Sentir els colors com ERC
Deixem
les coses clares per als nous lectors: sóc de la CRIDA NACIONAL per la
República i jo sí que tinc “sexe ideològic”: sóc socialista i crec com estratègia
d’alliberament la política del “bloc nacional”. Queda clar doncs que no tinc
cap vinculació ni orgànica ni sentimental amb ERC. Encara us diria més, els que
son de la CRIDA NACIONAL i tot el sant dia ens recorden o que vénen d’ERC o que
encara ho són, els hi tinc una desconfiança total.
Sóc
un idiota perquè a tot hora m’estic justificant, però aquí és imprescindible.
Ara veureu perquè.
Primera
floreta a ERC:
Pots estar en desacord amb ERC però tenen un Programa. Un programa d’esquerres
i un programa d’alliberament nacional basat en la “RESPOSTA GLOBAL” o sigui la
integració de la qüestió nacional i social com un tot.
Segona
floreta:
Pots estar en desacord amb ERC però tenen i expressen els seus dirigents opinió
i l’expressen obertament sense considerar dins l’independentisme que hi ha
qualsevol tema tabú, perquè està sacralitzat, com per exemple la ANC o els
CDRs.
Tercera
floreta:
Pots estar en desacord amb ERC però
tenen una activitat política, social, parlamentaria i governamental ben
definida amb la idea de fons del “Nosaltres sols” o “Nosaltres abans”, amb la
clara consigna i actuació d’ocupar el màxim de poder possible per implementar
el seu programa.
I
última i quarta floreta: Pots estar en desacord amb ERC però tenen un sentit
de lleialtat al partit, d’orgull d’organització, de sentir “els seus colors”
d’una manera profunda.
Jo
estic en desacord en molt del que representen els d’ERC, crec que moltes coses
s’equivoquen, però titllar-los de “venuts”, “traïdors” o no sé quantes
bestieses que estic llegint sobretot a twitter, no és que és que sigui ofensiu,
és que és fals.
El
xulo-piscines d’en Gabriel Rufián com si el sentis, estarà dient: - Però
que diu aquest “tio”, referit a mi. - Ja som prou grandets perquè un “convergent de
merda” ens defensi, nosaltres ja ho sabem fer.
A
veure, tots aquests que deuen estar més al meu costat que al costat d’en Rufián
i d’ERC, han d’entendre que aquesta colla se’ls guanya no amb l’insult o la
constant canterella que són uns “traïdors”, se’l guanya tenen una oferta
política millor.
A
“l’Espai Puigdemont” tenim realment aquesta oferta?
Puigdemont
fa llibrets, fa supliques, fa tuïts, fa el que pot, -davant un repressió
directa i encoberta que tots n’haurien de ser conscients que està passant-,
però sobretot el que fa és una fugida endavant demanant UNITAT a totes les
altres organitzacions independentistes, però ell té una “casa”, un “espai
polític” encara en construcció.
Només
una organització “d’esquerra-esquera” i l’altra que no podem oblidar:
“d’esquerra-esquerra-anticapitalistes” com la CUP, les portarem a practicar la
filosofia de la “lluita unitària”, de la “lluita compartida”, si
nosaltres som el suficientment forts d’organització, d’implantació al territori
i de representació institucional per imposar criteris i condicions.
ERC
no és un enemic, és un contrincant i una de les branques politico-ideològiques que necessitem en tot el procés sobiranista.
Però
siguem pràctics i tornem als continguts de les “floretes” abans citades:
A “l’Espai
Puigdemont” tenim programa, tenim el nostre propi full de ruta?
Tenim
opinió política pública sobre el paper i com dialogar amb l’ANC, Òmnium i els
CDRs i tenim uns dirigents que expressin amb una veu compartida i única els
nostres plantejaments?
Tenim
una activitat política, social, parlamentaria i governamental internament i
externament ben definida?
Nosaltres
tenim orgull d’organització i sentim “els nostres colors”?
(D’acord,
ERC fa una piadosa trampa quan ens “ven” la fabulosa vida del seu partit. És
cert que tenen una historia llarga i gloriosa fent política, però no fent
independentisme. Durant anys i molts anys, han estat federalistes i en època
moderna l’Esquerra de Barrera o de Hortalà no té res a veure sobre la qüestió
nacional com la d’ara amb Junqueras).
En el programa d’humor de TV3 “Polònia” varen fer una historieta
que es veia a la parlamentaria Laura Borràs de JuntsxCat entrant en una sala on
hi havia en Joan Tardà i uns quants més d’ERC celebrant el seu triomfs a les
eleccions estatals, i la tal Laura (l’actriu) també saltava i ballava, perquè
és feia seva la victòria d’ERC, perquè tot i ser rivals electorals, considerava
que l’independentisme havia guanyat.
De cop Tardà (l’actor) para la celebració i li etziba a la Borràs:
-I tu que fas aquí?.
-Celebrant la victòria. Li diu la candidata puigdemontista.
-Va fora, fora, li diu en Tardà, d’una manera passional com
sempre fa ell. I la Laura és expulsada de la sala.
Era
una historieta però dit en senzill i amb humor és el que està passant a la vida
real, a la nostra arena política.
Quan
només vas d’esquerra-esquerra i no sens el País complert, sens els teus “colors”
però potser perdràs els “colors plurals” del teu País. □
IMATGE: The Beatles a Abbey
Road (1969). Fotografia de l’escocès Iain Macmillan Avui és el 50 aniversari.