diumenge, de maig 12, 2013


La mort de Pere Formiguera em retorna a la crua realitat, que cada dia que passa, no torna. A la merda centenars de “coses” que no son imprescindibles i reforcem amb passió cada moment !!!

En Pere passarà a la historia per les seves fotografies que renoven tota una estètica d’imatge i d’intervenció directa: retocant i enriquint subjectivament la fotografia. La seva obsessió per la cronologia i les sèries de rostres que ens mostraven el pas del temps de família, amics i coneguts seran recordades i també serà la nostra memòria històrica.

Jo el recordo quan estudiàvem junts, quan teníem complicitats: he perdut un altre referent. Amb l’Oriol ja van dos. Tots més joves que jo.


---------------------------

A LO CAMPUS DIARI : In memoriam del fotògraf Pere Formiguera … CLICA AQUÍ





dimarts, de maig 07, 2013

Mentre escric per publicistes, agencies de comunicació i feines variades, participo en discussions sobre on és la línia de comunicació del bon gust i del mal gust, del que és cutre o kitsch, del que es pot posar i del que no, en les xarxes socials. Tenint present, que la comunicació és por empreses privades i elles marquen la pròpia imatge o millor dit, nosaltres hem creat una imatge corporativa per a elles.

En un Facebook una empresa de llenceria, en una de les seves entrades de text sobre “tangues” molestos i roba interior, un company hi va incloure la fotografia que reprodueixo. La empresa ha criticat la imatge i s’ha decidit “congelar-la”, per altra banda cosa impossible, perquè milers de persones ja l’han rebut en el seu compte de Facebook, perquè la companyia té milers “d’Amics”.

Aquesta fotografia és de mal gust?



diumenge, de maig 05, 2013

dissabte, de maig 04, 2013


Tothom té el seu imaginari amb pel·lícules incloses, que l’han marcat per sempre. Aquesta és l’última pel·lícula que vaig veure amb la meva mare al cine Coliseum de Barcelona, abans que moris. Bell i vell record de 1970.

dijous, de maig 02, 2013


Follar-se a les de primer


Quan era jove, als anys 70, vaig estudiar a una universitat anglesa tota una llicenciatura. Llavors no hi havia Erasmus, ni res semblant i qui viatjava majoritàriament era per fer postgraus. A la meva universitat hi havia molta dinàmica associativa i hi havia una associació atípica : era una associació dedicada exclusivament a denunciar als professors de primer curs que “s’enrotllaven” amb alumnes seves.

A Anglaterra es donava el fenomen –ara no ho sé- de que estudiants molt joves, provinents d’escoles, per entendre’ns de batxillerat, arribaven a la universitat i quedaven emmirallades pel professorat, adoraven als seus nous profes, i aquests en manada follaven pels descosits.

L’associació denunciava  l’abús  d’autoritat del professor, que tot i que tot era consentit, deien que “abusaven” de les ingènues alumnes. Elles i ells, perquè el fenomen, encara que era menor, es produïa en relacions homosexuals i bisexuals. També l’associació enfocava la seva campanya per obrir els ulls a les “il·luses” estudiants.

No cal ni dir que les fundadores de l’associació eren titllades d’amargades, producte tòxic de males experiències i fent una traducció lliure de l’anglès, els hi deien: “les mal follades”.

Curiosament aquest fenomen l’estem veien a les universitats de Catalunya. Tot és legal, ningú força a ningú, però ja comença el fenomen a adquirir unes dimensions, almenys per a ser analitzades.

A mi m’importa una bleda a qui es folla cada professor  o professora de primer curs, prou feina tinc jo personalment amb el professorat, però imagineu l’estudiant de primer curs a Lleida, que acaba de sortir del Col·legi Cor de Maria, que comença il·lusionada una carrera molt volguda, que troba un professor “eixerit” que acaba admirant i si a més el tio o la tia, es passa el dia tirant la canya, quasi segur que hi haurà marro.

Però tranquils : Tot normal i llibertat per a tothom. Aquí no hi ha perill que es constitueixi cap associació de l’estil que he explicat. Que un mascle profe es folli a una de primer, és tema de conya i admiració pels col·legues a les trobades de descans entre classe i classe. n




dimecres, de maig 01, 2013


PRIMER DE MAIG, Dia del Treball





Un petit fragment de la pel·lícula "Novecento"de Bernardo Bertolucci, (1976).
Cançó "Inno del Primo Maggio" de Pietro Gori, (1892).


"Vieni o Maggio t'aspettan le genti
ti salutano i liberi cuori
dolce Pasqua dei lavoratori
vieni e splendi alla gloria del sol

Squilli un inno di alate speranze
al gran verde che il frutto matura
a la vasta ideal fioritura
in cui freme il lucente avvenir

Disertate o falangi di schiavi
dai cantieri da l'arse officine
via dai campi su' da le marine
tregua tregua a l'eterno sudor!

Innalziamo le mani incallite
e sian fascio di forze fecondo
noi vogliamo redimere il mondo
dai tiranni de l'ozio e de l'or

Giovinezze dolori ideali
primavere dal fascino arcano
verde maggio del genere umano
date ai petti il coraggio e la fè

Date fiori ai ribelli caduti
collo sguardo rivolto all'aurora
al gagliardo che lotta e lavora
al veggente poeta che muor"


dimarts, d’abril 30, 2013

COMENTARI EDITORIAL de LO CAMPUS DIARI inclòs a la notícia dels Resultats de les eleccions a Rector de la Universitat Pompeu Fabra:

Les eleccions a nou Rector a la Universitat Pompeu Fabra reforcen la idea que la governança actual de la universitat pública està tocada de mort.

S’han de llegir bé els resultats electorals per acabar entenen que la Universitat Pompeu Fabra té un Rector democràticament elegit –cap dubte- però amb un  baix suport del conjunt de la comunitat universitària a la que ha de servir i representar.

La qualitat democràtica està debilitada i és una llàstima que encara hi hagi ponderacions per donar valors diferents al vot dels diversos sectors que votaven. Cada vot no val igual a la universitat. Per això, cal llegir bé els resultats.

Hi ha hagut una baixa participació, globalment parlant: només un 7,18 % de participació. I queda clar que Jaume Casals no és el Rector dels estudiants, ni del jove professorat. D’un cens electoral que estava format per 13.139 electors, s’han emès 943 vots, i d’aquests 54,1% (510) han estat a favor de Casals.

No és culpa del candidat, però es decebedor, que les eleccions no hagin estat competitives perquè han estat de candidat únic. No “han estat una farsa les eleccions” com asseguren alguns, però si ha estat la constatació que el professorat va pactar entre bastidors el candidat continuista que els hi assegures nòmina i privilegis intocables de dedicació i horaris.

Esperem que aquest nou Rector no titlli de “nazis a la dissidència” de la Universitat Pompeu Fabra i que no instrumentalitzi l'anomenada “autonomia universitària” per dilapidar més diner públic com ens tenien habituats.

Felicitacions i els nostres respectes al nou Rector de la UPF Jaume Casals n



dijous, d’abril 25, 2013

                                                                                                                                                                                       Fotografia: Guillem Sánchez.


Mentre els estudiants de la Universitat de Lleida (UdL) estant de diada lúdica amb la seva Festa Major, els estudiants de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i els estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona  (UAB) estant de mobilització contra les retallades i a favor de la universitat pública.
Festa o mobilització?
¿La Festa Major de la UdL no es podia haver convertit en una Festa de compromís, de denuncia de la situació i de solidaritat als estudiants amb problemes econòmics i de la societat civil de Lleida que també té problemes?
Una direcció estudiantil de la UdL amb mentalitat de pijos i hedonistes. I dic “mentalitat” perquè alguns venen de famílies de sectors populars. (populars: No el Partit sinó la condició social. Deixem-ho clar!).

dimecres, d’abril 24, 2013


Des d’aquest 23 d’abril comencem una nova etapa a FACEBOOK del bimensual LO CAMPUS  conjuntament amb el diari digital LO CAMPUS DIARI. I ho fem al FACEBOOK especial per entitats i empreses que està plenament vinculat al FACEBOOK personal, encara que són dos tipus diferents de FACEBOOK, amb restriccions per a nosaltres en algunes prestacions que tenen els comptes personals: no és tant interactiu.

Pretenem canalitzar tots els debats que generen les notícies i els articles que publiquem. A més d’explicar la rebotiga de la comunitat universitària.

A mi no m’ha agradat mai FACEBOOK, però ara m’haig de rendir a la evidència de la seva potencia comunicativa.

Per anar a la portada de LO CAMPUS a FACEBOOK : CLICAR AQUÍ



dimarts, d’abril 23, 2013


diumenge, d’abril 21, 2013


Aquí tenim el vídeo del Rector Moreso tractant de nazis als que protestaven.
Per què banalitza el nazisme?
Per què banalitza les protestes?
Per què el Rectorat no dialoga amb la discrepància?
Per què en un acte sobre Europa a Barcelona el rector no utilitza el català? (El rector és catalano parlant i parlava com a representant institucional).
Per què no varen demanar les llibertats democràtiques per a Rússia?
Per què rebem a la Universitat un Ministre que ho ha estat del govern de Putin, govern autoritari?

Si es fa un acte pacífic on les protestes son titllades de nazis per un rector i acaben a cops dels Mossos, si la llengua del meu país o sigui el català és bandejat institucionalment  de l’acte, i si el país i ciutat protagonista és una dictadura, qui no protesti que s’ho faci mirar.

Estic segur que no m’entendria amb els estudiants de la protesta, però que quedi clar, que tal com actua el Rector no tinc dubte cap on tirar les simpaties.

A la Universitat Pompeu Fabra no queda n’hi un professor decent capaç de protestar per les paraules del Rector? Universitat o Menjadora, aquesta és la qüestió?

Parlar de les llibertats d’Europa en boca del professor Moreso és un cinisme, sobretot moral i intel·lectual.


dissabte, d’abril 20, 2013

dijous, d’abril 18, 2013


La misèria intel·lectual del rector Moreso
de la Universitat Pompeu Fabra

La noticia:
------------------------------
A la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona organitzava un debat (17/04/2013) titulat “El repte de construir una Europa amplia”. L’acte l’organitzava el Consell Social de la UPF en el marc de col·laboració entre la UPF i la universitat russa de Sant Petersburg. Intervenien com a ponents:   els exministres Dominique de Villepin, Igor Ivanov i Miguel Ángel Moratinos.

L’acte es va retardar prop d'una hora degut a la protesta dels estudiants convocada per la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PDUP), que impedia l'accés a l'auditori del Campus de la Ciutadella. Entre altres protestes els estudiants cridaven “Fora corruptes de la universitat”. El Mossos d’esquadra els varen desallotjar.

A començament de l’acte el Rector de la UPF, Josep Joan Moreso va comparar als estudiants que havien protestat com "els nazis en la Alemanya de Weimar".

----------------------------

El comentari:

Temps tindrem per analitzar si en època de profunda crisi econòmica i moral de la nostra universitat publica, ens podem permetre debats d’aquesta mena. Per una banda pel que costen econòmicament i per l’altre perquè no es fan debats reals del que ens esta passant i només es debaten amb dinosaures de la política, això sí molt mediàtics, però molt fora de la realitat.

Temps tindrem també,  per analitzar les protestes dels estudiants. No només es podia fer la protesta per les retallades sinó també pel tipus de Unió Europeu que s’estava promocionant o per un sistema rus de dictadura blanca que el seu ex-ministre d’exteriors representava. Hi havia molta temàtica per protestar.

Ens volem centrar amb les paraules del Rector Moreso referides als estudiants que protestaven. Va comparar als estudiants que havien protestat com "els nazis en la Alemanya de Weimar".

Un cop més una protesta social és comparada amb els nazis. I que això ho faci un rector no només ens ha de deixar perplexos per la imprudència de gestió de conflictes de la seva pròpia comunitat universitària, sinó que ens ha de deixar perplexos de com potser rector, un personatge com aquest de tanta misèria intel·lectual.

El mateix rector que teoritzava en positiu en altres episodis, l’entrada de la policia a Facultats i aules, ara s’omple la boca davant una audiència de prestigi frivolitzant no només la protesta dels seus propis estudiants sinó frivolitzant la barbaria nazi. Moreso com un revisionista més de la historia, trien ferro a les atrocitats nazis i frivolitzant-les. I aquest rector va de progressista!!!.

Les seves afirmacions son de la mateixa categoria de la secretaria general del PP la senyora Maria Dolores de Cospedal, que comparava els “escratxes” com els nazis, això sí, el rector Moreso hi ha donat un toc més elaborat que la Cospedal, quan parla de nazis, els situa en l’Alemanya de Weimar.

Les paraules del rector Moreso són una autentica vergonya, no només per la Universitat Pompeu Fabra, sinó per tota la comunitat universitària. Cada dia més hi ha un divorci entre els estudiants, professors i personal administratiu i els equips de direcció i gestió de les nostres universitats, a més de la Generalitat de Catalunya. I això sí que es mereix un urgent i profund debat. Debat també necessari en el moviment estudiantil sobre les seves tàctiques i estratègies de protesta.

Segurament l’esdeveniment que estem relatant serà l’últim acte d’àmplia transcendència mediàtica que el rector Moreso assistirà perquè ja estem de campanya electoral per elegir un nou rector a la UPF. Moreso s’està guanyant a pols una sortida memorable, sempre serà recordat pel comentari dels nazis, una manera insòlita de dilapidar la seva pròpia trajectòria.





dilluns, d’abril 15, 2013

divendres, d’abril 12, 2013



Mentre està en marxa el “Projecte de decret pel qual s’atorga a l‘Institut d’Estudis Aranesi el caràcter d’acadèmia de la llengua occitana, aranès a l’Aran”, estant apareixen a la premsa barcelonina articles d’opinió del debat que aquest projecte està produint.

No havia llegit tantes bestieses com he llegit, feia temps. I en canvi el tema és molt important.

Aquest debat ha començat esbiaixat i la comunicació de com explicar-ho als catalans, és trista i de misèria.

La qüestió d’Aran és un dels temes més fàcils per fer demagògia i on hi ha fonamentalistes per tot arreu i de tots colors.

No és veritat que hi ha dos bàndols en la qüestió de la llengua i l’estratègia institucional de la llengua. Reduir-ho a Convergents i els d’Unitat, és una simplificació falsa. Hi ha molts encreuaments i les simplificacions periodístiques fan molta gracia, però és una desgracia i una estafa pel lector. Si és que els que escriuen els interessa el lector.

Ho personalitzaré: ni boig jo votaria a Unitat d’Aran (que és la versió aranesa del PSC), ni boig els ajudaria sobretot perquè tenen una ala de “Bojos nois” molt preocupant, però en canvi, en el tema de l’aranès penso i he escrit que el exSíndic Boya tenia raó.

Els “secrets de família” d’Aran són immensos, però per la llengua tothom hauria d’estendre la mà.

Aquests d’Unitat no només com a periodista m’han portat al jutjat per articles d’opinió; no només com a càrrecs institucionals varen deixar desemparada la meva família quan els gàngsters de la prostitució ens amenaçaven –de la prostitució i de la fotografia-; no només m’han calumniar professionalment i personalment etc, etc. I que?. Tot això no treu, que en temes de llengua l’encertin en bona part.

Parlem de llengua o parlem de “secrets de família”? Aran i els aranesos son molt més importants que la mala hòstia d’uns, contra altres.

Des de fa moltes setmanes jo personalment vaig posar el comptador a zero, la història petita de greuges me l’he tirada a l’esquena i penso fermament que s’ha de pactar i dialogar amb tothom sense accepció. Tot el que no sigui això, és un suïcidi per la llengua i per Aran, (que evidentment és Occitània).


dijous, d’abril 04, 2013


A LO CAMPUS DIARI  (5 d’abril 2013)


LA columna
del director:
“E-mail a un nou Rector de la UOC”

Vaig escriure a poques hores desprès de saber-se que el professor Planell seria el nou rector de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) un e-mail que li vaig enviar i que reprodueixo a continuació:

 Benvolgut professor Josep Anton Planell,
Moltes felicitats per la nova feina de Rector a la UOC.
Escrivim molt abans que vostè assumeixi ser Rector i mai més puguem tornar-hi a parlar. Al nostre País, el “càrrec” separa més que apropa i en especial amb als que fem premsa universitària.

Dir-li només que hem parlat de vostè al LO CAMPUS 20, que es un bimensual adreçat a la comunitat universitària de la Universitat de Lleida i a la gent de la UOC que viu i treballant a Ponent. Som independents, privats i fem premsa des de l’associacionisme cultural i universitari. (Adjunto el link del nou LO CAMPUS número 20 : Clicar aquí)

També fem LO CAMPUS DIARI, que és un diari digital de premsa sobre les 21 universitats de parla catalana. Nosaltres no fem comunicació institucional, fem periodisme universitari, però hi ha un punt de connexió i de servei que és “vendre” al món, el nostre sistema universitari.

Res més, quan sigueu Rector i una pila de directius, quadres mitjans i tota mena d’administratius se’ns posin entre vostè i nosaltres, com acostumen a passar sempre a la UOC, no deixarem de pensar que un dia també vostè volia ser un directiu de proximitat.

Que tingui molta sort en la seva nova feina: si triomfa o si fracassa ens farà triomfar o fracassar a tots nosaltres, perquè la UOC és un “invent” molt prestigiós i ens prestigia com a País.

Una sincera abraçada de tots els membres de la nostra redacció.
Salutacions,
Joan-Ramon Colomines-Companys
Director de LO CAMPUS
i de LO CAMPUS DIARI


Molt amablement el professor Planell, encara candidat, em va contestar. No reprodueixo l’e-mail perquè la resposta la considero particular, perquè no va ser avisat que potser la reproduiríem. Fou un e-mail positiu, amable i esperançador.

Desitgem tota la millor sort al nou Rector Josep Anton Planell.

dimecres, d’abril 03, 2013

















EDITORIAL

L’espanyol no molesta, el que molesta és que no hi ha el català

En les nostres comunitats universitàries, en les 21 universitats que cobreix LO CAMPUS DIARI, segueix produint-se un fenomen estrany respecte les llengües i sobretot amb la llengua catalana.

Caldria fer un capítol i una reflexió a part sobre la llengua i la docència. Com també és un capítol a part les comunitats universitàries que estant a l’Estat francès o italià. Ara només ens volem referir als actes acadèmics que tenen una dimensió internacional. Avui en tenim l’exemple amb la realització de la Jornada “TEDxBarcelonaChange 2013”.

En els actes internacionals s’acostuma a utilitzar l’anglès en tota la paperassa i en la publicitat. Està bé, és normal. Però algú pensa que cal territorialitzar la comunicació i també utilitza l’espanyol. Molt bé, cap idioma molesta. I s’ha acabat i es deixa de banda el català.

Perquè s’ha utilitzat l’espanyol? Doncs ha estat una quota política, perquè l’acte va dirigit a qui sap l’anglès, (i a més s’avisa que no hi haurà traducció simultània). Doncs, llavors que no hi hagi el català és un greuge polític.

Primer de tot:  llibertat perquè tothom parli com vulgui i utilitzi la llengua que vulgui. Però és indecent que no puguem utilitzar el català, si volem. I que la pràctica universitària habitual és deixar la llengua catalana fora en la comunicació d’esdeveniments internacionals.

L’espanyol o castellà no molesta mai, el que molesta és el comissari polític vestit d’acadèmic o d’investigador que descrimina la llengua catalana. I això passa per dues raons: O perquè volgudament i de mala fe, es deixa de banda la llengua catalana o perquè el suposat investigador català eminència de la seva especialitat, és un analfabet funcional de la seva llengua materna que és la catalana.

Avui encara posar el català - amb totes les seves variants: catalana del Principat, valenciana, illenca, nord-catalana o algueresa -, en un acte científic públic  és un acte reivindicatiu, quan hauria de ser de plena normalitat.

“Llestos” en ciència i “burros” en llengua.


LO CAMPUS DIARI  03/03/2013

locampusdiari.com

dilluns, d’abril 01, 2013


diumenge, de març 31, 2013


La fantasia de les pel·lícules romàntiques em perden. M’entendreix sentir cantar junts  a Hugh Grant i la Drew Barrymore tonades com “...  All I wanna do is find a way back into love ...” ( “... Tot el que vull fer és tornar-me enamorar...”). Encara que no sé si canta la Barrymore o la cantant Haley Bennett. Però tant se val. Serveix per somiar ...

I a mi m’agrada somiar sobre les paraules. M’agrada sentir a la gent. La veu també m’enamora. Avui veia una pel·lícula d’amor : “At First Sight” i la protagonista acompanyat de l’altre protagonista que és cec, estant escoltant l’aigua de pluja que bat sobre una teulada d’una fabrica buida. Els dos parlen i emocionalment es van trobant, i ella, que és arquitecte, diu la paraula: Einfülen, i l’explica. Aquest és un terme d’arquitectura d’origen alemany, que vol dir “Compartir un sentiment”. Brutal, paraula i concepte brutal, en plena pel·lícula ensucrada.

A mi m’agrada jugar amb les paraules, atacar amb les paraules, deixar KO. a un poca-vergonya amb les paraules, honorar amb les paraules.... però aquest interès no és com un filòleg, sinó com un copywriter o sigui un “escriptor de continguts”. La comunicació de la idea, és el meu interès.

I com potser que els arquitectes diguin Einfülen? Doncs, he après una nova paraula per transmetre “la bona nova” pel meu País i el seu dret a la llibertat. Perquè no només vol dir tenir la necessitat de compartir intensament una idea o un sentiment a un altre receptor, és també que aquest ho percebi de la mateixa manera, tant el missatge “en sí”, com la necessitat de transmetre’l. 


dijous, de març 21, 2013



Aquest vídeo denominat “You won't find it here” que vol dir, més o menys, “No et trobaràs aquí” és una compilació de 39 escultures de paper Japonès de l’escultora Cybèle Young. El vídeo mostra les escultures individualment animades, abans "d’emmarcar-se"  en una sola peça, que mostro més avall.
L’animació s’ha de veure en silenci.






dimecres, de març 20, 2013



He vist el reportatge de TV3 sobre el “Valle de los Caídos” i he sentit el dolors dels familiars que volen recuperar les restes de la seva gent. El franquisme va afusellar als seus i anys desprès aquells cossos, els propis franquistes, se’ls varen endú a enterrar-los al Valle. Avui encara no han pogut recuperar les despulles dels familiars. Una autèntica vergonya.

Ni que sigui tema meu, no he pogut deixar de pensar en la meva mare. En plena democràcia olímpica l’Ajuntament de Barcelona va profanar la seva tomba, com també unes 400 altres tombes. Els  cadàvers i les restes de la mare varen ser llençats en una tomba comuna. La raó: un canvi de normativa dels cementiris barcelonins. Cap família va ser avisada. Va ser una resolució administrativa, producte d’una decisió política i de l’amoralitat d’uns regidors. Desprès el meu pare va fer el que va poder per recuperar els restes de la mare i dels altres morts o per honorar tots els morts, encara que estiguessin amuntegats. Va ser inútil. Jo, com la meva família, no tenim tomba de la mare.

dilluns, de març 11, 2013

divendres, de març 08, 2013


Avui LO CAMPUS DIARI està dedicat quasi monogràficament al DIA INTERNACIONAL de la DONA. (locampusdiari.com )

Per nosaltres és la nostra primera vegada d’una edició temàtica i que ja que és en divendres li donarem més vida o sigui quasi tot el cap de setmana.

És curiosa la dificultat que tenen alguns de llegir un diari digital. Si entren amb la filosofia com ho fan en un de paper es perdran sempre.

LO CAMPUS DIARI cada dia canvia la seva interfície o sigui la primera pantalla o pàgina inicial, que anomenem simbòlicament “Portada”, amb notícies noves a “Actualitat”, als “molinets rotatoris”, als apartats de “Universitat”, “Docència” i “Recerca”. A més, hi ha la “ Tria de l’editor” i la “Tria del lector” que varia també diàriament.

La resta de material històric s’emmagatzema en els seus apartats, que el Menú té classificats. Però si un vol saber d’un tema de manera  ràpida :  va a la finestreta de “CERCA a LO CAMPUS DIARI”, hi posa la paraula clau i li sortirà la tria amb el material històric i el nou, del dia.

Sempre mana la notícia actual o el servei també d’actualitat, com explicar una convocatòria del que sigui. Però ara, com una discriminació positiva s’intenta afavorir cada dia, a cada una de les 21 universitats de parla catalana. És tot un imaginari totalment nou a construir en premsa universitària, perquè sempre les coses van de manera radial i estatal. 

dijous, de març 07, 2013

Durant cinc anys acadèmics he estat estudiant el comportament de la comunitat universitària de la Universitat de Lleida respecte les publicacions universitàries i evidentment també de la nostra: LO CAMPUS.

Les hem vistes de tots colors. I curiosament hi ha un fil conductor entre estudiants i professors que és que una publicació regalada no se li dona valor. És curiós que això també passi entre el professorat, doncs sí, passa.

Al començament de tot de LO CAMPUS, organitzàvem com uns “grups d’intervenció” per repartir a mà als estudiants i professors la revista. Dins dels centres, a les aules o a les sortides dels locals oferíem la publicació. La meva edat imposava i tothom l’agafava, encara que recordo un professor-metge que tot il·lusionat li vaig oferir el primer número de LO CAMPUS MÈDIC, -que per primera vegada deixava de ser suplement i començava vida pròpia-, i el metge no el va voler ni agafar. I era el tutor oficial del Centre!!!.

No cal ni dir que quan jo em girava desprès de donar algun exemplar a un estudiant, aquest de vegades directament el llençava a la paperera. A molts llocs de repartiment hi havia exemplar a terra i de vegades les pagines en aranès eren  les úniques a terra rebregades. (Aquest fenomen anti-aranès ja ho comentaré un altre dia). Haig de confessar que jo sofria aquelles bretolades, sobretot per l’esforç i cost econòmic de cada exemplar. M’havien arribat a caure les llàgrimes.

Han passat cinc anys, amb un problema gravíssim de publicitat, la publicitat institucional ni somiar-la: a Ponent has de tenir el carnet del PSC i la Generalitat de Catalunya encara no ens ha pagat coses del 2011; doncs ara que ja tenim LO CAMPUS DIARI -el diari digital en obert-, potser que el LO CAMPUS de paper el fem pagar.
Quan?: 50 cèntims ? Un euro? Dos euros?
Preu polític o preu de cost?
Cobrament rigorós o cobrament discrecional?
Cobrament vigilat o cobrament deixant una caixeta perquè qui agafi un exemplar deixi els diners?
Venda oberta o amb subscriptors? Només subscriptors?
11.000 (onze mil) exemplars o només 1.000 (mil) exemplars ben col·locats?


dimarts, de març 05, 2013















Si  la potenciació i la mobilització del “dret a decidir” el deixem només als polítics professionals, això no funcionarà.  És insuportable tanta quietud i deixar passar el temps. Aparentment és un signe de maduresa, però pot acabar sent una situació de deixar podrir la situació.

Es necessita una acció excepcional per una situació excepcional i de moment no se sap a nivell oficial transmetre el “dret a decidir” amb la tremenda situació econòmica. La situació és gravíssima com tothom sap, però no hi ha un esperit de mobilització general. Tot és un “...hi, hi ha, ha...” i molt de silenci, com un gran “Polònia” per entretenir el temps.

Si estem en plena confrontació amb Madrid amb una degradació democràtica i tenim  una Generalitat arruïnada i que li fan xantatge, no es pot continuar sense que tot ciutadà de Catalunya no se senti mobilitzat i implicat en el problema. Falta una potent campanya de comunicació.

El lideratge català segueix sent tou i jo crec estratègicament desorientat.   

divendres, de març 01, 2013

dijous, de febrer 28, 2013











He estat un defensor radical de la Val d’Aran, he estat un defensor radical de Lleida, però jo no puc capgirar les dinàmiques i les pràctiques de submissió que tant brutalment tenen els sectors que lideren aquests dos col·lectius. La gent del País d’Aran -que son nació occitana o la gent de Lleida –que son regió catalana, no necessiten cap estratègia de submissió a la gran Barcelona, és que s’hi posen ells bé, perquè els hi donin pel sac. Hòstia! es que els hi acaba agradant. Molt gallets al territori, però quan arriben a Barcelona es tornen idiotes. Perden la visibilitat i la identitat.

dilluns, de febrer 25, 2013

El nou LO CAMPUS 20 (paper i digital)



















locampus.cat

dissabte, de febrer 23, 2013


He sabut que ha mort el doctor Lluís Daufí. Ell mai ho sabrà, però ha estat un bon referent per a mi. En ple franquisme,  jo militant polític  i en part clandestí i alliberat, vaig seguir les seves classes de Patologia General a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època tota la Facultat estava situada a l’Hospital de Sant Pau. Però a més, durant quasi dos anys el vaig acompanyar cada setmana, a les consultes externes on ell visitava malalts, llavors jo feia Propedèutica Clínica. Encara recordo les llargues caminades amb ell, per sota tot el complex hospitalari, que tenia tots uns passadissos subterranis que lligaven els diversos Pavellons. Li recordo unes ulleres de pasta amb vidres de cul d’ampolla, d’un ample quasi desmesurat que sobredimensionaven el seu rostre; recordo els silencis, els seus llargs silencis més cridaners, que si s’hagués posat a cridar. I sobretot recordo el seu rigor i la capacitat de convertir les explicacions difícils en explicacions clares i molt entenedores. El seu rigor el va portar a contractar un “enginyer de sistemes” per definit els recorreguts de preses de decisions, de la planificació curricular i dels mecanismes d’aprenentatge de la medicina. Tot allò a mi em fascinava. Quan vaig deixar la Facultat per la política, “l’efecte Daufí” m’ha marcat per sempre: el difícil fer-ho fàcil, entenedor per a tothom, amb molt de rigor, utilitzant totes les disciplines, tant se val quines fossin, per estructurar explicacions integrals. Sempre l’he trobat a faltar i ara, encara més. 


divendres, de febrer 22, 2013



He fet de cap de gabinet i/o de cap de comunicació de dos Consellers autonòmics, d’un Ministre i d’un Síndic de govern i sempre vaig intentar que el meu superior conegués totes les persones de la societat civil que representaven algun sector o creaven iniciatives amb repercussió pública, cultural o de qualsevol mena. I a més afavorint que fossin de tots colors i de idees diverses. La filosofia era senzilla: una autoritat ha de conèixer el país i la seva gent, i ha de ser ell qui faci el gest d’apropament. Vaig muntar dotzenes de dinars i sopars pels “jefes”, només per conèixer gent i intercanviar idees.

Els que actuaven com esponges, eren modestos i disposats a escoltar i aprendre, varen rendibilitzar aquells contactes d’una manera exponencial i les seves polítiques van tendir ponts amb molta gent, afavorint la pluralitat i el bon govern. No cal ni dir, que a la vegada els convidats, el coneixien a “ell” i això va ser summament productiu.

No puc entendre a Lleida que ni déu mogui un dit per apropar-se a l’altre. El governant sigui polític, acadèmic, cultural, religiós o professional del que sigui, es creu el rei de mambo i pensa: “... que s’apropin ells. Que truquin a la porta ells”. I així segueix el rei despullat ...

dimecres, de febrer 20, 2013



Ja estem al final de l’edició del nou LO CAMPUS que surt dilluns. Les eleccions a les Direccions i Deganats de les Escoles i Facultats de la Universitat de Lleida, una temàtica inicialment fàcil, ens està portant de corcoll perquè els números no quadren en algun centre.

La Secretaria General de la UdL ens diu per escrit que és cosa dels centres i els centres no col·laboren. Com pot ser que a cap Web, sigui la oficial de la UdL o la de cada centre, no hi hagin les dades COMPLERTES de les eleccions? Estem parlant de les eleccions a Directors i Degans. Suposo que tenen prou entitat.

Desprès es queixen: No és que no es debati res. No és que no s’expliqui realment perquè surt un candidat o un altre, es fa un equip directiu o un altre etc. etc.; és que no donen públicament els resultats amb tot: abstencions i cos electoral de cada cas. Es que a les Webs de les Facultats i Escoles no hi ha ni penjada las Junta de Centre amb la seva composició, que són els que votaven.

No hi ha voluntat de transparència i això que estem en un context universitari. Nosaltres no ens podem enfrontar sempre a tot....

dijous, de febrer 14, 2013


Com era d'esperar a Medicina de la Universitat de Lleida ha guanyat la candidatura continuista i serà Degana la doctora Rosa Soler. Queda clar que l’altre candidat no ha sabut o pogut, capitalitzar el mal rotllo existent a la Facultat.

Jo dels guanyadors però, em miraria els números. La meitat de la Junta no els van votar, per una raó o altre. Caldrà analitzar i comprovar si l’abstenció ha estat intencionada, com ho ha estat altres vegades a la UdL.

Si l’objectiu era carregar-se al Dr. Prat han guanyat de carrer, si l’objectiu era donar tranquil·litat i futur a la Facultat, no queda tant clar que s’ha aconseguit.

15 vots eren els 15 estudiants que votaven en bloc a la Dra. Soler. 10 vots eren l’equip del degà sortint, incloent la candidata i que ara serà el seu equip. Sumen 24. Han tret 28 vots. Han aconseguit 4 professors més.

Tot aquest panorama és per tirar coets?


dimecres, de febrer 13, 2013



Era hora, almenys amb aquest nou càrrec hem començat bé !!!

A Xavier Moncayo nou Director de Comunicació i Relacions Institucionals de la Universitat de Lleida


Benvolgut Xavier Moncayo,

En cinc anys de fer periodisme universitari sobretot dedicat a les coses de la Universitat de Lleida ningú ens havia felicitat de res, més aviat a l’inrevés.

Agraeixo el vostre e-mail i teniu a la vostra disposició totes les nostres publicacions, tant la revista bimensual LO CAMPUS en paper i digital, com el novell diari digital LO CAMPUS DIARI.

Nosaltres fem periodisme i no comunicació institucional, però segur com dieu podem potenciar “sinergies” per explicar millor que fem a la Universitat de Lleida.

Salutacions,
Joan-Ramon