Una Web amb el Tot el món gal·lès en documentació política de la National Library of Wales.
The Welsh Political Archive
dissabte, d’octubre 04, 2003
divendres, d’octubre 03, 2003
Orquestra de Cambra de l'Empordà
Un de les experiències més bèsties que he tingut en treball i cultura és haver estat gerent de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà. Ho vaig estar poc temps, vaig ajudar a crear-la com a treballador i la meva participació professional va acabar com el rosari de l'aurora, -magistratura del treball inclosa. És un dels treballs que no surten a cap currículum meu, però va ésser una bona experiència fins que va durar. A mi m'apassionava.
Han passat quasi catorze anys de viure una bona temporada a Figueres: d'Hotels i fondes, d'audicions i tries de músics, de números i pressupostos, de sentir néixer l'Orquestra amagat entre les columnes del teatre on assajaven.
L'anima real de tot això era i és el director Carles Coll. Avui l'he sentit per internet al Programa de ràdio "Postres de Músic" i m'ha semblat vital com sempre. Vàrem acabar molt malament però és un tio excel·lent. Avui és queixava que l'Orquestra no se la coneix prou, llàstima que hagi trigat adonar-se de què el màrqueting cultural i la publicitat, a més de la bona música són necessaris, per donar a conèixer un conjunt musical.
La feina del mestre Coll i de l'Orquestra és molt important per a Catalunya i per la música. Han portat la música clàssica, la música contemporània i sobretot la música catalana per tota una sèrie de pobles i poblets que mai havien tingut musica en directa d'aquesta qualitat.
Mentre s'acaba d'ensorrar una altra joia, com era L'Orquestra de Cambra del Lliure, val la pena fer costat al mestre Coll i a l'Orquestra de Cambra de l'Empordà en la seva tasca. Simplement, quan sapigueu que actuen: aneu-hi. És bona música i militància musical.
Han passat quasi catorze anys de viure una bona temporada a Figueres: d'Hotels i fondes, d'audicions i tries de músics, de números i pressupostos, de sentir néixer l'Orquestra amagat entre les columnes del teatre on assajaven.
L'anima real de tot això era i és el director Carles Coll. Avui l'he sentit per internet al Programa de ràdio "Postres de Músic" i m'ha semblat vital com sempre. Vàrem acabar molt malament però és un tio excel·lent. Avui és queixava que l'Orquestra no se la coneix prou, llàstima que hagi trigat adonar-se de què el màrqueting cultural i la publicitat, a més de la bona música són necessaris, per donar a conèixer un conjunt musical.
La feina del mestre Coll i de l'Orquestra és molt important per a Catalunya i per la música. Han portat la música clàssica, la música contemporània i sobretot la música catalana per tota una sèrie de pobles i poblets que mai havien tingut musica en directa d'aquesta qualitat.
Mentre s'acaba d'ensorrar una altra joia, com era L'Orquestra de Cambra del Lliure, val la pena fer costat al mestre Coll i a l'Orquestra de Cambra de l'Empordà en la seva tasca. Simplement, quan sapigueu que actuen: aneu-hi. És bona música i militància musical.
dimecres, d’octubre 01, 2003
VENCIMENTS DE PRÉSTECS PER L'ARANÈS
Avui quedo lliure de tots els préstecs a Caixa Catalunya per haver finançat, editat i dirigit Eth Diari que és va publicar a Aran. Els venciments ja són un fet.
Des del 1998 amb préstecs personals, avalats pel meu germà Lluís, he anat pagant el que va ésser l'única experiència de periodisme professional en aranès-occità de premsa escrita diària.
Ni les Institucions nacionals araneses, ni les catalanes no van ajudar mai aquesta operació cultural. Per una banda vaig preservar la independència per allò de qui paga mana o si pot posar pel mig, i per l'altra banda és la demostració de l'enredada de certs programes de normalització lingüística i de veure com alguna gent del conflicte i del problema de la llengua en viuen, més que intervenen per normalitzar-la.
S'ha de reconèixer públicament que hi va haver molta gent que va participar i mai va veure ni va demanar un duro, especialment en Xavi Gutiérrez que feia de corrector.
Ni que sigui un esdeveniment petit, és un dia de festa i de trobar més tranquil·litat.
Des del 1998 amb préstecs personals, avalats pel meu germà Lluís, he anat pagant el que va ésser l'única experiència de periodisme professional en aranès-occità de premsa escrita diària.
Ni les Institucions nacionals araneses, ni les catalanes no van ajudar mai aquesta operació cultural. Per una banda vaig preservar la independència per allò de qui paga mana o si pot posar pel mig, i per l'altra banda és la demostració de l'enredada de certs programes de normalització lingüística i de veure com alguna gent del conflicte i del problema de la llengua en viuen, més que intervenen per normalitzar-la.
S'ha de reconèixer públicament que hi va haver molta gent que va participar i mai va veure ni va demanar un duro, especialment en Xavi Gutiérrez que feia de corrector.
Ni que sigui un esdeveniment petit, és un dia de festa i de trobar més tranquil·litat.
dimarts, de setembre 30, 2003
dilluns, de setembre 29, 2003
LECTURA
Estic llegint "Girl with a Pearl Earring" en una versió a l'espanyol d'Alfaguara traduïda per Pilar Vázquez que la Piuca em va portar de Galícia. L'havia comprat a la Lume Libreria a Coruña. Un regal sempre és un regal i moltes vegades no només és seguir la lectura sinó que llegint el llibre, també és un homenatge de qui te'l regala. De "La noia de la perla" de Tracy Chevalier en tenim en català una traducció de l'Ernest Riera publicada l'any passat. Déu n'hi do! la rapidesa de les traduccions: d'aquesta obra, l'original és va publicar el 1999, en espanyol el 2001 i en català el 2002. Ja sé que hi ha traduccions que surten al mateix moment que l'original, però això són excepcions.
De "La joven de la perla" n'estic gaudint de l'atmosfera del pintor Vermeer en l'Holanda del segle XVII. Jo els personatges me'ls he imaginat a la meva manera i a cada pàgina hi afegeixo mes elements, ha estat tota una desil·lusió veure escenes de la pel·lícula sobre la novel·la dirigida pel britànic Peter Webber i descobrir un casting de protagonistes que no té res a veure del que m'havia imaginat i segueixo imaginant.
La imaginació és molt complicada i en els meus estudis del cervell en segueixo la complexitat, un dels elements és la memòria històrica individual i per mi la "jove" i la "perla" venen immersos pel món de Breguel que un antic amor m'havia fet conèixer. De cada amor me'n queda un racó i de molts racons en faig la meva aventura.
De "La joven de la perla" n'estic gaudint de l'atmosfera del pintor Vermeer en l'Holanda del segle XVII. Jo els personatges me'ls he imaginat a la meva manera i a cada pàgina hi afegeixo mes elements, ha estat tota una desil·lusió veure escenes de la pel·lícula sobre la novel·la dirigida pel britànic Peter Webber i descobrir un casting de protagonistes que no té res a veure del que m'havia imaginat i segueixo imaginant.
La imaginació és molt complicada i en els meus estudis del cervell en segueixo la complexitat, un dels elements és la memòria històrica individual i per mi la "jove" i la "perla" venen immersos pel món de Breguel que un antic amor m'havia fet conèixer. De cada amor me'n queda un racó i de molts racons en faig la meva aventura.
divendres, de setembre 26, 2003
El President Companys vist per un gàngster
Ahir vaig reproduir un text de Salvador Sostres, avui aquest mateix gàngster del periodisme fa d'historiador i pretén desmitificar al President Macià i al President Companys insultant-los en la web de la família Rius : E-noticies i amb un article-eco quasi igual al diari Avui.
Un diari personal és una exposició de vivències i també un recollir coses -com a cromos- i ahir vaig recollir un article de Sostres que hi estava d'acord.
No només perquè em dic Companys sinó perquè hi ha una dreta repugnant com la que representa Sostres trenco el "cromo" i esborro el d'ahir. Segurament com mai el pinxo Sostres s'ha tret la careta i segurament si hagués viscut en una altra època hagués pagat als pistolers que mataven sindicalistes.
Apa adéu nen!
Un diari personal és una exposició de vivències i també un recollir coses -com a cromos- i ahir vaig recollir un article de Sostres que hi estava d'acord.
No només perquè em dic Companys sinó perquè hi ha una dreta repugnant com la que representa Sostres trenco el "cromo" i esborro el d'ahir. Segurament com mai el pinxo Sostres s'ha tret la careta i segurament si hagués viscut en una altra època hagués pagat als pistolers que mataven sindicalistes.
Apa adéu nen!
dijous, de setembre 25, 2003
dimecres, de setembre 24, 2003
De Màrius Sampere, Premi nacional de literatura de Catalunya 2003
DONA, NO ETS CAP FLOR
Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l'esvoranc
per on s'escola Déu: tu fas que sagni.
Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l'esvoranc
per on s'escola Déu: tu fas que sagni.
dimarts, de setembre 23, 2003
EL MAL CÀLCUL D'ALELLA, DONA LA RAÓ AL NACIONALISME PACTISTA
Mentre el ciutadà Pujol feia pena quan diumenge passat s'atrevia a insultar a l'altre nacionalisme català, -per tant germà-; aquest, és a dir Esquerra, ha fet un regal increïble i d'un valor simbòlic al nacionalisme de govern : ERC HA PACTAT AMB EL PP, EXACTAMENT IGUAL COM HO HA FET CiU. La raó: per governabilitat municipal i per beneficiar la població.
Un partit municipalista com ERC no pot tenir la barra de dir que el pacte que s'ha signat a la localitat d'Alella entre PP i ERC s'ha de situar com un pacte únicament en l'àmbit local i dir, com diu Carod-Rovira, que el pacte no té res a veure amb la política general dels republicans a Catalunya i el que sempre han defensat.
ERC sempre a defensat el municipalisme, ERC sempre a defensat no pactar amb el nacionalisme espanyol del PP. ERC proposa fer un govern d'unitat nacional, perquè el moment polític de centralisme i d'asfíxia ho fa necessari.
ERC ha dit que no pactaria amb ningú que pactes amb el PP. S'ha insultat, a tort i a dret, als nacionalistes catalans que havien pactat en alguna ocasió amb els sapastres espanyolistes del PP.
A mi personalment m'havien dit que era un desgraciat per acceptar pactes amb el PP, encara que fos per aconseguir més poder nacional per a Catalunya. Jo he rebut molts e-mails - per la via privada- d'honorables ciutadans d'Esquerra insultant-me a mi i als meus, alliçonant-me absolutament de tot, sobretot de la política de pactes.
Tota la patuleia de ciutadans "d'Opinió Catalana i companyia", ens han insultat dient-nos "talibans venuts al PP" i moltes mes perles.
I ara que?
O és que tracteu la gent d'Alella com a idiotes?. O la política municipal per ERC és un zero a l'esquerra ? O el senyor Carod és pensa que tots som una colla d'imbècils?.
Només cal veure els debats de Webs com "Racó Català" per adonar-se com les seves pròpies files estan en la més pura desorientació.
Com dirien els de les Borges Blanques: "Xiquets, no sabeu on aneu!. Gràcies Carod, vols jugar a Pujol del 80 i t'has equivocat de paper.
Si un dia li deia a Mas que no fes de Carod II, ara tu Carod fas de Mas II. Meravellós i penós.
Un partit municipalista com ERC no pot tenir la barra de dir que el pacte que s'ha signat a la localitat d'Alella entre PP i ERC s'ha de situar com un pacte únicament en l'àmbit local i dir, com diu Carod-Rovira, que el pacte no té res a veure amb la política general dels republicans a Catalunya i el que sempre han defensat.
ERC sempre a defensat el municipalisme, ERC sempre a defensat no pactar amb el nacionalisme espanyol del PP. ERC proposa fer un govern d'unitat nacional, perquè el moment polític de centralisme i d'asfíxia ho fa necessari.
ERC ha dit que no pactaria amb ningú que pactes amb el PP. S'ha insultat, a tort i a dret, als nacionalistes catalans que havien pactat en alguna ocasió amb els sapastres espanyolistes del PP.
A mi personalment m'havien dit que era un desgraciat per acceptar pactes amb el PP, encara que fos per aconseguir més poder nacional per a Catalunya. Jo he rebut molts e-mails - per la via privada- d'honorables ciutadans d'Esquerra insultant-me a mi i als meus, alliçonant-me absolutament de tot, sobretot de la política de pactes.
Tota la patuleia de ciutadans "d'Opinió Catalana i companyia", ens han insultat dient-nos "talibans venuts al PP" i moltes mes perles.
I ara que?
O és que tracteu la gent d'Alella com a idiotes?. O la política municipal per ERC és un zero a l'esquerra ? O el senyor Carod és pensa que tots som una colla d'imbècils?.
Només cal veure els debats de Webs com "Racó Català" per adonar-se com les seves pròpies files estan en la més pura desorientació.
Com dirien els de les Borges Blanques: "Xiquets, no sabeu on aneu!. Gràcies Carod, vols jugar a Pujol del 80 i t'has equivocat de paper.
Si un dia li deia a Mas que no fes de Carod II, ara tu Carod fas de Mas II. Meravellós i penós.
dilluns, de setembre 22, 2003
DE VISITA A L'HOSPITAL
Desprès de parlar per telèfon amb el Director General de Turisme de la Generalitat m'he començat a trobar malament. Tot seguit ha estat un dia complert de visites a l'Hospital.
A la consulta: Problemes amb l'idioma, punxades a l'esquena, receptes de medicaments i píndoles de tots colors.
El procés per operar-me d'una vegada ja ha començat, només falta passar tota la burocràcia. Serà tota una odissea. L'operació tant pot ésser aquesta setmana, com la que ve o ves a saber quan.
Esperem que no passi res, com que no em fio de ningú, dues coses:
-he penjat el meu currículum vitae per respondre la pregunta que un dia em va fer la periodista Susana Quadrado de LA VANGUARDIA, que amb una innocència increïble i suposo amb molt bona fe, em va preguntar per telèfon, abans d'una roda de premsa: Escolti , i vostè qui és?. Dedicat a tu Susana. Ah! i als d'Iniciativa.
-segona qüestió: jo no faig ara, cap "Estudi de Mercat" per cap Institució Catalana, sobretot perquè no seria legal sense passar pel Parlament. Queda dit, per si la "palmo".
Em sabria greu "palmar-la" i no saber com l'hi ha anat al Maragall a les eleccions. Perquè si guanya serà un desastre per Catalunya, però si perd s'haurà perdut un senyor polític.
A la consulta: Problemes amb l'idioma, punxades a l'esquena, receptes de medicaments i píndoles de tots colors.
El procés per operar-me d'una vegada ja ha començat, només falta passar tota la burocràcia. Serà tota una odissea. L'operació tant pot ésser aquesta setmana, com la que ve o ves a saber quan.
Esperem que no passi res, com que no em fio de ningú, dues coses:
-he penjat el meu currículum vitae per respondre la pregunta que un dia em va fer la periodista Susana Quadrado de LA VANGUARDIA, que amb una innocència increïble i suposo amb molt bona fe, em va preguntar per telèfon, abans d'una roda de premsa: Escolti , i vostè qui és?. Dedicat a tu Susana. Ah! i als d'Iniciativa.
-segona qüestió: jo no faig ara, cap "Estudi de Mercat" per cap Institució Catalana, sobretot perquè no seria legal sense passar pel Parlament. Queda dit, per si la "palmo".
Em sabria greu "palmar-la" i no saber com l'hi ha anat al Maragall a les eleccions. Perquè si guanya serà un desastre per Catalunya, però si perd s'haurà perdut un senyor polític.
divendres, de setembre 19, 2003
WILFRED OWEN / War Poems
Anthem for Doomed Youth
What passing-bells for these who die as cattle?
-Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries now for them; no prayers nor bells;
Nor any voice of mourning save the choirs,-
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.
Himne a una joventut sentenciada
¿Quines campanes, pels que moren com a bèsties?
Només la ira monstruosa dels canons.
Només l’espetarrec dels rifles tartamuts
pot repetir els seus resos apressats.
No hi ha escarni, per ells: ni repics ni pregàries;
cap veu de dol, tampoc, llevat dels cors
—els cors folls i estridents dels udols de les bombes;
i fiscorns que els reclamen des de tristes contrades.
Pel comiat de tots, ¿quines espelmes?
No pas als dits dels nois sinó als seus ulls
relluirà l’espurneig sacre dels adéus.
El front blanc de les noies els farà de mortalla;
per flors tindran l’afecte d’esperits taciturns,
i a cada posta se’ls clourà una persiana.
setembre-octubre 1917
Traduït per Jordi Cornudella
What passing-bells for these who die as cattle?
-Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries now for them; no prayers nor bells;
Nor any voice of mourning save the choirs,-
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.
Himne a una joventut sentenciada
¿Quines campanes, pels que moren com a bèsties?
Només la ira monstruosa dels canons.
Només l’espetarrec dels rifles tartamuts
pot repetir els seus resos apressats.
No hi ha escarni, per ells: ni repics ni pregàries;
cap veu de dol, tampoc, llevat dels cors
—els cors folls i estridents dels udols de les bombes;
i fiscorns que els reclamen des de tristes contrades.
Pel comiat de tots, ¿quines espelmes?
No pas als dits dels nois sinó als seus ulls
relluirà l’espurneig sacre dels adéus.
El front blanc de les noies els farà de mortalla;
per flors tindran l’afecte d’esperits taciturns,
i a cada posta se’ls clourà una persiana.
setembre-octubre 1917
Traduït per Jordi Cornudella
dijous, de setembre 18, 2003
CAP A L'OPOSICIÓ?
Tants buròcrates llepa culs m'estan posant a caldo i no només els d'Iniciativa o la família Rius -que en tenen tota l'obligació i dret-, sinó els que se suposa son "meus" , que em permetreu reproduir la primera editorial de “MAS+CATALUNYA – MCAT” per recordar que jo ja ho deia i encara no es fa bé:
"EDITORIAL: L’agit-prop del pujolisme al masisme
Sona estranya la paraula masisme. Evidentment, perquè encara no hi estem acostumats. D’Artur Mas, de Mas: masisme.
També sonava estrany pujolisme, però avui, amics, afins, contrincants o enemics, no farien ni la mínima mostra d’estranyesa si col·loquem un “isme” darrera el cognom del President Pujol. Tothom ho té assumit.
És evident que no és una qüestió de paraules, és qüestió d’haver creat tota una dinàmica política i cívica que estigui informada per la manera d’entendre el país i la convivència, del polític del que en referim amb el sufix. L’isme vol dir això: haver creat un estil propi.
Té un estil propi el presidenciable Mas?.
Hi havia un acudit en un diari on es veia una gran ombra del contorn de Jordi Pujol projectada a terra i un personatge que representava a Artur Mas dintre de l’ombra. I un assessor eixerit li deia: -Has de sortir de l’ombra del President Pujol.
I Mas preguntava: -Com se surt? .
La resposta és simple: -Mas, ni se t’acudeixi sortir de l’ombra!!. -Aquest és el nostre patrimoni.!!. -Aquest és el patrimoni del catalanisme actual.
Llavors on és el masisme?. Doncs, precisament en saber “fer treballar” el patrimoni i engrandir-lo.
Tothom entendria que vol dir treballar el patrimoni d’un “Mas de pagès” amb camps de cultiu. Voldria dir: cuidar el plantat, treballar la terra, optimitzar els recursos humans i materials, fent-ho tot mes rendible. I a més s’adequaria tot, per viure-hi bé i de forma gratificant pels seus residents, que moltes vegades són ells mateixos el que fan de pagès. Tot això serien uns adequats objectius per modernitzar aquesta hipotètica “Casa de pagès”.
En política és el mateix, el patrimoni polític del catalanisme s’ha de saber posar al dia i gestionar-lo amb eficàcia, vestint-lo amb ideals autèntics. Això és el masisme, saber portar de forma reflexiva i eficaç la modernització del patrimoni catalanista amb voluntat d’engrandir-lo.
Però, per a tota aquesta tasca, és necessita gent i la complicitat del màxim nombre de sectors i de pobles de tot Catalunya.
“Mobilització Catalanista” (MCAT) i aquesta nova publicació de debat, propaganda i agitació política: “MAS + CATALUNYA – MCAT”, són eines per comunicar -directament, sense embuts i de manera independent per tant “no oficial”-, del perquè la Generalitat de Catalunya ha de continuar sent governada pel nacionalisme català amb un catalanisme adaptat per a cada generació. Esperem ser-vos útils.
MAS, EL CATALANISME DE LA NOVA GENERACIÓ"
+++
Fer un pas endavant, en el buit sense saber justificar els 32 anys de pujolisme és un suïcidi o és anar a l'oposició de dret. Aquest determinisme d'alguns, s'ha de tallat de cop.
"EDITORIAL: L’agit-prop del pujolisme al masisme
Sona estranya la paraula masisme. Evidentment, perquè encara no hi estem acostumats. D’Artur Mas, de Mas: masisme.
També sonava estrany pujolisme, però avui, amics, afins, contrincants o enemics, no farien ni la mínima mostra d’estranyesa si col·loquem un “isme” darrera el cognom del President Pujol. Tothom ho té assumit.
És evident que no és una qüestió de paraules, és qüestió d’haver creat tota una dinàmica política i cívica que estigui informada per la manera d’entendre el país i la convivència, del polític del que en referim amb el sufix. L’isme vol dir això: haver creat un estil propi.
Té un estil propi el presidenciable Mas?.
Hi havia un acudit en un diari on es veia una gran ombra del contorn de Jordi Pujol projectada a terra i un personatge que representava a Artur Mas dintre de l’ombra. I un assessor eixerit li deia: -Has de sortir de l’ombra del President Pujol.
I Mas preguntava: -Com se surt? .
La resposta és simple: -Mas, ni se t’acudeixi sortir de l’ombra!!. -Aquest és el nostre patrimoni.!!. -Aquest és el patrimoni del catalanisme actual.
Llavors on és el masisme?. Doncs, precisament en saber “fer treballar” el patrimoni i engrandir-lo.
Tothom entendria que vol dir treballar el patrimoni d’un “Mas de pagès” amb camps de cultiu. Voldria dir: cuidar el plantat, treballar la terra, optimitzar els recursos humans i materials, fent-ho tot mes rendible. I a més s’adequaria tot, per viure-hi bé i de forma gratificant pels seus residents, que moltes vegades són ells mateixos el que fan de pagès. Tot això serien uns adequats objectius per modernitzar aquesta hipotètica “Casa de pagès”.
En política és el mateix, el patrimoni polític del catalanisme s’ha de saber posar al dia i gestionar-lo amb eficàcia, vestint-lo amb ideals autèntics. Això és el masisme, saber portar de forma reflexiva i eficaç la modernització del patrimoni catalanista amb voluntat d’engrandir-lo.
Però, per a tota aquesta tasca, és necessita gent i la complicitat del màxim nombre de sectors i de pobles de tot Catalunya.
“Mobilització Catalanista” (MCAT) i aquesta nova publicació de debat, propaganda i agitació política: “MAS + CATALUNYA – MCAT”, són eines per comunicar -directament, sense embuts i de manera independent per tant “no oficial”-, del perquè la Generalitat de Catalunya ha de continuar sent governada pel nacionalisme català amb un catalanisme adaptat per a cada generació. Esperem ser-vos útils.
MAS, EL CATALANISME DE LA NOVA GENERACIÓ"
+++
Fer un pas endavant, en el buit sense saber justificar els 32 anys de pujolisme és un suïcidi o és anar a l'oposició de dret. Aquest determinisme d'alguns, s'ha de tallat de cop.
dimecres, de setembre 17, 2003
RECUPERANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA
Se'm comunica que hi ha en marxa la filmació per la televisió d'un capítol sobre la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya. Tot el que sigui reforçar la Memòria històrica és bo.
Esperem que aquesta vegada els que feien de moderadors algunes sessions de l'Assemblea de Catalunya -és a dir donaven la paraula- se sàpiguen situar al seu lloc i deixin d'intrumentalitzar la memòria de la lluita unitària catalana com han fet durant més de 25 anys. Potser que ens deixem d'anècdotes de "servei d'ordre" i passem a parlar de política.
Algú és pot imaginar parlar de la Generalitat del President Pujol donant només el protagonisme als ajudants i el servei d'ordre? Doncs és el mateix.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Diari d'un Senior a la UOC (2)
Quasi tenim tot el Campus Virtual en marxa perquè jo pugui seguir a les Aules també Virtuals les meves assignatures, dic quasi, perquè - com quasi sempre en assignatures trimestrals- tinc penjats els missatges de Fòrums passats i caducats, i unes Aules, que a una hora apareixen i a l'altra desapareixen. Segur que tot s'arreglarà.
El Campus de la UOC és una filigrana de racons carregats d'informació. És tot un univers que et fa sentir acompanyat sense veure a ningú. Sempre acabes mirant l'indicador "Qui hi ha" per saber quan usuaris estem connectats. Impressiona a les 4 o 5 de la matinada veure tanta gent connectada i se suposa treballant. De fet hi ha tanta gent d'arreu del món, que els horaris nocturns d'uns són els horaris diürns d'altres.
Jo estic a dos Campus diferents de la UOC.: un és el Central el que popularment en diem "el dels rics", i també estic en un altre Campus més especialitzat que, sense mala bava i afectuosament, en diem "el dels pobres". La diferència són les prestacions de tecnologia , les prestacions de suport i curiosament de llengua.
Sinó m'he descomptat, catorze persones tenen cura de mi. Com diu la frase del dia triada per la UOC: Un sac buit difícilment s'aguanta dret.
Esperem que aquesta vegada els que feien de moderadors algunes sessions de l'Assemblea de Catalunya -és a dir donaven la paraula- se sàpiguen situar al seu lloc i deixin d'intrumentalitzar la memòria de la lluita unitària catalana com han fet durant més de 25 anys. Potser que ens deixem d'anècdotes de "servei d'ordre" i passem a parlar de política.
Algú és pot imaginar parlar de la Generalitat del President Pujol donant només el protagonisme als ajudants i el servei d'ordre? Doncs és el mateix.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Diari d'un Senior a la UOC (2)
Quasi tenim tot el Campus Virtual en marxa perquè jo pugui seguir a les Aules també Virtuals les meves assignatures, dic quasi, perquè - com quasi sempre en assignatures trimestrals- tinc penjats els missatges de Fòrums passats i caducats, i unes Aules, que a una hora apareixen i a l'altra desapareixen. Segur que tot s'arreglarà.
El Campus de la UOC és una filigrana de racons carregats d'informació. És tot un univers que et fa sentir acompanyat sense veure a ningú. Sempre acabes mirant l'indicador "Qui hi ha" per saber quan usuaris estem connectats. Impressiona a les 4 o 5 de la matinada veure tanta gent connectada i se suposa treballant. De fet hi ha tanta gent d'arreu del món, que els horaris nocturns d'uns són els horaris diürns d'altres.
Jo estic a dos Campus diferents de la UOC.: un és el Central el que popularment en diem "el dels rics", i també estic en un altre Campus més especialitzat que, sense mala bava i afectuosament, en diem "el dels pobres". La diferència són les prestacions de tecnologia , les prestacions de suport i curiosament de llengua.
Sinó m'he descomptat, catorze persones tenen cura de mi. Com diu la frase del dia triada per la UOC: Un sac buit difícilment s'aguanta dret.
dimarts, de setembre 16, 2003
"Diari d'un Senior a la UOC"
Avui començo un curs a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) molt especial per a mi: és Mineria de Dades és una assignatura d'aplicació dels coneixements d'Estadística i Bases de Dades.
Fonamentalment, segons sembla, és un conjunt de mètodes procedents de la Intel·ligència Artificial, que formen el nucli essencial de la disciplina coneguda com Data Mining.
Paral·lelament i per especialitzar-me en "psicologia i psiquiatria del nacionalisme" també estic seguint a la UOC un Màster de Neurociències i Salut Mental. Tot plegat anar adquirint eines metodològiques d'especialització per construir el meu doctorat de la London School of Economics and Political Science.
També en el seu moment vaig fer a la UOC cursos de formació continuada en "Base de dades" (curs excel·lent) i "Internet i la Política" (una enredada).
O sigui sóc un entusiasta del e-learning que practico compaginant-ho , com tothom, amb el treball professional. I jo ho faig des de Londres, Vielha i Tolosa de llengua d'Oc.
Ara el que em proposo és fer un petit apartat en la meva nota diària d'aquest Weblog, presentant les "interioritats" de la meva experiència a la UOC. Les seves grandeses i les seves misèries. La seva organització i la seva desorganització. La seva propaganda i la seva veritat. Almenys serà la "meva" veritat, la de un "mature student" que anirà escrivint, pas a pas i públicament un "Diari d'un Senior a la UOC".
Comença la nova aventura, per sort no tot és política i ho dic com a politicòleg! Que tothom és relaxi.
Fonamentalment, segons sembla, és un conjunt de mètodes procedents de la Intel·ligència Artificial, que formen el nucli essencial de la disciplina coneguda com Data Mining.
Paral·lelament i per especialitzar-me en "psicologia i psiquiatria del nacionalisme" també estic seguint a la UOC un Màster de Neurociències i Salut Mental. Tot plegat anar adquirint eines metodològiques d'especialització per construir el meu doctorat de la London School of Economics and Political Science.
També en el seu moment vaig fer a la UOC cursos de formació continuada en "Base de dades" (curs excel·lent) i "Internet i la Política" (una enredada).
O sigui sóc un entusiasta del e-learning que practico compaginant-ho , com tothom, amb el treball professional. I jo ho faig des de Londres, Vielha i Tolosa de llengua d'Oc.
Ara el que em proposo és fer un petit apartat en la meva nota diària d'aquest Weblog, presentant les "interioritats" de la meva experiència a la UOC. Les seves grandeses i les seves misèries. La seva organització i la seva desorganització. La seva propaganda i la seva veritat. Almenys serà la "meva" veritat, la de un "mature student" que anirà escrivint, pas a pas i públicament un "Diari d'un Senior a la UOC".
Comença la nova aventura, per sort no tot és política i ho dic com a politicòleg! Que tothom és relaxi.
dilluns, de setembre 15, 2003
La generació "M"
L'embolic que Mas s'ha fet amb la seva proposta d'Estatut d'Autonomia, ja no serveix com a arma diferenciadora dels altres partits. L'Estatut no pot ésser una arma electoralista de ningú, sobretot perquè hi ha un consens molt ampli de canviar l'Estatut actual. Evidentment sense el PP.
La generació "M", serà una nova generació, però sense el més mínim "criteri d'Estat" i sense saber que és "de partit" i que cal fer conjuntament de forma unitària o sigui "d'Estat". De moment una generació d'immadurs.
Només faltava ara el "pacte nacional pluripartidista" proposat per Esquerra per fer un "govern de concentració nacional" davant l'agressió del nacionalisme espanyol del PP. Aquesta és la nova versió de l'equidistància de Carod i és molt difícil de rebatre, perquè l'agressió és real. Sense explicar profundament la diferència de "model nacionalista" mai s'està tocant ni un pam del terreny d'ERC. Avui per avui, s'està regalant tot a l'Esquerra.
En la motxilla electoral de Mas hi ha d'haver alguna cosa més per entusiasmar i fer raonar al personal. Ni el paper, ni les banderoles, ni les conferències sectorials totalment partidistes, ni les seudoplataformes teledirigides com per exemple "Girona rai", ni les locutores de telemàrqueting, ni moltes altres "piules i petardets" faran que els 300.000 abstencionistes nacionalistes tornin a votar CiU. És necessita més i no només "Mas, el de la foto".
La campanya electoral d'Artur Mas avui és totalment equivocada. Esperem que ara desprès de l'enquesta de La Vanguardia d'ahir, no torni a sortir el President Pujol a esbroncar els abstencionistes.
És absolutament fals que estiguem passant el rasclet poble per poble, menjador per menjador i això ho pagarem electoralment. I té nassos que no hi hagi una mobilització general de tothom de CiU -militants, amics i coneguts- inclosos tots els que estan involucrats a les administracions públiques. Jo no dic que s'utilitzi les administracions, dic que quan pleguen de treballar, en comptes d'anar a portar el currículum a munt i avall, penquin per la mobilització del nacionalisme possibilista.
És necessita activisme i no estrategues de saló.
La generació "M", serà una nova generació, però sense el més mínim "criteri d'Estat" i sense saber que és "de partit" i que cal fer conjuntament de forma unitària o sigui "d'Estat". De moment una generació d'immadurs.
Només faltava ara el "pacte nacional pluripartidista" proposat per Esquerra per fer un "govern de concentració nacional" davant l'agressió del nacionalisme espanyol del PP. Aquesta és la nova versió de l'equidistància de Carod i és molt difícil de rebatre, perquè l'agressió és real. Sense explicar profundament la diferència de "model nacionalista" mai s'està tocant ni un pam del terreny d'ERC. Avui per avui, s'està regalant tot a l'Esquerra.
En la motxilla electoral de Mas hi ha d'haver alguna cosa més per entusiasmar i fer raonar al personal. Ni el paper, ni les banderoles, ni les conferències sectorials totalment partidistes, ni les seudoplataformes teledirigides com per exemple "Girona rai", ni les locutores de telemàrqueting, ni moltes altres "piules i petardets" faran que els 300.000 abstencionistes nacionalistes tornin a votar CiU. És necessita més i no només "Mas, el de la foto".
La campanya electoral d'Artur Mas avui és totalment equivocada. Esperem que ara desprès de l'enquesta de La Vanguardia d'ahir, no torni a sortir el President Pujol a esbroncar els abstencionistes.
És absolutament fals que estiguem passant el rasclet poble per poble, menjador per menjador i això ho pagarem electoralment. I té nassos que no hi hagi una mobilització general de tothom de CiU -militants, amics i coneguts- inclosos tots els que estan involucrats a les administracions públiques. Jo no dic que s'utilitzi les administracions, dic que quan pleguen de treballar, en comptes d'anar a portar el currículum a munt i avall, penquin per la mobilització del nacionalisme possibilista.
És necessita activisme i no estrategues de saló.
dijous, de setembre 11, 2003
BON 11 DE SETEMBRE A TOTHOM!!!
Un any més la Diada, sembla que aquesta vegada ens trobem en un punt polític de molta transcendència perquè a partir del 16 de novembre o sigui desprès de les eleccions al Parlament de Catalunya, res serà igual. Sobretot si guanya Maragall, que certament és del tot possible. Totes les enquestes públiques i privadísimes el donen guanyador, almenys en vots.
Només una sola constatació política i de denúncia en ocasió de la Diada d'enguany:
Avui per avui a Catalunya encara NO és pot viure en català. Amb el que això significa, i no només és un problema de llengua, que també ho és.
Deixem-ho aquí i celebrem la Diada, tot i que a mi certes escenificacions i certa estètica em desagrada, cosa d'altra banda natural perquè sempre m'he sentit més independentista que nacionalista. Més patriota que nacionalista. Que no és incompatible, diuen: és veritat, però hi ha matisos, que allà on és nota més, és en la celebració de la litúrgia.
Celebrem-ho a qui modestament i amb cultura.
Fem-ho de la ma d'una poetessa alemanya de Colònia: Hilde Domin.
Tot i que aquesta autora pensa, que sense excloure la politització de la poesia, cal oposar-se a la seva instrumentalització agitadora, per a mi un cop posada en "circulació" l'obra deixa completament d'ésser de l'autor/a i jo aquí en reivindico precisament el seu revulsiu agitador. En concret d'un poema denominat TRES MANERES D'ESCRIURE POEMES, que reprodueixo a continuació amb traducció de Maria del Carme Serrat.
1
Una conca seca,
una franja blanca de còdols
vistos de lluny.
Després d'això voldria escriure
amb lletra clara
-o bé un pedregar-
cantals
lliscant sota les meves ratlles,
rossolant,
perquè el fràgil alè de les meves paraules,
-el seu no-obstant-
sigui un no-obstant de cada lletra.
2
Lletres petites,
exactes,
perquè vinguin, lleugeres, les paraules,
perquè vinguin, furtives, les paraules,
perquè calgui anar-hi,
vers les paraules,
buscar-les en el blanc
paper
a poc a poc.
No sents com entren
a través dels porus,
suor que raja a dins.
Por
meva
nostra
i el no-obstant de cada lletra.
3
Vull una tira de paper
de la meva mida,
metre seixanta,
amb un poema
que cridi
així que algú passi pel davant.
Que cridi amb lletres negres,
que demani impossibles:
valor cívic, per exemple,
aquell valor que cap bèstia no té.
Co-dolor, per exemple.
Solidaritat en lloc de ramat.
Barbar-ismes
que cal fer nostres del cert.
Home,
bèstia amb valor cívic,
Home,
bèstia que sap co-dolor,
Home Barbarisme -Bèstia Paraula- Bèstia.
Bèstia
que escriu poemes,
Poema
que demana impossibles
a tothom que passa pel davant
amb porfídia,
irrecusablement,
com si cridés:
"Beveu Coca-Cola!"
-----------------------------------------------------------
Bona Diada reivindicativa. Fins el proper dilluns.
Només una sola constatació política i de denúncia en ocasió de la Diada d'enguany:
Avui per avui a Catalunya encara NO és pot viure en català. Amb el que això significa, i no només és un problema de llengua, que també ho és.
Deixem-ho aquí i celebrem la Diada, tot i que a mi certes escenificacions i certa estètica em desagrada, cosa d'altra banda natural perquè sempre m'he sentit més independentista que nacionalista. Més patriota que nacionalista. Que no és incompatible, diuen: és veritat, però hi ha matisos, que allà on és nota més, és en la celebració de la litúrgia.
Celebrem-ho a qui modestament i amb cultura.
Fem-ho de la ma d'una poetessa alemanya de Colònia: Hilde Domin.
Tot i que aquesta autora pensa, que sense excloure la politització de la poesia, cal oposar-se a la seva instrumentalització agitadora, per a mi un cop posada en "circulació" l'obra deixa completament d'ésser de l'autor/a i jo aquí en reivindico precisament el seu revulsiu agitador. En concret d'un poema denominat TRES MANERES D'ESCRIURE POEMES, que reprodueixo a continuació amb traducció de Maria del Carme Serrat.
1
Una conca seca,
una franja blanca de còdols
vistos de lluny.
Després d'això voldria escriure
amb lletra clara
-o bé un pedregar-
cantals
lliscant sota les meves ratlles,
rossolant,
perquè el fràgil alè de les meves paraules,
-el seu no-obstant-
sigui un no-obstant de cada lletra.
2
Lletres petites,
exactes,
perquè vinguin, lleugeres, les paraules,
perquè vinguin, furtives, les paraules,
perquè calgui anar-hi,
vers les paraules,
buscar-les en el blanc
paper
a poc a poc.
No sents com entren
a través dels porus,
suor que raja a dins.
Por
meva
nostra
i el no-obstant de cada lletra.
3
Vull una tira de paper
de la meva mida,
metre seixanta,
amb un poema
que cridi
així que algú passi pel davant.
Que cridi amb lletres negres,
que demani impossibles:
valor cívic, per exemple,
aquell valor que cap bèstia no té.
Co-dolor, per exemple.
Solidaritat en lloc de ramat.
Barbar-ismes
que cal fer nostres del cert.
Home,
bèstia amb valor cívic,
Home,
bèstia que sap co-dolor,
Home Barbarisme -Bèstia Paraula- Bèstia.
Bèstia
que escriu poemes,
Poema
que demana impossibles
a tothom que passa pel davant
amb porfídia,
irrecusablement,
com si cridés:
"Beveu Coca-Cola!"
-----------------------------------------------------------
Bona Diada reivindicativa. Fins el proper dilluns.
dimecres, de setembre 10, 2003
L'ACTUAL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ EUROPEA...
Si digues que amb la conferència d'Artur Mas no vaig quedar satisfet mentiria. Simplement em va agradar. Però òbviament va dir alguna cosa que cal polir sinó vol quedar davant el món nacionalista com un autèntic cínic.
Encara que el President Pujol ho ha posat difícil per haver expressat públicament el que pensa, en Mas s'ha de posicionar inequívocament enfront la Nova Constitució Europea.
No es pot fer una filigrana, com va fer en la conferència: la Nova Constitució Europea és un avenç, però és clar hi manquen coses pel reconeixement de realitats nacionals com la nostra.
Desgraciadament, tal com esta avui el projecte de Nova Constitució Europea és impossible que un nacionalista català hi voti a favor.
Em sembla bé que el President Pujol faci les declaracions que va fer, però el presidenciable del nacionalisme possibilista de govern ha d'anar mes lluny o ha de començar actuar internacionalment per anar mes lluny.
Us podeu imaginar si en la reunió del dissabte 19 d'octubre del 2002 quan el President Pujol no estava d'acord en promoure un Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya no s'hagués anat mes lluny. Que hauria passat sinó hagués canviat de postura per la insistència raonada del Candidat? Que hauria explicat Mas dos dies desprès en la celebrada conferència "Catalunya sense límits"?.
També respecte la Constitució Europea s'haurà d'assumir un risc per coherència.
Encara que el President Pujol ho ha posat difícil per haver expressat públicament el que pensa, en Mas s'ha de posicionar inequívocament enfront la Nova Constitució Europea.
No es pot fer una filigrana, com va fer en la conferència: la Nova Constitució Europea és un avenç, però és clar hi manquen coses pel reconeixement de realitats nacionals com la nostra.
Desgraciadament, tal com esta avui el projecte de Nova Constitució Europea és impossible que un nacionalista català hi voti a favor.
Em sembla bé que el President Pujol faci les declaracions que va fer, però el presidenciable del nacionalisme possibilista de govern ha d'anar mes lluny o ha de començar actuar internacionalment per anar mes lluny.
Us podeu imaginar si en la reunió del dissabte 19 d'octubre del 2002 quan el President Pujol no estava d'acord en promoure un Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya no s'hagués anat mes lluny. Que hauria passat sinó hagués canviat de postura per la insistència raonada del Candidat? Que hauria explicat Mas dos dies desprès en la celebrada conferència "Catalunya sense límits"?.
També respecte la Constitució Europea s'haurà d'assumir un risc per coherència.
dimarts, de setembre 09, 2003
POTENCIAR EL PROJECTE RETORNANT A LA MILITÀNCIA
El projecte polític de nacionalisme possibilista de govern és del tot vigent i encara fa falta per la consolidació nacional de Catalunya.
El propi projecte, la pròpia estratègia i tàctica d'aquest projecte superava i supera al propi President Pujol.
És el projecte de País el més important i el que cal defensar.
Des de totes les sensibilitats, des de tots els estils d'aquesta síntesi de creences i persones que és el "nacionalisme possibilista català", cal fer pinya per frenar l'espanyolisme en totes les seves versions.
No poc quedar ningú al marge de la mobilització catalanista. (Fins i tot sent crítics i autocrítics . Que no ho dubteu: és la millor manera aquesta, la "d'anar a pit descobert", per fer recapacitar a l'abstencionista nacionalista. Simplement, perquè és una actitud més autèntica i creïble, i a més, perquè l'abstencionista reclama respecte i arguments).
Eleccions incloses, cal retornar a la militància. Recuperar la tensió moral per fer nació catalana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA CONFERÈNCIA
Escoltar una conferència a distància per internet ja té tot un to romàntic, però a més escoltar la conferència del presidenciable Artur Mas que va fer ahir a la Pedrera de Barcelona amb el títol "Una nova generació per a Catalunya", té un to per a mi de reconciliació amb unes persones de conviccions profundes.
N'estic convençut que no ens vàrem equivocar en fer costat a Mas .
La conferència -pel fons i pel to-, representa la consolidació intel·lectual del presidenciable. No ho veia, però segur que a Pujol s'estava "morint" de satisfacció, sobretot precisament ahir, que comptava entre l'audiència, com a convidats especials, 100 fundadors de CDC i diversos militants històrics de UDC. ( Tampoc a ningú li pot passar desapercebut l'homenatge a Miquel Roca de Pujol i de Mas, al citar-lo reiteradament. Res és casual en aquest tipus d'escenificació).
Tot un "missatge potent" sense complexos i humil a la vegada. Un exponent del que sempre he defensat -davant la incomprensió de molts-, quan surt l'autèntic Mas, sense el suposat "Llibre-d'estil-electoral-del-nacionalisme-pijo-sense-ànima", estem en bona direcció.
El propi projecte, la pròpia estratègia i tàctica d'aquest projecte superava i supera al propi President Pujol.
És el projecte de País el més important i el que cal defensar.
Des de totes les sensibilitats, des de tots els estils d'aquesta síntesi de creences i persones que és el "nacionalisme possibilista català", cal fer pinya per frenar l'espanyolisme en totes les seves versions.
No poc quedar ningú al marge de la mobilització catalanista. (Fins i tot sent crítics i autocrítics . Que no ho dubteu: és la millor manera aquesta, la "d'anar a pit descobert", per fer recapacitar a l'abstencionista nacionalista. Simplement, perquè és una actitud més autèntica i creïble, i a més, perquè l'abstencionista reclama respecte i arguments).
Eleccions incloses, cal retornar a la militància. Recuperar la tensió moral per fer nació catalana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA CONFERÈNCIA
Escoltar una conferència a distància per internet ja té tot un to romàntic, però a més escoltar la conferència del presidenciable Artur Mas que va fer ahir a la Pedrera de Barcelona amb el títol "Una nova generació per a Catalunya", té un to per a mi de reconciliació amb unes persones de conviccions profundes.
N'estic convençut que no ens vàrem equivocar en fer costat a Mas .
La conferència -pel fons i pel to-, representa la consolidació intel·lectual del presidenciable. No ho veia, però segur que a Pujol s'estava "morint" de satisfacció, sobretot precisament ahir, que comptava entre l'audiència, com a convidats especials, 100 fundadors de CDC i diversos militants històrics de UDC. ( Tampoc a ningú li pot passar desapercebut l'homenatge a Miquel Roca de Pujol i de Mas, al citar-lo reiteradament. Res és casual en aquest tipus d'escenificació).
Tot un "missatge potent" sense complexos i humil a la vegada. Un exponent del que sempre he defensat -davant la incomprensió de molts-, quan surt l'autèntic Mas, sense el suposat "Llibre-d'estil-electoral-del-nacionalisme-pijo-sense-ànima", estem en bona direcció.
dilluns, de setembre 08, 2003
GRISOS, AVORRITS I MEDIOCRES...
Un dirigent mediocre en va dir un dia: "Has utilitzat en la roda de premsa un llenguatge i unes argumentacions que no són l'estil del partit. Això no està bé!".
Han passat molts mesos i Josep-Maria Terricabras, Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona m'ha il·luminat la resposta. Terricabras és refereix al Club de Futbol Barcelona, i ho fa en un article publicat ahir a "El Periódico", titulat "L'Hora del Barça". Fent-ne una translació és la resposta intel·ligent que li hauria d'haver donat a aquell infeliç: "...Ens trobem davant l'esperit miserable --Nietzsche ho sabia com ningú-- dels que estan contents quan tothom és igual, encara que tothom sigui igual d'infeliç i de sotmès.
Lamentablement, els que reclamen uniformitat, els que no volen marges de maniobra ni de llibertat, són gent que acaba per imposar-se, senzillament perquè molts dels que manen --en el futbol, pràcticament tots-- són tan grisos, avorrits i mediocres com ells mateixos..." En el futbol i en la política, Terricabras!
Ara agosarat jo, exposo una cita meva com independent : "... Si en un partit no sap adreçar-se a la població amb un llenguatge polièdric , capaç d'explicar el mateix argument adaptant-se als diferents sectors de la població, s'ho ha de fer mirar i apuntar-se a una carrera de màrqueting. I sobretot, sobretot, el dirigent mediocre ha de deixar d'ésser responsable de cap tasca electoral, per eficàcia i higiene política..."
Han passat molts mesos i Josep-Maria Terricabras, Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona m'ha il·luminat la resposta. Terricabras és refereix al Club de Futbol Barcelona, i ho fa en un article publicat ahir a "El Periódico", titulat "L'Hora del Barça". Fent-ne una translació és la resposta intel·ligent que li hauria d'haver donat a aquell infeliç: "...Ens trobem davant l'esperit miserable --Nietzsche ho sabia com ningú-- dels que estan contents quan tothom és igual, encara que tothom sigui igual d'infeliç i de sotmès.
Lamentablement, els que reclamen uniformitat, els que no volen marges de maniobra ni de llibertat, són gent que acaba per imposar-se, senzillament perquè molts dels que manen --en el futbol, pràcticament tots-- són tan grisos, avorrits i mediocres com ells mateixos..." En el futbol i en la política, Terricabras!
Ara agosarat jo, exposo una cita meva com independent : "... Si en un partit no sap adreçar-se a la població amb un llenguatge polièdric , capaç d'explicar el mateix argument adaptant-se als diferents sectors de la població, s'ho ha de fer mirar i apuntar-se a una carrera de màrqueting. I sobretot, sobretot, el dirigent mediocre ha de deixar d'ésser responsable de cap tasca electoral, per eficàcia i higiene política..."
diumenge, de setembre 07, 2003
El saltimbanco Piqué
Avui els nacionalistes espanyols a Catalunya han proclamat a Josep Piqué candidat a la Generalitat de Catalunya.
Tot i que el nacionalisme català possibilista esta disposat de pactar amb el "diable", caldrà, cara aquestes eleccions, fer crítica i autocrítica de perquè CiU va pactar amb el PP. I s'ha de fer amb arguments consistents i deixar-se de postures xulesques i de desqualificacions etiquetant de "nacionalisme infantil i somnia truites" a aquells que des de la coherència nacional -encara que de forma radical- recriminen aquest pacte. Hi havien raons polítiques de pes i cal explicar-les.
I és que hi ha una important diferència estratègica i tàctica entre el nacionalisme possibilista i el nacionalisme d'ERC. L'embolic és que ERC d'en Carod ara diu i fa exactament el mateix que deia Convergència als anys 80 i a més Mas està en una espiral radicalisme-possibilista que desorienta els propis i els forans.
L'enfrontament electoral amb "Esquerra" no potser només per contingut de les propostes de nou "Estatut", sinó és de model de política nacionalista.
És necessari encara o no aquest model? En que ha fallat?. I perquè?. Jo n'estic totalment segur de la seva necessitat encara avui.
Si és que Mas ja no creu amb el model possibilista i s'ha d'omplir la boca de "radicalisme verbal" millor que tanquem la barraca o que directament anem a l'oposició.
Seria bo tornar a fer circular el document: "CAL CANVIAR D'ESTRATÈGIA I RETORNAR A L'AUTÈNTIC MAS" amb les modificacions que s'hi ha fet.
No entendre mai perquè les "plataformes i col·lectius d'independents" molesten a tanta gent dels partits. De fet només molesten a aquells que fan veure que fan campanya per en Mas i és preparen la seva o la seva "canongia".
Mai havia respectat tant a Josep Maria Vallès de "Ciutadans pel Canvi" per l'habilitat del seu treball, encara que estigui ben lluny del que penso i cal.
Si jo fos espanyol i socialista: que feliç viuria!.
Tot i que el nacionalisme català possibilista esta disposat de pactar amb el "diable", caldrà, cara aquestes eleccions, fer crítica i autocrítica de perquè CiU va pactar amb el PP. I s'ha de fer amb arguments consistents i deixar-se de postures xulesques i de desqualificacions etiquetant de "nacionalisme infantil i somnia truites" a aquells que des de la coherència nacional -encara que de forma radical- recriminen aquest pacte. Hi havien raons polítiques de pes i cal explicar-les.
I és que hi ha una important diferència estratègica i tàctica entre el nacionalisme possibilista i el nacionalisme d'ERC. L'embolic és que ERC d'en Carod ara diu i fa exactament el mateix que deia Convergència als anys 80 i a més Mas està en una espiral radicalisme-possibilista que desorienta els propis i els forans.
L'enfrontament electoral amb "Esquerra" no potser només per contingut de les propostes de nou "Estatut", sinó és de model de política nacionalista.
És necessari encara o no aquest model? En que ha fallat?. I perquè?. Jo n'estic totalment segur de la seva necessitat encara avui.
Si és que Mas ja no creu amb el model possibilista i s'ha d'omplir la boca de "radicalisme verbal" millor que tanquem la barraca o que directament anem a l'oposició.
Seria bo tornar a fer circular el document: "CAL CANVIAR D'ESTRATÈGIA I RETORNAR A L'AUTÈNTIC MAS" amb les modificacions que s'hi ha fet.
No entendre mai perquè les "plataformes i col·lectius d'independents" molesten a tanta gent dels partits. De fet només molesten a aquells que fan veure que fan campanya per en Mas i és preparen la seva o la seva "canongia".
Mai havia respectat tant a Josep Maria Vallès de "Ciutadans pel Canvi" per l'habilitat del seu treball, encara que estigui ben lluny del que penso i cal.
Si jo fos espanyol i socialista: que feliç viuria!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)