Avui el meu fill Marc fa 31 anys. Un bon moment per escoltar  una suite de la banda sonora de “Gladiator” del compositor Hans Zimmer. Tota una metàfora compartida de romanticisme, delicadesa, fortalesa i de recerca de la llibertat.

Els de Iniciativa per Catalunya han perdut els papers: Com poden demanar que el contingut de la pregunta del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, sigui de tal manera que els independentistes i els federalistes hi puguin votar SI. O sigui que els que volem marxar i els que es volen quedar, puguin votar en la mateixa direcció. Genial! Tot això, no és seriós.

Que la seva formació política en la qüestió nacional catalana siguin uns bipolars, no han de portar al País al mateix grau de contradicció malaltissa, que la seva organització arrossega.

Segueix la cerimònia de la confusió. Aquests d’Iniciativa són la “versió verda” de Duran i Lleida. Quina vergonya.

Fa dies que estic pensant com respondre a un article d’opinió de l’Alcalde de Les de la Val d’Aran, Emilio Medan que va publicar al diari El Punt Avui (14/10/2013).

Jo que sóc català i amb sento aranès d’adopció, penso que doctrinalment i amb rigor democràtic l’article té raó al 100%, però que estratègicament i tàcticament no està tant clar que sigui la via.

Com a català penso que necessitem al aranesos per aconseguir l’Estat català. Cap vot s’ha de perdre. Els necessitem. Però tampoc s’han de perdre els drets nacionals d’Aran, ni tant sols les formes.

Seguiré pensant amb l’article i el reprodueixo a continuació perquè, s’estigui d’acord o no, s’ha de llegir. Un curt article però que quedarà en la memòria.

Aran i el referèndum català

Si el Poble català desitja exercir, en referèndum, el seu legítim dret democràtic d'autodeterminació, el Poble aranès ha de quedar al marge d'aquella consulta. Els aranesos no han d'ésser convocats a participar en aquell esdeveniment.

Aran no és Catalunya. Forma part de la Catalunya administrativa, però el Poble aranès és un poble diferent del català.

La història determina que Aran constitueix una nació diferent de la catalana. I això en definir nació amb els mateixos arguments, valors i principis que determinen que Catalunya és una nació.

Participar, els aranesos, en aquest referèndum o consulta per decidir el futur politicoadministratiu de Catalunya seria immiscir-se en una decisió que, legítimament i democràticament, només competeix al Poble català.

Una vegada el Poble català hagi decidit quin ha de ser el futur de Catalunya, correspondrà al Poble aranès decidir, també democràticament, per quin camí s'ha d'encaminar el futur d'Aran. Arribat aquell moment, el Poble aranès ha de fer ús del seu dret d'autodeterminació –avui mal dit dret a decidir– i, davant la cruïlla plantejada, decidir en referèndum si desitja continuar al costat de Catalunya o no.

Si el Poble català decideix en el seu referèndum que Catalunya ha de ser un estat i aconsegueix constituir-se com a tal, el Poble aranès haurà de decidir, al meu entendre, entre si desitja formar part d'aquest nou estat català, com un territori autònom d'aquest, o bé continuar formant part de l'Estat espanyol amb una autonomia similar a la de les ciutats de Ceuta i Melilla.

En aquest referèndum d'autodeterminació del Poble aranès serà, sens dubte, decisiva l'actitud dels dos estats –el català i l'espanyol– per triar el camí pel qual desitgen, els aranesos, que transiti Aran en el futur.

És l'hora que els responsables polítics aranesos exerceixin com a tals i no adoptin la tàctica de l'estruç per no molestar els seus coreligionaris catalans o espanyols. Aquest és un d'aquells espaiats moments històrics en què no és admissible que els polítics es prestin a mirar cap a una altra banda, fent abandó de les seves responsabilitats envers el Poble que representen.

En estar en joc la mateixa pervivència del Poble aranès és imprescindible que els partits polítics aranesos, en general, i els presents al Conselh Generau d'Aran, en particular, abordin amb honestedat i valentia aquesta transcendental qüestió i promoguin el debat ciutadà tot aclarint nítidament quins postulats defensen i no s'entossudeixin a intentar enganyar o distreure amb silencis, subterfugis o cants de sirena el Poble aranès que representen.

Emilio Medan Ané

Quan estàs trist i a més t’arriba la notícia d’una mort d’algú que admires, tot es multiplica. Ha mort l’escultor anglès Anthony Caro. 
Tota una fantasia d’escultura abstracte amb metall.

En una època primerenca fou ajudant de Henry Moore, un altre gran de l’escultura anglosaxona i mundial, a més Caro va trencar motllos seguint tradicions que Brancusi ja havia obert anteriorment. Tot un univers de formes, colors, textures i pàtines, des de brillants i de colors forts fins degradats de pàtines rovellades. Formes escultòriques subjectes a parets, contorns de taules i mil i una solució de peces sense peanyes o pedestals. Petites o Monumentals.

Les seves peces més actuals les vaig poder gaudir per última vegada a la seva gran exposició de la “Tate Britain” de Londres, l’any 2005. I el seu treball, Londres, l’Anglaterra cultural i la meva acompanyant, foren i són la meva mística profunda que perdura fins avui.

Tres hores d’intensa selecció de personal i ja tenim una nova comercial per a les publicacions de LO CAMPUS. La novetat és que és una estudiant de periodisme i això és tot un nou plantejament comercial per vendre publicitat per a la nostra premsa universitària.

Serà una joveníssima comercial amb un cert gruix intel·lectual i batalladora. És tota una esperança.

I el que també té bona presencia és que la Universitat Autònoma de Barcelona digitalitzarà i difondrà tota la col·lecció complerta del nostre antic diari en llengua aranesa: “Eth Diari”.

Em fa il·lusió que precisament sigui l’Autònoma qui tingui la iniciativa i ho faci, perquè fou la meva primera universitat dels anys 70.

Encara que és difícil i molt sacrificat m’agradaria tornar a fer premsa diària a Aran, de moment reformarem  “ER ESTUDIANT” amb una nova redacció a Vielha. Només em falta trobar socis de totes les tribus perquè sinó és independent i transversal no m’interessa i no compliria la seva tasca de servei plural a la comunitat educativa aranesa. M’agradaria retrobar aquella petita burgesia i aquelles classes populars que donen suport a la cultura de la Val d’Aran.  

Seguim amb els canvis a la interfície de LO CAMPUS DIARI. I es una feinada planificar diferents versions perquè és vegi tant als ordinadors, com als mòbils com a les tauletes. Ja res es pensa només per l’ordinador. Però encara més, ens hem d’assegurar que es veu correctament a tot tipus de navegador com l’Explorer, el Chrome o el Firefox, el Safari o l’Opera. I també en es vegi bé en diferents versions d’aquests navegadors.

Curiosament en alguns Campus i les seves sales d’ordinadors, de les 21 Universitats de parla catalana hi ha problemes de compatibilitat, o perquè són uns parcs informàtics amb software lliure no ven ajustat o perquè hi ha tants impediments i restriccions de visualització que desfigura una interfície feta amb l’última tecnologia.

Tota una paradoxa: uns estudiants amb unes tauletes i mòbils supermoderns i uns ordinadors en biblioteques i sales informàtiques de baixa prestacions i no posats al dia, faltant tota mena d’aplicacions totalment necessàries avui.

Quasi de cop i seguides he vist tres pel·lícules argentines i val a dir que m’he divertit una mica. Són comèdies però sobretot m’ha agradat el seu romanticisme. Apassionar-se sobretot de les protagonistes és un joc divertit. L’Araceli Gonzalez en “Un dia en el paraiso” del director Juan Bautista Stagnaro, està imponent. Tot i el cartell cutre i de mal gust de la pel·lícula, la senyora et fa somniar. Les altres pel·lícules eren del director Daniel Burman, “El nido vacio” i “Todas las azafatas van al cielo” , també una espècie de comèdies romàntiques de més qualitat, on la Cecilia Roth i la Ingrid Rubio destaquen, encara que a mi em creen com un lligam efectiu i estètic de “germana” i “filla”, respectivament, o sigui més aviat un erotisme light. El que si té un espectacular erotisme majestuós i grandiós és el paisatge de Ushuaia a la Tierra del Fuego, on passa la pel·lícula de les hostesses. Que misteriós i profund és un paisatge de neu i glaçat, com aquesta part d’Argentina: t’entra al més íntim.

Comencem una nova setmana, jo amb un espècie de síndrome cervico-braquial, que m’adorm un braç i per més inri al llit i a la nit, en repòs, és quan fa més mal. I precisament ara que començo la gira per les 21 universitats de parla catalana.

LO CAMPUS DIARI no només és un diari digital és un projecte de més abast, com “TUS, The University Student” és més que unes revista joint venture entre estudiants de la UdL i de universitats britàniques, i perquè funcioni cal veure la gent cara a cara. Viatjar com un estudiant amb motxilla i presentar-me com un executiu, és una comèdia i un travestisme del tot necessari.

És una llàstima que a la UdL no trobem professors capaços d’entusiasmar-los en comunicació de divulgació mèdica i prevenció sanitària o periodisme universitari en general. Volen promocionar  la Lleida creativa i científica, sense moure’s de casa i sense fer costat als projectes emergents. Encara no hem estat hàbils i no hem trobat en que ens equivoquem nosaltres. Perquè hem de començar amb aquesta premissa: que som nosaltres que ho fem malament. Seguim buscant l’entrellat.

Kandinsky !!!

Una xerrada per a motivar. 
Són 5 minuts i 21 segons per escoltar. 
Dedicat al meu entorn. 
CLICA: play

Unió Democràtica de Catalunya ja és un problema greu per la campanya del “Sí a la independència de Catalunya”.

Encara que Unió avui, fonamentalment és un lobby per remenar les cireres, sempre he defensat que calia tenir-los a prop i donant-los-hi protagonisme, però ara no es pot suportar el seu cinisme i la seva campanya de la confusió.

Duran i Lleida, un polític analògic per contraposar-lo a un polític digital o sigui modern, ja no pot complir la missió de ser el negociador del Govern de la Generalitat a Madrid. Només negocia en nom seu, forma part de la seva supervivència política.

Si els Consellers de la Generalitat d’Unió fossin conseqüents, haurien de deixar el Govern perquè aquest Govern Mas té el projecte del Sí a la plena sobirania.

Però no hi ha por que ho facin, son l’exemple més obert del sector cínic del nacionalisme català. Un vergonya pel poble de Catalunya i això fa mal. Una autèntica pena.

Aquesta és la imatge que transmetem a tots els voluntaris i professionals que fem premsa universitària a Lleida. D’això se’n diu: actitud emprenedora.

El nou LO CAMPUS 21

SUMARI: Clicar aquí

No us podeu perdre les cançons de la Norah Jones. Escolteu “Don’t Know Why” cantada en directe, del treball “Come Away with Me”.

Avui diumenge a la tarda comencem a la redacció de LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI el nou curs acadèmic. Per demà ha d’estar fet el diari i també surt un nou número de la revista amb una edició molt llarga de paper com també una versió digital.

L’associacionisme és la base d’aquesta premsa universitària, ara l’objectiu és acabar amb format de cooperativa universitària. A més, per seguir totalment independents haurem de promoure el micromecenatge.

Serà un camí duríssim amb un staff universitari a la contra com sempre, però exercir la llibertat d’informació i opinió mai ha estat fàcil i tots nosaltres ho hem de saber. La democràcia a la Universitat de Lleida (UdL) és tant fina i tant d’esquena al País, que haurem de remar en un mar d’interessos que cansa molt.

--------------------------

Il·lustració: © 2013 Vitogoni

Veig moltes pel·lícules a traves de l’ordinador i això em permet parar-les i tornar-hi en un altre moment. Així s’acaben alguns dies quan en ve la son i en començo d’altres. Segurament la pel·lícula “Novecento” del Bernardo Bertolucci, en la versió que he vist aquest estiu de cinc hores, és la més llarga que he vist i la vaig fer durar tres dies.

Avui he acabat “Before Sunset” del director Richard Linklater. (En català a TV3 l’any 2008 en varen dir “Abans de la posta”, encara que m’hagués agradat més “Abans del capvespre”).

És una pel·lícula quasi teatral on tota l’estona és la conversa de dos personatges amb el fons de Paris. Una pel·lícula independent, una pel·lícula d’opinió sobre les relacions i una pel·lícula d’amor on l’actriu Julie Delpy n’és l’estrella total. (No explico més, perquè odio que m’expliquin el guió abans, ni que sigui un esbós. Tot i que aquesta pel·lícula ve d’una altra “Before Sunrise” i continua en una altra “Before Midnight” ).

La bellesa de la Julie és tan interessant, que atrapa. Potser enganya i la seva bellesa amaga una impresentable, però el seu historial descobreix una actriu, una directora, una escriptora i una cantant de qualitat. (Curiós sentir-la cantar la seva cançó “Je T’aime Tant”, mentre apareixen els rètols de crèdit finals de la pel·lícula).

L’endemà del magnífic 11 de setembre d’enguany, recordant petits moment emotius, guanya per a mi personalment sentir cantar a Alidé Sans la cançó i himne “Aqueres Muntanhes”, a l’acte institucional de la Diada.

La “Via Catalana” ha tingut un valor simbòlic indiscutible i un èxit polític de primer ordre, que portarà unes conseqüències polítiques que properament ja anirem veien. Fou tota una mobilització de maduresa patriòtica i d’una projecció internacional molt efectiva.

Però a mi les petites coses són les que m’emocionen i la cantant aranesa Alidé em va robar el cor. Quan trobi la gravació la penjaré perquè gaudiu del moment : fou impressionant.

Bona Diada !!!