Curiosament durant el “Confinament Oficial” escric
poc sobre coses i opinions meves. I menys publicar-les. Escric sí, com a
periodista a les plataformes que dirigeixo o com a copy en el que
anomenen a l’empresa de creacions visuals que treballo: “New Business”, però no escric res personal.
Com una autodefensa.
De fet jo ja feia anys que treballo a casa
practicant l’anomenat teletreball amb un quasi “confinament voluntari” i res de
nou ha canviat en les meves rutines. Ara alguns veuen l’enorme voluntat i disciplina
que s’ha de tenir per treballar a casa i no distreure’s en qualsevol cosa.
Entre milers i milers de pel·lícules, sèries, llibres
on line que puc arribar, -en les vies de pagament o les que són en obert
de sempre o pel confinament-, entre tanta premsa digital, ràdios, televisions en
tots els idiomes, concerts o recitals “enllaunats” o en directa, podria estar totes les 24 hores del dia en
plena passió cultural i d’entreteniment davant la pantalla de l’ordinador.
Sense un cert ordre, no treballaria mai.
Era difícil o no treballar a casa?
Ho pregunto als que es pensaven que era un privilegi
treballar en calçotets entre les parets de la llar. Ara els hi cauen
les parets al damunt somicant pel confinament.
+++
IMATGE:
un “Picasso”, del que podria estar mirant la seva obra hores i hores, sense fer
res més que gaudir-la i no treballar.
(“Le
Repos” (1932) inspirat en Marie-Thérèse Walter).