divendres, d’abril 15, 2005

El Síndic d'Aran Carlos Barrera ha volgut donar una visió optimista a la sortida de la reunió que ha tingut amb membres de la ponència parlamentaria que elabora el nou Estatut d'Autonomia, però la veritat és que s'ha trobat que la parlamentària del PSC, la senyora Lídia Santos ha estat “d'una centralista de to pujat”, que esgarrifa. (I pensar que el parlamentari Paco Boya està darrera tot això!).

Sembla mentida que ningú vulgui agafar el toro per les banyes i digui d'una vegada, que “Aran és un País”.

Cap partit català té assumit, en el seu programa polític, aquesta definició identitària aranesa, ni tant sols el partit de Carod-Rovira o sigui ERC, per molt que digui sis línies en aranès, en el discurs de la sessió commemorativa dels 25 anys de Parlament de Catalunya.

El Síndic Barrera cada dia afina més, però parla amb “boca d'advocat” en comptes de fer-ho amb “boca de polític o politicòleg”. Repeteix el que li diu el seu grup assessor jurídic, que s'apropa molt al que hauria d'ésser, però no utilitza un llenguatge de polític i de patriota aranès adequat. S'ha de traduir en llenguatge polític, aquest vocabulari eclèctic i de poc màrqueting polític, com per exemple: “peculiaritat privativa”. És com anar a caçar a la muntanya amb una canya. No fa pedagogia. Se l'acabaran rifant i a més el Sindic s'acabara driblant-se ell mateix i caurà, fent-se una auto-traveta, perquè no domina tot el cos argumental de la defensa política.

Quin llenguatge i aparell conceptual!!!.

Algú s'imagina una manifestació amb pancartes que diguessin: “Volem Peculiaritat Privativa”. “Volem ésser un territori específic”. “Volem una fórmula administrativa adequada”. Això és un llenguatge de misèria, digne d'un reglament funcionarial, però no és un llenguatge polític clar, entenedor per especialistes i per la ciutadania. Quan és parla a la premsa, és parla pel ciutadà de a peu, tant del català com de l'aranès, i aquestes perles semi-jurídiques, no és el millor reclam reivindicatiu.