Que un partit doni llibertat de vot per dir SÍ o NO a la independència de Catalunya anul·la definitivament el partit. Si en una de les decisions més importants pel País, el partit no es pot definir, ni liderar el procés, ja no és un partit és una secta.

Dir Sí oficialment a la primera part de la pregunta de la Consulta i llibertat a la segona part de la pregunta ho pot fer una associació o entitat potser: però un partit?. Per que serveix un partit? Sembla que per alguns és només una menjadora.

Uns es decideixen com a fonamentalistes, per exemple, sobre energies renovables; els altres es decideixen com a fonamentalistes, per exemple, contra l’avortament; però uns i altres callen oficialment com a partit sobre la llibertat del País. Políticament i com a partits son prescindibles.      

Sí, Sí

Que a la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida hi ha extrema dreta tots ho sabem, menys la Degana i el Cap d’estudis. Alguns d’aquests racistes estant en plena sintonia amb metges –supergurus- de l’Arnau que expressen una ideari de dreta radical.

Jo ho he denunciat moltes vegades, perquè aquests intolerants són els mateixos que posen pegues en la llengua catalana a l’Aula i els mateixos que davant el procés del dret a decidir ens insulten. La nostre resposta va ser publicar al  quinzenal digital ”LO CAMPUS 2.0” del 4 de març de 2013 l’article “Gracias por vuestra generosidad con Cataluña” : Estudiants de la UdL provinents de la resta de l’Estat fan costat al “Dret a decidir”. El Rector no ens va rebre per parlar del tema, ja no com a periodista que els hi fa terror, sinó jo com a president d’una associació universitària de la UdL. Ara el Rector s’escandalitza.

L’Alejandro el poca pena que va anar apunyalant gent pels carrers de Lleida no és una anècdota d’un malalt només. Perquè no hi ha cap dubta que està malalt. És tota una filosofia entre universitaris, encara que no apunyalin a ningú.

Ahir al matí abans de la detenció, després d’haver filtrat per part de la Paeria que l’agressor era una persona de pell fosca o sigui un estranger només els hi faltava dir un “moro”, hauríeu d’haver sentit la gent al mercat de Cappont de Lleida: Tothom feia comentaris inequívocament xenòfobs. Ara resulta que és de pell blanca, de Logroño i estudia a la nostra estimada Universitat.    

El proper LO CAMPUS porta un Suplement pels instituts i escoles: el “Goodbye Institut”. Tot un repte de premsa per a joves adolescents. I aquest cop ha calgut trobar a nivell mundial quina és l’artista cantant adolescent que està marcant el 2014.

Res de Justin Bieber, Miley Cyrus, Demi Lovato o Selena Gómez ara marca amb força Ariana Grande, Austin Mahone o Lorde. M’han convençut que és la noia Grande i el noi Mahone dels que hem de parlar. Mireu uns vídeos d’aquest parell que a mi m’agraden.

Quan varen començar “Goodbye Institut”, en el primer número i com a bateig, varen convidar al grup “Macedònia” com a portada. Un grup juvenil que canta en català i que va canviant de components a mida que es fan gran. Va ser una operació que no va funcionar. Ara també ens caldria potenciar la música juvenil en català  i com no sigui el Super3, no sé on trobar-la.

Jo formo part dels que sempre perden i novament a Escòcia he perdut. Amb calma ja escriure els meus articles acadèmics i també els periodístics sobre el referèndum, aquí només vull transmetre alguna vivència personal.

Vaig anar a dormir tardíssim i m’he llevat molt tard, quan ja des de feia hores tot el món sabia el resultat del referèndum escocès. Aquesta nit post-referèndum he somiat moltíssim a l’escocesa i amb tota mena d’infermeres. Sempre he pensat que sortiria el NO, encara que he incentivat a tothom pel SÍ i si jo fos escocès hauria votat per un SÍ ENORME, tot i que sóc un anglòfil fins a la medul·la i un enamorat de Londres.

Fantàstic que s’hagi fet el referèndum; fantàstic que els del NO de Londres hagin promès mil i una transferència perquè guanyes la seva opció; fantàstic que hi hagin molts més Sís que els que varen votar l’SNP; fantàstic que a Glasgow -la gran capital econòmica- hagi guanyat el Sí i fantàstic haver posat a l’agenda política europea la qüestió nacional de les nacions sense estat.

La campanya escocesa del referèndum m’ha fet una angúnia enorme en el seu argumentari, tants els del NO com els del SÍ. Vaja arguments de merda. Espero no defensar Catalunya per la meva llibreta d’estalvis, perquè si fos així, hauria de fer la revolució permanent.

Igualment que no em sento espanyol, no sóc escocès, simplement sóc un català que vol votar per recuperar la nostra llibertat com a poble.

Quan aquest matí m’he posar a treballar i fer gestions, m’he barallat amb tothom. He frenat i he pensat que estava irritat pel que havia passat a Escòcia. Sembla que no sóc de ferro colat.

Avui és el gran dia per Alba !!!

ALBA, Escòcia en gaèlic, és la nostra gran esperança i serà la seva llibertat.

És molt emocionant.

Avui tinc papallones a la panxa com si fos escocès. 

Escolteu al grup aranès “Es Paums” cantant un poema de Jèp de Montoya amb música de Jaume Masana Castet. 
Tota la cultura aranesa m’enamora.

NET DE HUEC, NET D’AMOR

Net de huec,

Net d’arrosada,

Net de flors,

D’aigua senhada,

Net d’amor

Ena maitiada,

Net desirada.

Eth solei ei naut,

Ei net de hèsta,

De huec,

D’aigua,

D’èrbes e flors,

E de jogar as amagatons.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E encara que se passe,

Aguest ser qu’ei atau.

Eth haro creme ena plaça,

Era arrossada se pren enes prats;

Se jògue as amagatons;

Se guanhe era igualtat.

Gojates pirinenques

Deth Comenge e d’Aran,

Pirinenques gojates

Gascones e deth Bearn,

Valentes gojates

De Bigòrra e deth Coserans.

Vos estimi

E m’agrade que siguésquetz atau,

E qu’atau sigatz.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E encara que se passe,

Aguest ser qu’ei atau.

Valentes, capables,

Gojates d’aué,

Hemnes deth deman.

Nòble tèrra

D’òmes e hemnes iguals.

De tostemps

Òmes e hemnes en libertat.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E encara que se passe,

Aguest ser qu’ei atau.

Net d’igualtat,

Gojat e gojata,

Net d’amor,

Net de huec,

Net de gijates,

Net d’amor

De gojats e gojates.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E encara que se passe,

Aguest ser qu’ei atau.

Jèp de Montoya

M’ha sabut greu que Paco Frutos el català que va ser secretari general del PCE hagi estat tan poca vergonya de qualificar de nazis els independentistes catalans i la mobilització de l’onze de setembre.

Ell que fou dirigent de PSUC que vàrem coincidir a la plataforma unitària antifranquista: l’Assemblea de Catalunya i també vàrem coincidir  a la presó, ara s’hagi despatxat amb un exabrupte via Twitter tan poc democràtic.

Tant defensar que aquests estalinistes fossin acceptats a la unitat antifranquista (jo m’hi vaig trencar la cara perquè fossin acceptats per molts anticomunistes) i avui els hi surt exactament el que són: tot menys demòcrates respectant a l’adversari.

Ara veurem els d’Iniciativa per Catalunya que diuen, perquè ells són fills d’aquest personal impresentable.  

En el camí de la llibertat: Bona Diada 2014 !!! 

                                          

La construcció d’una narrativa d’una malaltia pròpia està en el meu horitzó i preocupació, sobretot quan no troben la diagnosi final.

Curiosament jo he treballat el “empathic witnessing” o sigui el testimoniatge empàtic del que l’antropòleg Kleinman en feia una bona construcció del concepte. És tot aquell compromís que ha de vestir el metge acompanyant el malalt perquè aquest pugui donar sentit i valor a l’experiència de malaltia.

De fet com a periodista i politicòleg també utilitzem aquest concepte de “empathic witnessing” sobretot en temps de crisi. Forma part del nucli moral de la professió, que a mi m’agrada més dir-ne de la militància professional.  

Fa dies que penso i em fa mal dormir com tractar el “Tema President Pujol” en el proper número de LO CAMPUS. Entre traïdors, arribistes, maldestres, barruts, antipujolistes de professió, anticatalans, antiprocés sobiranista i tots el que vulgueu, que estant sortint a l’arena política per escopir a la Família Pujol es fa difícil posicionar-se.

Veurem que fa el Rector de la Universitat de Lleida (UdL) que és del PSOE de mentalitat (no del PSC) i promou treure-li el Doctorat Honoris Causa de la UdL al President Pujol. És la “Chacón” en pantalons aquest Rector però és capaç de tot: si demà Unió Democràtica li proposa que sigui el seu candidat a la Paeria, ho seria. Com l’antic Rector Viñas, necessita i necessiten almenys ser presidents de l’escala de casa.

Començarà al Parlament de Catalunya la discussió de la nova Llei d’Aran.

Una autèntica contradicció tant per la part catalana com la part aranesa. No puc entendre als aranesos la poca consistència de com reivindiquen les seves competències. Sense un sacseig profund de la identitat aranesa acabaran com Murcia, funcionaran serveis però seran descafeïnats com a poble. La identitat no és només una bandera, unes danses i una llengua amb una projecció  d’arqueologia, sense la participació social com a País, acabaran a la UVI i sense retorn. Cal molta més potència i més modernitat.

Falta lideratge i falten moltes complicitats amb sentit d’estat.

Avui a la tarda començo a treballar per preparar el número de demà del nostre diari digital LO CAMPUS DIARI. Comencem un nou curs acadèmic que serà tot un nou repte que celebro apassionadament amb un intens poema de Gabriel Ferrater i la força de les escultures de Jaume Plensa:

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Allà on he somiat més és amb el cinema i també i sobretot amb la música de cinema.

Mireu el ball i crèdits finals de la pel·lícula “Much Ado About Nothing” / “Molt soroll per no res”  de Kenneth Branagh que va dirigir i interpretar el 1996.

Hi ha un començament al vídeo d’interpretació amb un anglès shakespearià fabulós, el millor anglès que mai podreu sentir, sinó ho enteneu, és igual escolteu el seu ritme i la seva força com si fos música, després en el vídeo arriba el ball col·lectiu final.

La música és de l’escocès Patrick Doyle, un fenomen de la música per a cinema que heu pogut sentir la seva obra en bandes sonores com  la pel·lícula “Henry V”,  Sentit i sensibilitat,  “Bridget Jones's Diary”, “Gosford Park”  o Harry Potter i el calze de foc.

Un bon repte que tenim és trobar un patrocini pel “LO CAMPUS MÈDIC”. Però primer cal d’una vegada marcar un clar perfil d’aquest aquest suplement de LO CAMPUS i que tenim voluntat a que passi a revista independent.

Segurament el sub-capçalera de “LO CAMPUS MÈDIC” que diu “Divulgació mèdica, humanitats i promoció de la salut” defineixen els límits i continguts de la publicació.

De fet són dos els camps de la revista: el que en anglès en diuen “Medical Humanities” i el camp de la promoció de la salut. “LO CAMPUS MÈDIC” hauria de ser una plataforma de premsa com un mix entre el “Diario Medico” que publica en espanyol informació mèdica, la revista "Jano" –Medicina y Humanidades- de l’editorial Elsevier i el “Scientific American” la revista nord-americana de divulgació científica.

El “LO CAMPUS MÈDIC” ha de ser una estimulant nova publicació en català adreçada a membres que treballen en el camp de la salut i també per a lectors que es volen apropar als temes mèdics i també les humanitats mèdiques

Això de les “Medical Humanities” és un camp interdisciplinari de la medicina que inclou les humanitats (literatura, filosofia, ètica, història i religió), ciències socials (antropologia, estudis culturals, la psicologia, la sociologia, la politicologia i la geografia de la salut) i les arts (literatura, teatre, cinema, i arts visuals) i la seva aplicació a l'educació i la pràctica mèdica. Doncs, no sé com, però tot això formarà part del nou “LO CAMPUS MÈDIC”. Tot dependrà dels periodistes i col·laboradors, els autèntics motors intel·lectuals d’una publicació.

També espero trobar al “Centre for the Humanities and Health” del “King’s College London” el recolzament acadèmic que necessitem.

El proper diumenge a la tarda comença el nou curs acadèmic pel nostre diari digital LO CAMPUS DIARI que es renova i simplifica la seva interfície per facilitat l’itinerari de lectura.

Serà un any molt important per a la publicació que aquest curs té com objectiu prioritari les universitats del País València. La persecució del valencià per part dels fatxes diem-ne “il·lustrats” i dels més besties, és tant asfixiant, que en ple procés cap a la sobirania de Catalunya, no podem no preocupar-nos pel valencià.

Avui la defensa de poder votar en una consulta, la defensa de la llibertat plena d’un poble, la defensa i protecció d’una llengua són elements de defensa democràtica. Novament amb el PP, Ciutadans i el PSC oficial com la seva sucursal Unitat d’Aran, el que perilla és la Democràcia, exactament igual que en una dictadura blanca i autoritària. I alguns d’aquests van de “progres” i només són uns “col·laboracionistes” de la misèria.  

Veure ahir el segon i últim debat de la campanya del referèndum d'independència d'Escòcia per la televisió, ha estat emocionant. Quina enveja !!!.

A més s’ha produït una victòria contundent d'Alex Salmond. El primer ministre escocès ha guanyat el cara a cara emès per la BBC, segons una enquesta d'ICM encarregada pel diari 'The Guardian'. Un 71% dels escocesos creuen que Salmond ha estat el millor, mentre que un 29% considera que la victòria ha estat pel líder del 'no', l'exministre britànic Alistair Darling. El sondeig posterior al debat també indica que un 56% dels escocesos creu que els arguments de Salmond han estat millors, un augment de 16 punts respecte al primer cara a cara. A més, un 54% troba que el primer ministre escocès és el que ha mostrat una millor personalitat.

Ens aniria tant bé que el Sí a la independència d’Escòcia s’imposés !!!.

Sincerament no sé exactament que estem fent nosaltres. Crec que ho tenim mal orientat. La campanya pel Sí-Sí hauria de funcionar molt millor, molt més argumental.

A més, si d’una vegada els d’Iniciativa i els d’Unió estant pel Sí-Sí s’hauria de canviar la pregunta, deixar-nos de dobles preguntes i directament, com els escocesos, preguntar un Sí o un No per la independència.

[Fotografia: Alistair Darling i Alex Salmond durant el debat. És un impressió de pantalla de la “Scottish TV” que transmetia conjuntament amb la BBC el debat celebrat a Glasgow.] 

Ja és al quiosc !!!

Demà dilluns, a la tarda, dins del XI Congrés de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans a la Universitat de Lleida, presento una comunicació:

‘De “Eth Diari” a “Er Estudiant”: la maduració i controvèrsia d’un imaginari d’opinions independents. Una visió sobre les polítiques privades i públiques de foment de l’occità’.

En pocs minuts hauré de presentar un treball de recerca iniciat a la Val d’Aran l’any 1998. És una comunicació que han enquadrat en la sociolingüística i en concret és una reflexió sobre les polítiques de foment de l’occità. De fet també és una critica a la sociolingüística com a eina de normalització i planificació lingüística.

Setze anys de recerca han donat per molt material i sobretot per moltes il·lusions i desil·lusions.

La tesi de la comunicació és ben senzilla: ¿Per normalitzat l’ús social de l’occità la premsa hem d’explicar la realitat occitana per tant també aranesa, com un conte de l’Alicia del País de les Meravelles o hem d’explicar la crua realitat?. Hem de fer ús de la “mentida patriòtica”?

Doncs ... no, la premsa professional ... no. La Comunicació institucional i el publi-reportatge és una altra cosa.

Veurem com s’ho prenen quan critiquem la Universitat, la Càtedra, el Grau i el propi Congrés.

La història l’he llegida, però no em puc estar d’oferir-la.

L’artista sèrbia Marina Abramovic i el també artista alemany Ulay foren parella i molt creatius a l’hora, sobretot fent performances. Es varen conèixer l’any 76 a Amsterdam.

El seu treball sempre buscava la conceptualització de les qüestions humanes.

La relació es va acabar i ho varen oficialitzar i memoritzar amb una performance final que varen titular “Els amants”. I com que no s’estaven de res, aquesta funció artística  i acta notarial d’un final de relació, va consistir en que cadascú per separat va començar a caminar per la Gran Muralla Xinesa fins que es varen trobar i amb una abraçada varen acabar la relació.

D’ell no sé que va fer, d’ella sabem que va continuar en l’art actiu i va continuar fent performances tant provocatives com podia.

23 anys després de la separació i de la Gran Muralla, Marina ha realitzat al MOMA –el museu d’art modern de Nova York- una performance titulada “L’artista està present”. L’acció consisteix que ella, l’artista asseguda, fixa la mirada a tot visitant que seu enfront d’ella durant un minut i en silenci. Ella tancat els ulls, espera que el visitant s’assegui, els obre i de manera fixa aguanta la mirada un minut. Tota una forma d’interrogar al visitant en silenci.

Doncs bé, sense ella saber-ho, després de 23 anys el seu antic amor Ulay, el de la Muralla, va seure davant l’artista. La performance se superà brutalment i passionalment.

Com que els USA ho graven tot i ho acaben espien tot, d’aquesta acció creativa, n’ha quedat un vídeo. Una autèntica expressió d’amor.

Precisament avui, el Dia dels enamorats a Vielha, el dia de reflexió on els xicots miren entre les tanques com les seves amants preparen les taules electorals i es fonen de passió.

Mireu el vídeo:

Avui, com sap moltíssima gent lligada a la xarxa, el Doodle de Google esta dedicat a la matemàtica italiana María Gaetana Agnesi. Tota una corba elegant i màgica, que sé que té una traducció amb una fórmula, però que jo només veig en termes de dibuix, moviment i d’estètica. Em fascinen les matemàtiques i això que no hi arribo mai a la seva execució efectiva.

El que em fascinen és el rigor i l’elegància de resoldre una comunicació amb la justa paraula, la justa frase, el just ritme. Tota una poesia que vaig gaudir a traves del llibre de Joan Margarit, “Poesia Amorosa (1980 - 2009)”, que em varen regalar molt a prop del mar. No sé quantes dotzenes de poemes té l’obra, que jo he anat llegint de manera aleatòria, a l’atzar. Ara picant d’aquí i d’allà, ara rellegint-ho, ara dient-ho en veu alta, per adonar-me de la veritat d’un poeta, d’una poesia i d’un propi estat d’ànim. Em sobte llegir o que es pugui fer poesia amorosa, sense una carrega d’erotisme i sexe, doncs Margarit no ho entén així o jo no ho sabut veure.

A part de l’amor fratern, l’amor filial, l’amor patriòtic, l’amor a la cultura o l’amor a la conxinxina, l’amor amb ella per a mi, no té distinció entre l’amor i el sexe, i viceversa.

M’he apuntat a un MOOC (“Massive Open Online Course”) de la Universitat Pompeu Fabra  que es cursa a la Plataforma Miríada X. Aquest  MOOC titulat com  “La 3ª edad de oro de la televisión”, farà un recorregut i anàlisi d’un conjunt de sèries televisives. El curset de vuit setmanes, el realitzen els professors Carlos A. Scolari i Jorge Carrión.

No puc seguir supervisant articles de premsa sobre les MOOC sense haver-ne seguit almenys un. De fet tinc un Màster de neurociències fet on line, però segur que un MOOC voluntari, gratuït i sense cap titulació acadèmica formal con a resultat, s’ha de seguir d’una altra manera.

Els MOOCs seran les eines de formació continuada més potents a nivell mundial i les 21 universitats de parla catalana no haurien de perdre el tren. Com tampoc hauríem de perdre aquest tren les plataformes de premsa universitària. Potser una productiva etapa obrir-se als MOOCs, només ens cal trobar professors entusiastes en innovació pedagògica i didàctica.  

El nou “LO CAMPUS 2.0” número 6 per a estudiants de la UdL ... CLICAR AQUÍ

Estic acabant el pont del Primer de Maig veien un drama, la pel·lícula “Agost”. Inicialment fou una obra de teatre i segur que en una sala de teatre seria molt potent. La pel·lícula també ho és, però baixada de voltes i veure-ho per ordinador, no ajuda a crear un clima i tota una cerimònia amb la seva litúrgia.

Sempre és una qüestió de cerimònia i litúrgia, i estic vivint en un lloc i en una època on les formes semblen no importar.

Tots els meus objectius i il·lusions els i les tinc lluny, però mai han estat tan ben orientat com els tinc ara.

Tota una vida marcada per l’independentisme i ara el poble català s’hi llença com un salvavides. Tota una vida fent premsa i ara el projecte de anar cap a un diari universitari d’informació i d’anàlisi general cada dia és més viable. Tota la vida enfocant-ho tot cap a la medicina i ara estic en la carretera adequada, encara que estigui plena de corbes, paranys i fracassos. Tornen les reflexions occitanes amb un gruix intel·lectual posat al dia. Tota una vida lluitant per un amor madur per sempre i ara aquest amor entre i surt de la meva vida quotidiana creant un patró irregular, però que el fa possible. Ara un mix de malalties neurodegeneratives campen per tot el cos, però ja les tenim domades. Un panorama optimista i que necessita molta i molta passió i empenta.

De vegades veure drames com “Agost” et referma que estàs de puta mare. 

Repartit als quasi deu mil estudiants de la Universitat de Lleida.

“LO CAMPUS 2.0” número 5 EXTRA ... CLICAR AQUÍ

Quina brutal violinista avui a l’Auditori de Barcelona !!!

Janine Jansen amb el Concert per a violí i orquestra de Txaikovski, acompanyada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, ha estat extraordinària.

Un autèntic tsunami d’autèntica i sentida música.

Bon Sant Jordi a tothom !!!

Per a la família de LO CAMPUS, des d’avui “el periòdic universitari de Catalunya”, és un gran dia: estem als quioscos de les Terres de Lleida i Aran. Ni més ni menys, que el punt zero per estendre la publicació a tot Catalunya.

Simbòlicament és com tenir entre mans un tros de marbre de Carrara -(estret de la cantera de la Toscana de la fotografia)-, tot preparat per esculpir una bona peça. Tot un tros de marbre d’una enorme blancor, gairebé sense vetes i amb un gra de fi aspecte farinós. Tota una meravella.

Em sembla que al final sóc feliç. Potser he aconseguit un equilibri que ni jo no me’n sé avenir. Em manca de tot, sobretot “més diners, sexe i rock & roll”, però al final sóc jo qui marca els objectius, jo poso la mida i el secret és gratificar-te pas a pas o millor dit: de petits passos a petits passos.

Poques coses ja em posen nerviós. M’agrada amb responsabilitat i sang fred donar suport vital bàsic i desfibril·lar a un pacient en crisis.  Però encara  m’agrada més interpel·lar a un pacient, a traves de la paraula i recorre conjuntament al seu laberint mental.

Comença un trimestre brutal. A 200 dies de la consulta, tenim una feina immensa. A més aquest Sant Jordi serà el tret de sortida perquè la nostra publicació  LO CAMPUS faci el salt als quioscos i el més enorme, serà el primer pas per estendre la publicació per a tot Catalunya, serà o és ja, “el periòdic universitari de Catalunya”. S’ha acabat quedar-nos en “provincianismes” i a tot caldrà donar-los-hi els continguts globals i interrelacionats. Serà una passada. 

Després del debat al Congrés de Madrid sobre el Dret a Decidir, ja no queda marge. Ni dreta, ni esquerra espanyola. Necessitem respirar amb i en llibertat. Potser hem de canviar de ritme.

En la mort ahir de Josep Maria Subirachs: “Matèria-Forma”, 1982. Un escultor que em va marca la meva joventut.