Reflexions sobre l’Assemblea de Catalunya
1.
L’Assemblea de
Catalunya com els lectors d’aquesta revista ja saben, fou una plataforma
unitària antifranquista que agrupava diversos col·lectius ideològics organitzats
com partits, sindicats, organitzacions professionals i moltes altres entitats;
a més a nivell de tot Catalunya sigui per ciutats, comarques o agrupacions de
comarques, s’havien creat diferents Assemblees Territorials. Tot això és cert,
però cal entendre de que parlem.
L’Assemblea no fou només una plataforma amb un dia d’inauguració, fou una expressió organitzativa producte d’un procés polític molt elaborat i molt complex.
L’Assemblea de Catalunya, la seva dinàmica profunda, és va iniciar el 8 d’agost de 1967.
Els llibres diuen que l’Assemblea es va crear el 7 de novembre de 1971, certament aquesta data va haver-hi un acte important amb característiques d’inauguració, però l’Assemblea de Catalunya es va iniciar quatre anys abans.
2.
El Front
Nacional de Catalunya (el Front / FNC), el partit degà de l’independentisme
contemporani, va construir una estratègia de treball unitari amb les forces catalanes
d’oposició que va anar madurant durant moltes dècades i que els va permetre ser
coherents amb els seus plantejaments que tenien com a objectiu final la
“independència nacional” i a la vegada desplegar un pragmatisme de discurs
reivindicatiu unitari i de mobilització cívica.
El pacte basat amb el consens fou la base de la campanya del Front: “unitat a través de l’acció”.
No fou un camí fàcil aquest treball unitari, perquè d’entrada va caldre intervenir amb profunditat al propi Front, que va començar internament un camí irreversible de portar el patriotisme a la política, això ho va liderar Joan Cornudella.
Recordem-ho: Joan Cornudella fou i és el pare del naixement de l’independentisme català contemporani.
Doncs, Cornudella i el Front van dessacralitzar l’independentisme, varen donar a l’independentisme un valor polític.
Si fas política i no només un plantejament sentimental de pàtria, “el pacte” que pot significar d’entrada renúncies, perquè treballes amb forces polítiques diferents, és més fàcil i viable.
Però si a més ho planteges plenament en el pragmatisme, en la “unitat a través de l’acció”, tot pot cristal·litzar en una política unitària de mínims, que cara a un enemic comú com era la dictadura franquista, tot hauria d’haver estat fàcil. Però no fou tant fàcil.
El Front té una vida de 80 anys de contradiccions en la lluita. La primera és que d’un “Front Nacional típic” amb dreta, centre i esquerra, per dir-ho: simplificant-ho, ràpidament va passar a declarar-se com una força defensora d’un socialisme en llibertat, no anti-marxista però no marxista. De “front”, malgrat conservar la denominació, passa a “partit”.
Aquest canvi d’orientació ideològica del Front va deixar enquadrats al partit militants des de democratacristians fins anarquistes, inclosos socialistes de tots matisos. Tots varen seguir al partit amb el paraigües de la independència i el socialisme.
La politització del patriotisme, la defensa d’una pràctica pragmàtica i la adscripció al socialisme fou la base del discurs del Front per defensar que els comunistes del PSUC formessin part de les instancies unitàries antifranquistes. Estem als anys 1965, l966 i 1967.
El Front es plantà amb aquesta qüestió de no aïllar més als comunistes i primer deixà el Comitè Ametlla o sigui el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, on des dels inicis dels 50 confluïen Unió Democràtica de Catalunya, Moviment Socialista de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català i el propi Front Nacional de Catalunya.
Per molt que Claudi Ametlla que va presidir aquest Comitè, plantegés el catalanisme polític com una escola de civisme, presentant aquest catalanisme com una pràctica de superació, tolerància i intel·ligència com expressava en les seves Memòries, el fet és que no entenia la incorporació dels comunistes al catalanisme polític unitari.
Com posteriorment ja als anys 60 tampoc ho va entendre ni Heribert Barrera, ni Josep Pallach que varen intentar portar al seu terreny al Front quan varen crear el Secretariat d’Orientació Democràtica i Social Catalana, que tampoc hi volien els comunistes.
Aquí ja Joan Cornudella i el Front varen elaborar discurs i replica al Secretariat d’en Barrera i d’en Pallach a través de la publicació ARA, argumentant que no només no s’ha d’excloure al PSUC per una raó democràtica, sinó també pels interessos de les esquerres. Afavorir la divisió en el camp de les esquerres afavoreixen a les dretes, deien. El Front feia un plantejament de classe. Ni de bon tros això ho pensava tota la militància del Front.
Però el Front segueix amb la seva estratègia de la “unitat a través de l’acció” amb un intens treball intern per convèncer als propis militants de les bondats de la política unitària.
Mentre tant el PSUC i el PCE seguien amb la seva política estratègica de “reconciliació nacional” i amb la proposta de “Vaga general pacífica” per acabar amb el règim franquista. I com ja havien acordat en el seu primer Congrés de l’any 56: expressen el seu abandonament de les tesis que el PSUC és el partit únic del proletariat català.
El Front lidera la construcció de la unitat, fent de pont perquè hi hagués una futura plataforma sense exclusions. I per fer realitat la “unitat a través de l’acció” el Front convenç als membres del Comitè 11 de Setembre perquè el PSUC hi sigui convidat.
I així el 8 d’agost de 1967 Joan Cornudella visità Antoni Gutiérrez –el Guti- per convidar al PSUC a participar en una reunió del Comitè Onze de Setembre amb el propòsit d’estudiar la convocatòria d’una manifestació.
Aquell dia, no hi ha cap dubte que amb clau de mobilització unitària, es va iniciar el procés d’una dinàmica conjunta ja imparable que començava l’Assemblea de Catalunya.
3.
La manifestació
d’aquell Onze de Setembre del 67 va ser un èxit, més que per la quantitat de
gent que hi va participar que fou molt significativa, fou un èxit per la
qualitat de tots els components i pràctiques polítiques que envoltaren
l’esdeveniment.
La direcció dels independentistes estaven contents, havien aconseguit començar a portar a la pràctica la seva estratègia de la “unitat a través de l’acció”. També els comunistes estaven contents, la seva proposta de “Pacte per la Llibertat” estava cristal·litzant a Catalunya.
Els historiadors que han accedit o accediran de veritat, remarco: de veritat, als arxius històrics del FNC i del PSUC podran explicar amb detall de com va anar la cosa.
Només destacar uns elements polítics que posteriorment s’aniran repetint en la lluita unitària i que cal destacar: els del PSUC eren bons en la mobilització i complien. Comissions Obreres significaven l’expressió que de l’independentisme volia Cornudella, una reivindicació integradora i amb obrers de veritat. També s’havia posat a ratlla el representant del PSUC no transigint en el tema de la llengua catalana en el material de propaganda com les octavetes. El PSUC les volia bilingües.
Les coses negatives venien dels socialistes, era claríssim que el Moviment Socialista d’en Reventós i el Reagrupament Socialista i Democràtic d’en Pallach i d’en Barrera acabarien més malament en les seves relacions de les que ja tenien entre ells i això portaria a dificultar la lluita unitària que s’estava construint.
No era només les prevencions i els vetos del Reagrupament amb els comunistes, era el disputar-se l’hegemonia del socialisme diem-ho “oficial” a Catalunya i la disputa del nom del partit, una disputa entre ells que va passar a ser un problema seriós de les diferents plataformes de la lluita unitària.
La direcció independentista però va tenir de fer un treball intern de “venda” d’aquest Onze de Setembre per justificar el que alguns trobaven injustificable, que era regalar la lluita unitària als comunistes. Aquesta visió de “rendició”, hi varen haver sectors del Front que la varen mantenir fins l’any 1977 i encara més hi ha historiadors orgànics de l’independentisme que encara la sostenen avui o intervencions memorialístiques que encara parlen de les “dues ànimes al Front”: una d’elles la que s’abraçava i es deixava instrumentalitzar per la lluita unitària, segons ells, del PSUC.
Malgrat recerques i llibres que parlen de la història del FNC, la historia d’aquest partit des de la seva creació fins l’any 1968 s’ha de revisar a fons perquè és incompleta i sense estar sostinguda per la seva documentació original.
Un bon analista del Front, un bon agitador del Front i que hagués participat a la primera manifestació de l’Onze de Setembre, tres anys abans o sigui l’any 1964 precisament en la commemoració del 250 aniversari de la caiguda de Barcelona, podia veure el salt qualitatiu d’on s’havia arribat.
Aquestes reticències independentistes a la lluita unitària tampoc hi ajudaven i no hi han ajudat fins avui, les manipulacions realitzades durant més de 50 anys sobre els organismes unitaris antifranquistes inclosa l’Assemblea de Catalunya.
El món del PSUC/Iniciativa i els seus historiadors, periodistes, divulgadors i “independents” orgànics ens han ofert una crònica i un discurs ben travat però esbiaixat amb el seu plantejament ideològic i estratègic.
El pitjor de tot és que de diferents i subtils maneres han ningunejat i obviat el món independentista, com si en la oposició democràtica no haguéssim existit.
4.
El problema no
és com es valora una força política històrica de l’independentisme, el problema
és que la pròpia Assemblea de Catalunya
s’explica d’una manera errònia. En la música i en el fons.
L’Assemblea de Catalunya jo la vaig viure des de diferents compromisos amb el meu partit que era el Front i en diferents possibilitats de dedicació en la lluita.
Vaig implicar-me a l’Assemblea quan era militant de base del Front, després vaig seguir implicat a l’Assemblea com a quadre del partit, fins seguir a l’Assemblea ja com a Secretari General del Front Nacional de Catalunya; jo tenia 22 anys segurament el Secretari General més jove d’un partit polític històric a la clandestinitat.
Això de l’edat que de vegades és una desavantatge, també fou una avantatge: perquè quan era militant “alliberat” i en algun moment “clandestí”, això em va possibilitar estar a les “màquines”, a la “cuina” de la lluita unitària. Fen feines de tota mena al costat del meu pare, de Joan Cornudella i del trio de comunistes que tant vaig admirar des de la discrepància que eren l’Antoni Gutiérrez -el Guti-, Josep Solé Barberà i Pere Ardiaca.
El meu pare, en Joan Colomines i Puig, l’autèntic estratega de l’independentisme com a dinamitzador de la lluita unitària per les llibertats democràtiques, va pagar aquesta dedicació i les conseqüents incomprensions internes, deixant el Front.
I cal remarcar el trio de comunistes que per un activista militant com jo, era una delícia veure’ls com treballaven, fins i tot, algun cop, com es barallaven davant de nosaltres a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, la Coordinadora.
Perquè la Coordinadora no només va ser la que oficialment va potenciar l’Assemblea de Catalunya, és que a més malgrat la potència de l’Assemblea, la Coordinadora sempre la va tutelar.
Encara que l’esquerra populista vegi com un desideràtum l’Assemblea de Catalunya, com una riquesa de ideologies, de persones, de procedències variades des de territoris organitzats per la lluita i certament que era tot molt autèntic i encoratjador, però eren els partits polítics de la Coordinadora els que marcàvem els ritmes i les discussions.
Sense els partits treballant mancomunadament, no hi hauria hagut Assemblea de Catalunya, ni al començament, ni en tot el seu recorregut.
En un mateix local, en una sala hores abans es reunia la Coordinadora, que tot seguit canviava de sala i anava a la Permanent de l’Assemblea on es discutia el mateix que abans havíem discutit, inclús aprovat en algun punt.
Quan l’estiu del 1976 com a conseqüència del procés de transició es va celebrar la primera sessió oberta a la premsa de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, totes les picabaralles eren de veritat, però aquest pre-parlamentarisme polèmic era de cara a la galeria, -malgrat que per les meves intervencions m’atorguessin el títol de “enfant terrible” de l’Assemblea-, en canvi en les reunions de la Coordinadora la manera de construir els consensos era diferent i més útil.
5.
Des de fa uns mesos
estic en fase memorialística o sigui intento redactar les meves Memòries, ho
faig en digital des del meu blog DIARI CÍVIC (http://diaricivic.blogspot.com) i ho presento
com un “assaig general” en obert, recollint opinions i corregint les dades
equivocades pels suggeriments rebuts.
He escrit molt sobre el Front i sobre la lluita unitària antifranquista en la que vaig participar com a la Taula Rodona (1966-1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I d'altres esdeveniments organitzatius, com l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans tancats a Montserrat pel Judici de Burgos (1970).
Però s’ha de reconèixer que totes aquestes plataformes arriben a la seva síntesi magistral amb l’Assemblea de Catalunya.
Però penso que des de l’anàlisi política, social i cultural aquests onze anys de lluita unitària antifranquista, realitzada a través de diferents fórmules organitzatives, hauria de ser analitzada de forma integral, hi ha moltes dinàmiques superposades que ajudarien a entendre cada cas concret, nosaltres des del “MEMORIAL Joan Cornudella – Joan Colomines” intentarem afavorir aquesta recerca que ha de ser plural i rigorosa. On tothom si senti auto-convidat, com a manera d’afavorir la participació i donar a tothom el protagonisme. Això “d’auto-convidats” és molt de l’estil de la lluita unitària catalana antifranquista.
+++
Per acabar voldria reconèixer que la “família“ de l’Assemblea de Catalunya del primer a l’últim, del més compromès, al que en va fer només una petita aportació, fou un exemple de valor democràtic enorme: un autèntic orgull i patrimoni de País.
Joan-Ramon Colomines-Companys
© Per citar o
reproduir l’article cal referenciar-lo bibliogràficament acompanyant el text:
COLOMINES-COMPANYS, Joan-Ramon. “La mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes vivències personals”. Revista de Catalunya. Barcelona: Edicions de la Fundació Revista de Catalunya, volum 314 (Segon trimestre 2021).