El drama de tres
dirigents del Front:
els Colomines i
Cornudella (1 de 3)
L’any 1973 Joan
Colomines i Puig o sigui el meu pare va deixar el Front, posteriorment el 1976
jo també deixava el Front i desprès l’any 1978 Joan Cornudella i Barberà també
deixava el partit: el Front Nacional de Catalunya. En un període de 5
anys el Front perdia dos secretaris generals i un president.
Òbviament estava passant alguna cosa, per tanta desafecció de directius tant a nivell organitzatiu, a nivell ideològic i polític com a nivell d’agitació.
Mentre faig divulgació sobre la vida del Front i ho he repetit en aquest blog, explico que el partit clandestí s’ha de contemplar com una ceba amb moltes capes i algunes d’elles no estant ni connectades, per tant sense conèixer les informacions i vida dels altres militants. I encara més l’estructura del partit clandestí és piramidal amb el que comporta un flux selectiu d’informació i de comandament de totes les “especialitats” polítiques de la casa.
Sortida del Front del Doctor Colomines
El meu pare
va escriure molt i segur que ha d’existir un bon text explicatiu del perquè un
directiu com ell d’un partit com el Front, un dia anuncia que ho deixa i marxa,
però sense deixar la política.
Existeix un Dietari
del pare i un parell de llibres publicats com són “El compromís de
viure. Apunts de memòria” (1999) i “Crònica de l'antifranquisme a
Catalunya. Apunts de memòria” (2003), llibres que hauria de rellegir per
recordar amb detall dades sobre el que pretenc ara escriure.
Com que tot aquest material el tinc a Vielha i ara estic escrivint a Lleida per la pandèmia i seguint el joc intel·lectual d’escriure Memòries precisament de “memòria” encara sense utilitzar una base de recerca documental, m’aventuraré a comentar de com jo vaig veure la sortida del meu secretari general del partit en el que militava, que a més era família i per postres jo l’acabaria substituint en la direcció i en la mateixa posició de responsabilitat i d’informació global i privilegiada de tot el que es cuinava al Front.
La sortida del meu pare del Front, la que ell en va dir algun cop “demanar una excedència”, s’ha de situar en un moment molt agitat internament del partit, construint estructures internes amb nova militància cada vegada més preparada i el Front co-liderant les diverses modalitats de les plataformes unitàries antifranquistes.
Precisament el pare Colomines era l’estratega pragmàtic del treball unitari, mentre que Cornudella era el teòric. I havia entre els dos polítics una bona sintonia, que facilitava l’expansió de nova militància i d’influència en nous sectors culturals, socials i cívics.
Els quadres sabíem molt bé el rol de cada directiu i si hi havia problemes d’envergadura, les cúpules hi donaven solucions més o menys ràpides. Tot això és clar, en dictadura i en militància clandestina.
I va apareix la primera tempesta perfecte dins del Front.
Una tempesta que semblava que incloïa unes declaracions sobre “La lluita unitària antifranquista i el Front”, que el pare havia publicat al portaveu central del Front que era la nostra revista ARA.
No recordo, ni el nom fals que segur va utilitzar, -explicant això sí que era el secretari general-, ni tampoc recordo quin militant li feu l’entrevista, però com que la revista era clandestina tot fou camuflat.
Era un ARA de l’any 1972. Curiosament l’entrevista neguiteja a un sector històric del Front. Per una banda perquè creien que el doctor s’havia donat un autobombo personal que no calia, òbviament no varen entendre que l’ARA i totes les nostres publicacions estaven donant un pas endavant perquè tinguessin més acceptació, modificant dissenys i introduint fórmules periodístiques àgils i anar acabant amb aquells formats de publicacions passades de moda; però per l’altra banda havien avançats posicions aquells que el “militarisme” els cridava i volien fer-ne una pràctica real al Front i la “lluita unitària” la ningunejaven.
Cornudella pare no estava per aventures i era el mur de contenció de vel·leïtats bel·licistes. Però desprès d’anys el mur es començava a trencar i perdre el control del discurs intern per part de Cornudella. I els del “Combat armat” i a més “fer-lo demà passat”, amb un llenguatge dur començaven a fer proselitisme intern, emmirallant-se amb la gent del País basc, tot això contraposant-t’ho amb la lluita unitària que reivindicava l’Estatut d’autonomia i que formava part de l’estratègia oficial del Front: aquella de la “unitat a traves de l’acció”
El doctor Colomines no estava per fantasies militars introduïdes pels mateixos que les havien expressat en la postguerra i va trobar incompatible la seva militància amb el que semblava s’estava coent internament. Ho expressava més o menys dient que hi havia un problema profund i una bogeria, perquè de cop al Front retornava el discurs de l’acció directa.
L’entrevista criticada va ser la punta d’un iceberg més gran de discrepàncies. La discrepància amb el Front d’aquell moment era política. Una discrepància d’estratègia i conseqüentment unes discrepàncies tàctiques de les activitats de cada dia.
El doctor va dir prou i sense grans escarafalls públics va donar-se de baixa a traves d’un document polític amb contingut de reivindicació nacional, ideològic i estratègic.
El desembarcament del Front el doctor el va fer escalonat i silenciós, donant-se de baixa de responsabilitats d’organismes unitaris que traspassa a un altre militant del Front.
Després el gener de 1973 oficialment es dona de baixa i es reuneix amb Joan Cornudella a casa nostra del carrer Aragó on li explica el perquè deixa el Front, lamentant-ho personalment però amb una ferma i irrevocable decisió política.
I no sé si en aquesta reunió o uns dies desprès, li lliure a Joan Cornudella el document polític on explica i raona públicament la seva renuncia. Jo conec que hi va haver el lliurement del document perquè Cornudella li fa arribar una carta dient-li que l’ha llegit i jo recordo que li dona les gracies pel document i li diu que li ha agradat i ho remata amb un afectuós “ ... ens trobarem, els principis continuen i no hi ha ruptura”.
L’Avi, en Joan Cornudella era una persona educada i molt civilitzada i d’un tractament exquisits quan feia cartes en moments dramàtics, però no podia escapar-li que Joan Colomines li havia presentat una estratègia política pel futur que anava en una autopista diferent del que s’estava coent, ja quasi amb recremats, dins del Front.
La sortida del pare del Front, com totes les sortides son un drama i un alliberament a la vegada, sobretot si defenses un nou discurs i una pràctica política nova, com era el cas.
No fou una escissió, fou una marxa personal, a la que si va afegir molt intensament el meu germà Jordi i els meus dos altres germans simplement varen opinar sense més compromís.
No hi va haver fugida de militants del Front al costat del doctor perquè ell no va voler fer un treball d’arrossegament de gent, per sort, perquè hagués pogut passar, per la incidència territorial que mon pare tenia.
Que deia el document polític de comiat?
Doncs oferia una anàlisi de la situació política catalana del moment, defensant que calia integrar a la lluita un enorme sector del País -la gran majoria catalana- que era sensible a rebutjar el centralisme espanyol i que no tenia una preocupació real d’una política nacional catalana i que a més era indiferent de les pugnes ideològiques. Tot això ho centrava en les dinàmiques de la petita burgesia com una de les ànimes del catalanisme popular.
Propugnava un
procés de recuperació de treball polític cap a la llibertat sense estridències,
que definia com un procés ascendent
I que calia construir un instrument polític per fer possible el projecte, creien que la concentració d’idearis afins seria imprescindible, situant-se clarament en la socialdemocràcia.
En Cornudella no hi veia ruptura. Era evident que hi era i si formava el doctor Colomines un partit nou seria un problema. Afectivament en posterioritat i amb gent nouvinguda a la política va crear el Partit Popular de Catalunya.
Jo acabava de fer 22 anys i fou 19 dies desprès quan el pare va deixar el Front. Al cap d’unes setmanes el vaig substituir també com a secretari general del partit. Més que un títol d’escalafó era una pràctica, la clandestinitat com menys títols tinguis millor, per passar desapercebut i ningú mai et pugui senyalar. La policia tenia una obsessió amb els “titulats”.
IMATGE: Joan Colomines i Puig en una fotografia de Colita del juny del 1976.