El “suïcidi permanent”
del Molt Honorable President Jordi Pujol
(i Segona Part / Final)
En un blog i concretament un dietari personal com
aquest, les segones parts d’un text moltes vegades no estan escrites quan
publiques la primera part, com ha passat en aquesta vegada. Volia esperar les
reaccions de la lectura del que havia expressat. I n’hi han hagut de reaccions
encara que poques per escrit però d’alta qualitat, almenys per a mi. Ho
contesto tot conjuntament.
Em reafirmo: sóc independentista, socialista i crec
com a eines útils d’alliberament nacional les formes organitzatives de “front”
o “blog plural” i afirmo sense problema que el Molt Honorable President Jordi
Pujol no ha estat, ni és un corrupte. Ja sé que dir això, encara és d’alt risc
entre la nostra “talibància”.
El que sí que ha estat Jordi Pujol és un “traficant”
d’idees i aquestes es poden i jo crec, es deuen criticar i contrarestar.
Parlo del President perquè com deia, he llegit el llibre de
Jordi Pujol “Entre el dolor i l’esperança / Entrevista de Vicenç
Villatoro” . O sigui és una novetat editorial, però una “novetat” que
no aporta gaires coses de nou, sí molts silencis i algunes interpretacions mal
intencionades, màgiques o d’un record del protagonista distorsionat.
He
pensat que seria interessant i també just, anar a les Memòries publicades d’en
Pujol, aquelles que va recollir en Cuyàs, i veure si explica el mateix o no. He
fet la lectura completa. [Jordi Pujol: Memòries (1930-1980) amb
col·laboració de Manuel Cuyàs. (2010 /Editorial Proa/Versió digital)].
I
el President tot i l’habilitat de les preguntes d’en Villatoro segueix fent
descripcions, però no explicant de manera profunda la realitat política,
econòmica, social, cultural i fins i tot personal de les decisions que descriu.
Dona dades que els historiadors ja han descrit o els que “netejant-li les
sabates” ja vàrem viure al costat d’ell. Trobem pocs “perques” sobre cada decisió i poca rebotiga
de cada acció de partit i de govern que va fer.
Pujol
a més utilitza la “mentida patriòtica” per salvar alguna misèria personal, i
també d’amics i coneguts i perquè no dir-ho, de “servidors” com ell els veia
encara que en deia “col·laboradors”. I a més fa anàlisi històrica des del
paràmetres de l’actualitat política d’avui, una distorsió de manual.
El
capítol 6: “Europa i el Món” és soporífer i deslligat de l’actual realitat de
la Unió Europea. El millor capítol és el segon “Catalunya i Espanya”. I el
capítol sobre “El cas Pujol” és demencial.
El
que és demencial és voler divinitzar, justificar, expiar una culpa personal per
no tenir regularitzats a la “estimada” Hisenda espanyola uns diners situats a
Andorra i que eren uns deixa del seu pare.
No
cal fer tanta literatura barata i emmirallar-se amb cap filosofia de la “culpa”
i menys germànica amb el autors que ho fa, per justificar el que va passar.
I
és que Pujol sempre ha fet el mateix. Fa una carta i s’auto-culpabilitza del
frau a Hisenda i es pensa que ell i la seva família trobarà el perdó del poble,
per la seva fulla de serveis al país. O com ara al nou llibre, es creu que
vestint la culpa, el dolor, l’expiació i posant l’accent en el seu no-independentisme
tothom correra a tirar-li floretes.
Ni
Pujol levitava abans, ni levita ara.
També
diguem-ho clar: tant de bo el President Tarradellas a l’exili hagués tingut una
deixa de la seva família, ens hagués costat menys diners del que ens va costar
fer-li costat a les necessitats del dia a dia. O el mateix: el President
Puigdemont també, tant de bo hagués tingut una deixa i així no ens hagués
costat econòmicament tant al començament del seu exili, ara no perquè
s’autofinança.
El
nou llibre d’en Pujol té un format periodístic amb el resum de múltiples
entrevistes i algunes coses son recollides com de passada, però que cal saber
aturar-se i discutir-les, no sigui cas que algú se les acabi creient.
Ara
que commemorem els 50 anys de l’Assemblea de Catalunya, és increïble que Pujol
en parli dues vegades i ho posi com exemple d’unitat reeixida. Ell que va
intentar dinamitar-la !!!
Està
bé que Pujol amb els anys hagi posat seny catalanista sobre l’Assemblea, però
Pujol s’oblida de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya -pare
i mare de l’Assemblea-; parla només del Consell de Forces Polítiques i fa una
finta donant tot el protagonisme als comunistes del PSUC.
Ningú
nega, almenys jo, del protagonisme del PSUC, però sense l’independentisme no hi
hagués hagut lluita unitària antifranquista. Repeteixo: no hi hagués hagut
LLUITA UNITÀRIA antifranquista.
El
que passa és que el PSUC varen canviar de cavall en la co-direcció
antifranquista i de fer costat preferent al Front de Joan Cornudella varen
passar a fer costat a la Convergència de Jordi Pujol.
Més
valdria Pujol que ens expliques perquè el “sottogoverno” i els comandaments entremitjos
dels seus anys de govern eren tots militants qualificats i coneguts del PSUC.
En
aquella època aquests militants comunistes per assumir la seva responsabilitat
institucional en el “malvat” govern pujolista, deien públicament que suspenien
temporalment la seva militància al seu partit de base. Insòlit, és per sucar-hi
pa si mireu la llista de capatassos comunistes treballant pel Pujol.
Algú
em diu que Miquel Sellarès representant a CDC va estar a l’Assemblea de
Catalunya. Més valdria llegir els escrits de Sellarès per entendre que
representava i que no. Sellarès oficialment representava l’Assemblea del barri
de la Sagrada Família de Barcelona i no el partit de Pujol. A part de fer-se
passar per un “independent” quan calia. Una fórmula que el propi Pujol va incentivar,
per no comprometre el seu partit.
Per
acabar: Pujol creu en Catalunya, Espanya i Europa. O sigui es creu català,
espanyol i europeu. Aquest “trípode patriòtic” el déu sentir en la intimitat,
perquè només per Catalunya ha vestit un Projecte Política. Res de res per
Espanya, ni per Europa.
El
pujolisme no tenia, ni té un Projecte per Espanya. No n’hi havia prou ajudar al
govern espanyol fent costat en la governabilitat a Felipe González o a José
Maria Aznar, hagués calgut un Projecte viable, valent i innovador per un
ciutadà espanyol, unilingüe i partidari de la unitat de la pàtria. I Pujol no
el tenia, ni l’explica ara al llibre. Pujol és un espanyol “només de boca”,
sense res a oferir als espanyols. Creure’s que el Partit Reformista de Miquel Roca
fou una bona aposta, és estar als núvols.
Fer-se l’espanyol, quan sentimentalment no ho ets,
és un mal negoci, sobretot pels espanyols que mereixen respecte, millor buscar
una bona relació de veïnatge i a casa manar nosaltres.
I així ho va entendre la base convergent, que no és
que va canviar el nom del partit que tant dol a Pujol, sinó el que varen
canviar és de plantejament nacional assumint l’independentisme. Aquesta
transformació no l’entén Pujol i es queda en la “sanefa” del nom.
Més valdria que Pujol hagués estat coherent en la
pluralitat ideològica de Convergència. Quan jo hi era militant al començament
de CDC (1977-1990) el nostre equivalent ideològic el veiem a la
socialdemocràcia sueca. Després tot el partit va assumir la coexistència de la
democràcia-cristiana, el liberalisme i la social-democràcia, però després es va
anar decantant eliminant pluralitat ideològica, fins assumir un liberalisme
salvatge i descarnat. Això hauria d’haver preocupat al “Pujol social” i no
dedicar paràgrafs i paràgrafs del nou llibre lamentant-se del canvi del nom.
Serà aquest l’últim llibre de Pujol?
És el seu testament com diuen alguns columnistes?
Amb tantes hores d’entrevistes i amb el material
descartat segur que se’n podria fer un altre de llibre.
Encara que no en dubteu que Vicenç Villatoro un dia en
farà una novel·la “basada en fets real” i tots fruirem d’un dels nostres
“mites”. No seriem catalans sense “sants civils”, glorificats per uns i
demonitzats pels altres.
-----------------------
IMATGE: Vicenç Villatoro, el periodista del llibre.