És lamentable que pel Síndic Boya qualsevol cosa que no li agrada “són mentides”.
S’havien passat la vida dient de la poca democràcia en el govern anterior i ara, un cop a la poltrona, s’exerceix una actitud de caciquisme i revengisme com mai.

També és ben estrany que les politiques que fa el govern aranès s’hagin de publicitar a traves del blog personal del Síndic, però és així. Quan el PSC va donar l’ordre de fer blogs, com també ho varen fer els Convergents, varen envair i malversar un territori d’experiències personals. Però així estant les coses.

Quan parlem de cultura, com ho hem d’enfocar, des de la gestió o des de la part intel·lectual?.
Comencem per la part intel·lectual. Sense por de mullar-me en un debat d’idees.

Recordo que a més de donar títols de qui és aranès, els d’Unitat d’Aran-PSC s’atrevien, a traves de la seva publicació oficial, de dir qui era intel·lectual i qui no ho era. Això de classificar a la gent, de posar-los per ordre, de premiar a uns i no els altres, és un tema que els hi va.

Però equivoquen la direcció. Simplement perquè un text literari estigui escric en aranès, no vol dir que és bo. Hi ha bona literatura i hi ha mala literatura, tant se val si està escrita en xinès, en català o en aranès.

Hi ha coses escrites en aranès que són infectes des del punt de vista literari. Que no passarien una mínima base de critica literària i que mai cap editorial de prestigi publicaria.

En canvi nosaltres les publiquen i si cal promocionem. I perquè ho fem ? Doncs, per contribuir a la normalització lingüística.

Tampoc diferenciem bé el que seria la cultura de divulgació i lleure, l’anomenada cultura de masses; de l’alta cultura.

Aran i la resta d’Occitània necessita de les dues vessants.

Són dos tipus de productes diferents, que tenen uns continguts diferents i una dinàmica de producció i distribució també absolutament diferents.

Que passa a Aran?. Que tot és barreja.

Hi ha textos que volen ésser literatura i com que no ho són i no poden accedir als canals cultes, se li dona un suport i canalització de cultura de masses i llavors bé el desastre, perquè a qui va dirigida l’acció cultural no els hi agrada i hi ha un rebuig.

La cultura de masses no és alta cultura dolenta, és una altra cosa.

Com creure que un material literari mediocre i sense ambició pot servir com a literatura per a nens i joves; quan resulta que adreçar-se a aquest públic, és una especialització i s’ha de saber fer bé. Perquè sinó el jove per exemple, entén i veu perfectament quan li volen colar gat per llebre. Hi ha textos en aranès, suposadament per a joves, que tracten temes absolutament fora del nostre temps, que no hi ha cap jove que hi estigui interessat. Poden ésser textos històrics, però presentats per a lectors d’avui, no escrits per a tietes i conques del segle passat.

I això també passa en l’ensenyament de l’aranès, en la seva didàctica i en el desplegament de tot el material pedagògic implicat, incloent-hi l’estratègia docent del professor. Són mètodes absolutament depassats per fer aprendre un idioma.

L’aranès és mereix estratègies i didàctiques tant innovadores i modernes com s’ensenya l’anglès. Perquè l’aranès sigui la llengua nacional d’Aran, no té perquè explicar-se com per estar per casa, amb mètodes totalment antics.
(Continuarà).

...

És d’agrair els que em pregunten via e-mail, perquè no escric al blog i m’animen perquè ho faci.
La veritat és que la meva decepció és tant gran sobre la política aranesa, que ja no sé si val la pena comentar les coses. Prefereixo viure l’Aran d’una altra manera: més intima i més real. Encara que espero que és compleixi una reflexió bona de l’ex-Síndic Barrera, que és que el temps posa les coses al seu lloc.

.
■No entendre mai que un govern autoanomenat progressista hagi donat cobertura a un episodi de violència domèstica d’un dels seus responsables polítics. Tothom sap que la dona va acabar a l’Hospital i tothom sap, que encara que la interessada no va posar denúncia, el centre sanitari va activar el protocol. I encara amb xuleria van passejant al polític en reunions, davant l’estupor general.

.

.
■Tampoc entenc que els campions de la cultura que ara governen a Aran, no tinguin ni una sola idea substancial i important per crear el marc i el coixí perquè hi hagi una normalització cultural i la societat civil més dinàmica en cultura pugui ésser productiva. Tot és com una gran setmana de festa major i d’activitats de colònies permanents, amb premis de final de curs. Jo que criticava a l’antic govern i la política cultural del senyor Sans, certament era gloria al costat d’un no saber cap on anar, amb una mediocritat que crea vergonya.

.

.
■I per l’altra banda, avui fa 108 dies que els convergents aranesos tenen una nova direcció del partit sorgida d’un Congrés. Jo no sé veure el canvi. Un partit autista no guanyarà mai les eleccions i els silencis se senten per tot arreu.

...

.......................................Josep Benet


Josep Benet va néixer el 14 d’abril de 1920 a la ciutat de Cervera. La data, que coincideix amb la de la proclamació de la República onze anys després, era premonitòria de la fidelitat del senyor Benet als ideals republicans, catalanistes i demòcrates. Ho va ser el 18 de juliol de 1936, a pesar de la persecució religiosa a la reraguarda republicana, i ho va ser al front, l’any 1938, quan va ser mobilitzat amb l’anomenada lleva del biberó per participar a la batalla de l’Ebre. Benet va caure-hi ferit i per això va ser evacuat. Com explica ell mateix a les memòries que havien de sortir al carrer aquesta mateixa setmana, encara va fer sort, perquè el comissari del PSUC del batalló del qual formava part havia decidit liquidar-lo. Per catòlic, esclar.

Després de la Guerra civil Josep Benet hauria pogut exiliar-se i, en canvi, no ho va fer. És va quedar a Catalunya. I tanmateix no va quedar-hi per no fer res. Amb la toga o amb la història com a armes de combat, Benet va afavorir la reconstrucció del que podríem dir-ne el catalanisme popular que la Guerra havia estroncat, marginat i reprimit. No els explicaré la gran feinada que aquest home va arribar a fer. Avui tots els diaris en parlen. Per la meva part, però, ho resumiria destacant el compromís cívic en tot allò que feia: des de defensar Joan Comorera (de qui era parent), l’exsecretari general dels comunistes catalans, fins a l’impuls de la revista “Serra d’Or”, passant pel fet d’escriure un munt de llibres d’història, la vàlua dels quals, tot sigui dit, l’acadèmia ha estat incapaç de reconèixer-li.

Només els vull explicar, modestament, la impressió que aquest home em va causar ara fa 27 anys, quan, esporuguit i atabalat alhora, vaig començar a treballar per a ell a l’oficina parlamentària que tenia al carrer Casp, entre Roger de Llúria i Bruc. En aquella petita oficina de tres habitacions, el senyor Benet hi tenia el centre d’operacions per escriure les interpel•lacions que presentava al Senat o al Parlament de Catalunya. En aquelles tres habitacions hi passava molta gent per demanar-li consell o fer-li propostes de tota mena. I en aquell mateix petit despatx es va coure la moció de censura que el 23 de setembre de 1982 Josep Benet i quinze diputats més, tots ells del grup comunista a la cambra catalana, van presentar contra el primer govern Pujol. A pesar que els tècnics del PSUC van preparar un munt de paperassa per ajudar-lo a preparar aquella moció (que segons el reglament havia de ser constructiva i per tant comportava haver de presentar un candidat alternatiu), recordo que el senyor Benet va escriure a la seva manera, a mà i amb una perseverança inesgotable, l’argumentari d’aquella iniciativa. Servidor, que era l’únic treballador de l’oficina, va necessitar ajuda extra per poder passar a màquina (no hi havia ordinadors) aquella seva austera però rigorosa prosa. La moció és va perdre perquè només va rebre 21 vots a favor (el del grup del PSUC ja disminuït per l’escissió stalinista), 56 en contra (CiU, ERC, ind.exUCD) i 53 abstencions (PSC, CC-UCD, CDS, PSA, ind. exPSC i els dissidents comunistes del PCC).

Però el combat polític no impedia una relació humana franca i amistosa. Recordo que abans de començar la votació, Macià Alavedra, aleshores un dels homes forts de CiU, es va acostar a nosaltres i ens va dir: “quan això acabi anirem a sopar plegats, eh?” I així va ser. A la nit del dia 1 d’octubre els convidats a la taula de la “Xampanyeria”, aquell local aleshores de moda del carrer Enric Granados i del qual era soci el portaveu de CiU Jaume Camps, eren persones d’ideologia distinta (hi recordo el Guti, en Xavier Folch, l’Alavedra, en Pere Portabella, en Rafael Ribó i el mateix Camps), que podien discrepar entre elles però que es respectaven, perquè entenien la política com un acte de servei i no com una manera d’imposar-se idees i actituds les unes a les altres. Quina diferència amb l’esperit de la moció de censura que el 2001 va presentar Pasqual Maragall! Doncs bé, aquest era el tarannà del senyor Josep Benet. Dur, impecable, si calia, però humà fins a la bonhomia.

Agustí Colomines


...

...

..............................


...

El Govern aranès del Síndic Paco Boya ens ha amagat l’autèntica informació del perquè el Conselher Hipólito Cruces, responsable del Departament de Comerç i Promoció econòmica, ha dimitit.

El tema és greu. Però per altra banda, també és impresentable l’actitud del Govern, que una vegada més dona mostra d’una total opacitat informativa. A més, el tractament periodístic d’un tema com aquest, posa en evidència fins a quin punt a Aran no hi ha premsa independent.

Deixem passar la Setmana Santa per abordar un tema que en aquest moment en parla tothom i que no hi haurà manera d’amagar-ho, per molt que estiguin intoxicant des de l’administració.

...

..............................
Mor Cassià Maria Just, abat de Montserrat entre el 1966 i el 1989.
Un sentit record.


...

Existeix un Web.-blog anomenada “Vielha en 48 capítols” amb el subtitulat “Informacion e opinion deth Grup d’Unitat d’Aran en Vielha e Mijaran” i sembla que el dinamitza Alex Sirat Tarrau, el regidor del grup Unitat d’Aran-PSC. A més, s’ha de destacar que el blog té una entrada preferent a la Web oficial d’Unitat d’Aran que està a la Web també oficial del PSC.

En una primera època aquest blog semblava més personal i ara té un contingut més del grup municipal.

Usualment hi fan unes enquestes absolutament de pissarrí, des del punt de vista de la demoscòpia, però dona l’opinió dels seus lectors i desprès en fan les seves interpretacions. Els temes són variats i les propostes de futurs temes, també.

S’hi recull la proposta de fer la següent enquesta amb la pregunta:
“¿Crees que el Colomines debe irse ya del Valle?”.

Al regidor Alex Sirat i a Juan Riu com a regidor portaveu del grup i del blog, els hi hauria de caure la cara de vergonya de publicar aquesta mena d’enquesta, ni que sigui com a proposta. Ja no s’amaguen de la seva pràctica xenofòbica i això que tenen càrrecs institucionals!.

El regidor Riu quan era alcalde em va portar al jutjat per un article meu d’opinió que parlava sobre urbanisme i el favoritisme als seus amics de la política, i tot ha quedat en res. Millor dit en res no: amb la recomanació a Riu que no utilitzi la justícia per fer propaganda política.

Ara, amb aquests instigadors a l’odi cap a un veí del seu municipi, que s’ha de fer?.

...

M’hagués agradat veure avui en algun diari o algun telenotícies, les dades d’Aran de com havien anat les eleccions estatals, però com que ningú fa periodisme de “Aran com a País “, no hi xifres i si les vols, les has de muntar artesanalment.

(Es ben clar que és necessita premsa aranesa!!!. O és que no us agradaria ara tenir un diari aranès amb els comentaris electorals dels nou municipis d’Aran, amb dades, entrevistes, anàlisis, fotografies i anècdotes?).

El senyor Zapatero ha guanyat i per sort no ho fet Rajoy. També per sort Zapatero no ha tingut majoria i això permetrà que el catalanisme jugui a fons les seves cartes.

A Aran també ha guanyat el PSC o potser hauríem de dir PSC-Unitat d’Aran-PSOE, que ha obtingut 1869 vots a tot l’Aran. El PP ha quedat com a segona força amb 1164 vots d’Aran. I els Convergents han tret 1074 vots aranesos. Desprès, més lluny, Esquerra ha tret 215 vots.
A la Val d’Aran també la bipolarització ha ajudat a que ressuscites el PP i que PSC-Unitat d’Aran amb imatge de PSOE, resultes guanyador.

Estem davant d’un parell de problemes enormes: “Aran com a País” en política estatal desapareix i les imatges espanyoles i catalanes són les que s’imposen.

La bipolarització, el retrocés de l’aprofundiment democràtic deformant la pluralitat política i les diversitats nacionals que hi ha a l’Estat, polaritzant amb el PSOE i el PP la contesa electoral, ha estat un autèntic tsunami que s’ha endut quasi tot. Aquest ha estat l’altre problema: la polarització, el bipartidisme que els partits grans i els seus mitjans de comunicació han imposat a l’Estat, a Catalunya i a Aran.

En això s’hi ha de sumar el “vot útil” per aturar els reaccionaris del PP i llavors el tsunami s’ha multiplicat.

Els Convergents d’Aran han aguantat bastant bé, mentre que el d’Esquerra han perdut la meitat de vots, (de 442 a 215 vots). En concret aquest 2008 com deia, els Convergents a Aran han tret 1074 vots, mentre que fa quatre anys en varen treure 1085.

Malgrat el bipartidisme, l’evolució del PSOE a Aran i del PP també a Aran, no han tingut una moguda de suports espectacular: el PSC-UA-PSOE pugen un centenar de vots, mentre que el PP en perd més d’un centenar, encara que torna a l’escena política, mentre té un suport residual en altres tipus d’eleccions. En concret: PSC-UA-PSOE el 2008 : 1869 vots. El 2004 : 1748 vots. Mentre que el PP a Aran ha obtingut el 2008 : 1164, mentre que el 2004 en va obtenir 1314 vots aranesos.

Tots sabem que totes les eleccions segons l’àmbit polític, donen conductes electoral diferents i que sempre les eleccions estatals han afavorit als partits estatals, però els nacionalistes aranesos, tant els Convergents, com els d’ERC, haurien de revisar els seus pactes amb altres forces politiques estatals, perquè a la capital d’Aran o sigui a Vielha e Mijaran els hi passarà una factura tant enorme que en anys no aixecaran el cap.

ERC paga i pagarà el Tripartit a la Generalitat amb una força de disciplina estatal, i CDA paga i pagarà el pacte municipal de Vielha amb l’altre força estatal.

Cada elecció té la seva dinàmica, però hi ha unes interrelacions que marquen unes tendències i l’oferta electoral queda condicionada, sobretot en un territori d’un cos electoral tant petit com és Aran. De moment en aquestes eleccions estatals els resultats de Vielha e Mijaran són : PSC 895 vots (870 el 2004); PP 648 (740); CiU 497 (489) i ERC 96 (233). Queda clar que les forces aranesistes surten tocades.

Bona sort Zapatero i aquest cop no menteixis.

...

És absolutament simptomàtic que quan escric més per feina periodística o acadèmica, és quan escric menys en aquest blog. I segurament tenen raó aquells que m’envien e-mails dient-me que cal que em defineixi per les properes eleccions estatals.

De fet, el vot és secret, però per la meva trajectòria és pot ben endevinar cap a on decantaré el meu suport. Però que ningú s’enganyi, no és una qüestió només de sigles, és una qüestió de País. I en aquest petit escrit, només vull demanar el vot per aquells que són partits de sobirania catalana i partits de sobirania aranesa. Que cadascú voti el que vulgui, però en clau catalana i en aquest cas, per extensió en clau aranesa.

Jo vist, treballo i voto a Aran, per tant no em puc extreure d’aquest context polític, encara que avui circumstancialment estigui fora del País.

Jo si fos espanyol segurament votaria PSOE, però és que no ho sóc, independent del meu DNI i passaport, i per tant, com a català i com aranès, haig de votar una força del meu País que defensi els meus drets nacionals i com a ciutadà.

És una autèntica fal·làcia, volgué fer-nos creure que les properes eleccions és cosa de dos: Zapatero i Rajoy. No és només una fal·làcia, és una manera conscient de voler presentar un Estat i una arena política estatal on la veu dels altres, dels que anomenen “els perifèrics”, quedi diluïda i menyspreada.

També s’equivoquen aquells que diuen que Zapatero y Rajoy són el mateix, perquè no és veritat. Un representa un reaccionarisme anticatalà i antiaranès : un autèntic perill de les mínimes llibertats. Rajoy és simplement un reaccionari modernitzat. I l’altre, el senyor Zapatero és un gran mentider i això també és un problema. Queda clar que entre un reaccionari i un mentider, sempre sobreviuràs millor amb el mentider, perquè l’altre et vol simplement eliminar. El PP és un perill a Madrid, a Barcelona i a Vielha, i si jo tingues influència política, només els saludaria educadament pel carrer, però mai els hi faria costat i/o pactaria.

El Síndic d’Aran Paco Boya, seguint en la seva cursa de normalització lingüística de l’aranès, tramet un missatge personal a la ciutadania en llengua espanyola per agafar bacallà entre els votants més espanyolitzats i demana el vot “... por el compañero y amigo Zapatero...”, “... que tanto ha hecho por Aran...”. La rialla hauria d’ésser enorme, perquè el socialisme català i espanyol han fet barbaritats a la Val d’Aran. D’entrada : liquidar el socialisme aranès i posar-lo sota la seva disciplina. Unitat d’Aran avui és una caricatura d’un partit aranès sobirà. Però a més, el socialisme català i espanyol ha portar a Aran la filosofia de l’entreguisme, de l’amiguisme i del sectarisme de carnet.

El gran argument que el Síndic Boya dona per votar Zapatero, és l’acord sobre turisme signat entre el Govern aranès i el Govern espanyol. I ens diu que cal votar Zapatero, perquè l’acord és resultat d’un govern amic. O sigui diu: “... vota al amigo ...”.

Dues coses: L’acord turístic fet entre els dos governs, certament crec que és important. Com que treballem entre pinoxos: dic que l’acord és important, sempre que el que han explicat no quedi condicionat per una lletra petita que no coneixem. No em cau cap anell, per dir i acceptar públicament que és un gran acord. Llavors: on és la perversió?.

La perversió i la filosofia mesquina de Paco Boya és seguir potenciant a Aran la filosofia de l’amiguisme. O és que els socialistes no haguessin fet aquest mateix acord si el Síndic d’Aran hagués estat d’un altre color polític?. Vet aquí la veritat: o són acords de sintonia de carnet o Zapatero no ajuda l’Aran. Voleu més perversió?. Voleu més deslleialtat institucional?. Voleu més barra de reconeixeu-ho públicament?. El de sempre: l’amoralitat com a bandera.

A un reaccionari ni aigua, i a un mentider cal condicionar-lo de tal manera, que les seves pràctiques trileres no és puguin exercir. Això només serà així, sí hi ha al Parlament espanyol forces catalanes, basques i gallegues amb força i sobiranes com a partit.

Un cotxe de segona mà, un estri pels nostres fills, només el compres als que et donen, de paraula i per pràctica, confiança, i sinó ets un insensat mai ho fas a un mentider.

...

La Fundació Catalunya Oberta que és una entitat de reflexió política catalanista i liberal, envia cada dia un e-mail del que anomena "El Calbot", que és com un comentari curt sobre un tema d'actualitat del que és posiciona. N'hi ha molts que no hi estic d'acord o no m'agraden, però avui n'he rebut un que el transmeto a tots els lectors del blog perquè hi pensem:

.

.

Una queixa és un regal

.
"O Catalunya reacciona, o es rendeix", ha exclamat Pujol per demanar el vot a qualsevol que no sigui PP o PSOE. Ara: ateses les enquestes i la bipolarització, no sembla probable que Catalunya reaccioni. S'haurà de rendir, doncs? No. El partits catalans hauran de fer autocrítica i prendre nota. Ja fa temps que l'electorat es queixa i ni Mas ni Carod no en fan cas: tots dos afronten la queixa amb una visió negativa i defensiva. En el màrqueting modern, però, la queixa es valora en positiu, perquè permet a l'empresa (o el partit) corregir el rumb seguint les inquietuds del client (o el votant). Lectura recomanada: "Una queja es un regalo", de J. Barlow i C. Moller.

.

-.
Una reflexió que també s'hauria de fer extensiva a Aran.

...

Des de fa dies estic viatjant i recorrent els diversos llocs on treballo i he estat en moltes reflexions sobre periodisme, cultura, política i associacionisme lligat amb l’occitanisme i he arribat a una conclusió personal : sinó hi ha un tomb radical d’orientació en les politiques culturals occitanes a Aran i a la resta d'Occitània, el panorama és molt negre i s’estancarà en un cul-de-sac.

S’ha polititzat tant la cultura i el periodisme sobretot a Aran, que les associacions culturals i de comunicació que volen ésser independents s’han d’allunyar de la classe política. I allunyar-se dels politics s’ha de fer, tant en defugir el seguidisme de la seva agenda, de les seves consignes subtilment exigides com de les seves subvencions condicionades.

Un pot tenir una concepció política, una línia editorial, però l’associacionisme cultural i el de comunicació no és pot plegar a cap polític, ni a cap administració pública, sigui del color que sigui.

Des de fa setmanes uns quants estem vestint un discurs i una pràctica de fer política cultural occitana des de la independència, des de la pluralitat autèntica i des de l’auto-finançament i per això ens obrirem a muntar, dirigir i rendibilitzar qualsevol activitat cultural d’arreu, per aconseguir diners per fer activitats de cultura occitana.

La cultura occitana i aranesa té molts problemes sobretot d’acceptació social, però si a més és polititza i s’institucionalitza com cada dia més i de forma brutal s'està fent a Aran, encara tindrà un rebuig superior.

Ja passava en l'època Barrera-Sans i ara passa en l'època Boya-Vergés. El Conselh Generau d’Aran en cultura, hauria d’ésser com un moderador d’un debat, que passa desapercebut i llavors és valorat, perquè en realitat no és el protagonista.

...

Feia goig veure la festa popular del llançament de la traducció catalana de l’últim llibre de la saga de Harry Potter que l’editorial Empúries va preparar a Barcelona. El fenomen mundial dels llibre sobre Potter ha estat una important contribució a fer aficionats a la lectura i això és tota una proesa.

L’edició catalana de l’últim Harry Potter ha coincidit, en dia i hora, amb la venda de les edicions espanyola i gallega. I perquè no hi ha una edició en aranès /occità?.

La traducció a l’aranès d’un llibre sobre Potter no seria un fet important per la normalització lingüística? I sobretot per la normalització de la lectura en aranès?.

Una operació editorial com aquesta, val molts diners i seria difícil desprès aconseguir uns mínims guanys i això fa que cap privat és pugui llançar a una operació de traducció a l’aranès de la saga Potter.

L’administració pública aranesa i catalana en comptes d’invertir d’una manera errònia en traduccions que encara no caldrien, (exemple: les traduccions d’autors catalans en comptes de prioritzar-ho d’altres llengües que el lector aranès no sap); en comptes d’aquesta política erràtica: seria bo que popularitzes la llengua invertint en operacions adreçades al gran públic i sobretot al públic jove.

I això fet des del rigor i sobretot des de saber estar en les coses de l’actualitat i de la modernitat. Tot plegat massa regust de naftalina a Aran, que causa el rebuig i l’avorriment de la joventut.

...

Una de les coses que fa més ràbia de tot el soufflé que està sent el govern Boya d’Aran, és el canvi tant radical entre el que deien quan eren a l’oposició i el que diuen ara. I no fa més de 9 mesos !!!, més o menys.

Ningú recorda quan denunciaven una i una altra vegada els sous dels alts càrrecs de l’administració aranesa de l’anterior govern?.

Fins i tot, a més de denunciar-ho a Vediau, varen fer córrer un escrit anònim -(ja començaven aquesta pràctica de l’anonimat per embrutar)-, en el que especificaven els sous del govern i de càrrecs de l’administració com l’Hospital.

Desprès els seus altaveus als mitjans de comunicació d’Aran se’n varen fer ressò (sic) : d’un paper anònim!.

L’equip Boya sempre ha demanat transparència i sempre ha estat demagògia, perquè mai l’ha exercida. Boya com a parlamentari del Parlament de Catalunya ha fet el que ha volgut i mai ho ha explicat als ciutadans d’Aran. Algú sap que ha fet i que fa el diputat?. I també, mai ha volgut explicar el que cobrava.

Molt dir, molt pontificar, molt alliçonar, molt xulejar, molt tapar escàndols, però sempre s’ha reservat explicar el que el diputat, avui també Síndic, s’embutxaca cada mes.

Paco Boya cobra cada any: 82.201,39 euros (vuitanta dos mil dos cents un euros amb trenta nou cèntims) o sigui, pels que encara pensen en pessetes: 13.645.366 pessetes.

No faré la trampa que feia l’exConselher Antonio Asensio en els seus "papers anònims" en els temes dels sous i cal dir que les assignacions dels diputats, tant les fixes com els complements, estan subjectes a les normes tributaries de caràcter general.

A Boya li surt a compte ésser diputat del PSC, encara que trenqui la dignitat institucional del càrrec de Síndic d’Aran -per continuar sota la disciplina d’un grup parlamentari- i hagi destruït la sobirania d’un partit aranès.

...

...................................

Peter Callesen

Holding on to Myself (detall), 2006.
De la sèrie "Papercut".


...

Kosovë és independent !!!

.

.

Sempre que un País aconsegueix la independència em sento feliç i sobretot esperançat, perquè algun dia el meu País també aconseguirà la llibertat.

.
El govern espanyol de Zapatero ens deia que Catalunya no té res a veure amb Kosovë, i també ho han dit sobre el País Basc. Però el cert és que, per vergonya de tots, el govern espanyol no reconeix el nou Estat sobirà de Kosovë, segurament, millor dit: segur, perquè si que té molt a veure amb les nostres llibertats.

.
En no sé quina concentració hi havia una pancarta que resumeix allò que haurien de reflexionar molts espanyols de tots el colors politics: “Qui nega el dret dels pobles no és pot anomenar demòcrata”.

...

És interessant i important que s'hagi acordat potenciar la “Fira de l'oci, moda i turisme” que és denominarà “Vielha Activa”. També és interessant que sigui un acord entre administracions: l'Ajuntament de Vielha, el Conselh Generau d'Aran i la Diputació de Lleida. Com és obvi, pel lloc de desenvolupament del futur esdeveniment firal, l'Ajuntament de la capital d'Aran té i tindrà un major protagonisme. La foto de la presentació és d'antologia, encara que m'hi falta en Pau Perdices.

La fira la organitzarà l'empresa “Activa Media Group”. Com a ningú se li escapa el nom “Vielha Activa” té una doble lectura empresarial i l'empresa ven la fira com a cosa seva. La paraula “Activa”, tant en la denominació de l'esdeveniment com en el nom de l'empresa, ajuda a aquesta doble lectura. Però està bé, és un joc de màrqueting.

“Activa Media Group” és una empresa de fora d'Aran. I com que no hi ha més cera que la que crema, els aranesos han de buscar a fora tot allò que no tenim al País. Però ja seria hora que algú quan organitza coses a Aran intentes fer-ho amb la mirada llarga i no curta d'un esdeveniment efímer.

M'explicaré: No se si és podria fer per normativa o simplement per un acord voluntari entre les administracions i les empreses de fora contractades, però quan és firmes un conveni per potenciar un projecte a Aran, s'hi hauria de contemplar un punt que obligues a l'empresa contractada a incorporar en la preparació i realització de l'esdeveniment, com a pràctiques, a persones que viuen i treballen a Aran. No és només una qüestió de joves en període de formació, també de funcionaris en ganes de reciclar-se. I no només és una qüestió per quan l'administració potencia alguna activitat directament, sinó també hauria d'ésser quan una entitat o associació organitza alguna cosa contractant empreses de fora, però hi ha una subvenció d'alguna administració aranesa.

El que és tracte és que el nostre capital humà és recicli constantment i no hagi o de desenvolupar-se professionalment a altres contrades, o que estigui veient constantment la organització d'esdeveniments al País per empreses de fora, sense cap possibilitat d'intervenir.

Aquest seria un benefici a la dinamització social d'Aran, potenciant política formativa professional aprofitant l'experiència de les empreses que és contracten.

L'administració pública ha de crear el camp de joc i és la societat civil la que juga en la producció i per això necessita reciclar-se constantment. Penso que aquesta és l'autentica governabilitat de proximitat, que precisament no és la que et col·loca en una comissió només perquè opinis, sinó la que et crea el context, en la que tu et pots desenvolupar. Aquesta és la diferencia entre una política intervencionista i una política oberta.

...

....................................


...

Un Govern aranès sense valors? (i II)

En l'estratègia cap aconseguir el govern aranès, “Paco Boya i equip” varen utilitzar unes tàctiques que ara, com un bumerang, els hi torna en contra i els hi dificulta un govern constructiu repercutint evidentment a tots els ciutadans d'Aran.

La tàctica més escandalosa va ésser utilitzar la sanitat com a arma per crear neguit social, desprestigiant als professionals de l'hospital. D'episodis de les seves pròpies famílies a l'hospital en varen fer una abusiva categoria general. A més, varen donar un espectacle d'hipocresia enorme, acomiadant, sense contemplacions, el segon de la línia de comandament, deixant intacte els autèntics directors dels suposats mals. Ara és va treballant, però encara ningú ha tret la merda que havien llençat per tots els serveis. Tot plegat va ésser un atac als valors professionals i és constata que pel poder poden destruir a qui sigui.

L'altra tàctica va estar i segueix sent, el no propiciar el valor de l'esforç. L'equip de Paco Boya ha llençat un doble missatge a la joventut d'Aran. El primer és constatar amb les seves pràctiques al govern, que el partit i el clan son les vies més adequades per aconseguir treball i un bon sou. És igual l'experiència professional i és igual el nivell d'estudis fets, el més important és la situació en el clan. I així han col·locat gent absolutament novells, que els hi han atribuït un sou espectacular, doblant el que és pegava anteriorment en aquelles places. Tot això contrasta enormement amb els sous dels funcionaris amb llicenciatura i amb anys d'experiència. I això fa que molts funcionaris “amics i enemics”, estant que trinen, perquè tenen raó quan diuen que no són valorats.

El segon missatge encara és més pervers: que tots els estudiants no és preocupin, que si fracassen en els estudis o no els tenen, sempre se'ls poden inventar en els seus currículums. És absolutament escandalós que el Síndic Boya s'hagi inventat un currículum i el tingui penjat en el Web oficial del Conselh Generau d'Aran. Amb una redacció volgudament equivoca el Síndic ens diu que: “...a corsat Sciéncies Politiques ena Universitat Oberta de Catalonha...”, (“...ha cursat Ciències Polítiques en la Universitat Oberta de Catalunya...”). Que redactat d'aquesta manera, per a tothom d'aquí i de fora, i com en el llenguatge de la pròpia comunitat educativa, sembla com s'hi tingués una llicenciatura de polítiques. Però en realitat no és així. Quan un té seminaris, cursos o hores lectives de la matèria que sigui, però no té cap titulació o són estudis no reglats, s'ha d'especificar (sobretot si és fa política), però evident els aficionats al joc d'aparentar, havien de fer creure que en realitat és tenen uns estudis que no és tenen. Déu n'hi do el missatge que s'envia als nostres estudiants.

La tercera tàctica és haver utilitzat sectors xenòfobs aranesos, per aconseguir el poder. Perquè quadressin els números per guanyar, no l'hi va caure cap anell a Boya, de buscar el suports, sobretot de joves, d'una conducta deplorable en termes democràtics. I encara més, abans en el partit i ara en el govern els ha col·locat en el seu entorn, contaminant la Institució aranesa de persones que promouen l'exclusió. És la nova xenofòbia aranesa de guant blanc, és la qui et convida a sortir d'Aran per qüestions d'opinió. La discrepància, la polèmica i la denúncia et poden costar que et convidin a marxar, sinó et faran la guitza tant com puguin. Fins el punt que des del blog del Síndic Boya, que s'hi arriba des del Web del Conselh, és pot llegir tot un discurs excloent. Boya apunta per escrit i els exaltats fan la feina bruta, quasi sempre utilitzant, d'una forma encara més covarda, l'anonimat. En tenim últimament l'exemple del càrrec de confiança del Síndic, que acull a les seves pàgines d'Internet “informacions” difamatòries i anònimes, tot sempre sense contrastar. Tot un abús institucional, una falta de deontologia professional del que acull els missatges i un dèficit de cultura democràtica.

Si com argumentava en la primera part de l'escrit editat anteriorment (06 / 02 /2008), no hi ha la defensa dels valors com a País, ni dels valors institucionals, i com veiem ara, tampoc hi ha la defensa dels valors professionals, ni dels valors de l'esforç, ni dels valors democràtics, ni dels valors de la convivència i de la integració, és legitim preguntar-nos si l'actual govern d'Aran té valors.

...

.

.

Un Govern aranès sense valors? ( I )

.

.

Cada dia que passa l’autèntica cara de l’actual Síndic Paco Boya i el seu equip, apareix amb força a Aran i esta deixant estupefactes a propis i estranys.

De autopublicitar-se com a campió del diàleg, la transparència i la participació, de la nit al dia o sigui de l’oposició al govern, el Síndic Boya està potenciant un model institucional, un model polític i un model ciutadà carregat de perversitat i amb una cultura política que ha fet retrocedir els valors democràtics d’Aran de forma espectacular.

Aran som un País, que el propi Cap de Govern o sigui el Síndic d’Aran, renuncia a aquesta idea de País. I conseqüent amb aquesta idea de potenciar un territori de baixa volada i desfent-se de les connotacions nacionals, ha portat el càrrec de Síndic a la supeditació partidista i a desfigurar-lo institucionalment.

Com pot ésser que el nostre Cap de govern estigui sota la disciplina d’un grup parlamentari perquè és diputat al Parlament de Catalunya?.

Aquesta desfiguració del que és un Síndic d’Aran diu molt de com “Boya i l’equip”, entenen el País.

¿L’ambició d’una carrera política personal, el gaudir un sou de privilegi haurien de primar enfront un model institucional de govern digna o sigui situat al País i amb capacitat de decidir sense hipoteques foranes?.
És evident que no.

Però si per aconseguir el poder varen travestir-se de lagarterana, aprofitant els nivells contradictoris de consciència nacional aranesa, ara segueixen propiciant i nedant entre aquestes anomalies.

Ni de manera formal ni de fons, el càrrec de Síndic d’Aran s’hauria de degradar i desfigurar institucionalment com s’està fent ara.

Aquest model institucional pervers i degradant per Aran, no ens l’obliguen des de fora és des de dins que és potencia. Potser encara no sap el senyor Boya que el càrrec de Síndic és un càrrec de representació del País i s’hauria d’exercir amb dignitat.

Amb quina credibilitat el Síndic Boya participarà en el debat de la nova Llei d’Aran?. 

.

.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

.

● Celebro i felicito al Síndic Paco Boya perquè en el seu blog no s’admeten comentaris anònims. La discrepància política no treu que se sàpiguen trobar coses interessants als politics professionals, i en temps de frívols i de frivolitats, almenys alguna cosa amb sentit comú. Però no estaria malament que ho digues als seus col·laboradors i així no serien plataformes de llançament d’insults i calumnies difoses de forma ANÒNIMA. És digne que un càrrec institucional canalitzi aquesta mena de comentaris?. O com diuen molts, ells mateixos les escriuen i encara és pitjor.

...

Benvolgut Síndic de Greuges,

Li faig arribar aquesta queixa com a ciutadà d’Aran que des de fa tres anys pateix un assetjament xenòfob i d’invitació a que marxi de la Val d’Aran per part de militants i responsables politics d’Unitat d’Aran-PSC, cada vegada que hi ha un debat sigui polític, cívic o cultural i jo n’expresso discrepàncies o en faig crítica.

El motiu concret d’aquesta queixa és que un Alt càrrec del Govern d’Aran del Síndic Paco Boya, que té la categoria de Cap de Comunicació i Cap de Gabinet del Síndic, el Senyor Amador Marqués, en el seu blog dona acolliment i difusió d’idees que són i fomenten la xenofòbia i el trencament de la convivència social.

En el blog del Cap de Comunicació del Govern, cada comentari que fa un lector, sigui de forma anònima com signada, passa el filtre del responsable del blog i com diu una pantalla quan envies un escrit: “El comentari s’ha desat i estarà visible un cop l’hagi aprovat el propietari del blog”. Per tant, tot allò que apareix en el blog està sota la responsabilitat del seu titular.

En plena alarma social i en ple debat ciutadà a Aran sobre si perjudica o no a la política, als càrrecs politics i a les institucions araneses que un Alt càrrec del govern aranès com el Senyor Marqués tingui penjada a Internet de forma oberta un anunci i la seva fitxa sexual per trobar rotllo de sexe; han començat aparèixer escrits anònims de critica a la meva persona amb insults i calumnies. Però això no és el motiu de la meva queixa, perquè forma part del debat polític, encara que sigui d’una forma bruta i indecent. Entenc que això no se li pot presentar al Síndic de Greuges i que hi ha altres instàncies com la jurídica per defensar-me, si fos el cas.

La queixa concreta que presento al Síndic de greuges és que un Alt càrrec aculli i doni projecció a un discurs xenòfob que s’expressa amb comentaris com per exemple aquests:
1. “...¿no podemos forzar que este Colominas se vaya del Valle?yo creo que si, solo falta hacerle la vida imposible...”
2. “...Que lo declaren persona non grata , seguro que en este país se respirará mejor...”
3. “...Que se vaya, es un indeseable...”

És la primera vegada, que allò que s’havia expressat de paraula i en diferents casos d’autèntica agressió verbal al carrer contra la meva persona per part de coneguts militants d’Unitat d’Aran-PSC, ara ho tinguem per escrit allotjat en un blog d’un càrrec institucional. Blog que s’hi arriba directament o a traves de la Web oficial del partit on té una entrada molt ressaltada en portada. Per altra banda cal especificar que el Web d’Unitat d’Aran-PSC forma part del Web central del PSC.

Senyor Síndic de Greuges no li presento cap queixa d’un debat polític, perquè tallar d’arrel aquesta conducta simplement és defensar la democràcia i els drets democràtics del ciutadà, i això no és un debat d’opinió, ni un debat electoral, ni res de tot això. Però la queixa la faig a vostè, perquè és un càrrec de l’administració qui dona cobertura a les actituds i els comentaris xenòfobs.

Hi ha tot uns antecedents historico-politics de l’esdeveniment d’ara, que fonamenta la queixa. Fa uns tres anys en un Web denominat “Bossost.com” en els seus fòrums van aparèixer un grapat immens de comentaris xenòfobs directament contra la meva persona i la meva família. Amb bon criteri el responsable del Web va esborrar tots els missatges de contingut xenòfob, que és podien posar lliurament i anònimament, i va potenciar uns fòrums que calia identificar-se i respectar uns continguts democràtics.

Com a conseqüència d’aquell fet va haver un acord cívic entre ciutadans amb diferents sensibilitats de tot l’arc polític de la Val d’Aran, per no baixar la guàrdia en combatre i denunciar aquestes conductes. Més encara, és va acceptar fer com una espècie de cordo sanitari en defensa de la democràcia i contra les pràctiques d’exclusió. Pràctiques que a Aran s’expressen lligades sempre a qüestions d’opinió. Quan discrepes i ets un dels de “fora”, alguns expressen d’una forma contundent l’actitud de que marxis.

Jo expresso aquí la meva queixa particular, però hi ha altres casos d’altres persones que no s’atreveixen a denunciar-ho, i que també han patit i pateixen aquesta exclusió.

Malgrat que moltes associacions i tots els partits politics estàvem en la línia de no acceptar i tallar de soc arrel qualsevol expressió excloent, quan el parlamentari Paco Boya del Parlament de Catalunya va assumir la direcció d’Unitat d’Aran-PSC, va introduir en la confrontació política, elements d’un discurs excloent. Era de tal magnitud, que els rivals comparaven les pràctiques excloents com les del polític francès Le Pen.

Ara és un Alt càrrec del Govern Boya qui acull els comentaris xenòfobs, i malgrat les demandes de que és desautoritzi a l’Alt càrrec i és treguin els comentaris anònims del seu blog, el Síndic no només calla oficialment, sinó que accepta informalment el fomentar també la circulació dels comentaris excloents.

Davant d’aquesta situació com a ciutadà, em sento desprotegit davant l’administració aranesa i us demano la vostra intervenció per resoldre aquest atropellament als drets democràtics.

Atentament,
Joan-Ramon Colomines-Companys

Vielha, 4 de febrer de 2008

...

L’anunci sexual oficialment despenjat d’Internet
La conducta del Cap de Comunicació
del Conselh degrada la Institució (i II)

Entenc perfectament que el protagonista de l’afer Amador estigui nerviós, l’han enganxat en una situació políticament compromesa i intenta sortint-se com pot.

¿Que fa ell i tots aquells que intenten fer callar la meva denúncia amb e-mails i trucades de telèfon ofensives i amenaçadores? Doncs, engegar el ventilador i llençar merda per tots cantons i sobre múltiples temes.

Per justificar, el que crec és injustificable, que és que un Alt càrrec d’un govern posi anuncis i fitxes sexuals per trobar rotllo de forma pública a Internet, se està escrivint endimoniant-me sobre la meva vida professional tant al sector públic com privat.

¿Que hi té que veure el meu treball a Andorra (1992 –1995); l’edició i direcció d’Eth Diari i el seu tancament (1999); el que vagin canviar de lloc de treball a una funcionaria del Conselh; el com ha trobat el lloc de treball el protagonista al canviar el govern; l’èxit o fracàs de la meva vida professional; l’èxit o fracàs en la meva vida amorosa; en si estic divorciat o no; en si visc o no reajuntat; que hi té que veure tot això amb la barbaritat i xuleria d’un càrrec polític de posar una bandera pública a la xarxa per follar?. Res de res, és la cortina de fum perquè no hi ha justificació política.

En tres anys encalçament constant a la meva persona per part d’Unitat d’Aran-PSC, ni una sola vegada havia contestat al senyor Amador Marqués, perquè vaig dir que només ho faria si algun dia la seva conducte atemptes o fes mal a la política institucional aranesa. Que és exactament el que ha passat.

Han fet bé els qui li han ordenat o recomanat que despengi el seu anunci sexual de la xarxa.
(Per això ara no és operativa l’adreça que vaig referenciar ahir).
Sinó era escandalós, perquè l’han despenjat?.

Alguns ara, fora la prova, dubten que mai existís, però no deuen recordar que és una còpia Caché a Internet, denominada també memòria cau, i que facilita que és pugui trobar novament la fitxa sexual perquè era pública, o els que no saben la quantitat de còpies que circulen impreses en versió paper. (També a l’Institut). Com sempre disparen al missatger, però jo arribo l’últim d’un tema molt estès, i que també té una picaresca profunda que són aquells que investits de falsos “bombers afamats de sexe”, han dialogat via Internet, amb el protagonista.


1. Ja s’hi pot posar de peus. Aquest no és un tema privat perquè el protagonista l’ha fet públic de contingut i forma, i a més és públic pel mitjà de difusió utilitzat o sigui Internet, i quan se li ha escapat de les mans, llavors vol retornar a que això és “ficar-se en la seva vida privada”. Si és vostè qui ho feia públic i se’n vanagloriava!

2. És fa trampa quan s’intenta presenta la denúncia de l’afer com un atac a la homosexualitat. Això és absolutament fals. Aquest afer, que fa més d’un any que l’arrosseguem, mai l’he volgut utilitzar políticament fins que he tingut la garantia d’un total i absolut respecte al tema homosexual i encara més, sempre vaig dir que no se’n podia parlar, sinó és feia a la vegada una defensa militant a tots els drets d’aquest col·lectiu. I així s’ha fet. S’equivoca el senyor Amador de creure que perquè forma part d’una minoria té carta blanca per fer el que vulgui quan és té un càrrec públic. Li puc dir que molts dels homosexuals que conec, admiro i estimo com a ésser humans, detesten conductes com les seves i anar de Boris pel món.
Quan el senyor Amador encara havia de néixer jo ja participava en la defensa de les minories homosexuals, amb presó inclosa en ple franquisme. Per tant poca broma en aquest tema. Si l’afer fos d’un heterosexual l’hagués denunciat igual, segurament molt abans i amb molta més contundència.

3. És sarcàstic fer-se la víctima i qualificar de hooligans als altres, quan he hagut de protegir-me quan aquesta pseudo-esquerra ètnica m’amenaça, em convida sortir del País, i va excitant a tot un personal descontrolat summament perillós pel seu sectarisme de reivindicació de tribu. Ja vaig escriure un dia que vostès estant se’n la coartada intel·lectual del radicalisme agressiu d’Aran. Els seus blocs i els seus Webs està ple d’aquest discurs senyalant-me amb el dit. (Facin la prova, vagin als seus blogs i posin el meu cognom al seu cercador de dades).

4. És lamentable que per defensar-se de l’anunci hagi el senyor Amador d’embrutat “Eth Diari”. No senyor, no hi ha pendent cap deute. I que l’únic diari en occità que mai hagi existit s’hagués de tancat és greu, però ho és per a tots. I vostè que carai explica: si en aquella època era un nen i estava als núvols!. Sap que passa en el fons, que a Aran hi ha integristes que de l’aranès i el seus problemes en viuen, ja els hi va bé la crítica situació i de tot això se’n creuen patrimoni exclusiu. Són els mateixos que tenen necessitat de tacar l’experiència d’Eth Diari, el propi Síndic Boya ha tret la referència de la seva participació personal en el periòdic de la seva biografia, tot un símptoma. (Quina vergonya Manuela!).

Són els mateixos que donen carnet d’aranès: tu sí i tu no. Vostè senyor Amador m’ha arribar a criticar per escrit, en quina llengua parlo. Que vostè formi part d’una minoria de gènere no el treu de les seves idees reaccionaries de País. País : tant meu com seu.

5. I per últim, celebro que la seva gent li facin costat, però no faci trampa li puc ben assegurar que hi ha Conselhers, Alcaldes, Regidors, Dirigents del partit i militants de la seva corda política que estan profundament escandalitzats per l’afer i estant disposats a estirar-li les orelles. I certament, hi pot haver gent de la meva corda que no entengui perquè ho hem denunciat ara, però no vulgui, a aquestes alçades passar per ingenu : Unitat d’Aran-PSC s’ha passat setmanes alimentant d’elogis i prebendes a unes persones ressentides de CDA contra als altres sectors del partit. Tota una estratègia summament vella de dividir a l’enemic polític quan hi ha debat. ▄

...

La conducta del Cap de Comunicació
del Conselh degrada la Institució

Fa dies que s’arrossega aquesta història, molta gent en parla a la Val d’Aran i cal d’una vegada aclarir POLÍTICAMENT les coses.


Ni demagògies, ni victimismes. Aquí no és tracta d’un tema de homosexualitat, ni de si el Cap de Comunicació del Conselh és gai o no ho és. Això és cosa seva i té el dret a sentir-se com vulgui. Per altra banda ell ho va pregonant, amb una memorable i lloable sortida de l’armari, encara que no feria falta perquè la seva ploma salerosa, el seu balanceig de la pelvis quan camina com si sempre anés dret a dalt d’una barca mallorquina que navega i la mania de marcar paquet a l’estil Calvin Klein, el fa el nostre Boris Izaguirre d’Aran.

Per tant, ni una sola paraula negativa a la homosexualitat, tot el contrari. Sempre a favor dels seus drets democràtics (inclòs el matrimoni amb totes les seves atribucions familiars), perquè defensar-los és de justícia i a més aprofundeix la democràcia de tots.

L’afer Amador no va de tendències sexuals. L’afer va d’haver posat i continuar mantenint ben viu un reclam, un anunci a internet per trobar relacions sexuals. Res s’hauria de dir, sinó fos que el protagonista té un càrrec institucional al Govern aranès, ni més ni menys de “Cap de Comunicació i de Cap de Gabinet del Síndic”.

No estem parlant d’un tema privat. Un reclam públic a internet és posar a l’abast de tothom la informació. Penjar el que sigui a internet volgudament, és com posar-ho a la plaça del poble, i allò que podia ésser privat, passa automàticament a tema públic. A traves del Google i del Buscopio és troba tot.

Amb altres paraules més de costumari popular : un Alt càrrec del Govern aranès va calent, va sortit de mare i busca rotllo sexual a la xarxa, i per aconseguir-ho penja i actualitza un conjunt de fotografies seves i ens il·lustra, amb tot detall, d’allò que més l’hi agrada. Des de les pràctiques que més l’exciten, com per exemple els trios, les orgies i el “sexe canyero”; fins els tipus de persones que més l’exciten com els jovenets, els bombers (no especifica si són els d’Aran), els obrers, els pijos, els metges uniformats (no especifica si són del SAS), els militars, fins els bakalas o sigui uns alts i cepats energúmens analfabets majoritàriament fatxes, amb cabells tallats tipus mussol amb serrell “Linda Evans”, polo “Tommy Hilfiger”, texans tres talles menys per marcar paquet, amb banderetes espanyoles cosides en llocs inimaginables i botes militars. Com és pot veure tots uns intel·lectuals.

La última connexió pel protagonista al seu anunci sexual que conec, és del 27 de gener de 2008 i tot aquest rotllo va començar quan treballava pel Conseller de la Generalitat Joaquim Llena.

Que l’anunci el faci des d’un portal gai, concretament -kabala gai-, és irrellevant, perquè si el cas fos d’un heterosexual amb càrrec polític que posa un anunci de contactes sexuals, seria també un problema polític i un escàndol, al menys mediàtic.

No em puc ni imaginar que haurien dit i fet els d’Unitat d’Aran-PSC i tot el seu univers de Webs, si jo, com a Cap de Comunicació del Govern d’Aran en èpoques passades, hagués posat un anunci buscant relacions sexuals i amb tot detall, expliques les pràctiques sexuals que més m’exciten. Com tampoc em puc ni imaginar que passaria si l’anunci sexual fos del Cap de Comunicació del President Montilla o del President Zapatero.

L’escàndol no és que un títi és posi a l’aparador de les mirades dels bavosos que busquen rotllo, talment com si fos un bestiar exposat. L’escàndol no són les patètiques relacions sexuals superficials, “de aquí te pillo aquí te mato”. L’escàndol no és viure l’homosexualitat de forma irresponsable en comptes d’una homosexualitat de compromís i d’equilibri. L’escàndol és que un càrrec polític, d’una manera frívola col·loqui i mantingui un reclam, un anunci per follar, saltant-se que té una responsabilitat institucional i que en aquesta etapa de la seva vida no pot fer tot el que vulgui. És que no saben que és la responsabilitat i la dignitat institucional?.

El senyor Amador Marqués amb la seva conducta exhibicionista de “Visca la gresca de la promiscuïtat sexual”, ha passat totes les línies vermelles amb un evident falta de respecte a la ciutadania que hauria de servir i al càrrec que representa. I no només fa mal a la Presidència del Conselh, i al propi Síndic Paco Boya; el que fa mal és a tota la Institució del Conselh Generau d’Aran. Com també projectar marru per trobar cardadors arreu, no és la millor manera per tenir credibilitat i projectar el Conselh, tant a Aran, a Catalunya, com al conjunt de l’Estat.

Millor seria que el senyor Amador deixes el càrrec i tornes a casa, i llavors poses tants anuncis sexuals com vulgues, seria la seva opció i la seva conducta. Així el pollastre seria per a ell solet, sense degradar la imatge de la política, dels càrrecs polítics i les nostres Institucions. ▄


► Amb el sobrenom “alegre”, la fitxa sexual del Cap de Comunicació i Cap de Gabinet del Govern d’Aran, s’hi arriba a traves de la URL: www10.bakala.org/alegre un cop has clicat el boto de que sou majors d’edat.

...

Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa sota el sol.
Temps d’infantar i temps de morir. Temps de plantar i temps
d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de gaudir. Temps d’enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps
de dansar.
Temps de llançar pedres i temps d’aplegar-ne. Temps d’abraçar
i temps d’allunyar-se de les abraçades.
Temps d’exigir i temps de perdre. Temps de guardar i temps
de llençar.
Temps d’esquinçar i temps de cosir. Temps de callar i temps
de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar. Temps de guerra i temps de pau.

.......................................................................Eclesiastès : 3, 1- 8

...

Arren ei perfècte

A més d’un, tenir desinformada la ciutadania d’Aran ja els hi va bé, però encara és més greu. De fet, de forma volguda s’obvien els temes públics de fons, mentre fan i desfan sense cap mena de fiscalització, ni control.

Però per acabar-ho d’arreglar, és creen ficcions com dir que hi ha programes de participació o que una nova xarxa institucional com els Conselhs dels Terçons és apropar als ciutadans als afers públics, mentre han deixat el Ple del Conselh Generau d’Aran totalment apartat de la ciutadania. (Que no havia d’ésser el Ple com a Institució, l’embrió del Parlament aranès?).

De tot això, res de res. On són els programes de participació del Síndic Boya?. On és la transparència?

Fa molt de temps que Paco Boya no té cap idea nova. S’ha carregat totes les expectatives de real canvi a la Val d’Aran i continua amb els mateixos tics autoritaris que l’antiga administració ens tenia acostumats.

A Aran no compten les ideologies, només els clans i els lobbies econòmics que són totalment transversals. Les disputes són merament de bronca veïnal, de misèries personals, amanit per rancúnies, odis i atacs de banyes. Tota aquesta gelosia malaltissa és tot l’aparell argumental que està portant a la societat aranesa a un cinisme on els barruts, els ganduls i els artistes de les corrupteles campen pel País traient pit.

El Govern Boya no solament no compleix el seu programa electoral, és que d’allò que fan, perquè fan, ho acaben mediocratitzant.

Un parell d’exemples:
El Conselher de Turisme no només passarà a la nostra historia per haver ajuntat política i negocis; no només per haver protagonitzat un canvi de camisa espectacular; passarà a l’historia per una campanya de promoció turística dolenta. Feia molt de temps que als Pirineus no és veia una pobra, mediocre i poc efectiva campanya de publicitat turística com la que avui potencia aquest Govern.

En Cultura passa més del mateix. A part que tothom diu que eth Pair i era Mair de la Directora són els autèntics protagonistes del que és fa al Departament, el que queda clar, és que no hi ha ni transparència, ni consens; ni sobretot entendre que és una política cultural pública que ajudi a consolidar una cultura nacional aranesa. Potenciar les iniciatives culturals del País com si fos un pati d’escola, és potenciar una política de vol gallinaci, sense cap mena d’ambició. Un Departament de cultura d’un govern, ni és un centre de recursos, ni una escola, ni un grup de música tradicional.

On són les grans iniciatives que fonamentin un terreny cultural fèrtil i amb projecció de futur, donant joc a la pluralitat cultural : tant de mercat com de consum ?

Ni amb diners sabran que fer-ne, perquè el problema és haver posat a fer política governamental a persones, que segur són bona gent, -millor dit, no hi ha cap dubte que són bona gent-, però que professionalment no estan a l’alçada de la responsabilitat que tenen.
Tant directiu artificial, acabarà passant factura al País globalment.

...

Aquesta setmana el Marc, el meu fill s'ha graduat a la universitat.
S'ha graduat en "Fotografia i Creació Digital", que és un títol propi de la Universitat Politècnica de Catalunya, i que és realitza al Campus de Terrassa.
Felicitats!!! ... I bona tasca de futur.

És interessant veure que avui en algunes carreres universitàries surten estudiants havent fet un recorregut curricular, ben diferent de com s'havia fet en el passat. I això també ho ha viscut, per mèrits propis, el Marc.

Presenta el Projecte de final d'estudis, el que en diríem abans una tesina, per aconseguir el graduat, i això desprès, per una banda, d'haver estat a fora per ampliar estudis i experiència professional, com a Madrid (Beca Roberto Villagraz) i Londres, aconseguint també un nivell universitari de Mestratge o sigui un Màster; i per l'altra banda s'acaba la carrera tenint una empresa muntada pròpia (IMAND). Tot un recorregut en ziga-zaga, d'estudis i de gestió empresarial, per acabar amb títols i feina, on surten emprenedors i professionals de la fotografia.

Això si que és deixar la universitat amb un pa sota el braç.

Bona sort !!!.

...

Comença un nou repte

..............."Que bonica ets, Lleida estimada!
...............Com mare amorosa a tots ens abraces,
...............I els teus carrers tristos, com si fossis fada...
...............Suaument, sens remor, en jocosos canvies."

....Teresina Roses d'Abad
....Escrit a la paret de l'habitació 405

...

En un altre post vaig comentar els "Llibres verds" i els "Llibres blancs" elaborats per les administracions públiques, com a fórmules d'anàlisi i prospectiva per exercir les polítiques públiques, (26/11/2007). Ara també voldria comentar, com una font d'informació per a especialistes i per al ciutadà en general, allò que s'anomena la "Literatura grisa".

S'entén com a "Literatura grisa" aquella literatura produïda per governs, universitats o empreses, ja sigui en format imprès o electrònic, que escapa als controls habituals dels editors comercials.

O sigui els "Llibres verds" i els "Llibres blancs" governamentals de que parlava, formen part d'aquesta "Literatura grisa". Ho especifico perquè no ens perdem amb tants colors. En altres paraules, "Literatura grisa" no és una literatura mediocre o un pal soporífer, simplement és una literatura editada i distribuïda fora dels canals del mercat privat.

Els governs d'Aran han editat "Literatura grisa", però moltes, moltes vegades, en comptes d'editar material governamental, han publicat obres que podia haver assumit el sector privat, perquè és podien comercialitzar perfectament. Sinó hi havia coratge al sector privat per editar segons que, potser calia incentivar-lo.

Alguna vegada els governs segurament han fet bé d'assumir edicions, fent un paper substitutiu als dèficits i mancances del sector editorial privat, però altres vegades s'han atorgat un paper d'editor que no calia.

El govern d'Aran ha d'ajudar a que neixi un sector editorial aranès, i el que no pot fer és fer-li la competència directa, matant qualsevol intent de tenir editorials a Aran o desplaçant les publicacions a editorials foranes.

Sí el govern aranès no posa seny, protecció i enginy en el sector, mai tindrem editorials araneses amb projecció occitana i això és un altre petit drama per Aran com a País.

A part d'una cabronada.

...

En el pròleg del llibre de Pedro Laín Entralgo, "La historia clínica. Historia y teoría del relato patográfico", que va editar per primera vegada l'any 1950, explica que la "Historia de la Medicina" pot aparèixer als ulls de l'estudiós de dues maneres molt diferents: com una disciplina escolar o com un hàbit intel·lectual.

Com a disciplina escolar és el traspàs d'una suma de coneixements concrets més o menys amplia, profunda i sistemàtica. Tasca que vehiculitza el docent.

Però a la vegada, a més de disciplina, és hàbit intel·lectual. És tracta de fer-ne un hàbit, en el que el docent informa, en el sentit originari de la paraula : "donar forma" a la ment del que aprèn.

És tracta que l'ensenyament de la "Historia de la Medicina" impregni als metges i no només a reals o hipotètics historiadors. En realitat el que és tracta és que els metges aprenguin a buscar la veritat "segons la historia", a més d'accedir a ella en el seu contacte immediat amb la realitat.

No me'n puc estar de traspassar aquestes idees al camp polític. I desitjar que els polítics en exercici de qualsevol administració, també s'involucrin en la historia del seu País.

Tenir coneixement de la historia nacional d'Aran, no només és saber-ne d'una disciplina, sinó el que interessa és fer-ne o incorporar-ne un hàbit intel·lectual. No és tracta de fer erudició, sinó de "donar forma" als hàbits de conducta dels protagonistes de les polítiques públiques.

És possible una bona governabilitat avui, sense tenir assumit íntimament un profund sentit històric?.

...

Viure durant quasi una setmana la Lleida cultural i universitària, té la seva gracia. I aixi ho estic fent, preparant el projecte editorial de la revista de cultura Es Arts.

.
Per a qualsevol ciutadà d'Aran anar a Lleida, és tota una pràctica normal. Perquè anar-hi de metges o de compres forma part de la vida quotidiana de molts aranesos, a més dels nostres joves que hi estant estudiant. Però a la inversa, sobte la visió de molts lleidatans sobre el que passa a la Val d'Aran.

El que més em sobte és la visió que en tenen la classe periodística i la classe política de Lleida. Hi ha com un cert tuf de veure Aran només com un racó d'esbarjo, a una de les cantonades de Ponent. Impossible de veure-hi per part d'aquests lleidatans, un nou punt de referència on s'hi poden trobar idees renovadores, si més no, per la gran peculiaritat d'un País -Aran-, d'una Nació sense Estat -Occitània-, amb una història mil·lenària. La peculiaritat és que Aran, que és un País ferit de mort, reneixi i faci viable el seu desenvolupament.

La culpa segur que també la tenim la gent d'Aran i sobretot les seves elits. Masses vegades la submissió dels nostres polítics, que tenen una síndrome espectacular de creure's de segona, encara que facin el gallet, ha fet impossible una revalorització de les qüestions araneses a Lleida.

Des de la finestra de l'hotel on estic, veig un cartell de la Universitat de Lleida que explica unes obres que fa i hi ha amb lletres grans la frase "Construint futur", que em produeixen una certa enveja i em lamento que Aran no tinguem una elit econòmica i política capaç d'entendre que també nosaltres necessitem "espais universitaris", per petit que aquests fossin.

...

..............

Miscel·lània de respostes a e-mails rebuts
.
Tinc diferents e-mails per contestar i com que algunes respostes poden servir per donar la meva opinió als lectors d’aquest blog, en reprodueixo un parell. Això sí, respectant l’anonimat dels meus interlocutors.
.
.
E-mail número 1 :
Pseudònim: Seranelha
Resposta:

Estimada Seranelha,
No és cert que s’ha fet i s’està fent tot el que és pot per la cultura aranesa des dels poders públics.

A més de la cultura de divulgació i esbarjo també s’ha de cultivar i planificar l’alta cultura, en la que hi entra la cultura universitària. Començant per donar exemple els tècnics especialistes en cultura del Conselh. Jo no m’he trobat mai una sola comunicació, ponència o conferència científica en fòrums internacionals de llengües minoritzades, presentades per col·laboradors tècnics del Conselh Generau d’Aran. Potser en alguna moguda política, però en la primera línia, per exemple, de les universitats franceses o anglosaxones, els tècnics aranesos no hi són. Però tampoc en les universitats catalanes, basques, gallegues o espanyoles.

Aquest menyspreu a l’alta cultura, això que el Sindic Boya en diu, condemnant-la, “la cultura de les élites”, és del tot necessària per tirar endavant una cultura forta.
Una abraçada.


E-mail número 2 :
Pseudònim: Bernat Eth Casterèr
Resposta :

Apreciat Bernat,
No en tinc ni el mínim dubte del valor de la llengua en una identitat nacional, per tant a Aran, l’aranès és la llengua pròpia del País.

El que em pregunto és sí hi ha allò que anomenem “pensament aranès” expressat en català, castellà i en francès. I és evident que sí. Jo mateix estic en alguns d’aquests grups.

Aquesta idea de “pensament aranès” se l’he llegida a Jèp de Montoya i potser hauríem de distingir entre ésser aranès i entre tenir una actitud reivindicativa respecte els drets nacionals aranesos.

No se perquè t’ha de costar entendre que un català i en català defensi Aran i Occitània en general. Qualsevol català catalanista pot entendre perfectament la reivindicació aranesa i occitanista.

Encara diria més, la fortalesa de la identitat aranesa actual hi tenen molt a veure el catalanisme i l’occitanisme. Que això no contradiu l’afirmació que els “aranesos no són catalans” i suposo que també s’hauria d’afirmar que els “aranesos tampoc són espanyols”, però això ho dieu amb la boca petita.

Se que aquests temes porten polèmica i debat. En aquesta línia de reflexió jo continuo la meva recerca de politicologia en el que l’objectiu és verificar la hipòtesi de que la confluència cultural i política del catalanisme i de l’occitanisme ha estat històricament determinant perquè actualment la identitat aranesa tingui una expressió política i institucional.

Seria bo discutir sobre aquestes coses i potser li donaríem més gruix intel·lectual a les tasques polítiques del dia a dia, per altra banda ben necessàries.
Salutacions.
As vielhs topins era bona sopa.

...

.

.

Tendir a l’excel·lència

.

.

A Aran sempre hi ha l’excusa de que com que som territorialment petits i amb pocs habitants, tot val a l’hora de fer coses, sobretot en l’àmbit públic.

Fins i tot algun eixerit desprès d’haver portat a terme alguna tasca, s’autocontenta exclamant: “Per ésser de poble, Déu n’hi do!, està prou bé”.

D’alguna manera és canonitza la mediocritat i no és busca l’excel·lència, és a dir fer les tasques públiques i privades : bé i de qualitat.

El País és mereix aquest nivell d’autoexigència, i el metres quadrats o el volum del nostre capital humà, no són excusa per no fer les coses de forma competitiva i amb ganes d’aportar idees i bones pràctiques en els diferents sectors.

L’altre fenomen a Aran és desfigurar els rols de feines i tasques, perquè no és té el coneixement de com fer-ho i llavors és tira pel dret, devaluant responsabilitats, polítiques i tasques.

Posem dos grans exemples:

► L’actual govern del Conselh Generau d’Aran funciona com un ajuntament més que com un govern nacional. I en certs moments, com una mancomunitat d’ajuntaments. Aquesta desfiguració del govern respon almenys a tres raons: perquè els hi falta el fil conductor de creure’s de veritat això de País = Aran. La segona, perquè els socialistes aranesos no entenen que les seves polítiques han de marcar amplis camps de joc, perquè la societat visqui i produeixi, en comptes de anar fent tasques, com un alcalde especialitzat en tapar forats de la via pública. I la tercera raó és de cultura política, és de qui lideritza el govern del dia a dia, i que són més coneixedors i dinamitzadors de les qüestions administratives que de les qüestions polítiques governamentals.

Hi ha hagut canvi de govern aranès.
Algú coneix alguna política nova, que no sigui de petita gestió o de pretendre millorar en gestió, les polítiques anteriors?. Per això avui no hi ha cap il·lusió, perquè no hi ha cap important fita nacional per Aran, generada des del govern.


► L’altre exemple podria ésser l’actual govern municipal de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran. Algú coneix alguna tasca nova i engrescadora per a la població?. Algú sap que fan a l’Ajuntament de Vielha?.

Aquesta volguda apagada informativa cara als veïns és produeix per dues raons i mitja:
Una, perquè no hi ha coratge de tirar endavant els grans temes, ni sobretot el programa electoral que és va potenciar en les passades eleccions. L’altra, que els convergents amb responsabilitat municipalista no entenen la participació ciutadana, per tant no els hi preocupa ni la transparència, ni les complicitats ciutadanes, ni molt menys la informació. La poca que donen, és una informació funcionarial, digna d’un dictamen jurídic avorrit per molt que el dissenyin, a les antípodes del que és la informació veïnal veraç i participativa.

I la tercera qüestió, que abans he qualificat de “mitja”, és perquè és una qüestió sectorial, però que fa aigües per les raons exposades abans. En concret, és la qüestió cultural.

Aquest Ajuntament és creu que els temes culturals (incloent-hi la normalització lingüística), són temes del Conselh d’Aran i no de l’Ajuntament.

Aquesta deixadesa de funcions culturals, no és cert que respongui a qüestions de País, respon a que no tenen iniciativa cultural de ciutat, per molt petita que sigui. I que desprès de tants escrits i discursos que defensaven el fomentar la capitalitat de Vielha per Aran i també per els Pirineus, la única capitalitat que serà és la capital de la horterada, com aquesta gegant pantalla digital que ha instal·lat al carrer que vomita publicitat, digne d’una discoteca, més que de conservació d’un paisatge urbà equilibrat i singular de muntanya.


He comentat dos exemples en dues administracions diferents i de signes polítics també diferents. (Al Conselh governa Unitat d’Aran-PSC i PRAG. A l’Ajuntament de Vielha CDA-PNA i PPA).
Com és pot veure tendir a l’excel·lència com objectiu, no entra en les seves agendes polítiques.

...

Avui és el meu aniversari.
.

..........Què és fer-se vell?
..........¿Perdre, potser, la glòria de la forma,
..........la brillantor de l’ull?
..........¿És que la bellesa perd els seus llorers?
..........Sí, però no és sols això.

..........¿És notar la nostra força
..........—no sols l’esclat, sinó la força— decaient?
..........¿És sentir com s’encarcara
..........cada membre, perd exactesa cada funció,
..........cada nervi més desballestat?

..........Sí, és això, i més; però no,
..........ah, no és el que somiàrem en la nostra joventut!
..........No és veure la nostra vida
..........assuaujada i endolcida pel capaltard,
..........com el capvespre d’un crepuscle daurat.

..........No és contemplar el món
..........com si fóssim a un cimal, amb ulls profètics, extasiats,
..........i el cor pregonament commòs;
..........i sanglotar, sentint la plenitud d’ahir,
..........dels anys que ja no tornaran.

..........És passar llarguíssims dies
..........sens recordar un sol cop que fórem nois;
..........és afegir, emparedats
..........en la presó roent d’avui, mes
..........rere mes amb fatigant dolor.

..........És haver de sofrir així,
..........i mig sentir només, amb feblesa, que sentim.
..........Amagat al fons del nostre cor
..........es cova l’amarg record d’un canvi,
..........però no hi ha cap emoció, ni una.

..........És, i aquest és el pas darrer,
..........quan ens sentim glaçats per dins, com
..........un fantasma del que fórem, gairebé.
..........Sentir l’aplaudiment del món al buit espectre,
..........quan en vida fou blasmat.


------
Poema “Fer-se vell”.
de MATTHEW ARNOLD, (Lakham, Middlessex, 1822 – Liverpool, 1888).
Traducció de Francesc Parcerisas.

.......................


...

L’any 2008 serà per a mi un any difícil i per Aran també.

S’haurà de veure que fa el nou lideratge del nacionalisme aranès de partit. El 25 de març serà quan hauran passat 100 dies de la nova direcció de CDA-PNA i llavors serà moment de fer el primer balanç. De moment se’ls ha de deixar treballar.

La meva via de compromís polític ha d’ésser una altra. Molt més cívica i menys orgànica.

Els projectes editorials, la recerca de politicologia i història d’Aran, les feines de comunicació i formació, i els lligams amb la LSE anglesa i la Universitat de Barcelona, són tasques que necessitaran dies de més de 24 hores. Hi haurà molt de voluntarisme i molt de jugar-se-la, però així serà el 2008.

Encara que estic treballant sobre el llibre “History of Pain” de Roselyne Rey, (la versió original en francès és “Histoire de la douleur”), no vol dir que ho vegi tot negre, sinó precisament tot el contrari. Hi ha tota una “pain management” o sigui una “gestió del dolor” que deixa seguir el dia a dia.

Per tant, alegria i esperança, i com a desig del nou any no afluixar en buscar un nivell alt de debat i contribuir a la màxima professionalització i exigència de serietat en el camí del redreçament de la nació occitana, en la que vist i treballo. Tot un estil de pràctica en la necessària i vital utopia.

Bon Any 2008 a tothom !!!.

...