Les DONES, el Front i el MEMORIAL (1)
En el primer
número de la revista universitària independent que jo edito LO CAMPUS,
apareguda l’any 2008, vaig incloure una entrevista de la Directora del Centre
Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat
de Lleida, tota una declaració de principis de la nostra línia editorial
començar amb aquesta temàtica. I la Directora del Centre ens va dir un argument
que em va semblar almenys xocant:
-
“A la universitat passa el mateix que a la societat en
general, també amb les seves misèries i els seus problemes...”.
Tot
venia perquè jo em feia creus que a la Universitat no es respectessin els drets
de les dones entre professors i estudiants, produint-se assajaments per
exemple.
L’exemple
em serveix per dir que en un Partit Polític també com a la Universitat, passa
el mateix que a la societat en general, també amb les seves misèries i els seus
problemes.
En
80 anys de Front hi han hagut diferents èpoques viscudes en moments molt
diferents. Els 50, no van ser com els 60 seguint amb dictadura, ni els 70 amb
dictadura i transició, ni i tampoc els 80 i 90 amb democràcia quan va acabar el
Front.
La
dones en el Front també han tingut un protagonisme diferent, sobretot quan
havien de ser militants clandestines.
Com
he anat explicant en aquest blog, jo em centraré només en el meu temps al Front
de 1969 al 1976 sobre la situació de la dones en la organització, com en les
reivindicacions polítiques del partit en termes feministes.
En
el meu període el Front enquadrava un important nombre de militants femenines,
tant de base, com de quadres i com de direcció.
La
igualtat de gènere era assumida com una cosa natural sense gaires teoritzacions,
ni tampoc calia forçar cap mena de discriminació positiva perquè elles soletes
exercien una militància professional molt sòlida, liderant el que fes falta,
sobretot les més joves, que tenien al voltant de 20 a 25 anys de mitjana.
El
que si passava al partit era que hi havia la convivència de diferents
generacions i en la més antiga, hi havia un tics d’una societat on en la vida
civil dels anys 70 un 49,8 % de la població femenina es dedicava a “les feines
de casa” i el 80% de les dones amb títol universitari estaven inactives de les
seves professions. Tot aquest panorama tenia la seva traducció al partit.
Molts
dels militants homes casats tenien la seva esposa a casa cuidant a la família i
aquestes dones varen constituir una autèntica gernació de suport situada en una
segona línia de la militància.
“Invisibles”,
informades però sense vida interna de partit.
Moltes
feien treballs de suport de tota mena, des de producció de materials com de
logística actuaven pel partit, algunes d’elles es creien de sentiment membres
del partit i de l’independentisme, encara que a la pràctica formalment no
militàvem.
Però
per la direcció del Front totes aquestes dones que el context familiars i
social les situava a segona línia, ens eren molt importants.
Primer
perquè més que una ajuda complementària era una ajuda estructural i a més
perquè eren uns personatges a tenir en compte per la seguretat del partit.
Ara
que per la pandèmia parlem de “bombolles familiars” en la clandestinitat una “bombolla
familiar” era un marc que podia tenir esquerdes de seguretat.
¿De
que servia que el home, marit entregat a la causa l'informés només unes coses
i no altres a la dona, si només per la poquíssima informació compartida podia fer
esclatar la bombolla i acabar tots a comissaria? La policia no estava per
subtileses.
A
mi les dones companyes de militants actius eren una preocupació, no cal dir
quan apareixen distorsions d’infidelitats o vides més animades sense compromisos.
Però infinitat de vegades jo em fiava més de la dona “professió: feines de
casa” que dels seus propis marits.
I
no penseu que és una qüestió meva d’aproximació a les senyores, ja que hi ha el
mite que a mi m’agraden totes, sinó perquè una mestressa de casa sempre, sempre,
era més responsable i eficaç.
A
més elles “de pedres en feien pans”. La migradesa i l’alt cost econòmic d’un
partit polític clandestí, necessitava de la responsabilitat que les militants
dones exercien.
En
clandestinitat els merders amorosos sempre són un problema o no, tot depèn. Per
exemple jo em vaig casar amb una militant i en vaig tenir un fill o el meu pare
quan es va morir la mare -una típica i imprescindible militant d’aquest grup
considerat de segona línia- es va tornar a casar també amb una altra militant. I moltes altres parelles varen anar
a bon port o vàrem naufragar.
El
partit no va exercir el recomanar que entre militants no s’enrotllessin
com recomanen algunes empreses o serveis públics, per exemple a l’Anglaterra
que jo vaig viure.
Al
Front no només vàrem quedar influenciats per la moda ideològica del moment,
sinó també per la moda, per la moda moda, tant en qüestions de vestir i com en l’aspecte
físic.
A
la universitat ja veies de lluny qui era del PSUC, un catalanista kumbayà o un
independentista amb fums d’intel·lectual.
El
jersei de coll alt, els pantalons de pana, la bossa penjada i dient cada cinc
minuts “tant en quan ...” era un comunista camí de l’eurocomunisme i així
podríem anar detallant les tribus i les famílies polítiques.
Nosaltres
poca broma, cada acció tenia la seva vestimenta com si fos un atrezzo teatral.
Això sí: barbes i cabells llargs era la moda, una moda que anant al barber
podies en minuts canviar d’aspecte, una bona pràctica per viure en
clandestinitat o com jo com un “alliberat clandestí” durant un període.
La
veritat es que jo venia traumatitzat perquè el meu pare anti-modes
uniformatitzadores, m’havia prohibit comprar-me uns pantalons de pana en la
meva adolescència i primera joventut.
També
era l’època que les joves, les nostres joves, per moda i algunes per
reivindicació no es depilaven, ni les aixelles, ni res, fins i tot ni la
possible ombra o no tanta ombra de bigoti.
També
Front va tenir les seves lolites, lolis i lolas, com també unes adorables
tietes de tota la vida, sense extremismes, tranquil·les, però d’una eficàcia
combativa espectacular.
Així
doncs la vida interna del nostre partit clandestí fou com la universitat i la
societat en general.
A
nivell de principis polítics el Front del primer Congrés recollia les
reivindicacions feministes diem-ne bàsiques.
La
dona i el treball, la dona i la família i el matrimoni, la dona i la
sexualitat, la dona i l’església, la dona i l’educació i la dona i la política
varen ser temes que va tractar el Front.
El
feminisme ens preocupava en el sentit de sentir-nos part dels seus continguts,
però el que no estic tant segur, és que en la nostra vida particular tot anés
per aquesta “autopista”.
Com
tampoc estic segur que el partit en fes una potent i visible fita
reivindicativa. Això no vol dir que no ho intentéssim.
Recordo
haver assistit amb el meu pare ja de partits diferents a “Les primeres Jornades Catalanes de la
Dona”, celebrades el 1976 a la Universitat de Barcelona. Sent nosaltres uns
dels pocs homes que hi vàrem assistir amb un magnífic esclat de potent
feminisme.
(Continuarà)
+++
IMATGE: Escultura “Expansion”
de Paige Bradley. Una figura de bronze amb electricitat que fou instal·lada
temporalment a la ciutat de Nova York.