No em direu que no és una meravella la manera en que un dels nens és anestesiat per entrar a la Sala d’operacions. Un hospital amb ànima. 

... I que en farem dels aranesos quan Catalunya sigui independent? (I)

Tinc ganes que quan siguem independents poder dir obertament que aquesta pel·lícula catalana tant nostrada no val res, o que aquest President nacionalista és un impresentable, o que aquest personatge que presentem tant com a “català universal” és un caragirat que exerceix fora de casa de tot, menys de català, i així moltes coses. Però avui hi ha les “mentides patriòtiques” i la pel·lícula és bona, el President és coherent i el “català universal” és una delícia.

També a Aran hi ha les “mentides patriotes” i mentre la cultura i la nació occitana i el país aranès, estigui nacionalment tant deteriorat, s’ha de respectar i encoratjar moltes coses i a molta gent que en situació de normalitat política no es podrien admetre o ens en desentendríem.

Jo com a català, sóc dels que crec que Catalunya no tracta bé a la Val d’Aran. I això sí que s’ha d’explicar i fer-ho sense pietat a una classe política catalanista o espanyolista, però que va de sobrada i veu els aranesos com una tribu que lliga els gossos amb llangonisses i que fa folklore sempre caminant, més o menys graciós.

Comencem a analitzar-ho precisament ara, a les portes de l’Onze de Setembre. (Continuarà).  

Aquesta carta  publicada ahir al diari local de Lleida, el Segre :

És la d’un professor i científic responsable o la d’un professor i científic reaccionari?

Li haurem de demanar un article perquè es pugui explicar més. Les feministes oficials de la Universitat de Lleida veurem si bramaran o com últimament fan, callaran monàsticament.

Un altre Metge Clínic a Ponent amb aspiracions públiques. (Per cert, la sortida de l’armari intel·lectual i de la gestió de tants Clínics a Lleida, és un fenomen que haurem d’analitzar).

LA CARTA :

Educació sexista
Sr. Director:
Al seu diari del dijous dia 24 d'agost es fa referència a la subvenció d'escoles amb educació diferenciada per sexes com a “sexista" o “segregació sexista".

L'educació diferenciada només intenta adaptar-se a les noves evidències científiques: el cervell masculí no és igual que el femení, i les diferents zones del cervell no maduren al mateix temps. Per exemple, en les noies, les zones del cervell implicades en el llenguatge maduren 6 anys abans que en els nois.

En els nois, en canvi, les zones implicades en la memòria espacial maduren 4 anys abans que en les noies. Tampoc la visió és la mateixa: a la retina femenina predominen les cèl·lules P, sensibles al color i a la textura; la retina masculina té més cèl·lules M, sensibles al moviment. I tot està determinat genèticament: al teixit cerebral masculí abunden proteïnes sintetitzades a partir del cromosoma Y que no tenen les nenes.

En resum, nois i noies no juguen igual, no aprenen igual i no veuen el món de la mateixa manera. En la pràctica, s'ha comprovat que les escoles que adopten una educació diferenciada per sexes tenen més èxit acadèmic. Així, a la Gran Bretanya, de les 100 escoles que han obtingut una millor classificació en les proves per al certificat general d'ensenyament secundari, 75 eren d'ensenyament diferenciat.

Segons la meua opinió, no hi ha un debat seriós sobre la millor educació que hauríem d'oferir als nostres fills i algunes posicions es basen més en la ideologia que en els avanços de la ciència.

DR. AGUSTÍN RUIZ
Professor de Medicina 

Universitat de Lleida

No hi ha temps per vacances o sigui que a la feina.

La raó que em prepari en medicina és que perquè vull ser un metge d’urgències i això fa que sigui un fan de les pràctiques de simulació.

Com sempre ajuntant periodisme i medicina, tinc cinc dies per fer un reportatge sobre material de simulació de l’Arnau de Lleida i d’altres indrets, per publicar al proper LO CAMPUS MÈDIC.

Accepto, com sempre, tot tipus de suggeriments del lector d’aquest Blog.

Unes preguntes d’editor: Per qui fem l’article, per la senyora Antonia del Barri de Cappont per dir-li que som de collonuts? Per l’estudiant de salut per dir-li que també som “estupendus” i s’ajunti a la tribu? Per informar la classe mèdica i la d’infermeria de Lleida o de Catalunya o dels Països Catalans? Per cobrir l’ego institucional i la feina d’uns especialistes?

A Ponent sempre hi ha el clínic pijo que es creu que comunicar és fàcil. Doncs, no nen.

Necessito uns dies de vacances, ni que siguin 48 hores.

Necessito que em ressuscitin !!!

Demà dilluns tinc un examen de cardiologia, nefrologia, vascular i urologia, tota una barreja ben peculiar com a plataforma pedagògica. Una assignatura “òmnibus”, planificada com a eina docent per un psicòpata o un amateur, que encara no sé que és pitjor.

No sé com anirà l’examen, segurament fatal, però jo el treball ja l’he fet i ha representat un avenç per a mi, en la meva petita cultura mèdica.

Entra tantes hores d’estudi, jo em relaxo veien documentals i n’hi ha un anomenat “The Cove” de Louie Psihoyos que m’agradaria parlar-ne aquí, més endavant. La fotografia en forma part de la matança de dofins.

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs 

faran un sopar fred amb el meu cos 
trobaran un regust de tu. I ets tu 
que indecentment t'has estimat per mi 
fins al revolt: saciada de tu, 
ara t'excites, te me'n vas darrera 
d'un altre cos, i em refuses la pau. 
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

"Posseït" de Gabriel Ferrater / Pintures de Jean Antoine Watteau

Avui és Sant Ramon o sigui també és el meu sant.

Ramon el meu avui i Joan el meu pare, en va sortir un joan-ramon ... i fora problemes i un homenatge a tothom. Les estratègies familiars totes porten a Roma.

A partir de la propera setmana començaré a publicar en aquest blog la sèrie de petits escrits sobre tres de les meves neures : el violoncel, les escultures i el coll de les dones.

Nou curs acadèmic : reflexions noves o no tant noves.

Ara que ningú es queixi, que intento renovar intel·lectualment el meu fons d’armari, ja que em llegeixes.

La nota oficial de la Generalitat de Catalunya diu: El Govern s’acollirà al Fons de Liquiditat Autonòmic “sense condicions polítiques” perquè “són diners dels propis catalans”

És una llàstima que el Govern ens prengui per imbècils.

Ni més ni menys, tota la conducta nacionalment aigualida que el President Mas tindrà durant la propera Diada de l’Onze de setembre, és la primera condició política que paga i paguem.

Quina barra dir, que siguem el poble que sortim al carrer i que ells es menjaran els canapès de la jornada oficial.

Dins el nacionalisme català també s’ha de reconstruir l’ètica i el lideratge. Si existeix “l’esquerra caviar” : hipòcrita i frívola; també existeix el “nacionalisme caviar”, però no serè pas jo, qui us servirà el “peix” a taula.

Life imitating art ...

Silvana Mangano with sculptures by Constantin Brancusi at MoMA New York, 1956.

Benvolgut Jordi Jové,

T’escric perquè ets el delegat de l’assignatura de “Malalties cardiològiques i nefrològiques” de tercer curs del Grau de Medicina de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida.

No em vaig presentar a l’examen final de l’assignatura que tu n’ets el delegat o sigui Cardio i Nefro, però en el meu expedient apareix un suspens.

En aquesta assignatura, com sí s’ha fet en totes les altres d’aquest curs, no s’ha esperat als exàmens de recuperació pels no presentats, i en comptes de guardar les puntuacions de l’avaluació continuada (assistència, exercici, pràctiques etc) per integrar-les en un resultat final, s’ha posat a les actes com a finals, una nota parcial d’aquesta avaluació.

Sóc un dels pocs que treballo durant el curs i em reparteixo els exàmens finals  de les assignatures quadrimestrals entre febrer i juny i entre juny i setembre.

Tots els professores i professores, respecten que si no et presentes en un examen: és un “no presentat”, menys la Doctora Fernández.

L’apreciada doctora que quan intervinc a l’aula em diu “... muy bien muchacho ...” (i jo amb cabells blancs !!!), m’acaba de fer una jugada com la que el Dr. Porcel em va fer fa uns anys: que en la llicenciatura no et deixava presentar a un segon examen de pràctiques, sinó aprovaves el primer i llavors la nota final era del primer. Segurament aquell cas era pitjor.

A la Facultat seguim inventant sobre el Pla de Bolonya i no hi ha un criteri clar, tothom fa el que vol i és l’estudiant qui acaba sortint perjudicat. Qui coordina la implementació del nou Grau?.

A més com tu em deies “... encara em tenen agafat pels collons ...” perquè desprès d’anys, encara no he pogut resoldre totes les Adaptacions d’assignatures, de passar del Clínic de Barcelona a la UdL i dins de la UdL de la Llicenciatura al Grau del Pla de Bolonya. Jo he comès moltes equivocacions, moltes, i segurament la primera és haver marxat de la Facultat del Clínic de Barcelona a la que voldria tornar. Però com? Tot és ara un embolic.

I com embolic: És normal que avui 27 d’agost, a 7 dies de l’examen de recuperació, i a 16 dies de començament del nou curs acadèmic, pengin les notes aquests de Cardio i Nefro.

Aquests metges clínics, que van de guai del paraguai, per ser creïbles primer s’haurien d’organitzar ells.

Com a delegat, pots moure alguna tecla?

Una abraçada,

Joan-Ramon

Si jo fos assessor del President Mas li aconsellaria que el proper 11 de Setembre encapçales a primera fila, la manifestació unitària de la tarda, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Que ho fes com a President de la Generalitat, i no només com a Convergent o com a ciutadà.

I li diria : - Es necessita lideratge sobiranista, encara que sigui sense declaracions explicites, però sí: sent-hi, i ho entendrà tothom. La conjuntura t’obliga i la teva actitud ferma nacionalment ha de ser creïble. És la Diada, “la-Di-a-da”.

I a més li recordaria: - Sinó donés aquest pas simbòlic en una Diada Nacional com l’actual, no esperis que ningú de l’independentisme militant o del sobiranisme o del dret a decidir, doni ni un pas pel Pacte Fiscal. I t’agradi o no, també els necessites. Tens 364 dies per fer de Duran, en la Diada fes de President.

- Ja que saps idiomes:  
“Do not screw up again, President !!! ”. 
Encara que a la manifestació et dirien, “ Don't fuck up again, President !!! ”. I hauràs de tragar, perquè aquest és el peatge de voler estar al centre i la moderació. Hi ha la desconfiança dels extrems.

- Sinó baixes al carrer, acabaràs com un President de cartró, com dels Capgrossos.

Una de les satisfaccions de tenir en actiu un blog com aquest, és que reps molts e-mails de lectors. N’hi ha de tota mena : d’amables fins d’insultants. Però jo agraeixo molt, aquesta correspondència que em fa sentir acompanyat.

Aquest blog m’ha portat disputes familiars, laborals, polítiques i acadèmiques. Un merder descomunal.

Jefes laborals que directament em demanaven que tanques aquest blog, comissaris politics que m’amenaçaven, possibles llocs de treball que la condició era el tancament del blog, fins i tot un alcalde de poble -de l’estil  hortera de “Bienvenido Mister Marshall”- que em va portar al jutjat per un article d’una revista, el seu advocat va presentar a la jutgessa el contingut d’aquest blog sencer, imprès a paper, volent demostrar que jo era un indesitjable, cosa provada pel que escrivia.

Aquest blog va començar per casualitat per un incident polític vestit de periodisme d’investigació: el diari madrileny “El Mundo” em va denunciar per compaginar el meu treball a Londres en temes d’assessoria de promoció turística a la Generalitat i seguir estudis de metodologia de doctorat a la London School of Economics and Political Science. La denuncia acompanyava que jo era fonedís, que ningú em trobava i que la meva família tampoc responia. D’això ja fa uns nou anys.

Equivocat o no, sempre donant la cara i això comporta el perill de que té la trenquin.

S’ha acabat l’aventura de donar tota la prioritat a estudiar mentre treballo. El proper dilluns comença novament la meva immersió al mercat de treball i estudiar -matriculat en estudis reglats- ho seguiré fent, però amb un ritme més tranquil i sobretot segur. He quedat totalment colgat per una planificació acadèmica nefasta del Pla de Bolonya en Medicina, totalment incompatible per qualsevol activitat laboral per adults.

Em torna el vestit d’home i la corbata. Torna Barcelona per a mi i contemplar Lleida com un “barri” de Barcelona. Rendabilitzaré a tope la meva “Targeta Daurada” de la RENFE  .... ja, ja ja...

-----------------------------------------------------

El proper LO CAMPUS en marxa

El 3 d’octubre  sortida de LO CAMPUS 19 (Cinquena època)

amb els Suplements :

                                        LO CAMPUS BARRIS i

                                        LO CAMPUS MÈDIC

Recepció de Notes i escrits : redaccio@locampus.cat

Publicitat: 973204907  publicitat@locampus.cat

En els moments de crisi professional i econòmica són els moments per reinventar-se. I ho farem amb força, amb empenta i amb plena independència periodística i editorial.

Doncs, fem-ho !!!

Reimpulsarem tot l’univers LO CAMPUS afegint al que ja fem, l’activació definitiva a la xarxa d’Internet de LO CAMPUS DIARI, com a multi-plataforma de comunicació de premsa universitària de l’espai català de comunicació.

Serà una premsa digital independent oberta a tothom però adreçada especialment a les 21 universitats de parla catalana, és a dir la informació primària que oferirà LO CAMPUS DIARI abraçarà les universitats públiques i privades de les diverses àrees geogràfiques de parla catalana: Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer.

Si sempre busco complicitats, aquest cop encara més.

Aquest cop l’hem de fer grossa !!!

Poques vegades m’he enganxat a un llibre, però si ho he fet, me’l “menjo” d’una tirada, suposo com tothom. Però a mi m’agrada “llegir” i “caminar” els llibres. Recordo haver llegit pels carrers de Barcelona i amb centenars de pujades i baixades per la Rambla de Catalunya, haver devorat un llibre com “L’amant” de Marguerite Duras.                                                                  

La lectura apassionada desgasta molt, però et fa sentir viu, disposat a menjar-t’ho tot. Llegir caminant, si el tipus de llibre ho permet, et dona més sortida a l’excitació i et calma les papallones de la panxa.                             

“ a Tel Aviv el que passarà demà, no és tant important com el que passa avui. Me’n vaig amb la sensació que Tel Aviv no és tant sols una ciutat, sinó un estat d’ànim ...”.

Sí es veritat el que diu la periodista, valdria la pena anar-hi, sobretot sense passar per Jerusalem. Siguin del color que siguin, no suporto els fonamentalistes capadors de la llibertat.

No he arribat a temps a anar a Israel i l’Oriol ha mort d’un càncer d’estómac.

No m’ho puc treure del cap i de l’ànima.

Demà dimecres, moltes coses canviaran a casa, a la feina i a la meva universitat.

Uns pins massa sensibles es revinclen

deixant sentir com se saben patètics

mentre compleixen aquest deure líric

d'expressió del vent, que arriba net.

Les arrels cruixen sordes, i les branques

exulten de dolor, per proclamar

que és greu que bufi l'esperit. El vent,

quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

 “A través dels temperaments”

Da nuces pueris

Gabriel Ferrater

El “gat de Schröndinger”

Una afirmació que ve de la mecànica quàntica, però que nosaltres podem aplicar en conducte i comportament humà :

“ ... les coses no hi són, sinó té les mires ...”.