Acabo de començar un nou projecte editorial que és l’edició d’una revista cultural, denominada “Es Arts”.

La revista té com a àmbit geogràfic d’actuació Aran i Comenges. Recollint les activitats culturals de totes aquestes dues zones.

Serà una publicació d’idees i de pensament cultural, a més d’oferir reportatges de divulgació d’alt nivell, incorporant també una agenda cultural i una miscel·lània de seguiment de les activitats culturals programades. Incorporarà seccions de patrimoni, literatura, música, arts plàstiques, disseny de moda, dansa, teatre, fotografia, folk, festes tradicionals, col·lectius culturals i agenda. Com també qüestions culturals de les principals ciutats properes a Aran i Comenges, especialment Tolosa de Llenguadoc, Tarba, Pau, Lleida, Barcelona i Zaragoza.

“Es Arts” serà una revista en aranès i gascó en general, incorporant uns apèndixs de pàgines de traduccions en francès, català i espanyol, on és recolliran la sinopsis d’alguns articles i també la totalitat del text d’altres.

“Es Arts” tindrà un format DIN4, sensiblement modificat, amb il·lustracions i fotografies en blanc i negre i color. D’una extensió de 66 pàgines, amb un tiratge de 1000 exemplars.

Tindrà una periodicitat mensual i serà una revista de pagament, prioritzant les subscripcions.

L'Associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa amb seu a Vielha en serà l'editora

“Es Arts” serà un producte editorial de qualitat, que serà més que una revista, serà una plataforma que vehicularitzarà i crearà cultura, però s’ha de veuré com un projecte de militància cultural, més que un estricte negoci editorial, perquè el que farà és unir i dinamitzar un sector.

Tot el que he escrit anteriorment seria la fitxa de la nova revista, però el seu naixement i de com està pensat fer-se, forma part substancial de la nova publicació.

Durant 10 mesos és realitzaran totes les tasques editorials, financeres, de màrqueting i comercials, per fer-ne el llançament definitiu de la revista. Durant aquest període i com a eina de treball i promoció, s'editarà de forma acabada el primer número pilot de la revista “Es Arts”. Serà un període de recerca de complicitats d’escriptors, periodistes, acadèmics i d’especialistes en cultura; de trobar inversors privats i públics; i de trobar un nodrit grup de subscriptors fundadors.

Tota una nova aventura editorial i personal, que vol contribuir modestament a la cultura occitana i crear micro-industria cultural a Aran. Novament, per part nostra, és fer sortir un nou vaixell a la mar, esperem que les forces de la natura ens protegeixin i que no perdem la màgia i la il·lusió.

...

Sembla que avui definitivament s’obra al trànsit el nou Túnel de Vielha. Al·leluia!.

Tots ja sabem els despropòsits de tota aquesta obra, però sobretot n’hi ha un d’ampli abast polític, que és la falta de respecte dels poders espanyols amb els territori i també amb les seves Institucions, tant nacionals com locals. (“Nacionals araneses”, és clar).

De res ha servit que l’actual Govern d’Aran estigui sota la disciplina del socialisme estatal com català, alhora de la veritat ha estat ningunejat, com ho havien estat els governs aranesos convergents.

Respecte al Túnel tota la classe política aranesa ha estat patètica.

El Síndic Boya enfront qualsevol problema amb el Ministerio de Madrid o amb la Generalitat de Catalunya, ha mostrat la crua realitat : que és un diputat sota la disciplina d’un partit no aranès. I malgrat les filigranes d’imatge que ha intentat, més que un President d’un País, ha estat l’home submís dels encàrrecs dels interessos socialistes.

A més, ha mostrat un govern aranès desencaixat i uns Conselhers més “regidors locals” que Ministres, a més de donar la imatge de valorar més les seves responsabilitat compartides de fora del govern, que no la seva pròpia representació institucional. No és de rebut que Juan Antonio Serrano vagi pel món donant més importància al seu càrrec de President de la Federació d’Hostaleria de Lleida, que d’ésser Conselher o sigui Ministre del seu País. És clar que això de “País aranès” un s’ho ha de creure.

Però per l’altra banda, els Convergents Aranesos han fet un striptease públic de com estant internament. I com és sabut : “un rei sense cort i sense poder”, anatemitzant a tort i a dret a qui li portava la contraria, només ha posat en evidència la mala digestió de la derrota electoral i que s’entrava en un pou sense sortida.

El model Barrera està acabat, el que no vol dir que ho estigui l’ex-Síndic Barrera d’acabat com a dirigent, però el “model de treball transferit de l’antiga Síndicatura” no solament està esgotat, encara és pitjor, el seguir-lo, obra un divorci brutal entre la seva pròpia gent i amb la societat aranesa, i és converteix amb una nosa.

Amb el tema de com és varen afrontar els problemes del nou Túnel és quan és va veure com és representen els interessos aranesos i els convergents varen fer fins avui, una jugada curta, ridícula i més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’un grup amb experiència de govern. (Sembla que avui, CDA no assistirà a una passejada compartida d’obertura del Túnel).

Si desprès de governar 12 anys al Conselh, només s’acaben posant unes pancartes, s’acaba demanant ajuda al partit català germà i és complementa, desapareixen de l’escena d’un acte institucional aranès, és patètic, a més que políticament és un error. (A que quan, algun dia, vinguin de Madrid a tallar la cinta, algun convergent perdrà el cul per estar a primera línia).

Tota aquesta flamarada populista tant barreriana, s’ha de deixar pels partits petits i simbòlics que tenim al País, que també han fet pena. Dels del PP hi ha hagut abrandaments nacionalistes espanyols. Dels d’Iniciativa ni paraula sobre el Túnel i de la secció aranesa d’ERC, hem llegit, escrit amb la boca petita, que el Túnel no ha de tenir nom de “rei” sinó de personatge il·lustre d’Aran. Genial.

...

Hem celebrat els 85 anys del meu pare. Tota una efemèride que ha coincidit amb la gran manifestació de Barcelona pel “Dret a decidir”.

Vaig ésser al dinar d’homenatge al pare i també a la manifestació. De fet tots dos esdeveniments tenien un enorme punt comú : el resultat de la lluita i la militància pel dret a la llibertat del País o sigui a la seva independència.

No deixa d’ésser una enorme satisfacció que patums, patumets, quadres i comissaris varis, que durant anys i panys ens varen fer la vida impossible dins del propi camp del nacionalisme català perquè nosaltres, sense embuts, reclamàvem la independència dels Països Catalans, ara ells és reclamin protagonistes de la llibertat plena per a Catalunya, assumint i omplint-se la boca d’eslògans soft, però de contingut clarament sobiranista, com és el “Dret a Decidir”.

De fet és la nostra petita o gran victòria.

Victòria que és reafirma també sobre un socialisme oficialista totalment d’esquena al País i símbol d’una classe política decadent i de submissió. Quan no hi ha valors de res, i tot són carreres polítiques personals i funcionarials, s’acaba un creien la pròpia trampa, que és pensar que és “el país que és manifesta i reivindica” el que hauria d’estar al servei del partit i no, precisament al revés.

Quan el meu pare deia en el míting fundacional del PSC-Congrés : "... Aquí és sua socialisme...”, fent una subtil referència a la insuportable calor que feia en el local on és celebrava l’acte, feia també una metàfora vital i d’empenta d’un projecte engrescador per tot un poble. Ara la classe dirigent socialista del PSC(PSC-PSOE) ja no surt ni al carrer, per reivindicar uns mínims drets a decidir sobre finançament i en infraestructures.

...

Avui s’acaba el termini per presentar les entitats privades propostes de subvencions i convenis a l’Ajuntament de Vielha e Mijaran.

A traves de la “Ordenança Generau Reguladora de Subvencions” l’Ajuntament de Vielha d’una manera transparent, vol donar suport a les associacions i a altres col·lectius en les seves activitats.

Em sembla bé aquest sistema, i en honor a la veritat va ésser l’ex-Alcalde Joan Riu, -l’alcalde que em persegueix a base de querelles-, qui va tirar endavant aquesta Ordenança. A mi el que no m’agrada és el model de finançament a les entitats que té l’Ordenança, i de totes les fórmules que és podien escollir, és va triar la més allunyada d’una capital de País de cultura minoritzada. Els especialistes en dret em diuen que tot depèn de com és llegeixi i s’interpreti l’Ordenança, perquè hi ha marge perquè el polític de torn, pugui prendre les seves decisions.

Si Vielha no continues sent una població d’institucions grises, hi hauria una política cultural, producte d’una reflexió, hi haurien uns objectius i tot això lligaria en que i en qui invertir en les ajudes de les entitats privades. Esperem que no sigui una repartidora de misèria econòmica, que disgusta a tothom i no possibilita fer coses.

Tot això contrasta amb la poca o nul·la transparència del Conselh Generau d’Aran.
Algú ha vist alguna convocatòria d’ajuts?.

Que no em vinguin en la penosa defensa que l’anterior govern del Conselh no tenien una clara línia d’ajudes a les entitats. Perquè ni jo n’era el responsable, ni mai vaig acceptar una sola pesseta o euro, sinó venia per un concurs públic obert i transparent, i com que no hi era, mai vaig rebre ni una sola ajuda, ni petita ni gran per fer activitats associatives, incloent-hi les de premsa.

.
Però de la “moralitat i l’ètica” n’ha fet bandera els senyors i senyores d’Unitat d’Aran-PSC i del PRAG, i ara tot allò que criticaven ho estant fent ells.

...

Article meu publicat avui a “Pirineus”, suplement, entre d’altres, del diari Segre de Lleida i del Diari d'Andorra.


Pepita Caubet

Fa molta ràbia que els catalans desconeguin la literatura occitana actual, però sobretot que desconeguin la literatura aranesa, si més no, perquè Aran és company de viatge de Catalunya. Però encara fa més ràbia que els catalans s’hagin perdut sentir en directa, una de les escriptores més sornegueres i divertides que ha tingut Aran: Pepita Caubet.

Na Pepita, amb nom de veïnatge autèntic, era una jove dama nascuda els anys 30, que ens ha deixat aquesta tardor i que com ella deia reivindicativa, durant la seva fatal malaltia: “... aquí hi ha un error, ara no toca aquesta mort...”. I tenia raó, malgrat el que diguin els patriarques de l’arrelada església aranesa, malgrat el sentiment profund de creient militant de Pepita, això de traspassar-se per sempre, és la gran nota desafinada que liquida una trajectòria vital. Diem-ho sense embuts: morir-se és una gran bretolada.

I a més, Aran és un País petit, històricament i culturalment és més gran si li sumem Comenges, que seria com la Catalunya Nord dels catalans, encara que la gran majoria dels comengens i molts aranesos, tot això ho ignorin. Però Aran encara és més gran, si contemplem el llarg i omple d’Occitània. Tot plegat un somni nacional de dialectes potents que donen una singular literatura, això sí, poc projectada. En tota aquesta aventura, quedar-se sense un referent cultural com la Pepita Caubet és un bon tràngol.

Per homenatjar una escriptora el millor és llegir la seva producció literària, per això millor que se’n vagin a una llibreria i demanin els seus llibres i si no els tenen, cosa habitual i molt emprenyadora, diguin-li al llibreter o llibretera que truquin a l’editorial “Pagés editors” de Lleida, que ho tenen tot.

Però també si de veritat volen homenatjar tota una literatura i cultura en general, facin el propòsit com a catalans també minoritzats i colonitzats, de posar un “aranès o aranesa a la seva vida”, almenys assaborint els seus textos literaris.

Comencin a memoritzar alguns noms d’escriptors aranesos, comengens i també bigordans, actuals. Tots fan cultura gascona en diferents especialitats. (Llistats per rigorós ordre alfabètic, per evitar els típics marre miaus) : Manuela Ané, Franc Bardòu, Verónica Barés, Clara Berdiè, Francesc Boya, Pilar Busquets, Arturo Calbetó, Pèir Cots, Jan-Luc de Mongaugé, Jèp de Montoya, Antònia Escala, Elisa Escala, Andrèu Eygun, Rosèr Faure, Joan-Pau Ferré, Mari Pau Gómez, Xavi Gutiérrez, Jan Loís Lavit, Miquèu Maffrand, Lúcia Mas, Teresa Pambrun-Lavit, Albert Peyroutet, Miquèu Pujol, Elisa Ros, Jusep Loís Sans, Juanita Santafusta, Miquèu Segalàs, Frederic Vergés, Maria Vergés ... i Pepita Caubet.▄

...

És ben conegut per qui està implicat a l’administració o simplement per qui està interessat en les polítiques públiques, que una de les fórmules per avançar en polítiques sectorials és elaborar els denominats “Llibres Verds” i també els “Llibres Blancs”.

I és que seria urgent a la Val d’Aran que s’elaborés el “Llibre Verd de la cultura aranesa”.

Com és sabut un “Llibre Verd” promogut per una administració local, nacional, estatal o de la comunitat europea, és un document de reflexió sobre un àmbit polític específic, que va destinat, tant a les administracions com als particulars, per incentivar a la participació en un procés de debat i consulta. De vegades aquest procés porta directament a que és desenvolupin processos legislatius o normatius.

Per altra banda, el “Llibre Blanc” és un document que conté propostes d’acció governamental o de l’administració en un àmbit específic.

O sigui que mentre els “Llibres Verds” proposen un conjunt de idees per a un debat públic, els “Llibres Blancs” contenen un conjunt oficial de propostes en àmbits polítics específics i a més constitueixen la guia per portar-los a terme. De fet, moltes vegades és comença per un “Llibre Verd” per arribar a un “Llibre Blanc”.

Doncs a Aran, convindria un ampli debat sobre la cultura, per arribar a un pacte nacional en aquesta àrea, on tots els colors polítics i tots els agents culturals particulars hi tinguéssim cabuda.

Però per ordenar el debat i donar elements de diagnosi de la situació cultural a Aran, caldria tenir coratge i llençar-se a la piscina promovent un “Llibre Verd de la cultura”.

De fet no és una qüestió de coratge, sinó de sentit comú, perquè s’ha de passar de l’amateurisme a la professionalització en polítiques culturals públiques, per dinamitzar el sector. I tenint present que com que a la Val d’Aran és dona un procés de minorització cultural i lingüística molt particular, les idees i les pràctiques culturals han de tenir un enginy, productivitat i incidència social molt ben perfilades.

...

.............. Ha mort Paco Candel


Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
........què és
...............guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


Nocturn per a acordió
JOAN SALVAT-PAPASSEIT

...

..............

Esta bé que tot un Síndic d’Aran parli en primera persona d’Occitània. Potser mai em vaig sentir tant orgullós d’aquest escriptor, avui Síndic, com quan vaig assistir al seu reconeixement per l’Acadèmia Julien Sacaze de Banhèras de Luishon. Era un reconeixement i una pràctica occitanista, encara que quasi ningú dels assistents, fins i tot l’Acadèmia, estigues en aquesta línia.

Un desig de carrera política per camins ben laberíntics, ha posat aigua al vi de l’escriptor, que jo en publicava articles amb més d’un sacrifici crematístic a canvi de res, sinó era afavorir la literatura aranesa i a l’escriptor.

L’occitanisme avui o serà viu per potenciar activitats pràctiques, o és un carreró sense sortida.

Fa molts dies que entre Aran, de una i altra banda de la frontera administrativa, entre Aran i Comenges amb capital Les, estic preparant una activitat cultural, que hauria d’ésser estructural amb permanència i lluny de les activitats efímeres, que són necessàries, però que on cop fetes, segueixen deixant el desert.

I que em trobo per part aranesa? Incomprensió o gran paraules, i ja és hora d’anar al gra, creant programes d’ajuda públics, oberts i transparents, i invertir de veritat en cultura. És que no hi ha ajudes ni grans, ni petites!.

Per exemple, una qüestió petita:
Demà comença a Besièrs el quart Col·loqui Internacional de l’Associació Francesa de Catalanistes, dedicat enguany a “Catalunya-Occitània” amb temàtica aranesa. Era un bon moment de presentar una ponència o una comunicació o fer una conferència científica sobre algun tema específic sobre Aran, sortit directament del nostre País.

Fer això vol dir “comprar” temps per preparar el material, el viatge i l’allotjament. Vol dir una despesa i que l’investigador necessita ajuda per anar-hi. Aquí a Aran no tenim universitat, ni departament o càtedra que carregui amb les despeses. Despeses que assumeixen sempre de bon grat, perquè entenen que és una forma de fer recerca pròpia, fer projecció de les pròpies coses i dels propis professionals. Aquest treball substitutori d’ajuda a Aran, l’ha de fer l’administració nacional aranesa. Doncs no és fa. I jo, que voldria participar al Col·loqui, no m’ho puc permetre. I no només és un petit drama personal.

Aquest plantejament de nou ric, molt aranès i andorrà per cert, de portar grans figures culturals de fora, està bé si tenim la resta de la casa cultural del País funcionant, sinó és una frivolitat.

Amb l’occitanisme cultural podria passar el mateix. Que és potencies una política d’aparador amb data de caducitat, mentre que el que ens interessa és crear uns fonaments permanents.

...

Avui és el dia que Artur Mas presenta en una conferència solemne a Barcelona, la nova política convergent denominada "Casa gran del catalanisme". Sempre és una satisfacció que tota una potent organització, hagi acabat venint a l'estratègia que vàrem encetar l'any 2003 amb la plataforma "Mobilització catalanista (MCAT)”. Han trigat 4 anys en entendre Artur Mas i l'aparell, el que jo proposava. També en aquell moment Duran i Lleida va disparar amb bala contra nosaltres.

Quan jo proposava una plataforma transversal catalanista, se’m deia que havia d’ésser “nacionalista i enquadrant els nostres”. Ara s’ha entès que és una estratègica de “unitat en l’actuació”, amb una clara base de País, deixant de banda les ideologies clàssiques.

Precisament avui és el dia per parlar una mica del convergents aranesos, que tant s'emmirallen amb els convergents catalans. I ho faré sobre un tema petit i pràctic.

Concretament sobre una carta que és va publicar ahir al diari Segre titulada "El Conselh d'Aran y Betlan". La carta és anònima i està signada per "Es de Betlan". Sembla que l’auditoria de la carta és una combinació de gent d'Iniciativa, gent del PP i algun convergent que viuen a Betlan. (Novament torna l'anonimat en les cartes, que tan avorreixo, però la realitat és que la gent a Aran té por a les represàlies).

No conec directament el projecte de condicionament de la carretera del poble de Betlan, ni el que va presentar al seu dia el govern Barrera, ni el que ara ha presentat el govern Boya. La carta denuncia, dit a grans trets, que el projecte actual destrossa el projecte anterior, que era més complert i amb el vist i plau de tots els veïns.

Però el que a mi m'interessa de la carta són les frases: "...¿No piensan defender su proyecto señores de CDA?...".
"...Señores no pueden permitir que Unitat d'Aran destroce un buen proyecto y la ilusión de un pueblo sin decir nada...".

(Ja té nassos que els que van facilitar la pujada al poder del Síndic Boya ara demanin ajuda. Però això és un altre tema).

El que vull comentar és aquesta directe interpel·lació als convergents per part d’un grup de ciutadans i que acabarà en frustració.

Els convergents aranesos, encara que vulguin ara prendre una postura, han perdut tanta pistonada en l'arena política d'Aran, que estant fora de joc. No podran defensar el projecte de Betlan de forma efectiva, com no sigui la política de la "pancarta" que és la única iniciativa que ofereix el model Barrera. De la "pancarta" o de la "postura testimonial de crítica" al Plenari del Conselh i sense cap mena de projecció pública.

Avui hi ha una creença generalitzada a tot Aran que CDA està d'un pasotisme pujat desprès de perdre les eleccions, i no és veritat. El que està és en un cul-de-sac amb un model polític acabat i amb un lideratge totalment qüestionat.

No és tracta d’alçar la veu o de testimonialismes, el que és tracta és que el nacionalisme aranès faci la funció de grup de pressió polític el suficient fort per incidir a la societat aranesa i que aquesta reaccioni, i impossibiliti el retrocés nacional, polític i social que el nou govern ens està portant.

I per aconseguir això, d’entrada el nacionalisme aranès necessita una organització de militants forta, per poder crear simultàniament una amplia plataforma de simpatitzants que sigui el fòrum per transmetre propostes i il·lusió col·lectiva. Per saltar desprès a les propostes més transversals, a la nostra “casa gran”.

Però hi ha tot un tap d’ampolla dins del nacionalisme aranès que no deixa sortir la política de futur: ni la gran, ni la petita, com la qüestió de Betlan. És tot un drama numantí : entre la conveniència i la irresponsabilitat.

Tot plegat, potser, serà culpa de l’Erulet, l’esperit malèfic que recorre Aran, com ens recorda la mitologia pirinenca.

...

Estar al dia de tot el que és fa al teu territori i amb tota la resta interdependent, és bastant complicat, sobretot si estàs als Pirineus. (Amb el fred assassí que fa avui, tinc consciència física de viure a muntanya).

Els que per professió tot el sant dia gestionem centenars d’items d’informació, no és que ens sigui menys complicat, sinó que encara pot ésser més frustrant, perquè sempre penses que no ho saps tot. I a més, sí també vols fer d’analista i elaborar-ne una opinió, pots arribar a la conclusió que sempre et falten dades.

Tothom sap que si una informació arriba a un receptor, diem-ne no llegit, la informació pot relliscar en la seva interpretació i quedar en un estadi superficial de comprensió. Però si el receptor s’ha cultivat amb lectures (inclosa la premsa) i en aprenentatge, quan rep la informació li pot treure suc a fons, interpretar-la i canalitzar-la, sí cal.

Tot això m’ho fa pensar perquè he recuperat un antic article (1988) de la revista espanyola “Revista de Estudios políticos”, escrit per Jordi Capo entre d’altres, titulat: “La formación de una élite política local”. I em pregunto perquè els polítics de la Val d’Aran són tant reticents a llegir, estudiar i reciclar-se.

Però el que encara em sorprèn més del sector del nacionalisme aranès, és que posin pals a les rodes perquè les noves fornades de polítics amb càrrec i de militants, passin per seminaris de reciclatge. N’hi ha que no fan, ni deixen fer. Llàstima que en política institucional i de partit, no és practiqui de bon rotllo, el concepte de jubilació anticipada.

...

A més dels mitjans de comunicació en aranès, la meva altra obsessió respecte Aran, és que el País aculli estudis universitaris, estudis de nivell superior presencials durant tot l’any. Encara que no siguin llicenciatures completes, si que s’hi poden oferir diplomatures i sobretot estudis de postgrau, des de Màsters o sigui Mestratges, fins a seminaris de llarga durada. I tot això per la gent del territori com per rebre alumnes d’arreu. Aquest acolliment és la clau per fer l’operació rentable, condició per fer desplaçar un potent equip de professors.

Em vaig involucrar, primer anímicament i desprès fent militància, en el projecte de centre universitari de la futura estació d’esquí TUCA i de la seva part urbanitzable. Ja no sé ara, si és un somni la part universitària o la pròpia estació. No puc suportar el secretisme en política pública i com gestionen la futura estació em posa dels nervis.

També em vaig involucrar en crear un “Centre de suport” de la Universitat Oberta de Catalunya, -la UOC-, a Vielha. Semblava que Joan Riu, l’antic alcalde, li entusiasmava la idea. Fins i tot va assignar local municipal. Però res de res, el projecte és va dissoldre com un sucre en un cafè. Encara avui, no sé perquè.

El nou Ajuntament de Vielha e Mijaran, on conflueixen dos nacionalismes : el nacionalisme espanyol i el nacionalisme aranès, en temes de cultura encara no sé quina és la seva política. Segurament no en tenen, perquè un més un de vegades no son dos entre rivalitats de nacionalismes i rivalitats de reines. I en l’embolic tàctic que estant posats, allà on és veuen més les contradiccions és en la cultura. Vull dir cultura de veritat i no en activitats freakis.

Necessitaríem una moguda de universitaris d’Aran, siguin del color polític que siguin, siguin de l’escola acadèmica que siguin, i siguin de l’especialitzat que siguin, per tirar endavant projectes d’estudis superiors a Aran.

Sempre vaig pensar que era una sort tenir a la Noelia Costa, perquè com a doctorada, podia entendre perfectament això dels estudis universitaris, i estava a l’agenda entusiasmar-la i seduir-la en tots aquests muntatges. Però un dia, de sobte, me la vaig trobar en política, i l’endemà en la rivalitat política, i encara més, l’endemà passat en les guerres fratricides electorals, i avui a cavall d’un Govern aranès que destil·la un menyspreu absolut pels que no son de la seva corda.

...

No hi ha ni el mínim dubte que la intervenció institucional ha estat fonamental perquè l’aranès no desaparegui en l’actualitat. La normativització de l’aranès del 1983 va ésser cabdal i la introducció de l’aranès a l’ensenyament ha estat bàsica i d’uns resultats estructurals que seran irreversibles.

Però com ha passat a Catalunya amb el català i la Generalitat, pot semblar que tot el que ve en aranès és qüestió del Conselh Generau d’Aran. No només perquè la pròpia institució s’ho apuntava per qüestió d’imatge, sinó que fins i tot les administracions locals pensaven que la llengua no era qüestió seva i pensaven que era tema del Conselh.

La ciutadania a Aran té la percepció que tema “de” o “en aranès”, és tema oficial del Conselh. I això pot acabar creant rebuig, i no cal dir en la joventut. Un rebuig de protesta al propi poder i a les coses oficials, i un rebuig pel color polític. (Ara i abans).

La bona estratègia és ajudar des del Conselh a tota mena d’iniciatives culturals que hi hagi la llengua, posant-se a segon rengle la institució nacional; i ajudar a que la pròpia dinàmica de la societat civil potencií aquesta mena d’iniciatives. Fer-ho al revés constantment, és artificialitzar crònicament la normalització de la llengua i la cultura en general.

Si un govern per ideologia, per estratègia i per programa és intervencionista, pot acabar sent tant intervencionista en cultura i llengua que pot ofegar la sortida d’iniciatives privades o ofegar les existents.

Si el govern no vol ensorrar el negoci de les pizzes a Aran, millor que no munti una cadena oficial de pizzeries i a més el que no pot fer és regalar-les a tota la població. És evident que si passes això, cap particular s’arriscaria a invertir en esforç humà i en diners a obrir pizzeries.

En cultura s’ha de passar de la cultura de “beneficència”, regalant-ho tot, o intervenint en tot com a monopoli gestor; a una cultura oberta i plural que hi juguin els mecanismes privats i de mercat. El mercat és petit? El mercat és Aran, Gasconha i la resta d’Occitània.

...

Sempre he criticat que no hi hagués reflexió i debat per construir polítiques sectorials a Aran. Sempre he dit que no podia ésser que les administracions públiques no busquessin la complicitat de la societat civil per elaborar programes.

Al nacionalisme aranès sempre li ha costat la reflexió, el debat i trobar complicitats, perquè sempre la prepotència i la supèrbia se’ls ha menjat. I la governabilitat l’han practicada a traves dels patrons tradicionals.

Ara els socialistes aranesos segueixen la mateixa escola : cap reflexió, cap debat i cap consens.

Tornem a la llei de l’embut.

Aquesta forma de governar és una altra expressió de l’autoritarisme que tenen en el seu discurs i la seva pràctica, i que no aporta “canvi” com a valor de novetat i de progrés. L’acció de govern l’exerceixen des de una posició de monopoli i no de relacions compartides.

El concepte avui de govern pressuposa saber entrellaçar les capacitats d’influència de les àrees de presa de decisió i gestió d’estructures, on hi ha múltiples xarxes d’agents socials i institucionals.

I no només és tracte que el govern del Conselh Generau d’Aran prengui decisions públiques condicionat formalment pels agents socials, sinó que el propi govern ha d’encoratjar a que hi hagi una relació en les dues direccions, -dels governants i dels governats-, buscant fòrums de diàleg i de consens.

Situats al govern : els “uns” i els “altres”, són una i altra cara de la mateixa moneda.

L’Aran del segle XXI no és mereix un govern provincià de cinquantena regional i ja estant en el tobogan.

...

El meu pare de petit em portava a tota mena de mogudes culturals, cíviques i polítiques, quasi totes elles clandestines o que eren la cuina de la preparació d’alguna cosa, suposo que la idea era que visques directament com és feia País, malgrat la dictadura. No tinc ben localitzat l’any, potser el 1961 quan jo tenia 10 anys, però recordo que em va a dur a veure a l’escriptora Caterina Albert a l’Escala.

Caterina Albert, que com tothom sap signava “Víctor Català”, estava malalta i als seus 92 anys restava definitivament al llit molt lúcida i dialogant, i així rebia als seus visitants. No us podeu imaginar el que em va impressionar trobar una majestuosa senyorassa, ficada en un impressionant llit, per a mi enorme i molt alt, amb una capçalera de fusta on hi havia un parell d’ocells enormes lacats. Segurament l’escenografia em va impressionar més que l’escriptora, que m’havien dit que havia escrit la gran novel·la “Solitud” i que signava les seves obres amb un nom de “senyor” per poder publicar, perquè les senyores els hi negaven els mateixos drets que els senyors.

Explico tot això per assegurar que tant na Caterina com “Solitud”, estant al disc dur de la meva vida. Aquesta introducció em porta a comentar la recent traducció a l’aranès de “Solitud” i en especial el bombo polític que ara en fa el Síndic Boya.

Crec sincerament que és un enorme error.

Que Maria Vergés, la flamant i distant Directora de Cultura del Conselh Generau d’Aran, en sigui la traductora, no significa res més que la Maria l’hi agradava profundament “Solitud” i és va buscar la vida per fer-ne una traducció a l’aranès. Com opció particular no és pot discutir res, és legitima i lloable, però com a política de traduccions finançades per les administracions públiques, és una altra història. Per que? Perquè l’administració aranesa no pot anar de franc tirador i ha de tenir un criteri, unes prioritats i el desplegament d’un programa propi de traduccions.

Una obra com “Solitud”, una peça important de la literatura catalana, la ciutadania aranesa i en especial la joventut escolar, la pot i l’ha de llegir en la seva llengua original. Per molt bones que siguin les traduccions, no hi ha res com l’original. Cap administració catalana se li passaria pel cap traduir “El Quijote” al català, perquè els catalans el podem llegir directament en la llengua original. Això no vol dir que existeixi una traducció del Quixot en català, que un traductor català calent pel llibre ha fet.

El que vull dir, és que s’han de saber distingir les opcions personals, de la planificació de la política cultural de les traduccions.

Tant de bo hi haguessin centenars de traduccions a l’aranès de llibres importants de la literatura universal, però la migradesa és tant enorme que equivocar la línia de traduccions serà un errors per anys. Una traducció no s’improvisa i des de que s’encarrega, fins que està feta poden passar molts mesos i anys, per tant s’ha de saber prioritzar.

La Directora de Cultura segueix no saben distingir entre el que és públic i el que és privat. I em temo que el que no és té clar és el que cal traduir, i sembla mentida que no parlin amb ningú i s’ho maneguin tot ben solets, ben lluny de l’estil Prat de la Riba, President de la Mancomunitat de Catalunya, per citar un referent de treball transversal, sense el sectarisme del color polític. (Perquè Aran està ara, en cultura estructural, com estaven els catalans en aquella època).

Que jo recordi, en quatre anys, publicades o no, d’obres majors de la literatura, només s’han traduït a l’aranès “El petit príncep” i “Solitud”. Tenim un problema.

...

Quan ets una rata de biblioteca i et passes el dia disciplinadament entre llibres i manuscrits, fent fitxes de lectura i escrivint, convé desengreixar i a mi m’agrada observar llargues estones, completament embadalit, com literalment centenars de francesos (suposadament tots occitans), compren com a desesperats en el gran Supermercat Boya de Les. És un espectacle increïble i alliçonador : gent i més gent, de tots tipus i amb tota mena de vestimentes multicolors, compren i compren, suposo per fer unes grans farres, perquè els licors els comprens per dotzenes; mentre els euros és van amuntegant en les caixes, portades també per unes multicolors i multiculturals caixeres. M’havia d’haver especialitzat en supers de vídues prop de les fronteres i no en cultura, i encara menys en comunicació política!!!.

Però per desconnectar de veritat, el millor és llegir -en moments de descans- temes absolutament diferents amb els que treballes i resseguir la biografia d’Alma Mahler-Werfel em relaxa. El llibre “The Bride of the Wind. The Life of Alma Mahler” de Susanne Keegan és una peça històrica per conèixer més aquesta “núvia del vent”.

És encoratjador descobrir, resseguint fitxers de préstecs de llibres, quanta gent ha llegit aquesta biografia, en versió castellana a Les, i m’agradaria saber-ne que en pensen els lectors de la protagonista i com entenen les seves relacions passionals i quasi culturals, ja que va estar casada amb el compositor Gustav Mahler, amb l’arquitecte Walter Gropius i amb el novel·lista Franz Werfel, i a més se li coneix una apassionada relació amb el seu amant pintor Oskar Kokoschka. Llegir és un acte personal de solitud, però discutir les lectures, és un acte passional de companyonia i a Aran ens aniria molt bé practicar aquesta mena de club de lectura. Curiosament cap lector de Les, que per préstec va llegir la biografia de Keegan, va llegir abans o desprès la pròpia autobiografia d’Alma Mahler-Werfel, “Mi vida”, que costat per costat estaven al mateix prestatge de la biblioteca. Entendre perquè un lector o lectora té una o una altra conducta, m’obsessiona, en realitat m’encurioseix tota la conducta del ciutadà.

...

No tinc el mínim dubte de la gran importància de l’església als afers terrenals de la Val d’Aran, per això si és vol entendre on som ara amb la identitat aranesa, ens cal conèixer a fons les comunitats de religiosos i religioses instaurades al País i a més i sobretot, el paper dels mossens de cada parròquia. Hi ha una llarga història, fecunda i plena de vida religiosa que fonamenta Aran.

Per la meva especialitat jo treballo l’època contemporània, per fer-ne una anàlisi actual com a politicòleg, però cal recórrer totes les èpoques passades per reconstruir creences, actituds i conductes d’una societat civil totalment lligada a un tipus d’església institucional, més o menys lligada al territori, influint sobretot en educació.

És pot entendre l’Aran actual, sense reconstruir el que van significar els “Hermanos de la Salle”?, per exemple. Jo crec que no.

Ara, encara que m’està costant, estic reconstruint la feina feta per la comunitat de religioses de l’ordre francesa de la Sagrada Família a l’Hospital de Sant Antoni de Vielha i també en la seva part geriàtrica. Estic parlant de l’etapa de gestió de tota l’assistència socio-sanitària hospitalària de Vielha, per part de la Quinta de Salut l’Aliança.

Encara que els no especialistes els hi costa acceptar-ho, (i sobretot algun polític indocumentat), no és pot entendre el que va passar recentment amb l’acomiadament del Director Assistencial de l’Hospital de Vielha, sense comprendre l’etapa de l’Aliança. I no és pot entendre aquell període, sense comprendre l’estil de comunitat religiosa en un centre hospitalari.

Tot no és tant simple : Síndic bo o Síndic dolent, segons el carnet. Per a cada conducta hi ha unes raons i els analistes busquem les causes.

...

Stand Up for Journalism
Planta cara pel Periodisme

Avui periodistes de tot Europa reivindiquem els nostres drets.
És tota una campanya europea contra totes les pressions que han de suportar els professionals de la premsa. Des de les més dramàtiques com l’eliminació física del periodista, fins com també exposa la campanya, “contra l'excessiva comercialització, la pressió política, el baix nivell i les males condicions de feina dels periodistes”.

La Federació Europea de Periodistes promou aquesta campanya sota el lema “Stand Up for Journalism” -Planta cara pel Periodisme-.

No és que cregui molt amb això dels dies acordats per fer reivindicacions, però sempre és útil per remoure consciències.

Situats a l’Aran la premsa té unes clares limitacions i una clara pressió política. Hi ha por d'explicar les coses i els propietaris dels mitjans de comunicació practiquen l’autocensura constant. Evidentment s’ha de diferenciar el sector privat del sector públic, però la pressió és la mateixa.

El cas que tenim més a prop és el de “Eth Quinze”, que desprès d’incorporar l’aranès majoritàriament en la publicació ha acabat tancant, i no només perquè ha hagut d’anar al jutjat per la querella de l’ex-alcalde de Vielha, sinó a més per la pròpia autocensura i acoquinament dels seus editors.

A Aran s’hauria de reivindicar el periodisme com a professió, reivindicant un periodisme de qualitat; s’hauria de reivindicar poder informar de tot; s’hauria de reivindicar la llibertat d’opinió i per últim s’hauria de garantir un periodisme en aranès.

Jo em poso les mans al cap quan una administració fa premsa sense periodistes. Són capaços de fer una publicació un funcionari i un dissenyador, i és queden tant amples. En canvi se suposa que aquell ajuntament per construir obra pública tenen arquitectes i cap administratiu fa els plànols. Tot el sector ho té claríssim: la premsa local institucional sense periodistes és una estafa. Denunciar això és reivindicar el periodisme com a professió.

Explicar les coses d’Aran com els “país de les meravelles”, fent una simple crònica sense donar les claus perquè el lector o l’oient o el telespectador, pugui entendre de que va el que s’explica i pugui treure les seves pròpies conclusions, és fer un periodisme pobre i per això cal reivindicar un periodisme de qualitat.

I no cal dir que cal un periodisme aranès : de llengua i de continguts. El periodisme colonial que fa alguna premsa catalana i espanyola adreçada a la Val d’Aran, és insultant.

Un dia com avui em serveix per reafirmar-me que cal una premsa escrita diària en aranès, però és una autèntica aventura que no sé si tindré la força i els diners per tornar-ho intentar. El context polític no hi ajuda i l’autèntic conte de la lletera de futures televisions i ràdios locals araneses, encara hi ajuden menys.

Un dia com avui és per demanar ajuda per realitzar un somni editorial a la Pepita Caubet -que ens observa des de l’infinit dels Pirineus misteriosos, amb la Teresa de Bausen-, encara que jo he nascut amb merda a la sabata i mai els somnis se’m fan realitat.


...

Les actituds tàctiques amb una gran base de propaganda i que necessita contrarestar ràpidament problemes de gestió fa que s’agafin camins que van en direcció contraria al que s’havia promès electoralment. Això és el que li passa al govern del Síndic Boya.

No comento les coses petites sinó els grans temes. Un d’ells era que és reforçarien les Institucions Araneses i sobretot el Plenari del Conselh Generau d’Aran fins arribar a funcionaments d’un autèntic Parlament, precisament perquè és el lloc de confluència de la diversitat dels càrrecs electes nacionals o sigui els Conselhers. Era i és una bona proposta.

Puc entendre que fa quatre dies del nou govern (més de cent dies) i que és un procés laboriós, però el que no és pot entendre és que en la pròpia pràctica del dia a dia s’utilitzi la deficiència de les Institucions per afavorir, camuflar i sortint-se dels problemes conjunturals.

En concret respecte el nyap que anaven a cometre al nou Túnel de Vielha hi ha hagut una presa de postures i s’ha volgut fer creure a l’opinió pública, i sobretot a la catalana a traves dels diaris de Lleida, que tal o qual actitud era del Conselh Generau d’Aran sense explicar que era del GOVERN del Conselh o que era del PLENARI del Conselh.

No és una qüestió de matis, és una qüestió fonamental per entendre quan una postura política és només del govern o una postura és de tot l’arc parlamentari quan per unanimitat del plenari aranès és pren una decisió.

Aquest equívoc ha estat conscientment impulsat, sempre intentant camuflar l’oposició o sigui la pluralitat.

El Síndic Boya hauria de saber comparant-ho amb la Generalitat de Catalunya, que tant el Govern català com el Parlament català és Generalitat, però cara l’opinió pública queda perfectament explicat la singularitat de cada organisme. I una decisió unitària del Parlament té més força que una opinió unilateral del Govern.

A Aran segueix fent trampa l’esquerra tradicional i quan el Síndic Boya parla per la televisió juga amb el desconeixement dels espectadors i s’apunta coses del Plenari aranès com si fos cosa seva, quan en realitat és una actitud plural.

No és que no és faci pedagogia a la premsa i a la audiència, sinó que és manipula.
Mala peça al teler.

...

Qüestions araneses de la setmana

1. Segurament els d’Esquerra Republicana de la Val d’Aran, voldrien matar al periodista, que fent la ressenya de la seva primera reunió constitutiva pública, ha escrit com a titular “ERC constitueix la seva primera secció a la Val d’Aran”. Encara que a dins del text parla d’una Esquerra Republicana Occitana (ERO) i per moltes explicacions i justificacions, no hi ha manera d’amagar el pecat original d’aquesta operació. S’ha fet des de Barcelona i Lleida i la sobirania d’ERO queda compromesa. Llàstima.


2. El Síndic Boya ha criticat a l’Ajuntament de Es Bòrdes per haver iniciat contactes amb els veïns per tractar sobre el nou camp de golf sense haver consultat abans el Conselh Generau.
L’Ajuntament ha fet bé d’adreçar-se als veïns perquè és la seva obligació i no necessita permís de ningú. El Síndic Boya comença a fer de Síndic Barrera i tot allò que tant havien criticat, ara és pràctica diària de la nova administració.
La crisi del golf a Aran fou una de les qüestions que va fer perdre les eleccions als convergents aranesos. La mala gestió del projecte, l’ús indegut d’informació i el tutelatge de compra de terrenys al voltant del futur camp de golf, és un dels episodis negres de l’antiga administració i que té indignada a molta militància convergent.
Fins que aquest afer no s’aclareixi, no hi haurà manera de fer la catarsi post electoral convergent.
El pobre Alcalde de Es Bòrdes està totalment assetjat, per uns i pels altres.


3. S’ha posat en marxa el que el Conselh Generau d’Aran denomina “Aran damb Art”. D’entrada ens hem de felicitar de qualsevol activitat cultural, però desprès de més de 100 dies de govern encara el govern Unitat d’Aran-PSC no ha trobat el seu paper en cultura. Un govern i la pròpia administració no s’ha de convertir en el gran programador cultural i oferir mil i un acte públic, el que s’ha de convertir és en un agent creador d’infraestructura cultural, donant suport a que la societat civil pugui potenciar cultura. S’han de crear programes incentivadors de creadors de cultura, programes incentivadors de gestors de cultura i s’han d’abocar diners (de forma transparent), per fer funcionar un mercat cultural que tingui un propi mercat aranès. S’està potenciant una cultura oficial d’aparador d’actes efímers i de consum, que pot acabar se’n una “festa major” continua , això si de qualitat, però que un cop acabada la cosa, no quedarà res, com altres vegades ha passat.
Per altra banda, quan entitats privades potencien cultura i s’obliden del teatre occità professional i mai programen res en occità, no els pots criticar perquè com a privats poden fer el que vulguin, però si el Conselh oficialitza un cicle de teatre i no hi ha res en occità, és delicte cultural i delicte polític. Una cosa és teatre amateur en aranès que és un patrimoni valuós que Aran té, però jo em refereix a teatre professional que se’n fa arreu d’Occitània i que ningú porta.

4. Novament el Síndic Boya escriu en el seu blog i només voldria recollir unes línies finals del seu primer text en aquesta nova etapa i que va sobre la Fira del Llibre de Frankfurt.
La cita textual:

“... Resulte qu’ara, antics responsables deth govèrn de CDA critiquen era nòsta preséncia en Frankfort, quan eri, non arribèren ne a botjar un dit tà qu’eth país s’i trapèsse present. Certament tot soent era critica e era calumnia der anonimat estant ei era unica arma dera que dispòsen, pr’amor qu’es sues aportacions ara literatura, ara musica, e ara cultura en generau son absolutament desconeishudes...”.
A part de fer el mateix que els burros i inoportuns que escriuen cartes anònimes a la premsa criticant-lo i calumniant-lo i no cita de quins càrrecs de CDA parla, acaba amb una idea que és un insult brutal a tot aquell que no és militant d’Unitat d’Aran-PSC.
O sigui segons ell, només el clan del Síndic Boya ha fet “... aportacions a la literatura, a la musica i a la cultura en general...”, la resta zero.

Sort que Paco Boya és Síndic i no un “agitador professional a sou”, perquè és de pena que divideixi així el País : els bons i els dolents, els que fan cultura -i son del MEU partit- i la resta. Decididament no és el Síndic institucional de tots.

Algú és pot imaginar el President català Montilla dient que només els socialistes han fet cultura i la resta les seves tasques culturals “...son absolutament desconegudes”.

És per tenir vergonya d’altri.

...

Aquests dies estic treballant a la població aranesa de Les en la meva recerca sobre la identitat d'Aran. Les és un microcosmos que en una hora de passejada, et pots trobar a tothom: "els uns i els altres" políticament parlant; els que no et saluden de forma militant i els que et saluden efusivament. Els que et recorden que aquell és el seu poble i els que amb més mala gaita et recorden que ets de fora del País.

Les és tot un univers que m'ha de servir per entendre la rebotiga de la política aranesa. Un poble que n'han sortit dos Síndics -una i un- i un altre que se'l varen inventar allí.

Per començar m'he passat més d'una hora al cementiri de Les, un lloc de respecte i el que crec és la única autèntica plaça de la concòrdia de la població.

He agafat fred i m'he refredat, i com sempre m'he marejat a l'autobús. La que m'ha venut l'entrepà al bar per dinar, tenia un mal humor insòlit, i servint-me m'ha perdonat la vida. Tot un símptoma social de la contrada?. La hipòtesi de treball és que no.

...