El legítim Puigdemont
A
la primera pàgina, a la portada, del nou número de la publicació L’INDEPENDENTISTA
hi ha un anunci a quatre columnes amb
una sola frase: “Pel retorn del President legítim Carles Puigdemont”.
Pels comentaris que han rebut, hi ha polítics professionals que diuen que això
de l’anunci ja és aigua passada.
No
només són els d’ERC que volen un Puigdemont endormiscat a Waterloo, són gent de
l’entorn de Puigdemont que ja han perdut l’esperança.
Un
recordatori. Mireu: era una altra època, un altre context i tota una altra
història i el retorn del President Tarradellas, sempre el vàrem reivindicar, perquè
era un símbol. I mireu que Tarradellas era un torracollons, un desagraït i
tota una tradició política de merda que s’atrevia a criticar a tot déu de la
lluita clandestina de l’interior que ens hi jugaven la pell. Hi ha desenes i
desenes de cartes de Tarradellas enfrontant-se amb tothom i sobretot amb el
nacionalisme català.
Ara
el context històric és diferent però el moll de l’os és el mateix: reivindicar
el símbol. Reivindicar el legítim President de la Generalitat de Catalunya
que no ho és per la repressió espanyolista.
No
és que personalment el personatge “Puigdemont” m’entusiasmi, sempre he pensat
que a ell li agraden les lioneses de crema i tothom sap o almenys jo sé, que
les bones lioneses son les de nata.
De
Puigdemont em rebenta el poc hàbil que és amb l’estratègia comunicativa. El
desconfiat que és amb tot i segurament amb raó, perquè viu en un entorn
d’autèntic perill. Em rebenta aquest “nepotisme modificat” que exerceix, no amb
els familiars directes, sinó amb el “clan”. Sobretot em rebenta que ell moltes
vegades vagi sense roba, com el rei nu, i es pensi que els altres som cecs quan
“col·loca” amics de l’ànima, advocats, gironins i no sé quants de la tribu de
la seva més propera corda.
En
realitat m’importa una bleda tot això, simplement deu ser una enveja insana
meva, segur, però amb el senyor Puigdemont no haig de fer cap família
particular, sinó només construir unes “Eines Polítiques” per avançar cap a la
independència. I en tot aquest camí, la reivindicació del President legítim de
la Generalitat és un “estadi” reivindicatiu important i no una “fitxa” de
negociació que “si cal sacrificarem” com deia en Tardà d’ERC.
Però
les coses clares:
El
President Puigdemont li costa exercir la democràcia en els entorns que
dirigeix.
Li
molesta la heterodòxia, precisament ell que ha estat un etern indisciplinat de
partit. Com construïm ara “l’Espai Puigdemont” veurem fins on arriba el seu
sentir democràtic. Amb la CRIDA NACIONAL per la República s’ha comporta amb una
poca consideració a tots els que en formem part, que caldrà corregir.
I
l’altra qüestió: Puigdemont és creu que és de centre però actua com de
centre-dreta i fins i tot de dreta-dreta.
No
només no entén que impulsar organitzacions, moviments, associacions i partits
interclassistes, transversals i unitaris per força, per simplificar, hi ha
almenys dos pols: dreta i esquerra.
El
PDeCat en "l’Espai Puigdemont” és el centra-dreta i la dreta, la resta de l’operació
unitari som d’esquerres. Però Puigdemont no és que no sap que en l’Espai que
ell lidera hi ha esquerra, sinó que a més ho camufla perquè no els hi dona ni
joc, ni visibilitat.
Puigdemont
juga, com la diputada Borràs i d’altres amb la “transversalitat dels
independents” això per fer-ne escarni en diem “els polítics sense sexe com els
àngels”.
Però
això perquè ho fa Puigdemont? Perquè no veu i no necessita -creu ell- una ala
socialista. I el més fort és que és creu que l’esquerra del País és ERC i
encara més quan parla de “socialistes” hi veu el PSC. Igual com fa el President
Mas quan diu que el PSC els hem de treure del 155.
President
Puigdemont apunti-ho al seu front, per favor:
“els
primers socialistes que haig de reconèixer són els que tinc enquadrats a “casa”
i la “casa” és la CRIDA NACIONAL per la República, al PDeCat no n’hi ha ni un
de socialista, oficialment és un partit de liberals”.
President
quan vàreu donar el vist i plau a la gent del PDeCat que podien fer el pacte de
la Diputació de Barcelona entre JuntsxCat i el PSC i a la vegada arraconar a
ERC, ho vàreu fer amb una mentalitat “dretana” total. Per què?
Perquè
com la direcció oficial del PDeCat, perquè per les vostres venes només corre
PDeCat, heu llençat la tovallola de convèncer tota l’àrea metropolitana de
Barcelona, -el Cinturó roig o taronja segons el moment-, majoritàriament fora
del discurs independentista. Però encara més, penseu que és un territori PSC i
ja us va bé, com a mal menor.
Però
els socialistes independentistes de la CRIDA NACIONAL per la República mai ens
rendirem a fer proselitisme i militància activa diàriament al Cinturo de
Barcelona, ni “Rufians”, ni “Icetas” ens faran desistir de tota la població.
Tothom
sap de veritat perquè serveix la Diputació de Barcelona i en comptes de
presidir-la o sigui liderar-la i incidir al Cinturó amb una bona governabilitat,
la dreta del PDeCat amb els conversos “federalistes” que ens rodegen a “casa”,
l’hem regalat a la casta de sempre, la “nostra” casta espanyolista.
Si
em pregunteu:
Vols
ser del PDecat? No gràcies.
Amb
el PDeCat mancomunadament? Sí gràcies.