La fantasia de les pel·lícules romàntiques em perden. M’entendreix sentir cantar junts  a Hugh Grant i la Drew Barrymore tonades com “...  All I wanna do is find a way back into love ...” ( “... Tot el que vull fer és tornar-me enamorar...”). Encara que no sé si canta la Barrymore o la cantant Haley Bennett. Però tant se val. Serveix per somiar ...

I a mi m’agrada somiar sobre les paraules. M’agrada sentir a la gent. La veu també m’enamora. Avui veia una pel·lícula d’amor : “At First Sight” i la protagonista acompanyat de l’altre protagonista que és cec, estant escoltant l’aigua de pluja que bat sobre una teulada d’una fabrica buida. Els dos parlen i emocionalment es van trobant, i ella, que és arquitecte, diu la paraula: Einfülen, i l’explica. Aquest és un terme d’arquitectura d’origen alemany, que vol dir “Compartir un sentiment”. Brutal, paraula i concepte brutal, en plena pel·lícula ensucrada.

A mi m’agrada jugar amb les paraules, atacar amb les paraules, deixar KO. a un poca-vergonya amb les paraules, honorar amb les paraules.... però aquest interès no és com un filòleg, sinó com un copywriter o sigui un “escriptor de continguts”. La comunicació de la idea, és el meu interès.

I com potser que els arquitectes diguin Einfülen? Doncs, he après una nova paraula per transmetre “la bona nova” pel meu País i el seu dret a la llibertat. Perquè no només vol dir tenir la necessitat de compartir intensament una idea o un sentiment a un altre receptor, és també que aquest ho percebi de la mateixa manera, tant el missatge “en sí”, com la necessitat de transmetre’l. 

Aquest vídeo denominat “You won't find it here” que vol dir, més o menys, “No et trobaràs aquí” és una compilació de 39 escultures de paper Japonès de l’escultora Cybèle Young. El vídeo mostra les escultures individualment animades, abans "d’emmarcar-se"  en una sola peça, que mostro més avall.

L’animació s’ha de veure en silenci.

He vist el reportatge de TV3 sobre el “Valle de los Caídos” i he sentit el dolors dels familiars que volen recuperar les restes de la seva gent. El franquisme va afusellar als seus i anys desprès aquells cossos, els propis franquistes, se’ls varen endú a enterrar-los al Valle. Avui encara no han pogut recuperar les despulles dels familiars. Una autèntica vergonya.

Ni que sigui tema meu, no he pogut deixar de pensar en la meva mare. En plena democràcia olímpica l’Ajuntament de Barcelona va profanar la seva tomba, com també unes 400 altres tombes. Els  cadàvers i les restes de la mare varen ser llençats en una tomba comuna. La raó: un canvi de normativa dels cementiris barcelonins. Cap família va ser avisada. Va ser una resolució administrativa, producte d’una decisió política i de l’amoralitat d’uns regidors. Desprès el meu pare va fer el que va poder per recuperar els restes de la mare i dels altres morts o per honorar tots els morts, encara que estiguessin amuntegats. Va ser inútil. Jo, com la meva família, no tenim tomba de la mare.

Avui LO CAMPUS DIARI està dedicat quasi monogràficament al DIA INTERNACIONAL de la DONA. (locampusdiari.com )

Per nosaltres és la nostra primera vegada d’una edició temàtica i que ja que és en divendres li donarem més vida o sigui quasi tot el cap de setmana.

És curiosa la dificultat que tenen alguns de llegir un diari digital. Si entren amb la filosofia com ho fan en un de paper es perdran sempre.

LO CAMPUS DIARI cada dia canvia la seva interfície o sigui la primera pantalla o pàgina inicial, que anomenem simbòlicament “Portada”, amb notícies noves a “Actualitat”, als “molinets rotatoris”, als apartats de “Universitat”, “Docència” i “Recerca”. A més, hi ha la “ Tria de l’editor” i la “Tria del lector” que varia també diàriament.

La resta de material històric s’emmagatzema en els seus apartats, que el Menú té classificats. Però si un vol saber d’un tema de manera  ràpida :  va a la finestreta de “CERCA a LO CAMPUS DIARI”, hi posa la paraula clau i li sortirà la tria amb el material històric i el nou, del dia.

Sempre mana la notícia actual o el servei també d’actualitat, com explicar una convocatòria del que sigui. Però ara, com una discriminació positiva s’intenta afavorir cada dia, a cada una de les 21 universitats de parla catalana. És tot un imaginari totalment nou a construir en premsa universitària, perquè sempre les coses van de manera radial i estatal. 

Durant cinc anys acadèmics he estat estudiant el comportament de la comunitat universitària de la Universitat de Lleida respecte les publicacions universitàries i evidentment també de la nostra: LO CAMPUS.

Les hem vistes de tots colors. I curiosament hi ha un fil conductor entre estudiants i professors que és que una publicació regalada no se li dona valor. És curiós que això també passi entre el professorat, doncs sí, passa.

Al començament de tot de LO CAMPUS, organitzàvem com uns “grups d’intervenció” per repartir a mà als estudiants i professors la revista. Dins dels centres, a les aules o a les sortides dels locals oferíem la publicació. La meva edat imposava i tothom l’agafava, encara que recordo un professor-metge que tot il·lusionat li vaig oferir el primer número de LO CAMPUS MÈDIC, -que per primera vegada deixava de ser suplement i començava vida pròpia-, i el metge no el va voler ni agafar. I era el tutor oficial del Centre!!!.

No cal ni dir que quan jo em girava desprès de donar algun exemplar a un estudiant, aquest de vegades directament el llençava a la paperera. A molts llocs de repartiment hi havia exemplar a terra i de vegades les pagines en aranès eren  les úniques a terra rebregades. (Aquest fenomen anti-aranès ja ho comentaré un altre dia). Haig de confessar que jo sofria aquelles bretolades, sobretot per l’esforç i cost econòmic de cada exemplar. M’havien arribat a caure les llàgrimes.

Han passat cinc anys, amb un problema gravíssim de publicitat, la publicitat institucional ni somiar-la: a Ponent has de tenir el carnet del PSC i la Generalitat de Catalunya encara no ens ha pagat coses del 2011; doncs ara que ja tenim LO CAMPUS DIARI -el diari digital en obert-, potser que el LO CAMPUS de paper el fem pagar.

Quan?: 50 cèntims ? Un euro? Dos euros?

Preu polític o preu de cost?

Cobrament rigorós o cobrament discrecional?

Cobrament vigilat o cobrament deixant una caixeta perquè qui agafi un exemplar deixi els diners?

Venda oberta o amb subscriptors? Només subscriptors?

11.000 (onze mil) exemplars o només 1.000 (mil) exemplars ben col·locats?

Si  la potenciació i la mobilització del “dret a decidir” el deixem només als polítics professionals, això no funcionarà.  És insuportable tanta quietud i deixar passar el temps. Aparentment és un signe de maduresa, però pot acabar sent una situació de deixar podrir la situació.

Es necessita una acció excepcional per una situació excepcional i de moment no se sap a nivell oficial transmetre el “dret a decidir” amb la tremenda situació econòmica. La situació és gravíssima com tothom sap, però no hi ha un esperit de mobilització general. Tot és un “...hi, hi ha, ha...” i molt de silenci, com un gran “Polònia” per entretenir el temps.

Si estem en plena confrontació amb Madrid amb una degradació democràtica i tenim  una Generalitat arruïnada i que li fan xantatge, no es pot continuar sense que tot ciutadà de Catalunya no se senti mobilitzat i implicat en el problema. Falta una potent campanya de comunicació.

El lideratge català segueix sent tou i jo crec estratègicament desorientat.   

He estat un defensor radical de la Val d’Aran, he estat un defensor radical de Lleida, però jo no puc capgirar les dinàmiques i les pràctiques de submissió que tant brutalment tenen els sectors que lideren aquests dos col·lectius. La gent del País d’Aran -que son nació occitana o la gent de Lleida –que son regió catalana, no necessiten cap estratègia de submissió a la gran Barcelona, és que s’hi posen ells bé, perquè els hi donin pel sac. Hòstia! es que els hi acaba agradant. Molt gallets al territori, però quan arriben a Barcelona es tornen idiotes. Perden la visibilitat i la identitat.

El nou LO CAMPUS 20 (paper i digital)

locampus.cat

He sabut que ha mort el doctor Lluís Daufí. Ell mai ho sabrà, però ha estat un bon referent per a mi. En ple franquisme,  jo militant polític  i en part clandestí i alliberat, vaig seguir les seves classes de Patologia General a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època tota la Facultat estava situada a l’Hospital de Sant Pau. Però a més, durant quasi dos anys el vaig acompanyar cada setmana, a les consultes externes on ell visitava malalts, llavors jo feia Propedèutica Clínica. Encara recordo les llargues caminades amb ell, per sota tot el complex hospitalari, que tenia tots uns passadissos subterranis que lligaven els diversos Pavellons. Li recordo unes ulleres de pasta amb vidres de cul d’ampolla, d’un ample quasi desmesurat que sobredimensionaven el seu rostre; recordo els silencis, els seus llargs silencis més cridaners, que si s’hagués posat a cridar. I sobretot recordo el seu rigor i la capacitat de convertir les explicacions difícils en explicacions clares i molt entenedores. El seu rigor el va portar a contractar un “enginyer de sistemes” per definit els recorreguts de preses de decisions, de la planificació curricular i dels mecanismes d’aprenentatge de la medicina. Tot allò a mi em fascinava. Quan vaig deixar la Facultat per la política, “l’efecte Daufí” m’ha marcat per sempre: el difícil fer-ho fàcil, entenedor per a tothom, amb molt de rigor, utilitzant totes les disciplines, tant se val quines fossin, per estructurar explicacions integrals. Sempre l’he trobat a faltar i ara, encara més. 

He fet de cap de gabinet i/o de cap de comunicació de dos Consellers autonòmics, d’un Ministre i d’un Síndic de govern i sempre vaig intentar que el meu superior conegués totes les persones de la societat civil que representaven algun sector o creaven iniciatives amb repercussió pública, cultural o de qualsevol mena. I a més afavorint que fossin de tots colors i de idees diverses. La filosofia era senzilla: una autoritat ha de conèixer el país i la seva gent, i ha de ser ell qui faci el gest d’apropament. Vaig muntar dotzenes de dinars i sopars pels “jefes”, només per conèixer gent i intercanviar idees.

Els que actuaven com esponges, eren modestos i disposats a escoltar i aprendre, varen rendibilitzar aquells contactes d’una manera exponencial i les seves polítiques van tendir ponts amb molta gent, afavorint la pluralitat i el bon govern. No cal ni dir, que a la vegada els convidats, el coneixien a “ell” i això va ser summament productiu.

No puc entendre a Lleida que ni déu mogui un dit per apropar-se a l’altre. El governant sigui polític, acadèmic, cultural, religiós o professional del que sigui, es creu el rei de mambo i pensa: “... que s’apropin ells. Que truquin a la porta ells”. I així segueix el rei despullat ...

Ja estem al final de l’edició del nou LO CAMPUS que surt dilluns. Les eleccions a les Direccions i Deganats de les Escoles i Facultats de la Universitat de Lleida, una temàtica inicialment fàcil, ens està portant de corcoll perquè els números no quadren en algun centre.

La Secretaria General de la UdL ens diu per escrit que és cosa dels centres i els centres no col·laboren. Com pot ser que a cap Web, sigui la oficial de la UdL o la de cada centre, no hi hagin les dades COMPLERTES de les eleccions? Estem parlant de les eleccions a Directors i Degans. Suposo que tenen prou entitat.

Desprès es queixen: No és que no es debati res. No és que no s’expliqui realment perquè surt un candidat o un altre, es fa un equip directiu o un altre etc. etc.; és que no donen públicament els resultats amb tot: abstencions i cos electoral de cada cas. Es que a les Webs de les Facultats i Escoles no hi ha ni penjada las Junta de Centre amb la seva composició, que són els que votaven.

No hi ha voluntat de transparència i això que estem en un context universitari. Nosaltres no ens podem enfrontar sempre a tot....

Com era d'esperar a Medicina de la Universitat de Lleida ha guanyat la candidatura continuista i serà Degana la doctora Rosa Soler. Queda clar que l’altre candidat no ha sabut o pogut, capitalitzar el mal rotllo existent a la Facultat.

Jo dels guanyadors però, em miraria els números. La meitat de la Junta no els van votar, per una raó o altre. Caldrà analitzar i comprovar si l’abstenció ha estat intencionada, com ho ha estat altres vegades a la UdL.

Si l’objectiu era carregar-se al Dr. Prat han guanyat de carrer, si l’objectiu era donar tranquil·litat i futur a la Facultat, no queda tant clar que s’ha aconseguit.

15 vots eren els 15 estudiants que votaven en bloc a la Dra. Soler. 10 vots eren l’equip del degà sortint, incloent la candidata i que ara serà el seu equip. Sumen 24. Han tret 28 vots. Han aconseguit 4 professors més.

Tot aquest panorama és per tirar coets?

Era hora, almenys amb aquest nou càrrec hem començat bé !!!

A Xavier Moncayo nou Director de Comunicació i Relacions Institucionals de la Universitat de Lleida

Benvolgut Xavier Moncayo,

En cinc anys de fer periodisme universitari sobretot dedicat a les coses de la Universitat de Lleida ningú ens havia felicitat de res, més aviat a l’inrevés.

Agraeixo el vostre e-mail i teniu a la vostra disposició totes les nostres publicacions, tant la revista bimensual LO CAMPUS en paper i digital, com el novell diari digital LO CAMPUS DIARI.

Nosaltres fem periodisme i no comunicació institucional, però segur com dieu podem potenciar “sinergies” per explicar millor que fem a la Universitat de Lleida.

Salutacions,

Joan-Ramon

Sempre que hi ha temàtiques controvertides en els meus textos d’aquest blog rebo tota mena d’e-mails. Alguns són duríssims i s’han d’acceptar com un intercanvi d’opinions, sobretot si són signats. Res a dir.

En el meu posicionament personal sobre la candidata a Degana de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, sincerament crec que he estat summament diplomàtic, perquè el seu programa electoral no és digna d’una acadèmica i d’una científica de prestigi com és la candidata.

Recordem que aquestes eleccions a Medicina són amb més d’un candidat i seràs les úniques eleccions autènticament competitives de la UdL. I no és cap broma, perquè es defensen dos models de gestió i de valors universitaris totalment contraposats.

Tota la UdL està mirant a Medicina.

Mirem els punts adreçats als estudiants en les seves línees d’actuació que proposa la candidata. Són tres:

-revisió dels plans d’estudi de Medicina, Nutrició i C. Biomèdiques, 
-millorar les pràctiques de Nutrició Humana i Dietètica
-lluitar perquè els alumnes de la nostra facultat rebin la millor formació possible 

Ara no em vingueu a dir que jo m’ho invento i que això no és una volada de coloms enorme i que no concreta res. Només li falta posar “... i vetllarem per la pau al món”.

Si aquesta manera de dir les coses ho fes en algun dels seus estudis científics, no publicaria mai i el IRBLleida li cridarien l’atenció. I com potser que en gestió s’hi atreveixi?

Jo ho tinc claríssim, amb un moment de crisi profunda de la universitat, cap invent, les pràctiques de management que les faci a casa, no es just tornar a tenir algú que va aprenent a conduir mentre ja condueix. Amb la crua experiència de l’últim Cap d’estudis, n’hauríem de tenir més que suficient.

Dir tot això, que no és fàcil, és defensar aferrissadament i amb lleialtat, tant la Facultat com la UdL. No em vingueu ara a fer trampa al domino.

Escric aquest text minuts desprès d’haver vist i escoltat en directa tota la roda de premsa del portantveu del Vaticà Federico Lombardi donant explicacions sobre la renúncia del Papa Benet XVI. Qualsevol professional de la comunicació hauria d’haver escoltat aquesta roda de premsa : d’una filigrana enorme i d’una ponderació envejable.

Si visquessin els meus pares avui seria un dia molt especial, com molt especial ho està sent a nivell universal i a nivell mediàtica. També serà de llibre d’estudi, veure com els titulars de la premsa mundial, en les seves versions digitals, anaven afinant les capçaleres i d’uns immensos titulars que deien “Benet XVI dimiteix”, s’ha passat a “Benet XVI renúncia”.

Diguin el que vulguin, aquesta renúncia és una revolució pel Vaticà i ho acabarà sent per tots nosaltres. Amb la renúncia hi ha tot un missatge més profund i que l’acaba fent singular al sacerdot Ratzinger.

Jo que hagués estat un excel·lent capellà, molt interessat per la teologia i per la justícia social, no em deixa indiferent res del que està passant. 

La premsa universitària i jo en particular, ho tindrem malament a la Facultat de Medicina de la UdL si guanya a Degana la Doctora Rosa Soler. Perquè a més: guanyarà i ho farà de carrer.

La candidata Soler, que és el “Degà sortint” però en versió dona, no ha volgut participar de ple en una contesa electoral de una universitat moderna i democràtica. Ha refusat participar en qualsevol debat públic adreçat als estudiants i professors de la Facultat i sobretot ha refusat participar en un debat amb l’altre contrincant, el Dr. Prat.

Desprès parlen de desafecció dels estudiants i professors en els temes de gestió universitària !!!. I la Dra. Soler no sap que una Degana és un càrrec públic i per definició ha d’incloure donar informació i transparència. I jo diria: propiciar la participació, i debatre en un context universitària és la pedra angular d’una gestió sana.

Tornen els mateixos que ja estaven al deganat, quasi 6 anys, i sense discussió, sense passar comptes, ni fer balanç de res, se n’anirà el Degà sortint i amb tot igual, canviaran el vèrtex del dalt per una senyora.

I dic senyora i dona, perquè els masclistes de torn, entre acudit i acudit a l’estil del follonero d’una Tuna de Facultat, ens diuen que ara convé a la direcció de la Facultat: una DONA . Com si la Margaret Thatcher no fos una dona, o dones han estat Rectores i Deganes de facultats catalanes d’un reaccionarisme i ineficàcia total. Ser dona i maca, no és garantia de res. De moment només sabem de la Dra. Soler que és una bona científica, però el que també sabem és que no en té ni idea de com tractar la premsa i sobretot la premsa universitària, ni d’estimular la participació. (Això sí, no tardarà ni dos segons, quan sigui Degana, de sortir al diari o la tele del “Segre” a explicar-se, sense haver-ho fet en directa a la comunitat universitària. Al més pur estil “Rector Roberto Fernández”).

El Doctor Prat molt més preparat en gestió i educació mèdica, perdrà les eleccions, perquè està fora dels lobbies i el corporativisme de la Facultat. Perdrà perquè ha enfocat malament la campanya electoral. Perdrà perquè no té un equip ben lligat. Perdrà perquè cap alumne el votarà a la Junta. Un outsider quan és una qüestió de parcel·les de poder, està condemnat a perdré sempre.

Continuaran els mateixos governant la Facultat i jo no podré fer el Doctorat en Educació Mèdica, com passa ara, per raons burocràtiques i discrecionals, que ningú arregla. S’obre un període trist.

--------------------------------------

[Eleccions a Degana o Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida el proper dijous 14 de febrer. Vota la Junta de Facultat].

locampusdiari.com

Carta a Josep Tort, Comissari de “L’Any d’Occitània 2013” a Lleida:

Un "Any" menys 37 dies

Benvolgut Josep Tort,

Estem a 7 de febrer i l’Any d’Occitània de Lleida no apareix en lloc.

A nosaltres ens preocupa aquesta situació i en les reunions de l’Associació Vivència Aranesa ens pregunten que passa en aquest “Any” i certament la delegació de Lleida no en sabem res.

A la Paeria i l’Alcalde Ros quan ha promogut una commemoració el primer que ha fet és nomenar un Comissari i convocar a la societat civil a traves d’entitats per fer una commemoració plural i el màxim d’unitària possible. I també ha obert  la possibilitat de disposar d’ajudes econòmiques per fer costat a que es facin tota mena d’activitats des de la societat civil.

Aquest Any d’Occitània és atípic. Tot sembla oficial quan es faci alguna cosa. Res de nou. Els que ens dediquem a l’occitanisme anys i panys a Lleida, no ens dieu ni paraula. (Tot i que estem apretant des de l’any passat).

Sincerament, no sé el que està passant, però el que ja sabem es que és un “Any menys gener”. Per que s’ha anomenat “Any” sinó serà anual?

Ni els occitanistes de Lleida, ni un any de projecció com aquest es mereix, aquesta ineficàcia.

Nosaltres hem fet editorials a les nostres publicacions, escrits i xerrades, celebrant aquest “Any d’Occitània”, felicitant a la Paeria i de moment, res de res.

És una llàstima, caldria trobar un punt d’encontre i començar ja a projectar l’Any d’Occitània al carrer. Hi ha una línia de comunicació i màrqueting per aquest “Any”?.

Un “Any” és una gran projecció d’imatge i la gent del Turó de la Seu Vella, de moment, no en surt gaire ben parada. I també és una llàstima perquè ens estimem la Seu Vella.

Salutacions,

Joan-Ramon Colomines-Companys

President de l’Associació Vivència Aranesa