1951
/ 2020
Estic a punt ser avi. Falten 20 dies perquè la
petita Lia aparegui en escena. En temps de pandèmia, d’incerteses i
d’avorriment de tot, serà la millor alegria que em tanca tot un cercle de vida.
Seguint en aquest blog en l’Assaig General de les
meves Memòries, precisament ara és el millor dia per explicar el meu naixement.
Vaig néixer un 4 de gener de 1951, era un dijous i
sembla que vaig aparèixer a la tarda. Els pares els hi va fer il·lusió
registrar-me com si hagués nascut el dia de Reis o sigui el 6 de gener, però
aquesta operació de registrar-me no és va poder fer fins uns dies després. Ja
des del començament de la meva vida varen començar els desajustaments
administratius i tota la vida he arrossegat un doble aniversari, que almenys
m’ha servit per rebre les felicitacions dels bancs i la identificació d’altres “vampirs”
en la data “oficial” d’aniversari totalment desangelada.
Vaig néixer a la Clínica Provença, una clínica
privada que precisament era al carrer Provença de Barcelona a l’Eixample, a
quatre passes on molts anys després hi haurien els futurs locals centrals de
Convergència. Tota una coincidència.
Ara que m’interessa recordar per escriureu, no tinc
a ningú per preguntar detalls sobre el meu primer esdeveniment social que fou néixer.
Ser fill d’un metge i d’una infermera déu tenir avantatges, encara que perquè
et fessin cas per qualsevol suposada malaltia, calia tirar-se a terra i fer-se
el mort i encara no era clar que et fessin cas. Vaig aterrar en un regim
sanitari a casa que tenien un lema: “la tos no existeix”. Ja us podeu imaginar
que passava si tenies tos.
Vaig néixer bé en la data prevista, els quilos
adequats i una espina bífida asimptomàtica que he arrossegat tota la vida amb
variades molèsties.
També com em recordaven a les comissaries
franquistes vaig néixer saben quin era el meu País: “Un separatista des de la
cuna” bramaven el fatxes mentre em violentaven per aconseguir informació.
Diuen que jo de nadó era tranquil, suposo que volen
dir que no plorava en moments inoportuns o sigui que no molestava i de fet això
fou com a causa de dos esdeveniments que varen repercutir a la meva mare, però
que foren importantíssims per la meva primerenca salut.
El primer esdeveniment fou que la mare, com establien
uns certs canons de la petita burgesia de casa nostra i de l’època, el casament
i l’embaràs varen portar voluntàriament a la dona a la situació de passar a
l’estatus de “senyora de sa casa” i va deixar de treballar. El treball era la família
i jo el gran beneficiari. Posteriorment tres germans més, varen espatllar els
meus singulars beneficis.
El segon esdeveniment que va repercutir en el meu
esplèndid naixement fou un període de gestació plàcid entre mig de verdures i
flors al centre de la ciutat de Barcelona.
Així que vaig néixer, vaig anar a parar a un pis del
carrer Aragó de Barcelona, un pis que seria “històric” en el futur, on hi passava
el tren en la seva via central i que el seu soroll m’ajudava a dormir, sent
capaç ja tota la vida de dormir profundament en qualsevol lloc fins i tot si
s’hi fa un enorme soroll.
Però abans de néixer jo, durant la gestació, la mare
passava dies en la casa dels seus pares, passejant tranquil·lament en un hort
urbà que formava part del mateix edifici i casa particular. Al barri de Gràcia
de Barcelona, al carrer de les Carolines en un passatge intern -el Carreró de
les Carolines- on la cuina quedava alçada, fent com de pont, i on hi passava el
carreró per sota que abans era un cul-de-sac, amb una escala d’entrada i un hort
interior. Un hort generós en amplada, en productes i sobretot en
tranquil·litat. Els meus avis i la casa mereixeran tot un text especial, que
algun dia escriure.
Però jo el petit “joan-ramon”, vaig tenir aquest nom
compost no per cap il·lustre referència sinó per l’avi Joan i l’avi Ramon. No
hi havia acord i llavors va sorgir la solució de consens amb un nom compost amb
un guió majestuós al ben mig.
Durant anys, ja amb els meus germans tots rossos amb
aspecte físic de veritables suecs i jo amb cabells negres i pell “de merda
d’oca”, em deien que a mi m’havien trobat sota un pont. I potser sí, però un
pont daurat va ser, perquè des del primer dia vaig tenir una infantesa feliç.
Vaig néixer quasi coincidint que la sisena flota nord-americana va fer
escala en el Port de Barcelona fet important pel règim franquista i el mateix any
que la “Vaga dels tramvies” a Barcelona com a boicot al transport per l’augment del preu del bitllet. Òbviament jo
no en vaig saber res, però sí a casa.
Com veieu al meu voltant hi va
haver tota la “macedònia” sencera: estimació, tranquil·litat, essències de
barri, País, reivindicació social i nom compost. Per molt burro que acabes
sent, alguna cosa positiva havia de quedar. De la mare tot el pragmatisme, del
pare totes les malalties, fins i tot la que m’havia de portar a la militància
perquè “el meu mal vol molt soroll”.
+++
IMATGE: Escultura “Untitled
(Babies)” (2013) de Sam Jinks.