi quatre mesos de l’altra Web jo ja no n’era el responsable real de la Web, malgrat que ho deia. I sobretot el que mai vaig ésser, és el dissenyador informàtic de la Web.

Dels e-mails i de les opinions dels professionals de la informàtica d’Aran, el que em sobta és que algú pugui no veure clar que son necessaris “concursos públics” per accedir a encàrrecs de l’administració. I jo segueixo pensant que és una opció de higiene democràtica i transparència, i que en grans encàrrecs, encàrrecs continuats o encàrrecs simbòlics, cal utilitzar el concurs públic per donar opció a tots els professionals per igual, sense desviacions d’interessos i carnets. Ja us puc ben assegurar que alguns dels professionals que ara m’han enviat e-mails i no veuen clar els concursos, sinó tenen padrins en les dues grans opcions polítiques, difícilment tindran encàrrecs de l’administració aranesa sinó és via concursos.

...

dilluns, de setembre 24, 2007

Han passat 100 dies del govern aranès del Síndic Boya !

Ja estem al final d’aquella etapa que se’ls hi dona als governs abans de començar una oposició crítica en detall. Jo voldria aportar alguna reflexió, però no només del Govern Boya, sinó de tot el que ha passat a Aran durant aquests 100 dies (govern, oposició, ajuntaments i entitats), perquè tot està interrelacionat. No penso ésser exhaustiu, ni tampoc penso fer cap anàlisi professional de polítiques i de conductes, perquè això ho faig als meus articles periodístics i acadèmics. En aquest blog personal només aportaré alguns comentaris i descobriré el rerafons d’algunes coses, que “la premsa del País de les Meravelles” ni tant sols comentarà.

-----------------------------------------------------------



Seré tu amante bandido, bandido ...”(1)
El Conselh Generau d’Aran inaugurà una Web utilitzant plantilles de software lliure com a programació pròpia






Tant acostumats a l’ambigüitat, a fer de camaleons i a instrumentalitzar-ho tot, que no ens hauria d’estranyar que també en temes d’informàtica el Govern d’Unitat d’Aran-PSC acabessin fent trampa.

D’entrada, sense respectar el treball de gran quantitat de professionals i funcionaris del Conselh, en un cop d’afecte, és va liquidar la Web oficial del Conselh en la seva totalitat. No és va canviar la part institucional, sinó que és va liquidar tota, incloent-hi la seva part funcional, amb convocatòries i serveis ben vius, que varen avortar en sec, deixant els usuaris penjats. Una autèntica falta de respecte i una temeritat perquè no tenien Web substitutiva.

Fou una decisió política de pur sectarisme i la única acció que podien fer per atacar directament alguna cosa del Servei de Comunicació de l’època Barrera, que tant odiaven.

Primer amb un rètol estàtic i desprès amb un escrit xulesc a tres llengües, ens anunciaven que aviat obririen la nova Web oficial que “...estigui a l’alçada de la màxima institució i que un país com Aran mereix...”.

El que no deia l’escrit és que això ho farien piratejant programació informàtica i que el Conselh a més, pagaria per aquesta programació.

Si un va a la Web del Conselh no trobarà a la interfície, ni qui és el Webmaster, ni qui l’ha dissenyada informàticament i en continguts, ni si treballen amb llicencies : amb quines.

I tot això ens porta a un fet primer important :
Encarregar una nova Web oficial, no és mereix un concurs públic?.
Jo crec que sí, i sobretot desprès d’haver-nos ofert insults fins extrems delirants per aquestes qüestions.

Que l’etapa de la Web anterior va ésser galdosa, no cal que m’ho expliquin. Jo vaig ésser una víctima de les lluites internes de les estructures de govern per dominar la informàtica governamental i la pròpia Web. Però tothom sap a Aran, que vaig ésser el primer abanderat de donar transparència i eradicar les possibles corrupteles, combatent-les en la línia que pregonava el Síndic Barrera. Cosa que no vaig poder fer amb el cacic i clau dels "Servidors informàtics" governamentals el senyor Samarra, que actualment també s’està pixant al nou Govern.
.
L’actual Web del Síndic Boya està utilitzant software Joomla CMS que és d’ús gratuït i de lliure distribució, sota una llicencia GNU/GLP que és una llicència pública general. O sigui d’una manera abusiva, trencant tota ètica del món informàtic i traint els principis del Open Source, s’aprofiten d’unes plantilles gratuïtes i ens les presenten com el resultat de l’encàrrec d’una programació pròpia. ( I que a més algú voldrà cobrar).

Tots els que treballem en ONGs i en programes informàtics d’ensenyament sabem perfectament que és el Joomla i hem de trobar un abús que l’administració pública aranesa ho potinegi i d’amagatotis s’ho apropií.

Encara que és digui que tot està en proves, és necessita fer una autèntica auditoria informàtica i administrativa per descobrir fins on s’ha venut gat per llebre.

Perquè qui utilitza el Joomla sap que NO pot cobrar el software Joomla en sí mateix. Que no pot modificar o ampliar el codi de font de Joomla amb l’objecte de revendre o cobrar pel software. Que no és pot alterar el codi de font de Joomla amb l’objecte de lliurar-se de la llicencia GNU/GLP, per propòsits de venda. En definitiva el que no és pot pretendre és fer veure, que el Joomla és teu, per fer amb ell el que vols.

En definitiva: ni concurs públic, ni conseqüentment no se sap els diners pressupostats, ni s’ha tingut el mínim escrúpol de piratejar software lliure en una transacció comercial, traint la filosofia Open Source que és basa en la cooperació de desenvolupament i la iniciativa de compartir software lliure.
.
Si la Web oficial del Conselh ha d’ésser la imatge pública digital de la Institució nacional aranesa; com s’està elaborant la Web, és la imatge de les noves maneres clientelars i tramposes que s’estan instal·lant, una manera de fer, que el País no és mereix.

...

dijous, de setembre 20, 2007




Farcit de Azitromicina, Codeisan i Ibuprofeno resistia a un emprenyador refredat, a una faringitis i a molta tos. No me’n recordo si els prospectes dels fàrmacs m’aconsellaven no conduir i no fer manipulacions d’eines perilloses, perquè se suposava que tanta pólvora farmacològica m’hauria deixat grogi. Però la reunió que em trobava m’estava marejant. No era un dels meus millors dies, però m’hi estava jugant molt i jo no deixava de suar.

Faltaven 5 dies perquè s’acabessin els 100 dies de gràcia que és donen a qualsevol govern democràtic, i el qui estava parlant a la reunió, no concretava cap crítica a fer. Tot eren divagacions i tot era intentar un diagnòstic de com havien arrencat a treballar els socialistes en el govern aranès, però sense trobar cap alternativa per oferir a la ciutadania, que se suposava que volia sentir alternatives. Simplement la crítica era : són dolents, malèfics i emplumats. Tota una crítica buida i pueril que no aguantava un discurs seriós.

A més el capital humà directiu convergent s’havia enfonsat, donant una deplorable i trista imatge. Per una banda el directiu de sanitat i guru del pla estratègic del govern sortint, ara treballava pels altres; també ho feia el directiu tot poderós d’emergències i bombers; i amb una tombarella digna d’un màgic equilibrista, també s’havia passat al bàndol del Tripartit l’altre guru de cultura. Tota la matèria gris dels convergents aranesos estava llogada i ben pagada, pels nous socialistes rampants.

A més, per amanir tanta pèrdua de capital humà, un home superestimat i desitjat pel partit nacionalista, i que és un veritable home orquestra, a més d’un càrrec de super-super-confiança del Síndic Perdedor de les Eleccions, va tramar unilateralment, fer un seminari de protocol a territori administrat avui pels contrincants polítics. I a més, és va fer escriure una carta pública publicitant el seminari pel xumar de la cort.

Segur que l’enginyós expert i súper titulat en protocol va pensar que seria una bona manera de boicotejar-los des de dins. Els hi explicaria tot al revés, perquè desprès fessin el ridícul i no sabessin menjar peix amb els coberts adequats. En realitat, no només no va cobrar el seminari perquè quan s’està a l’atur, com és el cas de l’expert, l’administració no paga en negre, sinó que va despistar al personals i va crear l’estupor de la militància, que a crits demanava el seu cap. Tot un drama mal dissenyat.

La reunió continuava i ningú aportava una síntesi política de rebuig i de condemna del que estaven fent els nous governants. Res de res. Algú feia un comentari puntual, com de passada, com per exemple que el responsable electoral convergent que treballava com a professional al Conselh, havia patit com a revenja política, un mobbing laboral com una casa de pagès i estava a punt d’entrar, l’endemà mateix, a un judici per reclamar els seus drets. Però era una anècdota, un dany col·lateral que no valia la pena ni de mencionar. ( A més era de fora, ja se sap un puto incordi, com en jr, un altre tarat).

Començava arribar l’hora d’un esdeveniment d’aquells que fan acabar en sec una reunió: havia futbol i ningú se’l volia perdré.

Varen votar i per unanimitat varen acordar demanar feina al govern socialista per l’antic Síndic Convergent. Era igual el lloc, potser a medi ambient o el que fos, perquè el candidat, com tothom sap és un expert de tot i més. S’havia arribat a una bona proposta, ja no caldria pagar el lloguer del local del partit, simplement ells mateixos s’havien autoliquidat i no quedava oposició a Aran.
.
El Síndic socialista Boya és un geni. (A veure si fent-los-hi la gara gara també em contracten a mi).