Tot estava preparat per tirar endavant una publicació adreçada a la militància nacionalista catalana per reflexionar de manera plural sobre el procés nacional cap a l’Estat propi. La publicació es denominava:  “TN, Transició Nacional”.

De cop tot es precipita, en menys de sis mesos la qüestió independentista estava a tots els diaris, emissores i televisions. Llavors la publicació, no tenia sentit que anés al darrera del que ja tothom parlava i llavors va passar a denominar-se : “L’independentista”.

Desprès de les eleccions al Parlament i dels resultats, no queda clar que es necessita editorialment per dinamitzar el debat entre la militància nacionalista catalana. Debat que crec, fa molta falta.

Tots aquests dubtes editorials, acaben sent una petita metàfora d’on som avui : Un Parlament més sobiranista, més suports pel referèndum i ningú fort per liderar el procés.

www.locampus.cat

Sóc l’únic del nacionalisme català de govern, que veu que cal un canvi radical en el tractament dels temes socials?

Si és un núvol, perquè hi veus una tortuga?

Avui, com a tota l’Europa social, la de les classes populars,  expressem les nostres fermes reivindicacions contra les “Retallades”. Una pura salvatjada al poble, al poble senzill.

El President Mas, tant coratjós amb la qüestió nacional catalana, ha de donar un gir total en les temàtiques socials.

Qui els veu ara : insensibles als drames econòmics i a la pobresa !!!.

Desprès de les eleccions, desprès de que es treguin del damunt la facció fonamentalista de la paràsita democràcia-cristiana i quedar-se amb l’honesta, el President Mas ha d’escoltar el clam popular i ha d’obrir un període excepcional de suport i mobilització d’atenció social. Cal un PLA SOCIAL URGENT, amb majúscules, i s’ha de potenciar des de la Generalitat de Catalunya amb solucions concretes per avui. Tothom s’ha de sentir recolzat i atès per les nostres institucions nacionals.

Des del “nacionalisme català de govern” s’ha de voler construir una Europa social i més justa. El “sobiranisme de govern” ha de donar aquest salt qualitatiu per triomfar i seguir mantenint un sòlid Estat del Benestar.

També s’ha de triomfar moralment i esteu perdent el valor social.

Hòstia !!!, no podem arribar a la independència amb unes classes populars ofegades del tot !!!.

Avui el meu fill Marc fa 30 anys.

No deixa d’impressionar-me l’edat, perquè em col·loca  a la pura realitat, que  és que jo ja m’he fet gran.

Em sembla que no faig ni una sola cosa que la societat atribueix a la meva edat. I això, que és un agosarament i una aventura diària, m’ha portat que ningú em tingui ni el més mínim respecte per sènior.

O ets col·lega jove o ets sènior,  però sembla que no existeix el “col·lega sènior”.

Això és una espiral, que fa que no estiguis bé amb els teus companys i companyes de classe o de l’hospital, perquè el que necessitaries és divertir-te amb "els" i "les" profes o metges o infermeres, però això seria mal interpretat, a part que molts són uns “plastes” i uns ”antics”, vernissats de progrés, uns avorrits integrals. Encara que segurament, l’avorrit sóc jo.

Des de fa molt de temps els aparells interns dels partits no els suporto. I menys els aparells dels partits provincians i insegurs, per tant que actuen com autèntics mal parits.

Serà impossible obri un procés d’autodeterminació, obert a tothom, il·lusionador per a sectors plurals i que a la vegada tinguem capitans xusqueros enterbolint tot el procés, simplement per una minúscula notorietat de merda .

Els anglesos en medicina i en altres especialitats, tenen un conjunt de paraules que són “Watchful Waiting”, que es com “Espera Vigilant”. I és tal com jo estic ara: “En espera vigilant”. Esperant que passin les eleccions, -en les que segur guanya el plural dret a decidir-,  per contribuir a organitzar centenars de persones, de tots colors, per entusiasmar a la gent cap a la seva llibertat nacional. Tenint la independència a la cantonada.

Cada dia, com un ritual, obro els comptes bancaris online de les entitats culturals i universitàries que presideixo, demanant als Déus i als meus familiars emblemàtics morts, que la Generalitat de Catalunya m’hagi fet les transferències dels diners que ens deuen, des de fa temps, per poder pagar les despeses diàries. I cada mes com avui, en comptes de les transferències hi ha el cobrament o del manteniment de la llibreta o de qualsevol abusiu pagament que directament ens cobra l’entitat bancària, que malgrat la publicitat, no té cap mena d’ànima.

Mai hem estat tant agafats econòmicament com ara, ja no sé com animar a la gent i fer-la treballar. Ni que hàgim de fer les publicacions escrites a mà i tornar a la militància cultural més estricte, ningú farà callar la premsa independent a Lleida.