La meva sortida del Front (2 de 3)
En el meu cas la
sortida del partit, no hi va haver document polític de comiat,
simplement perquè jo vaig “saltar” com a conseqüència d’un cop d’estat
intern.
Va ser una típica lluita de poders al Front Nacional de Catalunya: on Joan Cornudella i Freixa i Jaume Martínez varen guanyar, jo vaig perdre i l’Avi en Joan Cornudella i Barbera en fou la “víctima”.
El FNC contava amb una robusta organització de militants amb una xarxa territorial molt àmplia, amb una millor potència humana a les Terres de Lleida.
Teníem presencia pública d’agitació de manera intermitent.
Teníem publicacions en marxa: centrals i sectorials.
I teníem una presència notable en les plataformes unitàries antifranquistes de les que moltes d’elles les havíem ajudat a construir nosaltres, com a resultat d’estar implementant la nostra estratègia de la “unitat a traves de l’acció”.
Tot molt ben lligat amb una dinàmica d’escola de militants que ajudava a un reclutament constant de futurs afiliats, simpatitzants o simplement patriotes que ajudaven puntualment.
Tot i les nostres mobilitzacions qualificades de “populars i combatives” tenien un índex baix de represaliats. Les recomanacions d’en Robert Surroca en Seguretat, funcionaven sempre.
Les despeses econòmiques eren descomunals: sous d’alliberats -jo era un d’ells-, una xarxa de pisos de lloguer, viatges pel territori, material d’agit-prop de tota mena, quotes de manteniment de militants a l’estranger, sense deixar de pagar la quota al President a l’exili i aportacions a les despeses de la lluita unitària.
A més jo creia que un represaliat, a part de plorar la desgràcia amb la família, calia passar-los-hi un sobre a final de mes per seguir vivint.
Tota aquesta despesa va tenir els seus benefactors com empresaris patriotes -l’Antoni Malaret es va guanyar el cel-, molts militants varen pagar moltes coses de les seves butxaques i després hi havia el diner diem-ne “opac” que moltes vegades dèiem amb l’Oriol -un altre alliberat-:
-No seran falsos?. I miraven els bitllets a contrallum.
L’economia de la clandestinitat seria una bona recerca acadèmica.
Si el Front hagués estat una empresa podrien dir que anàvem bé.
Però que “veníem”?
Òbviament anàvem contra el regim, però no preteníem tombar-lo nosaltres solets, -ja ens hagués agradat-, el que preteníem era fer més adeptes, fomentar que més gent de Catalunya assumís la independència i els passos entremitjos que defensaven com l’Estatut d’Autonomia. I això vist i practicat dins uns valors socialistes democràtics.
La “botiga” funcionava i anava a tota vela.
Ah!!! però tres qüestions varen començar a inflar-se acabant sent un problema a l’interior del Front.
La competència política entre forces, fins i tot en clandestinitat, és molt dura i la nostra gent, sobretot la jove quasi de la mateixa edat que jo tenia, era molt sensible a les crítiques i alguns defallien quan es trobaven altres grups que equiparaven el nacionalisme català en posicions de dreta i des del propi món independentista marxista, també ens col·locaven aquesta etiqueta.
Tant era el neguit d’alguns, que varen exigir a la direcció canviar el nostre nom de Front Nacional de Catalunya per un nom on la paraula socialista hi fos inclòs.
La segona qüestió que va acabar sent un problema era els que deien que la lluita unitària antifranquista del Front ens eclipsava l’exposició dels nostres objectius finals. Que l’autonomisme tapava l’independentisme.
Aquí va aparèixer l’any 76 per primera vegada al Front una corrent d’opinió que s’auto-batejà com a Col·lectiu Clarís format segons sembla, i ho dic així perquè no ho vaig comprovar i la historiografia aporta noms diferents: Joaquim Ferrer i Mallol, Jordi Vila, Jordi Casas-Salat, Antoni Malaret i el líder o la veu cantant era Joan Cornudella i Feixa, el fill de l’Avi Cornudella.
Alguns historiadors diuen que el Col·lectiu Claris tenia un plantejament favorable a una política d’aliances, dirigida a la formació d’un Front d’Esquerres amb la reivindicació de l’Estatut del 1932, contemplant després el federalisme o el confederalisme.
A més el Col·lectiu Claris denunciava que el Front havia caigut en el laberint de defensar novament la “lluita armada”.
Precisament la tercera qüestió que internament al Front ens col·locava en una postura difícil, eren els que parlaven obertament de “lluita armada”. Una pràctica deien, que calia que fos independent i sense direcció i/o connexió política.
Amb els joves amb genètica castrense i els teòrics com Jaume Martínez, teníem un problema descomunal. Problema major perquè semblava que Joan Cornudella, l’Avi, assumia els termes de Martínez.
Així doncs tres problemes: canvi de nom del partit, les tesis del Col·lectiu Claris i els “militars” de Martínez.
Òbviament al voltant de tot això, hi havia la lluita diària que continuava, la repressió i encara que estàvem en el final de la dictadura i en mig d’un procés de transició, tot no era possible fer-ho a la superfície.
Postura meva, que era el secretari general:
No al canvi de nom, a l’inrevés: la idea de Front Nacional s’havia de traduir en pluralitat i diversitat ideològica interna en el marc del socialisme democràtic.
No a reduir la nostra participació a la lluita unitària i per tant a diluir reivindicacions com l’Estatut.
No a introduir temes militaristes en l’estructura del nostre partit polític. I un no rotund a que el Front fes costat o donés cobertura a qualsevol pràctica, secció o grup que fes acció directa sense que tingues una direcció política.
Un dia del mes d’octubre de l’any 1976 aprofitant una sessió de direcció ampliada del Front i després de demanar-me que sortís de la sala, el partit em va destituir del meu càrrec de direcció.
L’acord entre Joan Cornudella fill i Jaume Martínez tot i que tenien posicions absolutament contraposades es varen posar d’acord en retirar-me de la direcció.
Cornudella fill assumia el meu lloc. I a més Joan Cornudella l’Avi, practicant per primera vegada el nepotisme més descarnat, va fer costat a l’operació i va continuar sent el President del Front en aquesta nova etapa. Això se suposava tindria un enorme valor per la militància perquè donava respectabilitat a l’operació.
A mitja reunió del meu defenestrament Francesc Espriu no vas voler esperar el final del desenllaç, va sortir de la sala de la reunió i va esperar pacientment al meu costat assegut al passadís. Un Espriu excel·lent i un artista en tot.
I després d’aquest increïble episodi de lluita de poders i de allitar-se posicions irreconciliable però amigues per “matar” un tercer, vaig cometre l’error més gran de la meva vida: vaig donar-me de baixa del Front Nacional de Catalunya, la meva escola política i de vida. Simplement els vaig engegar a la merda.
Havia d’haver-me quedat i lluitat pels centenars de militants amb els que estava compromès.
I això no ho explico i en faig una autocrítica aquí per primera vegada, fa uns anys ja ho vaig dir en una gravació d’una entrevista que em van fer, buscant els fets històrics de la meva militància. (Aviat la gravació la penjaré completa en aquest blog).
Jo com el meu pare no vaig provocar una escissió al Front. Vaig marxar sol.
Un mes després del meu comiat un grup de militants de les Terres de Lleida del Front en desacord amb la direcció del partit que implementava la política del Col·lectiu Claris o sigui de Joan Cornudella fill, abandonaren el FNC, constituint-se com a Col·lectiu Combat.
Mentrestant Jaume Martínez i Vendrell ja campava per lliure sense direcció política, fent l’almogàver que tant el seduïa.
Jo vaig ser una fitxa més d’aquest puzle, un drama personal sí, però simplement una fitxa com explicàvem als futurs militants quan els instruíem per treballar en equip, però en tot aquest episodi el que es varen carregar definitivament és l’organització professional més ben construïda i operativa de l’independentisme contemporani. Una obra coral amb el sacrifici de molta gent honesta.
+++
IMATGE: Acte a Berga: “Homenatge Nacional a Mossèn Armengou”. 30
de maig de 1976 al Teatre del Casino Bergadà. Presidit per Josep Pont i Gol, Arquebisbe
de Tarragona i amb la participació, com és veu en la fotografia, de Carme
Calderer, JR Colomines-Companys, Josep Guia i Joan Ballester Canals.
ADDENDA d’aclariments:
Al meu escrit hi havia un comentari sobre el Col·lectiu Combat i la Família Culleré que sembla que és erroni.
En Pere Culleré de Lleida m’ha aclarit on hi havia els errors.
Per una banda al meu text he suprimit el paràgraf que deia:
“ ... L’històric militant de Lleida Joan Culleré va formar part del Col·lectiu Combat. Aquest grup va emprendre un viatge que va seguir amb la fusió amb el Col·lectiu Català d’Alliberament que havia sortit del PSAN, per crear el Moviment d’Unificació Marxista, que posteriorment va formar part de la creació del Bloc Català de Treballadors. Joan Culleré acabà als Nacionalistes d’Esquerra, com també el seu fill Pere també del Front, que anà en una llista electoral d’aquesta formació...”.
I per l'altra banda incorporo aquí el comentari de Pere Culleré que enriqueix el coneixement de com van anar les coses:
“ ... En l'article on expliques la teva sortida del FNC, que vaig viure intensament i quan fas referència a la constitució del Col·lectiu Combat dius que el meu pare hi va donar suport i això no és cert.
El meu pare i jo vàrem continuar al partit, l'Antoni Malaret, l'Helena Martí i jo vàrem anar a Pompeia a explicar als militants que feien una assemblea, els acords del Consell Nacional celebrat el matí a Sant Just.
Una setmana després els militants van fer una assemblea a Arbeca, hi vaig assistir i em van fer fora.
Respecte al que dius de Nacionalistes d'Esquerra, no és cert. Quan es preparaven les eleccions al Parlament de Catalunya, en el partit hi havia dues opcions anar amb ERC o participar en una opció netament independentista, Nacionalistes d'Esquerra.
En una assemblea celebrada a Vilafranca del Penedès, l'opció majoritària va ser integrar-nos en el projecte de Nacionalistes d'Esquerra. En aquest projecte hi havia Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Tísner , Llach i un llarg etc. Partits i érem l'FNC i el PSAN, era la possibilitat de tornar a treballar plegats.
Et dic tot això perquè en el teu escrit dónes a entendre que va ser un opció personal meva.
Vaig anar a les llistes perquè em varen votar, no he tingut mai cap aspiració personal, com tampoc la va tenir el meu pare.
A mi i molts dels que van participar en aquell projecte només ens interessava Catalunya, abans havia estat l'FNC, que per mi i molts altres ha estat una escola de formació política amb un únic objectiu, que suposo compartim, la INDEPENDÈNCIA DELS PAISOS CATALANS ...”.
------------------------------------