dissabte, de maig 24, 2014
La història l’he llegida, però no em puc estar d’oferir-la.
L’artista sèrbia Marina Abramovic i el també
artista alemany Ulay foren parella i molt creatius a l’hora, sobretot fent performances.
Es varen conèixer l’any 76 a Amsterdam.
El seu treball sempre buscava la conceptualització
de les qüestions humanes.
La relació es va acabar i ho varen oficialitzar i
memoritzar amb una performance final que varen titular “Els amants”. I com que
no s’estaven de res, aquesta funció artística i acta notarial d’un final de relació, va
consistir en que cadascú per separat va començar a caminar per la Gran Muralla
Xinesa fins que es varen trobar i amb una abraçada varen acabar la relació.
D’ell no sé que va fer, d’ella sabem que va
continuar en l’art actiu i va continuar fent performances tant provocatives com
podia.
23 anys després de la separació i de la Gran
Muralla, Marina ha realitzat al MOMA –el museu d’art modern de Nova York- una performance
titulada “L’artista està present”. L’acció consisteix que ella, l’artista asseguda,
fixa la mirada a tot visitant que seu enfront d’ella durant un minut i en
silenci. Ella tancat els ulls, espera que el visitant s’assegui, els obre i de
manera fixa aguanta la mirada un minut. Tota una forma d’interrogar al visitant
en silenci.
Doncs bé, sense ella saber-ho, després de 23 anys el
seu antic amor Ulay, el de la Muralla, va seure davant l’artista. La performance
se superà brutalment i passionalment.
Com que els USA ho graven tot i ho acaben espien
tot, d’aquesta acció creativa, n’ha quedat un vídeo. Una autèntica expressió d’amor.
Precisament avui, el Dia dels enamorats a Vielha, el
dia de reflexió on els xicots miren entre les tanques com les seves amants
preparen les taules electorals i es fonen de passió.
Mireu el vídeo:
divendres, de maig 16, 2014
Avui, com sap moltíssima gent lligada a la xarxa, el Doodle
de Google esta dedicat a la matemàtica italiana María Gaetana Agnesi. Tota
una corba elegant i màgica, que sé que té una traducció amb una fórmula, però
que jo només veig en termes de dibuix, moviment i d’estètica. Em fascinen les
matemàtiques i això que no hi arribo mai a la seva execució efectiva.
El que em fascinen és el rigor i l’elegància de resoldre
una comunicació amb la justa paraula, la justa frase, el just ritme. Tota una
poesia que vaig gaudir a traves del llibre de Joan Margarit, “Poesia Amorosa (1980
- 2009)”, que em varen regalar molt a prop del mar. No sé quantes dotzenes de
poemes té l’obra, que jo he anat llegint de manera aleatòria, a l’atzar. Ara
picant d’aquí i d’allà, ara rellegint-ho, ara dient-ho en veu alta, per
adonar-me de la veritat d’un poeta, d’una poesia i d’un propi estat d’ànim. Em
sobte llegir o que es pugui fer poesia amorosa, sense una carrega d’erotisme i
sexe, doncs Margarit no ho entén així o jo no ho sabut veure.
dimarts, de maig 13, 2014
M’he apuntat a un MOOC (“Massive Open Online Course”) de la Universitat
Pompeu Fabra que es cursa a la
Plataforma Miríada X. Aquest MOOC titulat com “La 3ª edad de oro de la televisión”, farà un
recorregut i anàlisi d’un conjunt de sèries televisives. El curset de vuit
setmanes, el realitzen els professors Carlos A. Scolari i Jorge Carrión.
No puc seguir supervisant articles de premsa sobre les MOOC sense haver-ne seguit almenys un. De fet tinc un Màster de neurociències
fet on line, però segur que un MOOC voluntari, gratuït i sense cap titulació
acadèmica formal con a resultat, s’ha de seguir d’una altra manera.
Els MOOCs seran les eines de
formació continuada més potents a nivell mundial i les 21 universitats de parla
catalana no haurien de perdre el tren. Com tampoc hauríem de perdre aquest tren
les plataformes de premsa universitària. Potser una productiva etapa obrir-se
als MOOCs, només ens cal trobar
professors entusiastes en innovació pedagògica i didàctica.
dilluns, de maig 12, 2014
diumenge, de maig 04, 2014
Estic acabant el pont del
Primer de Maig veien un drama, la pel·lícula “Agost”. Inicialment fou una obra
de teatre i segur que en una sala de teatre seria molt potent. La pel·lícula també
ho és, però baixada de voltes i veure-ho per ordinador, no ajuda a crear un
clima i tota una cerimònia amb la seva litúrgia.
Sempre és una qüestió de cerimònia
i litúrgia, i estic vivint en un lloc i en una època on les formes semblen no
importar.
Tots els meus objectius i il·lusions
els i les tinc lluny, però mai han estat tan ben orientat com els tinc ara.
Tota una vida marcada per l’independentisme
i ara el poble català s’hi llença com un salvavides. Tota una vida fent premsa
i ara el projecte de anar cap a un diari universitari d’informació i d’anàlisi
general cada dia és més viable. Tota la vida enfocant-ho tot cap a la medicina i
ara estic en la carretera adequada, encara que estigui plena de corbes, paranys
i fracassos. Tornen les reflexions occitanes amb un gruix intel·lectual posat
al dia. Tota una vida lluitant per un amor madur per sempre i ara aquest amor
entre i surt de la meva vida quotidiana creant un patró irregular, però que el fa
possible. Ara un mix de malalties neurodegeneratives campen per tot el cos,
però ja les tenim domades. Un panorama optimista i que necessita molta i molta
passió i empenta.
De vegades veure drames com “Agost”
et referma que estàs de puta mare.
dijous, de maig 01, 2014
Repartit als quasi deu mil estudiants de la Universitat
de Lleida.
“LO CAMPUS 2.0” número 5 EXTRA ... CLICAR AQUÍ
diumenge, d’abril 27, 2014
dimecres, d’abril 23, 2014
Bon Sant Jordi a tothom !!!
Per a la família de LO CAMPUS, des d’avui “el periòdic universitari
de Catalunya”, és un gran dia: estem als quioscos de les Terres de Lleida i
Aran. Ni més ni menys, que el punt zero per estendre la publicació a tot
Catalunya.
dilluns, d’abril 21, 2014
Em sembla que al final sóc
feliç. Potser he aconseguit un equilibri que ni jo no me’n sé avenir. Em manca
de tot, sobretot “més diners, sexe i rock & roll”, però al final sóc jo qui
marca els objectius, jo poso la mida i el secret és gratificar-te pas a pas o millor
dit: de petits passos a petits passos.
Poques coses ja em posen nerviós.
M’agrada amb responsabilitat i sang fred donar suport vital bàsic i desfibril·lar
a un pacient en crisis. Però encara m’agrada més interpel·lar a un pacient, a
traves de la paraula i recorre conjuntament al seu laberint mental.
Comença un trimestre brutal.
A 200 dies de la consulta, tenim una feina immensa. A més aquest Sant Jordi
serà el tret de sortida perquè la nostra publicació LO CAMPUS
faci el salt als quioscos i el més enorme, serà el primer pas per estendre la
publicació per a tot Catalunya, serà o és ja, “el periòdic universitari de
Catalunya”. S’ha acabat quedar-nos en “provincianismes” i a tot caldrà
donar-los-hi els continguts globals i interrelacionats. Serà una passada.
dimarts, d’abril 08, 2014
dilluns, de març 31, 2014
diumenge, de març 16, 2014
diumenge, de març 02, 2014
Ja tenim en marxa la distribució del número 2 del petit
Quinzenal Digital d’Opinió per a estudiants de la Universitat de Lleida: “LO CAMPUS 2.0”. Com sempre la difusió i
la distribució de les publicacions és el més llarg, car i complicat de tot el
procés. Tant complicat és per a nosaltres, que tres dies abans de la data que
indica cada número, sigui de la publicació que sigui, ja en començament la distribució
tant si és per camió, com per internet.
Ara nosaltres modestament “trafiquem” amb idees i sembla
que molesta més, que si només ho fem amb informació. Un context universitari que
li fa por les idees, és un context de buròcrates que només tenen la universitat
com a menjadora. Una colla de fonamentalistes que en comptes d’innovar la
universitat pública l’acabaran d’ensorrar. El més insòlit és aquesta “esquerra
caviar de província” que ha perdut el nord i se li està desintegrant el partit polític
que abans els mantenia, ara ho fa la nostra universitat. Aquests són els
pitjors i encara ens donen lliçons.
dissabte, de març 01, 2014
"A Late Quartet". Una emotiva pel·lícula en la que se m’hi combinava tot : música clàssica, instruments de corda, violoncel, sales de concert, malaltia neurològica en aquest cas el Parkinson, fer-se gran, estimació, estimació de la joventut femenina, el pèndol de la conducta jove, estimació dels que van cap a la tercera edat, la maternitat, record d’estimats difunts, gelosia, lideratge, construcció de grup, obsessió a la perfecció, New York -llàstima que no era Londres-, la neu .... i l’actor Philip Seymour, que tot just acaba de morir de manera tràgica.
Una bona ració d’emotivitat per a una tarda de dissabte, d’una pel·lícula molt senzilla, però carregada de simbolismes en un context d’alta cultura musical, exercida d’una manera natural i creativa.
dijous, de febrer 20, 2014
Per segona vegada des de LO CAMPUS intento apropar-me als cristians de Lleida. Busco sempre
la pluralitat i perquè passi ho haig de forçar, trucant a uns i altres, a
blancs i negres, perquè opinin i polemitzin, si cal. LO CAMPUS no juga a cap lliga religiosa, només som plataforma de
llibertat perquè tothom opini. Però no senyor, no hi ha manera: ni IREL, ni el Bisbat,
ni l’Assemblea Diocesana de Lleida, ni el SAFOR, ni la Pastoral de Joves, ni la
bíblia en vers, ningú avui a Lleida pot escriure un article amb criteri
renovador sobre l’actual Papa Francesc, perquè no entenen res sobre aquest Papa.
Inútils per explicar res de les Jornades de Joventut al Brasil amb el Papa, que
ja s’han fet. Jo m’ho llegit tot, molts i molts discurs del Papa al Brasil, aquí
ningú a llegit res.
Després de centenars d’anys d’aguantar l’Església,
criticar-la pel seu màrqueting o apostolat barroer, no és que sigui injust,
sinó que no és veritat que no els hi funcioni. Però a Lleida s’ho han de fer
mirar.
I un altre aspecte : si en una revista un anti-avortista,
no pot publicar al costat d’un text d’un pro-avortista -simplificant les
denominacions-, no és que s’ho facin mirar, definitivament no entenen la pluralitat.
Seguiré treballant....
FOTOGRAFIA: un dels meus herois de petit, l’Abat Escarré.
dimecres, de febrer 19, 2014
Ja he tornat presencialment a la Facultat de Medicina.
Com sempre un desastre organitzatiu: Assignatures sense
programa oficial. Assignatures que no es poden seguir a l’Aula per part de
molts estudiants, perquè a la mateixa hora el servei de l’hospital et fa estar
a la sala per seguir unes pràctiques. Classes anul·lades només començar el semestre.
Seminaris anul·lats. Cap avís oficial
dels canvis i com a conseqüència: grups d’estudiants esperant i perden el temps.
Programes i horaris en el Campus Virtual de l’estudiantat que no són vàlids, perquè
directament el professor ho canvia i ho comunica a la seva hora de classe,
sense formalitzar-ho enlloc. Aules bloquejades per professors que saben que no
faran la classe, però no ho comuniquen. Conserges amb cara de pòquer, perquè els
seus papers diuen una cosa i la realitat és un altra...... Com veieu misèries,
però són les petites coses que donen l’autèntica qualitat del dia a dia en
docència. I en un projecte educatiu d’avaluació continuada: la planificació i
el donar seguretat a l’estudiant és fonamental.
Quina barra dir que avui no hi ha problemes de
planificació docent a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida !!!
dilluns, de febrer 17, 2014
Comencem una nova i petita aventura: el nou quinzenal digital “LO CAMPUS 2.0”. Servirà per distribuir opinió, fonamentalment entre
els 9.561 estudiants de la Universitat de Lleida. Tothom ho rep al seu compte.
A partir d’ara s’ha de començar a treballar pel “LO
CAMPUS audiovisual” que no vol dir posar-hi vídeos, que ja fem, sinó elaborar
tot el producte editorial informatiu i d’opinió a partir de la imatge i el so.
Encara no hem pogut atrapar totalment la dinàmica jove,
però arribarà un dia que estarem a dues passes endavant i llavors ja marcarem tendència.
Estar al dia de tot, és un enorme al·licient,
llàstima que la nostra docència universitària no té aquest neguit d’atrapar l’atenció
jove, utilitzant les seves pròpies armes comunicatives.
RECOMENACIÓ: En comptes d’un Prozac, inventa't una nova
publicació (o el que sigui, però creatiu), perquè encara et farà més efecte
positiu i d’optimisme.
dissabte, de febrer 01, 2014
L’escultor Jaume Plensa
ha “plantat” un conjunt d’escultures a Andorra la Vella. Encara no les he vist
en directa, però segur que han de fer goig: mirant cap amunt i ara fent molt de
fred, se’t deuen presentar majestuoses i tu et fas petit, petit. Una genial
interrelació de l’escultura i del qui la gaudeix pels sentits. El context de
les muntanyes ha de ser important.
A mi Plensa m’agrada i sobretot m’agradaven les seves primeres
escultures de joventut de ferro colat, potents i descarades. Tot molt de forn i
foc a alta potència. Ara hi ha més filigrana i tendresa. Si observeu l’escultor,
la figura i el to de l’escultor, sembla un artesà medieval, tranquil i trempat
o sigui del poble. (Ves a saber si en privat és un repel·lent progre caviar ...).
dimarts, de gener 28, 2014
Segurament aquest és el projecte que em fa més il·lusió
ara. (Si és que em fa il·lusió alguna cosa).
Però necessito trobar la complicitat d’algun metge
o grup de metges militants de la difusió de la salut i a més les farmacèutiques
que vulguin invertir. Malgrat el que diguin, avui l’administració pública no és
útil per accions d’emprenedoria, encara que m’agradaria pensar que de les
Facultats de Medicina i la d’infermeria en podem treure algun suport.
Com sempre, tot depèn de la bona química del grup que vol potenciar alguna idea o activitat.
Encara que això és la jungla i tothom, ben atrinxerat, va a la seva a nivell
particular.
dissabte, de gener 25, 2014
Gràcies
pels e-mails rebuts preguntant perquè no escric fa dies al blog. Doncs tot és
molt domèstic: no m’he pogut recuperar de les Festes de Nadal i una patologia anomenada
Síndrome de Parsonage Turner m’ha fet la guitza. O sigui, pura misèria.
dissabte, de gener 04, 2014
Avui és el meu aniversari i també comença una nova etapa
de projecció a LO CAMPUS.
Estem en un moment de gir radical de la publicació: la
versió paper serà una revista de pagament als quioscos, llibreries i altres
botigues i s’orienta com una “Revista
per a tothom sobre LLEIDA, ciutat
universitària”.
Més que mai serà una publicació orientada tant a la
ciutadania de la capital lleidatana com a la comunitat universitària, explicant
i analitzant que passa als barris i a la Universitat de Lleida. Tota una mescla
de premsa universitària i local.
dijous, de desembre 12, 2013
Estic més que content i emocionat: ja tenim pregunta i dia
de la consulta pel dret a decidir.
Quina intel·ligència de com s’ha resolt la pregunta !!!
Accepto que tenia por i no sabia com seria l’acord perquè era
un puzle complicadíssim.
La
pregunta és única amb dues parts encadenades:
- Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Sí / No
- Si diu SÍ: Vol que aquest Estat sigui independent? Sí / No
Data del referèndum : 9 novembre de 2014
dilluns, de desembre 09, 2013
diumenge, de desembre 08, 2013
Quina sort que Convergència no pot fer res sense
Esquerra Republicana de Catalunya.
Una
pregunta per un referèndum d’autodeterminació en que la seva pregunta tant els
que estant a favor de la independència com els federalistes puguin votar Sí, és
una pregunta morta i un boicotejar el referèndum.
Ni els
més Convergents que els propis Convergents ja no poden deixar de dir en veu
alta i forta: Sort que tenim ERC !!!, garantia que no posin aigua al vi.
dissabte, de desembre 07, 2013
Ja tenim el nou LO
CAMPUS 22 Especial Nadal. (paper / versió digital issuu / versió digital
pdf)
Amb aquest número entrem en un nou procés de producció d’aquest
producte de premsa universitària: els periodistes a més d’escriure, ells fan
les fotografies i a més, ara ells fan el disseny d’art del seu espai.
Aquest procés lliga en el moment econòmic que ens trobem,
però no només és producte de la crisi, és causa de com entenem el procés creatiu
que és molt participatiu i plural.
Aquí teniu la portada ....
dijous, de desembre 05, 2013
Tot Lleida ple de boira, tota una metàfora de la nostra
ciutat. Tot bonic i màgic, però que t’aïlla de la gent. Mentre escolto “Golden
Radio Italiana” a tota pastilla, no puc deixar de pensar en la factura de la
calefacció de casa, que és general i elèctrica. Ni la boira poc amagar aquest
drama.
I per a drama la notícia: “Amnistia Internacional Espanya
reforça el seu espanyolisme i veta el lliurament del premi 'Ambassador of
Conscience' a Barcelona durant el Tricentenari del 1714”.
A Madrid les millors ONGs internacionals estant segrestades
per fonamentalistes que “españolean” i són incapaços d’entendre un Estat
plurinacional. Sembla increïble, però està passant. Una vergonya i uns “progres”
de pissarrí que “caldria que anessin a escampar la boira”.
Escultures de Dadang Christanto ©
dimarts, de desembre 03, 2013
Si jo fos pescador pescaria l'aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d'amor m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:
-els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.
Si tingués un vaixell m'enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:
i en faria fanals
per a prendre'n de nous.
Poema de Joan Salvat-Papasseit
Escultura de Richard Deacon,"Like a Baby".
dimarts, de novembre 26, 2013
Mentre estem super enfeinats i angoixats amb el naixement del
LO CAMPUS de Nadal, he llegit la introducció i primer capítol del flamant nou
llibre de l’exPresident del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero
titulat: “EL DILEMA. 600 días de vértigo”.
És una visió memorialista sobre la decisió de les primeres
retallades que es varen produir a partir del 12 de Maig de 2010. L’objectiu era
que l’Estat espanyol no fos intervingut econòmicament per la Unió Europea.
Em sobta com està escrit el llibre, explicant detalls personals de com un Cap de govern pren decisions, com les explica i com ell personalment les sent a l’estómac.
Com que jo treballo de “negre” per a molta gent o sigui com “escriptor
ajudant”, recelo de si el protagonista ha escrit el llibre, però en tot cas el
treball conjunt de l’ajudant i el protagonista és excel·lent. Encara que està
ple de “remalazos” espanyolistes, totalment previsibles.
M’excita llegir aquesta mena de llibres, encara que sembli impossible
excitar-se amb Zapatero.
Seguiré llegint ....
diumenge, de novembre 24, 2013
A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS
Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.
Gabriel Ferrater
“Da nuces pueris”
Escultura de Keir Smith (UK): “Stefano”.
dimecres, de novembre 20, 2013
dimarts, de novembre 19, 2013
A tots aquells que ens
interessa la comunicació és obligatori veure el vídeo del retorn de la
Presidenta d’Argentina Cristina Fernández de Kirchner després de sortir d’una
important intervenció quirúrgica. És genial com s’ha muntant l’estratègia
comunicativa. Tot molt simple i familiar, filmava la filla diuen, i ella la
Presidenta: col·loquial i populista com sempre, dona les gracies a tothom.
Segur que és sincera, jo que no la votaria així ho penso, però sobretot un 10
al seu Cap de comunicació. Tot i que no hi ha millor Cap de comunicació que el
propi protagonista i en aquest cas hi ha moltes possibilitats que la Presidenta
sigui molt Presidenta.
diumenge, de novembre 17, 2013
Via con me
Via,
via, vieni via di qui,
niente
più ti lega a questi luoghi,
neanche
questi fiori azzurri…
via,
via, neache questo tempo grigio
pieno
di musiche e di uomini che ti son piaciuti,
It’s
wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good
luck my babe, it’s wonderful,
it’s
wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips, chips,
du-du-du-du-du
Via,
via, vieni via con me
entra
in questo amore buio,
non
perderti per niente al mondo…
via,
via, non perderti per niente al mondo
lo
spettacolo d’ arte varia di uno innamorato di te,
It’s
wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good
luck my babe, it’s wonderful,
it’s
wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips,
chips, du-du-du-du-du
Via,
via, vieni via con me,
entra
in questo amore buio pieno di uomini
via,
via, entra e fatti un bagno caldo
c’è un
accappatoio azzurro,
fuori
piove un mondo freddo,
It’s
wonderful, it’s wonderful, it’s wonderful
good
luck my babe, it’s wonderful,
it’s
wonderful, it’s wonderful, I dream of you…
chips,
chips, du-du-du-du-du
Paolo Conte
Via con me
Escapa't amb mi
Escapa't amb mi
..........
It’s wonderful, it’s wonderful, it’s
wonderful
good luck my babe, it’s wonderful,
it’s wonderful, it’s wonderful, I dream of
you…
“És meravellós,
molta sort petita, jo somnio en tu....”
dissabte, de novembre 16, 2013
Fa uns 25 anys vaig seguir les meves primeres classes
intensives de japonès i això va ser a Canet de Mar. Vaig seguir el curs
acompanyat amb el meu fill que era petit, que les seguia des d’un passadís
adjunt a l’Aula, perquè el consideraven acompanyant i no alumne. Tot això m’ho
ha recordat la pel·lícula japonesa: Okuribito
(no ho puc escriure en ideogrames kanji perquè no tinc l’ordinador preparat
per fer-ho). En anglès de la pel·lícula en diuen “Departures” o a Mèxic “Violines
en el cielo”.
Però encara més m’ha recordat i emocionat la pel·lícula lligant-ho
amb les “Cures pal·liatives” de l’Hospital. El trànsit de la mort i el cerimonial
de comiat és brutal en la societat japonesa com ho és de brutal en una sala d’hospital.
Tant lluny el Japó i la mort com tant a prop i viscuda diàriament.
divendres, de novembre 15, 2013
dilluns, de novembre 11, 2013
Henry Moore
EDITORIAL:
Ja hem superat
les 1.000 (mil) notícies
a LO CAMPUS DIARI
per llegir-la .... CLICAR AQUÍ
dissabte, de novembre 09, 2013
Després de més de dos mesos, al final avui dissabte,
m’han fet un electromiograma del braç, i oh meravella !!! tinc un prediagnòstic
d’una d’aquelles malalties que el neuròlegs bategen amb els cognoms dels primer
o primers metges que la varen descriure. Ho podria posar al currículum per impressionar.
Però com la cosa no anava de broma, ràpidament fent un
escapisme típic de la casa, ho he compensat veien una pel·lícula i ni més ni
menys que xilena. Amb un espanyol ben xilè, que ja d’entrada et feia gaudir per
la música de la llengua. La pel·lícula ha estat “Paréntesis”. Pel·lícula dirigida el 2005, per un duet: Pablo Solís
i Francisca Schweitzer. (També varen fer el guió).
No explicaré la
trama amb un cert regust nouvelle vague:
És un film molt senzill de gent molt complicada, que pel meu gust li falta
encara més complicació. Però hi ha una frase brillant d’un dels seus
personatges, quan diu: “... la gent està
feta del mateix material que el somni. Arriben a la nostra vida i es queden el
temps que dura el somni ...”.
dijous, de novembre 07, 2013
diumenge, de novembre 03, 2013
Els de Iniciativa per
Catalunya han perdut els papers: Com poden demanar que el contingut de la
pregunta del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, sigui de tal manera
que els independentistes i els federalistes hi puguin votar SI. O sigui que els
que volem marxar i els que es volen quedar, puguin votar en la mateixa
direcció. Genial! Tot això, no és seriós.
Que la seva formació política en la qüestió nacional
catalana siguin uns bipolars, no han de portar al País al mateix grau de
contradicció malaltissa, que la seva organització arrossega.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)