L’ESCOLA
de MILITANTS del Front (1969 – 1976):
primera
aproximació
Recordeu que aquí
estic fent un assaig general sobre escriure unes MEMÒRIES POLÍTIQUES per tant
intento fer aproximacions als fets, però no concloents, perquè encara em falta
llegir tota una pila de documents interns de la organització que ja avui estant
dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, simplement per recordar-los. També
hi ha altres arxius per consultar i haig d’anar ràpid, abans que qualsevol pandèmia
de vida o real se’m mengi.
Al FNC vaig ser militant de base, editor de revistes i directiu, i sé que tots els militants no eren conscients que militaven en un partit polític clandestí que havia dissenyat una autèntica “Escola de militància” per preparar als seus afiliats.
Com he dit altres vegades un bon partit clandestí és com una ceba amb moltes capes i algunes han de ser capes incomunicades entre elles. Això porta molts inconvenients, però més seguretat.
Com a dany col·lateral d’aquest tipus organitzatiu avui hi ha historiadors i divulgadors que expliquen el Front i d’altres organismes “germans”, pel que va desmuntar la policia i en donen una visió parcial, això passa sobretot en llibres que expliquen sobre els que es varen dedicar a “l’acció directe”. Curiosament fan el relat policial.
El militant de Front necessitava reflexió política, necessitava conèixer tècniques d’agitació i propaganda, necessitava tècniques organitzatives, necessitava conèixer tècniques de seguretat i encara que costi aquí entendre: necessitava està en forma física. (Ja detallaré més endavant, “el per què” de tot això)
Però a més, tots no servíem pel mateix i segons habilitats personals ja adquirides, com laborals, familiar o d’on fos, intentàvem que cadascú trobes el seu lloc.
Qui llegeixi això ha d’entendre que estàvem en una dictadura, que érem un partit clandestí i dels més odiats pel regim, els anomenats “separatistas catalanes” o millor “rojos separatistas catalanes”.
Com qualsevol partit del món el Front tenia militants diem-ne amb carnet, tenia simpatitzants amb diferents graus de complicitat amb el partit, o sigui “amics, coneguts i saludats”.
Amb grau de compromís en militància de 1 al 100, per exemple el President del partit Joan Cornudella era un 100, fou contractat per un empresari també militant com fou Antoni Malaret, per tenir una feina legal i sobretot amb sou, però Cornudella mai va treballar de veritat a l’empresa, sent de facto un directiu “alliberat legal” dedicat totalment al partit
O jo que durant més de 6 anys vaig ser “alliberat legal i clandestí” segons el període, amb tasca i sou del partit.
Aquesta dedicació permanent a la militància va provocar una relació constant i en segons quin període una relació diària entre Cornudella i jo, i unes de les nostres feines va ser preparar com formar a la militància. Diem-ne el “Pla Curricular”.
Formar a la militància volia dir sobre què preparar-los, quin material propi oferir, qui hauria de fer d’instructor o conferenciant, quins llibres recomanar a llegir, com utilitzar les possibilitats legals i obertes del món de l’ensenyament en Formació Professional i universitària per aprofitar-ho per la instrucció interna. A més, calia organitzar on fer seminaris llargs i curts arreu del territori. (Recordeu que no hi havia ni internet ni mòbils).
A més de seminaris de captació de militància arreu del País, sobretot a les Terres de Lleida que vaig fer amb l’Àlvar Valls, varen haver seminaris de formació interna a llocs tant emblemàtics com a cases rurals, en especial una al Montseny, que fou Can Patiràs. (Ja ho detallaré més endavant).
Concreto algun lloc, perquè ho he llegit en algunes memòries de històrics del Front, però jo segueixo sent partidari que no s’ha d’explicar res de res, ni cremar llocs, perquè si alguna vegada deixem de parlar i/o somicar sobre la independència i la volem implementar de veritat, necessitarem de tot perquè la repressió serà brutal.
(Continuarà)
Bon any nou a tothom !!!
IMATGE: Work in
progress de l’escultura
“Critical Mass II” (1995) d’Antony Gormley.
Fotografia d’Elfi Tripamer ©.