Paraules d’adiu a Carlos Barrera, eth sindic d’Aran
Non è deishat de reivindicar qu’eth sindic d’Aran ei
era dusau autoritat dera Catalonha autonomica e non cau díder, qu’arrés m’a hèt
cas. Ara serie era sindica aguesta autoritat. E aquerò volerie díder un
tractament especiau entara sua representacion, tanben e sustot, protocollari.
Ei des d’aguesta sincèra valoracion que coneishí ath
sindic Barrera e digui “Barrera” pr’amor que jamès me dirigí ada eth coma “Carlos”
e li parlaua de vosté.
Dilhèu bèth lector creirà que voi cercar era net pes
armaris, mès a excepcion de çò que pensen des deth cinisme quauques persones, eth
respècte e era dignitat deth representat deth pòble aranés ei ua valor a deféner.
Mès, qu’arrés se pense qu’era mia relacion damb eth sindic
Barrera tostemp a estat un camin de ròses: quan editaua coma periodista eth
periodic “Eth Diari”, seguí e critiquè era sua vida politica quan calec, e de
Les enquia Salardú, passant per Vielha, se podien enténer es sòns crits de
desaprobacion.
Totun, aquerò non empedic qu’un dia siguessa eth cap
de Comunicacion deth Conselh Generau d’Aran damb eth coma sindic.
A Carlos Barrera, jo li è agut e li è un prigond afècte
personau, mès tanben polític.
Rebrembi ath sindic seigut dauant dera mia taula, en
mèn burèu de Sindicatura, dictant-me idees e frases sanceres mentre jo metia
orde en un tèxte qu’acabarie conformant un discors.
Aguesta senzilhesa d’apropament, a jo m’auie sedusit.
Ada eth l’auie encuriosit que jo escriuessa damb un creion, que de tant en tant
li treiguia punta damb un petit agudacreions.
Mès çò que de vertat me sedusie, ère eth sòn
nacionalisme aranés, un nacionalisme basat en paisatge, en paisatge d’Aran.
Sabem qu’eth paisatge ei ua transformacion
collectiva e culturau dera natura. E qu’aguesta transformacion culturau non sonque
ei materiau, ei tanben simbolica, ideologica e, gosaria díder qu’espirituau e
tot.
Eth non n’ère conscient, mès a existit un “nacionalisme
Barrera” de molta identitat.
Eth dia que mos didérem adiu, hè ans, parlèrem qu’un dia, jo me tornaria a apropar ada eth entà
recuélher en un libre era sua manèra d’enténer Aran. Ja non poderà èster.
Calerà, damb calma, recuélher eth pensament e era
òbra de govèrn deth sindic Barrera coma part dera memòria istorica de com s’a bastit
Aran. Era Val d’Aran s’a bastit des dera pluralitat mès pendent un periòde long,
eth màger referent siguec Barrera.
Entà jo, çò mès important d’Aran non ei eth sòn
paisatge, senon era sua gent. Sense es araneses e es aranesi eth País non existís.
Sense Barrera mancarà ua part plan importanta dera
identitat aranesa.
Bon viatge Carlos.
Joan-Ramon Colomines-Companys
***********
Paraules
de Comiat a Carlos Barrera el Síndic d’Aran
No he parat de reivindicar que el Síndic d’Aran és
la segona autoritat de la Catalunya Autonòmica, no cal dir que ningú m’ha fet
cas. Ara seria la Sindica aquesta autoritat. I això voldria dir un tractament
especial per la seva representació, fins i tot i sobretot protocol·lari.
És des d’aquesta sincera valoració que vaig conèixer
al Síndic Barrera i dic “Barrera” perquè mai li vaig dir “Carlos” a seques i li
parlava de vostè.
Potser algun lector creurà que estic cercant cinc
peus al xai, però excepte els cínics: el respecte i la dignitat del representat
del poble aranès és un valor a defensar.
Però que ningú pensi que la meva relació amb el Síndic
Barrera sempre ha estat un camí de roses: quan editava com a periodista el
periòdic “Eth Diari” vaig seguir i criticar la seva vida política quan va
caldre. I des Les fins a Saladú passant per Vielha, es podien sentir els seus
crits de desaprovació.
Però això no va impedir que un dia vaig acabar sent
el Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran, sent-ne Barrera el Síndic.
A Carlos Barrera jo l’hi he tingut i li tinc un
profund afecte personal, però també politic.
Ell com a Síndic el recordo assegut davant de la
meva taula al meu despatx de Sindicatura, dictant-me idees i frases senceres
mentre jo posava ordre a un text que acabaria sent un discurs. Aquesta
senzillesa d’apropament, a mi em tenia seduït. A ell el tenia encuriosit que jo
escrivís amb un llapis, que de tant en tant li treia punta amb una petita
maquineta.
Però el que de veritat em seduïa, era el seu
nacionalisme aranès, un nacionalisme basat amb el paisatge, amb el paisatge
d’Aran.
Tothom sap que el paisatge és una transformació
col·lectiva i cultural de la natura. I també que aquesta transformació cultural
no només és material, és també simbòlica, ideològica i fins i tot espiritual.
Ell no n’era conscient, però ha existit un “nacionalisme
Barrera” de molta identitat.
El dia que ens vàrem acomiadar fa anys, vàrem quedar
que un dia, jo em tornaria apropar a ell, per recollir en un llibre la seva
manera d’entendre Aran. Ja no podrà ser.
Caldrà amb calma, recollir l’obra de pensament i de
govern del Síndic Barrera com a part de la memòria històrica de com s’ha
construït Aran. La Val d’Aran s’ha construït des de la pluralitat però durant
un període llarg el pal de paller en fou Barrera.
Per a mi el més important d’Aran no és el seu
paisatge, sinó la seva gent. Sense les araneses i els aranesos el País no
existeix.
Sense Barrera faltarà una rellevant part de la
identitat aranesa.
Bon viatge Carlos.
Joan-Ramon Colomines-Companys