Fa molts anys vaig fer un intent d'apropament als socialistes de Joan Reventós, participant al Congrés Constituent del PSC, fins hi tot vaig propiciar -amb èxit- introduir el dret a l'autodeterminació en els textos congressuals. Desprès quan el PSC Congrés és va convertir en PSC(PSC-PSOE) va ésser impossible continuar, evidentment la reivindicació de l'autodeterminació, ni tant sols com a concepte escrit, va aparèixer més, sembla que va passar a millor vida.
Un dia el ciutadà Jordi Pujol, aleshores no era president només era Secretari General de CDC, em va preguntar com eren els socialistes personalment, en la intimitat.
-Com nosaltres senyor Pujol. Vaig respondre
-Com nosaltres, encara que alguns viscerals no us poden veure.
Va moure el cap i vàrem continuar la feina.
Ha plogut molt i el President ha pactat amb tothom, fins hi tot amb qui el menyspreaven personalment.
Pujol sintonitza bé amb els socialistes de territoris enllà, mentre que els socialistes d'aquí els menysprea, exactament igual com fa ara l'Artur Mas.
Tota aquesta memòria socialista ve a tomb perquè acabo de llegir -llapis en mà- el text de la Resolució sobre la "Proposta autonòmica socialista" que estudiarà demà el Consell Territorial del PSOE a Santillana de Mar a Cantàbria, a l'espera del text definitiu, puc dir que la "música" de la declaració, en general, sona bastant digerible, sobretot en contraposició de la caverna del PP.I això ho dic des de el punt de vista del "pur i dur" possibilisme.
Però no deixa d'ésser "entendridor" el nacionalisme espanyol que desprèn tot el text, sobretot la perla :"España es y ha sido siempre la pasión de los socialistas".
Si canvies "España" per "Catalunya" i "socialistes" per "convergents" és com s'expressa el pujolisme.
Caldria fer una "anàlisi de discurs" del text de forma detallada i fer-ho públic, a banda de la ferralla propagandista que ja tindran cura de fer els Madí de torn, o qualsevol "agència de publicitat i relacions publiques".
divendres, d’agost 29, 2003
dimecres, d’agost 27, 2003
petit esdeveniment
Avui començo a treballar amb ADSL a nivell privat. I dic privat perquè segur que m'he fet un tip d'utilitzar-lo en connexions públiques de biblioteques i centres d'informació. La meva ingenuïtat informàtica m'havia fet creure que tot aniria súper- ràpid i jo ho noto com sempre, encara que estigui connectat a 96.000 bps.
Però de les coses petites fem-ne un esdeveniment i celebrem-ho amb un poema de Gabriel Ferrater
JOC de Teoria dels cossos (1966)
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
Però de les coses petites fem-ne un esdeveniment i celebrem-ho amb un poema de Gabriel Ferrater
JOC de Teoria dels cossos (1966)
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
dilluns, d’agost 25, 2003
"Projecte Aran" i Eth Diari
Avui començo la fase de treball de camp de la meva tesi doctoral -el Projecte Aran-, de fet ja compta amb un treball de camp inestimable des de 1998, que és haver editat l'únic diari que ha existit en occità: Eth Diari.
El material de creació periodística que és va elaborar, així com el material d’anàlisi d’aquesta experiència de premsa escrita i el seu pla de màrqueting comunicacional, formen part del meu projecte de recerca.
Eth Diari-Huelheton diari d'Aran, es va editar durant nou mesos. En aquest temps se’n publicaren 214 números, 4 dels quals especials (el número zero data d’octubre de 1998 i l’últim número de setembre de 1999).
Eth Diari fou una iniciativa privada, editada i dirigida per mi com a periodista i politicòleg. El periòdic fou editat per la nostra petita empresa familiar educativa de Vielha, “Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”.
Fou una intervenció directa en la comunitat que pretenia analitzar, no tan sols com una publicació diària professional per servir informativament els ciutadans d'Aran, sinó també com una eina de normalització lingüística per col·laborar a l’existència d’un espai informatiu aranès professional i com una plataforma cultural i de comunicació plural.
Eth Diari va ésser un revulsiu a la Val d'Aran pel model i estil de periodisme directe i de tractament de les qüestions mediambientals, pel tractament editorial de la “netedat” de l'administració pública i de la difusió de l'aranès en tots els àmbits, sobretot en temes internacionals. També significà un treball lingüístic per modernitzar l'aranès estàndard.
Per la meva tesi també interessarà tenir present el resultat d'unes altres tres dinàmiques que va obrir Eth Diari:
a) Volent contribuir a la creació d'un espai de comunicació occitana, es va editar una versió d'Eth Diari per a tot Occitània que s’anomenava Eth Diari/Lo Diari. Una publicació que incloïa les diferents variants dialectals de l'occità i que es repartia a Tolosa, Pau i també a l’Aran.
b) Es va editar “Vielha 2000/Versions lingüístiques” , que eren articles d'Eth Diari traduïts al gallec i amb notícies de Galícia.
c) Es va fer la primera campanya privada de normalització lingüística de l'aranès:
“Porque el aranés nos une a todos” (espanyol), “Izan ere, aranierak batzen gaitu guztiok” (basc), “Perquè l'aranès ens uneix a tots” (català), “Porque o aranés únenos a todos”(gallec).
Serà important analitzar aquestes tres dinàmiques pel que representen respecte la cohesió nacional d'Aran i Occitània, la integració del col·lectiu immigrant més important d'Aran —el gallec—, i pel que fa a prestigiar, despolititzar i desoficialitzar la llengua aranesa en el seu ús social.
No cal ni dir que hi varen haver amics i enemics. Però hi tornaria.
El material de creació periodística que és va elaborar, així com el material d’anàlisi d’aquesta experiència de premsa escrita i el seu pla de màrqueting comunicacional, formen part del meu projecte de recerca.
Eth Diari-Huelheton diari d'Aran, es va editar durant nou mesos. En aquest temps se’n publicaren 214 números, 4 dels quals especials (el número zero data d’octubre de 1998 i l’últim número de setembre de 1999).
Eth Diari fou una iniciativa privada, editada i dirigida per mi com a periodista i politicòleg. El periòdic fou editat per la nostra petita empresa familiar educativa de Vielha, “Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”.
Fou una intervenció directa en la comunitat que pretenia analitzar, no tan sols com una publicació diària professional per servir informativament els ciutadans d'Aran, sinó també com una eina de normalització lingüística per col·laborar a l’existència d’un espai informatiu aranès professional i com una plataforma cultural i de comunicació plural.
Eth Diari va ésser un revulsiu a la Val d'Aran pel model i estil de periodisme directe i de tractament de les qüestions mediambientals, pel tractament editorial de la “netedat” de l'administració pública i de la difusió de l'aranès en tots els àmbits, sobretot en temes internacionals. També significà un treball lingüístic per modernitzar l'aranès estàndard.
Per la meva tesi també interessarà tenir present el resultat d'unes altres tres dinàmiques que va obrir Eth Diari:
a) Volent contribuir a la creació d'un espai de comunicació occitana, es va editar una versió d'Eth Diari per a tot Occitània que s’anomenava Eth Diari/Lo Diari. Una publicació que incloïa les diferents variants dialectals de l'occità i que es repartia a Tolosa, Pau i també a l’Aran.
b) Es va editar “Vielha 2000/Versions lingüístiques” , que eren articles d'Eth Diari traduïts al gallec i amb notícies de Galícia.
c) Es va fer la primera campanya privada de normalització lingüística de l'aranès:
“Porque el aranés nos une a todos” (espanyol), “Izan ere, aranierak batzen gaitu guztiok” (basc), “Perquè l'aranès ens uneix a tots” (català), “Porque o aranés únenos a todos”(gallec).
Serà important analitzar aquestes tres dinàmiques pel que representen respecte la cohesió nacional d'Aran i Occitània, la integració del col·lectiu immigrant més important d'Aran —el gallec—, i pel que fa a prestigiar, despolititzar i desoficialitzar la llengua aranesa en el seu ús social.
No cal ni dir que hi varen haver amics i enemics. Però hi tornaria.
dissabte, d’agost 23, 2003
Els comentaris dels lectors
Avui comença una nova etapa de la meva vida i també de recerca acadèmica -ja en parlarem un altre dia- , només dir ara que aprofito el meu particular esdeveniment per instal·lar complements i serveis a Diari Cívic sobretot perquè el lector pugui fer comentaris . Tot estarà de proves durant uns dies fins que trobi les millors solucions. Paciència que el servidor del blog és amb anglès i tinc, entre altres coses, problemes amb els accents ! jr
dimarts, d’agost 19, 2003
Pere Esteve: Cavall de Troia?
Fa gràcia veure declaracions a la premsa com les del Vice-president d'ICV, Jaume Bosch, que diu que Pere Esteve (president de Catalunya 2003 i número 3 d'ERC per a les eleccions catalanes), , "és una via de contacte entre CiU i Esquerra per possibilitar un pacte postelectoral entre ambdós partits". Del tema Pere Esteve algún dia se n'haurà de parlar de veritat, perquè va ésser un escandalós i penós "mobbing polític", a més d'altres qüestions. "Les coses del Pere" és la frase resum de l'episodi.
Ara estem en període electoral i segons quines reflexions és facin, serien considerades com a "traïció". El "nacionalisme pijo i sense ànima" és creu que els abstencionistes nacionalistes són i som idiotes, i que amb una campanya de "fotos" se substitueix l'autèntic debat polític, que és l'única via per entusiasmar i mobilitzar. I a més el President Pujol deu pensar que els abstencionistes són masoques per això els esbronca i renya per aconseguir el vot, tot un artista!. I cada vegada que Duran i Lleida obre la boca un abstencionista nacionalista decideix quedar-se a casa o votar a ERC, un altra benaventurat estratega. Si tot continua així els 300.000 abstencionistes seguiran a casa.
Ara estem en període electoral i segons quines reflexions és facin, serien considerades com a "traïció". El "nacionalisme pijo i sense ànima" és creu que els abstencionistes nacionalistes són i som idiotes, i que amb una campanya de "fotos" se substitueix l'autèntic debat polític, que és l'única via per entusiasmar i mobilitzar. I a més el President Pujol deu pensar que els abstencionistes són masoques per això els esbronca i renya per aconseguir el vot, tot un artista!. I cada vegada que Duran i Lleida obre la boca un abstencionista nacionalista decideix quedar-se a casa o votar a ERC, un altra benaventurat estratega. Si tot continua així els 300.000 abstencionistes seguiran a casa.
dissabte, d’agost 16, 2003
"En quatre salts: recerca i estudi"
Tinc tant integrada la formació a la meva vida professional que el reciclatge constant n'he fet norma, però el meu gran salt d'especialització acadèmica va començar l'any 2001 i acabarà el 2006, havent viscut a Londres, Florència, Barcelona, Tolosa de Llegua d'Oc i Vielha. Espero tenir forces perquè la gestió i el neguit del dia a dia no em distorsionin el treball de recerca i estudi.
Com a politicòleg i professor m'agradaria saber inculcar un acurat treball intel·lectual en la investigació de la identitat nacional. Perquè una cosa és l'arena política i un altre el treball acadèmic, encara que evidentment l'investigador mai és neutre. OK.
Com a politicòleg i professor m'agradaria saber inculcar un acurat treball intel·lectual en la investigació de la identitat nacional. Perquè una cosa és l'arena política i un altre el treball acadèmic, encara que evidentment l'investigador mai és neutre. OK.
divendres, d’agost 15, 2003
...Pierre Vilar!!!
Si La Catalogne dans l'Espagne Moderne va ésser la tesi doctoral de Pierre Vilar, el llistó dels doctorats esta molt alt, mai la meva tesi : "The Pact of Catalonia and the Aran Valley: The Model of Pujolism's Aranese policy (1990-2001)" a la London School of Economics and Political Science arribarà a la sola de la sabata d'aquest Mestre. Amb la mort de Vilar seguim comptabilitzant pèrdues de referents, però anima a pensar -i aquests és el millor homenatge a fer-li- com d'important és una tesi doctoral ben feta. jrcc
dijous, d’agost 14, 2003
+DIARI CÍVIC+ Vexat per la llengüa a MRW
Ahir vaig un problema sobre el català : d'una forma molesta i impositora la persona que atent al públic en l'agència de la missatgeria MRW de Vielha en va fer canviar de llengua, sinó "no me atenderia". Des de feia anys, i em refereixo als llunyans anys 1984, mai havia tingut un problema d'aquestes característiques.
En un cas com aquest de mala bava, que s'ha de fer?. Denunciar-ho ? I a on ? Per que a la Vall d'Aran no hi ha cap servei sobre el català. Una altra curiosa situació.
Tot encara és va embolicar encara més, quan vaig demanar el llibre de Reclamacions. No me'l varen voler donar, tot i que és obligatori.
I tot això m'ha de passar a mi, que visc en una llar on a la taula els fills parlen quatre llengües, i sense cap problema.
En un cas com aquest de mala bava, que s'ha de fer?. Denunciar-ho ? I a on ? Per que a la Vall d'Aran no hi ha cap servei sobre el català. Una altra curiosa situació.
Tot encara és va embolicar encara més, quan vaig demanar el llibre de Reclamacions. No me'l varen voler donar, tot i que és obligatori.
I tot això m'ha de passar a mi, que visc en una llar on a la taula els fills parlen quatre llengües, i sense cap problema.
dimarts, d’agost 12, 2003
+DIARI CÍVIC+ L'estimat Bisbe Deig
La mort del Bisbe Antoni Deig encara ens deixa més orfes dels referents humans de militància nacionalista catalana, tant "nacionalisme pijo sense ànima" i tant "neo-independentisme economicista" comença a fer angúnia la falta de valors d'identitat nacional i social. Quina ràbia!. jrcc
dilluns, d’agost 11, 2003
+DIARI CÍVIC+ Un article per l'AVUI
La meva relació amb el diari AVUI sempre ha estat "d'amor-odi".
He publicat molts articles en aquest diari, però sempre he tingut problemes amb les pàgines de "Diàleg", quasi sempre allà on m'han tractat millor ha estat en la "Secció de Política" deixant-me publicar alguna anàlisi meva en forma d'article. No se qui és el responsable de l'apartat "Porta Oberta" però els hi he d'estar agraïts.
De l'AVUI el que mai he suportat és el "publi-reportatge" que publiquen en aranès cada dissabte, l'anomenat AUÉ. És un dels escàndols més grans de manipulació de premsa escrita que s'han donat a Catalunya i Aran. En la seva primera etapa de l'AUÉ va ésser una competència deslleial directa a ETH DIARI (diari privat que jo editava i dirigia).
El publi-reportatge no només el pagaven i el paguen les administracions, sinó que a mes físicament és feia en les dependències del Conselh Generau d'Aran. Algú és pot imaginar "periodistes" fent un diari dins dels despatxos de la Generalitat?. I per adobar-ho, desprès com a separata, regalaven un exemplar de l'AUÉ a totes les llars de la Val d'Aran. Una altra manera de fer competència deslleial a una premsa escrita professional i lliure que el lector havia de pagar-ne un preu, perquè era en aranès i mai va rebre ni una pesseta de subvenció pública.
Reprodueixo a continuació un dels articles que Pere Tió -Responsable d'Opinió- NO va creure convenien publicar. Per que?. -????-
LA TEVA VEU EN EL PROGRAMA ELECTORAL DEL CATALANISME
Diuen que aquest any electoral en l’arena política catalana tot és una autèntica “carnisseria”, és a dir la punyalada està a l'ordre del dia entre partits i tota mena d’entitats polítiques, socials, cíviques, culturals i inclús religioses. Els partidaris de cada opció apreten de valent per aconseguir adhesions i fer circular els seus missatges. De fet res de nou, sinó fos que aquesta vegada l’espanyolisme -vestit de federal- pot acabar governant la Generalitat de Catalunya.
Només ens faltaria això !!!!. Dominarien alguns ajuntaments, seguirien dominant una part social i cívica d’aquesta Catalunya dual que tenim, seguirien manipulant la cultura –amb tota l’elit anticatalanista fent de màquina de tren-, a més de seguir fent sectarisme i clientalisme a les Universitats –cosa que han fet durant 25 anys ajudats pels comunistes passats ara a liberals-- i a més de tot això.... dominarien la Generalitat, tant l’estament governamental com centenars de quadres intermedis de lliure designació. O sigui, una Catalunya encara més asfixiant de la que tenim. Centenars de “Montilles” situats a tot arreu, amb un missatge de regionalisme suposadament esquerrà i com la reina mare, guiats pel representant del socialisme “pijo” de Catalunya: el senyor Maragall.
De la descripció anterior, els “seudo-intel·lectuals de menjadora” en diuen fer maniqueisme i demagògia.
O sigui, que dir que el Maragall pot guanyar és demagògia, i descriure que tot canviarà com girar un mitjó i que estarà supeditat a un projecte estatal i no de prioritat catalana, és maniqueisme. Excel·lent!, i és que aquests el que tenen és el que en argot català els politicòlegs en diem “l’efecte Sellarès” , que és aquell símptoma polític català que s'expressa dualment, de la següent manera: Si el que analitza la realitat té un moment baix doncs diu que Catalunya va malament, si l’analista està eufòric Catalunya va bé. El tenir un estat d’ànim o l’altra, depèn d’on raja la mamella.
En fi, cal continuar i fer allò que tant se n’enfoten els seudo-acadèmics nostrats i la pijancia catalanista per la suposada falta de glamour, que és apropar-se directament a la gent i demanar-los-hi opinió i esperonar-los a la crítica, si cal. Això sí, deixant abans de les xerrades, que els nostres interlocutors vegin l'ineludible capítol de “El cor de la Ciutat” i que la Júlia Otero acabi el seu programa.
Aquest apropament ciutadà és el sentit de la campanya de “Mobilització Catalanista” MCAT: “La teva veu en el programa electoral del catalanisme”. És tracta de conduir cap al presidenciable Artur Mas les reivindicacions més sentides per la població, per intentar que siguin assumides en el seu programa electoral, buscant almenys un compromís de donar-los-hi viabilitat en la futura acció de govern.
No cal ni dir, que inclús podríem neguitejar al candidat amb tanta participació i pressió, però, pesi a qui pesi, una plataforma cívica independent com MCAT té aquesta funció i el presidenciable nacionalista té la suficient convicció del paper determinant de la societat civil, que li serà del tot natural acceptar el repta.
Si som 300.000 nacionalistes que ens vàrem quedar a casa i no vàrem anar a votar fastiguejats de tant politiqueig de vol gallinaci, i ara se’ns torna a reclamar el vot, volem almenys tenir veu i que se'ns escolti.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Mobilització Catalanista MCAT
He publicat molts articles en aquest diari, però sempre he tingut problemes amb les pàgines de "Diàleg", quasi sempre allà on m'han tractat millor ha estat en la "Secció de Política" deixant-me publicar alguna anàlisi meva en forma d'article. No se qui és el responsable de l'apartat "Porta Oberta" però els hi he d'estar agraïts.
De l'AVUI el que mai he suportat és el "publi-reportatge" que publiquen en aranès cada dissabte, l'anomenat AUÉ. És un dels escàndols més grans de manipulació de premsa escrita que s'han donat a Catalunya i Aran. En la seva primera etapa de l'AUÉ va ésser una competència deslleial directa a ETH DIARI (diari privat que jo editava i dirigia).
El publi-reportatge no només el pagaven i el paguen les administracions, sinó que a mes físicament és feia en les dependències del Conselh Generau d'Aran. Algú és pot imaginar "periodistes" fent un diari dins dels despatxos de la Generalitat?. I per adobar-ho, desprès com a separata, regalaven un exemplar de l'AUÉ a totes les llars de la Val d'Aran. Una altra manera de fer competència deslleial a una premsa escrita professional i lliure que el lector havia de pagar-ne un preu, perquè era en aranès i mai va rebre ni una pesseta de subvenció pública.
Reprodueixo a continuació un dels articles que Pere Tió -Responsable d'Opinió- NO va creure convenien publicar. Per que?. -????-
LA TEVA VEU EN EL PROGRAMA ELECTORAL DEL CATALANISME
Diuen que aquest any electoral en l’arena política catalana tot és una autèntica “carnisseria”, és a dir la punyalada està a l'ordre del dia entre partits i tota mena d’entitats polítiques, socials, cíviques, culturals i inclús religioses. Els partidaris de cada opció apreten de valent per aconseguir adhesions i fer circular els seus missatges. De fet res de nou, sinó fos que aquesta vegada l’espanyolisme -vestit de federal- pot acabar governant la Generalitat de Catalunya.
Només ens faltaria això !!!!. Dominarien alguns ajuntaments, seguirien dominant una part social i cívica d’aquesta Catalunya dual que tenim, seguirien manipulant la cultura –amb tota l’elit anticatalanista fent de màquina de tren-, a més de seguir fent sectarisme i clientalisme a les Universitats –cosa que han fet durant 25 anys ajudats pels comunistes passats ara a liberals-- i a més de tot això.... dominarien la Generalitat, tant l’estament governamental com centenars de quadres intermedis de lliure designació. O sigui, una Catalunya encara més asfixiant de la que tenim. Centenars de “Montilles” situats a tot arreu, amb un missatge de regionalisme suposadament esquerrà i com la reina mare, guiats pel representant del socialisme “pijo” de Catalunya: el senyor Maragall.
De la descripció anterior, els “seudo-intel·lectuals de menjadora” en diuen fer maniqueisme i demagògia.
O sigui, que dir que el Maragall pot guanyar és demagògia, i descriure que tot canviarà com girar un mitjó i que estarà supeditat a un projecte estatal i no de prioritat catalana, és maniqueisme. Excel·lent!, i és que aquests el que tenen és el que en argot català els politicòlegs en diem “l’efecte Sellarès” , que és aquell símptoma polític català que s'expressa dualment, de la següent manera: Si el que analitza la realitat té un moment baix doncs diu que Catalunya va malament, si l’analista està eufòric Catalunya va bé. El tenir un estat d’ànim o l’altra, depèn d’on raja la mamella.
En fi, cal continuar i fer allò que tant se n’enfoten els seudo-acadèmics nostrats i la pijancia catalanista per la suposada falta de glamour, que és apropar-se directament a la gent i demanar-los-hi opinió i esperonar-los a la crítica, si cal. Això sí, deixant abans de les xerrades, que els nostres interlocutors vegin l'ineludible capítol de “El cor de la Ciutat” i que la Júlia Otero acabi el seu programa.
Aquest apropament ciutadà és el sentit de la campanya de “Mobilització Catalanista” MCAT: “La teva veu en el programa electoral del catalanisme”. És tracta de conduir cap al presidenciable Artur Mas les reivindicacions més sentides per la població, per intentar que siguin assumides en el seu programa electoral, buscant almenys un compromís de donar-los-hi viabilitat en la futura acció de govern.
No cal ni dir, que inclús podríem neguitejar al candidat amb tanta participació i pressió, però, pesi a qui pesi, una plataforma cívica independent com MCAT té aquesta funció i el presidenciable nacionalista té la suficient convicció del paper determinant de la societat civil, que li serà del tot natural acceptar el repta.
Si som 300.000 nacionalistes que ens vàrem quedar a casa i no vàrem anar a votar fastiguejats de tant politiqueig de vol gallinaci, i ara se’ns torna a reclamar el vot, volem almenys tenir veu i que se'ns escolti.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Mobilització Catalanista MCAT
diumenge, d’agost 10, 2003
També en el diari AVUI
Al diari "AVUI" també NO han volgut publicar dos articles, les males arts partidistes del Senyor Pere Tió han estat antològiques, suposo que estava en el seu dret, per ésser el responsable d'opinió del diari.
Un altre dia ja reproduiré els articles rebutjats.
Un altre dia ja reproduiré els articles rebutjats.
ARTICLE QUE ANAVA DESTINAT AL DIARI "EL PAÍS" I QUE LA SECRETARÍA ADJUNTA DE CDC VA BLOQUEJAR.
MCAT: la plataforma que cabrea
Hacia tiempo que nadie me dirigía tantos improperios, como desde la aparición de “Mobilització Catalanista (MCAT)”, la plataforma de soporte cívico al presidenciable Artur Mas. Todo el mundo esta en su derecho en defender lo que cree, de hecho, nosotros tampoco nos quedamos mancos y también hacemos de las nuestras. Esto es ni más ni menos que el juego electoral en la arena política catalana que ya esta de fiesta mayor, con su campaña a Presidente de la Generalitat en marcha, aunque antes tengamos las importantísimas elecciones municipales i del Conselh Generau d’Aran.
En este mismo periódico Joan B. Culla i Clarà nos echaba una andanada fuertísima a nuestro artículo-manifiesto y con solo unos líneas nos descalificaba del todo. De hecho la descalificación la hacia con todo el artículo, simplemente por meternos en el mismo saco que las “plataformas” de los socialistas –que fueron cinco y no cuatro como él explica-, la de Pere Esteve – que él la debe conocer en la intimidad- y la del señor Piqué. Una comparación totalmente errónea, pero un buen recurso para tertuliar en forma de artículo. Además fue fantástico, porque el historiador metido a politicólogo, compara, certifica, califica y acaba con un strip-tease personal enternecedor: su artículo destila sintonía con ERC y deseos que Maragall sea el futuro President. Esta en su derecho, me encantan los independientes que salen del armario político y de una forma clara explican con quien sintonizan. Yo he hecho lo mismo. Pero en sentido contrario.
Ah! no se crean, en un espacio tan pequeño dedicado a MCAT, le dio topología de nacionalismo y estilo de discurso.
Y lo hace, el señor Culla defensor del etno-nacionalismo al estilo británico, que tanto promociono Pere Esteve en la Fundación Ramon Trias i Fargas, unos de los focos de doble juego académico-político más esotérico de los últimos tiempos. Donde campaban los académicos que en los foros ingleses hemos de sufrir que hablen de étnia atribuida a nuestra nación y en Catalunya no se atreven, y simplemente cambian de terminología hasta en la misma pieza académica. A estos los llamamos los “camaleones” de los estudios de nacionalismo. Pero estas, diferencias mejor que las debatamos en los círculos académicos.
Les aseguro que no es fácil potenciar una plataforma -de origen de base- en sintonía con un partido en el gobierno, el pesebre es enorme y todo el mundo se siente tenso. A los independientes nos tienen un “amor” que a veces desorienta. Y sobretodo algunos no entienden que el soporte que damos, solo sea a Artur Mas como presidenciable. Si dices que “Mas es honesto”, ya te sale otra patum cabreada porque se siente aludido pero en negativo –aunque ni lo cites- y si ademas, el admirado periodista Enric Company hace sus interpretaciones en este periódico, extrapolando y interpretando “honestos y deshonestos” el lío es mayor, por abusivo y falso.
Señor Culla, no somos la plataforma que CDC a creado, somos independientes y queremos a Mas presidente y que Maragall siga como jefe de la oposición. Y nada más, no siga preguntando de que color es el caballo blanco de Santiago, porque usted mismo lo dice al presentarnos. Bienvenido a la campaña electoral.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Es politicologo y Coordinador de “Mobilització Catalanista (MCAT)” mobilitzaciocatalanista@yahoo.co.uk
MCAT: la plataforma que cabrea
Hacia tiempo que nadie me dirigía tantos improperios, como desde la aparición de “Mobilització Catalanista (MCAT)”, la plataforma de soporte cívico al presidenciable Artur Mas. Todo el mundo esta en su derecho en defender lo que cree, de hecho, nosotros tampoco nos quedamos mancos y también hacemos de las nuestras. Esto es ni más ni menos que el juego electoral en la arena política catalana que ya esta de fiesta mayor, con su campaña a Presidente de la Generalitat en marcha, aunque antes tengamos las importantísimas elecciones municipales i del Conselh Generau d’Aran.
En este mismo periódico Joan B. Culla i Clarà nos echaba una andanada fuertísima a nuestro artículo-manifiesto y con solo unos líneas nos descalificaba del todo. De hecho la descalificación la hacia con todo el artículo, simplemente por meternos en el mismo saco que las “plataformas” de los socialistas –que fueron cinco y no cuatro como él explica-, la de Pere Esteve – que él la debe conocer en la intimidad- y la del señor Piqué. Una comparación totalmente errónea, pero un buen recurso para tertuliar en forma de artículo. Además fue fantástico, porque el historiador metido a politicólogo, compara, certifica, califica y acaba con un strip-tease personal enternecedor: su artículo destila sintonía con ERC y deseos que Maragall sea el futuro President. Esta en su derecho, me encantan los independientes que salen del armario político y de una forma clara explican con quien sintonizan. Yo he hecho lo mismo. Pero en sentido contrario.
Ah! no se crean, en un espacio tan pequeño dedicado a MCAT, le dio topología de nacionalismo y estilo de discurso.
Y lo hace, el señor Culla defensor del etno-nacionalismo al estilo británico, que tanto promociono Pere Esteve en la Fundación Ramon Trias i Fargas, unos de los focos de doble juego académico-político más esotérico de los últimos tiempos. Donde campaban los académicos que en los foros ingleses hemos de sufrir que hablen de étnia atribuida a nuestra nación y en Catalunya no se atreven, y simplemente cambian de terminología hasta en la misma pieza académica. A estos los llamamos los “camaleones” de los estudios de nacionalismo. Pero estas, diferencias mejor que las debatamos en los círculos académicos.
Les aseguro que no es fácil potenciar una plataforma -de origen de base- en sintonía con un partido en el gobierno, el pesebre es enorme y todo el mundo se siente tenso. A los independientes nos tienen un “amor” que a veces desorienta. Y sobretodo algunos no entienden que el soporte que damos, solo sea a Artur Mas como presidenciable. Si dices que “Mas es honesto”, ya te sale otra patum cabreada porque se siente aludido pero en negativo –aunque ni lo cites- y si ademas, el admirado periodista Enric Company hace sus interpretaciones en este periódico, extrapolando y interpretando “honestos y deshonestos” el lío es mayor, por abusivo y falso.
Señor Culla, no somos la plataforma que CDC a creado, somos independientes y queremos a Mas presidente y que Maragall siga como jefe de la oposición. Y nada más, no siga preguntando de que color es el caballo blanco de Santiago, porque usted mismo lo dice al presentarnos. Bienvenido a la campaña electoral.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Es politicologo y Coordinador de “Mobilització Catalanista (MCAT)” mobilitzaciocatalanista@yahoo.co.uk
AQUEST ÉS L'ARTICLE QUE NO VA VOLER PUBLICAR EL DIARI "EL PERIÓDICO DE CATALUNYA"
El senyor Montilla: la víctima
El Primer Secretari del PSC(PSC-PSOE) senyor Montilla va publicar en aquest diari un article titulat: “Si, som socialistes i catalanistes”. Sempre és interessant conèixer l’opinió d’una veu autoritzada del socialisme català, sinó fos que una vegada mes fa el ploramiques i es presenta com la víctima d’una suposada discriminació pels seus cognoms i els seus orígens.
És una llàstima que utilitzi aquesta estratègia de tan baix sostre per aconseguir adhesions electorals. Sobretot perquè és del tot fals i profundament ofensiu atribuir al “nacionalisme català de govern” qualsevol actitud discriminatòria a ningú. Senzillament el senyor Montilla tracte al “nacionalisme català de govern” de racista i fatxa, perquè aquests són els qualificatius que li correspondrien a qualsevol postura política que s’atrevís a excloure a qualsevol ciutadà de Catalunya. I vet aquí que el senyor Montilla ofent a centenars i centenars de catalans que fem costat al nacionalisme català, o amb carnet de partit, o com a simpatitzants o com a votants o com a membres de Mobilització Catalanista (MCAT) la xarxa de suport cívic a Artur Mas com a presidenciable.
Miri, una cosa és el joc electoral en l’arena política catalana i una altra és posar zitzània i discòrdia entre la societat civil, amb temes d'identitat com vostè fa.
No senyor Montilla, vostè i el socialisme no es “l’enemic interior” de Catalunya, vostè, només és el rival electoral al qual cal combatre, perquè el senyor Maragall no arribi a la Presidència de la Generalitat. I perquè?. Doncs, perquè -equivocats o no- hi ha molts catalans que creiem que no seria bo que hi arribes, perquè propugna un programa, que des del punt de vista nacional català, ens sembla nociu per país, sobretot pel seu espanyolisme federal. Així de simple, però això no treu que pensem que el senyor Maragall és això: un senyor, i com Raventos i d’altres socialistes, ha fet una contribució positiva a la política del país com a oposició i convé que hi continuïn.
El seu victimisme senyor Montilla, a l’estil d’un Vidal-Quadras qualsevol, no és precisament signe de catalanisme plural, sinó una matussera manera de tensionar l’ambient per consolidar i aconseguir vots.
Vostè, que sap de les interioritats personals del nacionalisme català?. Dels centenars de matrimonis i parelles mixtes –en quan a procedència i cognoms- que fem costat a l’opció del nacionalisme català. Vostè es pensa que perquè es digui Montilla, és menys català que jo que em dic Colomines-Companys?. Vostè és igual o mes català que jo. Hem viscuts molts anys de repressió i d’aprofundiment de la democràcia, perquè els Montilla, els Perez, els Hernandez, els Alonso, els Otero i tants d’altres se sentin catalans sense exclusions.
No faci trampa, l’atac a Maragall i al socialisme del PSC(PSC-PSOE) – i concretem sigles, perquè jo crec que a Catalunya també hi ha una esquerra nacional que no son vostès- és pel seu programa anti-país, sobretot en llengua, en cultura, en mitjans de comunicació i en tot allò que significa reconstrucció nacional catalana. I desprès del seu article, veig que també tenen un discurs pervers de les qüestions de convivència i cohesió nacional dels ciutadans de Catalunya.
Nosaltres som contrincants i en democràcia és lícita aquesta rivalitat, en la que la diferencia és que el maragallisme-montillisme té un discurs i una pràctica que posa l’accent primer en Espanya, mentre que el pujolisme-masisme posa primer Catalunya. Aquesta és la diferencia substancial, que desprès informe tot el programa politico-ideològic i de govern que té cada opció.
Ja sabem que el pim-pam-pum electoral està a tota marxa, però li pregaria que no trafiqui amb les arrels i els sentiments nacionals de la gent; i no s’inventi “catalans bons i catalans dolents”. No és just, ni per vostè, que és un polític amb molta mes categoria.
Joan-Ramon Colomines-Companys
mobilitzaciocatalanista@yahoo.co.uk
El senyor Montilla: la víctima
El Primer Secretari del PSC(PSC-PSOE) senyor Montilla va publicar en aquest diari un article titulat: “Si, som socialistes i catalanistes”. Sempre és interessant conèixer l’opinió d’una veu autoritzada del socialisme català, sinó fos que una vegada mes fa el ploramiques i es presenta com la víctima d’una suposada discriminació pels seus cognoms i els seus orígens.
És una llàstima que utilitzi aquesta estratègia de tan baix sostre per aconseguir adhesions electorals. Sobretot perquè és del tot fals i profundament ofensiu atribuir al “nacionalisme català de govern” qualsevol actitud discriminatòria a ningú. Senzillament el senyor Montilla tracte al “nacionalisme català de govern” de racista i fatxa, perquè aquests són els qualificatius que li correspondrien a qualsevol postura política que s’atrevís a excloure a qualsevol ciutadà de Catalunya. I vet aquí que el senyor Montilla ofent a centenars i centenars de catalans que fem costat al nacionalisme català, o amb carnet de partit, o com a simpatitzants o com a votants o com a membres de Mobilització Catalanista (MCAT) la xarxa de suport cívic a Artur Mas com a presidenciable.
Miri, una cosa és el joc electoral en l’arena política catalana i una altra és posar zitzània i discòrdia entre la societat civil, amb temes d'identitat com vostè fa.
No senyor Montilla, vostè i el socialisme no es “l’enemic interior” de Catalunya, vostè, només és el rival electoral al qual cal combatre, perquè el senyor Maragall no arribi a la Presidència de la Generalitat. I perquè?. Doncs, perquè -equivocats o no- hi ha molts catalans que creiem que no seria bo que hi arribes, perquè propugna un programa, que des del punt de vista nacional català, ens sembla nociu per país, sobretot pel seu espanyolisme federal. Així de simple, però això no treu que pensem que el senyor Maragall és això: un senyor, i com Raventos i d’altres socialistes, ha fet una contribució positiva a la política del país com a oposició i convé que hi continuïn.
El seu victimisme senyor Montilla, a l’estil d’un Vidal-Quadras qualsevol, no és precisament signe de catalanisme plural, sinó una matussera manera de tensionar l’ambient per consolidar i aconseguir vots.
Vostè, que sap de les interioritats personals del nacionalisme català?. Dels centenars de matrimonis i parelles mixtes –en quan a procedència i cognoms- que fem costat a l’opció del nacionalisme català. Vostè es pensa que perquè es digui Montilla, és menys català que jo que em dic Colomines-Companys?. Vostè és igual o mes català que jo. Hem viscuts molts anys de repressió i d’aprofundiment de la democràcia, perquè els Montilla, els Perez, els Hernandez, els Alonso, els Otero i tants d’altres se sentin catalans sense exclusions.
No faci trampa, l’atac a Maragall i al socialisme del PSC(PSC-PSOE) – i concretem sigles, perquè jo crec que a Catalunya també hi ha una esquerra nacional que no son vostès- és pel seu programa anti-país, sobretot en llengua, en cultura, en mitjans de comunicació i en tot allò que significa reconstrucció nacional catalana. I desprès del seu article, veig que també tenen un discurs pervers de les qüestions de convivència i cohesió nacional dels ciutadans de Catalunya.
Nosaltres som contrincants i en democràcia és lícita aquesta rivalitat, en la que la diferencia és que el maragallisme-montillisme té un discurs i una pràctica que posa l’accent primer en Espanya, mentre que el pujolisme-masisme posa primer Catalunya. Aquesta és la diferencia substancial, que desprès informe tot el programa politico-ideològic i de govern que té cada opció.
Ja sabem que el pim-pam-pum electoral està a tota marxa, però li pregaria que no trafiqui amb les arrels i els sentiments nacionals de la gent; i no s’inventi “catalans bons i catalans dolents”. No és just, ni per vostè, que és un polític amb molta mes categoria.
Joan-Ramon Colomines-Companys
mobilitzaciocatalanista@yahoo.co.uk
Subscriure's a:
Missatges (Atom)