Quan estàs trist i a més t’arriba la notícia d’una mort d’algú que admires, tot es multiplica. Ha mort l’escultor anglès Anthony Caro. 
Tota una fantasia d’escultura abstracte amb metall.

En una època primerenca fou ajudant de Henry Moore, un altre gran de l’escultura anglosaxona i mundial, a més Caro va trencar motllos seguint tradicions que Brancusi ja havia obert anteriorment. Tot un univers de formes, colors, textures i pàtines, des de brillants i de colors forts fins degradats de pàtines rovellades. Formes escultòriques subjectes a parets, contorns de taules i mil i una solució de peces sense peanyes o pedestals. Petites o Monumentals.

Les seves peces més actuals les vaig poder gaudir per última vegada a la seva gran exposició de la “Tate Britain” de Londres, l’any 2005. I el seu treball, Londres, l’Anglaterra cultural i la meva acompanyant, foren i són la meva mística profunda que perdura fins avui.

Tres hores d’intensa selecció de personal i ja tenim una nova comercial per a les publicacions de LO CAMPUS. La novetat és que és una estudiant de periodisme i això és tot un nou plantejament comercial per vendre publicitat per a la nostra premsa universitària.

Serà una joveníssima comercial amb un cert gruix intel·lectual i batalladora. És tota una esperança.

I el que també té bona presencia és que la Universitat Autònoma de Barcelona digitalitzarà i difondrà tota la col·lecció complerta del nostre antic diari en llengua aranesa: “Eth Diari”.

Em fa il·lusió que precisament sigui l’Autònoma qui tingui la iniciativa i ho faci, perquè fou la meva primera universitat dels anys 70.

Encara que és difícil i molt sacrificat m’agradaria tornar a fer premsa diària a Aran, de moment reformarem  “ER ESTUDIANT” amb una nova redacció a Vielha. Només em falta trobar socis de totes les tribus perquè sinó és independent i transversal no m’interessa i no compliria la seva tasca de servei plural a la comunitat educativa aranesa. M’agradaria retrobar aquella petita burgesia i aquelles classes populars que donen suport a la cultura de la Val d’Aran.  

Seguim amb els canvis a la interfície de LO CAMPUS DIARI. I es una feinada planificar diferents versions perquè és vegi tant als ordinadors, com als mòbils com a les tauletes. Ja res es pensa només per l’ordinador. Però encara més, ens hem d’assegurar que es veu correctament a tot tipus de navegador com l’Explorer, el Chrome o el Firefox, el Safari o l’Opera. I també en es vegi bé en diferents versions d’aquests navegadors.

Curiosament en alguns Campus i les seves sales d’ordinadors, de les 21 Universitats de parla catalana hi ha problemes de compatibilitat, o perquè són uns parcs informàtics amb software lliure no ven ajustat o perquè hi ha tants impediments i restriccions de visualització que desfigura una interfície feta amb l’última tecnologia.

Tota una paradoxa: uns estudiants amb unes tauletes i mòbils supermoderns i uns ordinadors en biblioteques i sales informàtiques de baixa prestacions i no posats al dia, faltant tota mena d’aplicacions totalment necessàries avui.

Quasi de cop i seguides he vist tres pel·lícules argentines i val a dir que m’he divertit una mica. Són comèdies però sobretot m’ha agradat el seu romanticisme. Apassionar-se sobretot de les protagonistes és un joc divertit. L’Araceli Gonzalez en “Un dia en el paraiso” del director Juan Bautista Stagnaro, està imponent. Tot i el cartell cutre i de mal gust de la pel·lícula, la senyora et fa somniar. Les altres pel·lícules eren del director Daniel Burman, “El nido vacio” i “Todas las azafatas van al cielo” , també una espècie de comèdies romàntiques de més qualitat, on la Cecilia Roth i la Ingrid Rubio destaquen, encara que a mi em creen com un lligam efectiu i estètic de “germana” i “filla”, respectivament, o sigui més aviat un erotisme light. El que si té un espectacular erotisme majestuós i grandiós és el paisatge de Ushuaia a la Tierra del Fuego, on passa la pel·lícula de les hostesses. Que misteriós i profund és un paisatge de neu i glaçat, com aquesta part d’Argentina: t’entra al més íntim.

Comencem una nova setmana, jo amb un espècie de síndrome cervico-braquial, que m’adorm un braç i per més inri al llit i a la nit, en repòs, és quan fa més mal. I precisament ara que començo la gira per les 21 universitats de parla catalana.

LO CAMPUS DIARI no només és un diari digital és un projecte de més abast, com “TUS, The University Student” és més que unes revista joint venture entre estudiants de la UdL i de universitats britàniques, i perquè funcioni cal veure la gent cara a cara. Viatjar com un estudiant amb motxilla i presentar-me com un executiu, és una comèdia i un travestisme del tot necessari.

És una llàstima que a la UdL no trobem professors capaços d’entusiasmar-los en comunicació de divulgació mèdica i prevenció sanitària o periodisme universitari en general. Volen promocionar  la Lleida creativa i científica, sense moure’s de casa i sense fer costat als projectes emergents. Encara no hem estat hàbils i no hem trobat en que ens equivoquem nosaltres. Perquè hem de començar amb aquesta premissa: que som nosaltres que ho fem malament. Seguim buscant l’entrellat.

Kandinsky !!!

Una xerrada per a motivar. 
Són 5 minuts i 21 segons per escoltar. 
Dedicat al meu entorn. 
CLICA: play

Unió Democràtica de Catalunya ja és un problema greu per la campanya del “Sí a la independència de Catalunya”.

Encara que Unió avui, fonamentalment és un lobby per remenar les cireres, sempre he defensat que calia tenir-los a prop i donant-los-hi protagonisme, però ara no es pot suportar el seu cinisme i la seva campanya de la confusió.

Duran i Lleida, un polític analògic per contraposar-lo a un polític digital o sigui modern, ja no pot complir la missió de ser el negociador del Govern de la Generalitat a Madrid. Només negocia en nom seu, forma part de la seva supervivència política.

Si els Consellers de la Generalitat d’Unió fossin conseqüents, haurien de deixar el Govern perquè aquest Govern Mas té el projecte del Sí a la plena sobirania.

Però no hi ha por que ho facin, son l’exemple més obert del sector cínic del nacionalisme català. Un vergonya pel poble de Catalunya i això fa mal. Una autèntica pena.

Aquesta és la imatge que transmetem a tots els voluntaris i professionals que fem premsa universitària a Lleida. D’això se’n diu: actitud emprenedora.

El nou LO CAMPUS 21

SUMARI: Clicar aquí

No us podeu perdre les cançons de la Norah Jones. Escolteu “Don’t Know Why” cantada en directe, del treball “Come Away with Me”.