La Xina condemna a mort
a dos funcionaris UIGURS
per haver publicat uns llibres escolars
qualificats de “separatistes”
Avui el diari de
Londres The Guardian en dona la notícia:
Un tribunal xinès ha dictat una sentència de mort condicional a uns exdirectius del Departament d'Educació de Xinjiang, per uns càrrecs que inclouen escriure i publicar llibres de text escolars que han sentenciat que estaven dissenyats per "dividir el país".
Sattar Sawut i el seu adjunt, Shirzat Bawudun, van rebre sentències de mort amb una pena de dos anys condicionals d’espera, mentre que altres cinc homes uigurs, inclosos els editors, van rebre llargues penes de presó.
Els llibres en qüestió daten de 2003, però en 2016 les autoritats de Xinjiang van considerar que el contingut era de naturalesa "separatista" i incitava a l'odi ètnic. Ara apareix la notícia d’haver estat ja jutjats els acusats.
Curiosament els llibres en llengua uigur van passar una censura prèvia. Això de les penes de morts amb dos anys d’espera, és perquè en el sistema judicial xinès una sentència de mort amb “pena d’amortització” es pot commutar per 25 anys o per tota la vida a la presó, si hi ha un bon comportament del penat.
L’acusació rodejada d’una enorme falta de transparència, es produeix enmig d'una creixent repressió contra els uigurs i altres minories ètniques musulmanes a la regió de Xinjiang.
El President Puigdemont ja ens ho va recordar en una piulada: “Xi Jinping segueix el patró que d’altres apliquen fa segles: perseguir la diversitat lingüística per combatre la diversitat nacional. Per això imposa el mandarí, “llengua nacional comuna”, als territoris on es parla mongol, uigur o tibetà. Procés de substitució en marxa.”
O l’eurodiputada Clara Ponsatí, en una passada intervenció a l’hemicicle europeu, ja va carregar durament contra la Unió Europea per tolerar i blanquejar la repressió de la Xina contra Hong Kong i el poble uigur.
Llavors era per l'acord a què van arribar la UE i la Xina el desembre de 2020 i que es basava en la posada en marxa d'inversions multimilionàries a banda i banda.
A més, les empreses europees podran entrar al sector manufacturer xinès, incloent el sector de l'automòbil, així com la producció d'equipament sanitari, transport i químic, entre d'altres.
Pequín també facilitarà les inversions en serveis financers, així com en els mediambientals, la construcció, el transport aeri o la sanitat privada.
La defensa dels drets humans i els drets nacionals de les minories a Xina totalment marginats en l’acord europeu.
Ara coneixem més resolucions xineses repressives contra els uigurs.
I els catalans en general que diem davant de tot aquest panorama de repressió de la Xina?
Alguns diran: prou feina tenim nosaltres amb la repressió espanyola i és cert, però no podem callar.
Recordo quan el President Puigdemont es va reunir a Waterloo (setembre 2019) amb Dolkun Isa el President Mundial Uigur que està exiliat a Alemanya, i tots dos varen denunciar l’existència de camps de concentració en ple segle XXI i varen expressar el suport als uigurs en la seva lluita per la llibertat.
Catalunya necessita una política Exterior exercida de moment com a protodiplomàcia i també exercida des de la plataforma autonòmica institucional que possibilita la Generalitat de Catalunya.
Conec molt bé l’Oficina de la Generalitat de Catalunya de Londres i les seves dinàmiques internes i externes, perquè hi vaig treballar quasi quatre anys. I en totes les èpoques ha estat un camp de mines per propis i forans. Sense saber diferenciar diplomàcia, paradiplomàcia i protodiplomàcia.
Hem d’acabar el sectarisme partidista dels “nostres” que prohibia i promovia al Conseller d’Exteriors de la Generalitat o a les Oficines autonòmiques a l’estranger o a la delegada de la Generalitat davant la EU, no només no coordinar-se amb el President Puigdemont a l’exili o amb el Consell per la Republicà, sinó que a més es varen prohibir algunes visites simplement protocol·làries.
L’Honorable Conseller d’Exteriors Maragall d’ERC mai oficialment va visitar al President legítim de Catalunya Carles Puigdemont amb seu a Waterloo. Tot molt lleig, però sobretot inútil.
La nostra protodiplomàcia ha de ser de solidaritat potentment involucrada amb els drets humans i a més de recerca del nostre reconeixement nacional.
(Continuarà)