DIARI CIVIC

Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (1)

Les contradiccions d’estar en actiu:

els 80 anys del Front Nacional de Catalunya

Avui he rebut una nota de premsa amb el “Manifest en el vuitantenari de la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC): De la sembra a la collita”, i l’he rebuda com a director del digital LO CAMPUS DIARI (http://locampusdiari.com/)

Tots el que signaven o quasi tots i totes les que signaven el Manifest son gent molt respectada per mi, sobretot perquè fan un intent viu i honest d’homenatjar a l’organització independentista Front Nacional de Catalunya i a la vegada fer difusió històrica, tant de l’organització com del propi independentisme català.

Congratulacions i Felicitacions per la iniciativa.

Sobta una mica com he rebut la noticia de la commemoració, tenint present que durant molt de temps vaig dirigir molta d’aquesta política,  però us explicaré una anècdota viscuda en territori “socialista del PSC” a Lleida per entendre que passa en general.

Quan l’alcalde Àngel Ros amb mà de ferro i despòticament dominava la capital de Lleida a traves de l’Ajuntament (actualment encara en queda una profunda crosta), una de les seves regidories denominada de “Drets Civils, Cooperació i Igualtat” va muntar una exposició a La Panera de Lleida, titulada “Transició democràtica a Lleida”.

D’una manera volguda i donant l’ordre, no s’hi mi va voler en l’organització, tot i que era una exposició de les denominades “participatives” .

Però ves per on, fou impossible amagar el primer míting a Catalunya celebrat a Lleida capital, en ple començament del període de transició i sortida del franquisme. (El 15 de febrer de 1976). Hi havia a l’exposició una gran fotografia de l’acte del FNC muntada sobre un panell de fusta, on hi sortíem en Joan Cornudella, en Joan Culleré i jo.

I així en altres fotografies ben destacades, jo també hi era. No m’hi volien en persona o en ningunejaven però sortia a totes les fotografies muntades per ells.

I jo em preguntava: si no m’hi volen perquè m’hi posen?

La resposta era clara segons els familiars propers: “ ... diàriament, facis el que facis, els estàs atacant i segueixes en política activa...”.

I és cert, detesto que em vegin gran i no suporto les “batalletes” i segueixo fent política activa encara que sense càrrec institucional, però de manera activa entre bastidors.

I això també em passa en el camp independentista, que alguns creuen que és material d’estudi, i no se n’adonen que estem en ple combat.

Com a boutade didàctica: Us imagineu en un camp de batalla que mentre estàs disparant unes canonades a l’enemic, de cop t’envolten uns estudiosos de les armes de guerra i et comencem a parlar de les característiques de l’instrumental bèl·lic i de la seva història. Seria insòlit.

Com independentista de tota la vida celebro la recerca en aquest camp i celebro tota mena de commemoracions, però els que estem en actiu, en aquests esdeveniment de memòria històrica hi tenim de jugar amb un braç lligat i a peu coix.

Primer: perquè no vull criticar a ningú que es declari independentista, tot i que hi ha autèntics impresentables.

Segon: perquè no vull criticar el discurs històric oficiós de l’independentisme, tot i que hi ha episodis falsos o esbiaixats o d’explicació demencial.

Com és pot explicar la història independentista només explicant el mal que ens feia la policia? Sempre presentant una historia de perdedors, quan precisament és la gran història dels guanyadors d’avui.

Quan jo de jovenet (com la fotografia d’aquest post) corria com alliberat del FNC per les Terres de Lleida estava orgullós de militar en una organització històrica que havia ajudat als aliats contra els nazis. Orgullós de treballar amb Joan Cornudella, l’autèntic ideòleg del independentisme català modern. Orgullós de tanta militància valenta i generosa.

Perquè sabeu una cosa?: qui ha estat militant al FNC, -al Front-, qui és independentista a l’estil Front, evolucioni com evolucioni, s’enquadri on s’enquadri políticament avui, sempre serà del Front: un estil transversal, plural, de bloc nacional amb el centre-esquerra, l’esquerra i els anti-capitalistes, sense oblidar-nos dels difícils àcrates com acompanyants d’organització.

I creieu-me: Fins que no siguem lliures no hi ha història real de l’independentisme que puguem escriure, perquè el Procés està en marxa i perquè a l’espanyolisme no els hi explicarem les nostres “eines” de militància, ni les històriques, ni les actuals.

Bon aniversari del Front. 

+++

IMATGE: Joan-Ramon Colomines-Companys, quan era secretari general del FNC. Fotografia de Pere Formiguera. (1976).