En Jordi Pujol em crea un amor-odi descomunal.
I no per la famosa lleixa del seu pare i els
seus incompliments amb la hisenda espanyola. Això m’importa ben poc, a més perquè
em crec la maleïda “lleixa”.
I no em preocupen els fills del President, amb tanta
descendència havia d’aparèixer algun oportunista delinqüent de vol gallinaci traint
el parlamentarisme, però globalment, simplement són uns negociants jugant a l’alt
ric de les finances amb tota la indecència del capitalisme més salvatge. Son
les seves concepcions, son seus els diners i els seus negocis. Si en comptes d’especular
amb alts riscos, haguessin invertit en economia productiva, ningú se’ls hi hagués
tirat al coll.
Entre un Pujol passat de rosca i creient-se
profundament el rei del mambo que ho podia tot i que pensava que li perdonarien
“la jugada” d’Andorra si ho explicava; combinat amb les difamacions de la policia
i els jutges “patrioticos”, de les acusacions dels talibans de l’esquerra més
paranoica, i del nacionalisme català més dretà que l’ha ningunejat, ha
estat una combinació demolidora que ha triturar la honorabilitat i el prestigi
del President Pujol.
Com rates els llepaculs de sempre i els polítics porucs
del nacionalisme català, saltaven de la Fundació del President i des del govern
Mas li treien despatx oficial i tot títol protocol·lari. Ha de ser el record
mundial de la destitució d’honors a un càrrec públic: tot en menys de 15 dies.
Sense judici, ni sentència de res, res. Una jugada Express incomprensible. Ja
veurem com la Justícia empapera a Pujol. De moment no està passant.
La història de Jordi Pujol encara s’ha d’escriure.
El primer que hauran de fer es “llençar” les Memòries
del President ja publicades i recollides per un periodista suposadament “amic”,
perquè són una enredada nacional, amb tantes llacunes i faltes d’explicacions
que les fa inservibles. No menteix, simplement calla coses i així manipula els
esdeveniments.
Com independentista i d’esquerres encara tinc molt per
explicar del “pujolisme” oficial. En podria escriure molts textos, perquè com
sempre jo he estat a la “cuina” del nacionalisme, i quan li neteges les sabates
al líder i el veus en calçotets, ja et poden explicar el que vulguin o
el protagonisme “daurar la píndola”: que jo hi era, ho veia i ho sentia tot. I
jo mai he signat un document de confidencialitat, com si que ho han fet els
membres dels governs Pujol en les seves sessions executives i això no ho
imposava Pujol, ho especifica la llei catalana.
Seguiré en un proper escrit, perquè hi ha molta
informació oblidada.
Els
catalans i qualsevol en el món civilitzat quan una persona fa 90 anys se’l
felicita. Això honora el de l’aniversari i honora el que felicita. Menys
sectarisme i menys amargats.
(Continuarà)
La Web per felicitar al President Pujol ... clicar aquí