Retorn
Torno a aquest
Blog després d’un any i uns dies de no haver-hi publicat una línia. No he
publicat aquí, però he escrit molt en altres suports, sobretot en el digital LO CAMPUS DIARI, que edito i dirigeixo.
Aquest striptease permanent que és un blog, no ajudava gaire en les meves activitats d’aquest any passat i per això ha estat necessari el silenci personal del meu dietari.
No pots convèncer i pactar per fer una activitat complexa, i a la vegada expliquis públicament la rebotiga del que fas, perquè després ho acabin llegint i acabis fracassant.
L’Homenatge Nacional al meu pare pels 100 anys del seu naixement que s’havia de fer a Les Borges Blanques i va acabar a un teatre de Juneda, em va significar un desgast brutal, sobretot perquè s’havia de fer sense estridències, com ho faria l’homenejat.
Sort que m’he fet gran, amb una capacitat d’aguant -en forma de militància i compromís-, que encaixa totes les “putades”. Com ho fou que el govern de coalició d'ERC i Junts per Catalunya, el govern més independentista de la història, negues l’oficialitat de “l’Any Colomines”, amb les conseqüències posteriors.
En realitat, no fou un problema d’uns insensibles nacionals i després també locals a la nostra història i a la meva família, és un problema de com recollim i honorem la “Memòria democràtica” i en particular la “Memòria independentista”.
I és el que estic intentant amb el MEMORIAL Joan Cornudella - Joan Colomines. I amb això m’han aparegut diferents problemes:
El primer és que no hi ha manera de que antics militants del FNC escriguin sobre la seva militància al partit. En concret no hi ha manera d’obtenir material nou del període dels anys 50 i 60.
Especialment, els que varen sortir del Front i van crear el PSAN, tenen tant menyspreu del que varen fer al Front, que els hi costa valorar el que varen fer com a militants.
Alguns pensen que escriure sobre aquest període, que jo trobo ben gloriós, serien unes “batalletes i xafarderies” que no varen tenir consistència, i suposo que deuen pensar fins que es varen enquadrar en la veritat d’una “organització revolucionària”.
L’altre fracàs meu és no avançar dins del MEMORIAL el Programa “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES”. Aquest és un Programa que vol incentivar a què s’escriguin pàgines memorialistes les militants històriques del Front Nacional de Catalunya i d’altres partits, formacions o col·lectius independentistes de l’època.
Tinc claríssim que el masclisme de l’època i en les pròpies organitzacions, el masclisme hi rampava tòxicament amb força, de tal manera que ara “elles” encara no troben necessari escriure res i segueixen pensant com “acompanyants” d’un militant, que era el marit i pare de família. I no és cert. No hi ha manera de sortir de la invisibilitat militant i política d’aquestes dones.
I el tema se m’ha complicat més: Fa uns mesos, una coneguda militant independentista em truca després de veure el Programa “Memòries de DONES INDEPENDENTISTES” i em denuncià que un altre militant independentista la va violar els anys 60. Tant ella, òbviament, com el sàtrapa, estant vius. Ella amb el marit, varen acordar que m’ho explicaria.
I això em porta a un altre tema:
Com expliquem la
“Memòria independentista”?
Amb misèries i tot o ho endolcim tot?
+++
IMATGE: Escultura
"Mõtlik mees" (2002) de Tauno Kangro.
Instal·lada al Männi park de Tallinn (Estònia).
----------------------------------------------------------------------------