..............................................................Prohibit NO estar content


A casa meva està prohibit NO estar content. L’optimisme i els pensaments positius ens els imposem, quasi com a teràpia.

No paren de ploure problemes per tot arreu i cal afrontar-los de cara i sobretot amb bona cara.

No només amb aquesta actitud es facilita la resolució de conflictes, sinó que a més, un sé sent millor internament. Cultivar l’esperit en positiu com fer-ho del cos, és una bona fórmula per controlar la por.

Val la pena, no ?

Ja a la meva llar d’infantesa quan tossia em deien que la “tos no existeix” i em recordaven que un cartell enganxat a la paret al Sanatori de Puig d’Olena de Sant Quirze Safaja deia el mateix. Aquest Sanatori ara s’ha posat de moda a Lleida, perquè el poeta Màrius Torres hi va estar internat com a tuberculós. (Són dades que s’expliquen en les celebracions del seu centenari). Precisament en aquest centre el meu pare hi va fer de metge.

Ara que el meu pare de l’erm està creuant el riu sense retorn, necessito més que mai controlar la por, per això està “prohibit” NO estar content.

...

Trobo molt forta la qüestió de la pena de mort i ara en concret als Estats Units.
Acaben d’executar avui una dona i això surt en algunes noticies, no totes, però apareix perquè és una dona i perquè a Virginia, feia molt de temps que això no passava.

M’és igual el nivell de culpabilitat de la protagonista, però estic totalment en contra de la pena de mort.

He mirat Webs com la d’Amnistia Internacional mundial o la dels Estats Units i aquest esdeveniment d’avui, no consta a la zona d’impacte i de portada de la Web. Ells, que no hi ha cap dubte que són activistes contra la pena de mort, ho tracten així, imagineu com ho fan els altres. USA executa moltes vegades i ja ni surt a les notícies, almenys a Europa.

Esgarrifa veure en un quadre la programació de les futures d’execucions als Estats Units: 3 el setembre, 6 l’octubre, 3 el novembre, 2 el desembre i per l’any que ve, ara ja n’hi ha programades 1 el gener, 2 el febrer i 1 el marc.

Tot això és intolerable.

Fa uns dies vaig signar en una campanya contra la lapidació de Sakineh Mohammadi a l’Iran, i s’ha de fer; però hi ha una enorme hipocresia respecte la pena de mort als Estats Units i tots els altres botxins.

Algú pot pensar que això no va per nosaltres i s’equivoca, anar contra la barbàrie, de guant blanc o més brusca, també és tema nostre. I no només perquè tot el que passa a USA ens repercuteix, sinó a més, perquè ens hi va edificar o destruir una moral cívica carregada de valors i de respecte als drets humans. Quasi res!!!.

...

Ens hem de felicitar per l’aprovació al Parlament de Catalunya de la “Llei de l’occità, aranès a l’Aran”.

Ja hem vist com en les rodes de premsa posteriors a l’aprovació com s’incidia en la propera campanya electoral i fins i tot en la futura campanya per Síndic.

No ens enganyem, tot és política i a nivell social queda molt per fer.

A Aran tot està super-polititzat i a l’altre extrem, a la resta d’Occitània hi ha poca política institucional i partidista i molt de voluntariat i privacitat. Cal un nivell mig : per deixar florir la llengua i la cultura, a més de deixar construir un mercat cultural competitiu i no de beneficència.
El secret: l’excel•lència cultural i l’originalitat creativa.

Entre sectarisme i super-politització és molt difícil fer treball unitari , un altra dels secrets per fer país, cultura i llengua. Però s’ha de potencià aquesta unitat cultural, malgrat el cost personal i polític.

Ni els que ara “liquidaran” políticament, ni els que vindran, dubto que entenguin de que va tot això. Jo he viscut com mentre es feia la Llei, la puta vicepresidència del govern de la Generalitat es fotia d’esquena a projectes i projectes aranesos de la societat civil. Són uns capadors d’iniciatives privades.

Per altra banda, és una vergonya que TV3 en els seus telenotícies destaquin en els titulars i en els continguts, “els Corre-Bous” al Parlament i no sobre la nova llei de l’occità. Ni un dia històric poden ésser respectuosos. S’havia d’obrir amb aquesta notícia, entre altres coses, per des d’avui oficialment l’aranès és idioma oficial a tot Catalunya.

Felicitats Aran !!!.


PD: Celebro molt com de contents es veien tot el grup d’aranesos que han anat avui al Parlament, inclosos politics i el Síndic d’Aran.
Era emocionant, tanta alegria sincera.


...

Mentre des de la premsa universitària independent critiquem als directius de la Universitat de Lleida perquè no saben on van en projecció exterior i perquè per aconseguir uns euros d’un concurs del Ministerio de Madrid, s’han pujat al carro d’un projecte de projecció que lidera la Universidad de Zaragoza; de cop ha aparegut la mort de Labordeta.

I també de cop ha sorgit un moviment de solidaritat i estimació a Labordeta, que està molt bé, però em sobta. Ja li podien haver fet més cas en vida!!!.

Segur que amb José Antonio Labordeta, si l’hagués conegut personalment, m’hi hagués barallat. O potser no. El truc és la llibertat. Si ell entenia la meva, la del meu País, ens haguéssim entès, perquè jo entenc la seva consciència regional aragonesa i òbviament també entenc el que va representar i representa avui: Joaquín Costa en l’imaginari d’Aragó. Aquest precursor de l’aragonesisme forma part, de forma voluntària o involuntària, de la cançó popular aragonesa o sigui també de Labordeta.

Nosaltres nacionalistes, ells regionalistes : tots defensors de la llibertat com Labordeta. Adiós.

...

Hem de fer un debat profund sobre la projecció de l’aranès. S’ha de fer balanç de com ha anat ER ESTUDIANT i en que ens hem equivocat. Jo no n’estic satisfet del tot.

S’ha de passar de petit suplement a publicació independent i reforçar la seva incidència a la comunitat educativa d’Aran. Com editor, necessito un director del nou ER ESTUDIANT. Busco director. (direccio@locampus.cat) (M’és igual si pensa blanc o negre, tingui un carnet polític d’un color o d’un altre, només una condició: que sigui un defensor/a sense fissures d’Aran. I d’Aran dins Occitània).

Hi ha hagut mestres i professors de les escoles i l’Institut d’Aran que han disparat contra ER ESTUDIANT. Uns, perquè la política els ha condicionat, altres perquè viuen l’educació sense cap mena de reflexió i passen de fer res de debat i sobretot crear complicitats intel•lectuals.

Si l’aranès no es defensa sense partidisme i de forma transversal està mort. Deixeu-vos de triomfalismes, no ens enganyem : també hi ha maneres equivocades de com entendre la defensa de les llengües amenaçades. Ah! Que l’aranès no està amenaçat?. Doncs, és mentida, està amenaçat i cal protegir-lo.

I també un altre tema sobre comunicació, que ja feia dies que ho volia dir, i dedicat als Convergents aranesos : Encara no tenim la nova televisió en aranès. Per partidisme i per l’egocentrisme d’alguns, us vareu carregar el projecte que ja estava en marxa i a mi, que el potenciava. Només faltava posar la “carta d’ajust”. Ja han passat tres anys. I que? Res de res. S’han perdut tres anys i ara estaria funcionant. Quan es recupera una llengua, el primer que s’ha de saber es reconèixer quan un s’equivoca. A mi m’importa una merda si és d’Unitat d’Aran o del club de la petanca el dinamitzador cultural. Tots els projectes de recuperació han d’ésser unitaris.

...

Ja he començat el projecte participatiu de creació del nou producte editorial: LO CAMPUS DIARI.

Volgudament és de “creació participativa”, que vol dir molt més que uns professionals de l’informàtica i de continguts el construeixin.

El procés logístic de construcció ara quedà obert i per Sant Jordi 2011 serà operatiu, periodísticament parlant.

Ara toca, per la base, per la base d’estudiants i professors, lligar 20 universitats. Necessito trobar entusiastes i m’és igual de quina corda política, social i cultural siguin, perquè la transversalitat n’és el fil conductor del projecte.


..............................

http://www.locampusdiari.com/
redaccio@locampus.cat


...

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Si fes cas de les dues hores de classe de patologia respiratòria i cardíaca que avui he escoltat jo seria ja ara un bon metge, però a més estaria mort. Perquè per una banda, m’han volgut convèncer que avui per ésser un bon metge es necessiten dues coses fonamentals : saber anglès i saber estadística. Estic salvat, -he pensat. Encara que ho he trobat exagerat. Per altra banda un altre docent, ens ha explicat com s’acabava tenint un infart com a conseqüència de raons emocionals. Que tenir un gat o un gos o qualsevol altre animal de companyia fa tenir menys infarts. Serà qüestió de pensar-ho. Però algú ha dit: - perquè no tenir millor un amant. La replica ha estat ràpida: un amant esta bé, però millor que tingui gat.

...

11 de setembre, fum, fum fum…!

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
En ple franquisme el meu pare comprava el diari francès Le Monde un dia a la setmana. Era el dia on hi havia el suplement literari.

D’una manera natural a casa, tots el llegíem o l’interpretàvem. I aquesta és la idea : d’una manera regular, quasi obligatòria, cal tenir accés a material cultural de primer ordre. És una manera molt útil d’anar forejant criteri cultural. Constància, regularitat ... una i mil vegades. Ni que sigui per osmosi involuntària, alguna cosa queda i t’influeix. En positiu , és clar.

Marqueu pautes, tot és una carrera de fons. A la merda el fast food de tertúlia!!!.

..

Des d’avui tornaré a escriure de manera regular en aquest blog o sigui el meu propi dietari personal. Fa nou mesos que no escric res aquí, només he anat mantenint material audiovisual que m’ha estat acompanyament aquest període. Aquest blog és molt antic: funciona des del 2003, encara recordo com se n’enfortien quan vaig començar i mireu ara com està això dels blogs.

Estic profundament cansat d’Aran, del món universitari de Lleida i dels múltiples estafador intel•lectuals que em rodegen.

Anar a contracorrent costa molt, però ara estic a la meva recta final i serè més contracorrent que mai.

“LO CAMPUS Edicions” amb la revista “LO CAMPUS” i el nou “LO CAMPUS DIARI” pels Països Catalans i Andorra, serà continuar l’aventura com emprenedor.

Si aquests nou mesos han estat uns “exercicis espirituals” quasi per definició interns, ara tot serà d’explosió i exposició pública, on el treball a la xarxa serà la prioritat. Treballaré en la dinàmica d’un “Community Manager”. Questions com “Coolhunting” o “Crowdsourcing” seran algunes de les meves tasques. Tranquils!, no és una pijada citar-ho en anglès, desprès de més de 14 anys de viure en a Anglaterra, potser que d’una vegada utilitzi aquesta base. Sóc un londinenc que viu a Lleida.


..

1959

El nou LO CAMPUS que es distribueix avui :
.......................

...................................................

Els trobareu en versió integra a www.locampus.cat

....

..........................

................................

................................ Escultures de Bernar Venet

...

............................
.................Un regal des de Israel : Rali Margalit

................................................

.................................................................."Castels in the sand"

..

................................................


...

...

...

El nou LO CAMPUS 10 i el Suplement ER ESTUDIANT

..................................

.................................................

...

................

..

..........

...

........


...

................


...

....................


...

...............

...

Avui faig anys, son tants, que és un fàstic escandalós.
Tothom es pensa que a la meva edat un està acabat, jubilat i aniquilat. I jo tot just ara començo a edificar els meus somnis. Jo he seguit la vida a l’inrevés. El que avui faig, els “normals” ho fan als vint anys i jo en canvi ho faig ara.

Aquest 2010 serà espectacular en la meva vida.

Però necessito cues de pansa per tenir una memòria espectacular. Aquella que ja no li puc donar al pare i que perdem entre les mans, com si agaféssim aigua de la mar amb la mà oberta i l’aigua s’escapés entre els dits.

Estic engripat i la meva amant també té tots els mals.



(Només so).
Gustav Mahler,
Symphony No. 5 / Adagietto.
Herbert von Karajan ,
Berlin Philharmonic Orchestra.


....

................................

...............................................BONES FESTES !!!

Alessandro Baricco, nel programma "L'amore è un dardo" (1993), commenta il duetto tra Papageno e Papagena nel "Flauto magico" di Mozart: Il duetto viene proposto nella versione animata di Lele Luzzati e Giulio Gianini del 1978 (Papageno: Dietrich Fischer-Dieskau, Papagena: Lisa Otto; direttore: Karl Böhm - 1964)

...

............................
..........................................Nou LO CAMPUS 9

...

SEGON ESTADI D’UNA SELECCIÓ DE TREBALL A LA UdL

Comencen els problemes en el Concurs públic de la Universitat de Lleida (UdL) per aconseguir una plaça de tècnic en relacions internacionals.

He estat exclòs de la llista d’admesos per seguir la selecció. És una exclusió provisional, però tot plegat comença a marcat el to de com aniran les coses.

El més greu de tot, és que diuen que no porto titulació homologada a Madrid, que la meva és estrangera. El que ha fet la tria encara no sap distingir el que és “requisit” del que és “mèrit” del Concurs. I del valor d’un Màster fet a Catalunya. La Universitat de Lleida és permet frívolament, opinar i sentenciar com a dolents els màsters de la UOC.

El més il•lògic és que no accepten que si ets titulat o segueixes un curs de llicenciatura a la pròpia Universitat de Lleida significa que els títols inferior els tens, perquè és condició imprescindible de tenir-los per fer els estudis que segueixo.

Necessito justificar un títol de Batxillerat de l’any 1969 !!!. Encara que tingui una llicenciatura, un Màster, estudis de Doctorat i estudis en curs, d’una nova llicenciatura.

Tinc 10 dies per barallar-me. Quanta inutilitat i pèrdua de tens!. Així va la UdL.

Han sortit els noms dels admesos i ja es pot intuir per aquí es va muntar tanta moguda. Espero no acabar sent, l’acompanyant “tonto” d’una selecció de treball. Tots els que em rodejant creuen que és impossible que guanyi la plaça.

..

...

L'esportista de casa, ja és una "Nordic Walker".
Potenciat per l'Escola Esportiva de Marxa Nòrdica de la Val d'Aran s'ha celebrat un curs d'iniciació d'aquest esport, entorn el Refugi dera Honeria d'Aran.
Mirant la fotografia d'aquests valents i valentes, a veure si trobeu la mare del Víctor i de l'Olaia o sigui la natura personificada.

...

.........................


....

No suporto deixar Londres i aquesta peça de la banda Michael Nyman descriu que m’està passant internament, amb un final sobtat i dolorós.



...

................................



..........................El meu Marc celebra els seus 27 anys
..........................i segueix escrivint el seu llibre de vida.
..........................Felicitats!!!


...

He tornat a una sala d'operacions per aprendre. Ha estat la meva primera operació a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Jo només he mirat i remirat, preguntat i repreguntat i he escoltat amb molta atenció als cirurgians Dr Canales i Dr Gonzalez Fal, a més de l'anestesista Dra. Matute. També he gaudit del ball amb precisió d'unes infermeres especialitzades i imprescindibles.

S'ha fet una “tumorectomía” més una “dissecció axil•lar”, és a dir treure uns tumors d'una mama que és diagnosticaven cancerosos, més eliminar tota una sèrie de ganglis axil•lars.

Durant les tres hores de l'operació, vestit amb un pijama d'un verd hortera, amb un barret encara més kitsx, paucs i mascareta; he acabat de decidir que l'aventura anglesa s'havia acabat i que finalitzo definitivament la meva recerca a Londres sobre les elits occitanes. L'escenografia més apropiada, el context més seriós per reflexionar amb l'olor i remor d'un bisturí elèctric que tallava i coagulava. Allò anava seriosament.

...

1. Fa molts dies que no escric en aquest blog. La veritat és que he perdut la il•lusió d’escriure aquí. Els blogs instrumentals sobretot els polítics, han guanyat la partida als blogs en format dietari, on escrius a pit descobert, explicant les teves vivències i els teus dubtes, sense caretes, ni artificis. Cada vegada que ho he fet, m’han triturat a base d’e-mails condemnatoris i insultants o en escrits a diverses plataformes d’internet.

2. Entre pràctiques d’auscultació pulmonar, entre enquestes sobre les noves elits occitanes, he pujat a Barcelona un parell de cops: per a increïbles gestions administratives universitàries exercides com si fóssim al segle passat. Sembla que la Universitat de Barcelona no és parla informàticament amb la Universitat de Lleida, ha d’ésser l’estudiant que s’ha de desplaçar per a fer unes simples gestions administratives. Totes dues són universitats públiques i totes dues de Catalunya. És increïble!.

3. Per complicar-me més la vida, però per tenir un sou millor i estable, m’he presentat a un concurs del PAS, del Personal Administratiu i Serveis de la Universitat de Lleida (UdL). En concret, a una plaça de “Tècnic especialista en relacions internacionals”. És una plaça de personal laboral en règim de contracte laboral indefinit.

Els que em rodegen em diuen que la plaça ja està donada. Donada potser no, però difícil d’accedir-hi sí, perquè ja en la convocatòria de manera regulada i per escrit, donen prioritat a les promocions internes i els trasllat de persones que ja treballin en la universitat pública.

És un concurs en tota regla: requisits obligatoris, mèrits complementaris, entrevista i examen o prova pràctica amb temari general i especialitzat. Penso donar guerra fins al final.

I per fer-ho ben transparent, aniré informant als meus lectors d’aquest blog de cada pas en la selecció. Des de la llista d’admesos i exclosos al concurs, passant pel Tribunal, pels criteris de valoració en cada fase i el resultat final. Serà tota una exposició pública, de com funciona una selecció a la UdL.


...

Ja se’n repartit els 11.000 exemplars de LO CAMPUS 8.
També hi ha els d’Aran, encara que la distribució és en l’última fase.
D’aquest número s’ha de llegir tots els articles amb calma, perquè hi ha molta reflexió que s’ha de pair. Com sempre, afavorim una doble lectura de tot: grans titulats i molt de color pel lector ràpid i continguts de text profunds pel lector reflexiu.

...................

......................Portada de LO CAMPUS 8
......................És pot veure tot el número complert
......................al blog de LO CAMPUS
......................http://www.locampus.cat


...

És evident que la nostra cultura catalana té algun problema, perquè no potser que una nova Premi Nobel, no tingui cap llibre traduït al català. Aquí falten uns eficaços lectors professionals: els rastrejadors de textos i també audaços editors amb nas literari, per oferir-nos traduïda la cultura de qualitat que actualment més es valora.

La poeta i novel·lista Herta Müller acaba de guanyar el Nobel de literatura. És una escriptora germano-romanesa, que escriu en alemany.

Per la quantitat de guardons que la nova heroïna literària ha guanyat, inclòs el premi de literatura de Berlín fa quatre anys o el Würth Premi Europeu de Literatura en fa tres, ja era una pista pels editors. Potser cap dels nostres traductors coneixedors de l’alemany, n’ha tingut ganes.

Sempre m’han impressionat les traduccions de l’alemany del poeta, dramaturg, assagista, actor, director escènic i traductor Feliu Formosa. Encara no l’he trobat i no en sé l’autor, però recordo haver llegit un poema d’autor alemany i traduït per Formosa on un soldat mort i enterrat parla des de l’interior del seu taüt i com l’oprimeix la foscor i el tancament. A mi de jove em va impressionar molt aquest poema i encara m’impressiona en el record. I em fa por, sentir-me ofegat dintre una capsa mortuòria.

...

Està acabat el primer LO CAMPUS d’aquest nou curs acadèmic.
Aquest número porta un ESPAI TEMÀTICA sobre la sida.
.
La cuina, el treball editorial interior de premsa, d’aquestes pàgines especials ha estat increïble i em porta a una reflexió profunda de com opera la societat lleidatana i la catalana en general. Ja ho abordarem amb detall, des d’aquest blog.
.
He après moltes coses i he comprovat moltes fantasmades. La sida: la seva prevenció i la solidaritat, no són cosa de broma, ni frivolitats.
.
Estic acabant de llegir el llibre de la Helen Epstein, “The Invisible Cure: Africa, the West and the Fight against Aids”. I com diu ella en el seu article que publiquem a LO CAMPUS: “... No hi ha lloc per a la moral sexual en una conversa honesta sobre la sida...”. Potser això ho haurien de llegir algunes direccions d'escoles de secundària o alguns anunciants desertors de Lleida.

...

Corre per la xarxa un e-mail que diu així:

Franchu, Francesc Llopis Surrallés, és col·laborador d'El Jueves. Ha presentat una vinyeta referent al tema de la consulta d'Arenys de Munt sobre l'autodeterminació i li han negat.

Demana que se'n faci difusió.

És lamentable que una publicació que ha patit la censura (recordeu la portada amb els prínceps espanyols) rebutgi ara una simple vinyeta perquè pot tocar el voraviu dels seus lectors espanyols.

Ja se sap, els espanyols primer de tot i abans que res són espanyols, i... no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres.


A partir d’aquí el comentari és meu:

Un editor privat pot fer el que vulgui i jo com editor ho tinc claríssim.

Ara bé, els del “Jueves” ens varen voler involucrar a tots, quan la justícia els va empaperar per una vinyeta sobre la monarquia i llavors ens varen voler fer creure que el “Jueves” era el súmmum de la progressia i la democràcia. I no, simplement són uns espanyolistes a Catalunya que fan vinyetes. I que facin el que vulguin.

.

Els inconscients són aquells que creuen que el “Jueves” per la seva línia editorial podia incloure aquesta vinyeta. Fa anys que el “Jueves” amb la seva publicació cada setmana, a la pràctica, voten que NO en un referèndum d’autodeterminació. El “Jueves” tant es pot fer a Catalunya com a Saragossa, perquè seria el mateix. I no passa res. Deixeu viure i si tant calents esteu amb el tema, no compreu més la revista. El problema era que la compràveu.

.

A mi , el que em rebenta és el fonamentalisme de tota mena i el “Jueves” és el fonamentalisme de la caricatura amb una patina de “progres”.

...

Aquest setmana ha estat increïble: Estudiar, fer recerca i treballar ha estat un pal, un pal que dura tot el cap de setmana.

A mi el que m’està creant un problema greu, és la son. Acostumat a treballar de nit, he hagut de canviar radicalment d’hàbits.

Però a més, els nostres polítics segueixen una cançó que fa venir son. Els nostres diaris, també em fan caure de son, les pràctiques dels nostres gestors universitaris també donen ganes de dormir. S’ha acabat la televisió nocturna i moltes altres històries, per a mi. De moment, res em fa passar la son, ni tant sols trencar-la, dormint un estoneta, perquè desprès encara estic més desencaixat.

El pitjor enemic de llegir i escriure, és morir-te de son. I si fas cara de son no vens ni un anunci, no fas n’hi una entrevista interessant, no contestes les preguntes a l’aula de patologia general i no discuteixes bé i de manera contundent als supervisors i tutors doctorals.

---------------

En Manolo Español l’he localitzar a Mèxic: una abraçada!
I Daniele Conversi, el meu Supervisor italià de la meva recerca a la facultat anglesa LSE, ara és professor de la Universitat del País Basc a Bilbao. Ara no caldrà anar a Roma, sinó al País Basc i a Londres : molta sort!

--

Arxivant material gràfic, he trobat aquesta fotografia, que val un comentari, que feia temps que volia fer en veu alta.

El de l’esquerra és en Manolo Español que era el Director de “Torisme Val d’Aran” i el de la dreta, sinó m’equivoco, és en Bernard Hinault que feia de relacions públiques del Tour de França i que em sembla el va guanyar un munt de vegades, a més de haver guanyat també el “Giro de Italia”, la “Vuelta de España”, entre altres carreres ciclistes.

Però de qui vull parlar és d’en Manolo Español, que vaig conèixer professionalment quan jo era Cap de Comunicació del Conselh Generau d’Aran. En Manolo era tot un fenomen i ràpidament s’ha de dir ben alt, que sense ell mai hagués hagut una etapa aranesa del Tour de França, l’any 2006. Tant en la consecució, com en la realització positiva sobre terreny.

Avui no sé on para, l’hi he perdut la pista, però quan el vaig conèixer, era molt discutit i criticat, però era un dels millors professionals del Conselh. Un temperamental brutal, que discutia amb mi a lo bestia. Que va deixar de parlar-me. Que hi tornava intermitentment a dirigir-me la paraula i a venir al meu despatx. Però que jo veia, com un bon professional, encara que no li vaig dir mai, i que a més, em molestava com era putejat, una i mil vegades pels “jefes” i per "niñatos arribistes" que depreciaven la seva feina.

La veritat és que no recordo al detall que va fer a Torisme Val d’Aran, que era una plataforma de promoció del turisme semi-governamental, però totalment dirigida des del govern aranès. Això fet puntualment, perquè en Manolo campava lliurement moltes vegades. I sort que ho va fer, perquè sinó mai s’hagués fet una estada en una fira o realitzada una campanya d’una manera digna.

El millor comentari que pots dir d’algú que has treballat, és que era un bon professional i en Manolo Español ho era. Quan em fotia bronques al costat del riu, al carrer en un petit túnel, però a la vista d’un finestral de la casa particular d’en Juan Antonio Serrano del Gremi d’Hotelers des de on ens veia, era per escanyar-lo. Però ningú mai del Conselh va estar preocupat per un “Informe”, per un “Memoràndum”, per un “Programa de Qualitat” i en Manolo sí. Ja em podia dir el que volgués, que era tant el maltracta que rebia de l’autoritat del moment i de la seva cort, que a mi per aquest fet, d’entrada en Manolo ja em queia simpàtic.

No tenia ni gota sentit de l’humor i una broma et podia costar un moc. Però Manolo Español, en la meva època al Conselh, significava utilitzar mètodes de gestió privada contrastats i útils, en un entorn funcionarial i viciat d’autocomplaent-se que no el deixava treballar bé.

Queda dit, i ben segur en Manolo déu estar seguint feliçment alguna cursa de bicicletes que estigui en marxa.

...

Diverses persones m’han demanat exemplars antics de LO CAMPUS i els seus Suplements. N’hi ha que estant totalment exhaurits, però ara tenim penjat a Internet tota la Col·lecció Integra de LO CAMPUS que podeu consultar.

L’adreça, és el bloc de la publicació: http://www.locampus.cat

Aquest nou curs acadèmic el primer LO CAMPUS sortirà el 7 d’octubre, amb unes pàgines especial sobre “la SIDA i la Universitat de Lleida”.

Atenció: Tenim diverses feines per oferir i busquem gent. Sobretot busquem un intrèpid o intrèpida comercial. Cal enviar currículum a redaccio@locampus.cat

...

N’hi ha molts, però jo també. Desprès de múltiples anys de sacrifici i de marginació política fins a la professional, com a conseqüència de defensar la “independència de la nació catalana” en espais ben complicats, fent-ho en aquests llocs, per defensar la necessària transversalitat del projecte; avui s’ha obert la porta de la via catalana a la plena sobirania del País. Jo ja estic tranquil i ben pagat. Així doncs, demà a les 6 del matí, començo la meva nova etapa d’estudis i de professió.

Molta atenció: perquè sense violència, sense els polítics professionals, al marge del sistema institucional amb una “Consulta privada sobre l’autodeterminació” a Arenys de Munt, ha començat un procés que pot ésser imparable.

Engrescador: La societat civil catalana lidera la nostra llibertat nacional.
El “dret a decidir” propiciat en l’emprenedora societat, trastocarà tots els esquemes de la política catalana i espanyola. La iniciativa d’emprenedora ha passat a “emprenyadora”, evidentment pels fatxes, però també per aquells que van de “demòcrates” però posen el morrió de la “legalitat constitucional” als ciutadans.

Moltes “mentides patriòtiques” haurem de dir per salvar directors de diaris catalans, columnistes d’opinió i polítics “nostrats”, que estant fent de “falangistes encoberts” i que han disparat sense pietat contra el que s’anava a fer a Arenys de Munt. Encara que alguns d’aquests, no els hi costarà gents, com han fet sempre, de canviar de la nit al dia i el que deien dissabte contra la consulta, dilluns passaran a defensar-la. L’objectiu serà continuar a la “menjadora” i continuar movent les cireres, siguin periodístiques i/o polítiques.

La “Transversalitat Independentista” està en marxa i serà una bola de neu rampant. Ja ho veureu.

...

..............................

...

..................................



....

Escoltar a la soprano Anna Netrebko en un repertori d’obres russes d’òpera és fort, molt fort. Tot i que el vídeo no deixa d’ésser una promoció de Deutsche Grammophon, escoltar el rus i l’anglès en els comentaris, no deixa també de formar tota una melodia. El ritme i el cos de les llengües són veritables operes.

..................................................

No us perdeu aquesta fotografia, on hi ha la flor-i-nata dels cantants d’òpera joves actuals de més volada en reconeixement internacional, res a veure amb la idea estereotipada, d’altra banda certa durant anys, de que el cantant o la cantant d’òpera és un senyor o senyora grassa i encartonada.

...................

D'esquerra a dreta:
Mariusz Kwiecien, baríton polonès; Maija Kovalevska, soprano letona; Rolando Villazón, tenor mexicà; Nathan Gunn, baríton nord-americà, Danielle de Nies, soprano australiana; Erwin Schrott, baix uruguaià i Anna Netrebko, soprano russa. En una fotografia de Wayne Maser, amb un ambient de l’estilista Sarajane Hoare i publicada al “Vanity Fair” del mes de maig d’enguany.

...