Notes d’aniversari dels 80 anys del FNC (6)
Una història real:
L’any 2015 em vaig presentar a un CAP (Centre
d’Assistència Primària) de Lleida i una metgessa que no coneixia em va passar
visita. Amb la següent conversa:
-Hola Joan-Ramon. Em va dir. (I perquè no em deia
senyor Colomines. Val, que no digui Colomines-Companys potser és massa llarg.
Però aquesta familiaritat d’infermera de planta em rebenta).
-Bon dia doctora. (Una interessant senyora que feia
pinta d’haver menjat molts panadons ben farcits d’espinacs, panses i pinyons).
-Que li passa?
-Doctora estic perden la memòria. Vaig dir
compungit.
Immediatament va mirar a l’ordinador i segur que del
meu historial mèdic va buscar la meva edat. Em va tornar a mirar i també segur
va començar a pensar amb els protocols de com analitzar tota la part
neurològica i conductual del potencial malalt que tenia davant.
-La doctora va fer la pregunta estrella i que va
desencadenar el final: - ... i vostè de que treballa?. Va preguntar.
-Sóc estudiant de quart de Medicina a la Universitat
de Lleida, vaig dir. Assaborint paraula per paraula.
Va posar els ulls com a taronges i tornar a mirar a
l’ordinador.
Però vostè te 64 anys !!!, va dir com
escandalitzada.
I jo que ja estava tip de que sempre posessin en
dubte que els “vells” puguem estudiar i per collons hem d’anar a jugar a la
petanca, vaig callar, però em vaig remoure en la llardosa cadira de plàstic en
la que estava assegut. El meu silenci va ser tant evident, que se sentia a la
xopera del riu Segre.
-Però a veure senyor Colomines, vostè ha arribat a
quarts curs de Medicina que vol dir exercir una memòria immensa i ara la perd?
Com la perd?
- Em costa retenir els inhibidors reversibles i
irreversibles de la colinesterasa. I sobretot els antiadrenèrgics. No recordo
on col·locar la Fisostigmina o l’Atenotol. Un embolic amb els antagonistes del
receptor adrenèrgic beta 1.
-I res més?
-Li sembla poc? Les meves companyes de classe (a
Medicina a l’aula quasi tot son dones), son capaces d’haver tingut un dijous a
la nit mogut i l’endemà venen a l’examen una hora abans, es llegeixen la
matèria, fan l’examen i treuen millor nota que jo. Son com esponges amb la
memòria.
-Vostè no perd la memòria, per arribar on ha arribat
vostè té una memòria d’elefant, molt i molt superior de la mitja per la seva
edat. Elles tenen vint-i-cinc anys !!!
I així va acabar la consulta al CAP i pocs mesos després,
un cop arribat als 65 anys em varen comunicar que no podria fer el MIR, ni més
pràctiques a l’hospital perquè oficialment estava jubilat i a més les
asseguradores no ho cobrien.
Per més inri: En plena pandèmia de la COVID-19
vaig rebre un e-mail de la degana de Medicina que se m’oferia integrar-me en un
hospital com estudiant avançat de medicina com a reforç. M’hagués agradat veure
la cara dels que m’havia de presentar a l’Hospital, dir-los-hi que era
estudiant i amb una edat de 69 anys o sigui de població de ric. No vaig fer res
i m’he confinat com tothom.
Merda i merda.
Per què en una commemoració dels 80 anys del FNC us
explico aquesta història ? Doncs per recordar que els anys 70 mentre
clandestinament corria pel país, reclutava militants, preparava revistes i
propaganda, jo era estudiant de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona
en la Facultat que hi havia a l’Hospital de Sant Pau, on el Doctor Josep
Laporte en fou el degà i del que jo més tard en seria el seu Cap de gabinet
quan ell fou Conseller de Sanitat a la Generalitat de Catalunya.
En un moment donat vaig tenir de triar: Front o
Medicina, i ja en sabeu el resultat.
+++
IMATGE:
“Vieux Mur” de Emmanuel Augier.
(A la població occitana de
Levenç).