En un blog com
aquest no fas anàlisis complertes, que són més pròpies d’articles periodístics
o acadèmics, (que si els voleu llegir els trobareu en altres suports), en un blog, -almenys el meu-, expresses obertament
i amb llenguatge directa estats d’ànim personals sobre gent, sobre creacions, sobre esdeveniments propis i col·lectius.
I avui és un d’aquest dies més clars: Em sento com un 5 a
0 a favor del Barça contra el Madrid. Avui és un dia per fardar, per dir a molts i molts familiars, amics, companys,
coneguts i saludats : - Ho veieu com els independentistes no portem
cua de dimoni. - Ho veieu que des de sempre defensar la independència de
Catalunya no era una bogeria malgrat tant de sacrifici. La fruita comença a
estar madura, ara cal que no se’ns covi l’arròs.
Quan has estat detingut a comissaries de policia en
dictadura i democràcia, quan has estat a la presó una temporadeta durant el franquisme, quan has
estat represaliat de manera brutal o subtilment, simplement per defensar la independència
del teu País, la massiva manifestació d’ahir a Barcelona, és un petit plaer.
Un plaer que et fa somriure i t’anima a seguir treballant
a la “cuina” de l’independentisme català.