Quasi de cop i seguides he vist tres pel·lícules
argentines i val a dir que m’he divertit una mica. Són comèdies però sobretot m’ha
agradat el seu romanticisme. Apassionar-se sobretot de les protagonistes és un
joc divertit. L’Araceli Gonzalez en “Un
dia en el paraiso” del director Juan Bautista Stagnaro, està imponent. Tot
i el cartell cutre i de mal gust de la pel·lícula, la senyora et fa somniar.
Les altres pel·lícules eren del director Daniel Burman, “El nido vacio” i “Todas las
azafatas van al cielo” , també una espècie de comèdies romàntiques de més
qualitat, on la Cecilia Roth i la Ingrid Rubio destaquen, encara que a mi em creen
com un lligam efectiu i estètic de “germana” i “filla”, respectivament, o sigui
més aviat un erotisme light. El que si té un espectacular erotisme majestuós i grandiós
és el paisatge de Ushuaia a la Tierra del Fuego, on passa la pel·lícula
de les hostesses. Que misteriós i profund és un paisatge de neu i glaçat, com
aquesta part d’Argentina: t’entra al més íntim.
dijous, d’octubre 10, 2013
diumenge, d’octubre 06, 2013
Comencem una
nova setmana, jo amb un espècie de síndrome cervico-braquial, que m’adorm un
braç i per més inri al llit i a la
nit, en repòs, és quan fa més mal. I precisament ara que començo la gira per
les 21 universitats de parla catalana.
LO CAMPUS DIARI no només
és un diari digital és un projecte de més abast, com “TUS, The University Student” és més que unes revista joint venture entre estudiants de la UdL
i de universitats britàniques, i perquè funcioni cal veure la gent cara a cara.
Viatjar com un estudiant amb motxilla i presentar-me com un executiu, és una comèdia
i un travestisme del tot necessari.
És una llàstima que a la UdL no trobem professors capaços d’entusiasmar-los en comunicació de divulgació mèdica i prevenció sanitària o periodisme universitari en general. Volen promocionar la Lleida creativa i científica, sense moure’s de casa i sense fer costat als projectes emergents. Encara no hem estat hàbils i no hem trobat en que ens equivoquem nosaltres. Perquè hem de començar amb aquesta premissa: que som nosaltres que ho fem malament. Seguim buscant l’entrellat.
dimecres, d’octubre 02, 2013
dilluns, de setembre 30, 2013
dijous, de setembre 26, 2013
dilluns, de setembre 23, 2013
Unió Democràtica de Catalunya ja és un problema greu per la campanya del “Sí a la
independència de Catalunya”.
Encara que Unió avui, fonamentalment
és un lobby per remenar les cireres, sempre he defensat que calia tenir-los a
prop i donant-los-hi protagonisme, però ara no es pot suportar el seu cinisme i
la seva campanya de la confusió.
Duran i Lleida, un polític
analògic per contraposar-lo a un polític digital o sigui modern, ja no pot
complir la missió de ser el negociador del Govern de la Generalitat a Madrid.
Només negocia en nom seu, forma part de la seva supervivència política.
Si els Consellers de la Generalitat
d’Unió fossin conseqüents, haurien de deixar el Govern perquè aquest Govern Mas
té el projecte del Sí a la plena sobirania.
dijous, de setembre 19, 2013
dimarts, de setembre 17, 2013
dilluns, de setembre 16, 2013
diumenge, de setembre 15, 2013
Avui
diumenge a la tarda comencem a la redacció de LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI
el nou curs acadèmic. Per demà ha d’estar fet el diari i també surt un nou
número de la revista amb una edició molt llarga de paper com també una versió digital.
L’associacionisme
és la base d’aquesta premsa universitària, ara l’objectiu és acabar amb format de
cooperativa universitària. A més, per seguir totalment independents haurem de promoure
el micromecenatge.
Serà un camí
duríssim amb un staff universitari a la contra com sempre, però exercir la
llibertat d’informació i opinió mai ha estat fàcil i tots nosaltres ho hem de
saber. La democràcia a la Universitat de Lleida (UdL) és tant fina i tant d’esquena
al País, que haurem de remar en un mar d’interessos que cansa molt.
--------------------------
Il·lustració:
© 2013 Vitogoni
dissabte, de setembre 14, 2013
Veig moltes pel·lícules a traves de
l’ordinador i això em permet parar-les i tornar-hi en un altre moment. Així s’acaben
alguns dies quan en ve la son i en començo d’altres. Segurament la pel·lícula “Novecento” del Bernardo Bertolucci, en la versió que he vist aquest estiu de cinc
hores, és la més llarga que he vist i la vaig fer durar tres dies.
Avui he acabat “Before Sunset” del director Richard
Linklater. (En català a TV3 l’any 2008 en varen dir “Abans de la posta”,
encara que m’hagués agradat més “Abans del capvespre”).
És una pel·lícula quasi teatral on tota
l’estona és la conversa de dos personatges amb el fons de Paris. Una pel·lícula
independent, una pel·lícula d’opinió sobre les relacions i una pel·lícula d’amor
on l’actriu Julie Delpy n’és l’estrella
total. (No explico més, perquè odio que m’expliquin el guió abans, ni que sigui
un esbós. Tot i que aquesta pel·lícula ve d’una altra “Before Sunrise” i
continua en una altra “Before Midnight” ).
La bellesa de la Julie és tan
interessant, que atrapa. Potser enganya i la seva bellesa amaga una
impresentable, però el seu historial descobreix una actriu, una directora, una
escriptora i una cantant de qualitat. (Curiós sentir-la cantar la seva cançó “Je T’aime Tant”, mentre apareixen els rètols
de crèdit finals de la pel·lícula).
dijous, de setembre 12, 2013
L’endemà del magnífic 11 de setembre d’enguany, recordant
petits moment emotius, guanya per a mi personalment sentir cantar a Alidé Sans la cançó i himne “Aqueres Muntanhes”, a l’acte institucional
de la Diada.
La “Via Catalana” ha tingut un valor simbòlic indiscutible i un èxit polític de primer ordre, que portarà unes conseqüències polítiques que properament ja anirem veien. Fou tota una mobilització de maduresa patriòtica i d’una projecció internacional molt efectiva.
Però a mi les petites coses són les que m’emocionen i la
cantant aranesa Alidé em va robar el
cor. Quan trobi la gravació la penjaré perquè gaudiu del moment : fou impressionant.
dimecres, de setembre 11, 2013
dimarts, de setembre 10, 2013
dilluns, de setembre 09, 2013
El
poeta nord-americà E.E. Cummings té un poema que acaba així :
… (i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, not even the rain, has such small hands
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, not even the rain, has such small hands
Que
en una traducció lliure, diu més o menys:
...
(no sé que hi ha que en tu que es tanca
i
s’obre, però alguna cosa en mi entén
que
la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses)
ningú,
ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites
... ningú,
ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites .......
diumenge, de setembre 08, 2013
Torno al blog després d’un
petit silenci de vacances.
He llegit i escrit molt.
He vist moltes pel·lícules . He estudiat i m’he reconvertit al Windows 8 i a
tota una última generació de l’auto-edició. Ha esta una odissea i encara no
domino tot l’entramat informàtic que ha entrat a la meva vida domèstica i
professional.
Tinc un dèficit alarmant
de vitamina B12, a la vegada que tinc un desfermament també alarmant d’emotivitat.
El Marc s’ha fracturat el
maluc.
divendres, d’agost 09, 2013
Voluntariat i
Treball
a
LO CAMPUS,
LO
CAMPUS DIARI
i
Suplements
Curs 2013-2014
15
Llocs per a voluntaris
i 5 Ofertes de Treball per a estudiants,
professors, administratius o de fora de la comunitat universitària
Veure les condicions a : LO CAMPUS ... CLICA AQUÍ
dimecres, de juliol 17, 2013
Durant uns dies he
tingut pànic informàtic.
Tot
i que ho han amagat, més de 48 hores alguns servidors de blogger o sigui on tinc aquest blog, no ha funcionat.
Costa
tant acceptar que la culpa és seva, que el pobre usuari, no tècnic com jo, va
boig buscant el problema informàtic i netejant historial, cookies... etc, etc.
A
més tota la xarxa d’e-mails meva, ha desconnectat la seva estructura de lligams
i e-mails meus entrats via “diaricivic”
o via “jrcatalunya”, no els he vist a
temps. Tinc una immensitat d’e-mails sense contestar. A més l’entrada “occitania” està desconnectada.
Només
faltava que no pugues entrar a Amazon, com ha passat etc etc.
A
més quan va ploure a bots i barrals a Lleida, varen desconnectar la llum més d’un
cop i el meu sistema informàtic està ressentit i dolgut.
Prou
pànic tinc de la vida real, que ara em faltava el pànic digital !!!.
Desprès
de llegir el llibre “What Would
Google Do?” de Jeff Jarvis i de patir el pànic informàtic o sigui de dependència informàtica,
canviaré alguna de les qüestions estratègiques de LO CAMPUS DIARI.
Aquest:
“I Google com ho faria?” M’ha fet pensar com Google faria el diari digital de
premsa universitària que dirigeixo i segur que hi faria canvis. Intentarem, amb
calma, encertar-la. O sigui novetats per setembre.
dijous, de juliol 11, 2013
E-mail a Xavier Moncayo, Director
de Comunicació i Relacions Institucionals de la Universitat de Lleida (UdL):
Assumpte: Hola senyor
comunicador
Text:
Benvolgut
senyor,
Demà
publiquem a LO CAMPUS DIARI aquesta
petita notícia:
Més de 150 persones van
assistir a l’acte de presentació de la nova junta dels Antics Alumnes i del projecte Alumni UdL
Més
de 150 persones van assistir a la presentació de la nova etapa dels Antics
Alumnes i Amics de la UdL i del nou projecte Alumni UdL que tingué lloc a
la Sala Víctor Siurana.
Hi
estaven representats tots els sectors que han de jugar un paper fonamental a
Alumni UdL: empresaris, alumnes, col·legis professionals, professorat,
professionals, antics alumnes, PAS i amics (persones que no han estudiat a la
UdL però s’hi senten vinculades). També hi van assistir nombroses
autoritats locals i parlamentaris.
El
president d’Alumni UdL, Josep Maria Moragues, els va demanar la implicació a un
projecte que vol donar eines als nous titulats de la UdL per desenvolupar la
seva carrera professional i prestigiar i difondre els estudis i la producció
científica de la Universitat de Lleida arreu del món. També va destacar que
Alumni UdL vol ser una xarxa internacional on hi participin els alumnes
d’altres països que han estudiat a la UdL (Erasmus, Jade, Xina i altres
programes de mobilitat internacional) i que vol que es converteixi en una xarxa
eficient i útil per la societat.
En
Josep Maria Moragues, el rector i el president del Consell Social van coincidir
en assenyalar que sense l’existència d’una universitat a Lleida el nostre
territori no tindria el capital humà i intel·lectual per crear ocupació,
riquesa i espais de cultura.
Text
: Web del nou projecte Alumni UdL
Fotografia:
UdL
[Nota editorial: Ni
aquest diari digital LO CAMPUS DIARI, ni el bimensual LO CAMPUS, ni
l’Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / UdL varen ser invitats a la
presentació. Aquesta és la raó que no publiquem un text d’elaboració pròpia.]
-----------------
Com
pot es pot entreveure, estem molestos.
La
redacció ha rebut de vostè algun escrit demanant-vos que aprofundíssim en algun
tema. Gràcies, farem el que puguem.
Però
ja ha passat el suficient temps perquè normalitzeu les coses al vostre Gabinet
de Premsa respecte LO CAMPUS i LO CAMPUS DIARI: fa més d’un any que no rebem
cap nota de premsa oficial de la UdL i això és un escàndol. (Seguim castigats?).
Suposem
que les notes de premsa depenen de vostè.
En
definitiva, un dia o altre ens hauríem de veure per resoldre la quantitat
enorme de problemes que tenim.
A
part d’alumne de la UdL, sóc president d’una associació universitària de la UdL
i des dels òrgans oficials de la universitat hauríeu de tenir un tracte més exquisit
amb la gent de la casa.
Tinc
un bon record professional del vostre treball a turisme i estic completament
segur que d’un vegada professionalitzareu la comunicació a la UdL. SINERGIA:
recordeu la paraula?
Una
salutació.
Joan-Ramon
dimarts, de juliol 09, 2013
Aquesta
setmana comença per a mi, malgrat l’estiu, el nou curs acadèmic 2013-2014.
Tot
i que estava a punt de fer el salt definitiu cap a Barcelona, viuré un nou any
a Lleida capital: Un nou any a la Universitat de Lleida. Un nou any publicant LO
CAMPUS a les Terres de Lleida i Aran. Un nou any al mateix pis. Un nou any amb
la mateixa redacció de premsa. I un nou any editant digitalment LO CAMPUS DIARI,
obert a totes les universitats dels Països Catalans.
O
sigui : un nou any d’economia de guerra.
I
la nova etapa ha començat al CAP de Cappont de Lleida: pròstata, colon, pell, oïda,
potència mental i memòria.
Estic
en un tobogan de joves que corren a la “Fórmula 1” i jo vaig amb un Citroën dos
cavalls. La derrota està cantada .... tret que em marqui els objectius a la
meva mida i em reforci l’autoestima.
Estic
tornant als meus vicis que es poden explicar: novel·la setmanal i pel·lícula diària.
(Acabo de llegir la novel·la de Joan Agut, “Coses de família” i estic acabant de
veure totes les pel·lícules d’Alfred Hitchcock).
Em
sap greu ser tant avorrit....
dimarts, de juliol 02, 2013
*
He
llegit la novel·la “La veritat sobre el
cas Harry Quebert” de Joël Dicker, ara n’haig de fer una presentació i crítica per a LO
CAMPUS DIARI. Serà la primera crítica de la nova secció : e-Books.
Un
bon i entretingut thriller als USA, d’una estructura narrativa molt ben feta.
Escrit per un “noiet” suís, que no
arriba als trenta i que la seva provocativa joventut corre per tota la
novel·la.
Temps
de lectura: 21 hores 15 minuts.
Puntuació ( del zero al deu): un set.
Recomanació:
s’ha de llegir.
No
tinc ni la mínima idea de com fer la crítica, però de fet més que una acurada
crítica literària, el que farem és un nostrat acompanyament al lector perquè
llegeixi el llibre. Segur que l’interessar saber les versions digitals que es
troba, sí en ePub o en Kindle. I si comprar-lo a Amazon, Google Play o a Edicat
es pot estalviar uns euros.
La
idea és que, sinó és un potentat, que s’oblidi de comprar l’edició en paper i que llegeixi e-Books.
No nomes perquè són a meitat de preu, sinó perquè encara es poden trobar més
barats. Però atenció: a la vegada, no ha de parar d’emprenyar a les
biblioteques de les Facultats perquè ells sí, comprin el llibre en paper. Sobretot
perquè desprès, encara que l’hagis llegit, sempre és interessant tocar paper
per recordar-hi trossos estel·lars.
Hi
ha qui li agrada l’olor del paper i la tinta, a mi a més, m’agrada l’olor del
tòner, la textura del ratolí i la cromàtica de la funda de la tauleta. La meva
millor amiga es diu Hewlett de Hewlett-Packard.
dimarts, de juny 25, 2013
Aquest començament de curs vaig cometre
un error a la Universitat de Lleida
i això em va passar precisament per l’edat que tinc i que com a sènior estic
cursant el grau de Medicina a la
Facultat corresponent.
Jo no tenia els diners per matricular-me
i molt menys encara, diners per “comprar temps” per estudiar. I vaig demanar
una beca tant al Govern espanyol, com el de la Generalitat de Catalunya. Uns i
altres me la varen denegar. Els espanyols perquè no estava matriculat i els catalans
perquè faltaven papers de les meves convalidacions en el meu expedient acadèmic.
(Tema encara pendent i que ara només pot desencallar el Síndic de greuges de la
UdL).
I és que a la meva edat, vaig fer un
raonament fals: Primer demanar la beca, tenir-la atorgada i desprès formalitzar
la matricula, doncs no va així. La lògica i la maduresa no son un plus, son un
inconvenient. Primer et matricules, desprès et deneguen la beca i desprès et
desmatriculen. Tot això amb el curs tirant endavant i en plena competició d’exàmens
i avaluacions continuades. El curs acadèmic comença el setembre i el febrer o
març et pots trobar al carrer.
La tutoria de la Facultat de Medicina és
d’un negligència descominal i els importa una merda la vida de l’estudiant. L’estudiant
té vida a l’Aula i té vida econòmica i sobretot aquesta ultima influeix en el
seu aprenentatge. Doncs, ni idea sobre beques, qüestions administratives i
ajudes. Cap solució, cap suport: i són metges de família!!!.
Em
sembla que mai he odiat tant a ningú, com odio als metges que “juguen” a
gestors.
Almenys algú té cervell i facilita les coses. !!!
dijous, de juny 20, 2013
President Mas no sigui
cas que us hernieu i no agafeu un helicòpter
i viatgeu a la Val d’Aran!!!
Ens
heu d’enviar els Consellers d’Unió?
Ens
heu d’enviar la segona divisió?
El
que vareu guanyar un dilluns (Festa Nacional d’Aran) ho perdreu durant la setmana.
(I tornarà a ploure i tornaran les riuades. I les riuades seran polítiques).
Qui
no sap gestionar una crisi, no fa acte de presència i a més no ho sap
comunicar, és un mal governant.
Vostè
mateix !!!!.
Tinc
pendent un article acadèmic i un de periodístic, de com la Generalitat de Mas i
el seu partit, tracten la qüestió aranesa. També és important analitzar com les
altres forces polítiques i els mitjans de comunicació tracten la qüestió.
La
Festa Nacional d’Aran -molts s’obliden del “Nacional”- de dilluns passat, era
una bona ocasió per les anàlisis, però el desglaç, la pluja, els rius i les
inundacions han canviat les prioritats.
I
precisament quan hi ha una emergència és llavors que encara es veu més que en
pensa cadascú d’Aran com a poble. La pràctica no enganya.
Hi
ha moltes coses a explicar i reivindicar, però encara estem en qüestions de
concepte bàsic i de llenguatge.
Els catalans encara no
podem veure Aran com un País i no com una Comarca?
dissabte, de juny 15, 2013
dimarts, de juny 11, 2013
Acabo
de llegir el llibre “Inferno” de Dan Brown amb traducció catalana d’Esther Roig. I val a dir que m’ha divertit.
Brown
és un escriptor de best-sellers com “El
codi Da Vinci” i de sempre el món literari seriós l’ha vist més, com un escriptor
d’obres de màrqueting literari que de
literatura en majúscules.
Potser
és així, però el cert és que aquest escriptor ven centenars d’exemplars de la
seva obra traduïda a múltiples idiomes inclòs
el nostre, i que té un exercit de lectors contents.
Com
que jo buscava oci, distracció i literatura amb un relat clar, fàcil i
engrescador: “Inferno “ m’ha
satisfet. Si a més l’acció passa a Florència,
basada en la “Divina Comèdia”
de Dante Alighieri, encara més per interessar-me. Sobretot perquè la acció i la
ficció passen sobre fets històrics totalment real i això encara fa el text més
interessant. I sí a més, puc fer una botifarra als fonamentalistes de la
literatura, llegint el que em plagui, encara més content.
Certament
avui tot el moviment editorial entorn Dan Brown té un alt component de màrqueting,
només cal veure de quina manera rocambolesca es varen fer les 7 o 8 primeres
traduccions del llibre “Inferno”,
tancats als traductors durant més d’un mes a un despatx de la ciutat de Milà,
sense poder treure res del lloc de treball, per preservar la informació i fer
el llançament universal de l’obra al mateix temps i sense fugues. Primer foren
els traductors vinguts de cada país i desprès foren un correctors vinguts també
de fora.
A
nivell personal el màrqueting i una eficaç acció de venda, m’ha acabat atrapant
al llibre: jo n’he llegit una versió digital.
Primer
l’edició digital me la van oferir regalant-me uns sis capítols en obert, perquè
jo en fes una lectura. Desprès en varen oferir l’obra en “Edició bundle”, que
vol dir conjuntament amb una altra obra del mateix autor, i no només el preu era
molt bo, sinó que a més de “Inferno” et deixaven llegir uns altres
sis capítols més en obert, com a prova gratuïta.
Amb
uns dotze capítols llegits molt interessants era difícil que no caigués en la temptació
de llegir l’obra completa o sigui fes la compra. A més per acabar de maxacar-me :
en digital l’obra conjunta de dues obres, val a un preu, quatre vegades
inferior al preu en paper a llibreria. Tot màrqueting pur, però extremadament beneficiós pel lector.
Però
m’ho he passat bé i ara em queda per llegir a l’ordinador l’altra obra de Brown,
que és “El símbol perdut”. En parlarem.
dissabte, de juny 01, 2013
Mentre estic treballant per escriure sobre
il·lustració mèdica i il·lustració científica en general, m’he
topat amb el treball gràfic de Carles
Puche i el trobo excel·lent. Mireu, sinó, aquets ulls de diferents especies
faunístiques. Il·lustració publicada al llibre de la Universitat de València: “Origen
de les especies de Charles Darwin” de Juli Peretó-Andrés.
Les il·lustracions dels llibres de medicina
són extraordinaris, com els de les ciències naturals, són una eina essencial en
estratègies de docència. Com dirien la canalla : “... jo flipo...”.
Mireu-los bé i a què reconeixereu alguna
mirada quotidiana del vostre entorn.
Mireu-los bé.
dijous, de maig 30, 2013
Passejar-se
pel món de les universitats valencianes per preparar cada dia el LO CAMPUS
DIARI, un es queda horroritzat de veure com tracten el valencià. I que passa?
Doncs com sempre, tirar pel dret i propiciar la “mentida patriòtica” que és fer
veure que tot va bé en qüestions de llengua.
Exactament
em passa amb l’aranès.
Arriba
avui a la meva taula de treball la noticia periodística que diu com a titular: “El Parlament de Catalunya demana ajornar el
projecte que dóna a l'Institut d'Estudis Aranesi el caràcter d'acadèmia de
l'aranès”.
I
com a text:
“La
Comissió de Cultura i Llengua del Parlament de Catalunya ha instat aquest
dijous al Govern "a deixar en suspens per un període de tres mesos, com a
pas previ a la seva aprovació, el projecte de decret pel qual s'atorga a
l'Institut d'Estudis Aranesi el caràcter d'acadèmia de la llengua occitana,
aranès a l'Aran".
Així
mateix, la cambra catalana ha reclamat "establir, en aquest període, un
procés de diàleg per la recerca dels consensos necessaris que s'han de
fonamentar en un procés d'aquestes característiques".
El
PSC ha presentat una proposta de resolució sobre aquest tema. ERC n'ha
presentat una esmena i és finalment aquesta la que s'ha votat i han aprovat
tots els grups”.
O
sigui en Paco Boya d’Unitat d’Aran a traves del PSC intenta frenar els
moviments d’en Jusèp Loís Sans, un híbrid entre ERC i CiU, que té la
responsabilitat de la llengua al Conselh Generau d’Aran.
Allò
que no saben arreglar a Vielha, ho intenten arreglar a Barcelona. I continua la
brega, la “bronca” i el suïcidi cultural.
En
Sans i companyia s’equivoquen profundament, però profundament. El més fort és
que ho deixaran tot arrasat i hauran de contractar al Màgic Andreu perquè els
hi posi una medalla.
dimarts, de maig 28, 2013
Comiat de l’amic
Baixà del cavall i oferí
la beguda del comiat.
Li preguntà
on anava i per què havia de ser així.
Li parlà amb una veu suau:
Amic meu, la sort no m’ha estat
propícia en aquest món.
On vaig? Vaig a vagar
per les muntanyes.
Busco repòs
per al meu cor solitari.
Torno a la meva pàtria, a la llar!
Mai no tornaré a allunyar-me’n.
El meu cor està tranquil i espera la seva hora:
L’estimada terra floreix
a la primavera pertot arreu
i reverdeix novament.
Arreu i eternament
el cel resplendeix de blavor a l’horitzó!
Eternament... Eternament...
Eternament... Eternament...
Eternament... Eternament...
(Estrofes finals de La cançó de la terra de Mahler. En conjunt, es tracta d’un recull de poemes (Die Chinesische Flöte) d’autors xinesos recopilat i traduït a l’alemany per Hans Bethge.)
dijous, de maig 23, 2013
dimecres, de maig 22, 2013
dimarts, de maig 21, 2013
Ja s’ha trencat definitivament poder fer
res de l’Any d’Occitània a Lleida convocat per l’Ajuntament de Lleida. L’Alcalde
Ros i companyia són d’un sectarisme increïble. Amb calma escriurem sobre el
tema, ara treure’m dos articles del LO CAMPUS que està a punt d’entrar a
impremta i explicarem amb detallat com Ros instrumentalitza el tema d’Occitània
per modelar una imatge d’enrotllat “identitari”.
També hi ha una Setmana Cultural de l’Aran
oficial, on són els altres els sectaris. Potser que ja està bé posar-hi els
amiguets i la dona en l’esdeveniment. No son ni capaços de fer una setmana unitària,
transversal, que reculli totes les sensibilitat de la Val d’Aran. Es mereixen
el que tenen. No hi ha dret el que fan, son uns autèntics poca vergonyes.
Catalunya, Aran i Occitània s’han de poder
construir d’una altra manera.
dijous, de maig 16, 2013
dimarts, de maig 14, 2013
diumenge, de maig 12, 2013
La mort de Pere Formiguera em retorna a
la crua realitat, que cada dia que passa, no torna. A la merda centenars de “coses”
que no son imprescindibles i reforcem amb passió cada moment !!!
En Pere passarà a la historia per les
seves fotografies que renoven tota una estètica d’imatge i d’intervenció
directa: retocant i enriquint subjectivament la fotografia. La seva obsessió
per la cronologia i les sèries de rostres que ens mostraven el pas del temps de
família, amics i coneguts seran recordades i també serà la nostra memòria
històrica.
Jo el recordo quan estudiàvem junts, quan
teníem complicitats: he perdut un altre referent. Amb l’Oriol ja van dos. Tots
més joves que jo.
---------------------------
A LO CAMPUS DIARI : “In memoriam del fotògraf Pere Formiguera” … CLICA AQUÍ
dimarts, de maig 07, 2013
Mentre escric per publicistes, agencies de comunicació i feines variades,
participo en discussions sobre on és la línia de comunicació del bon gust i del
mal gust, del que és cutre o kitsch, del que es pot posar i del que
no, en les xarxes socials. Tenint present, que la comunicació és por
empreses privades i elles marquen la pròpia imatge o millor dit, nosaltres hem
creat una imatge corporativa per a elles.
En un Facebook una empresa de llenceria,
en una de les seves entrades de text sobre “tangues” molestos i roba interior,
un company hi va incloure la fotografia que reprodueixo. La empresa ha criticat
la imatge i s’ha decidit “congelar-la”, per altra banda cosa impossible, perquè
milers de persones ja l’han rebut en el seu compte de Facebook, perquè la
companyia té milers “d’Amics”.
Aquesta fotografia és de mal gust?
diumenge, de maig 05, 2013
dissabte, de maig 04, 2013
dijous, de maig 02, 2013
Follar-se a les de
primer
Quan era jove, als anys 70, vaig estudiar
a una universitat anglesa tota una llicenciatura. Llavors no hi havia Erasmus,
ni res semblant i qui viatjava majoritàriament era per fer postgraus. A la meva
universitat hi havia molta dinàmica associativa i hi havia una associació atípica
: era una associació dedicada exclusivament a denunciar als professors de
primer curs que “s’enrotllaven” amb alumnes seves.
A Anglaterra es donava el fenomen –ara no
ho sé- de que estudiants molt joves, provinents d’escoles, per entendre’ns de
batxillerat, arribaven a la universitat i quedaven emmirallades pel
professorat, adoraven als seus nous profes, i aquests en manada follaven pels
descosits.
L’associació denunciava l’abús d’autoritat del professor, que tot i que tot
era consentit, deien que “abusaven” de les ingènues alumnes. Elles i ells, perquè
el fenomen, encara que era menor, es produïa en relacions homosexuals i
bisexuals. També l’associació enfocava la seva campanya per obrir els ulls a
les “il·luses” estudiants.
No cal ni dir que les fundadores de
l’associació eren titllades d’amargades, producte tòxic de males experiències i
fent una traducció lliure de l’anglès, els hi deien: “les mal follades”.
Curiosament aquest fenomen l’estem veien
a les universitats de Catalunya. Tot és legal, ningú força a ningú, però ja
comença el fenomen a adquirir unes dimensions, almenys per a ser analitzades.
A mi m’importa una bleda a qui es folla
cada professor o professora de primer
curs, prou feina tinc jo personalment amb el professorat, però imagineu l’estudiant
de primer curs a Lleida, que acaba de sortir del Col·legi Cor de Maria, que
comença il·lusionada una carrera molt volguda, que troba un professor “eixerit”
que acaba admirant i si a més el tio o la tia, es passa el dia tirant la canya,
quasi segur que hi haurà marro.
Però tranquils : Tot normal i llibertat
per a tothom. Aquí no hi ha perill que es constitueixi cap associació de
l’estil que he explicat. Que un mascle profe es folli a una de primer, és tema
de conya i admiració pels col·legues a les trobades de descans entre classe i
classe. n
dimecres, de maig 01, 2013
PRIMER DE MAIG, Dia del
Treball
Un
petit fragment de la pel·lícula "Novecento"de Bernardo Bertolucci, (1976).
Cançó "Inno del Primo Maggio" de Pietro Gori, (1892).
"Vieni o Maggio t'aspettan le genti
ti salutano i liberi cuori
dolce Pasqua dei lavoratori
vieni e splendi alla gloria del sol
Squilli un inno di alate speranze
al gran verde che il frutto matura
a la vasta ideal fioritura
in cui freme il lucente avvenir
Disertate o falangi di schiavi
dai cantieri da l'arse officine
via dai campi su' da le marine
tregua tregua a l'eterno sudor!
Innalziamo le mani incallite
e sian fascio di forze fecondo
noi vogliamo redimere il mondo
dai tiranni de l'ozio e de l'or
Giovinezze dolori ideali
primavere dal fascino arcano
verde maggio del genere umano
date ai petti il coraggio e la fè
Date fiori ai ribelli caduti
collo sguardo rivolto all'aurora
al gagliardo che lotta e lavora
al veggente poeta che muor"
Cançó "Inno del Primo Maggio" de Pietro Gori, (1892).
"Vieni o Maggio t'aspettan le genti
ti salutano i liberi cuori
dolce Pasqua dei lavoratori
vieni e splendi alla gloria del sol
Squilli un inno di alate speranze
al gran verde che il frutto matura
a la vasta ideal fioritura
in cui freme il lucente avvenir
Disertate o falangi di schiavi
dai cantieri da l'arse officine
via dai campi su' da le marine
tregua tregua a l'eterno sudor!
Innalziamo le mani incallite
e sian fascio di forze fecondo
noi vogliamo redimere il mondo
dai tiranni de l'ozio e de l'or
Giovinezze dolori ideali
primavere dal fascino arcano
verde maggio del genere umano
date ai petti il coraggio e la fè
Date fiori ai ribelli caduti
collo sguardo rivolto all'aurora
al gagliardo che lotta e lavora
al veggente poeta che muor"
dimarts, d’abril 30, 2013
COMENTARI
EDITORIAL de LO CAMPUS DIARI inclòs a la notícia dels Resultats de les
eleccions a Rector de la Universitat Pompeu Fabra:
Les eleccions a nou Rector a la
Universitat Pompeu Fabra reforcen la idea que la governança actual de la
universitat pública està tocada de mort.
S’han de llegir bé els resultats
electorals per acabar entenen que la Universitat Pompeu Fabra té un Rector
democràticament elegit –cap dubte- però amb un baix suport del conjunt de la comunitat
universitària a la que ha de servir i representar.
La qualitat democràtica està debilitada i
és una llàstima que encara hi hagi ponderacions per donar valors diferents al
vot dels diversos sectors que votaven. Cada vot no val igual a la universitat.
Per això, cal llegir bé els resultats.
Hi ha hagut una baixa participació,
globalment parlant: només un 7,18 % de participació. I queda clar que Jaume
Casals no és el Rector dels estudiants, ni del jove professorat. D’un cens electoral que estava
format per 13.139 electors, s’han emès 943 vots, i d’aquests 54,1% (510) han estat a favor de Casals.
No és culpa del candidat, però es decebedor,
que les eleccions no hagin estat competitives perquè han estat de candidat
únic. No “han estat una farsa les eleccions” com asseguren alguns, però si ha
estat la constatació que el professorat va pactar entre bastidors el candidat
continuista que els hi assegures nòmina i privilegis intocables de dedicació i
horaris.
Esperem que aquest nou Rector no titlli
de “nazis a la dissidència” de la Universitat Pompeu Fabra i que no
instrumentalitzi l'anomenada “autonomia universitària” per dilapidar més diner
públic com ens tenien habituats.
Felicitacions i els nostres respectes al
nou Rector de la UPF Jaume Casals n
dijous, d’abril 25, 2013
Fotografia: Guillem Sánchez.
Mentre els estudiants de la Universitat
de Lleida (UdL) estant de diada lúdica amb la seva Festa Major, els estudiants
de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i els estudiants de la
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) estant
de mobilització contra les retallades i a favor de la universitat pública.
Festa o mobilització?
¿La Festa Major de la UdL no es podia haver
convertit en una Festa de compromís, de denuncia de la situació i de
solidaritat als estudiants amb problemes econòmics i de la societat civil de
Lleida que també té problemes?
Una direcció estudiantil de la UdL amb
mentalitat de pijos i hedonistes. I
dic “mentalitat” perquè alguns venen de famílies de sectors populars. (populars:
No el Partit sinó la condició social. Deixem-ho clar!).
dimecres, d’abril 24, 2013
Des d’aquest 23 d’abril comencem una nova
etapa a FACEBOOK del bimensual LO CAMPUS conjuntament amb el diari digital LO CAMPUS DIARI. I ho fem al FACEBOOK
especial per entitats i empreses que està plenament vinculat al FACEBOOK
personal, encara que són dos tipus diferents de FACEBOOK, amb restriccions per a
nosaltres en algunes prestacions que tenen els comptes personals: no és tant
interactiu.
Pretenem canalitzar tots els debats que
generen les notícies i els articles que publiquem. A més d’explicar la rebotiga
de la comunitat universitària.
A mi no m’ha agradat mai FACEBOOK, però
ara m’haig de rendir a la evidència de la seva potencia comunicativa.
Per anar a la portada de LO CAMPUS a FACEBOOK : CLICAR AQUÍ
dimarts, d’abril 23, 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)