El CongrésAquest cap de setmana s’ha celebrat el Congrés de
Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès. Un Congrés en el que hi he anat i a més hi he participat activament. Tot plegat desprès d’un més de que jo he estat criticant les últimes decisions del partit i del propi Secretari General sortint. (I també amb un silenci per part meva, però malgrat tot
cridaner al no dir res, sobre de com és preparava el Congrés).
El balanç general és que el Congrés ha estat un fet important i serà determinant pel nacionalisme aranès i també un fet important per la política d’Aran.
Pel nacionalisme aranès ha estat modestament, però amb decisió, entrar en els standars de funcionament dels partits polítics moderns. S’ha de recordar que desprès de 30 anys, aquest ha estat el primer Congrés de CDA-PNA. Amb el que això representa de discussió, d’obrir portes i finestres, de treure la pols, de substituir normatives i de canviar les cadires.
En altres paraules, s’ha volgut resoldre qualsevol dèficit democràtic del partit.
Hi ha hagut una definició ideològica del partit, que era òbvia, -que potser era més pròpia d’un congrés fundacional-, però que feia falta fer-la per redefinir conceptes i per reafirmar principis. Sobretot perquè ben definits i ben posicionats, pots pactar amb qui vulguis, que no et desnaturalitzen. A més hi ha hagut un pas de gegant amb l’occitanisme i una declaració inequívoca de nacionalisme cívic, contraposat al nacionalisme ètnic. D’altra banda, res de nou per la trajectòria ja recorreguda, però era important tenir-ho formalment escrit.
En relació al “partit germà” o sigui
Convergència Democràtica de Catalunya dues coses: Sí a la col·laboració, però no a la supeditació i segona cosa, que quan parlin d’Aran que diguin que som un “
País” de forma clara i sense embuts. Tothom ho ha entès. I s’ha escrit i s’ha signat un Conveni.
Mentiria si digues que les discussions polítiques no m’agraden i no m’hi trobo bé. Per tant un Congrés d’entrada per a mi és com una “Festa major”, que hi vas a fruir. I sobretot és gratificant, si a més hi pots fer aportacions. A mi no m’agrada el futbol, m’agraden els debats, les conferències i els congressos.
Aquest Congrés de CDA-PNA era complicat, però s’ha passat amb nota. Per la meva part i la de molts altres, hem vist com l’estratègia que havíem dissenyat a Les s’ha anat aplicant, amb variacions, però en definitiva s’ha aplicat.
Hi ha hagut un canvi de model de partit, un canvi de discurs i un canvi d’actitud de com exercir el lideratge. Exactament per resoldre allò que jo criticava des d’aquest blog i tant dolia a alguns. Sempre és bo saber que tens companys de viatge tant nobles i disposats al canvi. I no tinc la Síndrome d’Estocolm. Se de l’amor-odi que em tenen alguns, però que no és preocupin, no és una qüestió de cadires, és una qüestió de programa.
El que hem fet és un treball intern d’exercici del pacte, del consens i de saber fer un brodat florentí com cal, i així s’ha arribat a unes sessions plenàries d’un Congrés on els gestos i les aportacions han estat observades amb lupa.
Per que ha funcionat tot? Primer, per la generositat de quasi tothom, de la bona logística i de les interessants ponències, però també perquè nosaltres hem aplicat una sola idea: al Congrés hi anem a fer política, i les aportacions han d’ésser aportacions de política constructiva.
Tot plegat pot semblar una obvietat que en un Congrés sobre caragols és parli de caragols i en un Congrés d’un partit és parli de política. Doncs no és cert. Tenim mil i una experiència a Aran que la rivalitat ancestral de qui és el més maco, qui és més el rei del
mambó i que “
hi ha de lo meu”, ha liquidat el debat polític.
Fer política, fer política democràtica. Aquest és el secret i aquest cap de setmana hem exercit política a dojo. Aran com a País, n’ha sortit beneficiada.
...