Visc amb una fan de Harry Potter, la meva “Hormiga Atómica” com ella mateixa s’ha autodefinit algun cop per escrit, en el seu blog. Als catorze anys, la “HA” ha flipat per aconseguir puntualment l’exemplar de l’últim lliurement de la nissaga, en una de les llibreries de Vielha.

Mireu per on: mal servits de tota mena de llibres aquí als Pirineus occitans, però l’edició de l’últim “Potter”, en espanyol i en català, ha estat puntualment a la cita a Aran.

La col·lecció de Harry Potter està traduïda a unes 60 llengües, però no hi ha cap traducció a l’occità, ni en les seves variants dialectals, tampoc evidentment en aranès. I no deixa d’ésser un símptoma de la malaltia profunda que té l’occità. Una malaltia triple: un problema d’unitat de la llengua, un problema de gestió dels recursos culturals i falta d’una visió moderna de com recuperar i potenciar una llengua “trossejada” d’una nació sense estat.

Un nen o nena aranès o un jove o una jove aranesa o un adult o adulta aranesa no pot llegir uns llibres de tan èxit, com són el món de Harry Potter, en la llengua pròpia d’Aran. Em preocupa molt aquesta mancança com “animador cívic i cultural” i sento que s’hi ha de posar remei. No sé com encara, però hem de respectar la nostra cultura tradicional, impulsant a la vegada una visió més moderna, nova i d’àmplia audiència de la cultura contemporània, tant la popular com la culta.

Tenim un important problema de relació i funcionalitat de tots els dialectes de l’occità, incloent-hi els fonamentalistes de totes les versions, també tenim problemes amb el català i l’intent de desmuntar-lo en parcel·les, com inventant un “idioma valencià” i no potenciant-lo com una variant dialectal.

M’agradaria veure la cara dels peperos i psoeros talibans, quan s’han sentit violats en la “indisoluble unidad de la lengua española” quan s’han trobat que l’últim Harry Potter en español, s’ha editat en tres edicions i versions diferents: una per a la península ibèrica, l’altra per a Amèrica del Sud i l’altra per a Mèxic i el mercat hispà dels Estats Units, talment com si es tractés de tres llengües diferents.

El fenomen Harry Potter és un miracle que encara no sé com funciona, però només sé que a casa, quan hi ha lectura maratoniana de Potter hi ha silenci diem-ne d’estudi, i ningú violenta i posa en risc l’ordinador familiar, baixant pel·lícules del màgic heroi, a traves del maleït e-Mule. Gràcies Harry !.


...

Un dia vaig tenir una petita il·lusió, no va ésser res material, sinó simplement l’anomenat “Canal Solidari”, que forma part del canal “OneWorld”, em va acceptar com a “Periodista social”.

No és cap nomenament, ni cap especial oferta per estar registrat, ni res de res especial, simplement és enquadrar-me en un grup de gent de comunicació amb una forta matriu personal de compromís social.

En el meu cas, a més, faig i he potenciat un periodisme que acompanya processos de recuperació nacional de cultures i Nacions sense Estat. I això que significa?. Doncs simplement, que el compromís del periodista és, a més d’informar contrastant, el de participar de processos de reconstrucció de cultures.

Per exemple, amb Eth Diari fer de “Periodista social” va ésser crear un producte periodístic a la Val d'Aran que significava un revulsiu de premsa escrita amb un model i estil de periodisme directe amb un tractament editorial a favor de la “netedat” de l'administració pública i de la difusió de l'aranès en tots els àmbits, sobretot en temes internacionals. També significà un treball lingüístic per modernitzar l'aranès estàndard.

En definitiva és tractava de posar una pedreta, en un futur i necessari, espai de comunicació occità.

És possible fer tot això des de publicacions realitzades des de fora d’Aran però adreçades al lector aranès?.
És possible fer tot això en alguna altra llengua que no sigui en aranès/occità?
Té sentit publicacions en castellà, com “Aran información” feta des de Barbastro, o com “Aran ath dia” feta des de Lleida?.

Son qüestions de llengua i qüestions de territorialitat en la presa de decisions, que sinó saben afinar bé, ens podem trobar amb productes editorials que parlen com a veïns que ens observen des de la llunyania i el que això comporta de falta d’autenticitat periodística.

Cal fer-ne una reflexió profunda.



...

De bon començament, vaig donar el meu suport personal a la plataforma "Som una nació i tenim el dret de decidir", també vaig escriure diferents textos en aquest Diari Cívic posant en evidència la necessitat de reconèixer la identitat nacional aranesa i la nació occitana, com òbviament la catalana.

Però m’he adonat que no hi ha manera que des de Catalunya entenguin de que va això de la Val d’Aran. Sorprèn molt veure militants dels drets nacionals i que no entenguin l’altra nació de Catalunya.

Ja sé que tenim aranesos a Catalunya que fan una política nefasta com ambaixadors dels drets d’Aran, també sé que aquests mateixos claudiquen una i una altra vegada de la seva llengua i com uns “provincians malalts” llepen al català per alguna prevenda que no poden aconseguir al seu País; i tot aquest afluixar, crea una imatge nefasta perquè és respecti Aran.

D’entrada, des de la Generalitat de Catalunya hi ha una discriminació de l’aranès en les seves plataformes de comunicació, com les webs oficials.

Però com potser que la plataforma "Som una nació i tenim el dret de decidir" publiciti el seu Manifest fundacional en català, alemany, anglès, espanyol, francès, italià i portuguès i s’oblidi de l’aranès?

Que els defensors actius de la llibertat oblidin Aran, és delicte!!!.
Tota una barroeria democràtica.


...

S’ha mort Francesc Ferrer i Gironès


Un record afectuós a un lluitador pels drets nacionals dels Països Catalans.

En un moment d’enorme agressió contra la nació catalana, contra la nostra escola i contra la llengua catalana -a Catalunya i al País Valencià-, trobarem a faltar a una persona com Ferrer.

Em produeix una enorme ràbia i amargor, perdre un valuós militant del País i de la llibertat.

Acompanya’ns Ferrer, des d’on sigui, en el nostre camí de plenitud!.

.....In memoriam

.........................CANÇÓ TRISTA

.........................Era un pobre teixidor
.........................que teixia, que teixia,
.........................era un pobre teixidor
.........................que teixia nit i dia.
.........................Teixia un somni d'amor
.........................que era un cel de poesia;
.........................per trama pena i dolor
.........................per urdit, goig i alegria;
.........................el seu cor per obrador;
.........................per tela la fantasia ...
........................Era un pobre teixidor
........................que teixia! que teixia!

........................Mes l'amor és un traïdor,
........................tot engany i picardia;
........................obre l'ala al bo i millor
........................i s'allunya amb el nou dia.
.......................I ara el pobre teixidor
.......................ja no canta com solia
.......................gira els ulls en la foscor
.......................i li sembla que somnia;
.......................i morint-se de tristor
.......................troba dolça sa agonia ...
.......................Era un pobre teixidor
.......................que es moria! que es moria!


Apel·les Mestres


...

VIVÉNCIA ARANESA DENÚNCIA LA DISCRIMINACIÓ DE L’ARANÈS EN EL NOU BLOC DEL PRESIDENT MARAGALL

CARTA OBERTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Benvolgut President de la Generalitat, Pasqual Maragall;

Acabeu de presentar en públic l’inici d’un nou bloc a internet, en aquesta presentació oficial heu volgut donar-hi una dimensió política i institucional el que simplement hauria d’ésser un dietari personal on line, per tant el que presenteu té un alt valor simbòlic i així ho hem valorat.

Com associació cultural i cívic “Vivéncia Aranesa” hem llegit la primera entrada del vostre bloc, denominada “Reflexionar per construir presents” i la sorpresa ha estat veure que aquesta entrada estava reproduïda en català, castellà, gallec i basc.

Benvolgut President, és d’escàndol que us hàgiu oblidat l’aranès. Us heu oblidat ni més ni menys, una de les llengües oficials dels territoris que en sou President.

Si només hagués estat el vostre bloc en català, seguiria la tònica de discriminar l’aranès que la Generalitat de Catalunya fa en la seva web oficial i que vós hi torneu en l’anomenada “Web del President”, però el menyspreu de la llengua pròpia d’Aran encara queda més de relleu quan utilitzeu altres llengües en l’entrada d’inici del bloc, que a més, marca una visió programàtica del nou diari del President.

Com associació cultural i cívic “Vivéncia Aranesa” ens molesta qualsevol degradació de la figura institucional del President de la Generalitat, com ens molestaria qualsevol degradació de la figura institucional del President d’Aran o sigui el Síndic Generau, però això no treu que critiquem les vostres actuacions i pensem que a la pràctica no esteu defensant els drets lingüístics d’Aran i us en demanen la reparació.

Si el President de la Generalitat no en dona exemple, com voleu que transmetem a la ciutadania de Catalunya, els nostres drets lingüístics aranesos i el seu respecte?

Bona sort President en l’aventura d’aquest diari personal, però no deixeu que us l’escrigui un servei de premsa, feu-lo vós, per no trair l’esperit de civilitat i de llibertat de l’univers dels blocs. Si només voleu fer propaganda, millor hauria estat utilitzar una alta mena d’eina de comunicació, com associació cultural i cívica ens preocupa qualsevol instrumentalització de la cultura d’internet, per això fruïu de dir la vostra directament.

Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys
President de l’Associació VIVÉNCIA ARANESA
http://vivenciaaranesa.blogspot.com



...

A partir d’avui el President Maragall diu que farà un BLOG, o diem-ho de forma catalana: un BLOC. Espero que realment el faci ell, no passi com aquell article que li vaig publicar a “Eth Diari”, una vegada que com a candidat va venir de visita a Aran, i al donar-li personalment les gràcies, no en tenia la mínima punyetera idea de què li parlava.

-Si li escriuen, almenys que ho llegeixi. Vaig pensar, summament molest, per l’afer.

La veritat és que és molt normal que els Presidents i els alts càrrecs institucionals de les democràcies del món, tinguin equips de “comunicació institucional” que preparin textos, declaracions i discursos. Als Estats Units, la Casa Blanca té un departament enorme de “comunicadors i periodistes” que fan aquesta funció. Un lloc envejable per a treballar-hi, almenys per a mi.

Jo mateix, durant anys vaig treballar per tota mena de polítics, dins de l’òrbita del centre-esquerra andorrà, català i aranès, preparant textos.

Però penso que els Blocs haurien d’ésser una altra cosa. Un dietari personal, fins i tot especialitzat en política, hauria d’ésser més personal.

Sé que costa molt fer-ho personal, perquè els que t’envolten és molesten si parles d’ells o d’elles, però un dietari escrit honestament, reflecteix el que un és de veritat. I conèixer el batec personal d’una persona, és molt important.

Per això, que els partits catalans, com abans havia fet Convergència o fa uns mesos ho fa el PSC, animi als seus càrrecs públics a fer Blocs, pot acabar se’n grotesc. A alguns ho fa el cap de premsa, d’altres és un intercanvi de textos de correligionaris i el cas més patètic, li fa la dona.

Llibertat per a tothom: però desnaturalitzar els “dietaris on line” és una altra manera de contribuir a la confusió i desnaturalització del llenguatge i la comunicació.


...

El passat dissabte és va celebrar a Tolosa de Llenguadoc la trobada anyal dels Presidents dels diferents territoris que formen part del que s’autoanomena “Euroregió Pirineus- Mediterrània”. Esgarrifa veure com aquest organisme i la pròpia trobada està d’esquena a la realitat occitana.

De fet, és que ni tant sols és reconeix res que sigui occità, qüestió que haurien d’aportar la gent de les “regions” de Languedoc-Roussillon i Midi-Pyrénées, però tampoc res d’aranès, que haurien d’aportar els catalans. Vull dir els governs d’aquestes “estructures regionals franceses” dins la Nació Occitana, i la Generalitat de Catalunya respecte Aran, són els que no aporten res.

Aquí no hi ha espanyols que retallin drets nacionals, són els propis catalans, en concret el Tripartit, que fa volar coloms sobre Aran en discussions estatutàries, però és incapaç, a la pràctica, de reconèixer la Val d’Aran i les seves Institucions d’Autogovern com a membres singulars en aquesta “Euroregió Pirineus-Mediterrània”.

El President Pujol també va jugar a la “puta i la ramoneta” i en la “Comunitat de Treball dels Pirineus”, la Vall d’Aran era invisible, tant invisible com ara també ho és, amb el govern Maragall.

Això ha de canviar i aquest canvi a mi m’agradaria potenciar-lo de forma unitària, transversals, comptant amb totes les sensibilitats polítiques, socials i culturals d’Aran.

Però és possible aquesta unitat d’acció?

De moment, només cal rellegir l’article periodístic de Paco Boya, titulat “L ’Euroregió del Pirineu” ( 03/09/2003) per adonar-nos que hi ha aranesos que sembla que s’han equivocat de País i que exerceixen d’espanyols reconsagrats, potenciant una “euroregió” que ratifica el “migjorn francès” i fan desapareixa els seus conciutadans.

Tot aquest doble o triple llenguatge de polítics que neguen Aran, de fet i per escrit, fa impossible intentar res conjunt.

D’entrada: No plorem més pel que no ens donen els espanyols, els francesos i/o els catalans i desmuntem, amb força i eficàcia, el discurs colonial que surt des de dins d’Aran i la resta d’Occitània.



...

Ens hauria de preocupar molt a Aran, l’intent provat de que el fonamentalistes catòlics i nacionalistes espanyols anomenats “Legionarios de Cristo” volen desembarcar al País.

Ja ho comentava ahir, i cal posar-se les piles perquè és una operació del PP en que la gent de segones residències a Aran, capitanejades per la Sra. Botella, esposa d’Aznar, intenten i ho intentaran en el futur, muntar uns estudis universitaris, una escola privada i una espècie de mitjà de comunicació en espanyol.

La perillositat de tot això, és que poden comptar amb la complicitat de neo-franquistes de Vielha i amb els polítics araneses que constantment flirtegen amb la política més rància i antiaranesa que és dona a Vielha, Les i Naut Aran.

A Vielha hi ha hagut reunions de “Legionarios de Cristo” amb militants d’Unitat d’Aran-PSC.

Que estan acordant?. Qui participa a les reunions?


...

S’està intentant reobrir l’estació aranesa d’esquí de la Tuca, tot un projecte de revitalització econòmica, turística i esportiva, que fa molts anys que s’intenta. Ara sembla que s’està reconduint el projecte i l’empresa Tucarán de Madrid, n’ha presentat l’avantprojecte a l’Ajuntament de Vielha.

A més de les instal·lacions d’esquí, el projecte representarà tota una enorme operació immobiliària i hotelera, a més de construir un complex universitari.

Em vull fixar ara, en això del “Complex universitari”.

Sorprèn la potenciació d’aquests equipaments universitaris, però benvinguda sigui qualsevol iniciativa d’estudis superiors a Aran.

El que a mi em preocupa són els continguts d’aquests estudis universitaris, sobretot pel que s’ha anat saben, ens podem trobar uns estudis totalment desarrelats del país que els oferirà. Ens podríem trobar que qualsevol universitat madrilenya s’instal·li en aquests equipaments, absolutament d’esquena a la realitat nacional d’Aran i no cal dir d’Occitana. (És parla de la universitat dels “Legionarios de Cristo”: “Universidad Francisco de Vitoria”, centre adscrit a la “Universidad Complutense” de Madrid).

S’haurà de fer un seguiment minuciós de tota aquesta operació, perquè només faltaria que un Ajuntament aranès avalés tota una operació de colonialisme cultural d’aquesta envergadura.

Estic parlant del projecte de la Tuca, que quan funcioni, no quedarà ni rastre d’uns polítics municipals que avui s’estan fent un tip d’espanyolitzar la cultura aranesa, i que precisament aquest seria el seu màxim monstruós llegat cultural.




...

L’actual Govern de la Generalitat de Catalunya , el que s’anomena com a “Tripartit”, està realitzant múltiples passes, unes públiques i unes altres entre bastidors, per acabar incloent a la Val d’Aran en una vegueria compartida dels Pirineus catalans.

La reivindicació aranesa majoritària és que Aran no s’ha d’incloure en cap divisió territorial de forma compartida, sinó que hi ha d’haver una vegueria que coincideixi amb la comunitat nacional aranesa. (El document sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia i Aran que va ésser consensuat per tots els partits polítics d’Aran, el Conselh, tots els Ajuntaments i sectors de la societat civil, expressava inequívocament aquesta reivindicació).

Caldrà una autèntica mobilització sobre aquest tema, per aconseguir-ho.

De moment el Conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Carretero va en una línia contraria, provocant constantment a Aran, perquè utilitza les vegueries encara no aprovades en les seves propostes, com per exemple ara en el "Pla Únic d’Obres i Serveis" (PUOSC) de l’any 2006. Evidentment, en aquestes propostes, Aran esta inclosa amb la fantasmagòrica “vegueria de l’Alt Pirineu i Aran”.

S’haurà de fer un seguiment molt acurat del que està passant, no quedar-nos anestesiats i no ésser submisos, perquè participar d’una manera o un altra en l’ordenació territorial de Catalunya tindrà unes repercussions a curt, mitjà i llarg termini molt importants.

La futura “Llei d’Ordenació Territorial de Catalunya” i l’encaix d’Aran en aquesta ordenació, no ho podem deixar només als “polítics professionals” perquè segur que prendrem mal. De moment, ja veiem que algun alcalde aranès juga amb les cartes marcades.


...

Parlàvem en una reunió del meu currículum i jo vaig dir que era “politicòleg”, perquè tenia una carrera universitària sobre això i que era especialista en “premsa, comunicació i màrqueting” per una banda i especialista en “nacions sense estat” i “nacionalisme” per un altra.

Curiosament la conversa és va centrar en el terme “politicòleg”.

- “Politòleg”, deus voler dir –va insistir un dels assistents.
- No, no “Politicòleg” és com s’ha dir. –vaig insistir.
- Ja sé que tothom diu “Politòleg” quan és refereix a un llicenciat en ciències polítiques, però per a mi és una manera “pija” de dir la meva professió.
- S’ha de dir i escriure: “Politicòleg” i no “Politòleg”.

Segur que em varen prendre per un professional estrany, però és que no suporto quan em modifiquin la meva professió. (Exactament com no suporto que s’equivoquin en el meu nom i cognom compostos, amb dos guionets).

Sort que no els hi vaig dir que en realitat sóc llicenciat en “Govern”. En concret en "Government", que al món anglosaxó és una llicenciatura de ciència política amb amplis components de gestió política, molt més que de teoria política. Dit d’una altra manera, sóc un gestor format en un entorn polític amb eines i pràctica de les escoles de negocis.

Per a mi, no és possible potenciar amb eficàcia qualsevol política de govern, com per exemple “comunicació institucional”, sinó entens el fons polític dels fenòmens que se’t presenten i sinó no tens capacitat professional per gestionar-los.



...

Avui he lliurat a la London School of Economics and Political Science (LSE), dos capítols de la meva recerca :"The Occitan Strategic Process of National Construction in Aran".

Els capítols són: “Historical Consciousness in Aran and Occitania” i “The Methodological Structure of the Research”.

Moltes hores de treball i de sacrifici personal i familiar.

D’aquí poques setmanes, un tribunal de Supervisor i Tutors ho haurà de valorar, en sessió acadèmica i amb presència meva. M’agafarà de ple, en el meu nou lloc de treball. Tota una aventura.

...

La posició incomoda i d’amorrada a la paret que ara té Esquerra Republicana de Catalunya és conseqüència directa del pacte de PSOE i CiU sobre l’Estatut d’Autonomia, però l’autèntica raó d’aquesta situació incomoda i totalment inútil pels interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya és l’estratègia i tàctica que durant els últims anys ha realitzat ERC.

L’independentisme català ha volgut redimir al PSC cap el catalanisme i ha volgut fer de Convergència, i ni una cosa ni l’altra és pot fer, sinó és desdibuixant una postura intransigent o coherent, nacionalment parlant.

És la quadratura del cercle voler ésser radical o coherent per dignitat i possibilista a la vegada. Ésser possibilista és emmerdar-se fins el coll de polítiques i companys de viatge en qui mai soparies a la intimitat. D’això només els independentistes que militen a Convergència en són especialistes.

També per això, no hi ha ERC a la Val d’Aran, és molt difícil que ex-troskistes, ex-psuqueros, ex-unitaristes i ex-demòcrata-cristians tots reajuntats per fer el nou partit aranès, sàpiguen fer una política nacional aranesa i occitana radical, el traeix el seu actual i passat possibilista i no poden pretendre fer una organització com una fotocopia de la Convergència aranesa.


...

Era cantat el que passaria amb el procés negociador del nou Estatut de Catalunya.

No és podia arribar a uns nivells mes alts del que s’ha arribat, perquè els espanyols no estan per la feina. Només calia fer un diagnòstic de com estava l’interior del PSOE, de com estava el PP, de com reaccionaven les forces “vives” de la societat espanyola per acabar veient que de reconeixement d’una Espanya plurinacional i plurilingüística , res de res.

Els espanyols, la majoria dels espanyols són uns nacionalistes centralistes i expansionistes, i no estan disposats a incorporar la diferencia ni la diversitat d’identitats nacionals.

Era absolutament impossible pactar la proposta de l’Estatut sorgit del Parlament de Catalunya, en els termes en què és va aprovar, o fer-ho conservant l’estructura central de la proposta.

Només hi havia dues solucions: frenar la proposta, retirant-la, o pactar el que es pugues i ens convingués.

I és això últim, el que s’ha fet.

Òbviament que el resultat a mi no m’agrada com a català, com no m’agrada l’actitud de la majoria d’espanyols envers la nació catalana, però políticament, per la crua realitat del context, ha estat una jugada política magistral de clara factura maquiavèlica. Està sent una jugada del nacionalisme català possibilista, en estat pur.

Hi haurà molts nacionalistes catalans que no entendran la jugada, indignat expressaren el seu desacord i criticaran Convergència.

Algunes reflexions:

Si s’entra en la dinàmica de la negociació i del pacte, cal fer-ho responsablement i sempre en l’objectiu d’aconseguir el millor. En un pacte són almenys dos, i si l’altre no et reconeix, es inútil pensar aconseguir un acord. I això és el que ha passat.

No és seriós, ni creïble, ni just per la ciutadania dir que un és possibilista i a la vegada no acceptar negociar-ho tot.

La posició preeminent de la definició de la nació en un text estatutari no s’hauria de negociar, aquesta seria una actitud nacionalista no possibilista, com hauria de correspondre a ERC. Cosa que no fan, perquè han volgut ésser la Convergència bis.

Els partits són per fer política, per representar els interessos d’un país i la seva gent, no són sectes, ni esglésies, per tant Convergència és un instrument polític de defensa de la nació catalana i la seva gent, i aquesta defensa la fa, per avançar amb èxit per aconseguir més autogovern i millor benestar. Convergència representa el possibilisme fonamentalment, la resta són floridures.

El diagnòstic de la situació a Catalunya i el diagnòstic de la situació dels espanyols i la seva classe política, només porta al que s’ha aprovat. (Desconec, a hores d’ara, el que s’ha aprovat en relació a la Val d’Aran).

Està ben clar: la lluita continua i continuarà, fins que aconseguim reconstruir la nació catalana complerta i sobirana.

Ara, el que s’està tancant és un nou i significatiu graó polític, de tota una llarga escala d’alliberament nacional que s’ha de pujar. Segur que tothom està al seu lloc?.



...

Per qualsevol demòcrata, per qualsevol lluitador antifranquisme és haver rebut com una alenada d’aire fresc, que s’estiguin restituint els anomenats “Papers de Salamanca” als seus propietaris.

Celebro el que està passant, perquè és de justícia i és un acte de cultura democràtica, a més d’ésser un acte simplement de CULTURA, en majúscules.

Per l’altra banda, és profundament preocupant l’actitud del PP. Un PP que estic patint diàriament a la Val d’Aran i en concret a Vielha i a Les, on tot i sent una minoria el PP i amb poca o nul·la representació institucional, els d’Unitat d’Aran-PSC-PSOE els hi ha donat el monopoli de la política cultural institucional: amb el teatre, el protagonisme en les tradicions populars i la ràdio municipal, havent convertit Aran com un constant espoli de la cultura aranesa i occitana.

Com una banda de franquistes, avui a la Val d’Aran, pot estar monopolitzant els ressorts públics de la cultura municipal?.

A Aran encara ens cal restituir els nostres “papers democràtics”, algun dia també haurem de demanar responsabilitats aquí obre les portes al constant espoli del nostre País.


...

Tota una lliçó de república bananera la comèdia del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

És tornaran a repetir les eleccions desprès que el Degà guanyador, el "Defensor del lector" del diari El País, el senyor Sebastià Serrano dimitís, quatre dies desprès d’haver accedit al càrrec.

Encara ara no se saben les veritables raons de la dimissió, però com que intueixo que hi ha un sabotatge organitzat, és poden fer tota mena de valoracions i fins i tot d’especulacions.

La constatació més creïble és que Serrano no donava la talla per un càrrec tan compromès i l’especulació és la seva dicotomia entre servir a la premsa espanyola a Catalunya o servir als nostres professionals de la premsa. Serrano ho ha tingut clar i ningú li pot retreure que defensi els cigrons de casa seva.

Més hagués valgut no començat aquesta patètica jugada.


...

Concentrat amb la família, en espera d’esdeveniments acadèmics i laborals, vaig seguint l’actualitat, com tothom, totalment estupefacte de les maneres espanyoles d’afrontar la qüestió catalana, i en més silenci o sigui encara amb més “engany i traïdoria”, la qüestió aranesa.

He rellegit la novel·la “Elizabeth Costello” de J.M. Coetzee, amb traducció Albert Nolla, de l’Editorial Empúries, i és com degustar un aromàtic Capuccino, dens i ple de cultura. Tot plegat em fa ganes de potenciar a Aran, un nou “Club de lectura”, per compartir gustos de lectura i gaudir dels llibres col·lectivament.....

...Qui s’hi apunta?.

...

bye-bye !!!

Avui és el meu l’últim dia a la Residència Universitària Butlers Wharf de la London School of Economics and Political Science (LSE), en ella he llegit sobre història, literatura, sociologia i cultura occitana. He escrit molt de material sobre metodologia de recerca de les Nacions sense Estat, sobre Occitània i sobre Aran.

I he fet un seguiment informàtic, via internet, de 24 hores non-stop, de tot el que passava al món. En especial he revisat gravacions de veu i d’audiovisuals de tot el que passava a Catalunya.

Hores de ràdio i de televisió m’ha mantingut al dia, de les petites i grans coses, dels meus Països Catalans, Països Occitans i el Regne Unit. I una xarxa molt dinàmica de contactes, em tenien al dia de coses que passaven al dia a dia, a l’hora a hora, el minut a minut de la Val d’Aran.

A més he dissenyat i elaborat una estratègia de màrqueting i comunicació institucional de Nacions sense Estat, perfectament competitiva i amb un clar posicionament per “existir” en l’espai comunicatiu.

Canvio de Residència permanent, de País i de feina, això durarà uns dies, potser escriure menys en aquest Diari Cívic, com sempre viatjar em desconnecta de les “meves” estimades màquines, encara que aquest cop, tornen a viatjar amb mi per avió, tren i bus.

Sigui on sigui, la meva caserna-base de treball professional, segueixo lligat, com a investigador doctorand de metodologia d’anàlisi de la nació occitana, a la LSE fins el 2009.

El que més enyoraré serà el “Greek Style Natural Probiotic Yogurt with Greek Cherry Compote” de Marks & Spencer, la meva cadira de treball d’Ikea, les passejades a Putney, el gris del cel i la pluja fina i la meva finestra panoràmica de l’habitació-cova, des d’on cada dia, veia les meves dues veïnes lèsbiques que em saludaven abraçades i somrients.



............................................SPEECH after long silence; it is right,
............................................All other lovers being estranged or dead,
............................................Unfriendly lamplight hid under its shade,
............................................The curtains drawn upon unfriendly night,
............................................That we descant and yet again descant
............................................Upon the supreme theme of Art and Song:
............................................Bodily decrepitude is wisdom; young
............................................We loved each other and were ignorant.


...................................William Butler YEATS
....................................XVII. After Long Silence


...

Avui és el meu aniversari, el meu aniversari real, perquè el dia 6 serà el meu aniversari oficial.
Coses dels pares, que volien constatar i oficialitzar un bon regal de reis, o sigui jo.
Tot a 48 hores de viatjar a Occitània, per començar una nova aventura.

...

Estic esperant llegir el llibre Països Catalans, en plural, que acaba de publicar-se.

Sempre he defensat el concepte de Països Catalans i qualsevol reflexió és bona, per potenciar aquest concepte de la nostra nació.

És un llibre sortit del món polític de Mallorca, en concret del Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista i editat per Moll.

Només he llegit el pròleg, en sé els participants i els títols dels textos, i en tinc una fotografia conjunta d’alguns dels seus participants.

Preguntes:
Hi ha algú dels que escriuen que parli d’Aran i de l’occitanisme als Països Catalans?
Hi ha algun text sobre la Val d’Aran o Occitània o el nacionalisme aranès o sobre aranisme?
Algú veu a la fotografia algun aranès?.

Jo no l’hi sabut veure en el sumari, per tant esperaré comprar i llegir el llibre.

Però d’entrada des d’Aran considerem una actitud reaccionaria parlar de Països Catalans i “oblidar-se” de l’altre País que també hi ha als PPCC.

Uns imagineu uns progres parlant de l’Estat espanyol, fent-ne un llibre i oblidar-se els catalans? Seria penós.

Un viatge a Londres, amb despeses pagades. per a qui trobi una teoria sobre Aran en aquest llibre!!!.

El qui ja ha guanyat un viatge a Aran és Damià Pons i Pons, l’editor del llibre, per que vegi que la Val d’Aran és més que l’esquiada, els pijos i els progres, les vacances del Rei, els nadius travestits de “socialistes catalans” i els especuladors de l’habitatge (de dretes i d'esquerres).

On és l’aranès o l'aranesa?

Fotografia “Tribuna Mallorca”


...

2006, el meu any a Occitània.

Els meus bons propòsits pel 2006, tenen noms propis:
Piuca, Marc, Víctor, Olaia, Aran, Occitània,Vivéncia Aranesa, Londres, Universitat de Barcelona i London School of Economics and Political Science.

I un desig petit:
He viscut tres mesos a Florència i estic prendat de la Toscana. Una de les meves il·lusions per aquest nou any, és establir lligams amb Itàlia com ho he fet a Anglaterra.



...

...............Bon any 2006!!!

..................................

.....Penso en el cor —i en l’orient
.....de la perla encara marina;
.....en el somni que l’endevina
.....i que l’ull massa ric desment.

.....Cap triomf no pesa en el vent
.....i, juntes, al buf que hi declina,
.....s’esborren l’onada divina
.....i l’aventura vehement.

.....¿D’on venim, que no fos tornada?
.....Com una absurda enamorada,
.....la vida ens fa plorar el passat.

.....¿On tornem, que no fos naixença?
.....Vivim de mort, i no ens és grat;
.....morim d’amor, i no s’hi pensa.

CARLES RIBA
“Penso en el cor —i en l’orient…”
Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.



...

Plataforma "Pel dret de decidir"

MANIFEST

SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR!

Les entitats i els moviments socials sotasignats, procedents d'una àmplia pluralitat de sectors socials i polítics catalans, volem intervenir en la conjuntura política oberta amb la reforma de l'Estatut i demostrar alhora la nostra preocupació pel clima hostil creat des de diversos cercles antidemocràtics en contra de les legítimes aspiracions polítiques i democràtiques del nostre país. Tot recordant la lluita de l'Assemblea de Catalunya en favor del restabliment de l'Estatut d'Autonomia com a mitjà per exercir el dret a l'autodeterminació, i rememorant també que fa vint-i-cinc anys la nació catalana sortí al carrer davant de l'ofensiva contra l'expressió de la seva identitat, ara veiem necessari tornar-nos a manifestar sota el lema "Som una nació i tenim el dret de decidir!"

Els convocants estem convençuts i convençudes que cal exercir aquest dret per tal de garantir que les polítiques que es duen a terme estiguin d'acord amb les aspiracions i les necessitats del poble català i per tal d'afavorir el progrés social en drets de ciutadania i immigració, drets socials i laborals, llengua i cultura, medi ambient, polítiques de gènere, habitatge, tecnologies de la comunicació, educació, salut i seguretat, entre d'altres. Així mateix, afirmem que cap veritable autogovern és possible sense sobirania fiscal i tributària i sense inversions i infraestructures, relacions internacionals i cooperació.

Perquè som una nació i defensem la nostra identitat, com qualsevol poble hem de tenir el dret a poder decidir lliurement quin és el nostre futur.

Per tant, el que nosaltres decidim, ningú no ho ha de retallar. Per la llibertat i la democràcia, us cridem a tots i totes a sortir al carrer per manifestar-nos dient: "Som una nació i tenim el dret de decidir!"

Plataforma "Pel dret de decidir"
Podeu enviar les vostres adhesions a: adhesions@tenimeldretdedecidir.org
Web de la campanya http://www.tenimeldretdedecidir.org



Aran, som una comunitat nacional de la nació Occitana
TAMBÉ, SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR!

....................................................................

vivenciaaranesa@yahoo.co.uk

...

Un bon exercici que és fan en unes bones classes universitàries de “Govern” al Regne Unit, on és formen experts en politicologia, és passar vídeos de polítics i analitzar-ne el continguts, les formes, fins i tot la manera expositiva, la llengua etc etc. Avui ho he fet amb les intervencions dels negociadors del nou Estatut d’Autonomia que s’havien reunit al Parlament de Catalunya amb negociadors del PSOE.

És tot un rollo tècnic comentar-ho tot, (encara que jo frueixo com un camell), però hi ha una cosa que pot entendre tothom: en aquest afer, hi ha algú que menteix descaradament i els periodistes catalans que podien preguntar al final de cada intervenció, no descobreixen res, ni fan veure les evidents contradiccions.

Per exemple: Jaume Bosch d’Iniciativa (ICV) i Joan Ridao (ERC), cadascú pel costat, han acusat a Convergència que volen trencar la “unitat catalana”, perquè aquests volen recuperar articulat que no varen poder aprovar al Parlament de Catalunya, i ara en la negociació estatal volen guanyar-los, en concret en temes dins dels “Drets i deures”.

CiU en boca de Francesc Homs ho ha negat, però ha posat en evidència una cosa sabuda, però que els escandalitzats no recriminen.

La cosa és la següent : el PSC d’una manera formal o a traves del PSOE està defensant postures que van perdre a Catalunya , i no ho han fet d’amagat sinó que el seu portaveu Iceta i el Ministre Montilla ho varen expressar públicament que ho farien i això passava tres dies desprès de la defensa catalana conjunta al Parlament espanyol.

Llavors ni comunistes i ni els d’Esquerra és varen estripar-se les vestidures perquè s’havia trencat la “unitat catalana”. Cosa totalment evident.

Per que estaven i estant tan autistes ICV i ERC? Perquè estant junts al Tripartit i necessiten mentir per cohesió interna de govern.

Queda clar, que no hi ha un pam de net.

Aquesta negociació del nou Estatut d’Autonomia, només pot continuar en discreció.

I, o acabar i retirar la proposta d’Estatut
o desmuntar-ho tot, forçar-ho tot, per arreplegat “peix al cova a l’estil Mas”, no “l’estil Pujol”, perquè llavors només hi hauria morralla.

I la tècnica Mas ha d’ésser ben simple: Si hi ha una definició nacional de Catalunya clara o sigui “Catalunya és una nació”, la resta tot és pot pactar, tot, fins hi tot treure’ns del damunt, tota la cotilla d’intervencionisme imposada per l’esquerranisme del País o sigui oxigenar amb llibertat, tot el punt de “drets i deures”.


...

.........

......................................Ocre 3 C de Joan Hernández Pijoan
......................................In Memoriam

...

..........................
...
....................

Amb molta paciència i carregat d’esperit possibilista, estic observant com va la qüestió de l’Estatut d’Autonomia i en començo a estic tip de la gent del PSOE.

Quan el portaveu dels socialistes Alfredo Pérez Rubalcaba nega que Catalunya és una nació, simplement està actuant com un reaccionari. Aquesta gent son uns reaccionaris auto-anomenats d’esquerra.

M’agradarà veure com s’ho farà el PSC. Però sobretot m’agradarà veure com els nacionalistes catalans de professió polítics, s’empassaran tot aquest atac a la identitat catalana. Queda clar, que la gent de la societat civil no podem acceptar tanta degradació del nostre País i s’han de buscar maneres de mobilització.

Zapatero és un autèntic Pinotxo, que ha destrossat totes aquelles il•lusions que alguns vàrem posar en ell.

Però Mas i Carod tenen una gran responsabilitat i segons que facin també hauran venut Catalunya. No cal dir, que també s’estan venen la Val d’Aran, per vergonya de tots nosaltres. Aquests del PSOE volen suprimir la referència a la “realitat nacional occitana”.

Del PP no cal ni parlar-ne, simplement és l’extrema-dreta organitzada i enyora el franquisme que va destruir el nostre País.

Jo no em sento espanyol i vull ésser lliure com a català i ciutadà del món.
No potser que el PSOE sigui ara, el meu carceller.
...................................................................
"La nació espanyola madurant els seus líders, un d’ells és Pinotxo".


...

Aquest novembre a Bondi, que és a Austràlia, s’ha fet una exposició d’escultura a l’aire lliure denominada: “Sculpture by the sea”.

En ella, Jarrod Taylor ha fet aquesta escultura, “Structural Wave”.

Serveixi aquesta onada estructural, avui, dia de Sant Esteve, com a record a totes les víctimes del Tsunami sobre les diferents contrades de l’oceà Índic, de l’any passat.

Tot i que a mi m’agrada més somiar i pensar que “wave” en anglès, a més d’ona, pot ésser un verb que diu “saludar amb la mà”, “dir adéu amb la mà” o “fer senyals amb la mà”. O un arbre bressolar-se o una bandera onejar.

Tota una metàfora solidària i de record als que ja no hi són i estimes.


...

............... Bon Nadal a tothom !!!


...

Cada any, el mes de desembre, és un mes brutal de feina.
Si l’any passat era el lliurament de la Monografia final de Màster de neurociències .
Aquest any és el lliurament de capítols de la tesi doctoral: “El procés estratègic occità de la construcció nacional d’Aran”.

El Nadal per a mi, ja no és el pessebre o el neguit de la nit de reis, per a mi és el neguit d’una infernal data de lliurament de material. Necessito ànims!!!.


...

Algun amic m’ha escrit per preguntar-me pel refredat i per interessar-se pel que estic escrivint , fins i tot algú m’anima a penjar on line fragments de la meva recerca, per opinar abans del redactat final.

I perquè no?. Fa molts anys ho vaig provar de fer a Vilaweb en el seu apartat de “Colles” i el feedback va ésser un desastre, ningú li va interessar ni un borrall el que jo escrivia sobre nacionalisme, però ara, desprès d’escriure centenars de pagines des de fa cinc anys a la LSE, estic acabant capítols d’un text sobre nacionalisme cultural occità.

A continuació reprodueixo un petit text inclòs en un "Capítol introductori", que vol situar la dansa aranesa, esperant que desprès en un capítol posterior s’ampliarà abastament. (N’he tret tot l’aparell bibliogràfic i les notes de peu de pàgina. Està en català, que és com escrit, en espera de la seva traducció i adaptació a l’anglès).

Alguna opinió d’algun lector/a?.


PETIT TEXT DE TREBALL ( dins Capítol Introductori)
-------------------------------------------------------------
La dansa aranesa

La cultura aranesa té la seva màxima i coherent expressió en la dansa tradicional.

A la Val d’Aran encara no hi ha avui, una cultura de les denominades "cultes", àmpliament desenvolupades. Hi ha individualitats que practiquen aquestes formes cultes de fer cultura, però son excepcions.

El que si hi ha a Aran és una important, sentida i seguida dansa tradicional, com expressió artística de la seva cultura. És el seu autèntic patrimoni cultural viu.

Amb la dansa, com acompanyant o com a singularitat, també hi ha la música tradicional, que com ho és per exemple la música tradicional irlandesa, els folkloristes tècnicament la denominen “folk music”. Aquesta música és basa en una transmissió oral, amb unes arrels rurals, sent no professional i amb un repertori no comercial creat “by and for” “the folk”.

El folk és una música de llarga història, en la que és produeixen rituals de tota mena i serveix de recordatori d’una història cultural compartida i també d’uns valors compartits. I com passa en molta música i dansa folk d’arreu del món, el procés oral de transmissió passa de generació en generació, els noms dels compositors o coreògrafs originals són oblidats i només les tonades, les cançons i les coreografies són recordades dins d’un procés gradual de canvis, arribant a ésser productes culturals d’una comunitat, per sobre l’autoria d’un creatiu individual.

Aran encara no té elaborada una sistemàtica història social de la seva dansa i la seva musica tradicional. El que jo busco al llarg d’aquesta recerca, és elaborar un cos teòric d’aquestes pràctiques artístiques populars, com un aspecte del seu nacionalisme cultural.

Des de “l’Ethnochoreology” és pot afirmar que tot i que la dansa és un llenguatge universal, no hi ha manera d’entendre tot un nucli nacional de moviment de dansa sense entendre el moviment cultural que el sosté. Perquè la dansa és un fenomen de múltiples facetes, que a més del que és veu i s’escolta, inclou un “invisible” underlying system, els processos que produeixen tant el sistema com el producte i el context sociopolític.

I el fenomen que m’interessa destacar aquí, és que a Aran, la majoria de tots els continguts de la dansa i de la música folk comparteix la cultura amb la resta d’Occitània. Tant l’estètica com els valors culturals de la dansa aranesa entronquen amb el moviment occitanista.

Produint-se en la pròpia societat aranesa, una evident contradicció, que és trobar-se algun sector de ciutadans aranesos impermeables i recalcitrants als lligams occitans, però en canvi els membres joves de la seva família, no només són espectadors de les danses sinó que en són protagonistes.

I també, com si les danses tradicionals a Aran fossin autentiques cerimoniós d’iniciació, serveixen per integrar al ciutadà nou vingut. No és només la dansa tradicional aranesa un llenguatge artístic o un joc artístic per a ésser gaudit, sinó que és una “eina” que el nou vingut vol fer practicar a la seva família infantil, per aconseguir, a la pràctica, ciutadania o veïnatge.

S’ha de valorar que aquesta “eina “ d’integració i socialització, té a la Val d’Aran un component molt més elaborat que la incorporació a l’ús de la llengua aranesa.. I no és d’estranyar trobar-se colles de dansa, que quasi íntegrament utilitzin l’espanyol com a idioma de relació.

Aran com a societat rural que meteoricament ha passat a comunitat urbana i de consum, té aquesta singular forma de cultura que és la dansa i la té instal·lada en la seva quotidianitat. No és un producte només per recitals en un teatre o com a activitat turística, és un producte cultural de participació familiar i d’integració social.

Per tot això, en el proper Capítol 5 d’aquest text, faré una aproximació a la dansa aranesa, incloent-hi: l’anàlisi social del context i la “ethnohistoria”. Però a més, també hauríem de veure el procés de decisió de la tria d’una dansa o una altra, i en quin esdeveniment social, polític o patriòtic, aquesta dansa és balla.

Però per trobar més pistes de comprensió del fenomen de la dansa a Aran, també ens caldrà analitzar la pròpia dansa: el sistema estructurat de moviments; les estructures superficials i profundes; els motius; les coreografies; l’energia; l’estètica; el text i la música; la continuïtat i el canvi; la relació del moviment amb les emocions, els rituals i l’art; l’estil; la improvisació i la comprensió coreogràfica; l’aprenentatge i el mètode d’ensenyament; els espais d’execució; la vestimenta; els significats i el moviment.

Tot això amb l’objectiu de caracteritzar la via cultural de connexió entre Aran i la resta d’Occitània. Potser avui, aquesta via constitueix l’únic pont popular i autèntic, de relació i d’identitat nacional entre aquests dos territoris.


JR Colomines-Companys © 14/12/2005



...

........

Estic enclaustrat escrivint un text sobre nacionalisme cultural occità, a la vegada estic molt refredat i tot això amb un Londres fred.

Poques ganes doncs, d’escriure en un dietari, però no puc suportar la pena de mort i dels Estats Units només que arriba misèria, i això em commou profundament.


...

.................


Com a periodista, si fos membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya, votaria com a degana a Pilar Antillach.

N’estic tip de tant llepaculs, i necessitem premsa catalana professional, independent i culta, que sàpiga diferenciar que és informació, que són relacions públiques i que és propaganda. Entre altres coses perquè a cada una d’aquestes especialitats, totes lícites, tenen o haurien de tenir els seus Col·legis professionals. I ho puc dir jo, que em dedico al màrqueting, per tant també a la comunicació de forma integral.

Espero des de Londres, que el proper dia 12 de desembre, que els que puguin votar, votin la candidatura Antillach.


...

.....................El Día de la "ConstituciÓN"?
........................Quina Constitució?.


...

Un dia de gestions majors a la London School of Economics and Political Science, la LSE.

Les qüestions acadèmiques van com una seda -carregat de feina-, les financeres i les de residència estan plegades d’entrebancs administratius, fins i tot per desmuntar-ho. Per descabdellar tanta normativa poc creativa, m’ha calgut fer una autèntica pluja d’e-mails, adreçats a responsables de totes les àrees, potser l’impuls mediterrani farà tombar tanta miopia britànica. Demà recolliré les reaccions.

Quedo lligat a la LSE fins l’any 2009.

I tot això per acabar sent, de forma oficialitzada, “un especialista senior en METODOLOGIA D’ANÀLISI DE LA NACIÓ OCCITANA”. Tota una subespecialització que cada dia cal construir i defensar, per desesperació de tots els centralistes i fonamentalistes de torn.

De salut no en faré ni mica.

El document de matricula

...

Arribada a Londres i de cap al cinema. Una desitjable Kelly Reilly i una interessant Judi Dench en la pel•lícula de Stephen Frears : “Mrs Henderson Presents”, em dona més benzina per afrontar les properes quatre setmanes angleses en les que necessito acabar dos capítols sobre la recerca d’Aran.

Tinc novetats laborals, familiars, de recerca, de literatura, d’associacionisme i de reciclatge acadèmic, però fins que no estigui ben lligat, millor no explicar res.
Aquest proper 2006 pot ésser espectacular per a mi.


...

DE VIATGE PER GUANYAR-ME LA VIDA

Desprès d’haver vist una molt bona pel·lícula: “The Libertine”, que són les aventures a Londres del Segon Earl of Rochester al segle XVII, començo avui, a les tres de la matinada, un viatge laboral a Occitània, que m’ha de portar a tenir feina permanent.

Durarà 12 dies aquest viatge de selecció i possible contracte, i no tindré una via fàcil, ni una certa tranquil·litat per publicar en aquest blog. Això sí, escriure com cada dia i com és usual en les meves llibretes escolars de botiga de “Tot a una lliure”, desprès ja us explicaré alguna cosa.

Els meus estimats analistes sobre les visites d’aquest blog m’estiraran les orelles, perquè parar uns dies d’escriure és perdre lectors i d’aquest blog el 46,70% són lectors fidels que tornen. I segons diuen aquests analistes nord-americans, fer una aturada de 12 dies és suïcida, és com començar de nou.

Doncs, m’agrada, fins el 4 de desembre, novament “retransmeten” des de London !!!.

Us deixo amb el poema “Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul...” de Maria Mercè Marçal, tant apassionat com la pel·lícula:

Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul
-dues meitats bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l'arbre, de l'arrel a la copa.

Amb l'amor a l'esquena, com una casa closa,
i un bri d'esglai al cap de les antenes,
m'emparro per l'escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M'agrada el teu cul i m'agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri,
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Amb tanta mala llet i tanta xenofòbia contra Catalunya i contra els diversos pobles i llengües que no sigui l’espanyol, que és com aire fresc en una atmosfera sufocant, que la gent normal, l’afició del Real Madrid al Bernabeu, aplaudís als jugadors del Barcelona. No se si tinc Síndrome d’Stockholm, però ho veig com una entrada sana i gratificant d’aire fresc.

Jo crec molt en la gent senzilla, el poble de veritat. I estic convençut que entre els espanyols de carrer, que en castellà seria “de a pie”, també hi ha una ànima profunda democràtica, capaç d’entendre i defensar les altres cultures com la nostra.

Sense partidismes, sense PPs, sense barons carques del PSOE, sense Copes, la gent aplaudeixen sense problemes. No és una qüestió només de bones formes, és un reconeixement sense cap sectarisme d’un fet esportiu, això fa gran una afició. I tothom sap que el Barça és més que un Club i l’afició del Bernabeu també.


...

He passat una petita experiència, mig per casualitat, que ha tingut la seva gràcia. En concret he viscut dos banys de “masses” diferents, que s’han trobat i confós en alguns moments.

Dissabte em vaig ficar dins de l’afició del Club de futbol Chelsea, que jugaven contra el Newcastle. I tot això va passar mentre anava al cinema. Vaig trobar-me i viure el clima dels inxes i l’actitud para-hooligans de l’afició, sobretot en tot un recorregut de metro. Dic “para-hooligans” perquè de fet tothom estava moderat, malgrat les desafinades dels cants corals que ens amenitzaven o espantaven en les andanes, el vagons i en les sortides.

L’altra “massa” era infantil i juvenil que esperitada i histèrica és disposava, com jo, a veure: “Harry Potter and the Goblet of Fire“, o sigui l’última pel·lícula d’en Potter.

S’ha de conèixer on està el cinema i on esta el camp de futbol, per acabar d’entendre la barreja de les dues “masses de gent”. Fulham Broadway que és la parada de metro del cinema i del camp, està en el mateix edifici d’un centre comercial. És a dir les dues aficions és troben i és confonen en un mateix immens hall.

L’escena de les dues aficions en marxa i cadascú a la seva, no deixa d’ésser una metàfora del Londres d’avui, fins i tot del Regne Unit. Embogits per una activitat lúdica, competitiva, màgica i amb uns clars líders a admirar, i tothom a punt d’entrar en una cerimònia de complicitats i anhels.

La pel·lícula de Harry Potter la vaig trobar llarga, pesada i repetitiva de la resta de la saga, tot i que com a novetat important és que introdueix el desig del sexe oposat que experimenten els superconeguts protagonistes, ara adolescents en la ficció i inevitablement també s’hi han tornat els propis actors.

Mentre és projectava el film hi havia un silenci reverencial entre el públic, malgrat les inevitables passejades dels pixaners.

Que no m’hagi funcionat la pel·lícula a mi, no vol dir que funcioni extraordinàriament bé pel públic al que suposadament va dirigit, encara que tots els acompanyats adults també se l’han d’empassar. De fet l’acompanyant és obligatori, perquè no és una pel·lícula classificada “apta i oberta” sinó que és per “més de 12 anys o amb acompanyant”.

No sé exactament quan va durar la projecció, però amb l’immens i abusiu bloc de publicitat adreçat a la canalla més la pel·lícula, va durar tant com el partit de futbol, perquè quan sortíem del cinema sortien els aficionats del camp.

Hi havia una certa eufòria per la victòria del Chelsea, però res d’espectacular. No sé si la presencia de la policia imposava o els merders passen quan perden a camp propi.


...

Internet et possibilita navegar per una imprescindible munió de Revistes on line LITERÀRIES, d’aquestes n’hi ha una feta en quatre llengües, molt interessant, és “The Barcelona Review”. La web-revista és en quatre llengües, però en realitat no són traduccions, sinó que son quatre visions i continguts diferents segons la llengua.

Ara estan d’aniversari perquè han arribat al número 50, i com escriu Joaquim Carbó celebrant l’esdeveniment, també em sumo a la felicitació del poema:

Reviu Barcelona
o només fa la viu-viu?
No diguis ni piu
–sigues positiu!–
i no facis més el viu:
Visca Barcelona Review!

http://www.barcelonareview.com

...

............................................................................. !!!

Reunió de la Direcció de Vivéncia Aranesa

PRINCIPALS ACORDS

Reunida la Direcció de Vivéncia Aranesa s’ha acordat els següents punts:

1. Per tal d’adequar l’Associació Vivéncia Aranesa a uns objectius més amplis que li possibilitin abastar més camps d’intervenció com ONG i això fer-ho d’una manera integral, s’ha acordat canviar els objectius de l’Associació dels seus Estatuts. Sense trencar els objectius fundacionals s’acorda ampliar-los, en especial en la seva vessant cívica.

Els nous objectius quedarien redactats en els Estatuts de la següent manera:

“Que és Vivéncia Aranesa? Vivéncia Aranesa és una entitat cultural i cívica de la Val d'Aran.

Com una Organització-No-Governamental (ONG), sense afany de lucre, avui jurídicament és una associació, que té com objectiu específic cultural: promoure la cultura i la llengua aranesa i occitana en general, i els seus lligams amb la cultures minoritzades, en especial la cultura catalana, en el procés de construcció de la Unió Europea. I té com objectiu general cívic pels ciutadans dels Pirineus: promoure els drets col·lectius dels pobles, els drets humans, la cooperació al desenvolupament, l’economia d’ajut social i la cultura de la pau.

Aquests fins potenciats en dues vessants: una de promoció i difusió popular i una altra d'estudis i difusió de caràcter acadèmic en especial de projecció universitària.”


2. S’acorda obrir tot el procés perquè l’Associació és converteixi amb una Fundació privada.

3. Crear la figura de Director de Vivéncia Aranesa.

4. Incorporar 6 membres a l’actual Direcció Fundacional, cercant-los, amb una voluntat de pluralitat, entre animadors culturals i socials de la societat aranesa.

5. Congratular-nos per l’aprovació del nou projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya i en concret a les qüestions relacionades amb Aran. Com Associació s’acorda seguir com a grup d’opinió perquè és consolidin i és desenvolupin les aspiracions araneses recollides en el futur Estatut. Constatem que com Associació hem de seguir incidint en aquest camp i per això potenciarem el nostre programa difusió d'Aran a Catalunya, el “Programa Víctor Balaguer”.

6. En la línia de la nova faceta social de Vivéncia aranesa s’acorda reforçar el nostre programa de Cooperació al Desenvolupament, destinat a l’educació, la formació i la sensibilitat de la societat en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament i la solidaritat internacional: programa que denominen Programa “Pirineus Solidaris”. I per això, s’editarà una publicació de periodisme social.

7. En les diferents estructures de finançament de Vivéncia Aranesa s’acorda crear una “Plataforma de Serveis de Comunicació” adreçada a donar suport en comunicació a tota mena d’ONGs i entitats, així com adreçada a tots els ajuntaments aranesos i catalans, com una nova fórmula de “Captació de Fons” per a l’Associació.

Vielha, 31 d’Octubre del 2005

http://vivenciaaranesa.blogspot.com
...

...........................................................................

Pels diaris he vist que Unitat d’Aran diu que demanarà en el proper Ple del Conselh Generau que el Govern d’Aran creí una “Xarxa de Biblioteques” del País o sigui la Val d’Aran.

La proposta és bona, sinó fos que tal com ho plantegen i ho publiciten, sempre és fet com una guitza (una patada) al cul del grup de Govern del Conselh o sigui Convergència Democràtica Aranesa.

Proposen una cosa que ells no poden fer i volen que ho facin els altres. I no ho poden fer perquè les majories i les minories són les que són.

Sempre aquests d’Unitat d’Aran fan el mateix: una bona proposta la fan servir com una pedra partidista per fotre l’altre.

Recordo per exemple la demanda per part d’Unitat d’Aran que el Ple del Conselh Generau s’organitzi amb una seriosa dinàmica de Parlament Aranès, i en comptes de plantejar-ho en forma de consens, ho plantegen com una mancança i acusació dels actuals que governen, com si ells no haguessin governat abans i no en siguin corresponsables d’aquestes mancances institucionals.

Hi ha temes que són d’aquells que podríem dir “nacionals”, temes “d’Estat” i que necessiten ésser tractats de forma de consens nacionals i no partidista. I precisament per això, com les biblioteques, s’hauria d’escoltar a tothom.

És una llàstima que els polítics sempre vagin a la seva i no escoltin mai a la societat civil. Si en Paco Boya en comptes d’anar insultant als directius de les associacions, escoltes una mica, -perquè li deu anar amb el sou de parlamentari dialogar amb les associacions-, s’hauria pogut llegir la proposta del "Programa Robert Lafont" que és un Programa d'intervenció de l’associació cultural i cívica Vivéncia Aranesa entorn les biblioteques públiques d'Aran.

Aquesta proposta consta avui de dos Projectes centrals: un "Projecte de foment d'Occitània a les biblioteques públiques". I un "Projecte de foment de la lectura". Això ho vàrem iniciar la Festa d'Aran de l’any 2004 i ha representat moltes hores de treball entre bastidors, a més d’haver reunit a tots els bibliotecaris d’Aran i tenir obertes diverses línies de col•laboració permanents. I tot això s’ha fet com una modesta dinàmica pràctica de xarxa nacional aranesa de biblioteques.

Perquè no és només una qüestió de locals, funcionaris i diners. És una qüestió que cal tenir clara i portar-la a la pràctica: s’ha de saber que representa una POLÍTICA NACIONAL de biblioteques pel País. I a Aran, pel tipus de cultura minoritzada que som, encara té un afegit més gran: que la biblioteca i la xarxa de biblioteques hauria d’ésser motor de cultura i sobretot d’infraestructura de cultura.

La proposta d’Unitat d’Aran simplement ARA no és farà. Que la posin en el seu programa electoral, que guanyin les eleccions -s’hi poden- i llavors ho podran fer.

Però de moment els companys d’Unitat d’Aran, per fer-se més creïbles, que arreglin coses dels municipis que governen i que el Secretari-d’ajuntament-Regidor-Conseller Rufino Martínez deixi de jugar a la puta i la ramoneta en temes de biblioteques a Les, a Vielha i al Ple del Conselh Generau d’Aran.

A Les:
Quan de temps fa que la biblioteca esta tancada?.
Ja saben els polítics que Les és on la canalla llegeix menys.
Com és que l’arxiu Melquiades Calzado esta “congelat”?.
Perquè és té i s’ha tingut en tan males condicions laborals al senyor Claudio Aventín, el suposat bibliotecari?.
Les té o no té bibliotecari avui?.

Perquè s’ha de saber, hi ha una doble manera d’entendre la biblioteca de Les: la de l’Alcalde i la del Secretari de l’Ajuntament, i almenys en aquest tema, la política del Secretari és la que s’ha imposat.

A Vielha:
És pot parlar seriosament d’una futura Biblioteca Nacional, que seria la de Vielha, si l’Ajuntament de la capital i el Conselh han estat AUTISTES en les seves relacions en temes bibliotecaris durant temps i temps ?.
Quina diferencia hi ha entre la gestió de la Biblioteca de Vielha i la Biblioteca de Mollerussa? Quina diferencia hi ha entre una Biblioteca Nacional i una Biblioteca Comarcal?.
Quina és la política bibliotecària de Vielha avui: nacional o comarcal?

A Aran als polítics no se’ls hi ha de fer ni cas pel que diuen, sinó pel que fan. I en les eleccions –l’hora de passar comptes- el que Unitat d’Aran aportarà, és el treball fet als llocs que governa, i no les cartes als reis que expliquen als diaris.

I si l’Alcalde de Les, no se’ls hi en va a ERC, hauran d’explicar que han fet, per la feina, a Les i a Vielha. I en temes de biblioteques, per la feina feta, ho tenen pelut d’entusiasmar al personal.

I els altres, els Convergents?. Deixem-ho per un altra dia, perquè també hi ha marru.


...

.................................................................................

Contes de Londres

SOMNI RECURRENT


Avui he tingut un somni, el mateix de fa moltes nits:

“Estic en una Sala de la London School of Economics and Political Science i m’estic enfrontant en una discussió amb la vaca sagrada dels estudis de nacionalisme al món anglosaxó.

Sempre la discussió acaba igual:
Jo dic: –Admirat Professor no en té n’hi idea de que és Catalunya, del que és una nació minoritzada.
I ell em respon: -Aprengui l’anglès Mr Colomines!!! (Òbviament el meu cognom dit amb fonètica espanyola per fotre més).

Això passa un dimecres a la tarda i de cop em desperto, però això passa dins del somni. Són les 5 del matí de dijous. Nerviós m’afaito, em rento les dents. Vaig corrent a la dutxa, corrent despullat pels corredors d’una residència d’estudiants. Primer vaig al wàter i desprès em dutxo una eternitat.

Ràpidament agafo un bus de dos pisos amb la por a una bomba, arribo a Waterloo Station i agafo el tren internacional Eurostar, desprès que m’han escorcollat a fons. I com cada dijous, arribo just a les 11 del mati al seminari de “Sociologia dels moviments socials” que dirigeix Alain Touraine a l’institut de Paris, “Centre d’Analyse et d’Intervention Sociologiques”. Mentre escolto em vaig adormint -dins del somni- i de cop en desperto per uns aplaudiments i un Visca Aran!!!.

Espantat, miro al meu voltant i em veig rodejat d’aranesos coneguts amb la copa enlaire festejant la inauguració de “l’Institut Aranès d’Estudis de la Nació i el Nacionalisme”.
Em quedo glaçat!!!. L’amfitrió és el nou Síndic d’Aran: en Joanito Riu, l’actual Alcalde de Vielha, que porta un penjoll enorme penjat del coll, on hi ha la cara vivaaa de l’alcalde de tota la vida de Vielha, el Pepito fent ganyotes. El Síndic comença a cantar “Paraules d’amor” d’en Serrat, rodejat d’aplaudiments i d’unes fans que només fan que arreglar-se les calces, que els hi queden ficades entre les galtes del cul, mentre una pluja fina els hi fa transparents les samarretes".

De cop em desperto i aquesta vegada de veritat. Amb una suor freda i una mica de taquicàrdia.
Fa temps que tinc aquest mal rollo cada nit. Que m’està passant?.


...

Contes de Londres
La violoncel•lista (Tercer lliurement)

Estava a punt de creuar la línia de la City i entrar al seu barri. La martiritzada estació de metro d’Aldgate simbolitza la frontera cap a un territori on la gran mesquita és el símbol d’identitat profunda de la seva gent.

Tot semblava igual que d’altres barris, però el començament d’una llarga filera de botigues de roba muntades com a basars, delatava que s’havia entrat en una altra dimensió ciutadana, en un altre Londres.

Aasim cada dia fa el mateix trajecte: de la feina a casa a peu. De la gran illa dels negocis al seu barri en deu minuts caminant.

Si algú mai el vigiles, veuria sempre les mateixes pràctiques: primer a la sortida de Simmons & Simmons és descordava la corbata, desprès més enllà l’armilla i un camí més enllà és posava la corbata a la butxaca. Per acabar, saludant afectuosament a tothom amb l’americana i l’armilla a la mà.

Aquest desvestiment no només ho feia per comoditat sinó per evitar provocar. Se li havia ficat al cap que el seu èxit a la City li creava enemics al barri i no és tractava d’anar provocant a la seva gent.

Perquè era la seva gent, la seva colla, la seva família i la seva comunitat religiosa; encara que a deu minuts era l’individualisme ferotge el que marcava el territori,. Ésser enormement competitiu de forma solitària és el que qualsevol paio necessita per surar a la City i ell ho sabia molt bé.

Però l’Aasim estava vigilat, com qualsevol professional musulmà de nivell que treballa en els negocis britànics. De fet no era gens estrany, perquè ell mai s’havia mantingut al marge del moviment cultural del seu barri i això sempre és profundament sospitós. Negocis i cultura compromesa és un còctel difícil de pair per la pasma dels Serveis Secrets, el desprestigiat MI5.

L’Aasim és un home alt amb una pell de color d’oliva mediterrània molt suggerent, que afegit a les seves elegants maneres li donen un posat de gentilhome d’aquells que de grans se’ls considera avis venerables. Un cos de figura envejable, amb un cul ben situat en harmonia amb una esquena atlètica i espatlles grans. Unes seies gruixudes i de negre carboner marquen una cara allargada, on uns llavis carnosos indiquen passió pel petoneig compulsiu.

Però avui no era el seu dia, una bona transacció se n’havia anat anorris i això li portaria problemes. Per això en sortir de la feina és va dirigir directament al “All One Bar” més proper i va demanar vi italià Chianti a 3 lliures amb 90 penics la copa.

(CONTINUARÀ ... ).
jrcc©
...

Avui el meu Marc fa 23 anys.
Viu a la capital de la catalanofòbia i s’està fent com artista plàstic amb la màquina de fotografies. Tota una experiència de vida. Felicitats !!!.

(Precisament escric aquest comentari en la “University of Westminster Presentation Ceremony” al Centre de Cultura Barbican, potser tota una premonició de la nova etapa del Marc del curs vinent i que fa temps està preparant).


...

Moltes vegades surto i entro a la Val d’Aran vomitant, sobretot per la part catalana, i això no es una malèvola metàfora, sinó que és el símptoma d’una terrible creu personal que és marejar-se anant amb cotxe, no cal dir amb autocar. Ahir va ésser un dia terrible.

Ni la novel•la “Una pell freda”, comprada per la Piuca a “La Guineu” de Sant Feliu de Guíxols, ni l’univers lèsbic a l’avió, em va posar el cos a to. Entre l’astorament, el posar-me calent i un estómac revoltat, l’avió dels irlandesos em va situar en un aeroport anglès de merda, és clar que havia pagat un cèntim d’euro pel bitllet, a més dels odiosos impostos.

Avui passant en autobús he vist a Trafalgar Square instal•lada l’enorme escultura de Marc Quinn, de la dona mutilada i nua. Impressiona, però no s’ha resolt bé el cap, hi falta tota la poètica que té un cap de dona adulta.

La novel•la de Sánchez Piñol l’he deixada, més o menys, al capítol 5, potser acabarà molt interessant, però de moment per monstres ja en tinc ben bé prou amb els meus i avui no m’interessen els inventats. Tampoc l’he encertada amb la pel•lícula “Broken Flowers” amb un Bill Murray imitant-se a ell mateix com a “Lost in Translation”.

Sort que aquest diumenge gris, plujós i fred he pogut carregar les piles anant a somiar al barri de Putney i passejant-me al costat del Tàmesi, aspirant a ésser un remador de piragua del Putney Boat House.

I sobretot aspirant a tenir un físic fort, capaç de superar les enormes marejades criminals, i que no són per una bona farra, sinó pel balanceig del cotxe a més d’un enlluernador sol mediterrani, que és el meu enemic de viatges.

Un bon dia és un bon dia gris, llavors sóc el rei del mambo.


...

Reclòs en la meva torre de vori de Vielha, passo una petita grip, però per a mi representa un pes enorme. Els mals físics m’empetiteixen, mentre que els mals mentals, em fan crear sòlides dreceres per sortir-me de l’embolic. Tota una paradoxa, sobretot per aquells que creiem que no hi ha mal mental sense una base biològica.

En situacions de debilitat física sempre descobreixes coses i jo he redescobert aquests dies la sopa d’all o sigui les pel·lícules en DVD. Amb pel·lícules, llibres, internet, música i muntanyes de material per a dibuixos i escultures podria viure dies i dies tancat en una cova, com les meves “coves” a les residències universitàries de Londres i la de Can Feliu del Cantó.

Des del llit he seguit el debat al Parlament Espanyol sobre la proposta del nou Estatut d’Autonomia. I m’han semblat excel·lents i eficaces les intervencions dels comissionats del Parlament de Catalunya.

El discurs de la Manuela de Madre no m’interessa, però és ben real. I no és que no m’interessi el sentiment profund de les coses exposades, que sí que m’interessen sobretot la qüestió de la seva emigració, sinó el que em preocupa és el rerafons polític del que representa. Perquè com sempre la tradició de l’antic PSUC i de Comissions Obreres és molt més nacional catalana que la tradició de l’antiga federació catalana del PSOE, i això s’ha reflectit amb tota mena de detalls, en la seva intervenció parlamentaria.

A Mas i a Carod els hi espera a Catalunya un futur de duel a mort, i encara no tinc idea com s’ha de reconduir tot això. Però evidentment haurà d’ésser d’una forma imaginativa i productiva, buscant una sortida per evitar la trencadissa definitiva del nacionalisme català.

Aran, la Val d’Aran, ha estat totalment fora de l’escena parlamentaria de les “Cortes Españolas” i també de la societat civil mobilitzada a Madrid. Tot un altre símptoma per a pensar-hi.



...