La cadira i la Chacón del PDeCat
Quan el PSC
(PSC-PSOE) dominava l’espai municipal de Barcelona, hi havia la brama entre
ells, que deia que no calia preocupar-se de qui posar al capdavant de la llista
electoral a l’Ajuntament de Barcelona, que encara que posessin una cadira
sempre hi hauria un coixí important i irreductible de votants afins, disposats
a fer-los costat. I així vàrem tenir en Clos i l’Hereu dos personatges ben estrambòtics,
una altra cosa va ser en Pasqual Maragall.
A Can Puigdemont també passa el mateix, nosaltres ostentem el simbolisme de la “cadira”, encara que ens diguéssim com a partit “Pepeta”, sense drets electorals, ni econòmics, amb problemes de marca i amb pocs diners, Junts, agradi o no, representa: Pujol-Mas-Puigdemont-Torra.
Junts som uns sectors importants de les classes populars i de la petita burgesia catalanistes que avui s’expressen políticament a traves de la reivindicació de la independència nacional.
La paradoxa és que el quartet de prohoms, és el quartet de les Açores: de Pujol tothom hi renega i pujolejem més que la Ferrusola; Mas està desaparegut fent tots els papers de l’Auca en un col·lectiu de mohicans; Puigdemont -erre que erre- instal·lat en un programa carregat de paraules gruixudes i pirotècnia patriòtica; i Torra no en té ni la mínima idea de que fer, ara passejant per Girona i escrivint un futur text ploramiques sobre la pandèmia. Però l’espai polític i electoral hi és, només cal posar-hi una “cadira”.
No estic degradant a la Laura Borràs, hi haguéssim posat en Calvet, en Ferres, en Prieto o jo, hagués estat igual.
Si us fa il·lusió dir que “l’efecte Borràs” ha existit, doncs val : ha existit, però no és veritat.
Que la senyora com a candidata ha fet un més que digne paper és veritat, però només faltaria. Ningú dubte de la Borràs, però políticament en governança, està més verda que un meló del Maresme. I sobretot no en té ni idea de com mobilitzar a la ciutadania per la independència, això de l’activisme que ara cal potenciar, només ho ha somiat a l’esplèndida literatura que ha llegit. I encara no sé que fer perquè canviï, però sóc tossut.
Acabades les eleccions i vistos els resultats el President Puigdemont es fregava les mans a Waterloo:
-----------------------------
-Que és foti la Pascal !!!. Va exclamar amb força el Molt Honorable.
-Els altres
pringats del PDeCat ja els hi està bé per carallots i indisciplinats. Rematant
Puigdemont les enfurides i divines paraules.
----------------------------
-Això t’ho
inventes.
Em diuen. Puigdemont no és així.
Doncs el President Artur Mas ho veu com una desavinença personal el divorci de Junts i el PDeCat quan fa declaracions com que: “... cal una reconciliació entre Junts i el PDeCat per recuperar l’hegemonia”.
Reconciliació?
Això va de
químiques personals o de Projecte Polític?
El PDeCat i la senyora Chacón han fet una bona campanya i han plantejat un posicionament polític claríssim i inequívoc: són independentistes de centredreta. Tranquils i disposats a governar. Puigdemont i Torra són uns arrauxats. Junts “el partit dictadura de Puigdemont” en paraules de l’alcalde d’Igualada Marc Castells. El PDeCat són el contrapès de la CUP. Els anti-sistema són un problema per Catalunya.
L’artefacte polític del PDeCat és claríssim, però avui no ven, o no ven prou.
Què es fa Consellera Chacón quan un producte no té sortida al mercat? : Es modifica o es substitueix.
Miri senyora Chacón jo des d’aquest blog, en un post titulat “Desconstruint Àngels Chacón del PDeCat”, dec ser l’únic militant de Junts que li ha demanat disculpes per l’alcaldada del President Torra quan la va substituir com a Consellera. Ja sé que jo no pinto res, però des de la modèstia, accepti aquestes disculpes d’un militant d’esquerres de Junts.
Però ara caldrà un temps llarg de travessia del desert de vostè i dels seus amics del PDeCat i paciència, perquè a Junts que som un “bloc nacional” amb dreta, centre i esquerra, de centredreta ja en tenim com a mínim 799 afiliats que son els seguidors que va tenir en Damià Calvet a les nostres Primàries.
(Continuarà)
+++
IMATGE: Escultura
“Conversation” (2011) de Juan Muñoz.