diumenge, de març 13, 2005

 Oxford_Street

Aquest dissabte ha estat un desastre, un dia de depre profunda, que ha acabat quan he caigut a terra a Oxford Street, entre mig dels cotxes, al centre del carrer.

Ha estat una trompada enorme, estic adolorit per tot arreu, no sé que tinc a la mà esquerra, que em fa malalt. De cop, la depre ha desaparegut. I és que en moments complicats se’m desencadena un no sé que, que em fa dominar la situació. És un estat d’ànim potent, com si volgués dir a l’adversitat, que no m’ensorrarà. I els que em coneixen saben, que haver caigut a terra, al lloc més llardós de Londres, és un plus per acabar-me de fotre, perquè a més, m’ha destrossat els pantalons.

Tot plegat, segurament això, com moltes altres coses, les dec al meu estimat pare.
Una vegada, estant també depre, aquesta vegada seriosament depre, em va donar la sortida pràctica per relativitzar el meu estat d’ànim i sobreposar-me a l’ensorrament. Simplement em va dir, dedicat des d’ara mateix, a fer de voluntariat de suport a malalts profunds. I certament, estar a l’Hospital entre malalts de SIDA i adonar-te del drama, va ser un eficaç revulsiu. Que mentre per una banda se’n feia el cor petit pels que és morien, per l’altra, pensaves que tu tenies una immensa sort.

M’havien demanat un text sobre que era la solidaritat, doncs això: l’obligació moral de fer costat als altres en l’adversitat, i a més aquesta obligació moral ve augmentada, per la bona situació que estem nosaltres. Si a més, aquesta acció també ens és gratificant: perfecte, perquè serà un suport, a la pràctica, de més qualitat, humanament parlant.