La “lluita armada” i el Front
Aquesta és una de les temàtiques de
la vida del Front que més m’emprenya parlar-ne.
Per moltes raons, però una d’elles és la tremenda frivolitat com s’ha explicat el tema de la violència independentista a Catalunya en general, durant els últims 80 anys.
Haurien d’atorgar un “Premi de novel·la de l’absurd” als que han escrit llibres sobre aquesta temàtica, mai havia llegit tanta fabulació, invenció i desfiguració com han escrit. Ho han escrit gent de bona fe, segur, però simplement relaten el que han dit les forces d’ocupació en les diferents detencions i relaten la desfiguració volguda, repeteixo: la desfiguració volguda, que els implicats d’una manera conscient, han volgut explicar i transmetre.
Centrant-nos en el FNC refermar-me en el que ja he escrit en aquest mateix blog : El FNC en els seus 80 anys mai ha fet ni una sola acció de lluita armada.
Si que els primers anys del FNC hi havia nominalment una “Secció Militar” del Front on englobava antics combatents de la guerra. Pel respecte que se’ls hi ha de tenir, tant en aquell moment com avui, se’ls hi respectava la denominació de la seva Secció o enquadrament com a “Militar” i s’escoltaven els seus posicionaments, però mai varen protagonitzar el que mundialment es coneix per “lluita armada”, en tot cas varen haver algunes “accions directes de propaganda”, més o menys contundents. Desconec si algú és va desmadrar per lliure.
El que sí va haver i és un orgull pel partit i hauria de ser un orgull nacional per Catalunya, és una defensa i protecció de militars perduts del seu cos d’origen en plena guerra mundial i de jueus procedents de l’Estat francès, afavorint el seu pas de frontera clandestí. Uns després reincorporant-se a la resistència francesa contra l’ocupant nazi i els altres de transit cap a destinacions més favorables de vida, per tant democràtiques.
És un període que a mi personalment m’interessa, i em sentia i em sento orgullós que “la meva gent” d’altres generacions fossin tant solidaris i valents. D’això en vull conèixer més i poder-ne escriure material per divulgar-ho àmpliament.
Aquesta solidaritat que quasi segur involucrava armes de protecció en les travessies per la muntanya, no equival a “acció de lluita armada”.
He parat aquí el que estava escrivint en aquest blog avui, he obert la plataforma Amazon Prime i m’he posat la pel·lícula en streaming “Estado de Sitio” de l’any 1972, dirigida per Costa-Gravas i protagonitzada per Yves Montand. La temàtica de la pel·lícula és sobre els Tupamaros en la seva lluita armada contra el govern reaccionari de l’Uruguai, aguantat pel Govern Nord-americà que els ajudava en les tècniques de repressió. Això sí que va de lluita armada d’alliberament, en aquest cas d’alliberament social i anti-imperialista.
Acabada la pel·lícula he tornat a escriure i em ratifico:
Nosaltres els del Front hem fet acció directe de propaganda, hem desafiat l’ocupant nazi, francès i espanyol ajudant i protegint els que fugien de la barbàrie, però com organització, com a partit amb una direcció política, mai hem fet “lluita armada”. Mai és mai.
I per si algú vol discutir-me la primera època del Front i la “Secció Militar”, que m’expliquin de que parlem i de quines accions es tracta. Digués el que digués la policia repressiva espanyola en les seves detencions.
El que sí puc afirmar amb tota rotunditat, que des de l’any 1969 a l’any 1976 el Front no va exercir cap acció violenta, ni quan jo era militant, quadre o Secretari General.
Que durant aquell període es va teoritzar la “lluita armada” com una opció d’alliberament en el seu primer Congrés, és veritat. Però com a partit mai es va implementar.
Que vàrem veure o patir, que diferents militants del Front a nivell personal suposadament es varen integrar a col·lectius d’acció directa. És cert. (Alguns segur: perquè per les detencions ho vàrem ratificar i per les Memòries publicades per alguns antics militants, també).
Que aquests “col·lectius independents i plurals d’acció directa” de denominacions diverses, volien exercir una connexió amb diversos partits independentistes i varen convidar a diversos partits per explicar-los-hi el seu plantejament. Això també és veritat.
Jo com a directiu del Front vaig ser convidat a un exercici de tir d’un d’aquests col·lectius, en el que per cert no hi havia cap ex-militant del Front, vaig quedar tant acollonit i tant incòmode personalment en veure de com anava la cosa, que vaig canviar-me com la persona de contacte. I per més inri el nostre nou contacte assignat, poc després, també va deixar el Front i sembla que es va incorporar a un dels col·lectius d’acció. (Una detenció posterior ens ho va ratificar).
Certa historiografia de l’independentisme i certs Webs de divulgació insòlitament han canonitzat la figura de Jaume Martínez i Vendrell com el cap formal d’un suposat “aparell militar” del Front. Certament l’home no va deixar de pressionar i intoxicar sobre aquesta idea en la meva època, com també gent de Cambridge, Estocolm o Perpinyà m’alliçonaven.
Només cal llegir les Memòries de Jaume Martínez per posar-se les mans al cap de tanta negligència i ratificar el que ja vaig escriure dues vegades en aquest blog i ara serà la tercera:
Quan els Països Catalans siguin independents, deu anys després, llavors algú haurà d’escriure el llibre sobre la veritable història del FAC, sobre EPOCA, sobre Terra Lliure i sobre altres col·lectius del ram. I també sobre la nefasta i repugnant actuació dels bascos a Catalunya durant aquell període.
També caldrà publicar l’autèntica biografia del militant Jaume Martínez i Vendrell. Un irresponsable i un indisciplinat com una casa de pagès, el que no treu els seus inequívocs valors independentistes i el seu sacrifici personal i familiar.
Mireu, hi ha un principi que per a un lluitador independentista demòcrata en la clandestinitat va a missa o hauria d’anar a missa: No és possible que cap especialització de la lluita d’alliberament no estigui sota un mandat polític. Aquí no hi ha suposats “exercits” que van per lliure, per suposats serveis nacionals.
Tot el que tractem aquí va perjudicar ferint de mort l’organització política professional del Front i va comportar tres sortides consecutives i en diversos períodes de diferents directius del partit:
Primer el meu pare Joan Colomines que de manera personal va deixar Front (1973), després jo de la mateixa manera vaig deixar el partit (1976) i després Joan Cornudella i un grup d’afins deixà el Front (1978) amb l’entrada sonada al PSC (PSC-PSOE).
D’aquests tres esdeveniment en parlaré en un proper escrit.
+++
IMATGE: Escultura “Les sabates en el Danubi” de l’escultor Gyula Pauer i del director de cinema Can Togay. És un monument commemoratiu situat a Budapest per honorar als jueus massacrats per la milícia feixista hongaresa durant la Segona Guerra Mundial. Se'ls va ordenar que es traguessin les sabates i els van disparar a la vora de l'aigua perquè els seus cossos caiguessin al riu.
-------------------------------------------------------
Aportacions al debat
Resposta oberta
d’Àlvar Valls
a Joan-Ramon
Colomines-Companys
Estimat Joan-Ramon,
Llegeixo en
l’última entrega del teu blog:
“També caldrà publicar l’autèntica biografia del militant Jaume Martínez i Vendrell. Un irresponsable i un indisciplinat com una casa de pagès, el que no treu els seus inequívocs valors independentistes i el seu sacrifici personal i familiar.”
Em mereix tot el respecte el que pensis, avui, de la lluita armada en general i d’en Jaume Martínez en particular, i em sembla bé que ho difonguis pels mitjans que creguis convenient.
Però no em sembla bé que despatxis la figura d’en Jaume Martínez amb un paràgraf de quatre línies construït sobre un parell d’insults.
M’ha semblat que aquesta teva afirmació pública, pel seu to ofensiu, la seva contundència i la seva lleugeresa, i venint de qui ve, no podia quedar sense resposta, també pública.
Faríem bé de construir la Catalunya independent sobre debats i raonaments, no pas sobre consignes i desqualificacions de persones i sectors. I, sobretot, que l’enaltiment d’unes “figures” no hagi d’anar en detriment d’unes altres.
Que tinguis un bon any.
Àlvar Valls
------------------------------------------
E-mail de Marc Ferrer a JRCC.
(Amb acceptació expressa que es podia publicar aquí).
Benvolgut Joan-Ramon,
Com a historiador i com a defensor del rigor històric, de la mateixa manera
que escrius i demanes que "si algú vol discutir-me la primera època del
Front i la “Secció Militar”, que m’expliquin de que parlem i de quines accions
es tracta", crec que el mateix hauries de fer, quan titlles com "un
irresponsable i un indisciplinat" a Jaume Martínez i Vendrell, més
que res, perquè el poc que he llegit d'ell, inclòs les seves memòries, a mi, no
m'ho ha semblat.
Podríem debatre sobre què vol dir irresponsable, si és o no irresponsable o convenient estar a favor de la lluita armada, però tot debat, necessita contextualitzar el seu període històric. No podem jutjar fets de fa 80 o 40 anys des de la perspectiva actual.
I sobre el fet de ser "indisciplinat", jo tenia entès que era tot el contrari.
Així doncs, per aportar més llum a les definicions "irresponsable i indisciplinat", almenys a mi, m'agradaria conèixer algun exemple.
També crec que és agosarat titllar de “Premi de novel·la de l’absurd” als que han escrit llibres sobre aquesta temàtica. Jo conec personalment a tres autors que han parlat sobre Epoca i Terra Lliure, i sé que es van documentar força i van parlar amb molts testimonis. Lògicament un dels recursos de tot historiador és consultar totes les fonts, i crec que no és cap error citar també informes policials i judicials. Tot ajuda a entendre la situació.
I si ja em permets una opinió personal, enmig de tot el que expliques, parlar de la pel·lícula “Estado de Sitio” em sembla com un intent de comparació i de voler ridiculitzar les persones que van practicar o van estar a favor de la lluita armada a Catalunya. Es pot estar a favor o no d'aquesta via, però amb encerts i errors, tenim desenes i desenes de persones que van patir tortures, presons i exili, i crec que només per això, malgrat la discrepància, caldria tenir-los una mica més de consideració.
I ja finalment, tens raó en afirmar que el FNC mai va practicar la lluita armada com a partit polític, però sí que va donar cobertura i potser puntualment va ser el braç polític de qui sí en va practicar, ja que els primers militants d'Epoca i TL venien del FNC, i es va participar en campanyes de solidaritat quan eren detinguts.
Una abraçada!
Marc Ferrer
----------------------------------------------------------------------------
E-mal de Robert
Surroca enviat a Àlvar Valls amb còpia a JRCC.
(Amb acceptació expressa que es podia publicar aquí).
Benvolgut Àlvar,
comparteixo plenament la teva resposta al Joan-Ramon. Amb
encerts i errors –com tots- el Jaume va dedicar la seva vida al servei de
Catalunya amb presons, exilis, persecucions; les expressions del company i amic
Joan-Ramon a part de lleugeres son ofensives.
Robert Surroca Tallaferro