De celebració la truiteria Flash Flash
Pels que no son de Barcelona o sigui quasi tot Catalunya i Aran, dir-los que el Flash
Flash és un restaurant mític, situat al carrer de la Granada del Penedès
número 25, de la ciutat de Barcelona. A tocar, i no per casualitat, al carrer
Tuset.
La seva especialitat són les truites.
És un restaurant històric creat el 3 de juliol de 1970.
I ara estant d’aniversari pels seus 50 anys amb tota una nova generació portant el negoci, que sempre ha estat més que un negoci perquè ha estat “cultura al plat”.
En Leopoldo Pomés, Karin Leiz que eren matrimoni i Alfonso Milá i Cecilia Santo Domingo també companys, foren els fundadors. No tenien res de executius en gastronomia, però tenien una idea profunda de la innovació, del bon gust, de la bona taula i com deia la “musa” Leiz : “...volíem un restaurant en el que es respires molta llibertat...”
I dic “Leiz com a musa” perquè la seva figura amb una màquina de fotografiar amb flash, fou la icona gràfica per les parets de tot el local, inclosa la vidriera exterior. La fotografia era de Pomés. El logo el va fer Francesc Daniel. I els arquitectes Alfons Milá i Federico Correa es van encarregar de l’interiorisme. Karin Leiz i Cecilia Santo Domingo van elaborar la carta. Tot amb molt de blanc i negre.
El Flash Flash algú l’ha vist com un espai gastronòmic complementari de la discoteca Bocaccio, la discoteca barcelonina de la nostra Gauche Divine. De fet molts dels primers comensals venien d’aquests sectors.
Jo des d’aquí voldria fer la meva petita aportació a la commemoració dels seus 50 anys.
De fet jo tinc un amor-odi a aquesta truiteria. Perquè la meva anècdota personal té una singularitat, que potser durant aquests anys s’ha produït poc en aquest restaurant. Va passar l’any 1972, més o menys.
Jo vaig ser citat al Flash Flash pel pare d’una novieta que tenia, per comunicar-me que la seva filla en realitat no m’estimava.
Hòstia i això ho havia de fer el pare !!!
Érem famílies amigues, fins i tot érem militants i compartíem lluites antifranquistes, per tant el pare de la novieta va voler fer-ho bé, si mai aquestes coses surten bé.
El tema de la novieta es va resoldre ràpid i a més perquè m’havia provocat quasi una "escissió" entre un grup de joves independentistes que teníem a punt d’enquadrar al partit i jo -un imbècil rematat- no sabia per on tirar.
Però el més interessant de la conversa no fou la seva filla, sinó una discussió col·lateral, que a mi em va posar a cent.
L’home promotor de la Cova del Drac del carrer Tuset, estava editant els discos del cantant Rafael Subirachs a la seva productora Concèntric i es va atrevir a dir-me:
-Bé aquest cantant -es referia a Rafael Subirachs-, segur que no t’interessarà i no t’agradarà.
-Però que dius? Vaig explotar i em vaig convertir en un fan dolgut i desenfrenat. Simplement el molt “pare de la pàtria” em tenia per un inculte.
-Rafael Subirachs el músic, compositor i cantant català més ben preparat del País. L’únic que sap música i és capaç de llegir una partitura amb gust. El membre dels Setge Jutges amb més qualitat musical. Mentre que has editat discos de cantants totalment analfabets musicalment ... i em dius que el gran Rafael no m’agradarà? . Jo seguia excitat i pontificant.
Per uns moments el Flash Flash es va convertir en un “ring musical”, després d’haver tingut una entrada ensucrada de rebuig sentimental.
Amb tota seguretat al Flash Flash en 50 anys, com a truiteria, ha d’haver trencat molts ous.
+++