Lluís Llach i el nacionalisme
A mi Lluís Llach com a estratega polític no m’interessa
gaire, això de tenir els peus: un a una cultura política independentista i l’altra
peu a una de les altres cultures independentistes, el neutralitza i el porta a
fer volar coloms tot sovint.
Això no vol dir que no l’estimi. Durant anys en ple
franquisme jo deia cridant molt fort una lema que era una versió de l’estrofa d’una
cançó de Llach. Ell deia: “Cal que neixin flors a cada instant ...” i jo deia: “Cal
que neixin militants a cada instant...”. Us asseguro que és sensacional “fer”
nous combatents per la llibertat.
I sobre Llach n’he escrit algun text que ara vull recuperar aquí, perquè quedi per
introduir-lo en les meves futures Memòries producte d’aquest Blog.
El trosset de text és “d’una carta llançada al mar” en
el procés de les Primàries de Junts per Catalunya:
Benvolgut Lluis
Llach,
No
crec que em recordis. Em dic Joan-Ramon Colomines-Companys i fa com uns 43 anys
et vaig muntar el que segons deies tu, era la teva primera conferència
política.
Fou una conferència en suport dels patriotes catalans represaliats com Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez, Montserrat Tarragó i Carles Sastre. L’acte el vàrem fer als locals de la Cooperativa de Consum dels Teixidors a Mà del Barri de Gràcia de Barcelona. Era l’any 1977.
La Cooperativa dels Teixidors era al carrer Terol on hi ha ara el Teatreneu.
Recordo bé l’acte, perquè a l’acabar comentant la jugada em vares dir que jo acabaria al psiquiatre, de fet he acabat a “Junts per Catalunya”.
I la teva observació responia a les enormes contradiccions que semblava que hi havia en la pròpia organització de l’acte: la temàtica era sobre uns patriotes engarjolats per temes suposadament violents, la titular legal de l’acte era la regidora del districte de l’Ajuntament que era del PSC (PSC-PSOE), jo l’organitzador era Convergent, l’acte el pagava la Caixa (local i publicitat) i tu semblava que anarquitzaves bastant com a cantautor. De tot això, tu hi vares veure una bogeria extrema. Per a mi: era exercir la “cultura unitària”, la meva especialitat.
Un altre contacte nostre fou anys després que en nom de la Generalitat et vaig muntar un Concert a Sao Paulo del Brasil, dintre d’una Setmana Catalana que jo muntava simultàniament a Sao Paulo i Rio de Janeiro. Hi havia la parella Joan Molas i Núria Batalla. També al Brasil et vaig gestionar un disc recopilatori, però ara no recordo com va acabar. Només recordo una violenta discussió amb una discografia brasilera que em deien que havies de cantar en espanyol i ells llavors hi participarien.
Tota aquesta històrica i curiosa introducció és per reivindicar-me, encara que després sent tu ja polític oficial o sigui parlamentari , jo he treballat per tu i d’altres a la cuina de l’independentisme, per tant sense cap mena de projecció publica i no crec que m’hagis vist mai. (...).
Fins aquí tot el que he escrit, és per mostrar la
meva simpatia amb Llach.
Simpatia que queda reforçada amb una interesant i
potent idea expressada en el seu discurs del dia que recollia la Medalla d’Or
de la Generalitat de Catalunya que se li havia concedit.
La idea i la frase impactant de Lluís Llach: “
...Ningú s’ha d’avergonyir de ser nacionalista per alliberar el seu País ...”.
Els timpans dels republicans de l’independentisme
líquid i els timpans dels talibans nostrats de tota mena,
es varen rebentar.
-Lo puto Llach parla com un identitari.
Escopia un mascle aparentment d’esquerres que deia que per ell la independència
era instrumental.
I un altre deia: - Serà cabró el Llach: jo sóc
independentista però no nacionalista. Bramava un ex de Nacionalistes d’Esquerra.
I encara un altre: - Aquest tio s’ha tornat pujolista?
Exorcitzava un dels Comuns. Per cert: Discurs dels Comuns triomfador i vigent
avui en una part del món independentista.
I la meva reflexió final:
Sí l’independentisme no té una part identitària i una part de nacionalisme
integrador com podem recuperar una llengua com la catalana, que està en emergència
lingüística?
Per una vegada el cantant ha afinat bé
la tonada.