La
Festa d’Aran
Avui a la Val d’Aran celebra el seu 11 de setembre i
ho explico així per a tota aquesta colla de patriotes catalans que passen
dels aranesos.
Vergonyosos els programes informatius de TV3, la
nostra televisió pública, que un dia com avui a aquesta Festa no hi dedica uns
espais generosos, només una càpsula informativa del viatge del President de la
Generalitat Quim Torra a Vielha.
Almenys aquest any hi va el President, abans hi
enviaven qualsevol Conseller o en altres èpoques hi enviaven el únic fill de
Pujol que no hi ha dubte que és un xoriço, que en aquell moment tenia les responsabilitats
governamentals del govern i diem-ne la “carpeta aranesa”.
A mi les festes, les processons i tota la pesca litúrgica
m’interessen ben poc, sinó m’interessa ni la catalana, tampoc m’interessa l’aranesa.
A mi el que m’interessa és Aran com a País, com a Pàtria
i com part de la Nació Occitana.
Molts pixapins de Barcelona i de totes les
capitals de comarca de Catalunya es
pensen que un aranès és un català, i no ho és: és un aranès i punt. Com un català
no és espanyol, és català i punt.
I a més es creuen que Aran és una meravella de
paisatge, amb muntanyes espectaculars, llacs i tot de meravelles naturals. Ah!,
sense oblidar la neu !!!. I els pixapins també s’equivoquen, el més important
de la Val d’Aran és la seva gent. La seva GENT, en majúscules.
Dones i homes carregades d’història i de respirar
aire net, que quan veuen un català, pensen: -Ara el fotérem.
Perquè un aranès a més de tenir un temperament d’ós bru
fort, té una vessant foteta a l’estil de “fer-se el suec”, o “fer-se l’andorrà”,
que és una altra modalitat de passar de nosaltres. “Fer-se l’aranès” és
un concepte potent de passar i enforquillar-te quan convé i un català
inconscient pot arribar a fer-s’hi mal, en tota aquesta operació ancestral.
(Sempre hi ha l’aranès modernet que dirà que tot això no és veritat.
Problema de desarrelament, el seu).
No només és la nostra culpa de no saber res essencial
dels aranesos, a part de quatre obvietats, o de creure que és una estació d’esquí
o que els aranesos lliguen els gossos amb llonganisses. També la classe política
aranesa és culpable de no explicar-se més. I també perquè hi ha una classe política
aranesa que ha vingut a la capital catalana a fer carrera política i el primer
que ha fet és des-aranitzar-se. No cal dir noms.
El Síndic d’Aran, el President d’Aran, tant si es
convergent, socialista o està pintat del color ideològic que sigui, si ho féssim
bé els independentistes de pro, hauríem de considerar-lo com la segona
autoritat d’aquesta nostra “Autonomia” que s’hauria de dir de “Catalunya i Aran”.
Em perdonareu perquè quan parlo d’Aran no sóc objectiu,
sóc profundament subjectiu. Aran és per a mi un País molt estimat. On he
estimat com mai. Quan a les quatre de la matinada cada dia editàvem un diari en
aranès i amb un fred descomunal començàvem a repartir-lo pels pobles, cada dia
era contribuir amb un petit gra de sorra a que una cultura fos viable en termes
moderns. I això marca per sempre.
Jo m’he fet gran a Aran i no per les muntanyes, ni
pels llacs, ni pel cel tant net, m’he fet gran per la seva gent.