dilluns, d’agost 12, 2019



El legítim Puigdemont

A la primera pàgina, a la portada, del nou número de la publicació L’INDEPENDENTISTA hi ha un anunci  a quatre columnes amb una sola frase: “Pel retorn del President legítim Carles Puigdemont”. Pels comentaris que han rebut, hi ha polítics professionals que diuen que això de l’anunci ja és aigua passada.

No només són els d’ERC que volen un Puigdemont endormiscat a Waterloo, són gent de l’entorn de Puigdemont que ja han perdut l’esperança.

Un recordatori. Mireu: era una altra època, un altre context i tota una altra història i el retorn del President Tarradellas, sempre el vàrem reivindicar, perquè era un símbol. I mireu que Tarradellas era un torracollons, un desagraït i tota una tradició política de merda que s’atrevia a criticar a tot déu de la lluita clandestina de l’interior que ens hi jugaven la pell. Hi ha desenes i desenes de cartes de Tarradellas enfrontant-se amb tothom i sobretot amb el nacionalisme català.

Ara el context històric és diferent però el moll de l’os és el mateix: reivindicar el símbol. Reivindicar el legítim President de la Generalitat de Catalunya que no ho és per la repressió espanyolista.

No és que personalment el personatge “Puigdemont” m’entusiasmi, sempre he pensat que a ell li agraden les lioneses de crema i tothom sap o almenys jo sé, que les bones lioneses son les de nata.

De Puigdemont em rebenta el poc hàbil que és amb l’estratègia comunicativa. El desconfiat que és amb tot i segurament amb raó, perquè viu en un entorn d’autèntic perill. Em rebenta aquest “nepotisme modificat” que exerceix, no amb els familiars directes, sinó amb el “clan”. Sobretot em rebenta que ell moltes vegades vagi sense roba, com el rei nu, i es pensi que els altres som cecs quan “col·loca” amics de l’ànima, advocats, gironins i no sé quants de la tribu de la seva més propera corda.

En realitat m’importa una bleda tot això, simplement deu ser una enveja insana meva, segur, però amb el senyor Puigdemont no haig de fer cap família particular, sinó només construir unes “Eines Polítiques” per avançar cap a la independència. I en tot aquest camí, la reivindicació del President legítim de la Generalitat és un “estadi” reivindicatiu important i no una “fitxa” de negociació que “si cal sacrificarem” com deia en Tardà d’ERC.

Però les coses clares:
El President Puigdemont li costa exercir la democràcia en els entorns que dirigeix.

Li molesta la heterodòxia, precisament ell que ha estat un etern indisciplinat de partit. Com construïm ara “l’Espai Puigdemont” veurem fins on arriba el seu sentir democràtic. Amb la CRIDA NACIONAL per la República s’ha comporta amb una poca consideració a tots els que en formem part, que caldrà corregir.

I l’altra qüestió: Puigdemont és creu que és de centre però actua com de centre-dreta i fins i tot de dreta-dreta.

No només no entén que impulsar organitzacions, moviments, associacions i partits interclassistes, transversals i unitaris per força, per simplificar, hi ha almenys dos pols: dreta i esquerra.

El PDeCat en "l’Espai Puigdemont” és el centra-dreta i la dreta, la resta de l’operació unitari som d’esquerres. Però Puigdemont no és que no sap que en l’Espai que ell lidera hi ha esquerra, sinó que a més ho camufla perquè no els hi dona ni joc, ni visibilitat.

Puigdemont juga, com la diputada Borràs i d’altres amb la “transversalitat dels independents” això per fer-ne escarni en diem “els polítics sense sexe com els àngels”.

Però això perquè ho fa Puigdemont? Perquè no veu i no necessita -creu ell- una ala socialista. I el més fort és que és creu que l’esquerra del País és ERC i encara més quan parla de “socialistes” hi veu el PSC. Igual com fa el President Mas quan diu que el PSC els hem de treure del 155.

President Puigdemont apunti-ho al seu front, per favor:

“els primers socialistes que haig de reconèixer són els que tinc enquadrats a “casa” i la “casa” és la CRIDA NACIONAL per la República, al PDeCat no n’hi ha ni un de socialista, oficialment és un partit de liberals”.

President quan vàreu donar el vist i plau a la gent del PDeCat que podien fer el pacte de la Diputació de Barcelona entre JuntsxCat i el PSC i a la vegada arraconar a ERC, ho vàreu fer amb una mentalitat “dretana” total. Per què?

Perquè com la direcció oficial del PDeCat, perquè per les vostres venes només corre PDeCat, heu llençat la tovallola de convèncer tota l’àrea metropolitana de Barcelona, -el Cinturó roig o taronja segons el moment-, majoritàriament fora del discurs independentista. Però encara més, penseu que és un territori PSC i ja us va bé, com a mal menor.

Però els socialistes independentistes de la CRIDA NACIONAL per la República mai ens rendirem a fer proselitisme i militància activa diàriament al Cinturo de Barcelona, ni “Rufians”, ni “Icetas” ens faran desistir de tota la població.

Tothom sap de veritat perquè serveix la Diputació de Barcelona i en comptes de presidir-la o sigui liderar-la i incidir al Cinturó amb una bona governabilitat, la dreta del PDeCat amb els conversos “federalistes” que ens rodegen a “casa”, l’hem regalat a la casta de sempre, la “nostra” casta espanyolista.

Si em pregunteu:
Vols ser del PDecat? No gràcies.
Amb el PDeCat mancomunadament? Sí gràcies.