Ho veieu carallots, els Ajuntaments són
essencials
Hi
ha una brama entre la casta de directius independentistes que en el territori,
en cada municipi, la política de pactes pre i post-electorals és molt singular,
fins i tot especial i que cada dinàmica porta pactar amb uns o altres.
Diuen:
Total llibertat a cada municipi.
Això
ho propugna ERC i totes les formacions i marques de “l’Espai
Puigdemont”: la marca JuntsxCat, el partit PDeCat i el
moviment/associació/partit la CRIDA NACIONAL per la República.
El
President legítim de Catalunya Carles Puigdemont en el seu moment va beneir
aquesta manera de deixar fer als municipis, exactament com el Vicepresident
Junqueras. Ho sigui les màximes autoritats dels dos espais centrals de
l’independentisme han avalat el “campi qui pugui” de les dinàmiques en solitari
dels Ajuntaments.
Curiosament
un plantejament típic d’una dreta europea que sempre defensa més les
estructures de poder de dalt de la piràmide, sempre jerarquitzada, que no
defensar amb força el poder més proper a la gent, al veïnatge, com són els
Ajuntaments.
ERC
i “l’Espai Puigdemont” a més han deixat créixer una espècie de “mandarins de
pobles i ciutats” que practicant un clientelisme espectacular, defensen el
seu territori, no des de la racionalitat nacional catalana, sinó des dels
interessos exclusius del “clan” municipal i dels de la “tribu.
Però
a més aquestes polítiques fragmentades municipals van en una línia inversa, a
la tant necessària lluita nacional plantejada amb un “Full de Ruta Unificat”,
tant amb els objectius, l’estratègia, com amb les tàctiques. D’això res de res,
o molt poc o sota uns plantejaments expositius màgics i d’artifici, però en el
dia a dia de la governabilitat no s’apliquen polítiques municipals integrades a
una política global d’alliberament nacional.
Ara
resulta que els “nostres pares de la pàtria” ens descobreixen el pes important
que tenen els Ajuntament com a conseqüència que el Tribunal Suprem s’ha
pronunciat limitant la
capacitat política dels ajuntaments i ha
dicta que els ens locals no poden
aprovar declaracions sobre afers que superin les seves competències.
Tot
comença per una moció aprovada al ple municipal de Caldes
de Montbui, el febrer d’ara fa sis anys, en què es declarava la població “municipi
lliure i sobirà” i es demanava al Parlament de Catalunya que treballés per
aconseguir la independència com més aviat millor.
Us estalvio explicar tot l’itinerari de
tota la batalla jurídica entre l’Ajuntament de Caldes de Montbui i la Delegació de govern espanyol a Catalunya
durant anys, en el que han intervingut el Jutjat número 13 de Barcelona (precisament
el que ha instruït la causa del Procés) i el Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya. I ara el Tribunal Suprem Espanyol.
Només m’interessa aquí remarcar que el
Tribunal Suprem anul·la la declaració política de l’Ajuntament i el pitjor: ha
creat jurisprudència sobre l’abast del que poden aprovar les corporacions
municipals.
Ho
veieu il·lustres senyors i senyores, els Ajuntaments són essencials, fins i tot
ho saben els repressors de la judicatura.
Atenció
PROPOSTA: una
de les RESPOSTES a la sentència condemnatòria del Judici del Procés ha de
sortir dels Ajuntaments, digui el que digui avui, demà i demà passat el
Tribunal Suprem Espanyol.