Les meves lectures: Llibre President Pujol

 

El “suïcidi permanent”
del Molt Honorable President Jordi Pujol
(Primera part)

Acabo de llegir el llibre de Jordi Pujol “Entre el dolor i l’esperança / Entrevista de Vicenç Villatoro” (2021. Proa – Enciclopèdia). He llegit la versió digital (Kindle Edition).

L’edició del llibre ha creat un cert morbo pel que diria i a més s’ha produït en el món “para-normal” dels tertulians un fet curiós: que en parlen, que no s’han llegit el llibre i que algun només han llegit un capítol precisament el que podia portar escàndol, el capítol 4 titulat “El cas Pujol”. He vist i escoltat tertúlies d’autèntica vergonya a TV3.

Anar contra Pujol per algun ha estat un “esport nacional” i una manera de viure. I m’estic referint als que aparentment formen part del món democràtic i de l’arena de partits tant catalana com espanyola; perquè després hi ha els altres: les clavegueres espanyoles calumniant i maltractant d’una manera descarnada a la Família Pujol.

Sincerament cada vegada que s’ha atacat la Família Pujol em sentia jo ferit. I no sé perquè, d’entrada perquè jo no soc pujolista, jo soc convergent.

La lectura de l’últim llibre de Pujol m’agafa en un període de la meva vida una mica memorialística i precisament ara volia escriure sobre la meva passada militància a Convergència Democràtica de Catalunya.

Jo em sento orgullós d’haver estat Convergent, com abans del Front de Cornudella, com del PSC-Congrés de Reventós, com avui de Junts d’en Puigdemont. Tot és per a mi el mateix model de bloc nacional.

Per entendre’ns: son partits/fronts/blocs de pluralitat ideològica i pluralitat nacional, amb accents i reforçaments diferents en cada una de les formacions. En totes elles jo he exercit de manera activa com independentista i socialdemòcrata. En alguna d’elles aquest posicionament públic i actiu independentista m’ha portat problemes amb la organització i amb els seus líders.

Pujol em va portar problemes i ho vaig pagar sense cap càrrec públic de rellevància, en canvi ell personalment em va ajudar en la meva carrera universitària a Anglaterra. (Tot això és molt complicat i caldran les meves petites memòries per explicar-ho)

Però comento tot això, per assegurar que no hi tinc cap problema previ amb el President Jordi Pujol, però jo no era ni soc pujolista, jo era convergent. Jo creia en el Projecte, no només en el líder. Son dos maneres diferents de militància en una mateixa organització i que els analistes no saben distingir.

Sobretot no ho saben fer les “rates” d’analistes ben pagats pel pujolisme i que en “l’Escàndol Pujol” immediatament varen baixar del vaixell per salvar-se. Una autèntica vergonya tota l’estampida “intel·lectual” de la Fundació Pujol.

El nou llibre de Pujol no és cap novetat de pensament, és un refregit del de sempre, però amb dues novetats, que són precisament els titulars potents que la premsa ha destacat de la novetat editorial: “Pujol es declara no independentista i Pujol demana perdó”.

La música que ell no és independentista ja l’havíem sentit, però va arribar un dia que Pujol va declarar que qual li argumentaven l’independentisme d’avui, ell s’hi trobava desarmat per rebatreu amb argumentacions. Semblava que el President Pujol acompanyava l’independentisme actual. Ara novament es fa el gallet i torna a carregar contra l’independentisme, fent de nacionalista no independentista i identitari bàsicament cultural i lingüístic.

No sé si els advocats espanyolistes del President Pujol li han reclamat aquesta declaració publica anti-independentista, després de cantar tres vegades el gall, però el seu advocat Melero és capaç de fer això i molt més.

Pujol ara es torna a “suïcidar”, com ho va fer amb la seva auto-denúncia, perquè s’aparta emocionalment del 52% del suport independentista actual. Queda sol i aïllat o potser amb els 4.583 vots del partit marginal de la Marta Pascal. Insòlitament Jordi Pujol no entén que ha passat i com ha evolucionat el catalanisme.

El que emprenya més del Pujol del llibre, és el seu menyspreu als independentistes que vàrem militar a Convergència. Ni el President Pujol, ni CDC no hauria estat res, sense un nucli dur que envoltava a Pujol de militants independentistes de pedra picada. En podria fer la llista i jo no hi era perquè jo era a Anglaterra.

-No President Pujol, l’independentisme de Convergència no era una qüestió d’unes Joventuts del partit, que trapelles ells i elles posaven l’estelada quan vostè els hi deia que no ho fessin.

El Pujol no-independentista o sigui el Pujol catalanista i espanyol, no hauria estat res, sense l’independentisme que el servia, l’assessorava, li donava suport i el protegia.

Em fa gràcia que al llibre citi quatre vegades a Joan Cornudella, una d’elles de manera indirecta. M’explico.

Pujol per justificar el seu pragmatisme estatutari i la seva obra de govern explica que un dia Joan Cornudella, el líder del Front Nacional de Catalunya li va dir l’any 1980: “Miri, Pujol, jo soc d’aquells que l’any 1932 ens manifestàvem cridant “Macià, traïdor”, perquè el president, que havia estat reclamant la independència de Catalunya, havia acceptat l’Estatut de 1932. Però el fet és que si haguéssim pogut consolidar aquell Estatut ara tindríem en tots els sentits una Catalunya millor ...”.

Hi ha un episodi apassionant que apunta al llibre que m’hagués agradat viure: Vet aquí que un dia en Jordi Pujol quan tenia disset o divuit anys, acompanyat per Pere Figuera, va anar a una reunió del Front Nacional de Catalunya que se suposa que era un seminari de captació de militants. El jove Pujol no va ser reclutat.

M’imagino el seminari: un Cornudella filosofant i que no entenia ni Déu, un cap de la secció “militar” amb el seu pensament màgic i tot ben anticlerical. Pujol li anava el tema cristià i no estava per “soflames”.

En Villatoro i en Pujol en el llibre també segueixen fent trampa pel fet d’atribuir al President Pujol la sentencia: “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i ho vol ser-ho”. La frase no és de Pujol, és de Cornudella, malgrat la costant atribució al President que fan els que no saben ni un borrall de la història de l’independentisme català contemporani. Pujol si que ho sap, però ell es creu la història viva del nacionalisme català.

I aquest és el problema del President Pujol creure’s tocat per la gracia d’una “divinitat nostrada”.

-I no estimat President, heu estat un simple gestor d’una governança brillant durant anys, d’una Generalitat de Catalunya autonòmica que durant dècades de manera honesta va fer el que va poder i més.

Perquè diem-ho clar: el President Jordi Pujol, com ell al llibre es reclama, NO ha estat ni un patriota corrupte, ni un polític corrupte i ni un President corrupte. Posaria les mans el foc pel que dic. Li compraria un cotxe de segona mà i jo dormiria tranquil.

I la Família Pujol? I l’anomenat 3% de CDC?

D’això el llibre no en parla i ho hauria d’haver fet. Ho hauria d’haver fet.

Del suposat 3% de CDC em crec a mitges el que sempre ha explicat i justificat honestament el President Mas. Perquè no hi ha ni dubte, que hi va haver un sector de Convergència, dels que anomenàvem i denunciàvem internament “el sector dels negocis”, que més d’una vegada varen fer el seu “agost personal”. En Macià Alavedra, per cert ex-Front Nacional, en va ser un lamentable exemple i que a mi personalment em va doldre més.

I la Família Pujol? No els conec a tots. Però tot i l’esport financer d’alt risc que practicava l’excèntric Junior dels Pujol, sempre em va semblar més honorable que el seu germà polític.

Quedarà com una històrica esperpèntica que el Parlament de Catalunya hagi aixoplugat una “ferida i despitada amant” del Junior,  que ens explicava en sessió pública parlamentaria, que després d’haver cardat amb el financer temerari dels Pujol, guaitava les bosses d’escombraries plenes de bitlles que ingressaven als bancs d’Andorra.

I una anècdota viscuda i significativa per acabar aquest primer capítol:

Jo tenia una novieta arquitecta de les Borges Blanques que tenia com amiga una de les filles de Pujol que també era arquitecta. I comentàvem si ser un o una Pujol era un plus per aconseguir contractes menors municipals, que recordem-ho: sense concurs es poden atorgar legalment de manera discrecional o sigui a dit.

Imagineu l’escena: la Pujol arquitecta, segurament amb la mateixa mala llet de la seva mare, arribava a un ajuntament de la Catalunya profunda i presentava els papers per aconseguir un contracte menor. D’entrada les mateixes possibilitats que tothom.

Però quan l’alcalde, que segur l’arquitecta l’havia buscat convergent, descobria que l’aspirant era filla del President, el contracte menor queia al despatx de la senyora. I també està comprovat que algun alcalde socialista per “cortesia”, també afavoria aquest decantament.

-Molt bé nena. Li dèiem nosaltres amb sorna.

I ella responia:

-Jo no he fet res il·legal.

-Jo no en tinc la culpa de ser una Pujol.

-Haig de treballar com tothom.

 

No hi ha dubte que tot era legal, però ...

 (Continuarà)