El joc d’Ada Colau

El que en alguna època hem patit el doble i triple joc de gent oportunista com en Duran i Lleida, quan sentim l’Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, se’ns posa els pels de punta. És exactament el mateix, en colors polítics suposadament diferents.

Em faig creus que la Colau i la seva gent, sempre amb aquesta superioritat “perdona vides” de portar la veritat ètica, no és que faci “la puta i la ramoneta” a l’estil pujolista, és que té una concepció de la política totalment amoral, utilitzant conceptes i pràctiques que aparenten una cosa i tira per la via contrària.

Només ens faltava en Xavier Domènech, el flamant cap de llista de “Catalunya en Comú Podem”, per acabar de posar aigua al vi en totes les reivindicacions nacionals i socials. Domènech ens acabarà de rematar la feina de Joan Coscubiela de portar-nos tot el hooliguenisme del “Congreso de Diputados” aquí, tot un estil mesetari de la bronca. Recordeu el Coscubiela, que tan agradava a l’espanyolisme parlamentari de Catalunya?

Dos petits exemples:

Parlen de “sobirania” però no d’independència. Tota una distorsió del sobiranisme.

Diuen que no hi va haver Referèndum l’1 d’Octubre perquè per ells, només fou una mobilització.

A més, van a les manifestacions independentistes però ells expliquen que en realitat la manifestació que assisteixen, és una mobilització més amplia, perquè hi càpiguen ells òbviament, i així desfiguren l’eix central de l’esdeveniment reivindicatiu. I podria continuar en múltiples exemples.

Ara en l’acte de proclamació de la seva candidatura a les eleccions del 21D, Ada Colau fa una recriminació pública als membres del Govern empresonats i també als exiliats, demanant-los-hi explicacions i fent recriminacions del que varen fer.

A part de l’indecent oportunitat de fer recriminacions quan tens l‘adversari politic perseguit, la senyora Colau li acabarà retornant sobre ella, tota la merda enviada al Govern legítim. I perquè? Doncs perquè ella haurà de donar també totes les explicacions polítiques del que va fer i el que no va fer, com Alcaldessa pel Referèndum de l’1 d’Octubre.

Ni que ella amb família estigués en una escola el dia anterior al Referèndum, ni que fes cua per votar, ni que votes, l’excusa de que va fer com a política.

I resulta que el Govern Puigdemont li va salvar el cul i es va maquillar la seva falta de compromís institucional respecte el Referèndum, perquè convenia. Interessava que Colau com Alcaldessa de la capital de Catalunya, estès públicament prop del Referèndum i tothom de l’independentisme, inclòs el Govern, va fer la vista grossa.

Però vol transparència, transparència tindrà, però potser en sortirà malparada.  

Autocensura

Hi ha molts temes barrejats que cal analitzar en aquests moments polítics a Catalunya. Agafem-ne un que pot semblar menor i no ho és.

Algú en una piulada deia: “Avui al cole els meus fills un mestre ja els hi ha dit que millor preguntar als pares ... ja han aconseguit el que volien: mestres autocensurant-se”.

El comentari està relacionat que avui 8 professors de 3 centres de la Seu d’Urgell -col·legis Albert Vives, Pau Claris i La Salle- estan citats a declarar en els jutjats de la ciutat per presumpte delicte d’incitació a l’odi, per comentaris fets a les aules sobre les carregues policials del dia del referèndum.  

Les denuncies s’han produït per part de pares d’alumnes dels centres, uns d’ells guàrdia civils.

No cal dir que és una barbaritat, una ingerència a l’educació crítica a les aules i un assetjament judicials als mestres. Però també és un avís a navegants que porta a la por i a l’autocensura dels nostres docents.

Els espanyolistes ens ho ataquen tot, inclòs no només la llibertat d’expressió, sinó també una volguda desfiguració del nostre model educatiu. Model sobretot de cohesió social a traves de la llengua i el valor democràtic de la discussió crítica de la societat. Només des d’una òptica reaccionària es pot defensar la “violència de càstig” exercida per les forces policials i de la guàrdia civil el dia del referèndum.

No podem deixar-nos trepitjar novament i fer-nos nosaltres mateixos un constant autogol, deixant d’exercir com a MESTRES amb majúscula, exercint una autocensura.

Acabo de veure a la televisió belga de parla francesa RTBF una entrevista del President Puigdemont genial. Una meravella pels que ens dediquem a la comunicació.

Ha estat una entrevista enregistrada, que ha obert com a noticia el “Noticiari de les set” del vespre i que ens indicaven que al final del programa ens l’oferirien tota, com una edició especial. Aquesta introducció inicial ha estat molt completa, no només com anunci, sinó com a noticia de portada, situant l’exclusiva i el context.

Després, al final del noticiari general, la conductora del programa amb un altre periodista convidat, han entrevistat al President durant més de 20 minuts. Fantàstica exposició, fantàstic francès, respostes clares i novetat : sí, el President serà candidat a les eleccions.

La jugada de Brussel·les està sent tot un èxit, per seguir internacionalitzant la República i el nostre País.

L’entrevista sencera ... clica aquí

100 paraules

Després de l’èxit de la roda de premsa a Brussel·les realitzada pel President Carles Puigdemont, la internacionalització per consolidar la República continua, però amb una inestabilitat i incertesa clamorosa. 

Només caldrà afegir-hi l’acció de la justícia espanyola, que sí preventivament envia a la presó algun parlamentari o Conseller tot agafarà un rumb encara més incert.

La República necessita utilitzar com a eina possibilista les eleccions autonòmiques convocades des de Madrid. Necessitem una candidatura unitària, però atenció: una Candidatura Republicana Independentista, només faltaria ara que els unionistes republicans ens posin aigua al vi i seguim encara més en l’embolic. La moguda era i és per la independència real.

Internacionalitzant la República catalana

(Bèlgica: Posant una pedra a la sabata a Europa)

Ningú sap el que passa avui amb el viatge del President Carles Puigdemont i el seu Govern.

Tothom tranquil i llegiu amb calma el poema “Bèlgica” que pertany al llibre de “Llunyania” (1952) de Josep Carner.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Oposició democràtica ÚTIL al 155

Cada independència és diferent. La via catalana també és diferent i cal que els que donem i donen suport a la República passin d’un estat d’ànim patriòtic a un estat d’ànim d’habilitat política. Ja s’ha acabat l’èpica i s’ha d’entrar a fer política, però política guanyadora.

Els híperventilats, els supra-romàntics per una banda i els pasotes i aturats per l’altra, a més dels barruts i oportunistes, més els carteristes de partit: tots en conjunt, que facin dos passos enrere i deixin que s’entri a la política reivindicativa productiva.

La lluita de defensa pacifista de la Republicà avui, de fons a l’estil gandià, s´ha de posar al dia per actuar en l’època de la informació global, tot és diferent i nou.

Estem a la Republicà, però s’ha de combinar i saber usar les eines autonomistes si ens són útils al nostre favor. Sense pudor.

Hi havia una fórmula clàssica al moment de proclamar la nostra República per consolidar-la, que era que els Mossos d’Esquadra, al mateix moment, haguessin segellat i encapsulat el territori per totes les carreteres de Catalunya. I és que no només no va ser així, sinó que el càrrec politic que feia de Director General de la Policia fou el primer ha acatar el 155 i acomiadar-se dels Mossos. Desprès el Gobierno ha fet la resta: descavalcant el Major Trapero, fins arribar al maniqueisme de fer treure, en urgència, les fotografies del President Puigdemont que penjaven a les Comissaries.

Aquesta no era ni és la nostra fórmula de cop d’autoritat, perquè per guanyar no necessitàvem, ni necessitem els Mossos, el nostre moviment de resistència pacífica va per una altra via. Pacifisme i possibilisme. Saber nadar en tantes aigües diferents com li convingui a la consolidació de la República.

És hora de la política intel·ligent canviant lideratges i quadres si cal. Ni fanàtics ni barruts, com per exemple en aquesta ultima definició és la que pertany l’ex-Conseller Santi Vila, un aprenent de Duran i Lleida, però encara més tronat.

Cal utilitzar totes, totes, les vies i eines que consolidin la República. Això no és fer la Puta-i-la-Ramoneta, una Convergiada o una Pujolada, això SÓN EINES DE PACIFISME POLÍTIC I ÚTIL. Els “patriotes puristes” que ara només posin flors a la Moreneta i se’n vagin a casa, perquè tenim molta feina.

Discutir com defensar la República: l’ANC s’equivoca avui

Durant mesos he expressat les meves opinions a nivell privat en aquest blog, avui torno a escriure en obert en el segon dia de la nova República catalana independent.

La nostra República tal com van les coses s’ha de defensar, i la nostra defensa “amb paciència, perseverança i perspectiva” com diu el President de la República Carles Puigdemont, necessita debat i sobretot debat en les files dels que hem defensat la independència en tots els fronts.

Ens cal un tsunami d’arguments i d’idees per apropar a tothom a la defensa de la República, però jo em vull especialitzar en aquesta etapa, a analitzar i criticar als independentistes convençuts.

La crítica és necessària fins i tot en moments repressius. La meva lleialtat a la República catalana  és total, però no des d’una actitud passiva o de hooligan, la vull servir des del debat i la complicitat d’afinar les idees i saber que fer en cada moment.

A hores d’ara, no me’n refiu de ningú, per ser sincer, ni de la meva ombra, però hi ha moltes coses a discutir mentre defensem el País.

Una primera idea:

l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) s’equivoca si segueix sense donat una rèplica a Rajoy amb la simpàtica frase: “No valorem governs estrangers”. Potser que ens deixem de fer l’original i donem línies polítiques clares a uns desconcertats seguidors de la República. És insòlit que viviu el “cap de setmana” en silenci.

A partir d’avui aquest BLOG només s’hi pot accedir per subscripció i el nombre de lectors té una capacitat limitada.

Gràcies a tothom i fins una altra experiència intel·lectual i vital.

Joan-Ramon

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

-“Le Rêve” (1932) de Pablo Picasso.

-“Joc” del poemari “Teoria dels cossos” (1966) de Gabriel Ferreter.

Marc Colomines : “Conversa amb el meu Pare, Joan-Ramon Colomines-Companys durant un viatge amb cotxe el passat 27 de Setembre tornant de Vielha a Lleida”.

---